Malalts dels videojocs: Tatuatges de la Game Boy Advance

En aquesta secció hem vist entrades dedicades a tatuatges relacionats amb els videojocs de tota mena de temes, però específicament de consoles diria que molt poques vegades, al llarg dels anys.

Avui us posaré uns exemples de tatuatges d'una consola molt estimada que no tenia cap dubte que apareixeria tatuada a la pell de prou gent com per poder confeccionar una entrada del blog, i tenia raó.

La Game Boy Advance, que va sortir el 2001, fa 25 anys, va anar més enllà de ser una Game Boy en color, això ja ho va fer la Game Boy Color, i va presentar una potent portàtil en color que era com tenir una Super Nintendo portàtil, fins i tot més.

El seu èxit va ser aclaparador i encara ara és molt estimada i s'hi continuen desenvolupant jocs dels anomenats "after market". S'arriba a l'extrem -i això em fa una ràbia particular, ja em coneixeu- que moltes persones l'anomenen "la Game Boy", com si les dues predecessores no haguessin existit mai. Per tant, no sorprèn gens que hi hagi gent que la porti a la pell, perquè és una de les més grans portàtils de la història dels videojocs. N'hem vist un de senzillet, però bonic, i ara continuem amb més exemples:

Aquest no sé si vol representar que el tatuatge va ser dolorós o que la persona valora la consola més que la seva sang, parafrasejant els Lax'n'Busto.

Però li falta una mica de color, potser mullar-se una mica pel que fa al seu model preferit.

Aquí en tenim un de lila, que era el color inicial amb què es va llançar la consola, una decisió per a mi sorprenent perquè els sistemes de videojocs se solen comercialitzar inicialment de colors més estàndard i fins i tot elegants, com el negre, el gris o el blanc, i després, si de cas, ja venen les variants de colors.

Tanmateix, Nintendo va prendre aquesta decisió potser tranquil·la després de l'èxit de les Game Boy i Game Boy Color de diversos colors, i sigui com sigui cal reconèixer que la majoria de la gent ens imaginem la GBA així.

Aquí la tornem a tenir en una curiosa representació que potser m'aventuro massa en interpretar, veient la carcassa esquerdada i la imatge d'una estrella d'invencibilitat d'en Mario -saga que, per cert, no va tenir una entrega pròpia en aquesta màquina, sinó versions dels grans títols de la franquícia fins llavors-, com una manera de recalcar la seva resistència, la seva capacitat de continuar funcionant per molta tralla que se li donés.

Val a dir que, a mi, que no la vaig tenir a la seva època però sí ara, el que és la forma m'agrada més que la del model que veurem a continuació en un altre tatuatge:

La Game Boy Advance SP arribava el 2003 per oferir un model més pràctic en tenir bateria recarregable en comptes de funcionar amb piles, una pantalla amb possibilitat d'il·luminar-se lleugerament i aquest format quadrat plegable sobre si mateix que ja dic que a mi m'agrada menys, però que sé que moltíssima gent prefereix, i em sembla d'allò més respectable i, veient-lo en tatuatges, és evident que va triomfar també.

Ara bé, es podia millorar encara més i el 2005 va arribar el model retroil·luminat de la Game Boy Advance SP als Estats Units, amb la Nintendo DS ja al mercat -també sortia la Game Boy Micro, que és una GBA però literalment de butxaca, i que no he trobat tatuada-, i a Europa sortia el 2006 en tres variants, potser la més famosa de les quals l'anomenada tribal.

La veiem representada en aquest tatuatge on, per algun raó, tenen presència els Boo d'en Mario, segurament per l'èxit de les versions per a Game Boy Advance dels clàssics de NES i Super Nintendo.

Però què seria una consola sense jocs propis? Res. I la GBA va donar l'oportunitat de jugar a videojocs de la immensament popular saga Pokémon amb uns gràfics ben bonics i en color, i l'èxit d'aquest matrimoni es pot veure reflectit als tatuatges.

Aquest Blastoise que sembla que sobresurti i que tingui vida pròpia, per exemple, és espectacular. 

Però aquesta no va ser l'única saga ben representada al catàleg de la consola. Ni l'única d'una second-party.

Alguns videojocs de la saga d'en Kirby també van aprofitar el múscul de la portàtil pel que fa a sprites i aquí tenim una persona que segur que s'ho va passar d'allò més bé amb aquests títols que encara apareixen a les llistes de recomanats del sistema.

El que m'agafa totalment descol·locat a l'hora d'escriure i lligar-ho bé és el següent tatuatge, però volia que constés com a curiositat igualment:

Una Game Boy Advance que podríem considerar d'inspiració psicodèlica, que potser vol representar el píxel com a unitat gràfica mínima dels videojocs que corren pels seus circuits i el caràcter acolorit de la consola... Ves a saber.

A vosaltres quin model de la consola us agrada més? I, sigui com sigui, quin tatuatge us ha cridat més l'atenció?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Star Fox

Ara que la mítica saga de Nintendo Star Fox torna a estar de moda per l'arribada de l'enèsim remake del celebrat Star Fox 64, i en absolut després d'adonar-me que ja havia cremat el cartutx d'altres franquícies i temes en aquesta secció, ha arribat el moment de veure alguns exemples de la popularitat de les aventures de la guineu antropomòrfica més famosa de la història dels videojocs, sempre després d'en Tails, és clar.

Perquè avui veurem i comentarem algunes imatges de tatuatges que la gent s'ha fet amb la imatge d'en Fox McCloud i els seus amics, i que llueix amb orgull quan el clima ho permet.

Comencem amb un de discret, en què veiem el protagonista de la saga en un avantbraç preparat per a l'acció amb la pistola a la mà, però ni rastre de la seva emblemàtica nau. Al cap i a la fi, en alguns jocs de la franquícia se'l pot controlar a peu. 

Si trobàvem a faltar el llegendari vehicle, aquí tenim l'Arwing en una composició en què separa els dos personatges que hi apareixen, que són el mateix Fox i el seu millor amic, el particular Falco Lombardi.

El mateix personatge, també força popular, fins al punt que s'ha pogut controlar en diverses entregues de la saga Smash Bros., protagonitza en solitari un altre tatuatge, en aquest cas sense color, en què veiem dues curiositats.

Per una banda, tenim el 64 del logo de l'Star Fox 64, el capítol més estimat de la saga o, com a mínim -potser per això- rellançat i reinterpretat múltiples vegades. Per l'altra, tenim un altre company, l'Slippy Toad, dins d'una finestra de diàleg de les que caracteritzen la saga i són la manera de mostrar-nos les converses entre els seus personatges. 

En una història de batalles espacials èpiques no hi podia faltar un arxienemic, que en aquest cas és en Wolf O'Donnell, també conegut com a Star Wolf, un llop negre que veiem a la part de baix de l'espectacular tatuatge que aquesta persona duu a la cama.

A dalt hi tenim, això sí, el nostre protagonista, però certament és una composició que pretén mostrar al món l'autèntic amor del seu propietari o la seva propietària per la saga.

Gairebé a l'altre extrem de l'escala que va de la discreció a l'ostentació, tenim aquest logo de l'Star Fox Team, normalment vermell, però que aquest home (?) s'ha volgut posar per sempre a la cara interna de l'avantbraç amb un acabat de trencadís.

Si voleu veure'n el que seria la versió "oficial" i immediatament recognoscible, és clar que hi ha hagut força gent que se l'ha fet, i aquí en tenim un exemple:

Aquesta mena de tatuatges estan molt bé per a qui no vol fer-se res exagerat, no fan girar cares però per als entesos és un senyal, una picada d'ullet, i per als que no... potser no s'entén ni que ve d'uns videojocs, així que aquí la discreció és força elevada. 

Evidentment, no podia deixar passar l'ocasió de buscar si hi havia tatuatges de tot l'equip, i sí, n'hi ha i un és aquest, on podem veure, a més d'en Fox i en Falco, el gripau Slippy i la llebre Peppy.  

A banda d'això, l'equip té un lema que és "Never give up, trust your instincts", ideat per l'esmentat Peppy i el pare d'en Fox, en James McCloud, i l'he vist en alguns tatuatges també. En poso un exemple:

No es pot dir que sigui precisament petit, però no li cal ensenyar cap personatge perquè entenguem d'on ve. Al lema que he citat abans se li suma l'emblemàtica Arwing. Com deia aquell, no cal dir res més. 

Potser el que més m'ha agradat dels que he vist i compartit aquí és aquest en què veiem en Fox amb el disseny que va estrenar a l'Star Fox Zero, a la Wii U, que ja és més detallat aprofitant la primera aparició en un sistema amb gràfics d'alta definició.

Però no vull acabar sense una altra curiositat, i és que hem dit que en Fox McCloud és una guineu antropomòrfica, però què passaria si preparéssim per al combat una guineu de debò?

Doncs algú es va fer aquesta pregunta i va anar a un estudi de tatuatges per fer-la realitat i dur-la amb orgull a la pell, prova de la qual cosa és aquesta foto que tenim aquí al damunt.

He de reconèixer que jo encara he de posar-me a jugar a la saga, malgrat que en tinc totes les entregues llevat d'Star Fox Assault -i només perquè és massa cara-, però què en penseu, vosaltres? Us agrada? L'estimeu tant com per portar-la a la pell per tota la vida?

 

 

Reflexions: 1992, l'any que em vaig enamorar dels videojocs

No pretenc que aquest títol sigui clickbait en fer-lo tan abstracte com espero que atractiu, o potser sí, i que el nombre de visites s'acosti, per una vegada i sense que siguin bots estrangers, a les tres xifres. Però la veritat és que l'altre dia reflexionava sobre la meva història amb els videojocs i em vaig adonar que, tot i que hi ha hagut moments de la meva vida que han marcat un abans i un després en matèria de videojocs, hi va haver un punt d'inflexió molt important l'any que esmento al títol.

Perquè va ser llavors que vaig tenir per primer cop experiències amb jocs i consoles que em van fer passar de l'afició que tenia a casa amb l'ordinador durant la meva infantesa més tendra a la clara preferència pels videojocs com a mitjà d'oci, fregant l'obsessió, que es va gestar una mica abans de la meva adolescència i que, malgrat una malaurada i malbaratada pausa en arribar a la majoria d'edat i la primera parella, va revifar a la vintena ben entrada i encara ara, dues dècades després, amb els 44 anys fets, m'ocupa bona part dels pensaments.

Per ser precisos, en realitat estaríem parlant de quan jo feia quart d'EGB, així que segons en quin trimestre passés el primer que relataré potser va ser tècnicament encara l'any 1991, però com que no tenim manera de comprovar-ho perquè no està registrat enlloc, suposarem que va succeir passat el Nadal, quan ja feia més bon temps. 

I va passar que vaig anar a casa d'un amic per primer cop a la vida. Sí, em consta que amb nou o deu anys anava una mica tard, però coses de pares... El cas és que vaig anar a casa del meu amic Frederic, que com que ho havíem planificat amb antelació m'havia estat parlant de la seva consola i del Super Mario Bros., a mi, que venia de gaudir -i sempre ho agrairé- d'un MSX i un catàleg meravellós, però que no tenia experiència amb cap altra màquina que permetés jugar a videojocs ni sabia de la seva existència. Altres persones us diran que coneixien diversos microordinadors o que tenien la Master System des dels sis anys, però és la seva història, no la meva. I el que em vaig trobar va ser el que veieu a la imatge amb què comença l'article.   

És una anècdota que he explicat diverses vegades quan l'ocasió ha estat adequada, però el cas és que va ser llavors que vaig veure per primer cop, en moviment, aquells dibuixos que m'havia estat fent en Frederic per fer-me salivar, tot i que també em van fer salivar els Conguitos que vaig provar per primer cop en aquell moment i que encara ara, 34 anys després, em transporten a aquella tarda en el que es coneix com a record proustià. Recordo també que estàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, on la clònica de la NES de la foto -que jo llavors no sabia que fos clònica de res- estava connectada a un televisor en una tauleta, em penso, i on vam jugar també al Mario Bros.

Aquell és un record molt especial per a mi, i va suposar el meu primer contacte amb les consoles de 8 bits, que després aniria coneixent més a través de les Hobby Consolas que em vaig anar comprant i que em mostraven títols, personatges i consoles que existien en una indústria que fins feia poc em pensava que es reduïa al que jo tenia a casa. Per tant, aquell 1992 estava sent ja cabdal en la meva història com a videojugador, de moment amb l'entrada a l'univers Nintendo, al qual encara no posava nom, i amb el descobriment d'un munt de possibilitats a través de les pàgines de les revistes. 

A partir d'aquell moment, per molt que m'estimés el meu MSX i encara hi jugués quan els meus pares em deixaven, que solia ser una estoneta els caps de setmana i si havia estat bon minyó, vaig començar a voler més, a voler entrar en aquella part dels videojocs que eren les consoles, i com que m'havia enamorat del que havia vist en aquella consola Creation, el primer objectiu va ser tenir-ne una. En algun moment vaig saber, gràcies a les revistes, que la màquina autèntica era el que llavors anomenàvem "la Nintendo", i vaig començar a demanar-la, però era cara i després de tantejar els avis per saber si en aniversaris i sants col·laborarien en l'ampliació de la meva videoteca, vaig veure que era difícil convèncer-los quan ens movíem entre 8.000 i 9.000 pessetes per cartutx. 

I el petit Moroboshi era pragmàtic, i un altre company m'havia començat a parlar i també fer dibuixets d'una cosa meravellosa que es deia Game Boy, i que anava molt més enllà del més semblant que havia vist jo fins llavors, que era la Game & Watch del Donkey Kong II. Ironies de la vida, actualment són més cares les Game & Watch que les Game Boy. El que no era tan car eren els jocs, que vorejaven les 5.000 pessetes, i ja veia que així tindria la possibilitat de tenir-ne molts.
 

I els meus pares, com ara entenc millor que llavors, eren reticents a comprar-me qualsevol màquina de videojocs, si ja tenia l'MSX. En realitat, hi tenia (i hi tinc) molts jocs i encara ara són perfectament jugables, però la canalla vol la novetat, vol més, i allò que veu que els altres tenen ho desitja. Així que vaig estar donant-los la tabarra i finalment se'm van plantejar dues opcions: una clònica de la NES amb molts jocs en memòria, però que pel preu que tenia em van dir que no rebria més jocs -recordem que llegeix els oficials de la NES, també-, o una Game Boy, que suposo que els va fer més gràcia amb el meu argument que era "com l'ordinador però portàtil". I va caure una Game Boy per 14.990 pessetes, amb el Tetris. 

Aquella meravella tecnològica va ser, doncs, la meva primera consola, encara que no podré evitar associar-la per sempre a un fet tràgic, i és que la vam comprar junts amb la idea de guardar-la fins que arribés el meu sant -a casa fèiem els sants com si fossin aniversaris, en qüestions de regals-, però me la van avançar uns dies per distreure'm de la sobtada mort de la meva àvia paterna, la primera defunció propera que vam patir a la família. Així doncs, també en temes personals 1992 va ser un punt d'inflexió, en aquest cas negatiu.

Una mica abans que això passés, precisament al bar de sota de casa dels meus avis, i des del carrer, vaig veure una cosa que em va deixar bocabadat, com també he explicat moltes vegades. Un joc de lluita amb uns gràfics i uns personatges al·lucinants (un d'ells portava la roba d'en Goku i feia el kame hame ha i tot!), i uns escenaris bells i amb elements destructibles, que es deia Street Fighter II. 

No vaig ser un nen d'anar a les recreatives, tampoc era un món que tingués gaire present, i de tota manera m'estimava més guardar-me les monedes de cent pessetes que em donaven per comprar-me coses que no pas "perdre-les" en experiències massa curtes per culpa de la meva manca d'habilitats, però alguna rara vegada sí que vaig fer-hi alguna partida en càmpings i llocs així. Jugar-hi seriosament, però, és quelcom que trigaria en fer, a la Super Nintendo d'un amic, encara que això ja pertany a 1993 ben entrat i queda fora del tema d'aquesta entrada. 

En qualsevol cas, 1992 va ser l'any que vaig conèixer aquest joc llegendari i em va impactar enormement, tot ensenyant-me el que els videojocs eren capaços de fer, a mi, que venia del Yie Ar Kung-fu com a cosa més semblant que havia vist. 

Es dona la circumstància que, si no ho recordo malament, el dia que vam anar a comprar la Game Boy en una d'aquelles llegendàries botigues del port de Barcelona, on s'aconseguien preus que no es veien enlloc més -també perquè de vegades els jocs eren d'importació en comptes de PAL, i per alguna raó llavors encara no eren més cars pel fet de venir de fora-, vaig descobrir, exposada, una nova consola, la Super Nintendo, amb un Super Mario World que cíclicament s'anava posant en attract mode o mode demostració.

Vaig al·lucinar, era la primera vegada que veia una consola de 16 bits, però també vaig al·lucinar amb el preu: era una primera remesa, suposo, i valia prop de 45.000 pessetes, i el meu instint em deia que si ja m'havia costat convèncer els pares perquè em compressin una màquina de 15.000, valia més que no mostrés cap dubte o em quedaria sense res.

Explico això perquè aquell any també va ser l'any en què vaig descobrir la 16 bits de Nintendo, però tot i que va ser la consola que va tenir en exclusiva temporal el meu adorat Street Fighter II, i així hi vaig jugar més endavant, com he dit abans, quan havia passat un temps prudencial des de l'arribada a casa meva de la Game Boy, a la qual vaig dedicar i encara dedicaria moltíssimes hores per la versatilitat que m'aportava, la consola que vaig demanar a continuació, sense que la Super Nintendo deixés d'agradar-me, va ser una Mega Drive. 

El culpable va ser aquest Sonic the Hedgehog que, si bé el 1992 ja feia temps que era a les botigues, jo només coneixia de fotos a les revistes, com tants altres jocs de la Mega Drive i la pròpia 16 bits de Sega. La relació que té això amb 1992 és més tangencial: uns tiets meus es van comprar una segona residència al desembre de 1992, i quan vam començar a anar-hi un cosí meu més gran hi portava la seva Mega Drive, que jo no li havia vist a casa, i va ser llavors quan vaig veure la mascota de la companyia movent-se de debò i a partir de llavors el meu objectiu va ser, com a consola de sobretaula, aquella elegant màquina negra. Però això no va passar fins al 1994.

Diguem, doncs, que de la mateixa manera que podria ser que hagués descobert el Super Mario Bros. a finals de 1991 -encara que estic força convençut que va ser el 1992-, podem fer una mica els ulls grossos i ficar amb calçador l'impacte de la Mega Drive en mi dins l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, si bé en aquest cas estic seguríssim que va ser ja el 1993. Un any, per cert, en què vaig començar a relacionar-me més amb el que encara ara és el meu millor amic, en Christian, que em va ensenyar finalment una NES autèntica, a més d'una Master System II i una Atari 2600 del seu pare, sistemes tots tres que molts anys després em va acabar regalant quan ja no els feia servir. I va ser l'any, també, en què va entrar a la classe un company nou, en Jordi, que tenia a casa seva un temple del videojoc envejat per tots les nanos que jugàvem amb maquinetes, amb moltes consoles i moltíssims jocs, cosa inusual als onze anys, i on vaig provar, ara sí, com deia abans, l'Street Fighter II de la SNES i molts altres jocs del Cervell de la Bèstia.

Sigui com sigui, tornant a 1992, aquell any del meu desè aniversari van tenir lloc com a mínim els esdeveniments que he relatat als paràgrafs d'abans de parlar de la Mega Drive, i em van orientar d'una determinada manera pel que fa a aficions en general, i videojocs en particular, perquè va ser com obrir una porta a un món immens i tremendament atractiu del qual jo només coneixia, fins a aquell moment, una petitíssima part. I aquí em teniu, parlant de videojocs setmanalment des de fa 17 anys, en part per culpa de les coses que van passar en fa 34.

Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

Presentació de la Switch 2: Les meves impressions

Quan llegiu això ja s'ha destapat un dels grans misteris els darrers anys pel que fa la revelació d'una nova consola. Em penso que poques vegades hi ha hagut tanta expectativa, o almenys tantes ganes de veure la substitució d'una consola que encara és viva i que ha sigut un èxit rotund, és ben curiós, però també és cert que, cada cop més, les xarxes socials i els mitjans especialitzats s'alimenten de rumors i filtracions, i després de tant de temps de parlar de la successora de la Switch, tard o d'hora havia d'arribar.

Fa poc, la pròpia Nintendo, segurament pressionada per tot plegat, en va fer un teaser, però va dir que li dedicaria un Direct sencer el 2 d'abril. Doncs bé, aquest dia ja ha passat, hem vist la Switch 2 i, igual que vaig fer fa una mica més de 8 anys amb la primera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

Doncs ja l'hem vist, aquest és l'aspecte de la Nintendo Switch 2, amb què la Gran N ha volgut, com deien tots els rumors i filtracions, capitalitzar l'èxit de la primera proposta híbrida (si no hi comptem la Wii U, experimental en aquest sentit) i així ho ha reflectit el seu nom.

Com també van anticipar els rumors i filtracions -producte també dels temps actuals, que per desgràcia no deixen gaire marge per a la sorpresa-, aquesta vegada els seus joy-con (anomenats "joy-con 2") s'acoblen a la consola de manera magnètica, cosa que hauria d'acabar amb els problemes de desacoblaments indesitjats de la primera Switch, i tenen funció de ratolí, que esperem que faciliti l'experiència de joc amb determinats títols que originalment venen de PC, per exemple, i que s'implementi de manera intel·ligent i amb sentit en els més innovadors. Tinc els meus dubtes sobre les conseqüències estètiques que tindrà per als botons, però, això de "fregar" els comandaments sobre una superfície, però espero que estigui contemplat.

Però no les confondrem pas, perquè la Switch 2 serà més gran que la 1, amb una pantalla de 7,9 polzades respecte a les 6,2 actuals, que ja estaven prou bé. Aquest primer model, perquè podem assumir que en el futur n'hi haurà més, tindrà una pantalla LCD amb una resolució de fins a 1080p, i permetrà un rendiment de fins a 120 fps, mentre que al dock, que també serà més gran i amb les cantonades superiors arrodonides, podrà oferir una resolució 4K als monitors que hi estiguin preparats.

Res d'això és sorprenent, més o menys s'esperava, però canvia força el joc, i és que títols potents que fins ara no arribaven a la consola de Nintendo, o que ho feien amb retalls més o menys evidents i, en el pitjor dels casos, un rendiment no gaire òptim, ara podran ser jugats de manera portàtil, cosa que personalment em sembla molt interessant perquè, per tal d'afrontar títols de llarga durada, per circumstàncies meves necessito que siguin en format portàtil, i ara se m'obre la possibilitat de jugar a la Switch 2 a un Elden Ring, un Final Fantasy VII Remake o un Cyberpunk 2077, títols confirmats durant aquest llarg Nintendo Direct, entre molts altres.

Una característica molt interessant, i que ja era hora que Nintendo adoptés, és que alguns videojocs permetran el multijugador local amb una sola còpia del joc, cosa que també vol dir que, gràcies a la retrocompatibilitat amb la primera Switch, serà possible que, per exemple, jo jugui amb la meva filla, un amb la Switch 2 (jo, és clar) i l'altre amb la Switch, sense haver de passar per la pantalla de la televisió.

 

També s'ha explicat la funció del misteriós botó C del nou joy-con dret: permet accedir al menú de xat ("chat" en anglès, d'aquí la inicial) de veu, una funció que permetrà una possibilitat que el públic va trobar a faltar amb la primera Switch, i és la de poder mantenir converses amb amics mentre es juga a un joc. Però en aquest cas també permetrà compartir pantalla, encara que s'estigui jugant a jocs diferents, com ens mostra l'anunci, amb les ja clàssiques sales d'estar enormes i uns jugadors de somriure permanent, joves i guais. Tot això es complementarà amb una càmera, que es vendrà per separat. 

 

Tant una cosa com l'altra són molt interessants i les celebro, però no crec que jo en faci gaire ús. En gairebé 8 anys puc comptar amb els dits de les mans (tampoc exageraré dient que només una mà) les vegades que he jugat online. Però la gent ho fa, així que benvinguda sigui la funció.

 

No ha estat cap sorpresa una cosa que els usuaris de la Switch han estat reclamant, gairebé exigint, des que va néixer el servei de videojocs clàssics del Nintendo Switch Online: l'arribada de part del catàleg de la GameCube al núvol retro de Nintendo.

 

Suposo que per potència s'ha esperat fins a l'arribada de la Switch 2, i ja des de la sortida hi haurà, en exclusiva per als subscriptors de l'expansion pack, jocs de la primera consola de disc de Nintendo. Això sí, té el "cognom" de "Nintendo Classics", que sospito que vol dir que no hi veurem gaires third-parties, com sí que passava amb les altres consoles emulades fins ara. A mi m'anirà bé per gaudir d'alguns títols que no he aconseguit comprar-me i que van massa cars, però els més típics ja els tinc en el format original, així que ja veurem quin ús en faig. Altre cop, la portabilitat podria ser clau en les meves decisions al respecte.

 

Pel que fa a coses que no m'agraden tant, la retrocompatibilitat està molt bé, però aquesta vegada Nintendo ha pres nota del que fa Sony i diversos dels seus jocs tindran versions millorades per a la Switch 2, anomenades Nintendo Switch 2 Edition, cosa que per altra banda és normal i comprensible, com també ho és que alguns dels jocs anunciats recentment per a la Switch seran intergeneracionals i sortiran per a totes dues consoles, com ara el Metroid Prime 4: Beyond. Els que ja els tinguin a la Switch, però, també podran millorar-los amb un pack de millora... de pagament. Encara no s'ha parlat del preu d'això, però sospito que no ens agradarà. De fet, penso que hauria de ser gratuït, com en molts casos a la PlayStation 5.

 

S'ha explicat que la consola tindrà un emmagatzematge intern de 256 GB, molt més que els 32 de la primera, cosa que està molt bé, però que per a ampliar-lo caldran unes targetes micro SD express, ja que la velocitat de lectura és superior. Si pensàvem aprofitar alguna targeta de la Switch actual a la segona, no podrà ser. L'emmagatzematge intern està força bé, però era el mínim que podien fer, perquè sembla que les targetes de joc no seran tan atractives com a la Switch, i en alguns casos funcionaran com un codi de descàrrega, cosa que no és diferent del que ja passava amb moltes edicions code in a box de la Switch. Al final, totes les companyies cauen en pràctiques anticonsumidor, però també val a dir que alguns títols són tan bèsties que hauria estat sorprenent que no calgués fer-ho així, a diferència dels esmentats codis en capsa de la Switch, en cap cas necessaris. 

 

Tampoc ha agradat el preu de la consola, 469,99 € sense cap joc, 509,99 € amb el Mario Kart World, l'esperada i espectacular nova entrega de la saga... en versió digital. Esperava que costés menys, però el que més mal m'ha fet és que no hi hagi un pack amb el joc en físic. I es diu que els jocs valdran prop de 90 €, cosa que és una salvatjada. Ja veurem de quina manera podem rebaixar-los una mica, això sí. Dies sense IVA, per exemple. Tot arribarà. 

 

M'havia fet el propòsit de comprar-la des del primer dia, però he de reconèixer que me l'esperava una mica més barata i que el preu dels jocs m'espanta. Caldrà veure si tot plegat ha estat un tret al peu o Nintendo repetirà l'èxit, al capdavall diu la tradició que, sense comptar les portàtils pures, els surt una consola bé de cada dues, cosa que és un mal presagi. 

 

També em queden preguntes sense resposta: s'ha presentat un nou comandament Pro, però els de la Switch funcionaran a la Switch 2? I els joy-cons de la primera es podran fer servir com a comandaments addicionals, tal com els de la Wii eren, de fet, els comandaments addicionals de la Wii U? Podrem tenir una Switch 2 i una Switch amb el mateix usuari i jugar als jocs que tenim a la màquina que ens convingui a cada moment o hi haurà algun procés innecessàriament pesat per fer-ho? I quan arribarà, el nou joc d'en Mario, tot i que també és tradició que no surti amb la consola?

 

En fi, ja s'anirà veient tot plegat amb el temps. Però si voleu veure tot això que he explicat -almenys les coses bones- en moviment, amb imatges de la consola en si, i encara no ho heu vist, aquí en teniu el tràiler general: