Primeres parts: Virtua Tennis

Virtua Tennis és una franquícia que tothom, més o menys, ha sentit anomenar alguna vegada. Els japonesos, per cert, la coneixen com a Power Smash. En els darrers dos anys ha tingut fins a tres entregues, però té un origen que es remunta a finals dels anys noranta, fa més de deu anys.

El 1999 sortia per a recreatives una nova saga "Virtua" de Sega, en aquest cas de tennis com ja es podia deduir pel nom, i va tenir una acollida molt bona. El vídeo que vèiem és, però, de la versió de la Dreamcast, de l'any 2000. El 2002 va sortir per a PC i també per a la Gameboy Advance, que era així:

El de la Dreamcast, de fet, manté el primer lloc entre els preferits de la web Gamerankings, on es fan mitjanes de les notes assignades per la premsa especialitzada, i el de la GBA queda bastant per sota, ratllant el notable baix. Sigui com sigui, des de llavors se n'han fet diverses seqüeles, que milloraven els gràfics i aspectes de la jugabilitat però que, per a la crítica, no igualarien l'impacte d'aquell primer joc. La primera, de 2001 (a les recreatives i la Dreamcast, però el 2002 a la Playstation 2) es va dir Virtua Tennis 2 a Occident, però Power Smash 2 al Japó i Tennis 2k2 als Estats Units, per tal de quadrar-ho amb altres jocs d'esports amb el "cognom" 2k2, segell que llavors encara pertanyia a Sega. 

Després arribaria, el 2005, el Virtua Tennis: World Tour, només per a la PSP, seguit pel Virtua Tennis 3 (2006 en recreatives, 2007 en Xbox 360, Ps3, PSP i PC), el Virtua Tennis 2009 (revisió del 3, per a Xbox 360, Ps3, Wii i PC, òbviament de 2009) i el Virtua Tennis 4 (2011, les mateixes plataformes que el 2009 i properament la PS Vita).

Primeres parts: Duke Nukem

Enguany s'ha tornat a parlar de la saga Duke Nukem, gràcies a l'aparició del per altra banda discutit Duke Nukem Forever, títol que ostenta el rècord de joc amb més anys de producció al darrere, després de múltiples cancel·lacions i represes, amb un total de 14 anys. En fi, la saga està formada per quatre entregues de la sèrie principal i vuit que se n'aparten una mica, i fidels a la secció el que farem ara és veure el primer de tots ells.

El primer Duke Nukem va sortir el 1991 per a MS-DOS i es presentava com un joc de plataformes i trets. Argumentalment ens situava al "futur" 1997, on el protagonista, que dóna nom al videojoc, havia de derrotar el malvat Dr. Proton, que vol dominar el món amb els seus robots. 

 

Llegeixo a la Wikipedia que hi va haver problemes amb el nom del joc, i és que hi havia un personatge de El Capità Planeta i els planetaris que es deia igual. Apogee, la companyia que va crear la saga i que ara es diu 3D Realms, el va modificar lleugerament, per tal d'evitar denúncies, com a Duke Nukum en la seva versió 2.0, però després el va recuperar per a la resta de la franquícia quan es va adonar que el nom no estava registrat, i llavors evidentment el va registrar.

Les ara famoses i controvertides característiques de la saga, que inclouen grolleries, extrema violència, humor sexual i escatològic i nuesa femenina, no van començar fins a l'arribada del Duke Nukem 3D, el 1997, per si algú hi sentia curiositat. Ja en parlarem en un altre moment, de la resta de la saga. 

 

Primeres parts: Rayman

A aquestes alçades, tot i que no és una de les icones de la història dels videojocs, qui més qui menys sap qui és en Rayman, n'ha llegit el nom en alguna ocasió o fins i tot potser l'ha vist però no sap com es diu. És el protagonista del que amb el temps ha esdevingut una saga formada per la sèrie principal, els spin-offs i els ara més famosos Raving Rabbids, però com tot té un origen i el vull repassar.

El Rayman va sortir el 1995 de la mà d'Ubisoft per a la Playstation en exclusiva, però el 1996 va sortir també per a l'Atari Jaguar (que havia de sortir abans i era l'original però al final es va retardar), PC i Saturn. És aquesta la versió que tinc jo? No, encara no. Però el vull perquè quan el vaig conèixer jugant a la Playstation del meu cosí em va agradar molt, tot i que el compraré en Saturn perquè està millor considerada per la crítica.

Es veu que el de la Jaguar és diferent i té pantalles que a les altres versions no surten, d'altres que falten respecte a les versions en CD i, evidentment, té una pitjor banda sonora a causa del seu format, el cartutx. Anys després se'n van fer altres versions, com la de la Gameboy Advance, el Rayman Advance, o la de la Gameboy Color, que era una barreja del primer i el segon títol. També es pot aconseguir als sistemes de descàrrega DSiWare i Playstation Network. 

Parlant del joc en si, que va tenir crítiques entre bones i molt bones, és un plataformes en 2D totalment recomanable que s'agraïa fins i tot en una època de febre per unes 3D que encara estaven verdes però que començaven a tenir cara i ulls. El disseny de les pantalles de l'originalíssim Rayman, tot i que fa ús de les esmentades i clàssiques dues dimensions durant tota l'estona (cosa que per a mi no és dolenta, tot el contrari), és ple de color i d'humor i la diversió hi està assegurada. Si teniu l'ocasió de provar-lo no us el perdeu!

Primeres parts: Puzzle Bobble / Bust-a-Move (1994)

La saga Puzzle Bobble, o Bust-a-Move tal com es coneix a Europa i als Estats Units, és d'aquelles que segur que tothom ha provat alguna vegada, en qualsevol de les seves múltiples entregues. Hi ha fins a 26 entregues del famós i imitat joc "de les boletes" protagonitzat per en Bub i en Bob, els dinosaures vistos per primer cop al Bubble Bobble (1986), d'on també són els enemics que surten dins les boletes (en realitat bombolles) si ens hi fixem, però el primer de tots va aparèixer per a recreatives el 1994.

Ens el presentava Taito, la companyia responsable de gairebé totes les entregues de la franquícia, i com he dit va sortir primer a les recreatives. El sistema de joc no cal explicar-lo, ja el coneixem i, si no, al vídeo queda prou clar. Senzill i tremendament addictiu, amb l'al·licient de poder jugar contra un altre jugador humà.

La primera conversió domèstica es va produir el mateix 1994, al mes de desembre, per a la Neo Geo (en teoria és la del vídeo que he posat, però de vegades costa saber si la gent, quan diu "Neo Geo", parla de l'AES, la MVS o la CD, i existeix per a les tres). Va ser un llançament internacional que permetia, curiosament, triar entre veure el títol com a Puzzle Bobble o Bust-a-Move. D'aquell primer títol se'n va fer una altra conversió domèstica, que és la de la Super Nintendo, el 1995.

No em queda clar, però, si la de la Wonderswan, de 1999, compta com a port de la primera entrega:

Però el cas és que al títol no hi afegia cap "mini" ni "pocket", de manera que suposo que podem dir que sí que n'és una conversió. En canvi, sembla que el Puzzle Bobble Mini, del mateix any i per a la Neo Geo Pocket Color, es basa en el Puzzle Bobble 2. I això és tot, així començava una saga de títols molt addictius i que encara ara produeixen entregues, les més recents de les quals la de la Nintendo 3DS,  Puzzle Bobble 3D, i la de l'iOS, anomenada New Puzzle Bobble.

Primeres parts: Street Fighter (1987)

Ja fa uns quants dies que se'm va acudir una nova secció i avui l'inauguro. Diuen que les segones parts no són bones, i tot i que quan es tracta de jocs normalment és tot el contrari, des d'aquesta Primeres Parts vull retre homenatge al joc inicial de sagues importants dins la història dels videojocs.

I l'obriré amb el que és probablement el joc inaugural que més eclipsat ha estat per les seves seqüeles, especialment la segona part. És l'Street Fighter, a seques, o "Street Fighter I" com se'l coneix de vegades popularment, que va sortir el 1987.

Només cal veure una estona del vídeo per adonar-se que és natural que hagi passat una mica sense pena ni glòria, especialment per a les generacions que vam créixer amb l'Street Fighter II. S'hi veuen les bases del que meravellaria el món a partir de 1991, fins i tot el mapa amb els avionets que és més que res un detall simpàtic que van fer bé de conservar, però és un joc lent (tot i que honestament s'ha de dir que l'Street Fighter II també ho és, sobretot i estem acostumats a les versions posteriors), els controls deixen bastant a desitjar i tot plegat el fa una mica desesperant. A més, només es pot controlar en Ryû, o en Ken si després d'un combat de dos jugadors el segon guanya, que llavors passa a lluitar contra la màquina amb el rival i amic del protagonista.

Però la idea és retre-li homenatge, no criticar-lo, i passem a les coses bones: l'Street Fighter no només era la llavor del que vindria després, sinó que també va introduir elements que van passar a ser estàndards dins el gènere de la lluita 1 contra 1, com els controls en 6 botons o les tècniques especials que requereixen una combinació de moviments de la palanca i els botons. 

Aquí podem veure la versió domèstica per a la Turbografx-CD (o PC Engine CD), de 1988, que es deia Fighting Street. Gràficament és igual, el so està força millor i va una mica més fina, pel que sembla, però continua provocant una barreja de tendresa i rebuig per la seva clara inferioritat respecte a la gran seqüela que tots coneixem. Aquesta mateixa versió és la que hi ha disponible a la Consola Virtual de la Wii des de 2009.

El mateix 1988 i amb el més fidel títol de Street Fighter van sortir altres versions domèstiques, tècnicament menys aconseguides, per a Commodore 64 (al vídeo), Spectrum, Amstrad CPC, Amiga, Atari ST i MS-DOS. No les veurem totes, però sí la de l'Amstrad, per tal de poder donar-ne un altre exemple:

L'original també va sortir per a sistemes més moderns, en recopilacions de clàssics de Capcom, concretament el Capcom Classics Collection vol. 2 per a Xbox i Playstation 2 i el Capcom Classics Collection Remixed per a la PSP, tots dos de 2006.

En aquell primer Street Fighter, a banda d'en Ryû i en Ken, hi havia deu rivals a batre: en Retsu, en Geki, en Joe, en Mike (el que després seria en Balrog, originalment anomenat M. Bison i que, per la clara referència del nom al boxador real Mike Tyson, reforçada pel seu nom al primer joc, va fer que els noms de tres dels quatre enemics finals de l'Street Fighter II es canviessin), en Lee (oncle d'en Yun i en Yang de l'Street Fighter III), en Gen (present també a l'Street Fighter Alpha 2, l'Street Fighter Alpha 3 i l'Street Fighter IV), en Birdie (present als tres Alpha), l'Eagle (que tornaria al Capcom vs. SNK 2 i a les versions portàtils de l'Street Fighter Alpha 3), l'Adon (que tornaria als tres Alpha i a l'SF IV) i en Sagat, enemic final del primer joc i penúltim de l'Street Fighter II, a més de personatge present en tots els jocs de la franquícia llevat de l'Street Fighter III, que és el que té la plantilla de personatges més trencadora. 

Acabarem amb una curiositat que ens brinda la Wikipedia: aquell primer joc el devem a en Takashi Nishiyama i en Hiroshi Matsumoto, que van deixar Capcom després de l'Street Fighter i van ser contractats per a la rival SNK, per a la qual es van encarregar de fer molts dels Art of Fighting i Fatal Fury, però anys després van participar en l'Street Fighter IV. Pel que fa al dissenyador de personatges d'aquell primer joc, en Keiji Inafune, és conegut especialment per haver co-creat en Megaman i haver dissenyat els primers títols de la seva franquícia i participat d'una manera o d'una altra en els posteriors.