Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer. 

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.

Pel·lícules de videojocs: Rampage

Malgrat que no tinc un passat de nano que anava a les recreatives, i me n'he lamentat un munt de vegades perquè veig la nostàlgia amb què la gent recorda aquella època ja irrecuperable i em sap greu no haver-m'hi interessat llavors, hi ha molts clàssics dels videojocs de saló que conec de nom, o que ja llavors em sonaven, encara que fos per les seves conversions domèstiques.

Tanmateix, n'hi ha que realment no coneixia fins fa poc, i un d'ells és el Rampage, un títol de Bally Midway de 1986 que presentava l'original premissa de permetre'ns destruir ciutats i, en definitiva, provocar el caos i la destrucció generalitzats, tot controlant uns monstres. Doncs bé, a més de ser un clàssic de les recreatives i tenir conversions domèstiques per a múltiples sistemes, i seqüeles, també va tenir una adaptació cinematogràfica.

Amb el títol de Rampage als Estats Units i Proyecto Rampage a l'estat espanyol (per si la voleu buscar per veure-la), el més sorprenent és que això es dugués a terme l'any 2018. No recordo haver-ne vist publicitat i reconec que pel títol -encara que hagués arribat tal qual- dubto que l'hagués associat a un videojoc, però el cas és que neix d'aquell clàssic.

Dirigida per Brad Peyton i amb un repartiment encapçalat per en Dwayne "The Rock" Johnson, el seu protagonista és un primatòleg que fa equip amb en George, una mena de floquet de neu que s'ha fet gegant per culpa d'un experiment que ha sortit malament, per tal de fer front a dos altres animals gegantins que estan destruint Chicago.

La resposta a per què es va fer tan tard, aquesta pel·lícula, la trobem en què Warner Bros. va comprar Midway Games l'any 2009, i el desenvolupament del film va començar el 2011. Com de costum, mentre l'estudi valorava les propostes de guió i es decidia per una o l'altra i feia tot el casting i es preparava per filmar, van passar els anys i el rodatge va començar el 2017, amb l'equip Brad Peyton-Dwayne Johnson repetint després d'haver fet junts Journey 2 (2012) i San Andreas (2015). 

Amb la idea de ser tant un homenatge al videojoc original com a les pel·lícules de monstres -que al seu torn havien inspirat el videojoc de 1986-, l'acollida que va tenir no va ser, sorprenentment, desastrosa, sinó que hi va haver força divisió. Al capdavall, és una pel·lícula per veure al cinema mentre es mengen crispetes, i no intenta ser res més. 

A més, es van fer tres videojocs per promoure el film: un joc de navegador anomenat Rampage: City Smash, un de realitat virtual conegut com a Project Rampage VR i un beat'em up per a recreativa simplement anomenat Rampage que es va poder provar a la cadena de restaurants Dave & Buster's, que es caracteritzen perquè tenen un racó arcade. 

Tot i que argumentalment la pel·lícula va per una altra banda -i és normal, perquè amb alguna cosa s'havia d'omplir, la base purament arcade del videojoc-, hi ha força referències al material original, començant pels tres monstres que hi apareixen, que són el goril·la George, el llop Ralph -del qual va sorgir el nom del protagonista d'En Ralph el destructor- i la Lizzie, la cocodrila (una mena de llangardaix al videojoc). 

També hi ha diversos "ous de Pasqua" repartits per la pel·lícula, cosa que trobo que és un detall d'amor pel producte que va inspirar aquesta superproducció, un reflex de l'afició que tenien pel Rampage un dels productors, John Rickard, i el mateix protagonista, i que segur que els fans del videojoc sabran apreciar. El cert és que ara, a mi, m'han agafat ganes de provar tant una cosa com l'altra. 

Cinema: En Ralph destrueix internet

Fa gairebé 6 anys vaig publicar la meva crítica sobre En Ralph el destructor, pel·lícula de Disney que tant ens va agradar als amants dels videojocs retro i que no ha estat fins ara que ha tingut una seqüela, que evidentment havia de veure i de la qual havia de parlar aquí, en comptes de Cementiri de Pneumàtics. Aviso: hi ha una mica d'spoilers, aquest cop.

En Ralph destrueix internet, ho he de reconèixer, em feia una mica de por quan n'anava veient el tràiler. Això que les recreatives vuitanteres cedissin el lloc a internet en general com a escenari em semblava arriscat, trobava que seria difícil de fer visuals unes coses que a la nostra ment són tan abstractes i que a la realitat són tan complicades que els mortals ens costen d'entendre, i argumentalment també em feia una mica de por que no arribés a estar a l'alçada.

Però m'equivocava, perquè si bé és cert que els moments d'intentar caçar tots els cameos de personatges i videojocs dels 80 i 90 són molt menys presents i molt més breus -i altre cop no hi surt en Mario, tot i que es va prometre que a la seqüela sortiria, però per qüestions de drets no s'ha pogut aconseguir-, la resta de la pel·lícula apel·la igualment als coneixements i la complicitat del públic, ja no com a nostàlgic d'aquella època, sinó com a usuari d'internet i dels videojocs actuals.

L'arribada a internet del duet protagonista comporta l'aparició d'un munt de marques conegudíssimes, en unes escenes que recorden la pel·lícula Ready Player One, però és evident que es tracta d'una pel·lícula de Disney i que les seves marques, ara que cada cop és propietària de més franquícies i un dia acabarà sent propietària també dels nostres cossos, hi tenen un pes particular, com es pot veure en aquest captura.

Però també hi veurem coses com Movistar+ (sí...), Twitter, Instagram, Pinterest... i YouTube (amb un altre nom), amb el món dels mems com a protagonista, o eBay, que té un paper especial dins la trama.

Perquè aquest cop en Ralph i la Vanellope, grans amics des dels fets de la primera pel·lícula, i que viuen un plàcid dia a dia al saló recreatiu on hi ha les seves respectives màquines i estan junts sempre que no "treballen", han d'anar-se'n a internet per tal de trobar un volent de recanvi per al moble del Sugar Rush, el joc de la menuda "defectuosa", i només n'hi ha un, evidentment a eBay.

Les coses es compliquen i es trobaran que han d'aconseguir els diners per pagar-lo, i com que són novells en això de la xarxa de xarxes acaben vivint una aventura que forma el nucli del film.

Un dels llocs on van a parar és el joc multijugador online anomenat Slaughter Race (nom força ben adaptat a la versió catalana de la pel·lícula, per cert, imitant d'una manera més que acceptable la pronunciació americana), un títol de curses i violència que enamora la Vanellope, secretament desitjosa de trobar nous reptes a la vida.

Allà hi coneixen la Shank (Gal Gadot, la Wonder Woman dels films de DC), una noia cool que és personatge del joc i que la Vanellope admira de seguida, i en vol seguir els passos. Aquest és el conflicte principal de En Ralph destrueix internet, deixant de banda la qüestió del volant. Més ben dit, són dues trames paral·leles.

En el fons el problema és que l'amistat entre la nena i el destraler protagonista, que amb la millor intenció però males decisions complica les coses de manera incalculable, es troba en un punt d'inflexió en què perilla, i veurem si desapareix o evoluciona. Sigui com sigui, com la primera part, la història ens parla d'acceptació de nosaltres mateixos i dels altres, i dels canvis que es puguin produir en les persones. L'embolcall és diferent, però el missatge més o menys es manté.

No vull entrar en més detalls, que ja hi he entrat prou, així que acabo dient que les referències i els cameos, encara que siguin publicitat desacomplexada i desvergonyida, ens fan somriure un i altre cop, i en especial les escenes de les princeses Disney -no és cap spoiler que hi surtin, ja que al tràiler les veiem- són d'allò més divertides.

Per tot plegat, En Ralph destrueix internet és un film divertidíssim, un encert com a seqüela, una evolució lògica, i no hauria de decebre ningú, així que si teniu por de les mateixes coses que tenia por jo... podeu estar tranquils. Ah, i com sempre... mireu els crèdits sencers.

Pel·lícules de videojocs: Dead Rising

Un altra secció que feia temps que no tocava, i que reconec que ressuscita perquè, fa uns dies, el company Molsupo em comentava que la tenia posada de fons mentre gravàvem el darrer podcast de Retroscroll Channel. 

No tenia ni idea que aquesta saga havia estat adaptada al cinema, però resulta que sí, així que comentaré breument les pel·lícules que en formen part, que ja avanço que no he vist, però que em fa gràcia que existeixin perquè els videojocs, tot i ser del gènere dels zombis -que no m'entusiasma-, m'agraden.

I, almenys en part, no sabia que existia perquè no va passar pels cinemes. Dead Rising: Watchtower va debutar directament a la plataforma d'streaming de Sony anomenada Crackle l'any 2015.

La protagonitzen Jesse Metcalfe, Dennis Haysbert, Virginia Madsen com a nom més destacat, Rob Riggle, Meghan Ory i Keegan Connor Tracy, i argumentalment se situa entre el Dead Rising 2 i el Dead Rising 3, tot explicant la història d'un reporter i la seva operadora de càmera, que volen informar sobre una zona en quarantena on s'està distribuint un medicament contra un virus zombi que està deixant de tenir efecte (si no, la pel·lícula no tindria gràcia).

Veient-ne el tràiler queda clar que deu ser un film divertit i exagerat, amb força humor negre, i potser no cal deixar-se enganyar per la tèbia acollida que va tenir, ni pel fet que es distribuís digitalment (després va sortir també en format físic). Fa l'efecte que és fidel a l'esperit de la saga, que ja té aquest to.

Però la cosa no va acabar allà, perquè el 2016, i a la mateixa plataforma, se'n va llançar la seqüela, Dead Rising: Endgame, on tornaven alguns dels intèrprets de la primera part, però se n'afegien de nous, com la Marie Avgeropoulos (The 100), la Jessica Harmon (iZombie i també The 100), la Camille Sullivan (The Man in the High Castle), en Billy Zane (Titanic) o en Victor Webster, que interpreta en Chuck Greene, protagonista del segon joc.

A la segona pel·lícula el protagonista de la primrea torna a la ciutat en quarantena d'on ja suposem que va sortir viu l'altre cop, i ho fa també amb la intenció de destapar un escàndol governamental relacionat amb el brot zombi.

Al tràiler ja es pot veure que Endgame té un to més seriós, i el cas és que allunyant-se dels videojocs va aconseguir, almenys, unes crítiques força millors. Tanmateix, tot és qüestió de gustos. Caldria veure les dues pel·lícules i jutjar-les, però sembla clar que poden agradar als fans de la franquícia de Capcom.

Literatura i videojocs: Fight Club

Segurament coneixeu i heu vist (si no, l'hauríeu de veure) la pel·lícula Fight Club, protagonitzada per l'Edward Norton i en Brad Pitt i aclamada tant per la crítica com el públic fins al punt que molts la consideren una de les millors de la història.

Doncs bé, resulta que es basa en una novel·la del popular Chuck Palahniuk, de manera que quan parlem del seu videojoc ho hem de fer a la secció de Literatura i videojocs.

Amb aquest espectacular i no poc atractiu tràiler es presentava al món el Fight Club l'any 2004, amb la Xbox i la Playstation 2 com a plataformes escollides. Com podem veure, l'ambientació està basada en el film, més que en el llibre (que no he llegit, però és evident que si existeixen una novel·la i una pel·lícula, el videojoc s'inspirarà visualment en aquesta última per força), però no va tenir l'èxit de cap de les dues.

Aquesta era la versió de la Xbox en alta definició, i és la que ens ofereix, per tant, els millors gràfics, com sempre per sobre de la Playstation 2. Tot i així, cap de les dues arriba al 5 pelat si tenim en compte les notes mitjanes que trobem a l'agregador Gamerankings.

Fight Club és un joc de lluita 1 contra 1 que reprodueix l'ambientació de la pel·lícula (argumentalment no tant) i aporta alguns elements no gaire habituals als videojocs del gènere com ara el trencament d'ossos, la sang o les ferides acumulatives en la modalitat Hardcore, que segons com estiguem ens poden obligar a deixar de lluitar. A més, podem controlar personatges coneguts (en Tyler i en Bob) o d'altres totalment originals, deixant de banda que hi ha una modalitat història on només en controlem un i anem ascendint dins el projecte Mayhem.

El problema és que, segons la crítica, les animacions són pobres, el doblatge lamentable, hi ha pocs efectes sonors, les escenes animades no són dignes de cap de les dues consoles i hi ha poca diversitat d'estils entre els lluitadors, que tampoc no formen una plantilla gaire àmplia (i on, per cert, es pot desbloquejar en Fred Durst, dels Limp Bizkit). Per a acabar-ho d'adobar, sembla que el motor, que no és dolent, s'assembla massa als Tekken. Així doncs, era l'enèsima adaptació cinematogràfica (encara que sigui realment literària) que no sortia bé.

Pel·lícules de videojocs: Doom

Potser no hi heu jugat mai (m'estranyaria), però com a mínim heu sentit a parlar del mític Doom i seríeu capaços, en el pitjor dels casos, de reconèixer-lo en alguna captura de pantalla. 

Estem parlant d'una de les sagues més emblemàtiques del gènere dels first-person shooters, o FPS, o videojocs de disparar en primera persona, una franquícia que ha donat per a diverses entregues per a diverses plataformes (incloent-hi conversions o ports) des que es va iniciar a DOS i Mac el 1993 i que ja porta uns anys posposant l'aparició de la seva quarta entrega numerada. 

Com ja anunciava al titular de l'entrada avui es tracta de parlar, però, de la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, 12 anys després del llançament del primer joc de la saga.

Va ser, doncs, el 2005 quan va veure la llum l'esperada adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs, i feia així:

Aquest era el tràiler d'un film del gènere d'acció i terror que s'anomenava Doom però que es basava d'una manera tangencial en l'argument del videojoc que l'originava: en comptes d'una invasió de l'infern, els protagonistes s'havien d'enfrontar a un virus. Comencem malament.

El repartiment, on l'actor més famós era en Dwayne Johnson, més conegut com a The Rock, no va fer gaire bona feina, i tant la crítica com el públic van quedar decebuts amb el resultat final, amb escenes d'acció difícils de seguir, violència gratuïta i sobretot el fracàs a l'hora de reproduir les sensacions que oferia el mític videojoc, si recollim algunes de les queixes que es troben a la xarxa. L'escena següent és el més semblant al joc que trobarem en aquest film dirigit per Andrzej Bartkowiak, responsable d'una altra "meravella" com és Street Fighter: The Legend of Chun-Li (2009).

El cas és que dels 60 milions de dòlars que va costar se'n van recollir aproximadament 55, i per acabar-ho d'adobar es considera una de les pitjors adaptacions cinematogràfics d'un videojoc. L'heu vist? Què en penseu?

Pel·lícules de videojocs: Max Payne

Hem parlat de pel·lícules de videojocs moltes vegades, i pràcticament sempre hem vist com esdevenien productes destrossats per la crítica i generalment també pel públic.

Sovint el problema és que es tracta de films que volen aprofitar la força d'un nom però estan fets de qualsevol manera, sense tenir cura dels detalls, i fins i tot es podrien adscriure a la sèrie B (o C, o D...), però què passa quan un llargmetratge basat en un videojoc compta amb actors de renom (deixant de banda el cas Street Fighter)?

El 2008 la Fox va estrenar als cinemes l'adaptació cinematogràfica de Max Payne, videojoc de 2001 que pertany al gènere de l'acció en tercera persona i que ha tingut dues seqüeles, la més recent de l'any passat, 2012.

Doncs bé, com podeu veure el pòster té força bona pinta, i el seu repartiment no està malament, perquè l'encapçalen en Mark Wahlberg i la Mila Kunis, a més del raper Ludacris, tots prou coneguts. 

Si mirem el tràiler també pensem que aquesta vegada serà una bona pel·lícula d'un videojoc, encara que ens hagin dit (ignoro si en aquella època es va dir gaire) que el film s'hi basa relativament, però quelcom no va anar bé.

Sembla que van ser les enormes llicències que es va prendre respecte a la història del videojoc el que va fer que la crítica i sobretot el públic li donessin una acollida més aviat freda, encara que també es van criticar l'argument en si mateix (independentment de les "traïcions" a la història oficial del joc) i les interpretacions dels actors.

Això sí, comercialment parlant va ser un èxit moderat (amb un pressupost de 35 milions de dòlars en va ingressar 85), tot i que no s'ha parlat de fer-ne cap seqüela. 

Pel·lícules de videojocs: Yakuza

Si us agraden els videojocs del gènere beat'em up i també l'evolució que han experimentat en les darreres dècades, i a més teniu les consoles de Sony, segurament ja heu pogut gaudir d'una de les franquícies més populars de Sega, Yakuza. 

Amb alguns elements que recorden la mítica saga Shenmue per a Dreamcast i Xbox, cadascuna de les entregues que ha rebut al Japó ha despertat tant d'interès a Occident que al final se n'han acabat fent, la majoria de vegades, edicions per als mercats nord-americà i europeu, encara que després el públic no ha reaccionat com s'esperava i les vendes no han estat espectaculars. En tot cas és un producte popular i és interessant saber que se n'han fet pel·lícules. 

Aquesta, en realitat un migmetratge de 43 minuts, és Ryû ga gotoku - Joshô (el Yakuza en realitat es diu Ryû ga gotoku, que significa "Com un drac", encara que la paraula "Yakuza" té molta més tirada fora del Japó que no pas "Com un drac"), que internacionalment es coneix com a Ryû ga gotoku: Prologue. 

Representa que els fets que es narren en aquesta pel·lícula de 2006 són esdeveniments que tenen lloc abans del primer videojoc, que va sortir el 2005 per a la Playstation 2, i se'n van encarregar Takeshi Miyasaka i el prestigiós Takashi Miike. Al Japó va sortir en DVD directament i després Sega Europa en va distribuir, a través de la seva pàgina web, la versió online subtitulada en anglès. 

El 2007, només un any després, el mateix Takashi Miike dirigia l'adaptació, ara sí en forma de llargmetratge, del videojoc que va donar inici a la saga que actualment continua a la Playstation 3, amb alguns spin-off per a PSP. 

En aquest cas la pel·lícula, que no ha arribat a Europa de cap manera, va ser ben rebuda, però sense exagerar. La mitjana de les notes que se li assignen dóna com a resultat un 6,5 sobre 10, probablement perquè del director, que ha fet grans pel·lícules, se n'esperava més, però és el que passa quan adaptes un videojoc: t'has de cenyir a la història i no fer grans canvis. 

Pel·lícules de videojocs: Double Dragon

Per a qualsevol jugador una mica veterà, el gènere conegut com a beat'em up, el de lluitar pel carrer contra enemics que ens surten per totes bandes, no es podria entendre sense la llegendària saga Double Dragon, que va donar diverses entregues i per a diverses plataformes, cadascun d'aquests productes amb un resultat diferent. El que potser no és tan conegut és que, a banda d'una sèrie animada de què ja vaig parlar, se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.

Aquest era el llarg tràiler d'un film dirigit per James Yukich i estrenat el 1994, basat lleugerament en l'argument de la saga, que recordem que està protagonitzada per dos bessons, en Billy Lee i en Jimmy, que practiquen les arts marcials i s'enfronten a una banda criminal per tal de rescatar la Marian, la noia de la qual estan enamorats tots dos.

No és ben bé l'argument del film, que respecta l'ambientació cyberpunk postapocalíptica dels jocs però que presenta els personatges d'una altra manera i centra l'acció en la recerca de les dues parts d'un medalló. Al repartiment, i al tràiler es veia però si no us hi heu fixat segur que ara ho fareu, hi ha dos noms destacats, Robert Patrick i Alyssa Milano, el primer dels quals venia de fer de T-1000 el 1991 a Terminator 2, de manera que sorprèn que arribés a acceptar un paper així.

Aquí en teniu el primer tros en castellà, per si us interessa veure més o menys el to de la pel·lícula, que ja us podeu imaginar i ja us avanço que va ser un desastre i es considera una de les pitjors adaptacions de videojocs a la gran pantalla, experiment que per norma general no acostuma a obtenir bons resultats. 

No va agradar a la crítica ni al públic, sobretot pel seu argument excessivament simplista i pels diàlegs cursis, però tot i així va engendrar, l'any següent, un videojoc que, amb el títol Double Dragon i un argument basat en el del film, seria l'única aportació de la franquícia al catàleg de la prestigiosa Neo Geo.