L'ovella negra: Tetris Worlds

Que el Tetris és un dels videojocs més importants i revolucionaris de la història no és cap secret, no ho descobreixo jo ara ni és el primer cop que ho dic. Ja n'havia parlat en una entrada de fa uns quants anys, i suposo que tenim clar que és un joc com a mínim conegut -no necessàriament jugat- per gairebé tothom, sigui aficionat als videojocs o no. 

De fet, no és un videojoc, sinó una saga amb múltiples entregues, variants i també còpies descarades o clons -i té tantes coses d'aquestes que fins i tot ho reconeixen els Rècords Guinness-, i que tot i ser conscients d'això parlem de "el Tetris", de la mateixa manera que sovint diem "el Mario", és una mostra de la importància i la influència cultural de la proposta del senyor Pazhitnov. Ara bé, aquesta secció és sobre les ovelles negres de les famílies videojoquístiques, i la del Tetris també en té.

Per tal de trobar-la he fet el que acostumo a fer en aquesta secció: buscar quines eren els entregues més mal puntuades de tota la franquícia. I en fer-ho així -per sort o per desgràcia no puc parlar per experiència personal i ho he de fer d'aquesta manera- he estat a punt de cometre un error i parlar del Tetris Ultimate, un joc de 2014 que va rebre puntuacions força dolentes en Xbox One i PlayStation 4, però que resulta que sí que va agradar en Nintendo 3DS i sobretot PS Vita.

No, l'ovella negra de la família Tetris sembla que és el Tetris Worlds, un videojoc que va sortir el 2001 per a Gameboy Advance i ordinador.



Aquí el vèiem en Gameboy Advance, que no és precisament la versió que posarem com a exemple d'un Tetris fallit, però que tampoc no va obtenir notes espectaculars. On sí que va fallar més clarament, amb diferències d'opinió però majoritàriament essent considerat un títol dolent, va ser en les versions que van venir un any després, el 2002:



Aquest era el de la Gamecube, el de pitjor puntuació segons GameRankings, però tampoc no se'n van sortir gaire millor el de la PlayStation 2 ni el de la Xbox, que per cert el 2003 tindria una versió millorada amb la possibilitat de jugar en línia. En d'altres portals especialitzats el pitjor és el de la PS2, o el de la Xbox, depèn.

Quin va ser, doncs, el problema? Qualsevol joc nou de la saga ha de competir amb l'allargadíssima ombra del clàssic, i amb algunes versions domèstiques que van agradar especialment -pensem sobretot en el Tetris de la Gameboy, probablement el millor-, per tant tot és qüestió d'innovar en les poques coses en què es pot innovar partint d'aquesta fórmula, i fer-ho bé.

Els gràfics i la música són elements purament decoratius, en aquest cas, i al Tetris Worlds sembla que no es van fer malament del tot. També van ser un encert les noves modalitats, afegides a la clàssica. La principal queixa a les poques anàlisis que se'n troben és, però, que no aporta gran cosa, que no ens encoratja a fer que la partida duri hores -sembla que totes les modalitats tenen un màxim de 15 nivells- i, sobretot, que la possibilitat de moure les fitxes ("tetriminos", en diuen també) indefinidament quan han tocat el terra (efecte conegut com a "Easy Spin" o "Infinity") contraresta la gràcia de la dificultat creixent, allò que des de sempre havia obligat els jugadors del Tetris a posar a prova la seva agilitat mental.



Certament és un canvi majúscul i rebaixa moltíssim la dificultat del joc, i va enfurismar diversos analistes, però curiosament també s'ha vist en d'altres entregues de la franquícia, per exemple al Tetris DS, que es considera una de les millors versions que s'han fet. Ara bé, és cert que allà no passava d'una manera tan exagerada: no es podia fer servir, per exemple, contra altres jugadors. En altres títols aquest efecte s'ha mantingut, però recompensant de diverses maneres l'opció de no dur-ho a terme. Per cert, dues de les versions més criticades, la de la Xbox i la de la Gamecube, irònicament són les que permeten desactivar-ho.

De vegades les ovelles negres dels videojocs són títols terribles que taquen el nom d'una franquícia, mentre que en d'altres es tracta de jocs senzillament mediocres, d'aprovat pelat o bé baix, i en una saga tan estimada i important com la dels Tetris no es perdonen els errors, però tampoc la mediocritat. El Tetris Worlds, pel que sembla, no és dolent del tot, però no es mereix ser considerat -ni de bon tros- un dels millors, i en aquesta saga el pòdium és bastant petit. 
 

L'ovella negra: Dragon Ball Z - Taiketsu

Hi ha moltíssims videojocs de Bola de Drac. Tants que durant el primer any d'aquest bloc, el 2009, li vaig dedicar un especial en 6 parts que òbviament acabava amb aquell mateix any, i ara ja s'ha quedat curt. Potser n'hauré de fer una nova entrega aviat.

El cas és que, per alguna raó, la majoria d'aquests jocs no ens acaba de convèncer, i no només perquè molts d'ells no hagin rebut un disseny i una programació com es mereixeria aquesta potentíssima franquícia, sinó també perquè com a usuaris mai no estem satisfets: els Budokai Tenkaichi van agradar molt, però cap al final rebien notes més discretes perquè eren "més del mateix". En canvi, qualsevol títol que se n'allunyés una mica i presentés plantilles de menys de 75 personatges ja ens semblava incomplet. No ens posem d'acord amb el que volem.

Els nord-americans són especialment durs amb les puntuacions, només cal fer un repàs a l'agregador GameRankings i veure què en pensen, dels millors videojocs basats en la franquícia ideada per l'Akira Toriyama. 

Ara bé, tots van rebre, en el pitjor dels casos, una nota d'aprovat pelat. Tots? No, n'hi ha un que va suspendre clarament, i el podem considerar l'ovella negra dels videojocs d'una saga que té uns quants títols tirant a dolents.

El Dragon Ball Z: Taiketsu, que va sortir el novembre de 2003 per a la Gameboy Advance tant als Estats Units com a Europa (on arribaria el 2004), és el que s'endú aquest dubtós honor.

Com podem veure, es tracta del típic joc de lluita 1 contra 1, segurament el millor gènere per a Bola de Drac i sens dubte el més utilizat, tot i que també hi ha hagut un fotimer d'RPG, en diverses variants, que han sortit bé, aventures de text i alguns beat'em up, com el fantàstic Dragon Ball Advanced Adventure. 

Quin va ser el problema d'aquest títol, doncs? En general, sembla que el fet que no se n'encarregués Bandai, sinó Atari, que d'altra banda tampoc no és una companyia desconeguda ni amb mala fama. I concretament un acabat que donava la sensació als jugadors que el cartutx s'havia finalitzat amb pressa, amb uns efectes de so, uns gràfics i unes animacions que no eren a l'altura del que podia fer la consola, la manca d'una història que justifiqués els combats (ni tan sols amb un petit text sota la cara dels personatges, a l'estil dels Street Fighter), i sobretot problemes amb els controls i les combinacions de botons per a executar els atacs, el més important d'un joc de lluita.

Aquí teniu la portada de la versió dels Estats Units. Per què són verds els enemics? Vés a saber... El cas és que el Dragon Ball Z: Taiketsu era el primer videojoc de lluita de Bola de Drac per a la Gameboy Advance, ja que abans havia sortit el The Legacy of Goku, que era un RPG.

No va ser un bon debut en el gènere més adequat per als videojocs de la saga, però les coses li van anar millor al Dragon Ball Z: Supersonic Warriors l'any següent. El Taiketsu, doncs, és un títol per a oblidar, no cal que ens hi acostem, perquè encara que les autèntiques joies videojoquístiques de Bola de Drac siguin més aviat poques, unes quantes sí que hi ha, i aquest títol no el necessitem per a res.




 

L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.

L'ovella negra: Mario is missing!

Sembla mentida, però fins i tot una franquícia tan popular com la protagonitzada per en Mario té una ovella negra, al capdavall el concepte d'ovella negra en si mateix no tindria sentit si no existís una família de renom amb què comparar aquesta desgraciada excepció. 

En el cas del lampista italoamericà més famós de la història, el videojoc que taca el seu d'altra banda impecable currículum és un que pertany a un gènere on és difícil excel·lir, tot sigui dit, però el cas és que si hi ha un joc d'en Mario dolent n'hem de parlar en aquesta secció.

El Mario is missing! va sortir per el 1993 per a la Super Nintendo, la NES i ordinadors, i en aquest cas els germans Mario, acompanyats per en Yoshi, tenen la missió d'aturar en Bowser, que s'ha establert a l'Antàrtida i vol fer servir un munt d'assecadors de cabells per tal de desfer el gel del Pol Sud.

Com que en Luigi és tan poruc decideix no fer l'últim pas i es queda fora del castell mentre en Mario hi entra, i quan aquest és capturat per l'enemic el seu germà no té altre remei que entrar-hi, aquest cop sol, i rescatar-lo, en el que seria el primer videojoc protagonitzat per en Luigi, circumstància que no es repetiria fins el 2001 amb el primer Luigi's Mansion.

Al vídeo vèiem una mica de la versió de la SNES, amb uns gràfics i una presentació que recorden inequívocament el cèlebre Super Mario World, però un cop dins és evident que no hi té res a veure, i no només per l'argument, sinó també pel que fa al desenvolupament del joc.

Aquí no hi ha plataformes, que són l'essència de la franquícia, sinó que és més aviat un RPG que ens obliga a parlar amb gent i explorar diverses zones del planeta (accessibles des del castell) per tal de reunir parts de monuments històrics i trobar en Mario, una excusa per a aquest títol educatiu i, per tant, orientat al públic més jove, amb la intenció d'ensenyar-li una geografia molt bàsica.

La versió de la Nintendo de 8 bits recorda potser més el Super Mario Bros. 3 pel que fa als sprites, però tampoc no fa gaire bona impressió.

Que es canviï el gènere no és dolent en si mateix, al capdavall els Mario & Luigi, també RPG, són força populars —sense arribar al nivell dels plataformes, és clar—, i no cal dir que els Mario Kart encara més, però la proposta de Radical Entertainment (NES) i The Software Tools (la resta de versions), perquè no va ser un títol desenvolupat per la pròpia Nintendo, no va agradar gens.

Entre altres problemes, pel que he pogut llegir en diverses ressenyes (no professionals, perquè d'aquestes no n'he trobat), destaquen el baix grau de diversió que hi podem trobar, agreujat pel nul repte que suposa aquest videojoc on no es pot morir i on el rellotge només determinarà la puntuació del final de la pantalla, uns gràfics mediocres més enllà del títol, l'obligació de respondre preguntes d'història de nivell superior al de l'edat del públic objectiu —i que tot plegat parteixi d'un argument absurd i forçat—, l'extrema facilitat a l'hora de vèncer els enemics de final de pantalla o la sensació que la intenció educativa era bona, però està mal implementada i dóna com a resultat un producte que embruta la imatge de la icona més important de la història dels videojocs. Sort que difícilment el tindreu al vostre catàleg, però si el teníeu a la llista de desitjos ja el podeu esborrar.

 

 

L'ovella negra: Donkey Kong Jet Race

Si en Donkey Kong és un dels personatges més emblemàtics de la història no només de Nintendo, sinó dels videojocs, és pel seu innegable carisma però evidentment també per haver protagonitzat en un munt de títols de qualitat. Tanmateix, si fem una ullada a GameRankings, veiem que n'hi ha un, un de sol, que no va arribar ni a l'aprovat, el que seria l'ovella negra de la família i, per tant, candidat a protagonitzar una entrada d'aquesta secció.

Estem parlant del Donkey Kong Jet Race, que va sortir per a les Wii japoneses i nord-americanes el 2007 amb el nom de Donkey Kong Barrel Blast i que als europeus i els australians ens va arribar el 2008. Inicialment concebut com un títol per a la Gamecube on s'haurien fet servir els mítics bongos com a controls, és un videojoc de velocitat humorística, una mena de Mario Kart o, ja que hi ha referents directes, un Diddy Kong Racing, però amb un resultat completament diferent.

En aquest joc, com és habitual al gènere, hem de triar un personatge i intentar quedar primers tot vencent els nostres rivals, si cal amb males arts. S'accelera remenant alternativament el Wiimote i el Nunchuk (la idea inicial era picar els bongos), se salta aixecant-los alhora i s'ataca els contrincants amb moviments dels comandaments, que també permeten llançar objectes.

Sembla, però, que els controls no acabaven d'anar massa bé, i a sobre el propi joc guiava els personatges, que no s'havien de preocupar per sortir-se de la pista, sinó només de quedar primers i atacar els altres. 

Els gràfics tampoc no van acabar de seduir la crítica, que a sobre tenia ganes de fer servir uns bongos que al final se li van negar, els circuits no van impressionar i la sensació de velocitat era pràcticament inexistent, de manera que tant a GameRankings com a Metacritic el Donkey Kong Jet Race té una nota mitjana de menys de 50 sobre 100, súmmament indigna d'un títol de la franquícia a la qual pertany. Potser és perquè del seu desenvolupament no se'n va encarregar Rare, companyia que tants i tan bons títols del personatge ens ha ofert al llarg dels anys.

L'ovella negra: el Sonic the Hedgehog de 2006

Totes les franquícies, fins i tot les més populars, tenen entregues millors i pitjors. Quines són unes i quines les altres és quelcom que han de debatre els fans, però hi ha videojocs que no aconsegueixen defensors i que taquen, en la unànime opinió del públic, la bona imatge d'una saga llegendària, i és per a repassar-los que vaig crear aquesta secció. 

Avui veurem un títol de gran renom, però que havia d'especificar que era la versió de 2006, perquè no fer-ho ens duria a associar-lo a un dels millors videojocs de la història i això seria injust.

Poc després que s'iniciés la generació de consoles representada per la Xbox 360 i la Playstation 3 —de fet quan encara no havia sortit la PS3— es va començar a parlar d'un nou Sonic the Hedgehog que semblava que havia de ser el rellançament d'una importantíssima i molt popular saga estrenada amb el videojoc del mateix nom a la Mega Drive 15 anys abans.

Les fotografies que se'n van distribuir eren espectaculars i ens ensenyaven per primera vegada un Sonic tridimensional sense píxels i en un entorn en alta definició que frisàvem per poder tenir en forma de videojoc. Aquest va arribar el 2006, primer en Xbox 360 i uns mesos més tard en Playstation 3, i el resultat va ser el següent:

Era un Sonic en 3D, de l'estil iniciat a la generació anterior pels aclamats (però posteriorment un pèl criticats) Sonic Adventure de la Dreamcast, cosa que també significa que hi apareixen diversos amics del protagonista, però el Sonic Team probablement es va preocupar massa per a oferir uns bons gràfics i complir la data d'entrega, de manera que va cometre una sèrie d'errors que li van passar una factura important: temps de càrrega excessius (al vídeo es pot apreciar), problemes de càmera, un argument poc digne de la saga, errors (el que es coneix com a glitches) i, el que és pitjor especialment per a un joc d'en Sonic, problemes de control.

Aquí tenim un recull d'errors del Sonic the Hedgehog (repeteixo, 2006), problemes de programació que no es van polir i que, amb els problemes de càmera i de control, dificulten la jugabilitat d'un títol que pertany a una saga caracteritzada per la velocitat pura, on és essencial que els personatges reaccionin perfectament a les nostres ordres i no es quedin atrapats en llimbs que no haurien d'existir.

Les anàlisis dels mitjans especialitzats van destrossar aquest videojoc, no tant per unes notes especialment baixes (la versió de la Xbox 360, una mica més ben valorada que la de PS3, té una mitjana de 48,74% a Gamerankings i de 46 a Metacritic), sinó perquè pràcticament no hi va haver ningú que l'aprovés. A més, en un joc d'en Sonic no es tracta d'aprovar i prou, ni tan sols ens quedem contents amb un notable. Se li exigeix excel·lència.

Tot i així aquest Sonic the Hedgehog existeix, forma part de la història de l'eriçó blau més ràpid dels videojocs, no deixa de ser un títol que qualsevol fan de la mascota de Sega i les seves aventures ha de provar (jo el tinc, encara que no hi he jugat gaire) i com a tal rep un homenatge al magnífic Sonic Generations amb aquesta pantalla anomenada Crisis City, que es recupera i es pot (s'ha de) jugar tant en 2D com en 3D.

Per a la posteritat queda el debut del personatge Silver the Hedgehog, que a diferència de la humana Elise, que no va tornar a sortir en cap altre joc de la saga, sí que hem vist en nombroses ocasions després d'aquest videojoc fallit que va decebre clarament unes expectatives altíssimes.

L'ovella negra: Far Cry - Vengeance

3 Botons i START ha estat recentment nominat per segona vegada consecutiva per als Premis Blocs Catalunya de l'Associació Stic.cat, cosa que m'omple d'orgull i satisfacció, encara que insisteixin en fer-m'hi participar en la categoria TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), amb la qual el meu bloc té poca cosa a veure i, sense desmerèixer els altres finalistes, fa que sigui virtualment impossible que guanyi, com s'ha demostrat també per segona vegada consecutiva.

En fi, ésser finalista dos cops significa que hi ha més gent de la que em pensava que gaudeix amb el meu bloc, que és el meu objectiu principal, però per tal de tirar endavant després de més de 4 anys cal que de tant en tant se m'acudeixin idees noves, i això són principalment les noves seccions, com aquesta, dedicada als videojocs dolents dins d'una saga d'èxit. 

Aprofitant l'avinentesa que l'altre dia parlava de la infame pel·lícula d'imatge real de Far Cry, vaig fer un cop d'ull a la història de la saga i vaig descobrir que tots els FPS que la formen havien tingut una molt bona acollida. Tots? No, n'hi ha un que no, que és l'ovella negra de la família. 

Far Cry Vengeance va sortir per a la Wii el 2006 com a cinquena entrega de la franquícia, tot i que era un remake del títol que havia sortit per a la Xbox aquell mateix any, el Far Cry Instincts: Evolution, amb els afegits de noves armes, 3 nous nivells i el llavors innovador control que proporcionava la Wii. 

El problema és que aquests controls no acabaven d'anar bé sempre, els gràfics eren dolents tant durant les partides com en les escenes animades, la intel·ligència artificial dels enemics no rutllava del tot, el so tenia problemes, la música era gairebé inexistent i —el que llavors va empipar però també és habitual al catàleg de la Wii— no hi havia multijugador en línia (i el local no era especialment bo).

El resultat és que es el Far Cry Vengeance es va considerar un títol indigne d'Ubisoft i de la popular saga a la que pertany, i es va endur de mitjana aproximadament un 37 sobre 100, llunyíssim dels jocs de la sèrie que havien obtingut, i obtindrien, les notes més baixes, sempre superiors a 70.

L'ovella negra: Call of Duty - Black Ops Declassified

Quan pensem en la franquícia Call of Duty estem parlant d'autèntics èxits que trenquen rècords i ajuden a vendre les consoles per a les quals es dissenyen. Sens dubte la saga de FPS d'Activision s'ho ha guanyat amb obres mestres del gènere (encara que personalment no en sigui seguidor), i quan els usuaris veuen un nou videojoc que duu aquesta marca se l'apunta a la llista de futuribles, però no sempre és una decisió encertada.

Amb més de 100 milions de còpies venudes dels seus jocs i només per darrere de les franquícies d'en Mario, els Pokémon i la família formada pels Wii Sports i companyia, la saga fa 10 anys aquest 2013 i una de les subsèries més destacades que ha tingut ha estat Black Ops, de manera que quan el 2012 va sortir per a la nova Playstation Vita el Call of Duty: Black Ops Declassified estava clar que seria un èxit de vendes... però resulta que és la vergonya de la família.

No podem culpar cap propietari de la portàtil més recent de Sony per precipitar-se a comprar aquest títol en veure'l a la venda, la reputació de la saga el precedia, però si tots aquells que el van adquirir haguessin llegit alguna crítica abans de gastar-se els diners hauria anat molt millor.

Sembla que el joc té diversos problemes greus, entre els quals una campanya individual massa curta (parlen d'aproximadament una hora de durada), un joc en línia que no acaba d'anar bé, una intel·ligència artificial dels enemics molt pobra i alguns glitches que contribueixen a fer caure el producte a l'abisme dels despropòsits.

És evident que cadascú té la seva opinió, però per molt espectaculars que siguin els anuncis, si una web que fa notes mitjanes basant-se en desenes de ressenyes com és GameRankings diu que és el pitjor videojoc de la PS Vita amb un 33% de mitjana, no feu cas de les paraules "Call of Duty" i fugiu-ne.