Ahir i avui: Abe's Oddyssee

El videojoc de què vull parlar avui podria haver protagonitzat una entrada de la secció Petits clàssics, en què hauria repassat la saga, però com que també vull fer cas de la secció dedicada a comparar títols clàssics i les seves versions modernes, finalment cau aquí.

Recordo que a mitjan anys 90 a la revista Hobby Consolas es parlava molt d'aquest Abe's Oddyssee, del preciós aspecte gràfic que havia de tenir, i que l'expectació va fer que esdevingués un dels pocs títols de la PlayStation que envejava, tenint la meva meravellosa Saturn.  

Amb el títol complet d'Oddworld: Abe's Odyssee, desenvolupat per Oddworld Inhabitants -se suposa que companyia creada expressament per fer aquest joc, si ho hem de jutjar pel nom-, va sortir el 1997 per a la PlayStation i PC, i va meravellar per l'apartat artístic i per una jugabilitat llavors innovadora.



El joc és un plataformes bidimensional -perquè les consoles d'aquella època apostaven pels gràfics poligonals, però també tenien joies en 2D, encara que sovint, com en aquest cas, amb elements renderitzats en 3D- en què controlem l'Abe del títol, i hem de resoldre trencaclosques, evitar obstacles i enemics i anar alliberant els nostres companys Mudokons de la granja on són esclaus.

L'Abe disposa de diverses habilitats, com ara les més bàsiques de saltar, ajupir-se i llançar objectes, però també anar de puntetes o controlar mentalment uns éssers que són enemics, però que d'aquesta manera l'ajudaran. També l'ajudaran, o l'obeiran, els Mudokons rescatats, a través de sistemes de comunicació com els xiulets, tota una curiositat.



El 1998 en sortia un port per a la Game Boy anomenat Oddworld Adventures, i també va ser l'any de la seqüela, l'Odworld: Abe's Exoddus, per a la PlayStation i PC, com la primera part.



Tornava a tocar rescatar els companys Mudokons, aquest cop d'una granja diferent, i aquest títol també tindria una conversió portàtil, Oddworld Adventures 2, aquest cop amb més marge, l'any 2000, i per a la Game Boy Color en comptes de l'original.



El tercer títol de la saga -tot i que el segon es considera més aviat un spin-off i, per tant, no el compten com a capítol- va ser l'Oddworld: Munch's Odyssee, que com podem veure fa el salt a l'entorn totalment 3D.

Havia de ser per a la PlayStation 2, però finalment va sortir el 2001 per a la Xbox com a títol exclusiu. L'any 2003 en sortia una versió per a la Game Boy Advance, aquesta vegada sense canviar-li el títol, i finalment arribaria en format digital a Steam el 2010, a la PlayStation 3 el 2012 i a la PlayStation Vita el 2014, adequadament convertit en un títol en alta definició.



En la mateixa línia teníem, el 2005, l'Oddworld: Stranger's Wrath, altre cop per a Xbox, però també es portaria a altres sistemes, en suport digital: el 2010 arribaria a Steam, el 2011 a PS3 i el 2012 a PS Vita -sí, abans que la tercera part-, a més d'Android i iOs el 2014.



Però allà on volia arribar, i per això existeix aquesta secció en principi dedicada a veure noves versions de videojocs al cap dels anys -encara que les entrades sempre m'acabin quedant gairebé com un repàs de la saga sencera-, és al remake que se'n va fer el 2014, Oddworld: New 'n' Tasty!

Va sortir per a Xbox One, PlayStation 4, PlayStation 3, PS Vita, Wii U i PC, i afortunadament podem celebrar que va rebre tan bona acollida com totes les altres entregues, de manera que després de veure com refeien el primer joc, l'any vinent en principi rebrem el remake de l'Oddworld: Abe's Exoddus.


Poques vegades una saga sencera té l'èxit de crítica, llevat dels grans noms de la indústria -i no sempre, només cal que mirem el cas d'en Sonic-, com Oddworld, i potser ja és hora que aquell hype envejós que tenia d'adolescent amb el primer videojoc de la sèrie el converteixi en un petit esforç per comprar-lo i per fi jugar-hi.

Ahir i avui: Shadow of the Beast

El nom del videojoc de què parlo avui el coneixia d'haver-lo vist, però no hi vaig entrar en contacte fins fa uns quants anys, quan en vaig comprar la versió de la Master System... i la vaig posar a la venda de seguida en llegir en alguna banda que era un mal port. 

No sóc capaç de trobar-ne confirmació actualment, més aviat al contrari, però sí que sembla que és molt difícil i té problemes amb els controls, almenys a la versió d'aquesta consola i, pel poc que vaig provar, aquesta és la impressió que me'n vaig endur. 

El cas és que el Shadow of the Beast, llançat el 1989 per a l'Amiga amb desenvolupament per part de la companyia britànica Reflections i distribució de Psygnosis, es plantejava com un títol de plataformes d'acció amb uns gràfics que pretenien imitar al màxim el que es podia veure a les recreatives -curiosament, aquest joc no va debutar en versió arcade-, i ho van aconseguir gràcies a la potència del microordinador de 16 bits de Commodore. 

Amb un gran nombre de colors en pantalla i -diu la Wikipedia- 12 nivells de scroll parallax i 50 frames per segon, tota una fita llavors en un sistema domèstic, a més d'una aplaudida banda sonora d'en David Whittaker, va triomfar i es va endur una pila de premis.

La història, per cert, la protagonitza l'Aarbron, un home que de petit va ser segrestat i convertit en una bèstia al servei del dimoni Maletoth i que ara, conscient dels seus autèntics orígens, busca la venjança.

De seguida es va convertir a d'altres sistemes, concretament Atari ST, Amstrad CPC, Commodore 64, ZX Spectrum, Atari Lynx, FM-Towns, Turbografx-16, Master System i Mega Drive, a la qual pertany el vídeo, i considerada de les pitjors, a més de tenir un problema amb la velocitat que feia el joc pràcticament injugable de tan difícil.

El de la Master System, el que jo vaig tenir i vaig provar breument, va ser aplaudit pels seus gràfics, tot i que a mi no em van agradar. Es va considerar que tècnicament espremia la consola, però en canvi, com deia més amunt, la detecció dels controls era dolenta i això el feia encara més difícil del que pretenien els seus creadors, que ja deien que volien fer un videojoc difícil.

Com a curiositat, es va arribar a mostrar el 1992 una versió per a Super Nintendo, anomenada Super Shadow of the Beast, que no va veure mai la llum en versió completa.

El 1990 va sortir el Shadow of the Beast II, en què tornàvem a controlar l'Aarbron, ara mig humà, però aquesta vegada amb l'objectiu de rescatar la seva germana.

El joc va sortir per a Amiga, Atari ST, FM-Towns, Mega Drive i Mega-CD, aquesta última amb una banda sonora diferent, gràfics millorats i dificultat rebaixada, a més de veus i vídeos. Tanmateix, va tenir males crítiques perquè sortia el 1994, molt tard, i llavors es va considerar desfasat, a més que els problemes de control continuaven. Un cop més, les versions bones eren les d'Amiga i Atari ST.

Potser va ser per això que el Shadow of the Beast III (1993) va sortir només per a la plataforma original de les altres dues entregues, el Commodore Amiga. 

Una mica menys ben rebut que les altres dues parts, potser perquè la fórmula començava a esgotar-se, ens presentava l'enfrontament final entre un Aarbron completament humà i el diabòlic Maletoth. I la cosa va acabar aquí, però si l'entrada s'acabés aquí no tindria sentit que pertanyés a la secció Ahir i Avui.

I és que el 2016 se'n va fer un remake per a la PlayStation 4 senzillament anomenat Shadow of the Beast, que aprofitava els avenços tecnològics dels 23 anys que havien passat des de l'últim joc de la saga i afegia coses com els combos però respectava en molts aspectes l'original, que a més s'hi incloïa com a element desbloquejable.

La rebuda que va tenir va ser diversa, no unànime, però en general es podria dir que no és res de l'altre món i, alhora, millora l'original en alguns aspectes. De tota manera, que no se'l destrossés com passa amb molts d'aquests remakes de clàssics, com l'Altered Beast o el Golden Axe, ja és molt.

Ahir i avui: Alien Syndrome

No sé si hi ha res previst enguany per a aquest clàssic de les recreatives de Sega, que fa 30 anys. Potser no, perquè tampoc no és que sigui un dels títols que han marcat la història dels videojocs. Però sí que l'any 2007, quan feia els 20 anys, hi va haver una seqüela. 

Alien Syndrome és un videojoc que va sortir en versió arcade el 1987, desenvolupat i distribuït per Sega, i que pertany al gènere dels anomenats run and gun, és a dir els de córrer i disparar, o literalment "córrer i arma". 

En aquest títol de tall futurista, i clarament inspirat en certa saga cinematogràfica, podem controlar els soldats Ricky o Mary, i si som dos jugadors podem agafar-ne un cadascun i cooperar, amb el senzill objectiu de rescatar els nostres companys de les urpes d'uns alienígenes que els tenen segrestats mitjançant les nostres armes, que a més de poder-se millorar poden disparar en 8 direccions.

Com podem veure, els gràfics són senzills, no era cap desplegament tecnològic, però fa l'efecte que deu ser força addictiu. En total hi ha 8 nivells, on hem de rescatar un nombre determinat de companys i vèncer un enemic de final de pantalla. 

No va trigar gaire a ser convertit a diverses plataformes domèstiques, com la Master System (al vídeo), l'MSX (tot i que sospito amb una certesa del 100% que és un port de la versió Spectrum), l'Amiga, l'Atari ST, l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'esmentat ZX Spectrum i la NES:

Més endavant, el 1992, arribaria també a la Game Gear i al Sharp X68000, aquesta versió considerada l'única del tot fidel a la recreativa. Fins a l'arribada del Sega Mega Drive Ultimate Collection (Xbox 360 i PlayStation 3, 2009), on es pot desbloquejar, i el tercer recopilatori Sega 3D Classics Collection de la Nintendo 3DS, de 2016 i de moment exclusiu del Japó. Preguem perquè això canviï.

Naturalment cada versió va ser una adaptació a les possibilitats de la màquina en qüestió, amb més o menys fortuna i millor o pitjor acollida. 

Curiosament, les versions per a Master System i NES, les úniques que no eren microordinadors ni portàtils, sembla que tenen unes mitjanes inferiors, especialment la de la Master System, que entre altres coses per les quals es considera una mala conversió no permet un scroll suau, sinó que quan sortim de la pantalla es carrega el nou segment, com passa al The Legend of Zelda original.

L'any 2004 l'Alien Syndrome va rebre un remake poligonal, un "rentat de cara", per a la PlayStation 2, en el volum 14 de la línia Sega Ages 2500, que incloïa tant conversions fidels de jocs clàssics com reinterpretacions com aquesta. Per cert, a la versió PAL d'aquest recopilatori es va eliminar precisament l'Alien Syndrome, perquè volien aconseguir una qualificació per edats més favorable.

Ara bé, com deia al principi va ser el 2007, al 20è aniversari del joc, que va arribar la seqüela, per ara l'única, d'aquest petit clàssic. 

Situat un segle després del primer títol, el també anomenat Alien Syndrome va sortir per a la Wii (vídeo) i la PSP afegint elements d'RPG a la trama, però mantenint l'essència del producte original. 

Aquest cop controlem l'Aileen Harding, que ha d'anar a investigar què ha passat en una estació al planeta Kronos amb què s'ha perdut la comunicació, i ho fa al llarg de 40 pantalles acompanyada pel robot SCARAB, que li fa d'ajudant i magatzem portàtil. 

Malauradament, tant la versió de la Wii com la de la PSP van tenir males crítiques, a causa d'un frame rate baix, gràfics poc polits -especialment a la Wii, en què ens trobem amb gràfics pràcticament de PSP- i monotonia en general, però se'n va aplaudir el multijugador, que permet la cooperació de 4 jugadors en pantalla a la Wii i, a la PSP, per wifi. 

Ahir i avui: Blaster Master

No fa gaire, repassant el catàleg de la NES i els seus títols recomanats per tal d'afegir-ne alguns a la NES Mini, que ja s'ha pogut "hackejar" i per tant afegir jocs als 30 inicials, vaig conèixer l'existència d'un clàssic de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, i com que buscant-ne informació he trobat que se'n va fer un remake, ressuscito aquesta abandonada secció.

El Blaster Master, desenvolupat per Tokai Engineering i publicat per Sunsoft per a la NES el 1988 (a Europa el 1991), i en realitat una versió localitzada o adaptada del japonès Chô Wakusei Senki Metafight, ens posa a la pell d'un noi, en Jason, que tot perseguint la seva granota Fred cau per un forat i un cop dins ha de lluitar contra uns mutants radioactius i derrotar el seu líder.

Ho fa, com podem veure a les imatges, a través de pantalles d'estil run and gun dins un tanc, anomenat Sophia, però també hi ha segments en què el controlem a ell en nivells de plataformes i d'altres amb càmera des de dalt. 

Va ser un èxit gràcies als seus gràfics, el disseny de les pantalles i la música, però també se'l va criticar força per la seva elevada dificultat, agreujada per l'absència de sistemes de desar partida o ni tan sols passwords. Per altra banda, cal tornar sobre els nostres passos per tal de desbloquejar el nostre avanç, de manera que és un videojoc no lineal. No sé si aquest se'l considera del subgènere conegut com a Metroidvania, però per l'ús que es fa d'aquest terme hauria de ser així.

El Blaster Master va tenir algunes seqüeles, la primera de les quals aquest Blaster Master 2 exclusiu de la Mega Drive nord-americana després d'un intent fallit de fer-ne una seqüela per a la Super Nintendo. Després hi va haver el tramposament batejat Blaster Master Jr. (a Europa) o Blaster Master Boy (Estats Units) de la Game Boy, que no pertanyia a la saga, sinó a un spin-off dels Bomberman; el Blaster Master: Enemy Below (Game Boy Color, 2000) i el Blaster Master: Blasting Again (PlayStation, 2000, sense sortida a Europa). 

Però el que m'interessava per a aquesta entrada, que reconec que té una frontera molt fina amb les entrades sobre sagues o petits clàssics, era el remake que el 2010 va sortir per a la Wii, mitjançant el sistema de descàrrega WiiWare. 

Era el Blaster Master: Overdrive, aquest cop amb un altre protagonista, el biòleg Alex, i és veritat que alguns dels altres títols de la saga que he esmentat eren una barreja de seqüela i simple nova versió de l'original, però en aquest cas no se n'amaga i, de fet, el seu creador, Yoshiaki Iwata, va dirigir aquesta entrega que formava part de la decisió de Sunsoft de fer revifar la marca després d'una absència als mercats nord-americà i europeu entre finals dels anys 90 i mitjan dècada dels 2000. 

Va rebre crítiques diverses i contradictòries, per tant no hi va haver unanimitat sobre la seva qualitat, però es va lloar la resurrecció del clàssic mentre es lamentava el desaprofitament de la potència gràfica de la Wii i també el fet que només es pogués controlar el joc col·locant el Wiimote en posició horitzontal. 

Hem vist, doncs, com era el Blaster Master ahir i com és "avui", tot i que d'aquest remake en fa gairebé 7 anys, però és una manera de parlar. 

El que vèiem al vídeo de damunt d'aquestes línies, però, és el que ens espera aquest 2017, que és el Blaster Master Zero, un nou remake, aquesta vegada amb el protagonista original, que modernitza l'argument tot donant-li més profunditat i aprofita les característiques de la Nintendo 3DS sense perdre l'aspecte 8 bits que, sens dubte, s'alimenta de la nostàlgia i del bon moment que estan vivint aquests jocs actuals d'estil retro. També sortirà per a la nova consola de Nintendo, la Switch.

Se n'encarrega Inti Creates, especialista en això, com demostren, entre altres títols, diversos Mega Man (el 9 i el 10, per exemple), els últims Shantae o els Azure Striker Gunvolt. Ens podem anar fregant les mans.

Ahir i avui: Castle of Illusion

Vaig estrenar aquesta secció amb molta il·lusió l'any 2009, quan es va obrir el blog, pensant que en faria molt d'ús, però no ha estat així. Aquesta serà la cinquena entrada quan ens encaminem als 7 anys de 3 Botons i START, i l'última va ser de 2012.

És complicat tenir tantes seccions obertes i recordar-les totes, però d'altres senzillament no tenen tant de suc com m'esperava al principi. En aquest cas els protagonistes haurien de ser videojocs clàssics que han tingut algun remake -independentment de si és una nova versió més fidel o menys-, però fugint si és possible del repàs a una saga amb diverses entregues, cosa que aniria a una altra secció. Doncs bé, ressuscito Ahir i avui amb un títol que compleix els requisits.

És el Castle of Illusion Starring Mickey Mouse, o el Castle of Illusion de tota la vida, que sí, que forma part d'una saga o una saga espiritual, tema una mica complicat d'explicar ara, però que tots recordem de la Mega Drive el 1990 i un any després de la Master System i la Game Gear. De quan Sega anava traient jocs excel·lents basats en franquícies Disney. 

Un clàssic imprescindible de l'època dels 16 bits -i els 8-, que falta a la meva col·lecció de la Mega Drive (i sí, podríem dir que també em falta en Master System i/o Game Gear) perquè no el vaig arribar a tenir en el seu moment i ara estic intentant trobar-lo a preu raonable, però coneixia el Quackshot de l'ànec Donald i posteriorment he tingut el World of Illusion, en què es poden controlar en Mickey i en Donald, dos jocs que formen part de la mateixa família -en què també trobem el Land of Illusion, que sí que tinc- i que em van fer adonar que les meravelles que diuen del Castle of Illusion, en japonès I love Mickey Mouse: Fushigi no o-shiro daibôken, sembla que són certes, per tant el desitjo, i molt. 

Els que hi han jugat molt i el coneixen bé i l'estimen parlen de preciosos gràfics, mons i enemics molt diversos i inspirats en els contes de fades, llibertat per a triar l'ordre de les pantalles i un videojoc de plataformes excel·lent. Podeu veure-ho, per exemple, a l'entrada que li van dedicar a Game Museum.   

Però la meva entrada és per a comparar-lo amb el seu remake, ja que altrament estaria analitzant un videojoc que no tinc, a més que en Mickey Mouse ja va protagonitzar dues entrades del blog, que podeu llegir aquí i aquí. Així doncs, ara el que veurem és aquesta nova versió:

Com podem veure el Castle of Illusion de 2013, que va sortir únicament en versió digital per a Playstation Network, Xbox Live, PC i iOS, és un rentat de cara, amb dissenys en 3D però desenvolupament en el que sempre s'havia anomenat "2,5D", i algunes pantalles en què veiem el personatge des del darrere, en tercera persona, com als Crash Bandicoot per posar un exemple del mateix gènere.

En aquest vídeo de comparativa veurem com s'alternen imatges de la versió de Mega Drive amb les del remake, val la pena i no és gaire llarg:

Què li va semblar, a la gent? Doncs resulta que, tot i tenir en compte que l'original, tan estimat, li havia de fer ombra per força i que era molt difícil que tingués la mateixa acollida, no va acabar de sortir bé: va tenir notes mitjanes de menys de 70 sobre 100, en alguns casos fins i tot de suspens alt, perquè van agradar els gràfics, el redisseny en general, el so i l'efecte nostàlgia, però no que tingués una dificultat tan baixa -i que, a sobre, contrastés tant amb un últim combat molt difícil-, uns controls imprecisos, una durada tan curta i pràcticament cap al·licient per a la rejugabilitat.

Podríem debatre sobre si s'han d'afegir en una fórmula original segons quins ingredients que ara es consideren imprescindibles, d'altra banda en aquella època tornàvem a jugar als videojocs amb l'objectiu de repetir l'experiència, no de fer missions secundàries i opcionals. Però m'imagino que tot això ja s'ha tingut en compte i que tenen raó els que consideren que només val la pena com a curiositat... i si el trobem a preu molt rebaixat. Jo, de moment, continuo volent l'original.

Ahir i avui: Qix

Si heu llegit les entrades d'aquest bloc alguna vegada potser sabreu que m'agrada recuperar seccions que tenia abandonades, i avui és un dels casos en què ho podré fer. Em fa una il·lusió especial perquè, pel que veig, no la tocava des de 2009, aquesta, o sigui que no ens entretinguem més i comencem de seguida.



El Qix va sortir per a recreatives el 1981 i era una creació de Taito força original. El joc consisteix, ho veurem si mirem el vídeo una estona, en anar guanyant terreny a l'abstracte enemic sense que ens toqui, i va ser versionat per a diverses plataformes durant el període 1982-1991: Atari 5200, Atari 400/800, Apple II, Commodore 64, MS-DOS, Amiga, Apple IIGS, Gameboy, NES i Atari Lynx, per ordre cronològic. A més, l'any 2000 la Gameboy Color en tindria una versió amb novetats a Qix Adventure. 

El títol original també passaria per plataformes de dues dècades després gràcies a recopilatoris com Taito Legends 2 o Taito Legends Power-Up, i tindria les seves pròpies seqüeles, exclusives de les recreatives, que van ser el Qix-II Tournament (1982) i el Super Qix (1987), fins i tot una que no va veure la llum (Twin Qix, de 1995).



Això que vèiem era el Volfied, de la pròpia Taito, una actualització que va llançar el 1989 per a recreatives i que es va conèixer com a Ultimate Qix en la seva versió per a la Mega Drive de 1991 (molt ben valorada, per cert) i com a Qix Neo quan va sortir per a la Playstation el 2003. Això ja seria en si mateix una comparació de les que nodreixen aquesta secció Ahir i avui, però la cosa no es va acabar aquí:



El 2009 sortia per a Xbox Live Arcade el Qix++, una millora en tots els sentits de la fórmula original... o aquesta era la intenció, perquè la crítica no va veure amb massa bons ulls la seva durada extremadament curta i les poques aportacions que feia en una plataforma, XBLA, on es poden obtenir molt bons resultats si els clàssics de les recreatives es recuperen com cal. Suposo que la versió per a la PSP, de 2010 i exclusiva del Japó, tampoc no va acabar d'agradar.



 

 

Ahir i avui: Altered Beast

A l'última entrega d'aquesta secció vaig parlar d'una saga clàssica de Sega que fa poc va tornar a les consoles, malgrat que amb resultats decebedors. Avui parlaré d'un altre mític de la companyia, però en aquest cas no és una saga. Em refereixo a l'Altered Beast, un dels tres beat'em ups emblemàtics de Sega juntament amb els Golden Axe i els Streets of Rage.

El joc té un argument ben senzill, com sol passar amb aquest gènere de lluita d'un contra tots: nosaltres duem un centurió romà que és ressuscitat per rescatar Atenea, la filla de Zeus, (curiosa barreja, la mitologia grega i un guerrer romà...) i per fer-ho haurem de lluitar contra una bona pila d'enemics. A cadascuna de les només 5 fases (sí, és un joc curtet) aconseguirem augmentar les nostres possibilitats de sortir-nos-en si reunim tres esferes de poder màgiques i ens transformem en diverses criatures meitat animal meitat home, una diferent cada vegada.



Aquí tenim la versió arcade, de 1988. Se'n van fer versions per a Mega Drive (la millor, tot i que tècnicament inferior a la recreativa, i de fet acompanyava la consola als Estats Units abans que sortís el primer Sonic), Master System, Pc Engine, Pc Engine-CD, la NES japonesa (sí, i fins i tot es veu als crèdits que el joc és de Sega, per increïble que sembli, però en aquella època encara passaven coses així), Atari ST, ZX Spectrum, MSX, Commodore 64, Commodore Amiga, Amstrad CPC i PC.



El de la NES. Lamentable...

També el podem veure en recopilatoris d'homenatge a Sega per a consoles més modernes, com el Sega Smash Pack de la Dreamcast i PC, el Sega Genesis Collection de la Playstation 2 i la PSP i el Mega Drive Ultimate Collection de la Ps3 i la Xbox 360, així com també a la Consola Virtual de la Wii.

Passarien 14 anys fins a l'aparició d'un nou títol basat en aquell univers. Altered Beast: Guardian of the Realms va sortir el 2002 per a la Gameboy Advance.



Una mica pesat tot el tema sonor, oi? Però bé, va ser un joc relativament ben rebut per la crítica i segur que és molt entretingut. Uns anys després, el 2005, arribaria l'última entrega d'aquesta franquícia o saga de només tres parts, la de la Playstation 2, amb el títol Altered Beast.



Aquí en tenim el tràiler. Com es pot veure, la cosa era fer-lo més espectacular. Però el joc no va tenir gaire èxit, de fet només va sortir al Japó i a Europa. No he tingut l'ocasió de provar-lo, però de vegades un joc clàssic és millor no tocar-lo si només es vol adaptar gràficament als nous temps. L'Altered Beast és un arcade típic de poques pantalles, ideal per a partides curtes. El de la Gameboy Advance va saber-se adaptar millor, però sembla que el de la Ps2 només va aportar gràfics en 3D (i no gaire bons, a banda dels de la presentació). No és que sigui curt. De fet hi ha qui diu que és divertit i llarg, però que els gràfics fan que la impressió general sigui dolenta. Un cop més, un mite que no calia tocar si era per fer-ho d'aquesta manera. Ara la gent demana gràfics espaterrants, un bon argument i una durada llarga. Quan només un dels elements és present en un joc, com és el cas, la cosa fracassa.

Ahir i avui: Golden Axe

El Golden Axe és un dels beat'em ups més cèlebres de la casa Sega, i un nom que no hauria de sonar desconegut a cap jugador de més de 20 anys. Com a contrapartida medieval de l'altre gran del gènere de la mateixa companyia, la saga Streets of Rage, serà eternament recordat, però durant molts anys no va tenir presència a les consoles, fins que va tornar... veurem amb quin resultat.

Sí, els moviments no eren gaire espectaculars i els efectes de so són pròpiament dels primers temps de la Megadrive, però és un clàssic. El 1989 apareixia a les recreatives gràcies al senyor Makoto Uchida, creador de l'Altered Beast, un altre clàssic que tractaré en aquest secció un altre dia perquè també va veure la llum un remake.

I d'aquella primera versió arcade se'n van fer versions per a molts sistemes, afegint-hi normalment un parell de nivells extra i la modalitat "The Duel" i la possiblitat de triar un nivell de dificultat més baix. En general, les característiques tècniques de cada màquina, inferiors sempre a les recreatives, feien que s'haguessin de rebaixar coses com la música, els gràfics, l'scroll, la quantitat de personatges escollibles o els moviments.



Aquesta és la versió del ZX Spectrum. També n'hi va haver per a Amiga, Atari ST, Commodore 64, Amstrad CPC, PC, PC Engine CD, Wonderswan Color, Master System i Mega-CD. Recentment el trobem al Megadrive Ultimate Collection de la Xbox 360 i la Playstation 3, a més de la Consola Virtual de la Wii. La versió exacta de l'arcade es pot jugar també com a descarregable a Xbox Live Arcade. Una curiositat: els crits dels personatges, tant dels bons com dels dolents, estan extrets de la primera pel·lícula de Rambo i de Conan el Bàrbar, molt adequat en aquest últim cas perquè és la mena d'univers que es reflecteix al títol.

L'objectiu d'aquesta entrada d'avui és parlar de la nova versió del joc (tot i que ja té un temps), però no està de més repassar les seqüeles que va tenir originalment. La Game Gear va rebre un spin-off de la saga, l'Ax Battler, el 1991. Era un joc d'estil RPG que es va considerar força inspirat en The Legend of Zelda II: Adventures of Link de la NES. Curiosament, el mateix any va sortir per a la Master System el Golden Axe Warrior, que pecava del mateix... però respecte al primer Zelda.

A finals d'any sortia per fi la segona part pròpiament dita del joc, el Golden Axe II, per a Megadrive únicament, i també recopilat al Megadrive Ultimate Collection, a la Consola Virtual de la Wii i en alguns altres recopilatoris de clàssics de Sega com els que sortien a la generació de les primeres consoles de 128 bits.



Per cert, el vell nan que controlem, en Gilius, és un dels personatges del Sega Superstars Tennis.Passem al 1992, any en què sortia el Golden Axe: The Revenge of Death Adder, que només va aparèixer a les recreatives i mai no va tenir cap versió en consola. L'any següent, el 1993, veia la llum la tercera entrega oficial de la sèrie, el Golden Axe III. Exclusiu novament de la Megadrive, també es troba als recopilatoris esmentats anteriorment. Per desgràcia, Sega considerava que es vendria poc fora del Japó i el cartutx original a Europa ni tan sols va arribar.

El 1995, 1996 als Estats Units i Europa, la Saturn recuperava la mítica sèrie i ho feia amb un joc que va fracassar: Golden Axe: The Duel, que venia de les recreatives de l'any 1994.



El canvi d'orientació del joc, de la lluita un contra molts a l'estil un contra un, no va anar-li gaire bé a la franquícia (malgrat la modalitat The Duel present als primers jocs, que anava precisament en aquesta línia) i, sense que sigui un títol especialment dolent, no va quedar precisament al Top 10 de la lluita en una consola amb un catàleg extraordinari d'aquest gènere.

I arribem d'aquesta manera al joc que justifica l'entrada del bloc. Golden Axe: Beast Rider va sortir el 2008 per a la Playstation 3 i la Xbox 360, amb uns resultats lamentables. Pràcticament cap revista especialitzada no li va donar l'aprovat.



El tràiler promet, i el canvi estètic és brutal respecte a l'última versió de 12 anys enrere, però un control terrible, una elevadíssima dificultat, l'absència de dos dels personatges clàssics i una mala càmera són alguns dels motius del fracàs de crítica i públic d'aquest intent fallit de recuperar un títol mític. Una autèntica llàstima.

Ahir i avui: Punch Out!!

Nova secció, i és que m'agrada satisfer les meves legions de fans amb continguts sorprenents, si pot ser inaugurant una o dues seccions cada mes. No, i tant que no té res a veure amb el fet de no saber què fer, de vegades. Com que acaba de posar-se a la venda per a la Wii la revisió del clàssic de Nintendo Punch Out!!, trobo que estaria bé fer un breu repàs d'aquesta petita gran saga.

Aquesta era la caràtula d'aquell joc de la NES que va quedar en la memòria col·lectiva dels aficionats als videojocs d'ahir i avui. Jo no hi he jugat mai, si us he de dir la veritat, però em crida l'atenció i, a banda de la versió de 2009 de la Wii, m'agradaria comprar-me també la de 1987 de la Nintendo. D'on ve, però? Originalment, de 1984, de les recreatives. I ja era propietat de Nintendo.



I ara veurem el de la NES, gràficament per sota, com era una constant fins a la generació actual de consoles, tot i que l'evolució ha estat gradual.



Curiosament, aquell títol apareixia el 1987 amb el nom de Mike Tyson's Punch Out!!, i després es rellançaria el 1990 rebatejat com a Punch Out!! Featuring Mr.Dream perquè Nintendo havia perdut els drets del nom del famós boxador (i que perdés el títol de campió del món dels pesos pesats en aquella època no va afavorir la renegociació), però és exactament el mateix joc. Per cert, entre el públic s'hi poden veure el Mario, el Luigi, el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr.

D'aquella existosa experiència en van sortir una sèrie de seqüeles: per a les recreatives (i després a Commodore 64, Spectrum i Amstrad CPC sota el títol Frank Bruno's Boxing) el Super Punch-Out!! (1985, també de Nintendo), i el mateix any i en exclusiva per als arcades americans l'Arm Wrestling.



Com passa amb tota la saga Punch Out!!, destaquen els enemics còmics i el bon humor general del joc. Però per a les consoles la cosa va consistir en millorar la fórmula existent, i el 1994 sortia per a la Super Nintendo el Super Punch Out!!



Ja es pot veure que l'esperit del clàssic de Nintendo es va mantenir, i les crítiques van ser bones, però no es va tornar a saber res de la saga fins que, 22 anys després de la primera entrega en consoles, 25 si comptem l'arcade, surt per a la Wii una revisió del joc aprofitant d'allò més bé el punt fort de l'actual consola de sobretaula de La Gran N, la jugabilitat. Si la part de boxa del Wii Sports ens deixa amb ganes de més, segons el que diu la crítica no ens hauríem de perdre Punch Out!! (no canvia el títol):



Gràfics d'estil dibuixos animats, diversió directa arcade, prou modalitats de joc, i les possibilitats del Wiimote acompanyat del nuntxac. Què més es pot demanar? Tenir-lo!