Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!