Abans que us emocioneu, això no és una guia sobre com tornar-vos bons i bones jugant a videojocs. Si us he d'explicar jo com aconseguir-ho, val més que fugiu, perquè jo no en soc gaire. Més aviat és una reflexió sobre el que significa, o pot significar, saber jugar bé a videojocs.
Perquè hi ha gent que podem estar d'acord que sembla que hi té traça, i en casos extrems hi ha qui, li posin el que li posin al davant, obté uns resultats extraordinaris. I ens fa enveja, perquè voldríem ser així, i ens hem de recordar constantment que cadascú té les seves habilitats, sigui per talent natural o per l'abast dels nostres esforços.
Fa poc dedicava una entrada a la recent i tristament desapareguda Rebecca Heineman, que va guanyar el primer campionat nacional de Space Invaders dels Estats Units, i que ho va fer amb una insultant superioritat.
S'han fet molts campionats de videojocs al llarg dels anys, a tot arreu, amb més o menys renom i amb més o menys nivell de professionalitat i oficialitat, però és evident que hi ha gent que juga molt bé a videojocs. És pràctica? És talent? És sort? Doncs suposo que depèn de la persona, però que hi pot haver una mica de tot, combinat en diferents proporcions.
Qualsevol gènere pot donar lloc a autèntiques bèsties dels videojocs, per exemple els speedruns que es veuen en títols de plataformes. Personalment, no m'agradaria jugar-hi així, amb aquest nivell de perfecció obsessiva, però respecto qui ho fa i em genera admiració, és clar.
A mi m'agradaria esforçar-me i anar-ho fent cada cop millor, però reconec que no tinc la paciència per fer cinquanta mil intents fallits i anar memoritzant la manera òptima de fer les coses, i és quelcom que em passa especialment amb els shoot'em ups, un gènere que m'encanta, però en què soc dolent i que sé que requereix un entrenament perquè els reflexos no són, en general, la manera de superar-los. Com a objectiu ideal, per exemple, seria un somni poder-me passar l'R-Type, que per la seva dificultat, a més, pràcticament s'ha de fer amb un sol crèdit tant sí com no.
En el cas dels jocs de lluita puc dir que em defenso, i que quan conec un joc miro de tenir un coneixement general de tots els seus personatges... però en una competició d'aquell videojoc no duraria ni un combat, perquè els que hi participen solen ser jugadors que han dedicat moltíssimes hores a practicar i practicar fins que tenen totalment dominat un personatge, anticipen el que farà l'oponent i tenen plans B, C i D per al que es puguin anar trobant. També puc jugar més o menys bé als Mario Kart, però no em capfico amb trobar dreceres ni fer trucs per esgarrapar segons, així que en un context de competició també em pelarien ràpid.
Al final, però, i segons el gènere, cal practicar, tenir una mica d'instint, que ve de l'experiència acumulada amb jocs similars o fins i tot de la mateixa saga, i de vegades sí, una mica de sort. Parlant de l'experiència, té un paper important en això de ser bo amb els videojocs, i es podria considerar parent propera de la pràctica, però trobo que són coses diferents: per exemple, si sabem jugar a un RPG, segurament sabrem què hem de fer en un altre de la mateixa franquícia. Sabrem, per ser més concrets, on hem de buscar objectes, quines són les millors estratègies en els combats segons les accions dels nostres enemics, i haurem après a combinar armes i armadures de la manera més eficient.
Això seria l'experiència amb aquella saga, el fet d'haver-la tocat abans i extrapolar certs coneixements a altres entregues. Un mètode que no sempre funcionarà, tot sigui dit, perquè dependrà dels canvis que hi hagi hagut en el sistema de joc.
Però la pràctica és el costum, i per molta experiència que es tingui en un joc o una franquícia, si fa temps que no els toquem segurament no es notarà, que hi va haver un temps en què no ho fèiem malament del tot. Per exemple, és el que em passa a mi amb el Galaga de l'MSX, un dels jocs de la meva infantesa i on ja us dic que de petit arribava molt més lluny que no pas ara. He perdut el toc. Quan tenies pocs jocs repeties i repeties, no tenies gaires alternatives, i els anaves dominant. Ara ens hem dispersat i la nostra tolerància a la frustració ha baixat, perquè ens ho podem permetre, tenint altres jocs. Però, és clar, això té conseqüències, i una és aquesta pèrdua de pràctica.
Per ser bo amb els videojocs trobo que són necessàries totes dues coses. I la perseverança, és clar. Si un joc ens surt bé a la primera és que som genis -una minoria de casos- o bé, el més probable, el joc més massa fàcil.
Tot i així, aquí entra el talent natural -o la manca d'aquest- que he anat esmentant al llarg de l'entrada: pot ser que perseveris, que hi posis moltes ganes, però que aquell gènere et costi més que altres i no progressis gaire. Amb perseverança es pot arribar a millorar, potser fins i tot es pot arribar a completar un joc que ens costa, però és clar, amb més dificultats i més lentitud que una altra persona. En aquest cas podem fer servir les ajudes que existeixen a l'actualitat en molts videojocs antics emulats, el nivell fàcil en cas que n'hi hagi, o bé dedicar-nos a una altra cosa amb què tinguem més facilitat.
Aquí vèiem un exemple de talent natural, un do amb què es pot néixer. Aquest senyor, en Takahashi Meijin (o "Mestre Takahashi") era un treballador de Hudson Soft que també presentava un programa de videojocs on es feien competicions, però es va fer famós perquè era capaç de prémer un botó 16 vegades per segon, molt útil als videojocs de disparar, sobretot els de naus. Després van batejar el protagonista de la saga Adventure Island amb el seu sobrenom. Poca broma.
Doncs bé, llevat que sapiguem fer alguna cosa així, si volem ser bons en l'àmbit dels videojocs crec que el que hem de fer és practicar molt, tenir una certa inclinació per aprendre de l'experiència i, sobretot, gaudir-ne molt, perquè si no convertirem la nostra afició en una obligació, i en aquest cas val més que canviem de tipus de joc. Que també és una opció. Qui sap... potser no ho sabem encara i resulta que som uns cracs dels videojocs de golf.
.jpg)
.jpg)
