Petits clàssics: Rocky Rodent

Hi ha companyies amb un pedigrí que fa que qualsevol cosa que desenvolupin o, fins i tot, només distribueixin, desperti el nostre interès. De vegades de manera encertada, però no hi ha ningú que sigui perfecte, i de videojocs mediocres o directament dolents de companyies llegendàries n'hi ha moltíssims.

El d'avui és un que he de dir que no coneixia fins fa poc, però quan sabem que el va fer la mítica Irem, casa de títols com R-Type, Kung-Fu Master, Hammerin' Harry o In the Hunt, com a mínim hi hem de fer una ullada.

Rocky Rodent, al Japó Nitropunks: Mightheads -sí, sembla que hagi de ser a l'inrevés i que el nom simpàtic i familiar sigui el japonès, però no-, és un títol que la companyia va desenvolupar i publicar en exclusiva per a la Super Nintendo l'any 1993, i que va sortir només al Japó i als Estats Units.

En plena època de les mascotes antropomòrfiques, que pretenien imitar sobretot en Sonic, moltes han sobreviscut i formen part de la memòria del públic, encara que ara se sàpiga que no van arribar ni a la vermella sola de la sabata de l'eriçó, però n'hi havia tantes que és relativament fàcil que encara ara qualsevol de nosaltres en descobreixi alguna, com va ser el meu cas amb el protagonista d'avui.

En un primer cop d'ull, estem davant d'un plataformes típic de la 16 bits de Nintendo, amb sprites plens de color, un scroll suau i àgil, i una música i uns efectes sonors impossibles de confondre amb els de cap altra màquina.

Però tirem una mica enrere: de què va, aquest joc? Doncs hi controlem un rosegador antropomòrfic amb un estómac sense fons que rep l'encàrrec de rescatar de la Màfia la filla del propietari del seu restaurant preferit, que no ha fet un pagament que li "corresponia", a canvi d'un bufet lliure al qual convidarà la casa si tot va bé. Per cert, aquest propietari es diu Balboa. Hm... Rocky i Balboa... De què em sona?

En Rocky es passejarà per sis zones dividides en diverses pantalles, amb escenes de diàleg pel mig, tot enfrontant-se a enemics amb el clàssic mètode de saltar-los a sobre, però sobretot, i aquí rau l'originalitat de la proposta, atacant-los amb diferents armes representades pels pentinats que porta, i que s'aconsegueixen amb ítems que es troba. Per exemple, la cresta fa de bumerang, i la trena, de fuet. Si el toquen, perd el pentinat especial, i si estant així el tornen a tocar, mor.

Com deia més amunt, hi havia massa plataformes i, específicament, protagonitzats per animals, i aquest joc no va passar el tall per esdevenir històric, però amb tanta abundància això no significa que sigui dolent, si bé se li han criticat coses com una dificultat irregular. Com a mínim, tècnicament té un molt bon nivell, amb uns dissenys preciosos ambientats als anys 30 -més o menys- i diverses capes de scroll parallax, i sembla que les seves pantalles són molt grans i amb camins alternatius, que sempre va bé, encara que hi ha qui les troba massa llargues.

La veritat és que, malgrat les opinions diverses que en trobem, em crida molt l'atenció i no descarto afegir-lo a la biblioteca de la meva SNES Mini "ampliada", perquè trobo que és la mena de joc que m'acostuma a venir de gust, però mentrestant volia dedicar-li aquesta entrada per donar-li un pelet més de notorietat des de les meves modestes possibilitats. Vosaltres el coneixíeu? L'heu provat?

 

 

Descobriments: 10-Yard Fight

M'encanta descobrir l'existència de videojocs que no coneixia, i portant aquest blog n'he descobert moltíssims, però m'agrada encara més provar-los, i aquesta secció, que reconec que pensava que tindria més freqüència, em serveix per parlar d'aquells títols que, tant si els coneixia abans com si no, ha estat ara que he tocat per primer cop i m'han sorprès prou positivament com per voler-los comentar breument.

En aquest cas no ha estat per res relacionat amb el blog, sinó que al canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP s'hi organitzen competicions mensuals de diversos jocs disponibles al creixent catàleg de l'Evercade, i participar-hi serveix per forçar-te a provar coses que potser no et cridaven l'atenció. I mai hauria dit que gràcies a això acabaria parlant aquí, al blog, del joc que menys m'atreia del cartutx Irem Arcade 1.  

El futbol americà és un esport en el que no tinc un excessiu interès, en bona part perquè és tremendament complex, no ens ho negarien ni els seus propis aficionats, i és per això que mai he jugat a videojocs d'aquesta disciplina, més enllà de provar-ne algun, fa molts anys, a la Mega Drive del meu cosí gran, però no vaig saber mai ben bé com anava.

Per tant, no soc un entès en aquest esport, tot al contrari, i és per això que el 10-Yard Fight, un joc d'Irem de 1983, era per a mi farciment a l'esmentat cartutx per a l'Evercade. Però, com que era un dels protagonistes de la competició mensual del canal de Telegram que deia, el vaig voler provar. I em vaig endur una molt agradable sorpresa.

Va ser perquè em vaig adonar que sabia jugar a videojocs de futbol americà? Al capdavall, el meu interès pel beisbol va començar amb el Konami's Baseball de l'MSX, i entre algun videojoc més i els mangues he acabat aprenent-me les normes principals del joc i entenent-lo, i estimant-lo. Però no, no va ser aquest, el cas.

De fet, mentre escric aquestes línies continuo sent molt dolent en aquest joc. Per què, doncs, protagonitza una entrada d'aquesta secció? Doncs perquè és una versió molt simplificada del futbol americà, que consisteix senzillament en aconseguir un touchdown, és a dir arribar amb la pilota a la zona de puntuació del camp rival. Una vegada. 

Si després de l'odissea d'esquivar els rivals i passar-la a un company que intentarà avançar tantes iardes com pugui aconseguim, en pocs intents i dins dels 60 segons que ens proporcionen -amb alguna prorrogueta si fem alguna bona jugada, però si ens intercepten una passada retrocedirem 20 iardes-, arribar a la zona de touchdown, haurem superat aquella meitat de partit i ens sumaran punts basant-se en el temps que ens ha sobrat. 

Si no aconseguim el touchdown és game over, i si l'aconseguim, ens deixen intentar un xut entre pals (si fallem no passa res, i si encertem ens donen 1.000 punts), ens donen els punts com explicava i passem a una segona part, on haurem de fer el mateix. Si aconseguim un segon touchdown, el partit està guanyat, i se'ns planteja un altre de categoria superior.

En aquest sentit, comencem al nivell d'institut, després passem a universitat, professional, play-off i Super Bowl, però la mecànica és la mateixa. No hi ha els temps reglamentaris, ni la quantitat de jugadors per equip reglamentaris, ni equips per escollir, ni podem triar la jugada que farem -com sí que passaria als videojocs de futbol americà a partir de cert moment-, ni veiem marcadors, ni l'altre equip ataca -només defensa-, ni hi ha música durant els partits -sí que tenim veus digitalitzades-, els efectes de so són escassos, els jugadors són tots iguals i pot resultar força repetitiu.

Però aquesta senzillesa, en què ni tan sols podem parlar de partits pròpiament dits, enganxa com una mala cosa, perquè acabes jugant-hi per aconseguir punts, que és el que va motivar que formés part d'una competició, i cada nou intent et pot dur més a prop de l'objectiu, o pot sortir desastrosament pitjor que l'anterior. Almenys per als inexperts com jo. Però m'ha atrapat tant, i de manera tan inesperada, que l'hi havia de reconèixer públicament.
 

 

Exclusius de recreativa: Blade Master

Quan em començo a interessar per una companyia desenvolupadora de videojocs acostumo a investigar quins títols ha signat, si estan disponibles o no, com són... i, hi jugui o no, hi ha força títols que em sonen de cerques com aquesta.

Em sorprèn, doncs, adonar-me que havia passat totalment per alt un joc d'una companyia molt important als anys 80 i 90, potser pel seu nom més aviat genèric o perquè competia, dins de casa seva, amb videojocs molt coneguts i reverenciats que li fan ombra, però tampoc hi ajuda el fet que no va sortir dels salons arcade. 

Encara que el flyer sigui japonès es pot veure clarament que parlo del Blade Master, i també que la companyia que el va fer va ser Irem Corporation, responsable de llegendes com R-Type, Hammerin' Harry, Undercover Cops, In the Hunt, Kung-fu Master, Ninja Spirit o Vigilante, entre molts altres. 

En aquest cas, com ja ens promet el pòster, ens trobem un món d'espasa i bruixeria d'ambientació medieval fantàstica que agafa la forma de beat'em up o hack and slash, segons com vulguem classificar un joc d'estil Golden Axe, i que Irem va portar a les recreatives el 1991. 

 

 

Ens posa a la pell de l'espadatxí Roy o el llancer Arnold i hem de rescatar la germana del segon, l'única que coneix l'encanteri per derrotar l'exèrcit fantasmagòric del Rei de la Foscor, que causa estralls en aquest món fictici. 

Ho farem a través de 7 pantalles en què podem jugar sols o acompanyats, i amb els tòpics del gènere que podem esperar, tant en el sentit temàtic com en el de la jugabilitat, que no és una cosa dolenta. 

Veient els seus detallats gràfics, senyal identitari d'Irem, tant en els personatges de grossos sprites com en els escenaris i els fons, admeto que em venen moltes ganes de provar-lo, però no només no es va portar a cap sistema domèstic, sinó que tampoc s'ha emulat oficialment, fins ara, aquesta versió original. 

Em queda l'esperança que el rescatin en un hipotètic segon cartutx arcade de l'Evercade dedicat a Irem, que surti en algun dels volums de l'allargassada Irem Collection per a consoles modernes o que s'afegeixi a la immensa llista dels Arcade Archives en solitari. Té molt bona pinta.

Portades: R-Type

Aquesta secció de comparar portades de videojocs entre les seves versions regionals pot durar força temps, i és que n'hi ha moltes per comentar. 

Avui és el torn d'un títol emblemàtic de recreatives que, tanmateix, va tenir ports i versions per a diversos sistemes domèstics, però ens centrarem en les que ens permetin comparar per territoris.

Ha estat precisament arrel d'haver aconseguit, per fi, comprar-me el Super R-Type complet que m'he fixat en una curiositat: aquesta és la portada de la versió PAL, llançada al juny de 1992, però no a tot el territori PAL es presentava de la mateixa manera.

Aquí veiem l'emblemàtica imatge de la nau més reconeguda de la saga R-Type, encara que el joc de la Super Nintendo està basat parcialment en la segona entrega de l'arcade d'Irem i no a la primera, de 1987, i allà hi pilotàvem una versió millorada de l'aparell.

Tanmateix, en els anys que he estat buscant el joc amb l'esperança de trobar-lo a un preu acceptable per a mi també vaig veure aquesta variant diverses vegades.

Resulta que amb el marc blau i la imatge invertida és com es va distribuir en mercats com el dels Països Baixos, França i Bèlgica. 

Aquí tenim, d'altra banda, la dels Estats Units, de setembre de 1991, que apostava per donar protagonisme al Dobkeratops, l'enemic més emblemàtic de la saga.

No és mala idea, tot i que transmet més aviat el missatge que estem davant d'un videojoc de terror. I en certa manera ho és... com devien pensar al Japó en dissenyar la portada de la versió per a la Super Famicom, llançada al juliol de 1991:

Allà el que van fer va ser agafar la versió del Dobkeratops del joc de la SNES i mostrar-nos-en un primer pla. Em recorda les pertorbadores imatges de les cares d'alguns insectes vistes de molt a prop.

Però després de fer una mica de trampa parlant d'un R-Type que no és ben bé "l'R-Type" passem a un port que, tot i les necessàries retallades, sí que es basava en l'original de 1987.

La Game Boy va rebre el 1991 -no he estat capaç de trobar dates més concretes segons el territori- un meritori port del joc, que té aquesta mítica portada a Europa. 

Als Estats Units s'optava per una variant també força interessant, que feia així:

Altre cop es feia èmfasi en l'enemic i la seva immensitat, però és possible que aquesta portada us soni més perquè el disseny es va fer servir també per a l'R-Type DX, el títol que combinava els dos R-Type de Game Boy i els afegia color per a la Game Boy Color el 1999.

Ara toca veure com es va gestionar el tema al Japó, i com de costum ens trobem amb una imatge força diferent:

Menys detallada i potser més conceptual, però fixem-nos en què les mides del Dobkeratops i l'R-9 estan més equilibrades.

Hem arribat aquí partint de la portada de la Super Nintendo, probablement la més coneguda en consola, però el joc ja havia rebut ports domèstics abans, concretament el 1988, per exemple per a la Master System:

Amb una representació de l'enfrontament entre la nostra nau i l'enemic més recognoscible, en realitat ofereix una il·lustració molt notable, que és la que veuríem als Estats Units i Europa.

En territori japonès, però, la proposta visual era força diferent, amb el clàssic marc daurat dels jocs distribuïts per la pròpia Sega:

A la imatge ni tan sols veiem la nostra nau, però al seu favor hem de dir que beu del flyer de recreativa, si bé en presenta una versió inferior.

Cap altra consola de Sega veuria una versió del joc, però encara ens queda una companyia per repassar:

Parlem de NEC amb la seva PC Engine, que té un dels millors ports de la mítica recreativa, tot i que el va presentar en dos volums, el primer dels quals, de 1988 com el de la Master System, amb aquesta portada.

El segon mostrava, per fi, un altre enemic, l'Slither, que en aquest cas no és de final de pantalla. 

Com es pot deduir, el joc va ser dividit en dues targetes HuCard perquè no hi cabia en una, però...

Als Estats Units, on va sortir el 1989 en el mateix format per a la seva Turbografx-16, sí que els va caber en una sola targeta. Curiós.

La il·lustració de portada, això sí, deixa molt a desitjar, si em permeteu opinar, encara que s'hi reconeixen tant el joc com el tal Slither. 

Era millor, però, que el que van fer al Japó quan el 1991 va rellançar el joc en format CD i tot junt per primera vegada.

I fins aquí aquesta comparativa entre portades regionals de conversions del llegendari R-Type, i no és casual que m'hagi saltat les versions de microordinadors: n'hi ha de xules, però segons el sistema en qüestió només va sortir a Occident o al Japó, com en el cas de l'MSX, de manera que no podem comparar amb els mateixos criteris.

Com sempre, us he de preguntar quina us agrada més! 

 

Jocs que no van sortir del Japó: Gekibo - Gekisha Boy

Ara que la modalitat fotografia és present en diversos jocs d'aventures i que ha obtingut força popularitat, és un bon moment per veure un dels molts videojocs que no van sortir del seu país d'origen, el Japó, que va precisament d'això, de fotografia.

En aquest cas no estem parlant d'una interfície més o menys treballada per acabar fent el que, en el fons, és una captura de pantalla, sinó que el que hi controlarem és un personatge que es dedica bàsicament a fer fotografies.

Amb aquesta atapeïda però meravellosa il·lustració de portada es presentava el 1992 i només per a la PC Engine, no pas la Turbografx, el Gekisha Boy, també contret com a Gekibo, un videojoc desenvolupat per TomCat System i publicat per la mítica Irem que ens convida a fer fotos dels entorns per on passem amb el nostre protagonista.

Es tracta d'en David Goldman, un amant de la fotografia que estudia per tal de fer realitat el seu somni, ser el millor fotògraf del món. Tot anava bé fins que la tragèdia es va acarnissar amb ell, i a punt de deixar l'acadèmia va rebre una proposta del degà: el consideraria graduat si feia 8 fotografies especials.

Si heu fet una ullada al vídeo deveu haver vist que se'ns explica la història en anglès, però això deu ser una traducció feta per fans, ja que el joc no va sortir, com deia, del Japó, i he pogut comprovar en un altre vídeo que en realitat és en japonès. 

També es poden apreciar referències gens dissimulades a la cultura popular tant japonesa (minut 2:50) com occidental, i una ambientació i un apartat artístic propis de còmic més estatunidenc que no pas japonès, però tot i així no es va arribar a exportar.

A banda d'això, i amb un sistema de joc molt proper al gènere shooting gallery, portem el personatge per escenaris no exempts de perills on ha d'anar fent fotos a fets inusuals que detecti, i que poden estar protagonitzats pels vianants que fan (o els passa) alguna cosa divertida en un moment concret. Fotografiant tot això aconseguirem més pel·lícula -si se'ns acaba, s'acaba la partida-, i quan fem l'encàrrec especial de cada fase -que no sabrem d'antuvi-, el degà ens valorarà la feina i passarem a la següent. A més, si tot va bé, la velocitat de la retícula de la càmera i la seva mida augmentaran, cosa que ens facilitarà la feina.

Si us interessa el joc, però no teniu una PC Engine ni ganes de provar maneres alternatives de gaudir dels videojocs difícils d'aconseguir per un o altre motiu, l'any 2002 aquest títol va ser rellançat per a la PlayStation, novament només al Japó, però és probable que en tingueu una unitat capaç de llegir discs d'aquella regió.

Va rebre el títol de The Cameraman: Gekisha Boy Omakefu i es va publicar dins del segell de jocs de preu reduït Simple 1500, que va veure com alguns dels seus llançaments apareixien a Occident. Malauradament, no va ser el cas d'aquest, que afegia una pantalla extra i joc cooperatiu amb un personatge femení, la Gekisha Girl.

El mateix 2002 havia de sortir el Polaroid Pete, la localització del Gekisha Boy 2 que havien rebut les PlayStation 2 japoneses l'any anterior, on es mantenia l'essència de la primera entrega, però amb uns gràfics poligonals per als escenaris que donaven una sensació de profunditat sense abandonar l'estil de disseny del primer Gekisha Boy pel que fa als personatges.

 

A més, afegia la possibilitat de desar les fotografies fetes en un àlbum virtual, i imprimir-les, si es volia, amb la impressora de la PlayStation 2 japonesa.

 

Per desgràcia, he dit "havia de sortir", i és que sembla que, malgrat que s'havia ressenyat a la revista oficial de la Playstation del Regne Unit i s'havia organitzat un concurs de fotografia i tot amb la col·laboració de Kodak, la divisió de videojocs de JVC, que havia de publicar aquest joc desenvolupat, ara sí, per la pròpia Irem, va plegar, de manera que ens vam quedar sense la versió en anglès, que va haver de ser rescatada per la comunitat, que ha fet possible jugar-hi.

 

Fonts: Wikipedia, Collection Chamber

 

 

 

Diferències regionals: Hammerin' Harry

Fa uns mesos vaig parlar de l'adaptació animada que havia tingut l'entrega més recent d'una saga iniciada amb un clàssic de recreativa d'Irem, i mentre m'informava al respecte vaig descobrir coses de les quals volia parlar quan tornés a publicar una entrada de la secció protagonista d'avui. 

Ha arribat, doncs, el moment de veure les diferències regionals que hi va haver amb el primer títol de la saga Hammerin' Harry. 

Una recreativa clàssica que en el seu moment va arribar també als mobles occidentals, amb el nom pel qual m'hi he referit en comptes de l'original Daiku no Gen-san ("Gen, el fuster"), i que va patir, abans d'arribar, alguns retocs per adaptar-se al públic no japonès, de vegades també per motius de censura. 

El més evident és el canvi de portada, que mostra un paio que recorda el Toxic Avenger o l'Sloth d'Els Goonies en comptes del personatge rabassut i quasi infantil que controlem al joc en si. Però això passava a la portada de la versió per a NES, perquè el flyer de la recreativa occidental conservava el disseny estil manga del personatge i només canviava el text: 

No és el moment, però, de parlar de portades, que ja tenen la seva pròpia secció, sinó d'observar diferències regionals en general, i en trobem algunes a l'interior del videojoc.

Pocs segons després de començar la partida, veiem com en Gen passa per davant del que sembla un petit restaurant de fideus possiblement ramen, com veiem a les petites fotografies de la part esquerra. Tampoc és que el cartell digui que ho és, ja que hi trobem repetit el caràcter de "Cel", i es llegeix "Tenten". 

A la versió occidental, en Harry -canvi de nom que, de fet, ja és una diferència regional- passa per davant d'una parada de pasta, amb les fotos de fideus reaprofitades, però aquest cop el nom de repetició sil·làbica és Sasa. Curiosament, també es canvien les cortines tradicionals japoneses per posar-ne unes amb els colors de la bandera d'Irlanda, entenc que amb la intenció inicial que fossin de la italiana, però amb un vermell que esdevé taronja al resultat final.

En realitat, hi ha més d'un local de fideus exactament igual, però a la versió occidental li donen un nom diferent a cadascun d'ells. Concretament, Drew's Dinner i Neal's Noodles... i en aquest cas es mantenen les cortines amb motius orientals! Quina bogeria.

La diferència es repetia a la versió domèstica de la 8 bits de sobretaula de Nintendo -per cert, l'única occidental que hi ha és l'europea-, on per limitacions tècniques no s'incloïen les fotos de mostra dels fideus, potser també per això les cortines no canviaven, però sí que el restaurant Tenten passava a ser anomenat, senzillament, "Pasta".

La segona pantalla té lloc en un port i hi veiem passar el vaixell Kuromoku, amb uns contenidors que tenen la paraula Dora. Això, evidentment, hauria resultat confús per als jugadors occidentals, que en no entendre res haurien abandonat el joc a l'instant.

Es va optar, doncs, per rebatejar-lo com a H.R.H. Jeanne, i els contenidors van passar a contenir TNT, un terme més amable i proper. De vegades, cal reconèixer-ho, la feina dels censors i els localitzadors és d'allò més lloable.

També es van adonar que no hi podia haver dos vaixells Kuromoku, perquè després n'apareix un altre que es diu així en japonès, però a la versió en anglès és el Q. E. Dar, ignoro la referència com també la del primer vaixell. Aquest duu uns contenidors etiquetats com a Ike1 a la versió japonesa i XXX a l'occidental.

Tampoc em vull entretenir en cada petit detall, però repetim de la segona pantalla, perquè a més de poder comparar aquests contenidors Ike1 - XXX, podem veure que als aparcaments del port apareix el nom de Kuromoku. No es veu a la captura, però creieu-me si us dic que totes les places estan reservades per a personal del mateix vaixell.

A la versió occidental devien considerar que s'havia d'especificar més, i cada plaça està assignada a una persona, concretament els misteriosos Chief R, Boss R i Prez R, a més d'un enigmàtic Visitor.

Un dels ítems potenciadors del joc és una ampolla que dona a en Gen la capacitat de fer anar el martell en forma d'arc, cosa que afecta els enemics que se li apropin des de qualsevol angle sense que ell els hagi d'encarar.

Podem suposar que aquest missatge es consideraria nociu per als nens, els únics prou immadurs per jugar a videojocs, i que a Occident això patiria els efectes de la censura.

I l'encertaríem, perquè en Harry no tasta l'alcohol, sinó que per posar-se a to el que fa és ingerir un xili picant. Com que al capdavall l'efecte és el mateix, tampoc no ens podem queixar gaire, oi? 

Per cert, la versió per a la NES, que és un joc força diferent també pel que fa a disseny de les pantalles, no té gaires detalls que els localitzadors creguessin que calia "arreglar", però aquesta diferència de l'ampolla sí que es manté de la recreativa.

Podem pensar que qualsevol cosa que tingués una mínima connotació japonesa podia resultar ofensiva al públic estatunidenc, i de retop a l'europeu, perquè en veure la marca d'aquesta grua que ataca el protagonista, Kuro, ens podem imaginar que el seu homòleg (però no homònim) veuria un nom diferent:

Efectivament, a la versió occidental ens enfrontem a un aparell de la casa Ruok, nom molt més digerible per al públic de l'altra banda del Pacífic. 

La sensació de la japanofòbia, que tampoc entendria en un moment com el 1990, no me la puc treure de sobre veient canvis tan estúpids com el del cartell de neó que diu Taguti, que podem veure al capdamunt d'alguns edificis (també a la primera pantalla)...

...i que a la versió occidental passa a ser el logo d'Irem, la companyia que va desenvolupar el joc, i que sense necessitat d'aquests canvis ja és esmentada en diverses ocasions durant l'aventura d'en Gen/Harry.

Estranya, però, que veient a la versió original japonesa el cartell amb el nom Kidani en una taula o recepció...

...A l'americana decidissin canviar-lo per Chiho, que també sona japonès. De debò que no entenc per què es van prendre la molèstia de fer aquest canvi, si no és que tingui tampoc una sonoritat lletja en anglès, "kidani". 

Ara bé, per a cosa estranya la que ens trobem a la paret del despatx de l'enemic final, el responsable que enderroquessin la casa del protagonista. 

L'home hi té penjat un enorme quadre amb el kanji en cal·ligrafia de la paraula "amor", de manera que els localitzadors van decidir que un mot amb aital càrrega violenta no podia ser tolerat, que havia de ser nociu per als joves jugadors, encara que fossin incapaços de llegir-lo.

Van decidir, doncs, canviar tot el quadre per un que certament aprofitava millor el seu caràcter panoràmic: un bitllet amb consignes violentes. Aquesta diferència també la trobem a la versió domèstica.

Ja no us continuo donant la tabarra. Acabo amb una imatge que és una postal del final del joc, sorprenentment -sobretot després de tots aquests petits exemples d'una dèria per desjaponitzar el Hammerin' Harry- molt respectuosa amb l'original, amb el canvi únicament en el missatge final, que ens felicita, mentre que a l'original ve a dir alguna cosa així com "i van ser feliços per sempre".

Encara que hagi posat més exemples dels que esperava posar (i trobar), perquè el cas és que mirant vídeos del joc m'hi he animat i me l'he acabat mirant amb molt més detall que no em pensava, encara es podria trobar algun cas més de diferències regionals entre les versions d'aquest clàssic, però trobo que ja se m'ha entès. Què us sembla? Coneixeu més videojocs on hi hagi aquesta mena de petites diferències regionals?

Videojocs animats: Hammerin' Harry

Suposo que recordeu el Hammerin' Harry, el clàssic de recreativa de 1990 desenvolupat per Irem. Quantes tardes i setmanades gastades en aquesta màquina, "la de monedas que le eché", eh? Doncs jo no, no vaig conèixer la seva existència fins fa poc, i malauradament encara no ha estat emulat en cap sistema que jo tingui, almenys legalment.

En fi, a més de la versió original arcade va tenir un port a la Famicom (i després la NES) l'any 1991, una seqüela per a la Game Boy anomenada Hammerin' Harry: Ghost Building Company el 1992, una segona entrega per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb el títol japonès -perquè no es va localitzar- de Daiku no Gen-san 2: Akage no dan no gyakushô el 1993, una incursió a la Super Famicom amb el Ganbare! Daiku no Gen-san, també el 1993; repetia a la Game Boy el 1994 amb el Daiku no Gen-san: Robot teikoku no yabô, ja l'any 2000 la saga debutaria a la Game Boy Color amb el Daiku no Gen-san: Kachikachi no tonkachi ga kachi, i finalment el 2008 arribava a la PSP l'última entrega de la franquícia, Hammerin' Hero, o GenSan a Europa. 

Tot aquest rotllo ha estat per dir que n'existeix una adaptació a anime, però com que es basa en el darrer joc de la saga, el de la PSP, i amb el mateix nom al Japó, Ikuze! Gen-san ("Som-hi, Gen!") -encara que el del videojoc, sencer, era Ikuze! Gen-san: Yûyake daiku monogatari-, primer havia de donar el context de la sèrie.

Es tracta del que es coneix com a ONA, o "Original Net Animation", perquè es va publicar a la web de GyaO l'any 2008. I el primer episodi era així (em sap greu, no n'he trobat amb subtítols en cap idioma):

En total són 24 episodis, cadascun amb 9 minuts de durada, que l'any següent, tot i que només al Japó, es van posar a la venda també en DVD. Hi veiem en Genzô Tamura, un treballador de la construcció de 19 anys que protegeix, amb el seu martell gegant, el seu barri, Beranme, de qualsevol amenaça, sobretot la del Grup Kuromoku.

Si busquem vídeos del joc en si, que no compartiré per no carregar tant l'article, per altra banda no gaire llarg de text, veurem com les noies que apareixen a la sèrie hi surten també, i que té una estètica anime reforçada per la tècnica del cel shading, i la coincidència temporal fa pensar, sense que sigui cap fita de la història de la investigació, que tots dos productes van ser creats en paral·lel, en allò que anomenen sinergia.

Així doncs, si teniu bons records d'aquest clàssic dels videojocs, o sobretot si us agrada l'entrega per a PSP, i sabeu japonès, ara també sabeu que existeix una sèrie animada basada en les aventures del seu protagonista.

Petits clàssics: Vigilante

Un dels motius pels que vaig crear aquesta secció, una de les més veteranes, era poder investigar i veure com eren realment aquells videojocs que durant la infantesa i l'adolescència tenia vistos per la portada o me'n sonava el nom.

El d'avui és un videojoc que sabia que era dels més esmentats de la Turbografx-16, i encara que també hi era en Master System no hi vaig arribar a jugar mai, i tampoc ho he fet ara que tinc la consola.

En aquell moment no em vaig aturar a pensar en la curiositat del nom Vigilante, al meu cervell encara inexpert -més que ara, almenys- no li va passar pel cap que aquell títol fos l'original i el va assumir com a traduït al castellà.

Amb els anys, i gràcies a sèries, pel·lícules i còmics, vaig saber que els justiciers reben el sobrenom de "vigilante" també en anglès, així com actualment sé que aquest joc estava disponible per a més sistemes dels que em pensava.

Amb aquests curiosos gràfics que recorden la posterior tècnica del cel shading i que ens mostren un protagonista que sembla que vagi disfressat de Son Gohan debutava a les recreatives aquest beat'em up el 1988, i es va considerar un hereu espiritual del Kung-Fu, desenvolupat igualment per Irem i conegut per la seva conversió a la NES, a més de ser un dels primers beat'em up de la història.

El Vigilante ens convida a controlar un expert en lluita que decideix protegir el seu territori al centre de Nova York dels skinheads, que a més han segrestat la seva xicota, la Madonna, que no crec que sigui la reina del pop. 

Ho fa amb l'ajuda dels seus cops de puny i de peu i, de tant en tant, nunchakus que es va trobant, i al llarg de 5 escenaris: el carrer, un abocador, el pont de Brooklyn, un carreró i el terrat d'un edifici en construcció.

La conversió domèstica més coneguda segurament és la de la Turbografx-16, que gràficament no té res a envejar a l'arcade. De fet, durant molt de temps, de les poquíssimes coses que sabia d'aquella misteriosa consola de 16 bits que no es va distribuir amb normalitat a l'estat espanyol una era l'existència d'aquest títol.

Pel que fa a la versió de la Master System, la Madonna passava a anomenar-se Maria -culturalment té certa relació, doncs, però així no s'especulava amb l'esmentada cantant- i els skinheads passaven a ser "Rogues", potser per tal d'evitar polèmiques amb aquest terme les connotacions polítiques del qual han canviat al llarg dels anys.

Sembla que cap de les versions es considera gaire bona -tot i que hi ha opinions contradictòries-, per problemes amb la resposta i l'efectivitat d'uns cops que, en realitat, són opcions massa pobres per a un joc d'aquest gènere, a més d'altres queixes com ara que és curt i que es considera massa "còpia" del Kung Fu.

En aquest vídeo tenim una comparativa de les versions que existeixen d'aquest joc, que a més de les esmentades inclouen les de Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, Amiga, MSX i un remake per a Windows. 

Tot i que en general, com deia, no es considera un joc essencial perquè no és que li sobri qualitat, el 2007 va passar a formar part de la Consola Virtual de la Wii en la seva versió per a Turbografx-16, cosa que va fer debutar el Vigilante en una consola de Nintendo. El 2015 hi tornaria, en aquest cas a la Wii U, però només al Japó.

Cinema i videojocs: Hook

Probablement la pel·lícula de 1991 anomenada Hook, i que fa de seqüela de les aventures d'en Peter Pan publicades en forma de llibre 80 anys abans (i no de la pel·lícula animada de Disney, que hauria implicat que la productora del senyor Walt hi hauria ficat cullerada), forma part de la vostra infantesa i la recordeu amb afecte.

Certament tenia un repartiment de luxe, amb Robin Williams, Dustin Hoffman i Julia Roberts al capdavant, un director de renom com és l'Steven Spielberg i un material de base potent. Que les crítiques fossin especialment negatives és una dada que potser, com a mi, us havia passat per alt. En qualsevol cas és un clàssic dels 90 que també té videojocs.

De fet només és un, però va tenir diverses versions, cadascuna amb les seves particularitats però basant-se en la pel·lícula i llançades el 1992. La primera, que jo no coneixia, és la de recreativa, un beat'em up clàssic que permetia controlar 5 personatges diferents i el joc simultani de 4 persones.

Aquest vídeo és un exemple de la modalitat per a 4 jugadors, que poden triar entre els 5 personatges que consisteixen evidentment en el protagonista, en Peter Pan, i els nens perduts. 

El de la Super Nintendo, de Sony Imagesoft, pertanyia al gènere de les plataformes d'acció amb scroll lateral, i sembla que va agradar força i representa una per desgràcia excepcional mostra d'èxit a l'hora d'adaptar un film al format de videojoc.

D'allà va sortir la conversió que arribaria a la Mega Drive i el Mega-CD, versió aquesta última que he volgut posar com a exemple per tal que també es pugui veure com va aprofitar la superioritat sonora del suport, que també va permetre algun vídeo prerenderitzat. 

La versió d'Ocean per a Amiga, Atari ST i MS-DOS era completament diferent, perquè com podem veure canviava el gènere pel de l'aventura gràfica, tan pròpia dels ordinadors i tan adequada per a l'ús del ratolí. Argumentalment es tractava de sortir de Ciutat Pirata i esdevenir en Peter Pan per tal de vèncer el Capità Ganxo/Ganxut/Garfi. 

Ara bé, la versió que jo tinc, la que recordo perquè és un dels jocs de la meva infantesa, és la de la Gameboy, idèntica a la de la NES però amb la limitació cromàtica típica de la primera portàtil de Nintendo i també responsabilitat d'Ocean. 

Tornem al gènere de les plataformes d'acció amb un Hook de gràfics detallats, sprites grans, diversitat d'escenaris i estils de pantalla (arribarem a lluitar, nedar i fins i tot volar) i una durada prou llarga com perquè valgui la pena deixar-s'hi els diners, tot i que per desgràcia no permet desar la partida en cap moment, aspecte negatiu que se suma al fet que la necessitat d'explorar a la recerca de determinats objectes no sempre evidents ni anunciats fa que la dificultat del títol sigui remarcable. De tant en tant hi penso i m'agradaria dedicar-m'hi a fons algun dia.

Jocs que no van sortir del Japó: R-Type Leo

Ja havia parlat una mica per sobre de la saga R-Type a la secció dels Jocs espina, fa 2 anys i mig, i he vist que tinc pendent repassar-la com es mereix, però també que una de les seves entregues podia formar part d'aquesta Jocs que no van sortir del Japó. 

L'R-type Leo, més que no sortir del Japó el que no va tenir van ser conversions domèstiques. Ni una. Era un joc per a recreatives que va aparèixer el 1992 només al País del Sol Naixent i que a diferència de totes les altres entregues de la saga es va quedar sense veure la llum per a cap videoconsola (ni tan sols en recopilatoris de clàssics).  

Però l'exclusivitat d'aquesta entrega, de fet l'única que no va arribar a sortir per a cap sistema domèstic, no és l'única característica per la que és especial. També hi havia la modalitat cooperativa que podem veure al vídeo, que no s'havia vist encara a la sèrie, i altres diferències remarcables.

Per exemple, era més benèvol amb el jugador (si moríem reapareixíem al mateix punt i no al principi de la pantalla) i el seu sistema de joc era diferent, perquè en comptes de la Força i el Canó d'Ones vistos a les altres entregues aquí hi havia els Psy Bits (o Force Bits) i el Bit Shot, armes que funcionaven d'una altra manera. I tot això es justificava perquè l'R-type Leo estava situat cronològicament abans de tots els altres jocs de la saga.

Aquest és l'Armored Police Unit Gallop, de 1991. El poso aquí per dos motius: tampoc no va sortir de les recreatives i cronològicament va abans de l'R-type Leo. Això faria que gairebé tot l'article fins ara hagués estat erroni, si no fos perquè és un R-type però alhora no ho és. Argumentalment anava per un altre camí i al títol no hi havia cap referència a la saga, tot i que segons Irem, els seus creadors, és una entrega més de la sèrie. El Gallop (nom popular) sí que va sortir del Japó, però va arribar als Estats Units amb el nom de Cosmic Cop.