Portades: Puzzle Bobble

El Puzzle Bobble, el "joc de les boletes" com el coneix una gran part del públic casual -i és que ens entenem de seguida quan l'hi diem així-, és un dels meus videojocs preferits, encara que en realitat em refereixo a la saga i m'agraden més la segona i la tercera part. 

Un autèntic clàssic de Taito superaddictiu que va debutar a les recreatives el 1994 i que ha estat portat a múltiples sistemes domèstics, en una entrega o altra, al llarg de les dècades, i que encara belluga. Avui, però, ens centrarem en el port per a Super Nintendo de la seva primera part, perquè en compararem els dissenys de portada segons el mercat, que és la tasca d'aquesta secció del blog.

Començarem per la versió que va sortir primer, la japonesa, al gener de 1995, i que ens presenta els protagonistes, que recordem que venen d'un altre classicàs, el Bubble Bobble, reciclant la il·lustració del flyer per a recreativa, curiosament la versió occidental i no la japonesa, que és molt diferent.

Aquí, les bombolles que acompanyen la composició són més grans i boniques que en aquell pamflet promocional, i s'hi afegeix un fons blanc per a la capsa vertical de la Super Famicom. En qualsevol cas, és la imatge que tots plegats tenim d'aquest emblemàtic joc i els seus personatges. 

La versió europea, de juny de 1995, no quedaria gaire lluny del concepte, però com podem veure està totalment redissenyada, amb uns Bub i Bob allunyats de l'estil manganime, si bé la composició ens permet fer-nos una idea del que s'ha de fer al joc, cosa que sempre està bé.

Tanmateix, no perd l'essència de videojoc i personatges bufons, simplement ho adapta al que algú devia pensar que era més del gust europeu, i fixeu-vos que a sota del logo, en petit, hi ha el nom Bust-A-Move, que era com es va distribuir el joc originalment per a les recreatives occidentals.

M'he saltat expressament la versió estatunidenca, anterior a l'europea per pocs mesos, del març de 1995, perquè és la més diferent i un bon exemple de la manera de pensar dels responsables de màrqueting a l'hora de dissenyar portades a l'època: als americans els agraden l'acció i les explosions.

Aquest cop ens oblidem de les bombolles al títol i ens quedem amb Bust-A-Move, i encara que després el joc per dins sigui igual, a la portada no hi ha ni rastre dels dragonets. Gairebé es podria pensar que és un shoot'em up i tot. La inclinació de l'aparell que dispara les bombolles és la mateixa que a la versió europea i també ens mostra el que fem dins del joc, però el que pogués quedar de kawaii s'ha perdut del tot. 

Que consti que aquesta vegada cap de les portades em sembla ni horrible ni netament superior a les altres, qüestió de gustos, però em fascina com de diferents poden arribar a ser segons el que s'anticipa que funcionarà a cada mercat. 

Com sempre, acabo preguntant-vos: quina és la vostra preferida?
 

 

 

 

 

Especial: cameos de Taito

Una de les últimes entregues de la secció de Personatges -tot i que ja en fa mesos- va tenir com a protagonista un personatge de Taito, i arran de buscar-ne informació vaig descobrir que, en realitat, en aquesta companyia hi ha molts personatges que fan cameos en d'altres jocs i que, per tant, estem davant d'un univers Taito que avui m'agradaria repassar una mica per sobre, sense entrar en excessius detalls, perquè hi ha força teca.

Aquests autohomenatges que algunes companyies fan són una cosa que als jugadors ens agrada, almenys parlo per mi, i si juguem a un videojoc on hi ha referències a títols i personatges d'altres obres d'aquella desenvolupadora és difícil que evitem un somriure o que, de cop, assenyalem la pantalla de manera entusiasta mentre girem el cap tot buscant la complicitat de qui tinguem al costat, si és el cas.

De fet, he trobat documentades moltíssimes referències de tota mena a jocs i personatges de Taito en altres videojocs de la companyia i també de fora d'ella, així com fora del món dels videojocs. Però ens centrarem i veurem alguns exemples d'aquest sector, que és el que ens interessa al blog, començant per dos grans clàssics de la companyia que es van començar a creuar al primer Bubble Bobble, de 1986, on a partir de la pantalla 60 ens podem trobar un tipus d'enemic anomenat Invader, que suposo que no cal que us digui de quin altre emblemàtic joc de Taito surt, i que repetiria en posteriors entregues de la saga.

A l'Space Invaders DX, de 1993, hi ha una modalitat de joc que es diu Parody Mode, on els sprites de les pantalles es basen en diferents franquícies de Taito. Hi tenim personatges i enemics de The New Zealand Story, The Fairyland Story, Bubble Bobble, Rainbow Islands, Liquid Kids, Arkanoid, Kiki Kaikai, Darius i Don Doko Don. Poca broma.

I ja que hem vist en Tiki dins d'un Space Invaders, val a dir que a The New Zealand Story també hi ha cameos d'altres jocs, com per exemple aquesta col·locació de plataformes que constitueixen la imatge del rostre de la Ptolemy.

La protagonista de The Fairyland Story l'hem pogut veure també, a banda del seu joc de plataformes de pantalla fixa de 1985, en alguns títols de la saga Bubble Bobble, a l'Arkanoid vs Space Invaders -on se la pot triar, juntament amb molts altres personatges de l'univers Taito, com a copilot de la Vaus- o al Pop'n Pop, del que parlaré més avall. 

Aquí sota la veiem en finalitzar la pantalla 57 del Bubble Memories, el tercer Bubble Bobble, quan agafem tots els aliments que hi apareixen.

Passem ara al personatge que deia a l'inici de l'entrada, al que va tenir un article propi, que és la Sayo-chan del Kiki Kaikai i la posterior saga coneguda a Occident com a Pocky & Rocky. Ja vaig parlar dels cameos que havia fet, però en un especial de Taito no podia deixar d'esmentar-la, i en posaré un exemple, que és la seva aparició al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, on fa d'enemiga, a més de sortir-hi com a ítem d'ajuda.

No us penseu pas que la sèrie de shoot'em ups per excel·lència de Taito, Darius, no ha rebut homenatges en altres jocs de la companyia que no hi tenen res a veure pel que fa al gènere. Sense sortir del Bubble Symphony en veiem, adaptats a l'estil bufó del joc, alguns enemics clàssics, però també en trobem referències a l'ending del Puzzle Bobble 2, al Growl o Runark, un beat'em up de 1991, o al Rainbow Islands, on hi ha un mon sencer dedicat al Darius. I, hi insisteixo, em limito a comentar només algunes referències i de jocs de Taito, perquè a fora també en trobem.

Hem vist els dos dragonets més emblemàtics de la història dels videojocs -amb el permís dels dracs figurats Billy i Jimmy- convidant gent a casa seva, i més que n'han convidat, però ells també han sortit de casa més d'un cop, i no només per llançar boletes de colors cap amunt a la seva altra saga tremendament addictiva i popular.

Per exemple, al ja esmentat Space Invaders DX tenen la seva pantalla a la modalitat de paròdia, però també al Pop'n Pop, una barreja de Space Invaders, Arkanoid i Puzzle Bobble de 1998 que en versió consola (PlayStation i Game Boy Color) tenia molts convidats de la companyia, incloent-hi els dragonets.

Hi tenim també les seves versions originals humanes, Bubby i Bobby, a més d'en Tiki, la Sayo-chan, la Ptolemy, en Hipopo del Liquid Kids, en Bob -res a veure amb el dragonet blau- del Don Doko Don, en Drunk, enemic habitual a Bubble Bobble, o en Chack'n, a més de múltiples enemics de tots aquests jocs com a rivals o personatges no jugables. La imatge de dalt de tot d'aquesta entrada pertany a aquest títol, i hi queda clar que és un festival de Taito, els seus personatges i tres de les seves franquícies més estimades.

Parlant d'en Chack'n, fins ara me l'he saltat, però estem parlant del primer personatge habitual de l'univers Taito, que va protagonitzar el Chack'n Pop el 1984 i, ja al Bubble Bobble, dos anys després, faria el primer cameo d'un personatge pròpiament dit.  

Segurament és el personatge que més visites ha fet i que menys n'ha rebut (naturalment, perquè el 1984 no existien en Bub, en Bob, la Sayo-chan ni cap dels altres), i el podem veure a la saga Bubble Bobble fent d'ítem, d'assistent, de vegades enemic i tot (Parasol Stars), mentre que en alguns Puzzle Bobble apareix al mig de la pantalla a la modalitat de 2 jugadors. A l'entrega més recent d'aquesta saga, Puzzle Bobble Everybubble!, té un paper més destacat com a ajudant i fins i tot personatge jugable. 

I ho aniré deixant aquí, trobo que ens podem fer una idea de l'amor que sent i demostra Taito pel seu propi llegat, i aquestes coses sempre ajuden a crear lore. Teniu algun cameo o referència preferit, vosaltres?

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

Logos: Taito

Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.

Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.

Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.

Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.

Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.

Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.

El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.

Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.  

Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó. 

Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders. 

En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.

El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.

Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.

Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió. 

El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.

És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn. 

Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.

Fonts: Logopedia, Wikipedia
 
 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Bubble Bobble

Comencem amb una confessió: aquesta entrada havia de ser sobre tatuatges dedicats a videojocs de Taito, però després de veure, decebut, que no hi havia testimonis dèrmics de l'amor per títols com Pirate Pete, Qix o The Legend of Kage, he hagut de reconduir la cosa.

I no m'ha costat gaire, en realitat, perquè hi ha una propietat intel·lectual de la companyia que per força havia de donar-me força exemples, amb el permís de Space Invaders.

Començarem amb aquest preciós tatuatge en parella, i és que la mítica recreativa -amb excel·lents ports a consoles- del Bubble Bobble és d'aquelles que no només ve més de gust jugar amb una altra persona que en solitari, sinó que a més és l'única manera de veure'n el final autèntic.

Més estàndard en el seu format, però igualment bonic, és aquest d'en Bub dins d'una bombolla, que fa que no ens importi que aquesta persona ens doni l'esquena.

Aquí tenim un braç, i no n'estic segur, però podria ser que el tatuatge estigués dedicat al també mític spin-off Puzzle Bobble, ateses les bombolles encadenades, però com que no són de colors ens la jugarem i direm que homenatja el Bubble Bobble.

Hi ha gent, però, que duu aquest magnífic joc més a prop del cor que altres persones, com és el cas que veiem a la imatge. Senzillament espectacular.

I de la mateixa zona tenim un altre exemple, que és un recordatori constant que a aquesta persona el joc, com a mínim, l'obsessiona. 

Segurament en xiula l'encomanadissa cançó, també, en aquesta dutxa que es veu al fons de la imatge.

Aquest altre exemple és més senzill, en aparença, però aposta pel pixel art i, sobretot, destaca perquè és una composició de dues peces en què cal ajuntar els peus perquè es vegi la imatge completa. Em trec el barret.

Allunyant-se de l'estil que imita els sprites ens trobem amb aquest braç sencer dedicat als llegendaria germans dracs, amb un disseny espectacular. 

I anirem plegant amb aquest tatuatge que combina pixel art amb dissenys de portada i un convidat especial del Rainbow Islands, però com que al capdavall els dragonets són humans en realitat, i així apareixen en aquest altre joc, és totalment vàlid. Curiosament, però, a la portada (i al tatuatge) hi surt en Bob, que és el segon jugador.

Què us han semblat? En teniu algun? A mi m'agraden tant el Bubble Bobble com la saga Puzzle Bobble, de manera que si és per motius sentimentals no descartaria del tot fer-me'n un algun dia. Qui sap?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de recreatives

En aquesta veterana secció del blog hem vist tatuatges de tota mena, perquè hi ha força gent que duu representada a la pell aquesta tan bonica afició que compartim, i són entrades que escric després de preguntar-me a mi mateix si hi deu haver exemples de videojocs concrets que han estat protagonistes de dissenys permanents com aquests.

Avui, però, no parlaré de tatuatges de cap videojoc ni de cap saga, sinó del concepte de les recreatives en si mateixes. No sé com no se m'havia acudit abans, però veurem alguns tatuatges així.

Comencem amb una imatge múltiple amb tres tatuatges de mobles de recreativa, ignoro si de la mateixa persona.

Són dibuixos força atractius tant en disseny com en colors, i representen clàssics arcade com l'Asteroids, l'Out Run i, al mig, el Grand Theft Auto: Vice City? No ho recordava pas, que venia d'una recreativa. Potser perquè no és veritat. Es devia tractar d'un desig?

El que tampoc ve d'una recreativa és el Super Mario Bros., però sí que en té una, que és el Vs. Super Mario Bros., de manera que tampoc no podem impugnar aquest tatuatge. Se'l va fer amb aquesta intenció, però, la persona que el porta?

No ens hauria de sorprendre que l'Street Fighter estigui representat en forma de tatuatge. En aquest cas és en blanc i negre, però sembla que el shôryûken d'en Ryû surti de la pantalla. 

La pregunta és, però, si de debò volien homenatjar el primer Street Fighter o la molt superior segona part, una seqüela tan superior que sovint ens hi referim sense esmentar el número dos que l'acompanya. 

Aquí en tenim un altre, aquest cop en color, que em provoca el mateix dubte, perquè el "II" no surt enlloc, i el logo és ben bé el del primer títol, amb la font del joc de 1987. El Ryû que apareix al costat de l'aparell, però, és clarament el de la segona part, tot i que amb cara de malvat. 

A la pantalla, per altra banda, hi veiem un zoom in que faria empal·lidir els de la saga Art of Fighting, però bé, considerarem un altre cop que es tracta d'un disseny conceptual. 

Passa el mateix amb aquest tatuatge del Metal Slug, un joc publicat en màquines Neo Geo que, per tant, eren multicartutx i no tenien una marquesina dedicada a un sol joc. 

Ho entendrem, però, com una mostra d'amor a aquest clàssic noranter de les recreatives que, com ja sabem, també es podia jugar a casa sense perdre ni un píxel gràcies a la compatibilitat entre les Neo Geo MVS i les AES domèstiques.

El Puzzle Bobble va sortir en recreatives de Taito i també d'SNK, però en cap cas va tenir un aspecte com el del tatuatge.

Tanmateix, és espectacular i representa una de les meves sagues preferides, com a mínim de les que més em fan viciar, o sigui que té el meu aplaudiment.

Recordeu aquells rellotges de sorra que apareixien a les pantalles de les recreatives en els temps de càrrega? Jo tampoc, però no només perquè no hi anava gairebé mai, sinó perquè no passava.

És un misteri el motiu pel qual aquesta persona va demanar aquest disseny al seu tatuador o la seva tatuadora, però intentarem pensar que volia representar el temps que volava en aquells enyorats salons de felicitat pixelada i més endavant poligonal. 

Ja anem acabant. M'ha agradat aquest que afegeix unes flors a la base del moble, probablement al·lucinògenes, que es devia menjar per veure els objectes de la pantalla com si sobresortissin de debò. És maco, també, el detall dels invasors espacials (?) pixelats al darrere.

Els psicotròpics també devien estar involucrats en la concepció d'aquest exemple, una màquina que destaca l'any 1998, probablement no l'apogeu d'aquesta mena d'aparells, amb grafitis al costat, el que sembla un altaveu a la part frontal inferior, un esprai integrat a la palanca (?) i, el més inquietant de tot, un tren de Renfe a les imatges. Intrigant.

Deixo per al final un que em sembla molt bonic, però que no acaba de ser del tot arcade. Sí, hi apareix la paraula, i una màquina decorada amb els personatges del Donkey Kong, però també hi veiem representats el Super Mario Kart, el Power Glove de la NES, un ordinador amb el logo antic de Windows i fins i tot una Pantera Rosa... Increïble.

En fi, què us han semblat? Us en faríeu algun? Tant si sou de tatuatges com si no, si haguéssiu de fer-vos-en algun de recreatives quin joc triaríeu?