Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia.
Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint les seccions d'aquest blog, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys.
Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1990 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988), forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio".
El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.
La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes.
A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, però sempre força baixa, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental.
Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions de la història dels videojocs, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.
Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb coses com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, i també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.
També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis per a les nostres armes, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.
Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.
De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada