La primera dona en un videojoc de lluita

Encara falta molt de camí per recórrer per tenir una representació adequada de les dones als videojocs, tant en quantitat -que sí que ja fa anys que s'ha equilibrat força- com en qualitat -evitant la innecessària sexualització de molts personatges-, però al gènere dels videojocs de lluita, siguin 1 contra 1 o beat'em up, fa molt de temps que hi són, començant per la llegendària Chun-li, que era l'única representant femenina a la plantilla de l'Street Fighter II (1991). O no?

Doncs no, perquè resulta que la primera aparició d'una dona en un videojoc de lluita és quelcom més complex: ja existia un títol amb una dona present i protagonista.

Aital honor pertany a la protagonista del videojoc Onna sanshirô, conegut a Occident com a Typhoon Gal i llançat per a les recreatives per Taito l'any 1985. 

Amb el seu uniforme rosa i mestria en l'art del judo barrejat amb alguna disciplina que, a diferència de la que practicava la Ginger de Cinturó Negre!, inclou cops, la noia, que a l'attract mode té el nom de Yuki, s'enfronta a diversos artistes marcials, tots homes -i amb molt poca varietat pobrament compensada per colors diferents dels uniformes-, en un total de vuit pantalles que alternen combats en dojos, amb el respectiu mestre que s'ho mira fins que decideix lluitar personalment, fent d'enemic de final de pantalla, i en espais oberts. 

Després d'això, el cicle torna a començar fins que se'ns acaben les vides o arribem a la temuda pantalla 256, que ja se sap que en alguns videojocs de l'època provocava el mal funcionament del joc i s'acabava el bròquil.

Si ens hi fixem, el Typhoon Gal és un títol de lluita 1 contra 1 a les pantalles de dojo i un beat'em up a les d'exteriors, però en qualsevol cas és un videojoc de lluita, i en aquest gènere que admet els dos corrents la primera dona que hi va aparèixer i va ser controlable, doncs, va ser la seva protagonista. 

No fa gaire vaig parlar del Flashgal, un exclusiu de recreativa del qual vaig arribar a dir que tenia la primera dona protagonista d'un beat'em up. El cas és, però, que aquell joc va sortir al novembre de 1985, mentre que el Typhoon Gal és del mes d'octubre. A més -i això sí que ho havia dit-, no està clar que aquell videojoc fos un beat'em up. El d'avui, en canvi, ho és en part, com he dit. Així doncs, procediré a fer el petit canvi a l'entrada de manera retroactiva. 

Si anem a l'altre corrent, el dels videojocs de lluita 1 contra 1, tot i que es van popularitzar més tard sobretot amb l'Street Fighter II, ja tenien un precedent força estimat:

Sí, era el Yie-Ar Kung Fu, de Konami, que va arribar a les recreatives el 1984 i posteriorment va ser convertit a múltiples sistemes. Allà hi apareixia la Star (a l'esquerra de la imatge), una rival del protagonista, l'Oolong. Per tant, aquesta seria la primera dona en aparèixer en un videojoc de lluita en general, i 1 contra 1 en particular, tot i que no es podia seleccionar. N'apareixia una altra, la Fan, però amb el joc més avançat. 

En canvi, a la seqüela, exclusiva dels microordinadors i anomenada Yie-Ar Kung Fu II, existeix una opció per a dos jugadors en què el segon participant pot triar entre quatre personatges -que no són tots els enemics que apareixen al joc-, i un d'ells és la Lan Fang, una dona. Això passava al desembre de 1985, així que queda per darrere del Typhoon Gal pel que fa a primera aparició d'una dona seleccionable en un joc de lluita, si bé tindria l'honor de ser la primera que es podia triar en un títol 1 contra 1, molt abans que la Chun-li. 

Tenim, doncs, i després de fer una mica d'arqueologia de la que a mi m'agrada, dues o tres pioneres de la lluita, segons com ens ho mirem. 

El primer salt dels videojocs

El món dels videojocs és ple de primeres vegades, tant de franquícies que potser van acabar d'esclatar en entregues posteriors com de novetats que van marcar els jocs per sempre, i aquesta secció està dedicada a aquells moments revolucionaris.

Aquest cop parlo d'una mecànica tan bàsica i assumida als videojocs com és la possibilitat de saltar, i és que això no es va poder fer des del principi de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, sinó que va començar més endavant. 

Si bé més o menys tothom interessat en els videojocs podria afirmar que el primer videojoc de la història va ser el Tennis for Two, de 1958, hi ha un títol que sovint ens ve al cap com el joc més antic entre els comercials, que és el Pong, de 1972. Des de llavors fins que va sortir el videojoc que ens ocupa, el 1978, van aparèixer coses interessants, però el salt no en formava part. Tampoc el trobaríem al Pac-man, de 1980, però el cert és que no li calia pas, tal com estava dissenyat el clàssic llegendari de Namco.

En fi, el Frogs, dissenyat per Lane Hauck, va ser el primer videojoc on es va implementar aquesta acció tan important per al desenvolupament dels jocs de plataformes i d'altres gèneres com la lluita (1 contra 1 i beat'em ups).

La proposta de Gremlin ens posava a la pell d'una granota que havia de saltar des d'uns nenúfars per menjar-se les mosques que anaven creuant la pantalla, amb la qual cosa aconseguia punts en un període de temps determinat. 

El joc va ser més popular gràcies a les conversions domèstiques per a l'Atari 2600, anomenada Frogs and Flies, i per a la Intellivision, Frog Bog, totes dues de 1982 i amb opció de jugar contra un altre jugador, inèdita a l'arcade. 

 

De la versió de l'Atari 2600, per cert, en tenim un apassionat relat al blog DNSTUFF, del company Suso, també a Retroscroll. I de la d'Intellivision se sap que s'inclourà al cartutx de l'Evercade dedicat a aquella consola.

Aquest joc va ser un fracàs a les recreatives, cosa que va fer arrufar el nas a Gremlin i Sega a l'hora de distribuir un altre títol de granotes, el Frogger de Konami, als Estats Units, tal com vaig explicar a l'entrada corresponent no fa gaire, però per sort li van donar una oportunitat.

Frogs no és, doncs, un clàssic imprescindible dels videojocs, però en certa manera sí que va ser revolucionari, i va marcar sens dubte una fita que canviaria el sector abans que en Mario, llavors anomenat Jumpman, fes el primer salt al Donkey Kong. La seva protagonista ni tan sols tenia nom. Era una simple granota, però el seu salt va significar un gran salt per a la indústria dels videojocs.

 

 

 

 

Els primers jocs de la Wii U (segona part)

Espero que en aquests dies que han passat des de la primera part de l'entrada sobre els primers jocs de la Wii U hagueu pogut digerir tot el contingut, perquè ha arribat el moment de fer la segona (i última) part, en què repassem la segona meitat dels títols nord-americans de llançament de la ja penúltima consola de Nintendo, a més dels europeus i els japonesos.

La popular i, segons l'entrega, desigualment afortunada saga d'aquests conills bojos que són els Raving Rabbids i que sorgeixen de la saga Rayman va tenir una única entrega a la Wii U, amb el nom de Rabbids Land i una acollida força freda.

Millor li va anar a l'Scribblenauts Unlimited, una proposta de trencaclosques que era la quarta entrega de la saga Scribblenauts.

El subgènere que barreja la música, la cançó, el ball i el party game, amb un fort vessant social, no té pocs exemples al catàleg de la Wii U, i un d'ells és aquest Sing Party, que portava el karaoke a la sala d'estar.

La saga de jocs del gènere toys-to-life, al qual pertanyen els Disney Infinity i el Lego Dimensions, i que ens fa emprar ninots amb un detector per tal de jugar, té un altre gran representant, la saga Skylanders, i la seva segona entrega va ser aquest Skylanders Giants, tot un èxit.

Ah, el Sonic All-Stars Racing Transformed... Un dels meus videojocs preferits, aquest i la primera part, tot i que jo els tinc en Xbox 360. Un magnífic títol de velocitat fantàstica i humorística de l'innegable estil dels Mario Kart, però també innegablement bo per mèrits propis, i amb l'afegit de ser un gran autohomenatge de Sega.

El Tank! Tank! Tank!, de distribució digital, ens convida a lluitar contra monstres tot controlant tancs, i té el seu origen en una màquina recreativa. A la Wii U, però, no va agradar gaire.

La consola no té gaires jocs de lluita, però sí que compta amb el Tekken Tag Tournament 2 Wii U Edition, la versió per a aquest sistema d'un títol multiplataforma que, en aquest cas, va rebre grans lloances i a més té característiques exclusives, entre les quals la personalització dels lluitadors amb elements de la casa Nintendo.

Encara que sembli mentida, perquè era un joc basat en una versió televisiva moderna dels Transformers, no li va anar malament al Transformers Prime: The Game, que no és ben bé de lluita, però s'hi assembla.

Amb una barreja de plataformes, acció i trencaclosques, el Trine 2: Director's Cut era la versió definitiva per a l'eShop de la Wii U de l'anterior Trine, que al seu torn arribaria també a la consola, però més endavant.

Una altra versió especial per a la Wii U seria la del Warriors Orochi 3, amb el cognom Hyper, un joc del gènere hack and slash que prové d'una veterana saga reconeguda, almenys de nom, per bona part dels jugadors.

La versió nord-americana (no oficial, però innegable) del mític programa japonès Takeshi no Chôsenjô (en castellà Humor amarillo) és el Wipeout -res a veure amb els videojocs de velocitat futurista-, i a més d'una versió espanyola anomenada Guaypaut se'n van fer videojocs, la tercera entrega dels quals és aquesta, de nom Wipeout 3.

Els jocs de fitness no van faltar a la Wii i tampoc a la Wii U, on de sortida hi va haver aquest Your Shape: Fitness Evolved 2013, que animava els jugadors a fer aeròbic davant de la consola.

El Zombi U, d'Ubisoft, és un first person shooter prou conegut d'Ubisoft, companyia que és la responsable de molts dels jocs de la Wii U, i sobre el qual les anàlisis no es van acabar de posar d'acord, però alguna cosa ha de tenir perquè sigui un dels videojocs més coneguts i populars de la màquina.

Aquests són, doncs, els videojocs amb què es va llançar la Wii U als Estats Units. Ara veurem els europeus, però només els que no hem vist fins ara. És a dir, poso vídeos dels que van ser títols de llançament al Vell Continent i no als EUA, tot i que al final esmentaré els jocs de sortida americans que també ho van ser a Europa, sense posar altre cop el vídeo corresponent, que ja hem vist o vam veure a la primera part. 

Va ser considerat un desastre en totes les plataformes, però la Wii U també va rebre el seu 007 Legends, basat en 6 pel·lícules dels 6 actors diferents que han fet de James Bond al cine.

El Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade era l'enèsim títol party, gènere que ja abundava a la consola predecessora, i va ser destrossat per la crítica, de manera que li dedicaré una entrada en un altre moment, perquè la dels Pitjors és una de les moltes seccions que tinc abandonades.

Podríem témer que també seria un desastre, encara que no tant, el Puddle, que consistia en moure un líquid tot movent l'escenari per tal de facilitar que llisqués, però en realitat va sortir força bé i la versió de la Wii U no va ser diferent.

Per altra banda, el Rise of the Guardians, un joc d'acció amb elements d'RPG que es basava en la pel·lícula del mateix nom, no va arribar a l'aprovat de mitjana per part de la crítica.

Són només aquests quatre, els diferents, però també hi va haver, com deia més amunt, jocs de llançament que van coincidir amb els dels Estats Units. Van ser els següents (alguns amb els noms una mica diferents), que són gairebé tots:

• Assassin's Creed III
• Batman: Arkham City - Armored Edition
• Ben 10: Omniverse
• Call of Duty: Black Ops II
• Chasing Aurora
• Darksiders II
• Epic Mickey 2: The Power of Two
• Sports Connection
• FIFA 13
• Funky Barn
• Game Party Champions
• Just Dance 4
• Little Inferno
• Madden NFL 13
• Mass Effect 3: Special Edition
• Nano Assault Neo
• New Super Mario Bros. U
• Nintendo Land
• Puddle 
• Rabbids Land
• Rise of the Guardiants: The Video Game
• Skylanders: Giants
• Sonic & All-Stars Racing Transformed
• Tank! Tank! Tank!
• Tekken Tag Tournament 2: Wii U Edition
• Transformers: Prime – The Game
• Trine 2: Director's Cut
• Warriors Orochi 3 Hyper
• Your Shape: Fitness Evolved 2013
• ZombiU

Al Japó el llistat va ser molt més reduït, i en aquest cas el poso d'entrada. Van ser només aquests, els que van coincidir:

• Assassin's Creed III
• Batman: Arkham City - Armored Edition
• FIFA 13
• Mass Effect 3: Special Edition
• Monster Hunter 3 Ultimate
• New Super Mario Bros. U
• Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (coincidència només amb els Estats Units)
• Nintendo Land
• Tekken Tag Tournament 2: Wii U Edition
• Warriors Orochi 3 Hyper
• ZombiU

L'únic joc de llançament de la Wii U al Japó que no ho va ser als altres territoris -on, en realitat, no arribaria fins a l'any 2013-, va ser aquest.

És el Monster Hunter 3 Ultimate, una conversió millorada del joc que el 2009 (2010 a Occident) havia sortit per a la Wii. Aquest port, per cert, també va sortir per a la Nintendo 3DS.

Hem vist, en dues entrades, tots els videojocs que van acompanyar la Wii U en els seus llançament nord-americà, europeu i japonès. No són pas pocs, de fet diria que és de les llistes inicials més impressionants que hi ha hagut a la història dels llançaments de videoconsoles, i a més hi havia títols i gèneres per a tots els gustos i tots els perfils de jugador. És una llàstima que la consola no tingués gens de sort per problemes tant intrínsecs com de percepció del públic i de la mateixa Nintendo, però això és un tema per a un altre dia.

Els primers jocs de la Wii U (primera part)

Ara que acaba de sortir la Switch i és el centre d'atenció tant per part dels fans de Nintendo com dels seus detractors, trobo que és un moment ideal per a reivindicar la Wii U, una consola que comercialment no ha sortit bé -de fet ha estat un dels fracassos més sonats de la història de la Gran N-, però que espero que amb els anys se li reconegui la vàlua, com ha passat per exemple amb la Saturn, deixant de banda decisions empresarials equivocades que sens dubte n'han provocat la prematura defunció i centrant-se en el producte. Tard, sí, però val més això que mai.

És per aquest motiu que aprofito l'avinentesa per a repassar els videojocs que la van acompanyar en la seva sortida, en una secció que feia temps que no tocava però que, per la seva naturalesa, no pot tenir gaires entregues.

Comencem, que hi ha feina: la Wii U va sortir primer als Estats Units, un 18 de novembre de 2012, amb una pila de jocs. Va ser el mercat on es va llançar amb més títols, i en molts casos coincideixen amb els del llançament europeu i el japonès, però ja especificaré quan no va ser així. Vèiem l'Assassin's Creed III, un dels que sí que van agradar de la saga. 

La versió de la Wii U del Batman: Arkham City, segurament el preferit de la saga, tenia el cognom d'Armored Edition i presentava característiques pròpies pensades per al GamePad, com es pot veure al vídeo.

La franquícia de sèries de dibuixos animats i videojocs Ben 10 ja havia tingut unes quantes entregues, però s'estrenava a la Wii U amb el Ben 10: Omniverse, basat en la sèrie del mateix nom, que era la quarta de la saga.

El Call of Duty: Black Ops II és un dels jocs que demostren que al catàleg de les consoles de Nintendo no només hi ha títols per a nens petits o famílies amb ganes i temps d'aplegar-se davant d'una consola. També hi ha lloc per als trets, la violència i la sang.

En aquesta versió, la més ben valorada per cert, es fa l'esperat ús del GamePad i una de les possibilitats més interessants és el multijugador local amb un jugador a la pantalla del televisor i l'altre al del comandament. Al Japó no va arribar a sortir en Wii U.

L'eShop de Nintendo, el sistema de distribució digital de la companyia per a la Nintendo 3DS i la Wii U, s'estrenava en aquesta última amb el Chasing Aurora, un senzill joc però visualment preciós. Els japonesos també es van quedar sense aquest joc.

Que la Wii U podia tenir els mateixos jocs que la competència tecnològica real (és a dir, la Xbox 360 i la Ps3) ho demostraven jocs com el gran Darksiders II, que no va agradar pas menys que a les altres consoles i el PC, ans al contrari: va tenir un pèl de millor nota. Un altre que els japonesos no van poder provar a la consola de Nintendo.

Malgrat les reserves, el primer Epic Mickey, només per a la Wii, va tenir cert èxit, però la seqüela va anar molt pitjor. Tanmateix, l'Epic Mickey 2: The Power of Two va ser un dels videojocs de llançament de la Wii U. Al Japó no va sortir, ni per a la Wii U ni per a cap altre sistema.

Fa temps vaig parlar, i no només jo, del primer videojoc per a consola de sobretaula en català, gràcies a que l'estudi que el va desenvolupar va ser la divisió barcelonina d'Ubisoft. Per desgràcia va ser un desastre de joc, però l'Sports Connection va ser títol de llançament i als Estats Units es va dir ESPN Sports Connection. Ho endevineu? Al Japó, ni rastre.

El futbol és un esport menor als Estats Units, però van tenir el seu FIFA Soccer 13, a Europa FIFA 13, que curiosament va ser l'únic de la saga per a la Wii U: el FIFA 14 i el 15 van sortir per a la Wii, la seva predecessora, però no per a la llavors actual consola de Nintendo, companyia que, de fet, no ha tingut ni el 16 ni el 17 en cap de les seves consoles.

Un altre per al públic més jove: el Funky Barn era un simulador de granja que sens dubte apel·lava als fans de les ovelles Shaun i Timmy, al seu torn spin-offs de Wallace i Groomit, però no va acabar d'alçar el vol. Altre cop, sense llançament al Japó.

Molt pitjor, però, li va anar al Game Party Champions, l'enèsima proposa esportiva per a jugar en colla. Els japonesos se'l van estalviar.

Els Just Dance no falten a les consoles de Nintendo, el de 2017 ha estat l'últim joc de la Wii, per exemple, i el Just Dance 4 va ser un dels que van acompanyar la Wii U, tot i que no va tenir l'èxit de les versions per a d'altres consoles, inclosa la de l'esmentada predecessora. Pel Japó la saga no va arribar a passar.

El que podria semblar un desastre anunciat és el Little Inferno, un altre del qual no he trobat proves que sortís en físic als Estats Units però sí a la Nintendo eShop, només a les occidentals, però. Malgrat els prejudicis, però, sembla que aquest joc de cremar coses en una llar de foc va agradar molt, i també sortirà per a la Switch.

El futbol americà és un dels quatre grans esports dels Estats Units, de manera que no ens ha de sorprendre que un dels jocs de llançament de la Wii U fos aquest Madden NFL 13, també optimitzat per al GamePad. Aquesta versió es va quedar als Estats Units.

Un altre dels grans de la generació passada, el Mass Effect 3, va rebre una Special Edition per a la Wii U, al nivell de les versions per a Xbox 360 i PlayStation 3 (una mica per sobre d'aquesta, que sembla que tenia problemes de rendiment en comparació amb la màquina de Microsoft amb aquest joc). Però igualtat a banda, com era d'esperar fa ús del GamePad per a algunes funcions.

Mighty Switch Force! Hyper Drive Edition és una remasterització aplaudida d'un títol de la Nintendo 3DS, el Mighty Switch Force!, que al seu torn era el tercer de la saga Mighty. Va sortir només per a l'eShop (no he trobat proves d'una versió física ni tan sols als Estats Units), i a Europa va arribar al desembre.

També digital és el Nano Assault Neo, un shoot'em up que va agradar molt i que ens permet controlar una nau que lluita contra un virus. No va sortir mai en territori japonès.

El bàsquet estava ben representat al llançament de la Wii U amb l'NBA 2K13, la proposta basquetbolística de 2K Sports, competència d'Electronic Arts. Aquest va sortir més tard, a Europa, i no va ser títol de llançament, mentre que al Japó no va sortir.

Per anar bé, totes les consoles de Nintendo s'haurien de llançar amb un títol protagonitzat per la mascota de la companyia, però no sempre ha estat així, ni tampoc l'absència d'en Mario al llançament d'una màquina s'ha traduït en un fracàs (tenim el cas de la Wii, per exemple) o, al contrari, la seva presència no sempre salva els sistemes, com és el cas que ens ocupa.

A la Wii U el Mario de sortida va ser el New Super Mario Bros. U, la quarta part del reboot, amb possibilitat de multijugador fins a 5 persones, però potser va deixar fred un públic que esperava el Super Mario Galaxy 3, que no va arribar a existir.

Després que el Ninja Gaiden 3 no acabés de funcionar en PlayStation 3 i Xbox 360, la Wii U va rebre'n una versió millorada, el Ninja Gaiden 3: Razor's Edge, que al seu torn també es va llançar posteriorment per a les consoles originals.

El Nintendo Land era el Wii Sports de la Wii U, és a dir el joc amb què es demostraven les possibilitats de la consola. Un d'aquells jocs pensats sobretot per a gaudir en grup, però que val la pena tenir encara que sigui com a clàssic de la consola.

I després de tots aquests vídeos, per no cansar tant ni posar a prova la paciència de la gent pel que fa a la capacitat de l'explorador de carregar la pàgina, i sense haver acabat el repàs dels jocs nord-americans, acabo aquesta primera part on podem veure que va arribar ben farcida, amb jocs per a tots els gustos, al contrari del que ha passat amb la Switch. D'aquí a uns dies, la resta.

Els primers jocs de la PlayStation (segona part)

No hauria de ser cap sorpresa l'arribada d'aquesta entrada, perquè és la continuació natural de l'última que vaig publicar, la dels primers títols de la PlayStation al Japó. Ara, doncs, toca veure quins van ser els videojocs de llançament de la primera consola de Sony a Occident.

Comencem pels Estats Units, on la consola va sortir 9 mesos després del Japó -actualment seria impensable, però llavors era fins i tot poc, comparat amb sistemes anteriors-, concretament el 9 de setembre de 1995. 

El primer que esmento és l'ESPN Extreme Games, un videojoc d'esports extrems amb el segell de l'emissora esportiva de televisió ESPN que, un cop expirada la llicència, va passar a rebatejar-se com a 1Xtreme.

Se suposava que incloïa les disciplines dels X-Game de 1995, però en realitat en faltaven alguns, i el que veiem al vídeo recorda, i molt, la saga Road Rash, de la qual vaig parlar fa poc.



També havia parlat de la saga NBA Jam, a la qual pertany un altre dels videojocs de llançament de la PSX als EUA: l'NBA Jam Tournament Edition, la versió actualitzada i millorada de la primera entrega.



Continuem amb els esports, perquè un altre va ser el Power Serve 3D Tennis, que pel que veiem al vídeo no té gaire bon aspecte i fa tot l'efecte que la jugabilitat devia ser horrible. Ho comprovo just després i fent una cerca ràpida a Google veig que a IGN li van posar un 2 sobre 10. No cal dir res més.



Canviem de gènere per veure el Total Eclipse Turbo, un shooter sobre rails que en realitat era una conversió de la 3DO de Panasonic, i que va tenir una seqüela, Solar Eclipse, tant per a la mateixa PlayStation com per a la seva rival, la Saturn.

Com a curiositat, es veu que va sortir a la venda el 30 d'agost, uns quants dies abans que la consola, de manera que té l'honor de ser realment el primer títol de la PlayStation als Estats Units.



Aquesta mena de fusió estranya entre Street Fighter i els gràfics pre-renderitzats dels Mortal Kombat clàssics és la infame adaptació a videojoc de la també infame pel·lícula d'imatge real Street Fighter: The Movie, que també va sortir en Saturn.



Per als amants dels shmups verticals hi havia també el The Raiden Project, que era la conversió a PlayStation del Raiden i el Raiden II de recreativa. Un port que, pel que sembla, va tenir força bona acollida.



Un clàssic dels més estimats de la PlayStation -tot i que va sortir per a més consoles, entre elles la Saturn, que sovint s'ha de recordar...-, el Rayman, el primer d'una saga ressuscitada en els darrers anys amb els magnífics Rayman Origins i Rayman Legends.

I ara veurem 3 títols més del llançament estatunidenc de la consola de Sony, però els separo perquè també van ser de llançament de "la Play" a Europa, el 29 de setembre de 1995.



Un d'ells és el Battle Arena Toshinden, el primer videojoc de lluita amb armes en 3D (no va ser el Soul Edge, no), que inicialment era exclusiu de la PlayStation però al cap d'uns mesos també va sortir per a la Saturn. Tant en un sistema com en l'altre, però, va perdre popularitat i va ser força oblidat, tot i tenir continuacions, per l'arribada d'altres sagues més importants.



El Kileak: The DNA Imperative, que curiosament al Vell Continent es va dir Kileak: The Blood, era un first person shooter que va tenir una acollida molt diversa segons el mitjà que l'analitzés, per tant és d'aquells casos en què el judici l'hem de fer nosaltres mateixos.



Finalment, entre els que se solapen tenim l'únic títol que va ser de llançament tant al Japó com als Estats Units i Europa, el Ridge Racer, un clàssic de la velocitat poligonal. Ara veurem, però, quins van ser els videojocs que van acompanyar la consola només en el seu llançament europeu.



Per exemple el Wipeout, el primer d'una saga molt popular del gènere de la velocitat futurista, acompanyat per una banda sonora techno que l'ambienta d'una manera excel·lent. Va tenir versió també per a PC i més endavant Saturn, a més de diverses seqüeles.



Per als mateixos sistemes, i també signat per Psygnosis, hi havia el 3D Lemmings, l'adaptació als nous temps de la mítica saga iniciada el 1991, i sembla que el canvi va agradar força.



Les platformes estaven representades amb el Jumping Flash!, on com podem veure controlem un conill en un entorn tridimensional i visió en primera persona. Desconeixia aquest títol completament, però sembla interessant. I va tenir continuacions.



El Rapid Reload ens fa pensar inevitablement en el llegendari i genial Gunstar Heroes, una joia imprescindible de la Mega Drive, però no se'n va encarregar la mateixa gent, ni va tenir la mateixa acollida, encara que tampoc no va suspendre les anàlisis que en van fer els mitjans.



Acabem amb el Novastorm, un altre joc de Psygnosis però aquest cop no gaire reeixit. Havia sortit per a PC, 3DO i Mega-CD abans, però la versió de la PlayStation era l'única que tenia els vídeos a pantalla completa, segons el que diu la Wikipedia.

Com hem pogut veure, els títols de llançament de la primera consola de Sony als Estats Units i Europa van ser força més atractius, més diversos en gènere i més per a tota mena de públics que no pas els del Japó, per tant els primers usuaris occidentals de la màquina van tenir més sort a l'hora d'escollir complement per a la seva nova consola.

 

Els primers jocs de la PlayStation (primera part)

Sembla mentida que l'última entrada d'aquesta secció tingués lloc fa més de 3 anys, però repassant l'arxiu de 3 botons i START veig que és així. En fi, veient això m'adono que és un bon moment per rescatar-la, i també aprenent d'errors del passat dividiré el tema en dues entrades, per tal de no saturar amb vídeos que fan que les pàgines carreguin més lentes. 

La PlayStation -algun dia en parlaré amb més extensió, com es mereix- és una consola amb la qual reconec que no simpatitzo gaire, per motius passionals, de fanàtic, infantils si voleu, però reconec la seva vàlua i m'interessa aprofundir-hi tard o d'hora. El cas és que va sortir al Japó el 3 de desembre de 1994 i ho va fer amb els següents jocs.

Comencem amb un títol que aquí no seria mai un al·licient per a l'adquisició d'una nova màquina que en aquell moment, almenys a mi, em feia arrufar les celles en veure el nom de Sony en una consola. Prejudicis que no podien estar més equivocats, però el cas és que al Japó un dels títols de llançament va ser A-Ressha de ikô 4 Evolution o A. IV Evolution.

Era un simulador de trens, tema que apassiona molts japonesos, que formava part d'una saga que encara viu i que havia començat el 1985 amb una primera entrega per a diversos sistemes, entre els quals la Famicom i l'MSX2. 

Aquest joc no va sortir del Japó, però sí la revisió A. IV Evolution Global, que va arribar a les PlayStation americanes el 1996 amb el nom d'A-Train.

També estava disponible des del principi el Crime Crackers, una mena de first person shooter en què controlem un equip de caçadors de recompenses del futur i que no va sortir mai del Japó i que va tenir una seqüela el 1997. 

D'aquest no n'he trobat cap vídeo que pugui estar segur que correspon a la versió de PlayStation (vam veure que també era un dels de llançament de la Saturn), i en poso només la portada, però al capdavall el contingut no és gaire diferent, des del punt de vista visual, d'altres videojocs del gènere.

Com tantes altres màquines, la PlayStation al Japó va debutar entre altres amb un videojoc de mahjong, el tradicional joc de taula xinès, i en aquest cas era el Mahjong Gokû Tenjiku, que tenia com a personatges els del famós Viatge a l'Oest en què s'inspirava al principi Bola de Drac. Sí, llavors aquest "Gokû" és el mateix que el del manga d'Akira Toriyama, i de fet s'escriu igual.

No va ser l'únic títol de mahjong per a la PlayStation, tampoc en el seu llançament, perquè també hi havia el Mahjong Station Mazin, cosa que deu ser una mostra de la gran popularitat que té el joc al Japó -no n'era conscient-, atès que hem vist videojocs d'aquest gènere entre els títols inaugurals de més d'una consola. Curiós.

Un que era més exportable era el Nekketsu Oyako, un beat'em up protagonitzat per un pare i els seus dos fills (al capdavall el títol significa "Pare i fills de sang calenta"), però tot i que va sortir també per a la Saturn un any després, cap de les dues versions va tenir llançament occidental.



TAMA: Adventurous Ball in Giddy Labyrinth era un joc senzill, estil Marble Madness com ens expliquen al vídeo, però amb la diferència principal que el que movem és el taulell, per tal d'aliar-nos amb la força de la gravetat.

Dels que hem vist fins ara és l'únic que fa us de gràfics poligonals, que se suposa que eren el punt fort tant de la Saturn com de la PlayStation, però ara en veurem un altre:



El Ridge Racer, tot un clàssic de la conducció 3D associat a la consola de Sony, tot i que el creava una empresa externa com és Namco, és l'únic dels títols de llançament que va coincidir als tres mercats principals, com veurem a la propera entrega, perquè va estar disponible d'entrada tant al Japó com als Estats Units i Europa.



Acabo, però, amb el que trobo que és el més interessant dels videojocs de llançament de la PlayStation al Japó. Es tracta del Gokujô Parodius da! Deluxe Pack, que també va sortir per a la Saturn i que inclou dos jocs de la popular saga de shoot'em ups humorístics de Konami.

Són el Parodius da!, segon títol de la saga (el primer és exclusiu de l'MSX), que ja havia tingut versions per a NES, Super Nintendo i Game Boy, i el Gokujô Parodius - Kako no Eikô o Motomete, també conegut com a Fantastic Parodius, que després de les recreatives va sortir només per a la Super Famicom (la SNES japonesa). Curiosament, aquest disc recopilatori va acabar sortint temps després per a les Saturn i PlayStation europees, però no va passar pels Estats Units.

Acaba aquí el repàs dels primers videojocs de "la Play", no gaire representatius de la mena de títols que farien de la primera consola de Sony una de les més populars de la història, però amb els jocs de llançament acostuma a passar.

Els primers jocs de la Wii (segona part)

Fa uns dies vam veure els videojocs que van acompanyar la Wii en el seu llançament japonès, i al títol d'aquella entrada hi deia "primera part", de manera que n'hi havia d'haver, com a mínim, una més. No us preocupeu, que avui arriba la segona i última part, dedicada al catàleg inicial de la revolucionària consola tant als Estats Units com a Europa.

Començarem amb el primer dels dos territoris esmentats, que va ser també, excepcionalment, el primer lloc on es va posar a la venda la consola, concretament el dia 19 de novembre de 2006.

Un d'ells va ser l'Avatar: The Last Airbender, basat en els dibuixos animats que el 2010 M. Night Shyamalan duria al cinema d'imatge real amb gran fracàs. La versió per a la Wii va ser una de les més mediocres, si hem de fer cas de les notes mitjanes que circulen per internet.

El Call of Duty 3 formava part d'una franquícia àmpliament coneguda, i per tant era un dels grans atractius del catàleg inicial de la consola als Estats Units. 

També era innegable l'atractiu que tindria, especialment per a un determinat sector del públic, el Cars, basat en la pel·lícula homònima de Disney Pixar, que per cert ja vaig esmentar en una altra entrada. La recepció del joc va ser relativament bona.

Per a mi un dels videojocs més interessants de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Budokai Tenkaichi 2 va rebre la seva versió per a la Wii després de passar per la Playstation 2 i va ser títol de llançament als EUA, tot i que a Europa va arribar més tard (i, per tal de compensar el retard, amb 5 personatges que la versió americana no tenia, mentre que a la japonesa, que també va aparèixer més tard, sí que hi eren).

Si recordeu la saga Excitebike potser us farà gràcia saber que la seva tercera part va ser aquest Excite Truck, canviant les motos per camions de competició, amb resultats diferents segons el mitjà que l'analitzés, tot i que sempre amb una nota entre bona i força bona.

The Grim Adventures of Billy & Mandy, basat en els dibuixos animats del mateix nom, havia sortit ja per a Gamecube, Playstation 2 i Gameboy Advance, però la versió de la Wii, que va ser un dels primers títols de la consola als EUA, va ser l'única que va aparèixer a Europa, malgrat que no en el llançament del sistema.

El fallit GT Pro Series va ser un dels primers títols de conducció de la Wii, si més no pel que fa a turismes, i no va saber estar a l'alçada amb uns gràfics adequats i uns controls mínimament bons.

La primera pel·lícula de Happy Feet va tenir videojoc, i per a diverses consoles com és habitual en aquests casos. Malauradament, i com també és habitual, no era gaire bo, i la versió per a la Wii va ser una de les que no van aprovar.

No podia faltar el títol més esperat de futbol americà, en aquell moment el Madden NFL 07, que aprofitava els nous controls de la consola per a la nova entrega de la saga més popular d'aquest esport als EUA. La versió per a la Wii va ser rebuda com un gran encert.

El Marvel: Ultimate Alliance de la Wii va ser el que va rebre pitjor nota, però tot i així era una bona puntuació, de manera que per als fans dels còmics de la Marvel no era una mala opció per a acompanyar la seva nova consola.

Un altre de conducció, aquest cop no realista, és el Monster 4x4: World Circuit, que només en versió Wii va superar, encara que per poc, l'aprovat.

En aquest tràiler del Need for Speed: Carbon podem veure les mans d'un jugador, que sembla que facin el contrari del que passa al vídeo, però és clar, hem de tenir en compte que la perspectiva s'emmiralla quan el mirem des del davant i que ens hem de posar en la pell del jugador per tal que tingui sentit. 

El Rampage: Total Destruction, última entrega de la saga Rampage, podia ser una bona idea per a passar l'estona, però es veu que les versions de la Gamecube (sobretot) i la Playstation 2 (en un grau menor) van ser força millors (sense ser, per altra banda, meravelles) que la de la Wii, que va sortir uns mesos més tard i es va quedar a les portes de l'aprovat.

Encara que sembli un clon de la saga Mario Kart, l'SpongeBob SquarePants: Creature from Krusty Krab tenia diverses modalitats de joc, i només una d'elles era de curses de vehicles. En tot cas, va obtenir uns resultats mediocres.

Aquest era el tràiler del Tony Hawk's Downhill Jam, amb una valoració relativament bona per part dels mitjans especialitzats, per sota de la versió per a la Nintendo DS però per sobre de la Playstation 2. 

El Barnyard, un títol de minijocs ambientats en una granja, pot semblar una porqueria, però es veu que va tenir força bona nota. Abans ja havia sortit per a PC, Gameboy Advance, Playstation 2 i Gamecube.

I amb aquest videojoc acabaríem el repàs dels títols de llançament de la Wii als Estats Units, tot i que també hem d'esmentar, sense posar-ne el vídeo tenint en compte que ja el vam veure a la primera part, els que van coincidir amb el llançament japonès: The Legend of Zelda: Twilight Princess, Trauma Center: Second Opinion, Super Monkey Ball: Banana Blitz, Red Steel, Rayman Raving Rabbids, i naturalment el Wii Sports, que venia amb la consola. Ens queden, doncs, els europeus, del dia 8 de desembre de 2006: 

El Far Cry Vengeance, remake del Far Cry Instincts: Evolution de la Xbox, va ser un fracàs de crítica i un dels pocs títols de la Wii que la van acompanyar només a Europa en el seu llançament, com anirem veient. 

No pintava gaire millor que un d'aquests pocs títols fos la versió en videojoc de la pel·lícula animada Col·legues al Bosc, en anglès Open Season, perquè ja sabem que per desgràcia aquesta mena de videojocs són força dolents. Bé, en aquest cas va tenir notes tan diverses com sistemes que en van rebre versió, però la de la Wii va ser la que va obtenir pitjors resultats.

Pinball Hall of Fame: The Gottlieb Collection va ser títol de llançament de la Wii a Europa, i ja havia passat per la PS2, la Xbox, la Gamecube i la PSP. Pot ser que fos bo, però en la meva humil opinió no és el millor gènere per als videojocs.

El Super Fruit Fall era el típic joc senzill i addictiu que potser valia més la pena tenir en mòbil que no pas en un disc de la Wii, al preu d'un joc de la Wii. Aquesta va ser la principal crítica que va rebre.

Finalment el Tom Clancy's Splinter Cell: Double Agent, que va tenir una acollida diferent segons la consola en qüestió i que té en la Xbox 360 la seva versió més ben valorada, es quedava en un aprovat pelat a la Wii per culpa dels seus pobres gràfics. 

Sí, he dit "finalment", perquè aquests són els videojocs que van sortir amb la Wii en el seu llançament només a Europa. Vistos en d'altres territoris i igualment disponibles el primera dia que la consola va ser a la venda al Vell Continent tenim Call of Duty 3, Cars, GT Pro Series, Happy Feet, Madden NFL 07 (sí, a Europa), Marvel: Ultimate Alliance, Monster 4x4 World Circuit, Need for Speed: Carbon, Rampage: Total Destruction, Rayman Raving Rabbids, Red Steel, SpongeBob SquarePants: Creature from the Krusty Krab, Super Monkey Ball: Banana Blitz, Tony Hawk's Downhill Jam, Wii Play, The Legend of Zelda: Twilight Princess i Wii Sports, que també a Europa venia amb la consola.

 

Els primers jocs de la Wii (primera part)

Feia força temps que no escrivia una entrada sobre els videojocs de llançament d'una consola, i avui em ve de gust tornar-ho a fer. A més, com que aprenc dels errors, continuaré fent-ho en dues parts perquè hi haurà molts vídeos i això sempre peta el meu bloc (i suposo que qualsevol), de manera que avui veurem la primera part i el proper dia la segona.

Com heu pogut veure al títol, parlarem dels videojocs de llançament de la Wii, consola que va sortir al Japó i a la resta del món el 2006, però que en el seu país d'origen ho va fer concretament el 2 de desembre de 2006 (uns dies més tard que als Estats Units, curiosament), i deixarem per a la propera entrega els mercats Occidentals, on coincideixen més títols, mentre que al Japó els de sortida van ser uns altres:

El primer que ens surt a la llista de la Wikipedia és el Crayon Shin-chan: Saikyô Kazoku Kasukabe King Wii, que va sortir només el Japó i a l'estat espanyol, en aquest cas el 2008 i amb el títol de Shin-chan: Las nuevas aventuras para Wii, que em consta que es va intentar traduir al català però que no hi va haver finançament per part de la Generalitat.

El curiós Elebits també va ser un dels jocs que van acompanyar la Wii en el seu llançament japonès, i encara que sembli una ximpleria no va tenir pas mala acollida. 

Si l'altre acabaria arribant també als Estats Units i Europa, en el cas de l'Ennichi no Tatsujin, que és un spin-off dels Taiko no Tatsujin, va ser un llançament exclusivament japonès, del qual he posat un anunci també típicament nipó.

Un altre de ben curiós, el Kororinpa, que recorda els Super Monkey Ball i que, per tant, a mi em faria posar molt nerviós, igual que les pantalles del Super Mario Galaxy on hem de controlar en Mario damunt d'una bola. Ideal per al control amb el Wiimote, però. 

El marcat to infantil dels títols que hem vist fins ara no té res a veure amb aquest, el Necro-nesia, conegut a Occident com a Escape from Bug Island (igual, oi?). En general, però, va tenir mala acollida pels seus gràfics i el seu control.

Aquest segur que el coneixeu: és el Rayman Raving Rabbids, el primer d'una reeixida sèrie de títols formats per minijocs que, en realitat, és un spin-off dels Rayman.

El Red Steel també és força conegut, i el tràiler té molt bona pinta, però no va rebre les puntuacions necessàries per a considerar-lo un imprescindible o fins i tot un recomanable de la consola, que té desenes d'altres títols més interessants.

Com us podeu imaginar, aquest torna a ser un dels que es van quedar al País del Sol Naixent. Es tracta de l'SD Gundam: Scad Hammers, que recrea en Super Deformed (personatges caricaturescs i miniaturitzats) l'univers de la popularíssima franquícia Gundam. 

Aquest més o menys l'he esmentat abans: és el Super Monkey Ball: Banana Blitz, nova entrega de la coneguda sèrie creada per Sega i de la qual jo només tinc el primer Super Monkey Ball per a la Gamecube. És més complicat del que sembla a primera vista.

El Super Swing Golf és l'exemple que demostra que al llançament japonès de qualsevol consola hi ha d'haver sempre un videojoc de golf, amb poquíssimes excepcions si és que en trobem alguna.



Personalment crec que el Tamagotchi ja estava bé com a petit joc portàtil de pantalla LCD, però se n'han fet videojocs, i un d'ells és el Tamagotchi: Party On!, que també va arribar més tard a Occident.



El mític Trauma Center: Second Opinion, que allà es diu Caduceus Z: Two Super Surgical Operations, que no és res més que el remake de l'original Trauma Center: Under the Knife de la Nintendo DS, però lògicament adaptat als controls de la Wii.



Un altre de bastant popular, el WarioWare Smooth Moves, que és el típic de minijocs per a jugar en companyia o party game, però que en aquest cas està ben fet i ha estat aclamat per crítica i públic.



No tan considerat està el Wii Play (també de la pròpia Nintendo), que tot i així es va vendre molt millor i de fet és un dels més venuts de la Wii, però és clar, que el pack inclogui un comandament és quelcom que hem de tenir molt en compte a l'hora d'analitzar les vendes del títol.



Què podem dir del Wii Sports? Gairebé tothom el té, perquè als packs de la Wii sempre venia... fins que es va començar a comercialitzar amb altres opcions. No és cap meravella, però com a introducció a la consola i al seu sistema de control, que és el més destacat que té tenint en compte que gràficament està al nivell de la seva predecessora, la Gamecube, doncs no està pas malament. També és el típic joc que té tothom que es va afanyar a comprar la Wii i després no li va fer més cas, per tant una mala inversió.



El Wing Island va ser un autèntic desastre de crítica i de vendes, ja que segons la Wikipedia va vendre només 800 còpies en el seu llançament. Podem dir que va ser el joc que menys gent es va endur a casa amb la Wii el dia que va sortir.



No podíem deixar d'esmentar el The Legend of Zelda: Twilight Princess, la primera obra mestra que va tenir la Wii (i que també va sortir en Gamecube, ja a les acaballes de la seva vida comercial i en petites quantitats, per la qual cosa la versió de la consola anterior a la Wii està especialment cotitzada al mercat de segona mà). M'hi hauria de posar algun dia, perquè el vaig començar amb interès però el tinc abandonadíssim.

Acabarem citant el Machi-kuru Domino, un altre joc exclusivament japonès del qual no he trobat cap vídeo, però que tampoc no és imprescindible. A la propera entrega veurem els títols de llançament als Estats Units i Europa, que en molts casos coincideixen, i sense repetir els vídeos dels pocs jocs que hem vist avui que també sortissin a Occident el mateix dia que la pròpia Wii.

Els primers jocs de la NES

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, li dedico una nova entrada aquest cop protagonitzada pels títols que van acompanyar la NES en el seu llançament tant al Japó, on es deia Famicom, com als Estats Units i Europa. Tres mercats on la quantitat dels videojocs i el seu nom van variar d'una manera interessant, com podrem veure.

Començarem pel Japó, que és on va sortir primer la 8 bits de sobretaula de Nintendo, com ja hem dit allà coneguda com a Famicom, que és una contracció de Family Computer. En aquell país veia la llum el 15 de juliol de 1983 i ho feia amb només tres títols, un dels quals aquest Popeye que ja havíem vist en parlar dels videojocs de l'emblemàtic personatge.

Un altre va ser el Donkey Kong, que en realitat i com ja vaig explicar era el joc on havien d'aparèixer els personatges de Popeye, però al final van acabar sent dos videojocs diferents, tot i que de concepte força similar.

I si l'anterior era el primer videojoc on va aparèixer el llegendari Mario, al Donkey Kong Jr. el podem veure, per primera vegada, fent de "dolent". I ara passem als Estats Units, on la consola es va llançar el 18 d'octubre de 1985, amb un catàleg inicial molt més extens, però que no coincidia amb el japonès. Bé, només en un joc, però ni tan sols es pot dir que fos així del tot:

És el Donkey Kong Jr. Math, un títol educatiu que seria un dels 18 videojocs amb què es va acompanyar la sortida nord-americana de la Nintendo Entertainment System, nom amb què també es coneixeria a Europa. 

El Super Mario Bros. no necessita presentació, però el cas és que va ser un dels jocs de llançament en aquell país.



Un altre clàssic que també hauríeu de conèixer, però per si de cas diré que és el Duck Hunt, el cèlebre títol de pistola de la NES.



Del mateix gènere era el Wild Gunman, un altre clàssic, que tindria un company potser no tan conegut, que és el que veurem a continuació:



És el Hogan's Alley, on ens posen en la pell d'un agent de l'FBI que s'entrena com a pistoler en una galeria de tir que va existir fins al final de la Segona Guerra Mundial. Se'n crearia una altra, a l'acadèmia de l'FBI de Quantico (Virginia), als Estats Units, gràcies a la popularitat del joc.



La NES nord-americana també es va llançar amb el Wrecking Crew, el títol on en Mario i en Luigi no són lampistes, sinó fusters, i es dediquen a destruir edificis. 



Al catàleg inicial de la consola més popular del món durant uns quants anys també hi havia lloc per a l'esport, com demostra el Baseball, que s'assembla sospitosament a un títol que durant la meva infantesa em va ensenyar unes quantes coses sobre aquesta disciplina.



El 10-yard fight canviava d'esport, era de futbol americà com es pot apreciar al vídeo, però tenia una estètica molt similar.



O tots els títols d'esports eren iguals o aquest Golf s'assembla, també sospitosament, al que tenia jo a l'MSX i que havia desenvolupat, com el Baseball, la prestigiosa Konami.



El mateix es pot dir del Tennis, que sembla que canviï els sprites del que Konami va dissenyar per al ja esmentat MSX i que servidor té entre els seus títols, malauradament, pirates.



Acabem el gènere esportiu amb l'Excitebike, un clàssic del motocross de la NES i de Nintendo en general, perquè esdevindria una saga amb remakes i seqüeles.

Abans he esmentat la pistola de la NES, que va tenir una entrada fa molt temps a la secció d'Accessoris d'aquest bloc. Allà també n'hi va haver una sobre un altre perifèric, el robot R.O.B., del qual havia de parlar necessàriament perquè els dos títols que vénen ara requerien el seu ús:



Un és el Gyromite, que manté a la pantalla de títol el nom japonès de Robot Gyro, i que ens fa emprar el robot per tal d'ajudar el protagonista del joc a avançar en les pantalles amb l'acció d'apujar o abaixar portes.



L'altre és l'Stack Up, de fet l'altre títol de la NES que feia ús del R.O.B. (sí, només en van ser 2), i es repetia la presència del professor Hector, el protagonista del Gyromite.



Tornem als controls tradicionals amb el Clu Clu Land, un títol on controlem un peix que ha d'anar movent unes barres daurades i evitar que l'atrapin o caure en forats.



Aquest sí que és un clàssic recordat i estimat, i referenciat en jocs com la saga Smash Bros. Es tracta de l'Ice Climber, un addictiu joc de plataformes per a tots els públics.



Aquí en tenim un de lluita. És el Kung-Fu, que és com es deia la versió de la NES d'un títol de les recreatives anomenat Kung-Fu Master i protagonitzat pel cèlebre Jackie Chan, que de fet es basava en la seva pel·lícula Els supercamorristes.



El Mach Rider el podria haver posat a la part dels videojocs esportius, però que jo sàpiga no existeix cap disciplina on les motos disparin, de manera que ja està bé aquí.



Acabarem amb els jocs de llançament de la NES nord-americana amb el Pinball, un altre que s'assembla molt a la versió de l'MSX que tinc, i ens quedarà veure què va passar a Europa quan la consola hi va aparèixer l'1 de setembre de 1986:



És el Mario Bros. (sense Super), el segon joc on va aparèixer el lampista italoamericà i el primer on va sortir el seu germà Luigi, un videojoc altament competitiu que abans de triomfar a la consola i com a extra en futurs títols de la franquícia va passar per les recreatives.

I ja no posaré cap més vídeo, perquè a banda d'aquest joc al Vell Continent la NES va néixer amb els ja esmentats i vistos Excitebike, Pinball, Popeye, Tennis i Ice Climber.

Els primers jocs de la Gameboy Advance (2a part)

Tot i que la primera entrega d'aquesta entrada, que vaig fer abans-d'ahir, ha estat una de les que han obtingut menys visites de tota la història de la secció i entenc que interessa a ben poca gent quins van ser els jocs de llançament de la Gameboy Advance, allò que es promet és deute i vaig dir que a la segona part parlaria dels primers títols de la GBA als Estats Units i Europa, de manera que és el que em disposo a fer ara.

Aquest curiós i no gaire prometedor joc es deia Army Men Advance i va sortir als Estats Units, com la consola, l'11 de juny de 2001.

Tot un clàssic, l'Earthworm Jim, que estava basat en la versió de Super Nintendo de 1995 però que, malgrat la superioritat tècnica de la Gameboy Advance (com a mínim igualtat), era una conversió pobra que no va rebre gaire bona acollida. 

El primer de naus que va sortir per a la Gameboy Advance va ser aquest Iridion 3D que no va agradar massa però, com a mínim, té una bona banda sonora. Curiosament l'estaven fent per a la Gameboy Color, però al final va acabar a la seva successora.

El Namco Museum de la Gameboy Advance la va acompanyar en el seu llançament nord-americà i incloïa els clàssics Ms. Pac-man, Dig Dug, Pole Position, Galaga i Galaxian.

No he trobat cap altre vídeo del Pitfall: The Mayan Adventure, així que hem d'aguantar aquest amb els comentaris del seu autor. Era la versió Gameboy Advance d'un títol que va sortir per a d'altres sistemes a mitjan anys 90 i que, com deveu saber, pertany a una saga d'allò més clàssica. La crítica el va suspendre. 

Un altre clàssic versionat, el Rayman Advance, que era una versió descafeïnada del joc de 1995-1996 per a Playstation, PC i Saturn. Sembla que el problema és una música de menys qualitat (naturalment era un cartutx, no un CD), alguns nivells menys i una dificultat rebaixada.

La Gameboy Advance és una gran consola amb un bon nombre de jocs originals imprescindibles, però també era un sac de conversions de moltíssims títols d'altres sistemes, com és el cas del Ready 2 Rumble Boxing Round 2, que com ja vaig explicar en parlar de la saga és bastant mediocre. 

També era una conversió el Tony Hawk's Pro Skater 2, però en aquest cas la versió de la Gameboy Advance va agradar bastant i per als fans de l'skate és un imprescindible del seu catàleg. 

Als Estats Units van aparèixer aquests títols que he esmentat, a banda d'alguns que ja vaig comentar fa 2 dies en repassar els primers llançaments japonesos, que són el Castlevania: Circle of the Moon, el ChuChu Rocket!, l'F-Zero: Maximum Velocity, el Fire Pro Wrestling, el GTA Advance Championship Racing, el Konamy Krazy Racers, el Pinobee, el Super Dodge Ball Advance i el Super Mario Advance. 

Acabo amb un anunci del Super Mario Advance, que segons la poca informació que hi ha al respecte va ser un dels títols de llançament de la portàtil a Europa el 22 de juny de 2001 juntament amb els ja esmentats Kuru kuru kururin, Castlevania: Circle of the Moon, F-Zero: Maximum Velocity, Konamy Krazy Racers, Tony Hawk's Pro Skater 2, Tweety & the Magic Gems, Ready 2 Rumble Boxing Round 2, Rayman Advance i Top Gear GT Championship.