Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Anàlisi: Super Mario RPG

M'adono que aquest any he jugat sobretot a jocs retro, que no és una cosa dolenta de cap manera, però també m'agrada poder dir que he tocat jocs més actuals. En el cas del títol que analitzo avui després d'haver-me'l acabat, es podria considerar que és una mica de cada.

El joc és un llançament de l'any passat, però és un remake d'un títol de la Super Nintendo al qual tenia ganes de jugar a la meva malauradament molt abandonada Super Nintendo Mini, i per a mi una de les estrelles del seu reduïdíssim catàleg -el de la rèplica en miniatura, no el de la consola original real, és clar-, ja que era la seva estrena en territori PAL, però la seva actualització en Switch em va semblar prou atractiva, me la van portar els Reis i ara, poc abans que tornin a venir Ses Majestats, hi he jugat i us en vull parlar.

Super Mario RPG, que perd el subtítol de la versió original, Legend of the Seven Stars, és el primer joc del gènere protagonitzat per en Mario, que ja havia provat sort en molts videojocs de tota mena, més enllà de les plataformes que el van fer tan popular.

Originalment obra de Square, un soci de luxe per a Nintendo -i viceversa-, el remake de 2023 és obra d'ArtePiazza, que ja havia refet alguns Dragon Quest, i val a dir que, tot i que els gràfics renderitzats de la versió de 1996 van ser lloats en el seu moment, tal com es veuen aquesta mena de dissenys a les pantalles actuals ha estat tot un encert reconstruir aquest clàssic amb el motor Unity. 

No m'entretindré a explicar més diferències entre les dues versions, tampoc és que hagi jugat mai a l'original, com deia al principi, i segur que sabreu trobar informació sobre les altres novetats que aporta el de la Switch, però en destaco les cinemàtiques i el contingut post-joc, que valen la pena.

Però de què va? I com s'hi juga? Doncs el Super Mario RPG ens presenta la premissa que el castell d'en Bowser ha estat ocupat, durant una de les freqüents aventures de rescat de la princesa Peach per part d'en Mario, per un nou malvat, que foragita el tirà i, de pas, trenca el camí estel·lar que permet que els somnis de la gent es facin realitat. 

Per tal de restaurar aquest important camí, en Mario, naturalment, s'embarca en una aventura d'obtenció de les set estrelles màgiques en la qual recorre el món del joc, representat per un bonic mapa -que després veurem menys quan fem servir la funció de viatge ràpid-, tot coneixent personatges, alguns dels quals s'uneixen al seu equip cadascun pels seus propis motius, derrotant dolents i acceptant encàrrecs secundaris dels personatges no jugables, a més de col·leccionar objectes i participar en competicions i minijocs, tasques completament opcionals, però recomanables tant per allargar la vida del joc (i la diversió) com per ajudar els personatges a pujar de nivell.

Perquè això és un videojoc de rol, per molt que sigui senzill i més aviat fàcil, i els seus protagonistes s'enfronten als enemics en combats per torns en què els paràmetres d'atac, defensa, atac màgic i defensa màgica són importants, al costat de les tècniques apreses, les armes de què es disposa i la roba i els accessoris que han equipat.

En aquests combats podem atacar amb els moviments bàsics (que es basen en l'arma que tingui cada personatge), fer servir objectes (de recuperació de vida, d'enfortiment, de defensa, d'altres que provoquen un efecte negatiu en l'enemic, desintoxicants i fins i tot de resurrecció) o dur a terme tècniques especials que consumeixen els anomenats punts de flor, que són l'indicador de màgia d'aquest joc, i que en alguns casos són força efectives i espectaculars.

A la imatge de dalt, a la part inferior esquerra, podem veure un cercle brillant amb un "100%" al mig, i és que també hi ha un mesurador de tècnica triple, que dona pas a una cinemàtica i té un efecte especial que agrairem poder fer servir quan estigui carregat del tot, una càrrega que passa per atacar bé i aturar atacs dels rivals. A més, la tècnica depèn dels membres que estiguin en primera línia en aquell moment, de manera que segons la combinació de personatges que participin activament al combat passarà una cosa o una altra, des d'atacs devastadors fins a recuperacions miraculoses de salut.

Totes aquestes mecàniques són senzilles d'entendre, ens les expliquen bé i donen vida als combats que, com no podia ser d'una altra manera tractant-se del gènere al qual pertany el joc, sovintejaran. Amb l'experiència obtinguda al final de cada combat, de tant en tant els personatges pujaran de nivell i haurem de decidir a quin paràmetre assignem la pujada, tot plegat escenificat d'una manera molt festiva i teatral.

Si morim, que encara que sigui un joc fàcil ens pot passar perquè ens enfrontem a un enemic que encara no és al nostre abast o no hem fet servir l'estratègia adequada, no és cap desgràcia: el joc ens portarà a l'últim punt de control, que sol ser just abans del combat en qüestió, i podrem tornar-ho a intentar o anar a fer una altra cosa.

Super Mario RPG és un producte cuidat, amb pobles i escenaris ben dissenyats, de disposició sempre isomètrica, on trobarem personatges inèdits d'espècies ja conegudes, però també de noves, i ens ho passarem bé parlant amb tots ells, assabentant-nos de coses, acceptant missions secundàries, comprant objectes a les botigues i allotjant-nos als hostals on originalment hi havia els únics punts per desar partida, però ara, tot i que es mantenen, es pot fer en qualsevol moment.

A més, com es podria veure després a les sagues d'RPG derivades d'aquesta, per una banda Paper Mario i per l'altra Mario & Luigi, el guió del joc està farcit d'humor i els diàlegs són divertits, com també ho és el fet que en Mario, mut com dicta el tòpic dels protagonistes dels jocs de rol, s'expressi amb mímica.

M'ho he passat molt bé, amb aquest joc, m'han atrapat els seus personatges, les missions, els enemics i els escenaris, a més de la música de la mítica Yôko Shimomura, però m'ha quedat un regust agredolç, igual que em va passar amb el Paper Mario, en haver-me d'acomiadar dels companys temporals d'en Mario en aquesta aventura -parlo dels que no són la Peach ni en Bowser- sabent que no els tornaré a veure, perquè només surten en aquest joc.

Si aquest és l'únic problema que li trobo, podeu pensar, això parla molt bé del Super Mario RPG. Doncs sí, i si hi teniu un mínim interès us recomano que el proveu. Jo em plantejo, fins i tot, jugar algun dia a la versió Super Nintendo, d'aquí a uns anys, quan tingui ganes de tornar a gaudir d'aquesta aventura.

Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.

Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer. 

Anàlisi: Paper Mario

Hi ha sagues que desperten el meu interès però hi arribo tard, passen els anys i se'm van acumulant les seves entregues. És el que m'ha passat amb aquesta, de la qual m'he acabat comprant tots els jocs llevat del primer, l'inaugural, que és massa car al mercat de segona mà. 

Afortunadament, el van incloure a l'aplicació de la Nintendo 64 del Nintendo Switch Online i he pogut estrenar la saga de manera legal, tot i que emulada. És hora, doncs, de parlar d'aquest RPG clàssic de Nintendo que, a més, s'ha convertit en el meu joc preferit dels que he jugat aquest 2022.

Paper Mario (Intelligent Systems, 2000) no és el primer RPG protagonitzat pel lampista italoamericà més famós del món, aquest honor correspondria al Super Mario RPG, de la Super Nintendo -i, de fet, el joc que avui ens ocupa s'havia de llançar per al fallit 64DD de la Nintendo 64 com a Super Mario RPG 2-, però sí que és el primer de la saga més coneguda de les que la mascota de Nintendo ha protagonitzat en aquest gènere, amb el permís de Mario & Luigi, l'única que jo havia tocat fins ara amb el Mario & Luigi: Dream Team Bros. 

Aquesta vegada la princesa Peach també ha estat segrestada, com de costum, per en Bowser, i aquesta és la motivació principal d'en Mario per començar l'aventura, però també l'hi demanen unes estrelles amb consciència, els Esperits Estel·lars, que provenen del Refugi Estel·lar i que li diuen que l'enemic ha robat una Vareta Estel·lar que li dona un poder que el fa gairebé invencible. 

Cadascun dels capítols del joc comença amb un pròleg en què veiem el que passa al castell de la Peach, que en Bowser s'ha endut cel amunt amb un dels seus artilugis, i fins i tot podem controlar-la breument, cosa que és certament refrescant. 

Són escenes en què haurem de fer ús de tècniques de sigil i infiltració que tenen com a objectiu aconseguir informació útil per a en Mario, que la princesa li transmetrà mitjançant un aprenent d'Esperit Estel·lar que l'acompanya. 

Sabem perfectament on és el castell que en Bowser té segrestat, però la cosa no podia ser tan fàcil, especialment en un RPG, encara que sigui un videojoc de rol d'unes 25 hores, i en Mario haurà de recórrer diverses zones del mapa i interactuar amb personatges creats per a l'ocasió, però que pertanyen a espècies ja conegudes del seu univers, com ara tortugues, toads, goombes, yoshis o fantasmes, en el que trobo que és un ús excel·lent del lore del personatge.

Sovint se li presentarà l'ocasió de fer tasques, obligatòries o no, per ajudar-los, a més de tenir-hi converses que donen riquesa a la trama i que tenen un to humorístic que més d'un cop arrenca un somriure.

Als pobles en Mario hi troba botigues, punts de desat, cases on conèixer personatges i, sobretot, un hostal Toad on, només dormint-hi, es recupera totalment. 

Als camins entre localitats, però, es topa amb enemics i és aquí on entra en joc el combat, que al Paper Mario es desenvolupa per torns. En cadascun d'aquests torns podrem triar si saltem damunt dels enemics, fem servir un martell, un objecte (de recuperació de vida o d'altres que tenen efectes sobre els enemics) o un atac especial que consumeix Punts de Flor, l'equivalent de la màgia típica dels RPG en aquest títol.

En acabar els combats rebrem una recompensa en forma de monedes d'or i punts d'estrella, i aquests últims, cada cop que arriben a 100, ens permeten pujar de nivell, moment en el qual, a més, podrem triar quin dels nostres marcadors (vida, punts de flor o punts de medalla) volem engrandir. 

Aquests últims permeten equipar unes medalles que trobem al llarg del joc i que ens donen algun avantatge, com ara més força, immunitat en saltar sobre enemics amb punxes, sort a l'hora d'esquivar atacs o més remuneració en acabar els combats. 

Personalment, un cop vaig trobar les que m'anaven millor no vaig fer-hi gaires modificacions, però donen profunditat al combat i esdevenen, en tot cas, el principal col·leccionable de Paper Mario, juntament amb uns fragments d'estrella escampats pel mapa que hi ha una botiga especial on serveixen, precisament, per aconseguir medalles que no es troben a les botigues normals.

No puc deixar d'esmentar una de les mecàniques més importants del joc, i és la dels personatges que acompanyen en Mario en la seva aventura, i que va coneixent a mesura que aquesta es desenvolupa. Només en pot dur un a la vista, però se suposa que tots l'acompanyen, i tant al mapa com durant els combats els podem canviar perquè ens ajudin amb les seves habilitats, que poden ser, per exemple, ajudar-nos a volar una mica, assolir objectes que per nosaltres mateixos no podem tocar, fer-nos invisibles breument o navegar per l'aigua.

Es tracta de personatges que pertanyen a les espècies esmentades més amunt, i que esdevenen d'allò més entranyables, però tinc entès que, almenys aquests concrets, no tornen a acompanyar en Mario en jocs posteriors de la saga. Per cert, el meu preferit és el carter Parakarry.

Com ens podem imaginar, el fet que haguem de recórrer diverses zones ens permet veure paisatges molt diferents, com ara boscos, muntanyes, selves, l'interior d'un volcà, una casa encantada, un món de joguines o un camp florit, i en cadascun d'aquests llocs haurem de fer front a un enemic final.

Quan l'haguem vençut alliberarem un Esperit Estel·lar, que a més de donar-nos les gràcies ens permetrà fer ús d'una habilitat especial durant els combats, amb la restricció que consumeix punts d'estrella, però són coses tan útils com recuperar energia, adormir els enemics o fer-los caure a sobre una pluja d'estels.

Com en tot bon RPG d'estil japonès, i aquest ho és, l'aventura no només és distreta i divertida, sinó que també ens dona les eines, mitjançant el progrés, per encarar el combat final amb unes mínimes garanties.

Ho fa amb solidesa i amb una proposta prou variada com perquè no ens avorrim mai amb grindings criminals, amb missions opcionals i ensenyant-nos les mecàniques del joc sense que això prengui la forma de tutorial pesat, i abans que ens n'adonem dominarem els diversos aspectes d'un joc més profund del que es podria esperar i segurament s'esperava a l'època en què va sortir originalment.

No ens deixem enganyar: no és un spin-off poca-solta d'en Mario. És un RPG fantàstic que aprofita meravellosament bé l'univers de la mascota de Nintendo. 

L'única pega que li podria trobar és que entenc la utilització de personatges bidimensionals en un entorn poligonal, però no s'aprofita, almenys en aquesta entrega, la premissa del paper com a material del qual estan fets els personatges, ni tan sols des del punt de vista argumental. Tot i així, molt recomanable.

 

M'he acabat el Super Mario Bros.!

En aquesta secció, que al capdavall acaba sent una mica com la d'anàlisis o la de recomanacions, parlo de videojocs que m'alegro d'haver acabat en el sentit que m'han resultat difícils, o són llargs o, com en el cas d'avui, feia temps que considero que me'ls hauria d'haver acabat, però per alguna raó no ho havia fet.

Avui el protagonista és un dels clàssics més grans de tots els temps, un videojoc conegut per tots, revolucionari i autèntic iniciador d'una saga amb una popularitat gairebé incalculable. Un títol al que tothom, com a mínim, ha fet una partida, però que jo, tot i haver arribat a la pantalla final en algunes ocasions, mai no havia pogut completar. Ara, per fi, ho he fet, i és hora de parlar d'aquesta experiència.

Com que és aquest el motiu pel qual parlo del Super Mario Bros. en aquesta secció, el que faré és comentar algunes coses concretes que vull destacar pel que fa a la dificultat del joc.

Del títol més emblemàtic de la NES i de Nintendo en general podem dir que, amb un disseny de nivells poc variat des del punt de vista temàtic (cosa que evolucionaria en entregues posteriors), se li treu força profit per ser de 1985 gràcies als canvis en la disposició d'elements, l'alternança entre els tipus d'escenari i l'augment de la dificultat en incrementar-se la dels enemics, a més dels paranys del paisatge en forma de caigudes mortals. Tenim pantalles de superfície, subterrànies, aèries, un parell d'aquàtiques i les dels castells. Ho anirem veient.

Després de la primera pantalla, que tothom coneix i que hem jugat tants cops que ens la sabem de memòria, ve la primera variació, una de sota terra, amb la segona melodia més representativa del joc i probablement de la franquícia, que també és fàcil acabar taral·lejant o xiulant.

En aquesta pantalla apareixen per primer cop les grans ajudes secretes, les warp zones, que ens permeten saltar-nos mons sencers, amb la pantalla 4-1 com a punt més llunyà que podem triar. En aquest cas, però, he volgut jugar al joc sencer, superant totes les pantalles, i no n'he fet ús.

A la 1-3 ens traslladem a un escenari ple de plataformes que fa la sensació que siguin ben amunt al cel, que és el que al principi anomenava "pantalla aèria".

Aquí es posa a prova la nostra capacitat de saltar calculant les distàncies i comença a ser imprescindible que ho fem amb el botó de córrer sempre premut.

Superat el primer castell, on per primer cop en Toad ens deixa anar aquella mítica frase de "Thank you, Mario! But our princess is in another castle!" en derrotar un fals Bowser, passem al món 2, d'on cal destacar la primera pantalla d'aigua, la 2-2.

No és gaire difícil, però hi coneixem els Blooper, els calamars, que tenen un patró de moviments força incòmode per a en Mario, que va nedant a cop de botó de saltar.

El món 3 s'assembla al 2, però aquest cop és de nit, i destaca perquè a la pantalla 3-1 hi coneixem els germans Martell, els Hammer Bros., probablement els enemics més difícils del joc, fins i tot més que en Bowser, perquè igual que passa amb l'enemic final podem saltar-los per sobre (la meva estratègia habitual), però en aquest cas se'ls pot derrotar colpejant-los o llançant-los boles de foc.

Si decidim lluitar-hi, però, ens arriscarem moltíssim a perdre la vida o, en el millor dels casos, el power up que tinguem, atès que tenen un patró de moviments molt traïdor.

A la primera pantalla del quart món hi coneixem en Lakitu i els seus Spiny, una dificultat afegida que fa que no puguem anar fent salts a la babalà.

No és excessivament difícil, però, ja que tenim l'ocasió d'acabar amb en Lakitu i que s'acabin els seus regalets.

Saltem a la 5-1, on la cosa es complica amb l'aparició d'uns canons que disparen Bills Bala, un enemic emblemàtic i gairebé entranyable de la saga, però que aquí ens complica força el pas.

Dels mons 6 i 7 no en destacaria gran cosa, i no ho faré, al capdavall això no pretenia ser un repàs exhaustiu de les pantalles, però com a curiositat tenim que la 7-2 és la segona i última pantalla aquàtica del joc (excepte un segment força fumut al final de l'última pantalla, la 8-4).

En general els pantalles d'aigua del Super Mario Bros. no agraden, suposo que és un problema de control del personatge, que canvia força i es complica amb el canvi de gravetat, i això passa amb altres videojocs de plataformes, però malgrat el que recordava erròniament només n'hi ha dues, així que cap drama.

Passem al món 8, que presenta unes pantalles més llargues, en les quals no podem badar perquè és fàcil que el compte enrere baixi dels 100 i ens posem més nerviosos del que ja estem.

Més enemics, situats amb més mala llet, alguns salts complicats i pocs objectes que ens ajudin és el que trobarem, però on jo m'encallava sempre era a la 8-3, una pantalla amb Bills Bala i Hammer Bros. combinats. Gent més valenta que jo ho deu fer d'una altra manera, però jo apostava, en cada intent, per córrer i saltar per sobre dels llançamartells, i així és com me la vaig passar, amb el Mario petit i amb només 3 o 4 vides, perquè no aconseguia acumular-ne més.

Finalment, l'últim castell, la 8-4, té un disseny d'estil laberint, amb els segments repetint-se sense parar si no anem per on hem d'anar (i se n'aprèn a base d'assaig i error), algun tros força difícil i un combat final contra l'autèntic Bowser, ara sí, que salta i llança martells a més del foc habitual.

I he pogut viure l'experiència de derrotar-lo (després de diversos intents) i veure com l'autèntica princesa Peach em convidava a tornar-me a passar el joc en una dificultat més elevada, el que ara es coneix com a Nou Joc Plus. No vaig acceptar l'oferta. Ja me l'havia passat i em consta que no té un final diferent.

Així m'he tret una gran espina com a videojugador. No em sé el joc de memòria,  no sé on són totes les coses, no me'l passo amb els ulls tancats ni d'una tirada (aquí he d'apuntar que en no haver-hi continues d'entrada vaig fer servir el truc de mantenir premut el botó A en iniciar una nova partida després de veure la pantalla de game over per poder continuar des de la primera pantalla de l'últim món on havia estat, per a mi menys trampós que fer servir les warp zones), però ja puc dir que m'he passat el Super Mario Bros.