L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.

Els pitjors: Daikatana

Quan parlem de videojocs dolents és obvi que alguna cosa ha anat malament durant el seu desenvolupament. No crec que cap companyia desenvolupadora dugui a terme un projecte videojoquístic amb la intenció que sigui una porqueria, ni tan sols que aspiri a fer un títol mediocre, si bé quan s'acosta el final de la seva creació ha de ser evident que no s'han aconseguit els resultats que s'esperaven. Hi deu haver fases de prova abans de la posada a la venda dels videojocs, vaja.

En alguns casos passa que, en aprofitar el renom de segons quina franquícia —de fora del món dels videojocs, és clar, no parlo d'un Mario—, els mateixos programadors deuen saber que, si el joc no surt gaire bé, no passarà res perquè les vendes estan assegurades, i si a sobre es treballa amb dates d'entrega impossibles i amb presses el resultat no pot ser bo. Però què passa quan s'espera molt d'un videojoc i al final és una porqueria?

Doncs que aquell videojoc no només és dolent, sinó que se'n té una percepció encara pitjor perquè és inevitable comparar-lo amb les esperances que hi havia posades, com va passar amb el Daikatana, que va sortir l'any 2000 per a PC, Gameboy Color i Nintendo 64.

No és que el joc en si fos un desastre, encara que només la versió de la Gameboy Color va aprovar amb nota, però és clar, era la nova creació d'en John Romero, un dels dissenyadors responsables de l'inici de sagues com Wolfenstein 3D, Doom o Quake, i havia de ser un espectacular first-person shooter (FPS) amb 24 nivells dividits entre el Japó futurista, l'Antiga Grècia, els anys obscurs abans de l'Alta Edat Mitjana a Noruega i la San Francisco del futur proper. Amb aquests ingredients us podeu imaginar el hype que hi havia.

Però un cúmul de factors van convertir el Daikatana en un despropòsit. Com podeu veure al vídeo, a partir del minut 1:25 aproximadament, hi havia molts problemes d'intel·ligència artificial, tant dels enemics com dels aliats, sense els quals no podíem acabar les pantalles però que, tot i estar controlats per la màquina, feien més nosa que servei.

A més, els càlculs erronis del senyor Romero van fer retardar el llançament del joc un munt de vegades (va començar el 1997 i pensava que el tindria enllestit en 7 mesos, però van ser 3 anys) i passar d'un motor gràfic, el del Quake, al següent, el del Quake II, cosa que va implicar haver de començar de zero. El pitjor és que a l'època en què va sortir el Daikatana fins i tot el motor gràfic del Quake II havia quedat obsolet, i si a això hi sumem uns gràfics mediocres i una intel·ligència artificial pobra el resultat és un fracàs.

De fet, abans de sortir la imatge del joc va començar a decaure quan va aparèixer aquest anunci a les revistes. No va caure bé aquesta broma, segurament feta sense mala intenció, i es veu que el mateix John Romero se n'ha penedit sempre. La mala publicitat va augmentar quan es van saber que l'empresa desenvolupadora, Ion Storm, fundada pel mateix Romero, era can seixanta perquè amb prou feines s'estava establint com a companyia i se'n van conèixer diversos draps bruts.  

Els retards en la data de llançament, les presentacions decebedores en diverses fires E3 i els problemes que he esmentat més amunt (agreujats a la versió de la Nintendo 64 perquè amb les presses es va fer una conversió molt descafeïnada) van contribuir a que se'l consideri un dels fracassos més sonats de la història dels videojocs. Més que per les notes en sí, que van ser dolentes però n'hem vist de molt pitjors, per les esperances que els fans del gènere hi tenien posades.