Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.