Aquest és l'article número 200 del bloc i per celebrar-ho havia reservat aquest tema, que no es mereix un tractament inferior a aquest. Parlaré de la saga de videojocs de lluita més important de la història, influent des dels anys 80 i que des de fa poc ha recuperat l'hegemonia que no hauria d'haver perdut mai. Es tracta dels Street Fighter, de Capcom. Dedicat a l'Enric, el segon millor jugador d'Street Fighter del barri.
Amb aquesta pantalla d'una màquina recreativa començava la llegenda, el 1987. Els responsables d'aquella primera entrega, per tant els pares del mite, responien als japonesos noms de Takashi Nishiyama i Hiroshi Matsumoto. En aquell títol, que jugat ara només pot provocar sensacions nostàlgiques pel que representa, però que tècnicament està molt per sota del seu successor, que és el que va fer realment famosa la saga, el protagonista era en Ryû Hoshi, i el seu rival i company d'entrenaments Ken Masters es podia triar només des dels comandaments del segon jugador.
La veritat és que és bastant injugable. Els controls no acaben de respondre del tot bé i amb 3 o 4 cops es resol un combat, tant si els donem com si ens els donen. Però bé, com tots els inicis té el seu encant. A l'Street Fighter apareixien també per primer cop els famosos atacs hadôken, shôryûken i tatsumaki-senpû kyaku. No va tenir ni molt menys l'èxit de la seva seqüela, però va ser portat a molts sistemes domèstics de l'època, a més del PC, com ara la Turbografx-CD (on es deia Fighting Street).
Parlar d'aquesta franquícia llegendària requereix molt d'espai, així que no em puc estar gaire línies parlant de tots els jocs que formen la sèrie principal i les branques que aquesta va originar i encara origina, ni tampoc de totes les versions en consola que han tingut, però en alguns casos és obligatori aturar-se, com en el de l'Street Fighter II: The World Warrior, el més conegut i reverenciat de tots els de la sèrie.
Creat el 1991 per Akira Nishitani i Akira Yasuda, pares també del Final Fight (joc que s'havia intentat fer passar com a seqüela del primer Street Fighter), va ser una autèntica revolució del gènere i dels videojocs en general. Va aconseguir una enorme fama per a la franquícia i una legió de seguidors fidels que no van donar completament per bona cap de les entregues posteriors. Jo recordo que el vaig descobrir en un bar del costat de casa dels meus avis. No hi vaig jugar, però vaig al·lucinar amb el fet que un tio amb kimono vermell i melena rossa al vent fos capaç de llançar kame-hames!
Una de les coses en què era revolucionari aquest títol, a més de l'espectacular salt tècnic i jugable respecte a la primera entrega, va ser la possibilitat de triar entre diversos personatges, cosa que succeïa per primer cop en un videojoc de lluita 1 contra 1. Es repetien alguns personatges de la primera part (Ryû, Ken, Sagat i Balrog —a la primera part Mike—), però la majoria eren nous lluitadors (Chun-li, Blanka, Guile, Dhalsim, Zangief i E.Honda, a més dels no seleccionables Vega i M.Bison) que a partir de llavors passarien a formar part de l'imaginari col·lectiu dels videojugadors, que no van acollir amb la mateixa calidesa cap de les múltiples noves incorporacions que debutarien a les diverses continuacions de la sèrie més famosa de la Capcom.
I aquí la versió de la Super Nintendo, una autèntica joia de catàleg que els de Sega envejàvem amb ràbia, tot i que no per gaire temps. Després d'aquella vegada que havia vist l'Street Fighter II en una recreativa de bar, la següent vegada va ser en una Super Nintendo que tenien posada a la botiga de joguines Santa Elena del carrer Galileu de Barcelona, literalment al costat de casa del meu amic friki que tenia, amb 10 anys, moltes consoles i desenes de jocs per a cadascuna d'elles. A casa d'ell és on vaig jugar per fi a aquest joc. Unes sensacions inoblidables.
La importància del videojoc generaria una febre que encara ara podem veure en diverses manifestacions. Jo mateix, en aquest bloc havia tocat alguns dels seus aspectes, com ara les disfresses o les paròdies, a més dels tatuatges. La banda sonora, que es va popularitzar a partir de l'Street Fighter II, també rebrà un tractament especial en la propera entrada d'aquest bloc.
El joc va esdevenir immensament popular i els propietaris de les màquines que el tenien es fregaven les mans amb la quantitat de monedes que els joves de tot arreu introduïen a l'aparell per tal d'intentar arribar al final i vèncer el temut M.Bison, que no s'ha de llegir Mister Bison. Després va sorgir una sèrie de modificacions que pretenien millorar l'experiència jugable, però eren retocs no oficials. Els autèntics, els de la pròpia Capcom, no van ser pocs. Primer tenim l'Street Fighter II': Champion Edition, de 1992, que és conegut sobretot perquè va ser la primera entrega de la franquícia en debutar en una consola de Sega, concretament la Mega Drive (amb el nom de Street Fighter II': Special Champion Edition):
Amb aquest agressiu anunci publicitari, que ja havia posat en el seu dia, s'anunciava als Estats Units l'esperat joc. A diferència del primer Street Fighter II, aquí sí que es podien controlar els 4 enemics finals (Balrog, Vega, Sagat i M. Bison), a més de tenir més modalitats de joc i més velocitat. Com que també inclou l'Street Fighter II' Hyper Fighting, que en Super Nintendo era l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting, és interessant veure la següent comparativa:
Com es pot veure, són molt semblants. Les diferències són poques, i es nota sobretot en la música i els efectes sonors, que són diferents perquè també ho eren els sistemes de so de les consoles. El debat sobre quina versió sona millor no acabaria mai, i és que és inevitable tenir en compte factors de preferència propis de la vella guerra Sega vs. Nintendo.
Però hi va haver encara més revisions, de les que no posaré sempre vídeos pels motius ja esmentats més amunt. Per una banda, també el 1992, hi havia l'esmentat Street Fighter II': Hyper Fighting, que aportava millores considerables pel que fa a velocitat de joc i nous atacs en alguns personatges. En versió de consola seria l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting de la Super Nintendo. A més, com he dit, l'Special Champion Edition de la Mega Drive contenia en realitat el Champion Edition original i també l'Hyper Fighting.
Creat el 1991 per Akira Nishitani i Akira Yasuda, pares també del Final Fight (joc que s'havia intentat fer passar com a seqüela del primer Street Fighter), va ser una autèntica revolució del gènere i dels videojocs en general. Va aconseguir una enorme fama per a la franquícia i una legió de seguidors fidels que no van donar completament per bona cap de les entregues posteriors. Jo recordo que el vaig descobrir en un bar del costat de casa dels meus avis. No hi vaig jugar, però vaig al·lucinar amb el fet que un tio amb kimono vermell i melena rossa al vent fos capaç de llançar kame-hames!
Una de les coses en què era revolucionari aquest títol, a més de l'espectacular salt tècnic i jugable respecte a la primera entrega, va ser la possibilitat de triar entre diversos personatges, cosa que succeïa per primer cop en un videojoc de lluita 1 contra 1. Es repetien alguns personatges de la primera part (Ryû, Ken, Sagat i Balrog —a la primera part Mike—), però la majoria eren nous lluitadors (Chun-li, Blanka, Guile, Dhalsim, Zangief i E.Honda, a més dels no seleccionables Vega i M.Bison) que a partir de llavors passarien a formar part de l'imaginari col·lectiu dels videojugadors, que no van acollir amb la mateixa calidesa cap de les múltiples noves incorporacions que debutarien a les diverses continuacions de la sèrie més famosa de la Capcom.
I aquí la versió de la Super Nintendo, una autèntica joia de catàleg que els de Sega envejàvem amb ràbia, tot i que no per gaire temps. Després d'aquella vegada que havia vist l'Street Fighter II en una recreativa de bar, la següent vegada va ser en una Super Nintendo que tenien posada a la botiga de joguines Santa Elena del carrer Galileu de Barcelona, literalment al costat de casa del meu amic friki que tenia, amb 10 anys, moltes consoles i desenes de jocs per a cadascuna d'elles. A casa d'ell és on vaig jugar per fi a aquest joc. Unes sensacions inoblidables.
La importància del videojoc generaria una febre que encara ara podem veure en diverses manifestacions. Jo mateix, en aquest bloc havia tocat alguns dels seus aspectes, com ara les disfresses o les paròdies, a més dels tatuatges. La banda sonora, que es va popularitzar a partir de l'Street Fighter II, també rebrà un tractament especial en la propera entrada d'aquest bloc.
El joc va esdevenir immensament popular i els propietaris de les màquines que el tenien es fregaven les mans amb la quantitat de monedes que els joves de tot arreu introduïen a l'aparell per tal d'intentar arribar al final i vèncer el temut M.Bison, que no s'ha de llegir Mister Bison. Després va sorgir una sèrie de modificacions que pretenien millorar l'experiència jugable, però eren retocs no oficials. Els autèntics, els de la pròpia Capcom, no van ser pocs. Primer tenim l'Street Fighter II': Champion Edition, de 1992, que és conegut sobretot perquè va ser la primera entrega de la franquícia en debutar en una consola de Sega, concretament la Mega Drive (amb el nom de Street Fighter II': Special Champion Edition):
Amb aquest agressiu anunci publicitari, que ja havia posat en el seu dia, s'anunciava als Estats Units l'esperat joc. A diferència del primer Street Fighter II, aquí sí que es podien controlar els 4 enemics finals (Balrog, Vega, Sagat i M. Bison), a més de tenir més modalitats de joc i més velocitat. Com que també inclou l'Street Fighter II' Hyper Fighting, que en Super Nintendo era l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting, és interessant veure la següent comparativa:
Com es pot veure, són molt semblants. Les diferències són poques, i es nota sobretot en la música i els efectes sonors, que són diferents perquè també ho eren els sistemes de so de les consoles. El debat sobre quina versió sona millor no acabaria mai, i és que és inevitable tenir en compte factors de preferència propis de la vella guerra Sega vs. Nintendo.
Però hi va haver encara més revisions, de les que no posaré sempre vídeos pels motius ja esmentats més amunt. Per una banda, també el 1992, hi havia l'esmentat Street Fighter II': Hyper Fighting, que aportava millores considerables pel que fa a velocitat de joc i nous atacs en alguns personatges. En versió de consola seria l'Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting de la Super Nintendo. A més, com he dit, l'Special Champion Edition de la Mega Drive contenia en realitat el Champion Edition original i també l'Hyper Fighting.
Aquesta és la caràtula del segon (i últim) Street Fighter de la Mega Drive, el primer que vaig tenir jo, i on vaig aprendre realment a jugar a aquest joc. Era el Super Street Fighter II i en recreatives sortia el 1993 amb el cognom The New Challengers. Aquest joc destacava per la incorporació de quatre nous personatges (Dee Jay, Cammy, T.Hawk i Fei Long) de carisma innegable, però que hi ha un nucli dur de seguidors de la saga que no consideren tan vàlids com "els de sempre". Un parell de curiositats: la plantilla passava a ser de 16 personatges, però a la modalitat d'un jugador només ens enfrontem amb 12 d'ells. L'altra curiositat és que per primer cop en Ken i en Ryû tenen moviments diferenciats i deixen de ser clons exactes.
L'any següent apareixia el Super Street Fighter II Turbo, que tenia com a novetats principals els super combos (que es quedarien a la franquícia) i el personatge de l'Akuma, un altre imprescindible des de llavors. La primera versió domèstica d'aquesta actualització va sortir per a la Panasonic 3DO, que té, per cert, la millor banda sonora de les possibles en aquell moment:
Haurien de passar molts anys fins a la següent i última entrega de la sèrie Street Fighter II en recreatives. L'Hyper Street Fighter II apareixia el 2003 i permetia triar els personatges tal i com apareixien en qualsevol de les cinc entregues anteriors i barrejar-los. No va arribar a les recreatives americanes ni europees, però en versió domèstica el tenim a l'Street Fighter Anniversary Collection per a la Xbox (per a la Ps2 va sortir només al Japó i als EUA).
Alguns d'aquests títols, i de vegades tots, els veuríem en diversos recopilatoris per a diferents consoles, però cal destacar alguns ports concrets. El 1995 la Gameboy rebia l'Street Fighter II, que en realitat es basava en el Super Street Fighter II en el disseny de personatges però a causa de les limitacions tècniques dels cartutxos només presentava 9 dels 16 lluitadors.
Jo el tinc i puc donar fe de diverses coses. Per una banda, que el control limitat a dos botons i que la intensitat dels cops vingui donada per la intensitat amb què els premem és una murga, però és un títol divertit i que duu la primera portàtil de Nintendo als seus límits tècnics. També deu ser complicat jugar a les versions per a mòbil que n'han sortit.
El 2001 va aparèixer una altra conversió, que també tinc, anomenada Super Street Fighter II Turbo Revival, per a la Gameboy Advance. Amb els mateixos problemes de control, només lleugerament millorats gràcies a que la consola té 4 botons principals, té un aspecte gràfic molt bo i curiositats com ara els escenaris d'alguns dels personatges, extrets de la sèrie Alpha, que tot seguit comentaré.
Molt aconseguit, no? A mi m'agrada molt, la Gameboy Advance és com una Super Nintendo portàtil, encara que amb un so inferior en qualitat. Per acabar amb l'etern Street Fighter II, volia destacar també el remake en alta definició que es va fer l'any passat per a descàrrega a la Xbox 360 i la Playstation 3, el Super Street Fighter II Turbo HD Remix, que també tinc i he de dir que el joc en línia és tremendament addictiu. A més, es pot triar l'aspecte pixelat de tota la vida, també.
No m'hi entretindré gaire però vull comentar també que existeixen versions domèstiques no autoritzades del joc, adaptades sovint a consoles tècnicament molt inferiors i amb resultats desastrosos (pocs personatges, moviments diferents dels autèntics, personatges fins i tot d'SNK...) però innegablement curiosos. Acostumaven a tenir noms que recordaven el de l'Street Fighter, però un dels de la NES duia el títol Street Fighter II i no estava malament:
També hi havia coses estranyes com aquesta, el Mari Street Fighter III Turbo:
Retrocedim en el temps i tornem a 1995. Aquell any va néixer una petita saga dins la gran franquícia Street Fighter. Es tracta dels Street Fighter Alpha (o Zero al Japó), que presentaven uns dissenys completament diferents, d'estil anime, i argumentalment se situaven entre el primer Street Fighter i el segon, a més d'incorporar en cada entrega i de manera acumulativa personatges vistos anteriorment en jocs com el primer Street Fighter o els Final Fight, però per contra deixaven d'aparèixer alguns dels de la mítica plantilla dels Street Fighter II. Podem veure uns joves Ken i Ryû que demostren la situació temporal que comentava, però també hi ha incongruències com ara l'atac kikôken, que als primers Street Fighter II no coneixia. Després del primer, Street Fighter Alpha: Warriors' Dreams, la segona entrega va ser l'Street Fighter Alpha 2, de 1996, que és la que tinc jo, a la Saturn concretament, i després del 3 ja no en va sortir cap més.
El segon era, a més, on debutava entre altres el simpàtic personatge de la Sakura, que a mi m'agrada especialment i que veiem lluitant contra en Dhalsim al vídeo. Al Japó (i al Brasil) va aparèixer una versió arcade lleugerament millorada d'aquesta segona part, anomenada Street Fighter Zero 2 Alpha, que en consoles s'anomenava Street Fighter Alpha 2 Gold. L'Street Fighter Alpha 3, de 1998, era el que tenia més lluitadors en plantilla, sobretot a les versions de la Gameboy Advance i especialment la de la PSP, Street Fighter Alpha 3 MAX, que té tots els personatges de les entregues anteriors i també els nous del Super Street Fighter II, a més d'altres com l'Ingrid, recuperada del Capcom Fighting All-Stars.
Una altra sèrie que es va desenvolupar paral·lelament a l'Alpha va ser l'EX, formada pels següents títols: Street Fighter EX (1996), Street Fighter EX Plus (1997, amb versió en Playstation com a Street Fighter EX Plus Alpha), Street Fighter EX2 (1998), Street Fighter EX2 Plus (1999, també per a Playstation), i Street Fighter EX3 (2001, directament per a la llavors nova Playstation 2).
Sí, us hi heu fixat bé: era la primera incursió de la saga en les 3D, i després d'això no hi tornaria. El cas és que en el desenvolupament d'aquesta línia hi estava implicat el senyor Akira Nishitani, un dels pares de la llegenda, i hi va introduir un fotimer de personatges nous. Com passa amb els Alpha, a cada nova entrega dels EX s'afegeixen nous lluitadors i al final és on tenim la plantilla més extensa.
I per fi, després d'allargar l'agonia durant molts i molts anys, amb millors i pitjors resultats, va arribar l'Street Fighter III. En realitat se solapava parcialment amb les dues subsèries, perquè la primera entrega, The New Generation, va sortir a les recreatives el 1997.
Jo recordo quan en sortien fotos a les revistes, a l'apartat de les novetats japoneses, i em va impactar que per fi sortís el tercer Street Fighter. Però potser perquè volia fer un salt prou gran respecte al II com per merèixer el III, i pel fet de tenir en plantilla només 2 personatges coneguts pel públic, en Ken i en Ryû, es considera que la línia Street Fighter III va ser un relatiu fracàs. El mateix 1997 va sortir -neuna revisió, Street Fighter III: 2nd Impact, que incorporava dos personatges completament nous i el retorn de l'Akuma, i finalment la saga s'acabaria amb l'Street Fighter III: Third Strike, que faria retornar també la Chun-li, a més de presentar 3 lluitadors nous més.
Argumentalment parlant se situava anys després de l'Street Fighter II, i els pocs personatges que coneixíem certament presenten uns trets més madurs, però malgrat les crítiques trobo que els Street Fighter III són dignes successors dels II. Esclar que sobre gustos no hi ha res escrit. Les versions domèstiques d'aquesta nova línia consisteixen en l'Street Fighter III: Double Impact de la Dreamcast, de 1999, que contenia els dos primers Street Fighter III, i l'Street Fighter III: Third Strike en solitari, també per a la 128 bits de Sega, l'any 2000. La tercera entrega també va sortir per a la Playstation 2 el 2004, amb algun petit afegit, però es diu que es va retirar del mercat perquè tenia massa errors. Això passava al Japó, perquè a la resta del món apareixeria només dins l'abans esmentat Street Fighter Anniversary Collection, que recordem que a Europa només va arribar en Xbox. De tota manera, el 2008 va tornar a llançar-se en Ps2 dins un pack amb el Capcom vs. SNK 2, al Japó.
I això que veiem aquí és el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes, de 1998, mostra d'una altra línia per la qual aposta Capcom, que és la de barrejar personatges dels seus jocs (no necessàriament de lluita, ja que hi podem veure per exemple en Megaman) amb altres universos, com ara els dels còmics de la Marvel, els de la productora japonesa Tatsunoko (creadora de molts dibuixos animats antics) o la rival SNK.
En aquesta línia, que a Capcom se li va acudir després de fer l'X-Men: Children of the Atom (1994) i el Marvel Superheroes (1995), i que va començar amb l'X-Men vs. Street Fighter (1996), van sortir uns quants títols entre 1998 i 2003, i després de 5 anys sense noves entregues va arribar al Japó (i molt aviat ho farà aquí) el Tatsunoko vs. Capcom de la Wii, considerat de lluny el millor joc de lluita de la consola, gènere en el qual en realitat no té gaire competència.
Tot i que sovint hi veiem pocs personatges dels Street Fighter, segons quin joc sigui, el cas és que mentre en surtin alguns s'han de destacar perquè són més títols on podem controlar els lluitadors de la llegendària sèrie que avui protagonitza l'article 200 d'aquest bloc. En un altre estil, certament, tenim el simpàtic Super Puzzle Fighter II Turbo, que era un joc de puzzles parodiant la saga, de la mà de la mateixa Capcom:
La veritat és que aquest joc és realment entretingut, més enllà de quins són els personatges i la banda sonora. Valdria la pena encara que no es basés en l'Univers Street Fighter. Però bé, va aparèixer el 1996 per a recreatives, Saturn i Playstation. Més endavant se'n farien versions per a Dreamcast (només al Japó i pel Matching Service, 2001), PC, Gameboy Advance (2003) i mòbils (2006, amb el subtítol Network Battle), a més de tenir-lo al recopilatori de la PSP Capcom Puzzle World (2007). Igual que amb el Super Street Fighter II Turbo, també en va sortir el 2007 una versió HD Remix per a la Xbox 360 i la Ps3.
El 2008 es posaria a la venda un esperadíssim títol des que va aparèixer en recreatives i es va anunciar conversió per a Xbox 360 i Playstation 3: Street Fighter IV, argumentalment situat entre el II i el III i que, de fet, sembla un Street Fighter II amb l'aspecte renovat i l'afegit de 4 personatges nous. Després d'anys en què la saga havia quedat en segon pla i la seva imatge s'havia deteriorat per culpa de tants Street Fighter II, subsèries i experiments, Capcom tornava a presentar un producte espectacular amb què deia a les sagues dominants des de mitjans de la dècada dels 90 fins a gairebé finals de l'actual, la dels 2000, que encara tenia moltes coses a dir.
Com que la companyia s'havia adonat que passar a les 3D no era la solució i que el públic habitual dels Street Fighter volia com menys canvis jugables millor, va apostar per un joc en 2D (amb elements 3D, això sí) de disseny innovador, com fet a mà, per reconquerir el títol de Rei dels Videojocs de Lluita a les franquícies que s'estaven quedant amb el pastís del gènere. Els Virtua Fighter, Dead or Alive, Tekken o Soul Calibur són i han estat sempre grandíssims títols de lluita en 3D, i encara tenen moltes coses a dir, però ara han tornat els Street Fighter i vénen per quedar-se, ja que per a l'any que ve hi ha anunciat el Super Street Fighter IV, que recuperarà personatges d'entregues anteriors i n'afegirà un de nou. Diuen que en consideració als que, com jo, vam adquirir l'Street Fighter IV, el llançaran a un preu reduït, i és que al principi s'estava plantejant com a actualització descarregable, però al final surt en suport físic.
Tot i que l'article m'ha quedat molt llarg, en realitat he resumit bastant i m'he deixat coses per parlar-ne de manera separada properament, com el que deia de la música i altres curiositats, però vull acabar dient que suposo que he reflectit mínimament la importància dels Street Fighter dins el gènere de la lluita i al món dels videojocs en general.
Com no podia ser d'una altra manera, també ha vist manifestacions en d'altres mitjans, com ara còmics (la col·lecció Street Fighter de l'editorial UDON, una altra del mateix títol que va durar 3 números, l'Street Fighter II de Masaomi Kanzaki, alguns al Brasil i els quatre de Masahiko Nakahira: Cammy Gaiden, Street Fighter Zero, Sakura Ganbaru i Street Fighter III: Ryû Final), jocs de cartes, un joc de rol, dues pel·lícules d'imatge real, una d'animació anomenada Street Fighter II: The Animated Movie (que hem vist aquí també), la sèrie de dibuixos Street Fighter II V (emesa pel 33, per cert), una altra anomenada senzillament Street Fighter i que és americana, els dos OVA Street Fighter Alpha: The Movie, i un altre de títol Street Fighter Alpha: Generations, exclusiu per als Estats Units.
Aquesta era la cançó d'obertura de la versió original. Jo aquesta sèrie la veia al 33 quan la feien, i he de dir que estava molt bé. Argumentalment s'inventava coses i en barrejava d'altres, però tots els productes generats al voltant d'Street Fighter ho feien, així que dins el que cap estava bastant bé. Inoblidable la cançó del hadôken.
Tot això a més de marxandatge i tota mena de productes relacionats amb la saga que, de bona qualitat o no (i normalment no ho són), contribueixen a fer créixer la llegenda en què ja fa anys que es van convertir els Street Fighter. El que està clar és que hi ha molts videojocs de lluita en 2D, i molts d'ells són bons, fins i tot boníssims, però el rei indiscutible és l'Street Fighter, i a una distància considerable hi ha els productes d'SNK com els Fatal Fury, Samurai Shodown, World Heroes o Art of Fighting, que es reuneixen als King of Fighters, però aquí l'autèntic king és la sèrie de Capcom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada