Literatura i videojocs: Fahrenheit 451

En aquesta secció -que no és gaire productiva, tot sigui dit- parlo de videojocs que tenen el seu origen en la literatura, però és evident que en molts casos l'adaptació electrònica té més a veure amb una adaptació prèvia en forma de pel·lícula o sèrie que ha obtingut una popularitat més gran que el llibre original, així que poques vegades són videojocs que venen directament de la literatura.

El cas d'avui és tristament -perquè m'agradaria que la secció funcionés d'una manera més literal- excepcional, i és que parlaré del videojoc basat en una de les novel·les més conegudes de la llegenda de la ciència-ficció Ray Bradbury (1920-2012). 

Es tracta de Fahrenheit 451, la novel·la de 1953 que sí, va tenir una pel·lícula molt coneguda, és clar, de 1966 i dirigida per François Truffaut, però en aquest cas sí que podem dir que és literatura en forma de videojoc, perquè té la forma d'aventura de text i, de fet, en la seva creació hi va participar el mateix Bradbury, amb l'escriptura del pròleg i de les respostes d'un ordinador intel·ligent que apareix al joc i que es diu Ray, com ell. 

El joc va ser llançat el 1984 amb el segell de Trillium, però l'any següent la companyia va canviar-se el nom per un de similar, Telarium, i així es va reflectir en les reedicions. Va aparèixer per a MS-DOS, Apple II, MSX, Tandy, Commodore 64, Atari ST i Macintosh, i feia així:



Aquí teníem la versió per a Commodore 64, que en aquest cas no reconeixerem pel seu inconfusible so, sinó pels gràfics i la seva particular paleta de colors. Com podem veure és exactament això, una aventura de text de les d'abans, en què les accions les escrivim i ens aventurem a còpia d'assaig i error, però en aquest cas amb força text per llegir, tot fent honor a l'origen literari del producte.

Curiosament, però, i això potser és una cosa bona, en realitat, el joc no adapta la cèlebre novel·la, sinó que se situa cinc anys després del seu final obert. Ara el seu protagonista, en Guy Montag, que és membre d'una mena de resistència literària, té la missió d'infiltrar-se a la famosa Biblioteca Pública de Nova York i recuperar els microcassets on es van transferir els contiguts dels llibres que hi havia allà, i que també van ser cremats. Una premissa força interessant, si voleu la meva opinió.

No he trobat vídeos de totes les versions que existeixen, però no és cap sorpresa que s'assemblen molt entre si. Al capdavall són imatges estàtiques i textos que van omplint la pantalla, de manera que el Fahrenheit 451 no és un videojoc que serveixi per fer lluir cap màquina.

Pel que fa a l'acollida que va tenir, sembla que va agradar força per la seva durada i complexitat i també per la història que explicava. A mi el llibre original em va agradar, no estaria malament conèixer com continua, o almenys com van fer-lo continuar en forma de videojoc, però no tinc gaire temps per posar-m'hi. Tot i així, aquesta adaptació té bona pinta.

Literatura i videojocs: The Ring - Terror's Realm

L'última vegada que vaig fer una entrada sobre un videojoc que adaptava una pel·lícula va ser, casualment, també del gènere de terror. En aquella ocasió es tractava de Ju-on: The Grudge, un videojoc dolent que va sortir per a la Wii en exclusiva. 

L'entrada d'avui té com a protagonista un títol que coincideix en diverses coses amb aquell: no és l'adaptació d'una pel·lícula -però gairebé, perquè primer va ser la novel·la i el joc va sortir quan ja se n'havia fet el film-, també és considerat dolent -he estat a punt d'assignar-lo a la secció Els Pitjors-, el material d'origen és asiàtic i va sortir només en una consola.

En aquest cas va ser la Dreamcast, i el títol del joc en qüestió, The Ring: Terror's Realm, que va sortir només al Japó (on es deia senzillament Ring) i els Estats Units l'any 2000. La novel·la s'havia publicat el 1991 i el 1998 s'havia estrenat Ring, probablement la pel·lícula japonesa de terror més coneguda, almenys a Occident, amb un remake estatunidenc el 2002, però que naturalment encara no s'havia fet quan va sortir aquest videojoc.

Però aquella coneguda llegenda del vídeo de la Sadako, la noia que sortia d'un pou arrossegant-se i amb uns cabells llarguíssims que li tapaven la cara, no té res a veure amb el que ens trobaríem en aquest títol: 

Aquesta vegada l'acció ens porta als Estats Units, on una dona anomenada Meg Rainman entra a treballar en un centre de control de malalties per tal d'investigar les circumstàncies de la misteriosa i sobtada mort del seu xicot i 3 treballadors més. 

Allà descobreix que tot té relació amb un programa d'ordinador que fa que a la pantalla aparegui la paraula "RING", i que fa que les persones que la veuen morin al cap d'uns dies, de la mateixa manera que a la pel·lícula això passava en veure el vídeo de la Sadako i, a la novel·la, amb un altre vídeo. És l'única connexió argumental que hi ha entre els tres productes, per tant no ho considero una adaptació del film, tot i que com deia més amunt en reconec l'oportunitat.

No ha estat fàcil trobar vídeos en què la veu de qui els ha gravat i pujat no sortís, i com podeu sentir no ho he aconseguit, però ens haurem de conformar amb això. 

Per què és tan dolent, però? Doncs per diversos motius: es considera una mala còpia -controls complicats i inventaris inclosos- del Resident Evil, més enllà de coincidir en el gènere dels survival horror, amb una història mediocre i absurda, jugabilitat pobra, un doblatge dolent fins a roçar el ridícul (almenys a la versió americana, de la qual sí que he trobat anàlisis) i un disseny d'escenaris que fa que l'exploració, pràcticament l'única acció que es duu a terme, sigui confusa i desesperant, a més dels problemes tècnics que acaben de rematar el producte. 

A més, sembla que ni tan sols fa bé la seva principal funció, que és divertir els jugadors tot fent-los passar por. El que fa més por, aparentment, és que arribés a sortir a la venda.

Literatura i videojocs: Charlie i la Fàbrica de Xocolata

Suposo que no és cap sorpresa, per a ningú, que la famosa pel·lícula d'en Tim Burton (i per tant protagonitzada per en Johnny Depp, com gairebé sempre) anomenada Charlie i la Fàbrica de Xocolata, de 2005, està basada en un llibre. 

Per tant, els videojocs que es fessin sobre aquesta obra són videojocs amb origen a la literatura, perquè tot i que el 1971 ja hi va haver una pel·lícula, Willy Wonka and the Chocolate Factory, que adaptava el llibre de Roald Dahl, aquest es va publicar el 1964. Insisteixo: tant se val quin fos el format que popularitzés aquesta història: ve d'un llibre. I jo tinc una secció per mantenir.

Som-hi, doncs: el primer videojoc anomenat Charlie and the Chocolate Factory va sortir l'any 1985 per al ZX Spectrum, dividit en 5 jocs, els primers 4 dels quals s'han de superar per tal d'accedir a l'últim. 

Aquí n'hem vist una petita mostra, que no sembla gaire atractiva i certament es veu que no ho era: la crítica el va deixar força malament, i només el va perdonar perquè al pack hi havia també el llibre, segurament el més interessant del conjunt.

El 2005, coincidint amb la versió cinematogràfica d'en Tim Burton per la qual molts de nosaltres coneixem aquesta història, va sortir a la venda per a diversos sistemes l'adaptació a videojoc d'aquell film.

Aquesta era la versió de la Gamecube, però es va publicar també per a Playstation 2, Xbox, Gameboy Advance i ordinador. 

La fidelitat del joc respecte a la pel·lícula era força alta, fins i tot les veus dels personatges les posaven els intèrprets del film... llevat d'en Johnny Depp, suposo que perquè estava massa ocupat o demanava massa calés. 

Vegem també la versió de la Gameboy Advance, que naturalment havia de tenir un altre aspecte i una jugabilitat adaptada a les característiques de la portàtil. 

Lamentablement, tot i que cada versió tenia les seves coses, en general la crítica va suspendre aquest Charlie and the Chocolate Factory perquè sí, els gràfics i la música van convèncer, però no els problemes de càmera, els controls complicats, la brevíssima durada del títol i altres problemes de disseny. 

Cap dels dos videojocs no és, doncs, una excepció a la trista norma que els jocs basats en pel·lícules acostumen a ser, com a mínim, mediocres.

 

Literatura i videojocs: Harry Potter

De vegades, quan he escrit entrades d'aquesta secció, he hagut d'admetre que tot i l'origen literari dels universos retratats el producte més conegut, i amb diferència, era la versió cinematogràfica. 

No és el cas d'avui, que tot i haver estat una saga de films més que rendible -i malgrat que els videojocs es llançaven tan a prop de les pel·lícules com era possible- neix d'una igualment coneguda sèrie de llibres, per tant no em cal, avui, defensar-me tant per a parlar a Literatura i videojocs dels títols que veurem.

Estem parlant (al títol ja ho deia) de les aventures d'en Harry Potter passades pel filtre dels videojocs, que es van iniciar el 2001 amb el Harry Potter and the Philosopher's Stone, per a Playstation, Gameboy Color, Gameboy Advance i PC, i refet el 2003 per a la següent generació de consoles de sobretaula, formada per la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox i oblidant la ja desapareguda Dreamcast.

Aquí el teníem per a Playstation, que igual que la versió per a PC és un videojoc d'aventures i plataformes, i va obtenir unes puntuacions no excessivament bones, però sí més que decents. Val la pena, però, veure altres versions del joc, perquè eren molt diferents:

La de la Gameboy Color, per exemple, era un RPG i es va endur les millors notes, ja de notable, però el segon classificat (encara que les diferències eren poques) seria aquest:

El de la Gameboy Advance aparentment és similar, però amb millors gràfics. Tanmateix es basa en l'exploració, l'assistència a classes, la recol·lecció d'articles i la resolució de trencaclosques. 

Va agradar més, amb totes les notes per sobre del 70 sobre 100, Harry Potter and the Chamber of Secrets, que el 2002 va sortir per a les mateixes consoles que la primera part, i altre cop hi havia diferències: la de la Playstation (vídeo) era una seqüela del primer videojoc tant argumentalment com des del punt de vista de la jugabilitat i els gràfics. 

La de la Gameboy Color, que als Estats Units va ser l'últim joc per a aquesta consola, tornava a ser un RPG, però aquest cop podíem controlar altres personatges a banda d'en Harry, i la de les plataformes més potents era totalment diferent:

Així es veia als ordinadors, i a la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube permetia explorar amb més llibertat, especialment amb l'escombra. La de la Gameboy Advance, pel que sembla, era un conjunt de petites missions, i a més s'hi podia trobar una cambra secreta gràcies a la connexió amb la Gamecube.

Sense correspondència exacta amb cap llibre, el 2003 va sortir per a ordinadors, Gamecube (vídeo), Playstation 2, Xbox i Gameboy Advance (considerada la pitjor versió) el Harry Potter: Quidditch World Cup, que com ja veieu i podeu endevinar pel nom és un títol de quidditch exclusivament.

S'hi podia reviure la Copa del Món que apareix a Harry Potter i el Calze de Foc i també els campionats escolars de Hogwarts, cosa que no es reflecteix al títol i que trobo que està força bé.

El quart videojoc, el Harry Potter and the Prisoner of Azkaban (2004) el repassem primer precisament en Gameboy Advance, que ara era la versió RPG en no existir ja cap versió per a la Gameboy Color. 

Les de sobretaula (PS2, Xbox i Gamecube) eren aventures amb elements de plataforma, i com passava als dos jocs anteriors als ordinadors el gènere era el mateix, però el joc completament diferent. La versió de la PS2 diu la Wikipedia que incloïa minijocs amb l'EyeToy, mentre que la de la Gamecube, igual que al segon joc, permetia la connectivitat amb la Gameboy Advance amb el connector que unia les llavors dues consoles de Nintendo, en aquest cas amb minijocs com a resultat.

De cara a la quarta aventura, Harry Potter and the Goblet of Fire (2005), es va optar per unificar estils de joc, aquest cop no hi havia RPG, i totes les versions eren aventures d'acció, tant per a Xbox (vídeo) com per a Gamecube, Playstation 2, PC, Gameboy Advance i les debutants Nintendo DS i PSP. També era més lineal, amb menys llibertat d'exploració. 

Aquell hauria estat l'últim Harry Potter per a la Gamecube i la Xbox, i el següent, Harry Potter and the Order of the Phoenix (2007) va arribar a les ja veteranes Gameboy Advance, Playstation 2 i -no tan veteranes- PSP i DS, però va fer debutar la Xbox 360 (tràiler del vídeo), Playstation 3 i Wii. També va sortir per a PC i va suposar el retorn de la llibertat d'exploració.

La rebuda, que en totes les altres entregues havia estat moderadament bona, va caure notablement i només se'n van salvar, sense notes gaire espectaculars, les versions per a PS3, Xbox 360 i Wii. Les altres van rebre notes més mediocres, especialment en el cas de les portàtils.

La cosa anava de baixada, perquè va tornar a passar amb el següent, Harry Potter and the Half-Blood Prince (2009), per a PC, Nintendo DS, Wii, Playstation 2, Playstation 3, PSP i Xbox 360. Seria l'últim Harry Potter per a PS2 i PSP, i es va considerar repetitiu, curt i amb poca gràcia sobretot, altre cop, a les portàtils.

Curiosament el 2010 al setè joc -que era la primera part de Harry Potter and the Deathly Hallows, una divisió heretada dels films- la cosa va anar a la inversa: la de la Nintendo DS va ser l'única versió aprovada, i pels pèls. Les de Playstation 3, Xbox 360 i Wii no van arribar al 5 pelat. De fet, en alguns casos i en alguns mitjans s'acostaven més al zero que al 5.

No va servir de res que es volgués fer un gir cap al gènere dels shooters en tercera persona i la infiltració. Es va considerar mal implementat, empal·lidia al costat dels grans del gènere, hi havia greus problemes de jugabilitat i argumentalment es veu que es desviava força de la pel·lícula.

Es van recollir les queixes i en teoria s'havien fet millores de cara al Harry Potter and the Deathly Hallows Part II (2011) però l'única puntuació que va millorar, i de manera considerable, va ser la de la Nintendo DS.

Fem un salt enrere en el temps per parlar d'uns títols completament diferents, i així també acabem amb un regust dolç després d'haver vist la decadència dels jocs basats en els llibres i les pel·lícules d'una manera seriosa: el 2001 sortia el Lego Creator: Harry Potter per a ordinadors, i seria el primer títol de Lego basat en la franquícia. 

Tornem on érem pequè entre 2010 i 2011 va sortir, ara sí, el Lego Harry Potter: Years 1-4, un videojoc d'aventures de l'estil que tant d'èxit ha tingut en títols posteriors en què s'han retratat, en to humorístic, diverses sagues de ficció. Va sortir per a ordinadors, iOS, Playstation 3, PSP, Xbox 360, Nintendo DS i Wii, i se'n va cancel·lar la versió per a PS2, tal com li va passar al Lego Indiana Jones 2: The Adventure Continues. 

Potser no cal posar el vídeo del següent, el Lego Harry Potter: Years 5-7, que entre 2011 i 2012 va aparèixer per als sistemes abans esmentats i va acollir també la PS Vita i la Nintendo 3DS. Si el primer va obtenir les millors notes d'entre tots els jocs que s'han fet d'en Harry Potter, aquest va baixar una mica i es va situar als voltants del 7, com els primers "seriosos". En qualsevol cas el repàs als videojocs basats en l'univers ideat per la J.K. Rowling acaba d'una manera positiva.

   

Literatura i videojocs: Die Hard

Estic segur que coneixeu la saga Die Hard, encara que no sigueu aficionats a veure les pel·lícules en l'idioma en què es van filmar, i per tant amb el nom de La Jungla de Cristall. Una pentalogia presentada entre 1988 i 2013 que és, alhora, un dels productes més populars i aclamats del senyor Bruce Willis, amb la samarreta de tirants bruta i suada com a icona de la història del cinema que, de fet, s'exposa al Museu Nacional d'Història Nord-Americana, a Washington, D.C.

No us hauria de sorprendre en excés que us digui que se n'han fet videojocs, però potser us ha sobtat la secció en què en parlo. Tranquils, que no m'he equivocat: Die Hard va néixer al món de la literatura, i té una interessant història al darrere. 

Nothing Lasts Forever és una novel·la de Roderick Thorp publicada el 1979, i resulta que era una seqüela del llibre The Detective, de 1966, que el 1968 va esdevenir un film protagonitzat per en Frank Sinatra. L'autor de la novel·la va escriure'n la seqüela pensant en una nova adaptació cinematogràfica, però el mestre Sinatra no la volia protagonitzar i el procés es va allargar, amb canvis de candidats a protagonitzar el llargmetratge i, en última instància, una modificació que feia de la nova pel·lícula un producte independent de The Detective. 

Tanmateix es va dur a terme amb èxit -com ja sabem- i el nou nom de Die Hard, i a banda del canvi que comentava sembla que la cinta de 1988 respectava força el material original, fins al punt que algunes escenes i diàlegs els agafa directament del llibre. Per tant, els videojocs que s'hagin pogut fer de les aventures d'en John McClane (Joseph Leland a la novel·la) són títols basats en un llibre, encara que de manera indirecta. 

El primer va ser el Die Hard, que el 1990 -coincidint amb l'estrena de la segona pel·lícula- adaptava força fidelment la primera en un títol d'acció per a NES (la que hem vist, de perspectiva zenital), Commodore 64, Turbografx-16 i MS-DOS. Val la pena veure'n la versió per a ordinador, que no s'hi assembla gens.

Sigui com sigui, una de les característiques més destacades d'aquest videojoc és que va agradar força -saltant-se la malaurada norma d'adaptar de qualsevol manera els films- i, també, que tenia diversos finals alternatius. La versió del Commodore 64, per cert, presentava un scroll lateral, i la de la Turbografx-16 era semizenital, però amb uns gràfics força superiors als de la NES, de manera que cadascuna de les versions era força diferent de les altres.

El 1992 arribaria l'adaptació de la segona pel·lícula, Die Hard 2: Die Harder, aquest cop per a Amiga (la que hem vist), Atari ST, Commodore 64 i MS-DOS, i per desgràcia força més dolenta que la primera, si ens hem de refiar de les notes que trobem per internet. Una de les coses que van empipar la crítica -i suposo que la gent- va ser el seu final: una línia de text que deia "You completed your mission". I prou.

Entre 1996 i 1997 arribaria un dels pocs títols que jo coneixia de la franquícia, el Die Hard Arcade, per a recreatives, Saturn i posteriorment, dins la línia Sega Ages, també arribaria a les Playstation 2 japoneses el 2006. 

Curiosament va néixer al Japó gràcies a Sega com a Dynamite Deka, però es va exportar a Occident per a aprofitar la tirada que tenia el que des de 1995 era una trilogia cinematogràfica, i se'n van canviar tant el títol com els noms dels personatges. Ara els polígons ens fan mal als ulls, però va agradar força.

El mateix 1996 la Playstation -i l'any següent la Saturn i PC- va rebre el Die Hard Trilogy, argumentalment basat en les tres pel·lícules que hi havia fins llavors. De fet, es consideren 3 jocs en 1, més encara quan cadascun d'ells té un estil diferent: el primer és un shooter en tercera persona, el segon un shooter sobre raïls i al tercer duem a terme missions principalment conduint vehicles. Les versions de consola van agradar molt, però no tant la d'ordinador.

Aquella idea va tenir èxit i es va notar amb l'aparició del Die Hard Trilogy 2: Viva Las Vegas, que el 2000 va sortir per a Playstation i PC (suposo que aquesta última és la versió del vídeo). 

En aquest cas també hi havia 3 gèneres de joc diferents, però la història original, és a dir que no es basava en cap pel·lícula. L'experiment, però, no va sortir bé, sembla que els seus dissenyadors van ser mandrosos i tots tres gèneres presentaven greus problemes de jugabilitat, i fins i tot la música va rebre. 

L'any 2002, i ara ja només per a PC, es va llançar el Die Hard: Nakatomi Plaza, un FPS que tornava a explicar els esdeveniments de la pel·lícula de 1988, de fet d'una manera força literal. No va ser un gran èxit, però va agradar més que l'anterior, encara que les opinions dels crítics són força diverses. Potser per la literalitat de la proposta hi faltava una modalitat gairebé indestriable del gènere: el multijugador.

També el 2002, i inicialment només per a la Gamecube -el 2003 arribaria a la Xbox i la PS2 però només a Europa-, es va publicar el Die Hard: Vendetta, aquest cop amb una història original que se situava després de la tercera pel·lícula, però que la quarta, de 2007, va convertir en no oficial. 

Era una proposta de FPS amb elements de trencaclosques que es va considerar poc polida en tots els sentits i que fa que es tracti d'un videojoc mediocre, però si el voleu tant sí com no sembla que la versió original, la de la Gamecube, és la millor amb diferència.

Acabem amb el Die Hard (segons on es consulti, A Good Day to Die Hard), de 2013, basat en la cinquena -i de moment última- pel·lícula de la saga que es va estrenar aquell any, que va sortir per a dispositius amb Android i iOS. Com es pot veure al vídeo, s'aprofiten les característiques d'aquests aparells i se'ns proposa una aventura del gènere conegut en anglès com a endless runner, combinada amb elements de FPS.

No n'hi ha gaires ressenyes, però es parla de bons gràfics, controls encertats i per la banda negativa la notable absència d'en Bruce Willis, la monotonia del desenvolupament i la pràctica necessitat de gastar-se diners de debò en compres per a obtenir armes i habilitats. 

Aquest ha estat, doncs, el repàs dels videojocs de Die Hard, franquícia cinematogràfica... però en realitat nascuda a la literatura amb un llibre que alhora era la seqüela d'una altra història. Origen ben curiós per a aquests videojocs que hem vist i que, si us he de ser honest, no coneixia llevat dels dos que van sortir el 1996.

Literatura i videojocs: Pippi Calcesllargues

Confesso que he tingut la temptació de recuperar la secció anomenada Però d'això també hi ha videojocs?, el que passa és que intento fer honor a la veritat i el videojoc que veurem avui correspon, més aviat, a la de Literatura i videojocs, que al cap i a la fi també feia temps que no tocava.

I sí, hem de fer un esforç per a classificar aquesta entrada en aquesta secció, perquè per més que associem el personatge i el seu món a la mítica sèrie de televisió de 1969, que no és més que una de les moltes adaptacions que va tenir (i alguna de frustrada i tot, com vaig explicar fa temps), la Pippi Långstrump o Pippi Calcesllargues (Pippi Longstocking en anglès, Pippi Langstrumpf en alemany, etc.), la nena més forta del món, que viu amb un mico i un cavall, va néixer com la protagonista d'una sèrie de novel·les infantils de l'autora sueca Astrid Lindgren. 

A banda de 12 llibres escampats entre els períodes 1945-1949, 1969-1975, 1979 i 2000, el llargmetrage de 1949, l'esmentada sèrie de 1969, una pel·lícula soviètica de 1984, l'especial nord-americà de 1985, el film també estatunidenc de 1985 i un llargmetratge animat de 1997 que s'adaptaria a sèrie de televisió el 1998, la Pippi va decidir provar sort al món dels videojocs el 1995 amb el títol Pippi Långstrump, que va sortir per a PC. 

Com podem veure, la proposta d'ahead media AB estava concebuda per al públic infantil, que convidava a explorar els elements de la pantalla sense més complicacions, resoldre trencaclosques i llegir en pantalla alguns dels llibres de la col·lecció.

Però la portada que hem vist no és de la versió de PC, que no he trobat, sinó del títol que arribaria el 2012 per a les portàtils de Nintendo, la DS i la 3DS.

Aquest vídeo, pujat pels mateixos responsables del joc, Pan Vision, correspon a la Nintendo DS, i queda clar que es tracta d'un videojoc completament diferent, tal com els seus programadors van ser uns altres. 

Podem veure que és un videojoc de perspectiva isomètrica i que pertany més aviat al gènere de les plataformes, i si voleu saber quina fila feia per a la 3DS, on el joc s'anomena Pippi Långstrump 3D, endavant el següent vídeo promocional.

Naturalment, per tal de gaudir de l'efecte de les 3D estereoscòpiques cal provar-lo en viu i en directe, però al vídeo ens podem fer una idea del salt gràfic i dels punts en què s'ha jugat amb aquest avenç tècnic que tanta gent tancada de mires s'estima més apagar, fins al punt que Nintendo va treure una versió d'aquesta consola sense la característica més atractiva de l'aparell. 

El cert és que no se'n troben gaires ressenyes, de fet jo n'he trobat una de la versió sueca d'Eurogamer, i gràcies al Google Traductor he llegit que el 3 sobre 10 que li posen a la versió 3DS (els números sí que els sé llegir, és clar) té a veure amb uns gràfics i un apartat sonor que no van convèncer l'analista, a qui també va molestar que el multijugador exigís que tots els participants tinguessin el joc físicament. 

 

Literatura i videojocs: Pluja de mandonguilles

L'altre dia vaig veure la segona pel·lícula de Pluja de mandonguilles, amb la qual cosa ja he vist el 100% dels films que se n'han fet fins ara (el primer el vaig veure, no us penseu, no fa gaire), i com acostuma a passar en aquests casos em demanava si se n'havien fet videojocs.

Com heu vist, faig l'entrada a la secció de Literatura i videojocs perquè, de fet, encara que els jocs es basin en els films, la història té el seu origen en un llibre il·lustrat de 1978 del matrimoni format per la Judi i en Ron Barrett. 

El 2009, el mateix any de l'estrena de la pel·lícula d'animació que va sorprendre amb el concepte de menjar gegant que queia del cel, van arribar les adaptacions a videojoc per a diverses plataformes, concretament la Playstation 3, la Xbox 360, la Wii, la Nintendo DS, la PSP i ordinadors. 

Aquesta que vèiem era la versió de la Wii, la més ben valorada de totes, tot i que en cap cas no podem parlar d'una gran acollida per part de la crítica, i tampoc no podem dir que sigui una sorpresa quan es tracta d'adaptacions de pel·lícules. 

Sense que fos cap meravella en l'aspecte gràfic, aquest va ser el més ben valorat, però l'apartat sonor (música i veus) i el caràcter repetitiu del joc, sumat a l'escassa durada de l'aventura, li van fer perdre uns quants punts.

Més o menys el mateix es podia dir de les versions que van agradar menys, com ara la de la Nintendo DS, amb la diferència que els gràfics es consideraven pitjors. La sensació general, però, era que es tractava d'un videojoc que avorria ràpidament. 

El 2013, amb motiu de l'estrena de la segona pel·lícula, Pluja de mandonguilles 2, arribava també el segon videojoc, Cloudy with a Chance of Meatballs 2: Foodimal Frenzy. Bàsicament el típic títol de trencaclosques que ens fa unir elements iguals, i per tant amb un canvi radical de gènere, apareixia per a dispositius amb iOs i Android.

El Cloudy with a Chance of Meatballs 2 de les consoles, concretament la  Nintendo DS i la Nintendo 3DS, que pertanyia al mateix gènere, ja van ser figues d'un altre paner: es tractava d'un clon del clàssic Fruit Ninja, però descafeïnat. Entre això i la poca innovació que aportava, l'acollida no va ser gaire bona. 

I fins aquí els dos títols que hi ha hagut basats en aquestes pel·lícules d'animació que, al seu torn, es basen en un llibre infantil de fa tants anys. Hi haurà tercera pel·lícula? Segurament, i suposo que llavors també en veurem nous videojocs.

Literatura i videojocs: Els tres mosqueters

La novel·la d'Alexandre Dumas que es va serialitzar el 1844 amb el nom d'Els tres mosqueters resulta que és un dels meus llibres preferits, i vaig voler mirar si a banda de múltiples adaptacions com els entranyables dibuixos animats clàssics d'en d'Artacan se n'havia fet cap videojoc. 

Naturalment si esteu llegint això aquí és perquè la resposta és positiva, o sigui que tenim nova entrada de la secció dedicada a videojocs basats en productes que originalment eren novel·les.

El primer que trobem és de 1987 i va sortir per a Commodore 64, Amiga i DOS. Es deia senzillament The Three Musketeers i era una aventura gràfica, és a dir d'aquelles on cal llegir i llegir i anar prenent decision que afecten el desenvolupament de la història, però res de moure ninotets ni interactuar més enllà d'això. Per desgràcia no n'he pogut trobar cap vídeo que no fos clarament d'emulador.

No en tornaria a sortir cap altre fins el 2005, amb aquest The Three Musketeers de Legendo per a PC (i anys després per a Mac) que, ara sí, era de plataformes, però pel seu disseny òbviament orientat al públic més jove. I, pel que fa a la música, inequívocament inspirat en la saga Pirates del Carib. Per cert, el 2009 va anar a parar a la plataforma virtual WiiWare de la Wii amb el nom de The Three Musketeers: One for all!, per si us interessa, tot i que va tenir una acollida molt regular.

No sé què va tenir aquell any, però va ser l'any dels videojocs basats en la llegendària obra d'Alexandre Dumas. I de les adaptacions, de fet, perquè el 2009 també va sortir la pel·lícula d'animació per ordinador Barbie and the Three Musketeers, que va tenir la seva adaptació a videojoc gràcies a Activision per a PC, Wii i Nintendo DS, el tràiler de la qual acabem de veure. De notes no n'he trobat cap, per això.

Ara bé, el títol que, pel que sembla, és més fidel a la novel·la original és aquest, el The Three Musketeers de Dingo Games, també de 2009 i només per a ordinadors, que com podeu veure és un RPG amb perspectiva des de dalt. 

Les puntuacions que n'he trobat el consideren, tot i els seus defectes i les seves limitacions (per exemple, es veu que és força curt), prou bo com per tenir-lo en compte, segurament, com el millor videojoc basat en aquesta història d'aventures i intrigues polítiques del segle XVII.

 

Literatura i videojocs: Jumanji

Fa unes setmanes vaig tornar a veure un clàssic del cinema d'aventures dels anys 90, d'aquells que de tant en tant ve de gust repassar, i vaig pensar que segurament se n'havia fet algun videojoc. 

Naturalment, si n'estic parlant al bloc és que la resposta és sí, però si va a parar a aquesta secció és perquè el seu origen no és a la coneguda pel·lícula de 1995 protagonitzada per en Robin Williams i amb la presència de la Kirsten Dunst encara nena, sinó en un llibre de 1981.

El cas és que el 1996, un any després del llançament de la pel·lícula —m'hauria estranyat que se'n fes un videojoc directament del llibre—, va sortir el Jumanji per a ordinador, que tenia aquest aspecte:

I ens haurem de conformar amb això, perquè no n'he trobat cap vídeo. No us penseu que se'n troben gaires captures, tampoc, i és per això que he hagut de posar aquesta de Moby Games amb la marca d'aigua i tot.

En fi, el Jumanji de PC, fidel a la pel·lícula, és un joc de taula que, com sol passar amb aquest gènere quan es tradueix en un videojoc, esdevé un conjunt de minijocs.

Sí que podem veure en moviment, però, el Jumanji de la Playstation 2, que va sortir 10 anys després, el 2006, només per a les consoles europees. 

També és evident que es tracta d'un seguit de minijocs basats en l'univers de la pel·lícula (recordem, al seu torn basada en un llibre), i encara que no és cap meravella —va sortir directament a preu reduït, i si hagués estat un imprescindible hauria rebut molta més atenció— les poques persones que en parlen el deixen bastant bé, per una vegada.

Fem un salt d'un any enrere, però, perquè el 2005 va sortir per a Playstation 2 (al vídeo) i Xbox el Zathura, un plataformes tridimensional basat en la pel·lícula del mateix nom que es va estrenar aquell any. Tant el film com el videojoc van tenir, per cert, bones crítiques.

Què hi té a veure, amb Jumanji? Doncs que el llibre original en què la pel·lícula i de retruc el videojoc es basen, editat el 2002 per primera vegada, resulta que és del mateix autor que Jumanji i va ser concebut com a seqüela. Tanmateix, per alguna raó que no té gaire lògica comercial —de vegades passa tot el contrari: es busquen lligams entre obres que no tenen res a veure—, les referències a la primera part que sí que es troben al llibre es van esborrar tant de la pel·lícula com del videojoc. 

Literatura i videojocs: Casper, el fantasmet

Coneixeu en Casper, el fantasmet, oi? El seu origen, potser no ho sabíeu (jo no, ho confesso) el trobem en un llibre infantil de 1939, i per això he decidit —no sense abans dubtar una mica— parlar-ne en aquesta secció, encara que es va fer famós a partir de les seves adaptacions animades, la primera de les quals amb el mateix nom que el llibre, The Friendly Ghost, però de 1945.

El simpàtic fantasma infantil va anar apareixent en sèries animades, curts cinematogràfics i còmics durant les dècades següents, i no recordo quina va ser la que ens va arribar com a Casper, el fantasmet, però sí que en vam poder veure al menys una. El boom de la seva popularitat, però, es va produir amb la pel·lícula d'imatge real de 1995, un gran èxit comercial però no tant de crítica. 

Entre tots els productes que ha generat el personatge, però, el que ens interessa ara són els videojocs, altrament en parlaria a Cementiri de Pneumàtics. I aquest va ser el primer dels seus jocs:

El Casper de la Gameboy (1996), format per minijocs, va ser el primer dels títols de la franquícia que es basaven —en aquest cas molt lliurement— en la pel·lícula, un moviment comercial molt típic i comprensible.

Aquí tenim un dels que van sortir per a la Super Nintendo. Sí, ho he dit bé: per a la 16 bits de sobretaula de Nintendo hi va haver dos Casper, i el segon el va desenvolupar Natsume, la mateixa companyia que havia distribuït el que acabem de veure (per llogar-hi cadires!):

Aquest altre Casper va ser llançat, això sí, només al Japó, i a més de canviar completament la perspectiva de la càmera hi controlem la Kat Harvey, que a l'altre videojoc era la noia que havíem de protegir controlant en Casper.

Però espereu, que en el període 1996-1997 una tercera companyia, Interplay, hi va dir la seva amb les versions per a Playstation (al vídeo), Saturn i Panasonic 3DO. 

I no només això, sinó que el 2000 també en van treure una versió per a la Gameboy Color, òbviament sense els gràfics renderitzats ni un àudio beneficiat del suport CD que sí que tenien les versions per a les consoles de 32 bits.

La primera Playstation va tenir també un altre joc el 2000, aquest cop de Sound Source Interactive, sense res a veure amb els altres a banda de la pròpia franquícia, que es va dir Casper: Friends Around the World.

En canvi el 2001 serien consoles de la nova generació, la Gamecube (al vídeo) i la Playstation 2, les que rebrien una entrega de les aventures videojoquístiques d'en Casper amb el títol Casper: Spirit Dimensions. 

L'he trobat per casualitat, perquè no surt ni a la Wikipedia ni a Moby Games, però la Gameboy Advance va tenir també, però el 2003, el seu propi videojoc del fantasmet, amb el títol de Casper a seques. Però espereu, que encara n'hi ha més:

El 2006 es va llançar la pel·lícula d'animació per ordinador Casper's Scare School, que va generar una sèrie animada el 2009, i un any abans en territori europeu va sortir un videojoc del mateix nom per a Playstation 2 i Nintendo DS (al vídeo), aquest últim amb el nom complet de Casper's Scare School: Classroom Capers i llançat als Estats Units el 2010. 

Aquell mateix any seria el del llançament del (de moment) últim títol de la saga, el Casper's Scare School: Spooky Sports Day, altre cop per a la Nintendo DS i canviant la PS2 per la Wii, que és la versió que hem vist al vídeo.

 

http://en.wikipedia.org/wiki/Category:Casper_video_games

Literatura i videojocs: Fight Club

Segurament coneixeu i heu vist (si no, l'hauríeu de veure) la pel·lícula Fight Club, protagonitzada per l'Edward Norton i en Brad Pitt i aclamada tant per la crítica com el públic fins al punt que molts la consideren una de les millors de la història.

Doncs bé, resulta que es basa en una novel·la del popular Chuck Palahniuk, de manera que quan parlem del seu videojoc ho hem de fer a la secció de Literatura i videojocs.

Amb aquest espectacular i no poc atractiu tràiler es presentava al món el Fight Club l'any 2004, amb la Xbox i la Playstation 2 com a plataformes escollides. Com podem veure, l'ambientació està basada en el film, més que en el llibre (que no he llegit, però és evident que si existeixen una novel·la i una pel·lícula, el videojoc s'inspirarà visualment en aquesta última per força), però no va tenir l'èxit de cap de les dues.

Aquesta era la versió de la Xbox en alta definició, i és la que ens ofereix, per tant, els millors gràfics, com sempre per sobre de la Playstation 2. Tot i així, cap de les dues arriba al 5 pelat si tenim en compte les notes mitjanes que trobem a l'agregador Gamerankings.

Fight Club és un joc de lluita 1 contra 1 que reprodueix l'ambientació de la pel·lícula (argumentalment no tant) i aporta alguns elements no gaire habituals als videojocs del gènere com ara el trencament d'ossos, la sang o les ferides acumulatives en la modalitat Hardcore, que segons com estiguem ens poden obligar a deixar de lluitar. A més, podem controlar personatges coneguts (en Tyler i en Bob) o d'altres totalment originals, deixant de banda que hi ha una modalitat història on només en controlem un i anem ascendint dins el projecte Mayhem.

El problema és que, segons la crítica, les animacions són pobres, el doblatge lamentable, hi ha pocs efectes sonors, les escenes animades no són dignes de cap de les dues consoles i hi ha poca diversitat d'estils entre els lluitadors, que tampoc no formen una plantilla gaire àmplia (i on, per cert, es pot desbloquejar en Fred Durst, dels Limp Bizkit). Per a acabar-ho d'adobar, sembla que el motor, que no és dolent, s'assembla massa als Tekken. Així doncs, era l'enèsima adaptació cinematogràfica (encara que sigui realment literària) que no sortia bé.

Cinema i videojocs: Tigre i Drac

L'any 2000 arribava des de la Xina una pel·lícula que es va endur un munt de premis i nominacions, Tigre i Drac (Crouching Tiger, Hidden Dragon), un film del gènere de les arts marcials dirigit per l'oscaritzat Ang Lee i protagonitzat per la Zhang Ziyi, la Michelle Yeoh i en Chow Yun Fat que va impressionar tothom i que encara ara és un referent del cinema oriental.

Però resulta que era l'adaptació de la quarta novel·la d'una sèrie de cinc, escrita per Wang Dulu entre 1938 i 1942. Doncs bé, a banda de la popular pel·lícula tenim còmics, una sèrie de televisió a Taiwan i videojocs, encara que tots aquests productes giren al voltant del film, i és per això que l'entrada pertany a la secció de Cinema i videojocs.



I el que ens interessa aquí són els videojocs, que no van arribar fins el 2003. Ho van fer per a la Xbox (al vídeo), la Playstation 2 i la Gameboy Advance, versió que veurem al següent vídeo:



Com veieu, deixant de banda la diferència de nivell tecnològic entre les consoles de sobretaula esmentades i la portàtil, el joc és força diferent en Gameboy Advance, que va ser la versió que en va sortir més ben parada, amb un 62% de mitjana segons Gamerankings, que tampoc no és cap meravella.

En canvi, les versions de la Xbox i la Playstation 2 es van endur respectivament un 51,17% i un 45,97%, i la crítica les va considerar repetitives, amb modalitats de joc massa similars, gràfics correctes però poc detallats, problemes de càmera i altres errors que el convertien en l'enèsim fracàs d'un videojoc basat en una pel·lícula.

Literatura i videojocs: El codi Da Vinci

Aquesta secció, que quan la vaig inaugurar no em pensava que pogués durar gaire, s'ha nodrit en part de videojocs basats en pel·lícules que, en tenir el seu origen en un llibre, tècnicament podien entrar a Literatura i videojocs. No és el cas del protagonista d'avui, el best-seller El codi Da Vinci, que va tenir un videojoc teòricament independent de la pel·lícula del mateix any, el 2006.

És clar que veient aquest tràiler hom diria que és el videojoc de la pel·lícula, i és obvi que aprofita la tirada del film, llavors encara per estrenar, amb la intenció de fer-se promoció ("no matter what you have read... no matter what you will see" no podria ser més explícit), però també és cert que els seus personatges no s'assemblen físicament als actors que van donar vida als protagonistes d'aquest gran èxit de la literatura contemporània escrit per Dan Brown en la seva versió cinematogràfica.

En tot cas, The Da Vinci Code va sortir com a videojoc per a la Xbox (versió del vídeo), la Playstation 2, PC i mòbils i pertany al gènere de l'acció i l'aventura amb càmera en tercera persona. Es defineix com un títol més basat en el llibre que en la pel·lícula i ens obliga a resoldre trencaclosques i misteris per tal d'anar avançant en la nostra investigació i localitzar el Sant Greal. 

Malauradament no va acabar de sortir bé i la crítica el va rebre amb fredor, amb una mitjana de 5 i escaig sobre 10 en les tres versions no mòbils. El motiu d'aquest mediocre resultat: una jugabilitat avorrida i repetitiva, frustrant en els combats, les pobres actuacions dels actors de doblatge i errades que donen la sensació que el joc està inacabat, si ens hem de refiar d'alguns dels comentaris escrits a les crítiques. Només se'n van salvar la música i alguns dels trencaclosques.

Literatura i videojocs: Dr. Jekyll i Mr. Hyde

Al final resultarà que això dels videojocs basats en obres literàries tindrà més possibilitats de les que em pensava quan vaig estrenar la secció, perquè avui en torno a parlar en una entrada on el protagonista és el videojoc Dr. Jekyll & Mr. Hyde, per a la NES.

Va sortir el 1988 al Japó i el 1989 als Estats Units, però no va tenir versió europea, malgrat que es basava (lleugerament, això sí) en la famosa i clàssica novel·la de la literatura anglesa escrita per Robert Louis Stevenson el 1886 i, de fet, ambientada a la Londres de l'època victoriana. 

Com es pot veure al vídeo, i si no ja us ho dic jo, és un plataformes d'acció on es tracta de controlar el doctor Jekyll i evitar que ens facin mal, però si ens en fan ens transformaren en l'horrible Mr. Hyde, que al seu torn podrà tornar a l'estat normal si va matant els enemics que es troba en el seu particular món de malsons. 

L'objectiu és arribar al nostre propi casament, i el final del joc canviarà segons si ho fem com a doctor Jekyll o com a Mr. Hyde. Però compte: si com a doctor Jekyll se'ns acaba la vida abans d'enrabiar-nos prou com per transformar-nos en Mr. Hyde morirem, i si en l'estat de Mr. Hyde no tornem a la normalitat abans d'arribar al punt on havíem arribat com a doctor Jekyll (l'escenari apareixerà canviat i emmirallat, i haurem d'avançar de dreta a esquerra) també morirem. 

Un curiós anunci de la versió japonesa, que pel que sembla té l'ordre de les pantalles (un total de 6) diferent de la posterior versió nord-americana, que també en va substituir algunes. 

Pel que fa a l'acollida del joc, sembla que no va ser bona malgrat una música i uns gràfics que sí que van agradar: el control és, aparentment, lamentable, cosa que podia desesperar i fer transformar més d'un jugador en un petit Mr. Hyde. 

Literatura i videojocs: Pànic

Us en recordeu, de la col·lecció de literatura juvenil de terror Pànic? En anglès es deia Goosebumps ("pell de gallina") i en castellà Pesadillas ("malsons"), però el concepte era el mateix, al cap i a la fi les edicions d'aquí només eren traduccions de l'original dels Estats Units, i el seu èxit la va dur no només a arribar als 62 llibres signats per R.L. Stine de 1992 a 1997 i una pila de spin-offs de 1994 a l'actualitat, sinó també a la creació d'una sèrie de televisió de 74 episodis, una pel·lícula que està en desenvolupament i, és clar, videojocs. 

El primer va ser el Goosebumps: Escape from Horrorland, de 1996 i només per a PC, que pertanyia al gènere de les pel·lícules interactives i que argumentalment continuava la història del llibre Un dia a Horrorlàndia, 16è de la col·lecció.

L'any següent va arribar, també només per a PC, l'Attack of the Mutant, basat en el 25è llibre de la sèrie, que es deia igual. Aquest cop era un joc d'acció i aventures, amb moltes seqüències animades, que a més i segons la Wikipedia va ser un dels primers en emprar la tècnica del cel shading. 

El 2008 R.L. Stine va començar una nova col·lecció, anomenada Goosebumps HorrorLand i basada en els dos llibres que anys abans s'havien basat en l'esmentada Horrorlàndia, i també se'n va fer un videojoc, l'únic que ha arribat a Europa:

Va aparèixer el mateix any de l'inici de la saga per a la Wii (versió del vídeo, destrossada per la crítica), la Nintendo DS i la Playstation 2. I si voleu veure'n el tràiler, aquí el teniu:

Curiosament la versió per a la Playstation 2 no consta al tràiler ni a cap ressenya de cap pàgina web, però si entrem a la pàgina web oficial del joc o la busquem a Google Imatges la trobem.

Literatura i videojocs: The Sky Crawlers

En realitat que aquesta entrada pertanyi a Literatura i videojocs és quelcom que es podria discutir, perquè si bé és cert que The Sky Crawlers té el seu origen en una sèrie de novel·les publicades al Japó entre 2001 i 2008, el cert és que el que en coneixem aquí és la pel·lícula animada, que vaig ressenyar a Cementiri de Pneumàtics quan la vaig veure al cinema, i també en aquest últim producte es basa el videojoc.

Però bé, encara que estigui basat en aquella aclamada pel·lícula dirigida per Mamoru Oshii i produïda per Production I.G i amb una espectacular banda sonora del mestre Kenji Kawai, el videojoc de la Wii es basa en el fons en la història creada per l'escriptor Hiroshi Mori, i com que aquesta secció té molt poques entrades per la seva naturalesa, deixem-ho així. Vegem-ne el tràiler:

El The Sky Crawlers: Innocent Aces va sortir el 2008, el mateix any que la pel·lícula, per a la Wii japonesa, i no és d'aquells jocs que hom esperaria veure fora del País del Sol Naixent, però hi va arribar: el 2010 en van sortir les edicions occidentals, entre les quals l'europea. 

Com es pot veure, el joc és un simulador de combats aeris, i va tenir una acollida força bona. Els videojocs basats en altres mitjans no sempre surten malament, i en aquest cas es va fer una bona feina, amb la supervisió tant del director del film com de l'autor de les novel·les. Fins i tot va generar un còmic, dibuixat per Yûho Ueji, el mateix 2008, que va ser recopilat en dos volums.

Literatura i videojocs: la Divina Comèdia

Quan vaig inaugurar aquesta secció ja vaig dir que no esperava fer-ne gaires entrades, al cap i a la fi la literatura i els videojocs no són dos àmbits que s'hagin barrejat massa, però després de la d'El Hòbbit puc fer una altra entrada, en aquest cas sobre La Divina Comèdia.

En realitat, però, és un videojoc basat en el capítol de l'Infern de l'obra de Dante Alighieri, però no per això deixa de ser un joc nascut al món de la literatura. Va aparèixer als tres mercats principals del món dels videojocs al febrer de 2010 tant per a Xbox 360 com per a Playstation 3 i PSP.

Aquesta és la versió de la consola de Microsoft, i com podem veure és un hack and slash, un joc d'acció en tercera persona amb espases. A Dante's Inferno el protagonista és, com al llibre medieval, el mateix autor, Dante, però aquí hi apareix encarnant un cavaller templer.

El joc va tenir una acollida moderadament bona, però sobretot va generar polèmica, com sempre que es toquen temes relacionats amb la religió. Una de les coses que van fer saltar espurnes, però, no hi tenia res a veure: era l'assoliment o trofeu (segons la versió) que amb el nom de "Bad Nanny" ("mala mainadera") consistia en matar uns dimoniets que semblaven bebès. 

Tampoc no va agradar a la Societat Americana de Dante que els personatges i tota l'obra es reimaginessin i donessin com a resultat el producte final, però tampoc no sorprèn quan es tracta d'una creació tan antiga i idolatrada (que, personalment, trobo infumable). 

Dante's Inferno va tenir alguns paquets de continguts descarregables de pagament i en general va agradar, però acabava d'una manera que requeria una continuació i, fins ara, no s'ha anunciat oficialment. De fet, els seus creadors, Visceral Games, van dir que no hi havia cap pla en aquest sentit. 

Però al novembre de 2011 en Joshua Rubin, coguionista de l'Assassin's Creed II, va anunciar que li havien encarregat el guió d'un joc que tindria "relació amb Dante's Inferno", per tant encara hi ha esperança. 

 

 

Els videojocs d'El Hòbbit

No sé si aquesta secció tindrà cap més entrega, però em veig obligat a crear-la per parlar dels videojocs basats en una obra literària prou coneguda com és El Hòbbit, d'en J.R.R. Tolkien, aventura de 1937 que fou la precursora de la trilogia El Senyor dels Anells (1937-1949). I hi he pensat perquè aquesta setmana s'ha fet públic el primer tràiler de la pel·lícula que en Peter Jackson, director de l'aclamada trilogia cinematogràfica d'El Senyor dels Anells, porta temps preparant i que veurem l'any que ve.

Doncs bé, el 1982 les aventures d'en Bilbo Saquet (Bilbo Baggins en la versió original, no pas Bilbo Bolsón, que ningú no es faci l'espavilat) van ser objecte d'una adaptació en forma de videojoc que va aparèixer per a un fotimer de microordinadors de l'època: ZX Spectrum, Commodore 64, Amstrad CPC, MSX, BBC Micro Model B (en casset i en disquet, la primera només amb text i la segona també amb imatges), Dragon 32, Oric Atmos i també PC i Apple II.

Com podeu veure en aquest vídeo de la versió per a l'Apple II, era una aventura de text, d'aquelles que jo de petit odiava en trobar-me a l'MSX entre els disquets carregats de jocs que em portava el meu pare, bàsicament perquè s'havien de fer servir frases molt concretes per tal d'anar avançant.

Aquí el teníem en versió Spectrum, que és com recordo jo aquelles aventures perquè, malauradament, l'MSX estava farcit de ports de la molt inferior màquina de Sinclair. En fi, va ser un èxit comercial i de crítica, encara que en el primer cas hi tenia molt a veure la popularitat que tenia l'obra. No tan celebrat, però tampoc desastrós, va ser el The Hobbit de 2003:

Va sortir per a Xbox (versió del vídeo), Playstation 2, Gamecube, Gameboy Advance i PC, i el gènere canviava totalment i recordava els Zelda des que aquests són en 3D. Però per què el 2003? Aquell va ser l'any d'estrena d'El Retorn del Rei (com passa el temps, eh?) i és evident que volien aprofitar la tirada que tenia l'univers d'en Tolkien. 

De fet, hi ha molts videojocs d'El Senyor dels Anells en si, però és en els d'El Hòbbit que em volia centrar avui, i com podem veure només n'hi ha dos. Ja veurem si un dia faig el repàs dels jocs basats en la cèlebre trilogia.