Videojocs animats: Hammerin' Harry

Suposo que recordeu el Hammerin' Harry, el clàssic de recreativa de 1990 desenvolupat per Irem. Quantes tardes i setmanades gastades en aquesta màquina, "la de monedas que le eché", eh? Doncs jo no, no vaig conèixer la seva existència fins fa poc, i malauradament encara no ha estat emulat en cap sistema que jo tingui, almenys legalment.

En fi, a més de la versió original arcade va tenir un port a la Famicom (i després la NES) l'any 1991, una seqüela per a la Game Boy anomenada Hammerin' Harry: Ghost Building Company el 1992, una segona entrega per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb el títol japonès -perquè no es va localitzar- de Daiku no Gen-san 2: Akage no dan no gyakushô el 1993, una incursió a la Super Famicom amb el Ganbare! Daiku no Gen-san, també el 1993; repetia a la Game Boy el 1994 amb el Daiku no Gen-san: Robot teikoku no yabô, ja l'any 2000 la saga debutaria a la Game Boy Color amb el Daiku no Gen-san: Kachikachi no tonkachi ga kachi, i finalment el 2008 arribava a la PSP l'última entrega de la franquícia, Hammerin' Hero, o GenSan a Europa. 

Tot aquest rotllo ha estat per dir que n'existeix una adaptació a anime, però com que es basa en el darrer joc de la saga, el de la PSP, i amb el mateix nom al Japó, Ikuze! Gen-san ("Som-hi, Gen!") -encara que el del videojoc, sencer, era Ikuze! Gen-san: Yûyake daiku monogatari-, primer havia de donar el context de la sèrie.

Es tracta del que es coneix com a ONA, o "Original Net Animation", perquè es va publicar a la web de GyaO l'any 2008. I el primer episodi era així (em sap greu, no n'he trobat amb subtítols en cap idioma):

En total són 24 episodis, cadascun amb 9 minuts de durada, que l'any següent, tot i que només al Japó, es van posar a la venda també en DVD. Hi veiem en Genzô Tamura, un treballador de la construcció de 19 anys que protegeix, amb el seu martell gegant, el seu barri, Beranme, de qualsevol amenaça, sobretot la del Grup Kuromoku.

Si busquem vídeos del joc en si, que no compartiré per no carregar tant l'article, per altra banda no gaire llarg de text, veurem com les noies que apareixen a la sèrie hi surten també, i que té una estètica anime reforçada per la tècnica del cel shading, i la coincidència temporal fa pensar, sense que sigui cap fita de la història de la investigació, que tots dos productes van ser creats en paral·lel, en allò que anomenen sinergia.

Així doncs, si teniu bons records d'aquest clàssic dels videojocs, o sobretot si us agrada l'entrega per a PSP, i sabeu japonès, ara també sabeu que existeix una sèrie animada basada en les aventures del seu protagonista.

Videojocs animats: The Power Team

Hem vist altres cops adaptacions de videojocs a dibuixos animats, i també d'aquest estil propi dels 80 i els 90 que consistia en segments dins d'un programa d'imatge real sobre videojocs. És el cas, per exemple, del famós contenidor Saturday Supercade, on es van poder veure les sèries animades de Donkey Kong, Q*bert o Kangaroo.

Doncs bé, va existir un altre contenidor d'aquesta mena, anomenat Video Power, i com que també contenia segments de dibuixos animats basats en videojocs, és hora de parlar-ne.

El programa va començar el 1990 i va tenir una segona temporada en què va patir una reinvenció notable en concurs televisiu que va deixar fora els dibuixos animats de què parlo avui, que van formar part només de la primera temporada, amb 26 episodis entre 1990 i 1991.

Video Power consistia en parts d'imatge real en què un personatge anomenat Johnny Arcade parlava de videojocs d'actualitat, els mostrava i els analitzava, i una altra de ficció animada en què apareixia ell mateix, que jugava a diversos videojocs publicats per Acclaim (més endavant la sèrie es tornaria a emetre com a Acclaim Masters) els protagonistes dels quals sortien de la pantalla. Aquí teniu el primer episodi, encara que sigui només per veure'n la cançó d'entrada:

Els personatges que protagonitzen The Power Team, que és com es diu la sèrie, per cert, són el mític Kwirk del joc del mateix nom (precisament en aquella entrada vaig parlar de l'existència d'aquests dibuixos, però molt breument), en Max Force del NARC, en Kuros del Wizards and Warriors, en Tyrone de l'Arch Rivals i en Bigfoot del videojoc també del mateix nom i que en aquest cas és un monster truck. No seria un repartiment d'all-stars, no ens enganyem, però precisament per això té encant.

Argumentalment parlant, The Power Team posa els protagonistes en les típiques missions d'un episodi, que tenen a veure amb aixafar els plans de diversos enemics de jocs representats d'Acclaim, com en Malkil del Wizards and Warriors o en Rowdy Roddy Radish del Kwirk, però sobretot del malvat Mr. Big, del NARC, que igual que ells han anat a parar al món real (de dibuixos, sí, per evitar confusions, però escenaris de la societat humana contemporània) i volen desfermar-hi el caos, cosa que el grup d'herois evita cada vegada.

Com a curiositat, els personatges van ser redissenyats d'una manera més o menys evident per qüestions diverses. Per exemple, en Kuros, que a la portada del joc de la NES era com veiem a la imatge, va veure el seu aspecte canviat per un de molt semblant al de certa figura d'acció de Mattel, sens dubte per mirar de capitalitzar-ne la popularitat.

Al jugador de bàsquet Tyrone, per la seva banda, li van créixer cabells, mentre que al videojoc anava rapat, segurament perquè s'assemblava massa a en Michael Jordan. En Max Force, finalment, va perdre les metralladores i a canvi li van donar un cinturó multiusos, s'entén que per suavitzar el to de les seves aventures pensant en la joventut de l'audiència objectiva, que després podia comprar lliurement els videojocs fossin violents o no, però bé, són les clàssiques contradiccions del mercat. 

Va quedar en 26 episodis, doncs, aquella sèrie explicada en fragments de poc més d'un quart d'hora dins d'un contenidor dedicat als videojocs, una fórmula habitual a la televisió estatunidenca de l'època, i amb uns dibuixos animats de qualitat discutible, però que vistos ara són d'allò més entranyables.

 

Videojocs animats: Sakura Wars

De totes les franquícies de Sega n'hi ha algunes que, en aparèixer més tard, en els anys de decadència de la companyia, i sobretot per ser pràcticament només productes per al mercat japonès, no han arribat a ser conegudes pel gran públic i, quan els aficionats als videojocs les han conegut, ha estat de nom i poca cosa més. 

És el cas de la saga Sakura Wars, o Sakura Taisen en japonès, que combinant elements d'RPG, novel·la visual i simulador de cites va fer fortuna al Japó i va generar una franquícia multimèdia que va començar a la Saturn el 1996 i, de moment, l'últim que se n'ha fet ha estat un reboot amb el mateix nom per a la PlayStation 4, ara sí de llançament internacional.

Creada per Oji Hiroi i ambientada en una era Taishô (1912-1926, i concretament 1923 com a punt de partida) amb elements ficticis i gènere steampunk, en què grups de dones amb poders màgics s'enfronten a dimonis tot controlant mechas que funcionen amb vapor, la saga va aparèixer en 6 videojocs de la sèrie principal i diversos spin-offs, però també còmics, novel·les lleugeres, CD de bandes sonores -i concerts!-, obres de teatre, marxandatge o, és clar -per això en parlo aquí- adaptacions animades. 

La primera, representada a la imatge de dalt, va ser l'OVA de 4 episodis entre 1997 i 1998 Sakura Wars: The Gorgeous Blooming Cherry Blossoms, que podem anomenar així perquè va arribar el mateix 1998 als Estats Units. Explicava històries preqüela respecte al primer videojoc.

Entre 1999 i 2000 se'n va fer una segona tongada d'OVA, aquest cop de 6 episodis, que es va anomenar, als Estats Units, Sakura Wars: Return of the Spirit Warriors, on es va publicar l'any 2002. Argumentalment se situava entre el primer joc, l'esmentada estrena de la franquícia a la Saturn, i el segon, també per a la 32 bits de Sega, almenys originalment.

L'any 2000 es va emetre al Japó la que seria la primera sèrie de televisió de la saga, amb direcció de Ryûtarô Nakamura, responsable de l'aclamada Serial Experiments Lain, amb un total de 25 episodis i publicada també als Estats Units en DVD el 2003. 

En aquest cas tornava a agafar com a base el primer videojoc, tot i que amb força elements nous, de collita pròpia. 

El 2001 arribaria el primer llargmetratge de Sakura Wars, conegut com a Sakura Wars: The Movie i responsabilitat de la prestigiosa Production I.G, que ja havia treballat a les escenes animades dels jocs des de la segona part. 

En principi serveix per lligar els esdeveniments de la tercera i la quarta entregues dels videojocs, però sembla que és una història de la qual es pot gaudir individualment. 

L'any 2002, a càrrec de Radix, es va fer una OVA d'una sola entrega, anomenada Sakura Taisen: Sumire, en què s'acomiadava per jubilació l'actriu de veu del personatge de la Sumire, cosa que va propiciar aquest bonic homenatge.  

Un any més tard apareixia una altra OVA, aquesta vegada de 3 episodis, anomenada Sakura Taisen: École de Paris, ambientada a la capital francesa i amb uns altres personatges, del tercer videojoc, el rerefons els quals s'explica en aquests episodis. 

Aquests nous personatges tornaven a sortir a l'OVA també de 3 episodis de 2004-2005, Sakura Taisen: Le Nouveau Paris, però si l'OVA anterior era una preqüela del tercer joc, aquesta n'era una seqüela, a més de l'última de les tres produccions de Radix.

Tot i que el quart videojoc estava ambientat novament al Japó, el cinquè -que sí que va sortir a Occident- va traslladar l'acció a Nova York, amb un nou grup de noies, i el 2007 es va llançar una OVA de 6 episodis que li feia de seqüela, amb el nom de Sakura Taisen New York NY. Aquest cop, l'estudi encarregat de fer-la realitat va ser la veterana AIC. 

Per acabar, he dit al principi que el 2019 havia sortit un reboot de la franquícia, i l'adaptació animada no es va fer esperar gaire: amb 12 episodis se'n va emetre fa uns mesos la sèrie televisiva, llicenciada als Estats Units com a Sakura Wars: The Animation, però en japonès anomenada Shin Sakura Taisen ("shin" significa "nou" o "nova"), que recupera alguns personatges coneguts en una nova versió i fa net respecte a les entregues anteriors, per tal d'arribar al gran públic després de tants anys sense adaptacions.

Ignoro fins a quin punt es pot seguir la història d'aquest univers veient-ne només els animes, però sembla que força, i amb una saga que principalment s'ha quedat al Japó és quelcom que podem agrair. 

Videojocs animats: Kangaroo

Hi ha molts videojocs, moltíssims, dels que no conec ni tan sols l'existència. Com a "arqueòleg" dels videojocs aficionat que soc, m'encanta descobrir coses noves i no m'importa gaire la qualitat dels productes des del punt de vista actual en comparació amb la novetat que representen per a mi o la rellevància que van tenir en el seu moment.

 

En tot cas, cada dia potser no, però cada setmana descobreixo alguna cosa nova en aquest sentit, i una d'elles ha estat la del Kangaroo, un títol de Sun Electronics que es va llançar per a recreatives el 1982 i que ens posa a la pell d'una mare cangur que ha de rescatar el seu fillet d'uns micos tot accedint a la part superior d'una pantalla vertical i esquivant-ne els perills (ves a saber d'on devien treure la lleugera inspiració).

No és un joc excessivament conegut, que jo sàpiga (tampoc és que en sàpiga gaire, compte), si més no difícilment el veurem esmentar entre els grans clàssics de recreativa de principis dels anys 80, tampoc si ens centrem en aquell gloriós 1982 que em va veure néixer, però resulta que se'n van fer uns dibuixos animats, i per això en parlo aquí.

Eren dins del contenidor Saturday Supercade, que ja he esmentat altres cops, i que incloïa versions animades de títols com Frogger, Donkey Kong, Donkey Kong Jr. o Q*Bert, i que a la segona temporada va estrenar els dibuixos de Kangaroo.



La qualitat del vídeo és terrible, he vist captures de VHS molt millors que aquesta, però és el que tenim. Eren episodis curts, i se'n van fer només 13, emesos per primer cop entre el 8 de setembre i l'1 de desembre de 1984.

En aquesta adaptació la història ens presenta les aventures del canguret Joey, la seva mare Katy i l'esquirol Sidney, que han d'enfrontar-se a la banda Monkeybiz, formada pels micos Bingo, Bango, Bongo i Fred (una correlació de noms que recorda la dels fantasmes Inky, Pinky, Blinky i Fred de la saga Pac-man), que fan anar de corcoll el vigilant d'un zoo.



Deixo aquí aquest vídeo del joc perquè es vegi com era originalment, i la collita pròpia que es percep de seguida a l'adaptació animada. No és pas una cosa dolenta, al capdavall poca cosa haurien pogut fer cenyint-se al material original, però no és sobrer dir-ho.

Videojocs animats: Virtua Fighter

Una de les sagues de videojocs de lluita poligonals més importants, per no dir la que va posar en marxa el que podríem anomenar subgènere, ja fa uns anys que no dona senyals de vida mentre les franquícies rivals continuen, però no es podrà negar mai que Virtua Fighter forma part de la història dels videojocs i que va deixar-hi una empremta enorme.

El cas és que quan aquesta popular saga ja havia vist sortir dues entregues, se'n va fer una sèrie animada per al mercat japonès, que és del que vull parlar avui.

Emesa en 35 episodis originalment a TV Tokyo del 2 d'octubre de 1995 al 27 de juny de 1996, i dirigida per Hideki Tokonatsu, se situa cronològicament abans de la història del primer videojoc, i per tant els seus personatges hi apareixen més joves.

Argumentalment parlant, el seu protagonista és l'Akira Yûki, que surt a l'aventura per trobar les vuit estrelles del Cel, i el seu camí es creua amb el d'altres personatges coneguts de la saga, com el de la Sarah Bryant, segrestada per una científica de robòtica que té la intenció de crear el soldat perfecte, però també coneixerà el seu germà Jack Bryant, la Pai Chan, en Lion Rafale, en Kage-Maru i l'entranyable ancià Shun Di, que l'ajudaran a rescatar la Sarah, i que són només alguns dels personatges dels jocs que apareixen en aquesta adaptació animada.

Aquí en teníem l'opening, però cercant una mica es poden trobar episodis sencers d'una sèrie que, sorprenentment -més que res perquè no acostuma a anar així-, va ser lloada per la seva simplicitat (en oposició a les innecessàries complicacions d'altres adaptacions) i el fet que defugís la més que suada trama d'un torneig de lluita, amb uns combats que no s'allarguen gratuïtament i una bona banda sonora.

Es va emetre fora del Japó en països com Argentina, Xile, Mèxic, Itàlia i alguns d'àrabs. En canvi, als Estats Units no va tenir gaire èxit i només hi van arribar 24 dels episodis. 

El cert és que fa venir ganes de donar una oportunitat a un producte que, per prejudicis i males experiències amb d'altres de similars, segurament passa molt desapercebut de manera injusta. I, per cert, la Game Gear va rebre un títol de la saga basat en els dibuixos animats, amb el nom de Virtua Fighter Animation. 

Videojocs animats: Earthworm Jim

He hagut de repassar a l'història d'aquest blog, amb més de 1.100 entrades publicades, si n'havia dedicat alguna a aquesta adaptació, i sorprenentment no, de manera que ja tinc l'excusa per fer una nova entrega dels videojocs que han passat pel format dels dibuixos animats.

En aquest cas es tracta d'un personatge i un univers molt susceptibles de funcionar bé a la petita pantalla, i resulta que hi va estar força temps, pel que acostuma a passar amb aquestes adaptacions.

Ja ho deveu haver endevinat pel títol, però parlo de l'Earthworm Jim, el simpàtic cuc de terra convertit en superheroi gràcies a un uniforme que va protagonitzar un divertit plataformes d'acció, amb seqüeles i versions per a diversos sistemes però que es va estrenar en termes absoluts a la Mega Drive.

Amb el protagonista ja n'hi podria haver prou, però aquell joc -bé, els dos primers, els més populars- tenia un humor esbojarrat que el feia digne d'aparèixer en d'altres mitjans, i sí, va tenir aquesta sèrie de televisió de 2 temporades entre 1995 i 1996 a la cadena Kids' WB dels Estats Units.

Aquí en podem veure la seqüència d'entrada, que ens permet fer-nos una idea de la mena d'aventures que ens trobarem al llarg dels seus 23 episodis en què trobem tant el protagonista com altres personatges de l'Earthworm Jim i l'Earthworm Jim 2, com per exemple en Peter Puppy, el gos ajudant d'en Jim, o la princesa What's-Her-Name.

Són històries autoconclusives amb els típics dolents que volen dominar l'univers o prendre-li a en Jim l'uniforme que el fa tan especial, i com a curiositat, normalment hi ha una història extra protagonitzada per algun dels seus enemics però sense la presència del cuc. 

Aquí en tenim el primer episodi, modificat per tal d'evitar la censura de Youtube pel que fa al copyright, i si ens hi fixem, la veu del protagonista és la d'en Dan Castellaneta, que és la veu d'un tal Homer Simpson en anglès, la llengua original tant d'Earthworm Jim com dels dibuixos d'Springfield. 

Normalment les adaptacions animades de videojocs no duren gaire perquè no són gaire bones, però en aquest cas va tenir molt bones crítiques, i es va emetre tant als Estats Units com al Regne Unit i Irlanda. A Austràlia i Nova Zelanda va arribar quan es va editar en DVD. 

Potser aquest matrimoni feliç l'hauríem d'atribuir al fet que el creador, guionista i productor executiu de la sèrie era en Doug TenNapel, que a més d'estar ficat al món de la televisió també és dibuixant de còmics i va participar en la creació de diversos videojocs, entre els quals, sí, els dos primers Earthworm Jim, dels quals va ser el creador. Per tant, va ser el responsable d'uns videojocs d'èxit i ell mateix els va adaptar a la televisió, i la jugada li va sortir rodona.

Videojocs animats: Battletoads

Que els Battletoads van néixer com a paròdia de les llavors omnipresents Tortugues Ninja no hauria de ser cap notícia ni cap sorpresa per a cap persona coneixedora de la història dels videojocs. No se n'han amagat mai, de la seva inspiració, i tot i que no van obtenir el seu èxit, ni de bon tros, tampoc és que mai els pesés gaire.

Els gripaus antropomòrfics i hipermusculats de la mítica Rare "competien" -tampoc no és que derrotar el que ja era una franquícia molt potent fos l'objectiu principal- amb els batracis de noms renaixentistes però ho feien des del món dels videojocs, i els mancava la presència a la televisió i les joguines que sí que tenien en Leonardo, en Donatello, en Michelangelo, en Raphael i companyia.

En Rash, en Zitz i en Pimple repartien cleques amb el seu estil cartoon i unes extremitats que es transformaven, vivien esbojarrades aventures en pocs però recordats títols, que són el Battletoads (NES, 1991, portat posteriorment a Amiga, Mega Drive, Game Gear, Game Boy -Battletoads in Ragnarok's World- i Amiga CD32, i conegut per la seva dificultat; un altre Battletoads per a Game Boy però diferent, Battletoads in Battlemaniacs (SNES, 1993 i Master System, al Brasil, 1996), Battletoads & Double Dragon (SNES, NES, Mega Drive i Game Boy, 1993), Battletoads Arcade (1994) i l'any vinent en tindrem una nova entrega a la Xbox One i PC.

La competència, només des dels videojocs, era difícil, sobretot quan les Tortugues Ninja també eren presents en aquest mitjà, i a través de molts i aplaudits jocs, com vaig explicar aquí i aquí. Així que també es va intentar a la televisió.



Aquí podem veure'n el pilot sencer, que en realitat no intentava tant competir amb les Tortugues Ninja com aprofitar-se del seu èxit, com farien posteriorment altres dibuixos amb animals antropomòrfics.

La premissa del projecte, escrit per David Wise, que també era el guionista principal de la sèrie clàssica de les Tortugues Ninja, era que tres adolescents que es transformen en aquests gripaus per tal de salvar el professor T. Bird i l'Angelica de la malvada Dark Queen, en el que era una preqüela del primer joc.

Segons la Wikipedia es va emetre el cap de setmana d'Acció de Gràcies de 1992, però no va passar d'aquesta fase i no es va convertir en una sèrie, tot i que es va posar a la venda un VHS amb el capítol al gener de 1994, curiosament tard. No se'ns explica per què la seva història va acabar d'aquesta manera, però podem suposar que els seus estàndards de qualitat es van considerar insuficients.

Videojocs animats: Donkey Kong Jr.

El fill del Donkey Kong original és un personatge que es mereixeria una reivindicació. Ja vaig parlar de la línia genealògica dels Kong en una entrada dedicada al realment genèric nom de Donkey Kong, i allà vaig explicar que era, segons una de les versions, el pare del Donkey Kong actual, mentre que en d'altres era el Donkey Kong que protagonitzava el joc de la Game Boy de 1994 (on en realitat sortia un Donkey Kong petit) i la saga Donkey Kong Country. 

En qualsevol cas, després de controlar-lo com a protagonista al Donkey Kong Jr. (recreativa, 1982, i NES el 1983), el vam poder veure al Super Mario Kart (1992) tot i que d'esquenes, i també va ser un personatge jugable al Mario's Tennis de la Virtual Boy i al Mario Tennis de la Nintendo 64, a més de sortir fent cameos en múltiples jocs de Nintendo. 

Fet aquest petit homenatge, després d'haver parlat fa temps de la de Donkey Kong Country, que segons la teoria que preferim també seria d'ell, aquesta entrada és en realitat per parlar de la sèrie de dibuixos d'en Donkey Kong Jr., que no va ser ben bé una sèrie pròpia, sinó que era un segment protagonitzat per ell en el contenidor anomenat Saturday Supercade, als Estats Units.

Van ser 13 episodis d'uns 12 minuts que es van emetre per primer cop entre setembre i desembre de 1983, i que compartien espai, entre altres dibuixos animats, amb els protagonitzats pel seu pare. 

Pel que fa a l'argument, si a la sèrie d'en Donkey Kong la premissa era que s'escapava del circ i era perseguit per en Mario, a la d'en Donkey Kong Jr. el petit simi segueix els passos del seu pare per ajudar-lo i salvar-lo, i ho fa acompanyat d'un adolescent d'estètica cinquantera que l'ajuda i li dona consells quan fa coses esbojarrades.

Alguns dels segments de Saturday Supercade van arribar a diverses cadenes de televisió de l'estat espanyol, per exemple el d'en Q*bert, que es va poder veure en català, i també va tenir aquesta sort la d'en Donkey Kong Jr., i tot i que no he estat capaç de trobar informació que concreti en quines cadenes es va poder veure, em diu en Parufito a Twitter que la recorda vagament en català.

Videojocs animats: Bayonetta

L'any 2009 sortia a la venda un videojoc que potser no va ser revolucionari, però sí que va esdevenir un dels millors de la generació Xbox 360 - PlayStation 3, especialment a la màquina de Microsoft, versió considerada millor sense cap mena de dubte pels seus 60 frames per segon que, en convertir-se a la competència, van esdevenir la meitat. 

En fi, Bayonetta va sacsejar el gènere del hack and slash amb un sistema de joc molt similar al dels Devil May Cry, però amb una ambientació molt particular: a la fictícia ciutat europea de Vigrid es desperta després d'un son de 500 anys la Bayonetta, una bruixa sense records del seu passat i amb un caràcter juganer i seductor que despatxa àngels malvats amb un repertori espectacular de cops i encanteris. 

  

El joc és una autèntica meravella pel que fa al ritme i l'acció, i encantarà als fans de les històries que enfronten el Bé i el Mal, la Llum i la Foscor, i evidentment als seguidors de la saga Devil May Cry. 

El 2014 en va sortir la segona part, aquest cop en exclusiva per a la Wii U (curiosament la Wii no va arribar a tenir el primer Bayonetta), però abans, el 2013, se'n va estrenar una pel·lícula d'animació dirigida per en Fuminori Kizaki.

Aquí tenim el tràiler, on podem veure que la pel·lícula és molt similar al que ens explica el joc, i de fet és això: una adaptació del Bayonetta, amb el títol Bayonetta: Bloody Fate, que presentava lleugers canvis però mostrava molt de respecte pel material original. El film es pot veure sencer a Youtube, però també està disponible en DVD i Blu-ray en castellà.

Com a curiositat, es veu que aquest va ser el primer cop que els personatges de Bayonetta van parlar en japonès, perquè el primer joc, tot i que venia d'aquell país (el seu director era en Hideki Kamiya, responsable del Resident Evil 2, el Devil May Cry -és clar- o l'Ôkami), tenia les veus en anglès a la seva versió original. 

Quan va sortir en format domèstic als Estats Units gairebé tot el repartiment del videojoc va repetir les veus en anglès, i com que la pel·lícula va agradar també al Japó (on va passar pel cinema i tot) les veus japoneses de l'anime van doblar el Bayonetta 2 (ara sí, aquesta segona part estava en japonès) i l'edició especial del Bayonetta que es va fer per a la Wii U aprofitant la sortida de la seqüela.

Per cert, l'estudi encarregat del film, Gonzo, també va fer les seqüències animades de l'Street Fighter IV, a més de molts altres projectes relacionats no només amb els videojocs, sinó també amb l'animació en general.

 

Videojocs animats: Twinbee

Avui parlaré d'un clàssic dels shoot'em ups, o shmups com en diuen ara, o jocs de naus, o matamarcians que es deia abans. Però no per fer un homenatge a un títol tan important com aquest, no -tinc el primer en MSX, però no es pot dir que el conegui profundament-, sinó per veure els dibuixos animats que es van fer basats en aquest producte.

Twinbee va néixer com a recreativa el 1985 gràcies a la llegendària Konami, era un videojoc de naus amb personatges molt bufons que recorden els dissenys dels invents de Dr. Slump, i destacava per la possibilitat d'incrementar el nostre poder segons les vegades que disparéssim a unes campanes que canviaven de color amb cada tret, a més de permetre que hi juguessin dues persones alhora. Aquell primer joc va ser convertit a MSX i Famicom l'any següent i va tenir diverses seqüeles i rellançaments al cap dels anys.

No repassaré, com deia, el joc ni la saga, potser en un altre moment, i a més ja ho ha fet molta gent que en sap molt més que no pas jo, però no hi ha dubte que Twinbee és una saga clàssica del gènere que més o menys tothom coneix.

La seva popularitat es va manifestar també en forma de productes relacionats, com ara el radio drama que es va fer el 1993 per tal de promocionar el Pop'n Twinbee de la Super Nintendo, adaptacions a còmic i també dibuixos animats o anime, que és del que parlo avui.



La primera d'aquestes adaptacions, de la qual vèiem un fragment al vídeo, va ser un curtmetratge de 1994 que es basava en un altre joc de la Super Nintendo, el Pop'n Twinbee: Rainbow Bell Adventure, de plataformes. Tenia el títol de Twinbee Winbee 1/8 Panic.

No he trobat vídeos ni imatges que estigui segur que pertanyen a un altre curt, de 1998, que amb el títol de Twinbee Kaigan Monogatari es va llançar com a pròleg de l'última adaptació animada que veurem:



Es tracta d'una OVA (animació publicada directament per a la seva venda en format domèstic), Twinbee Paradise, que va tenir 3 episodis, concretament Venus no hohoemi, Manatsu no shinkirô i Aku yo fukkatsu seyo!, i que van sortir per separat el 1999 tant en VHS com en Laserdisc.

En aquest cas la base era la ficció radiofònica esmentada més amunt, però tant en unes adaptacions com en les altres els personatges eren els que es van presentar al Detana!! Twinbee, el cinquè joc de la saga (segon per a recreatives) i van sortir a partir de llavors, sobretot en Light, els seus cosins Pastel i Mint i el doctor Cinnamon, avi de tots tres i inventor de les naus Twinbee i Winbee.

Videojocs animats: Where on Earth is Carmen Sandiego?

El nom de Carmen Sandiego em sonava de quan era petit i el sentia anomenar o el llegia en alguna revista especialitzada, però reconec que mai no he provat cap dels videojocs de la llarguíssima saga concebuda com una sèrie de títols educatius en els àmbits de la història i la geografia.

Des del primer, Where in the World is Carmen Sandiego?, de 1985 i per a diversos ordinadors (i la Master System!) fins a la versió de Facebook de 2011, passant per títols d'èxit com el Where in Time is Carmen Sandiego?, que va tenir versions fins i tot per a la NES, la Super Nintendo i la Mega Drive, aquest personatge clàssic -i malvat- dels videojocs ha aparegut també en diversos productes com ara llibres... i una sèrie animada. 

  

Es va emetre originalment a la Fox en 40 episodis repartits en 4 temporades d'emissió irregular, atès que va durar de 1994 a 1999, però el cas és que va arribar a guanyar un Emmy al millor programa infantil en horari diürn l'any 1995, repetint d'aquesta manera, en un altre format, l'èxit que havia aconseguit als videojocs. 

Fidel a l'argument dels jocs, es tracta de perseguir la lladre Carmen Sandiego i la seva organització V.I.L.E., que es dediquen a robar objectes arreu del món, i més endavant també viatjant en el temps. A la sèrie personalitza la cerca en els detectius adolescents i germans Zack i Ivy, que pertanyen a l'agència ACME, i que apareixerien després també al videojoc de 1995 Carmen Sandiego Junior Detectives. 

La sèrie va triomfar en oferir aventures i alhora continuar educant el públic infantil i juvenil, com els jocs, pel que fa a geografia, història, art... Tanmateix, sembla que al llarg que avançava la sèrie el personatge de la Carmen Sandiego va obtenir capes de profunditat i humanitat i va abandonar parcialment el seu paper de dolenta, que van adoptar altres personatges més purament malvats.

Se'n va destacar especialment el fet que, a diferència de la fórmula utilitzada habitualment als dibuixos animats, els personatges eren força intel·ligents, cadascun d'ells en el seu àmbit, i s'explicaven les coses sense tractar-se (i de pas el públic) de ximples. La versió en castellà d'aquesta sèrie es va poder veure a La 2 amb el nom de En busca de Carmen Sandiego -i probablement és un dels motius pels quals jo coneixia el nom, encara que no la mirés-. 

 

Videojocs animats: Ninja Gaiden

Ninja Gaiden és una de les sagues més conegudes de la història dels videojocs, encara que no podríem dir creient-ho de debò que es tracta d'una de les 5 o 10 més populars. Però sens dubte tothom n'ha sentit el nom almenys una vegada, encara que sigui per la seva gran dificultat, i és que estem parlant d'una franquícia d'èxit que va començar el 1988 en recreativa (però es va popularitzar el mateix any a la NES) i que es va revitalitzar el 2004 amb un títol per a Xbox que ha generat més productes durant la darrera dècada.

No és sorprenent, doncs, que amb la importància que ha tingut com a franquícia —una importància que ha dut el seu protagonista, en Ryû Hayabusa, a aparèixer com a personatge jugable des del principi de la saga de lluita Dead or Alive, també de Tecmo— Ninja Gaiden també hagi tingut una adaptació en forma de dibuixos animats o, més concretament, anime.

Es tracta de Ninja Ryûkenden, el títol original de la saga al Japó, que va sortir el 1991 només en aquell país en forma d'OVA o vídeo per a la venda directa, en aquest cas de prop de 50 minuts. Argumentalment, tot i que se prenia llicències, se situava després dels esdeveniments del Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos (1990), amb en Ryû vivint a Nova York i encarregat de rescatar la seva amiga Irene.

No va tenir cap seqüela ni es va exportar, de manera que aquest vídeo amb els subtítols en anglès deu ser una de les millors maneres que tenim de consumir la versió animada de Ninja Gaiden, especialment quan només va sortir en VHS. Pel que fa a la seva qualitat, no hi ha gaires opinions a la xarxa, i les que hi ha no s'acaben de posar d'acord. Aquí en tenim una d'extensa que troba l'adaptació força bona, sobretot comparada amb els resultats habitualment mediocres d'aquesta mena de productes.

El renaixement de la saga als anys 2000, que va suposar una gran revitalització del personatge, no devia impactar prou al Japó, perquè l'absència de la saga al món de l'animació, comprensible entre aquell 1991 i 2004, ha continuat i encara ara és una realitat.

Videojocs animats: Panzer Dragoon

Ja fa més de dos anys que vaig dedicar una entrada al clàssic més mitjà que petit Panzer Dragoon, una saga, de fet, que destaca per la seva originalitat i un disseny de jugabilitat ben especial, a més de l'aclamació de la crítica i el públic amb què compta. 

Però és clar, llavors no vaig dir, perquè no ho sabia, que té una adaptació animada, i aquell "error" em permet avui dedicar una entrada a aquesta adaptació a l'apartat corresponent.

En realitat només he trobat una animació basada en els Panzer Dragoon, i és una OVA, o animació llançada directament per al mercat domèstic, el 1996. Explicava en dibuixos animats i agafant-se unes quantes llicències (la més suau, podríem dir, el canvi de nom del protagonista, de Keil a Kyle) l'argument del primer videojoc de la sèrie, que havia sortit per a la Saturn el 1995. 

Va ser només un episodi de 27 minuts i el vídeo el veiem en anglès perquè no n'he trobat penjada la versió original japonesa. Tanmateix va bé per a explicar que el 1998 va sortir als Estats Units tot aprofitant la tirada que tenia l'aclamat Panzer Dragoon Saga, un dels videojocs més buscats de la Saturn —en aparèixer al final de la vida de la 32 bits de Sega se'n va fer una tirada més aviat limitada—, que tinc la sort de posseir des que va sortir el mateix 1998. 

El cas és que, com ens expliquen en aquesta dura crítica, és un anime força dolent en diversos aspectes, tant argumentalment com visualment, i sorprèn tenint en compte que hi va particpar el prestigiós estudi Production I.G. Veient el vídeo de mostra ens fem una idea dels llavors encara maldestres intents de barrejar animació generada per ordinador —de la qual, a més a més, aquí s'abusa— i una de més tradicional. Per acabar-ho d'adobar, va sortir als EUA en versió directament doblada (i no gaire bé), en comptes de fer-ho amb subtítols, que era el que normalment volien els fans i la tendència, fins llavors, de l'empresa ADV. Una llàstima.

Videojocs animats: Fatal Fury

Si no haguessin existit els Street Fighter, sens dubte la saga més popular de la història dels videojocs de lluita i una de les més estimades d'aquest mitjà d'entreteniment en general, probablement el seu lloc l'hauria ocupat una altra saga, Fatal Fury, d'SNK, que al Japó es deia Garô Densetsu (la llegenda del llop famolenc). 

Però encara que hagi viscut una mica a l'ombra de la franquícia de Capcom, Fatal Fury també ha tingut una popularitat esfereïdora i, com és natural, ha derivat en d'altres productes fora de l'àmbit dels videojocs, entre els quals les adaptacions animades.

La primera va ser l'especial televisiu que es va emetre al Japó a Fuji TV el 1992 amb el nom de Battle Fighters Garô Densetsu, que adaptava la història del primer videojoc i als Estats Units, quan es va llançar en VHS, es va rebatejar com a Fatal Fury: Legend of the Hungry Wolf, com podeu veure un títol que feia referència tant a la versió occidental com a l'original japonesa.

Amb el nom de Fatal Fury: La Leyenda del Lobo Hambriento (segons Youtube, perquè a la caràtula del vídeo no ho posa) i una durada de 45 minuts va sortir també en castellà, i el podeu veure sencer al vídeo que he incrustat aquí sobre. Però tot allò va continuar l'any 1993 amb la segona part, Battle Fighters Garô Densetsu 2 (Fatal Fury 2: The New Battle i Fatal Fury 2: La Nueva Batalla), que adaptava, seguint la lògica, el segon videojoc de la saga.

Era una mica més llarg, en aquest cas 68 minuts, i al Japó també es va emetre directament a la televisió, naturalment seguit d'un llançament domèstic un temps després. 

Els populars Terry i Andy Bogard, Joe Higashi i Mai Shiranui tornarien el 1994 amb la pel·lícula estrenada als cinemes (no a Occident, on va sortir directament en vídeo) Garô Densetsu: The Motion Picture (Fatal Fury: The Motion Picture i Fatal Fury: La Película), que adaptava la saga en general.

En aquest cas no l'han penjat sencera en castellà, només per parts, però amb aquest fragment us en podeu fer una idea. Té la durada d'un film normal, 100 minuts, i sense trencar del tot amb els 2 OVA o especials televisius (són conceptes diferents, però les fonts no s'aclareixen) presenta una història nova i nous personatges, però els mateixos dissenys de Masami Ôbari, que dirigeix la pel·lícula.

No sé si va sortir, aquí, abans o després dels especials, però jo me la vaig comprar quan la vaig veure al quiosc, en VHS. No em consta, tampoc, que al nostre mercat existeixi una edició en DVD de cap d'aquests 3 episodis, i encara menys en Blu-ray. Als Estats Units sí que hi ha en DVD tant els 2 especials televisius (en un mateix disc) com la pel·lícula. Sigui com sigui van ser adaptacions animades que van tenir relativament bona acollida per part del públic, i això és fàcil de dir però difícil d'aconseguir.

Una curiositat: veieu com a la portada en castellà es parla de "El videojuego más vendido del mundo"? A mi m'ha estranyat de seguida, perquè no sé si els Street Fighter són els videojocs més venuts del món, de fet sé que no ho són. Ni ara, ni en aquella època. D'on ve l'error?

Doncs de la típica traducció literal de l'anglès, que com podeu veure a la dreta parlava de "Best selling video game", que no vol dir "el videojoc més venut" —ho sembla, però no—, sinó "supervendes" o "molt venut". És clar que en aquells anys, més que no pas ara (i el problema tampoc no s'ha solucionat del tot) les traduccions eren així, especialment pel que fa a l'animació. Us podeu imaginar la qualitat del text del film en castellà, que és una traducció de la versió en anglès, al seu torn traduïda del japonès. Amb els còmics passava el mateix i el resultat era el que era (no oblidaré mai els "eres linda" dels còmics de Ranma 1/2 quan els publicava Planeta DeAgostini). Però no passava res, perquè érem petits i no ens n'adonàvem. I a ells els sortia més barat que pagant un bon traductor de japonès.

 

Videojocs animats: Rayman

No és el primer cop que em passa, que m'oblido d'alguna de les seccions. En d'altres casos senzillament se m'acaben els temes, però no, en el cas dels dibuixos animats basats en videojocs passa que me n'havia oblidat, i em sap greu.

Sigui com sigui la rescato perquè, mentre buscava candidats, m'he trobat un cas que m'ha cridat l'atenció, i és el d'en Rayman, un personatge —i també el nom de la franquícia que protagonitza— que, en un discret segon pla, resulta que porta entre nosaltres 19 anyets, que es diu aviat, i sovint a través de jocs força bons. Com que en els darrers anys torna a estar de moda gràcies als excel·lents Rayman Origins i Rayman Legends, parlem de la sèrie d'animació que se'n va fer.

Amb el nom de Rayman TV Series, o també Rayman: The Animated Series, en realitat Rayman a seques al seu país d'origen, França, que és igualment el d'Ubisoft, companyia que va crear el personatge, la sèrie es presentava com una producció en 3D, que no són les 3D d'ara, sinó les imatges poligonals amb què en aquella època, finals els anys 90 (la sèrie va començar el 1999 i va acabar el 2000) s'entenia l'animació en tres dimensions. De fet, fa temps vaig parlar de l'adaptació animada de Donkey Kong Country, que també emprava aquesta tecnologia.

Argumentalment la sèrie ens presenta un circ galàctic els treballadors del qual viuen en règim d'esclavitud i han d'aguantar maltractaments de tota mena, fins que l'amo del circ contracta en Rayman gràcies a les habilitats que li coneixem dels videojocs i aquest, evidentment, esdevé l'heroi que els alliberarà tots, si bé és cert que a partir de llavors viuran en llibertat però mirant enrere contínuament. A la sèrie hi ha personatges que apareixen en alguns dels videojocs i d'altres de completament originals, però inspirats igualment per cares conegudes de la saga.

Eren episodis de poca durada, de fet si no vaig errat aquest és l'episodi 2 sencer, i Ubisoft, que la produïa, n'havia planificat 13 per començar, però la cosa no va anar bé, el producte no tenia prou qualitat i, segons la Wikipedia, va fallar el finançament, que curiosament venia del govern del Quebec. 

El cas és que només se'n van emetre quatre episodis, amb un cinquè inèdit quan estava a punt d'acabar la seva producció, i així es va veure a França, Alemanya i els Països Baixos. El pitjor és que a diferència del que acostuma a passar amb aquesta mena de dibuixos animats, Rayman tenia una història en marxa que va quedar inacabada. També va sortir en format domèstic, concretament en VHS, que és l'únic suport en què va arribar en anglès als Estats Units (allà no es va arribar a emetre), i curiosament al repartiment de veus trobem en Billy West, un clàssic que entre altres coses va fer en Fry de Futurama. 

Sembla que també està disponible en DVD, només a França i Bèlgica tot i així amb els àudios en francès, anglès i alemany. No puc comprovar si s'inclou o no, però ja que es va vendre a Bèlgica i s'havia emès a Holanda, per què no hi ha l'àudio en holandès, llengua tant dels Països Baixos com de Flandes? En qualsevol cas és un producte molt difícil de trobar, perquè la tirada que se'n va fer va ser molt limitada.

Videojocs animats: Dragon's Lair

A nosaltres ens van intentar vendre la moto dels LaserDisc a principis dels anys 90, però el format es va llançar el 1978, encara que sembli mentida, i no gaire després es va intentar aprofitar per al món dels videojocs l'enorme capacitat que tenien aquests discs per a reproduir imatges de gran qualitat. 

El títol més representatiu d'aquella època va ser el Dragon's Lair (arcade, 1983), ara més aviat menyspreat perquè el gènere de les pel·lícules interactives, molt boniques però poc fidels a l'adjectiu "interactives", va durar poc i no va triomfar especialment en cap format, ni LaserDisc, ni CD ni DVD. Però com que inicialment va ser un títol molt popular, amb conversions i seqüeles de més o menys èxit a tots els sistemes coneguts durant pràcticament 30 anys (encara ara en consoles i dispositius mòbils), és normal que també tingués dibuixos animats.

Argumentalment parlant, tant el videojoc com els dibuixos animats tenien com a protagonista el cavaller Dirk, amb la missió de rescatar la princesa Daphne del castell on l'ha tancat un drac. Molt típic i molt medieval, però també humorístic, tant per l'estil del disseny com pels ensurts que s'endú el protagonista, d'altra banda un cavaller com cal. 

Aquí teníem el primer episodi de la sèrie animada, que reflectia força bé l'esperit del joc (tot i que no tenia tan bon aspecte) i que es va emetre de 1984 a 1985 en només 13 episodis. Com és natural, tenia alguns personatges exclusius, però destaca per la seva originalitat un element que feia la sèrie encara més fidel al producte original: abans de la pausa publicitària, sempre en un moment crític, es preguntava a l'espectador què faria ell, i en tornar es mostraven les conseqüències de les diverses possibilitats, fins que al final apareixia la bona i tot acabava bé.

Però el propi videojoc ja eren uns dibuixos animats i oferien uns gràfics de gran qualitat en comparació amb els sprites que regnaven abans al sector i continuarien regnant-hi durant molts anys, i és lògic que el públic embogís amb aquelles recreatives abans d'adonar-se que anar pitjant botons de tant en tant en el que es coneix com a QTE (Quick Time Events) no tenia gaire gràcia. 

I és que el LaserDisc estava fet per a reproduir-hi pel·lícules, fins al punt que, segons la Wikipedia, molts reproductors s'espatllaven en fer anar el Dragon's Lair durant hores i hores amb la dificultat afegida d'haver de buscar contínuament diferents seqüències d'animació segons les decisions que prengués el jugador. Per tant, és un videojoc que va sortir car en termes de producció però també de maquinària. Sigui com sigui va ser revolucionari i és l'únic videojoc, juntament amb el Pong i el Pac-man, que s'exposa a l'Smithsonian Institution de Washington, als Estats Units.

Videojocs animats: Tokimeki Memorial

Encara que per les seves característiques no ens hagi arribat cap títol de la franquícia suposo que com a mínim us sona el nom de Tokimeki Memorial, de Konami, que identifica una saga de videojocs del gènere de la simulació de cites, tan i tan popular al Japó.

Aparentment aquesta mena de joc és molt més adient per a un ordinador o actualment un mòbil que no pas per a consoles, i tot i així aquestes són les que durant els primers anys van rebre la majoria de títols (fa temps, però, que sobretot van a parar a mòbils i ordinadors). Actualment la sèrie ja té desenes i desenes de videojocs, comptant la saga principal (i les revisions) però també els nombrosíssims spin-offs, des que es va estrenar a la PC Engine el 1994 i fins la darrera entrega, Tokimeki Restaurant, d'aquest mateix 2013 i per a sistemes amb iOS i Android.

Per tant, tard o d'hora havien d'arribar les versions animades d'aquesta popular història, que van començar amb l'OVA (animació creada per a la seva venda directa en format domèstic) de 2 episodis que el reconegut Studio Pierrot va fer el 1999.



A tall d'exemple hem pogut veure aquest fragment del segon dels episodis d'aquesta adaptació del primer videojoc de la saga, però passarien 7 anys fins que Tokimeki Memorial tornaria a esdevenir un anime:



Aquest cop es tractava d'una sèrie de 25 episodis amb el nom de Tokimeki Memorial Only Love, basat en el videojoc Tokimeki Memorial Online, per a PC i també de 2006. I encara ens falta veure una adaptació, que correspon a l'any 2009:



Es tracta de Tokimeki Memorial 4 Original Animation: Hajimari no finder, l'adaptació del Tokimeki Memorial 4, la quarta entrega numerada de la saga, que va sortir per a la PSP i mòbils exactament 15 anys després de la primera per tal de celebrar aquesta efemèride i que, aprofitant l'avinentesa, explica una història situada precisament 15 anys després dels fets del primer videojoc.

Consta de només un episodi d'aproximadament 35 minuts que es va incloure a l'edició especial de la versió del videojoc per a la PSP, i aquesta ha estat, de moment, l'última adaptació animada que ha tingut aquesta franquícia tan representativa del seu curiós i típicament japonès gènere.

 

Videojocs animats: Pole Position

En comptes de preguntar si recordeu un videojoc el que faré és preguntar si recordeu uns dibuixos animats, que fins avui no sabia que es basaven en un títol de Namco de 1982, però sí que sabia que els havien fet als anys 90 en algun canal de Televisió de Catalunya i que la melodia de la tornada del seu opening encara està enganxada al meu cervell.

El nom de Pole Position només em fa pensar en el món de la velocitat esportiva, però d'aquella sèrie només recordo el que deia, la música. La protagonitzaven dos germans, un noi i una noia, que lluitaven contra el mal des de les seves posicions de pilots especialistes que treballaven en secret per al Govern, i ho feien amb cotxes d'alta tecnologia, equipats amb tota mena de gadgets. 

La sèrie va tenir un total de 13 episodis i es va emetre per primera vegada a la nord-americana CBS el 1984. Era, doncs, una producció dels Estats Units (i pel seu estil no n'hi ha cap mena de dubte), però el seu origen el trobem dos anys abans, en un popular videojoc de Namco.

El Pole Position va sortir, com deia, el 1982, i va triomfar espectacularment a les recreatives. Argumentalment no tenia la complexitat dels dibuixos animats, que de fet no hi tenien res a veure més enllà del nom.

El que va passar és que els productors de la sèrie van veure una oportunitat d'aprofitar-se de l'èxit d'un títol que no només es considera l'arcade de cotxes més popular d'aquella època, sinó que a més va passar a la història com el primer videojoc en mostrar un circuit real (el de Fuji, al Japó) i també el primer en requerir una prova de qualificació per part del jugador abans d'accedir a disputar un Gran Premi. 

Va ser, també, un dels primers videojocs en incloure publicitat, product placement, en forma de cartells que ens trobem al circuit i que representen marques com Pepsi i Canon al Japó o 7-Eleven, Centipede o Dentyne a Nord-Amèrica, mentre que d'altres sortien a les dues versions i un altre grup va ser eliminat als EUA perquè es va considerar que l'alcohol i el tabac no eren marques adequades per a un producte adreçat al públic jove.

Curiosament el trobem a la pel·lícula D.A.R.Y.L., de 1985, protagonitzada per un nen que en realitat és un androide i que és una màquina (mai més ben dit) del Pole Position. 

Tot un clàssic dels anys 80 que s'ha pogut veure, en forma de port, en diversos sistemes al llarg dels anys, començant per les plataformes de l'època, és a dir els microordinadors, i arribant el 2008 versionat per a sistemes iOS, després de formar part del recopilatori Namco Museum de manera que es va poder jugar en consoles com la Xbox, la Playstation 2, la Gamecube o la Gameboy Advance.

Abans d'això, el 1983 va sortir el Pole Position II, que aparentment s'assembla molt al primer però que hi afegeix nous circuits, una millora gràfica i nous efectes de col·lisió. Va sortir per a alguns sistemes domèstics de l'època, no gaires, i es considera que el Final Lap, inici al seu torn d'una nova saga de Fórmula 1, és un Pole Position III no oficial. 

Déu n'hi do, el que dóna de si una melodia que recordem al cap de 20 anys, oi? Com a mínim m'ha servit per a descobrir un videojoc que, si mai em trobo en un recopilatori de clàssics, estic segur que provaré. 

Videojocs animats: Final Fantasy

És pràcticament impossible que algú sàpiga què és un videojoc i no hagi com a mínim sentit el nom de la saga Final Fantasy, sense la qual el gènere dels role playing games o RPG no s'entendria, i que és tan important com Dragon Quest, encara que a Occident aquesta última saga no tingui tanta popularitat com FF.

Naturalment, una franquícia tan popular com aquesta havia de tenir productes més enllà de les fronteres del sector que la va vaure néixer, els videojocs, i com ja us deveu haver imaginat avui veurem els dibuixos animats de Final Fantasy.

Com també passa amb Dragon Quest, cada entrega de Final Fantasy (les numerades, perquè també hi ha spin-offs) té uns protagonistes i uns escenaris diferents, i el primer producte animat que es va fer basant-se en els FF va ser Final Fantasy: Legend of the Crystals, situat al mateix univers que el Final Fantasy V però 200 anys més tard.

En realitat es deia Final Fantasy i prou, i era una OVA (episodis llançats directament en format domèstic) de 4 parts publicada al Japó el 1994, produïda pel famós estudi Madhouse i dirigida pel prestigiós Rintarô. Als Estats Units va arribar el 1997 en versió doblada, i pel que fa a la rebuda que va tenir s'ha de dir que la crítica no es va posar d'acord, si bé en general no va agradar massa.

El 2001 arribava Final Fantasy: Unlimited, una sèrie de 25 episodis amb animació en 2D i 3D que es basava en la franquícia sencera però que n'era, de fet, un spin-off amb personatges originals. En arribar als Estats Units va agradar més que Legend of the Crystals, però resulta que la història quedava inacabada i continuava només al Japó en novel·les, CD Drama, un ràdiodrama i un llibre que contenia un manga.

El 2005 sortia Final Fantasy VII: Advent Children, una pel·lícula d'animació generada per ordinador que va arribar a Europa i que és molt més coneguda i popular, al cap i a la fi se situa dos anys després dels fets del Final Fantasy VII, segurament l'entrega més famosa i estimada de la saga.

Situat cronològicament dos anys abans del joc, però llançat també el 2005, encara que no va arribar a Europa, tenim Last Order: Final Fantasy VII, un episodi llançat directament al mercat domèstic, per tant una OVA. Als Estats Units es va poder veure subtitulat en una edició limitada de la pel·lícula Advent Children, però no s'ha llançat mai en DVD de manera individual.

Per a acabar-ho de complicar, va sortir una sèrie de relats curts anomenats On the way to a smile on s'explicaven històries situades entre el videojoc i Advent Children, però només una es va traduir a l'anglès i va formar part de l'esmentada edició limitada de la pel·lícula. La resta es podia comprar, en japonès, al pack Advent Children Complete el 2009 i també compilades sense haver d'adquirir la nova edició del film, ideal per a qui ja tingués la primera. 

Videojocs animats: Super Mario

Des que vaig inaugurar aquesta secció de dibuixos animats basats en videojocs, he volgut evitar els casos més obvis, els més coneguts, i he estat parlant d'altres que en aquest sentit eren més interessants, però és clar, els previsibles també havien de tenir una entrada, com és el cas dels dibuixos animats de la franquícia Super Mario, que verem avui.

Els primers dibuixos que va protagonitzar la parella més famosa del món de la lampisteria videojoquística van ser The Super Mario Bros. Super Show!, emesos per primera vegada de setembre a desembre de 1989. A l'estat espanyol es va arribar a emetre, segons la Wikipedia, a Canal+ i, el 2012, al canal també de pagament KidsCo.

El programa, que va tenir 65 episodis, consistia en una primera part amb actors reals i amb to de sitcom que donava pas als dibuixos animats i finalment s'acabava amb un segment més de sitcom.



Així va començar aquell primer episodi de la primera producció animada (i en part live action) dels germans Mario, que girava al voltant dels jocs Super Mario Bros. i Super Mario Bros. 2 (versió occidental, no pas l'autèntica). Però això passava de dilluns a dijous, perquè els divendres els dibuixos eren uns altres, encara que també de Nintendo:



En aquest vídeo on hem pogut veure, també, la introducció, queda clar que els dibuixos animats en qüestió eren els de The Legend of Zelda, dels quals ja vaig parlar en el seu moment. Però The Super Mario Bros. Super Show! no va ser la primera adaptació animada de l'Univers Mario:



El 1986, i només al Japó, es va llançar la pel·lícula de 60 minuts Super Mario Bros: Peach-hime kyûshutsu daisakusen, que a més va ser la primera pel·lícula de la història que es basava en un videojoc.



Saltem endavant i anem al 1990, any en què es va emetre per primera vegada als Estats Units la sèrie The Adventures of Super Mario Bros. 3, que recollia el testimoni de la sèrie anterior i es basava en el següent títol numerat de la saga.

Formava part del programa Captain N: The Game Master, però en aquest cas no hi havia parts d'imatge real, i va durar 26 episodis que es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i el 2010 a KidsCo.



En aquell mateix programa contenidor es va estrenar el 1991 la continuació de la història, Super Mario World (recordem que també coneguda com a Super Mario Bros. 4, almenys al Japó), però com que van cancel·lar Captain N: The Game Master, aquella sèrie es va quedar en només 13 episodis, que també es van poder veure a l'estat espanyol a La 2 i després KidsCo.