Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció en què parlo de videojocs que jugo per primer cop, tot i que sovint ja els coneixia de nom, i que m'agraden més que no em pensava. En el cas del títol que us porto avui no és que no hi hagués jugat mai, de fet l'havia provat fa un temps gràcies al cartutx Jaleco Collection 1 de l'Evercade, però fa poc se'n va fer una competició de puntuació al canal de Telegram de l'Everpodcast SP i m'hi vaig posar de debò.
Avui estem davant d'un clàssic que és emblemàtic de la companyia que el va desenvolupar, no en va ha donat nom a l'empresa que actualment està explotant les IP de Jaleco.
.jpg)
Tot i que és un joc de recreativa, el City Connection, de 1985, va tenir un port per a la NES -que no va arribar a Europa- el mateix any, i és aquesta la versió a la que he jugat i de la qual he gaudit tant que vaig estar a punt d'entrar al pòdium de l'esmentada competició, però al final no vaig superar la quarta posició.
Altres conversions les trobem el 1986 per a l'MSX i el 1989 per a l'Spectrum, i després va arribar a mòbils i a PC al Japó, el 2002 i el 2004 respectivament. Però bé, no hem vingut a repassar la història del joc, de manera que, situat en el seu context, toca parlar de com és i com s'hi juga.
En aquest joc controlem un cotxe en un context de plataformes, cosa ben curiosa. Se suposa que la protagonista és la Clarice, un personatge del lore de Jaleco, però la versió occidental la va substituir injustament per un paio ros, que és el que m'he trobat a la versió que he jugat, tot i que només apareix a les escenes estàtiques entre pantalles.
El cas és que el joc ens planteja el repte de passar per la superfície de totes les plataformes de cada pantalla de manera que la pintem amb pintura blanca, i quan hem passat per tot l'espai disponible hem acabat la pantalla i passem a la següent. Segons la versió que mirem, se suposa que som uns lladres que fugim de la policia, o aquesta ens empaita perquè conduïm amb excés de velocitat.
Els escenaris corresponen a llocs del món ben coneguts, concretament Nova York, Londres, París, el castell de Neuschwanstein d'Alemanya, el Taj Mahal de l'Índia i el Mont Fuji del Japó. Pintar el terra és relativament fàcil, tot i que els controls són durs i hi ha un retard entre que donem l'ordre de saltar i s'executa, però aprendrem a calcular-ho al cap de poc.
El problema és que a les pantalles hi ha perills, que són cotxes de policia que ens busquen i també uns gats que apareixen de sobte, sobretot quan estem molta estona al mateix nivell d'alçada, i que si atropellem ens resten una vida.
Els gats només els podem evitar fent un canvi sobtat de direcció o saltant per sobre d'ells, i el mateix passa amb unes punxes metàl·liques que apareixen quan el joc considera que portem massa estona a la mateixa pantalla, però els cotxes de policia els podem eliminar disparant-los bidons d'oli que trobem per l'escenari, i és aquesta la mecànica que dona la gràcia al joc, si el que busquem la màxima puntuació, o com a mínim aconseguir vides extra gràcies als punts, que tampoc va gens malament.
Quan acabem la pantalla, si ens han sobrat bidons ens donen punts extra, però trobo que no són gaires comparats amb el que traiem d'eliminar cotxes, cosa que si fem en cadena dona cada cop més punts. I un cop arribats a l'última pantalla, tornem a la primera i fins que se'ns acabin les vides. El clàssic loop dels videojocs d'esperit arcade.
A mesura que avancem pantalles l'actitud dels cotxes de policia es fa més agressiva, fet que és evident quan giren de cop i ens els trobem de cara, però ja us dic que el gran perill és topar amb els gats o les punxes. Amb una mica de reflexos no hem de tenir gaires problemes amb els cotxes.
A banda de tot això, també trobem de tant en tant uns globus que, si n'acumulem tres, ens transporten màgicament a una altra pantalla, com passar al Bubble Bobble, i ens donen una bonificació de 1.000 punts per bidó no utilitzat, que ja és més interessant que els 100 que ens donen al final de cada pantalla.
En qualsevol cas, el City Connection és un joc que m'ha resultat summament addictiu i simpàtic, amb una música animada i encomanadissa de reminiscències de surf rock i que, malgrat les diferències, fa servir unes mecàniques que recorden clàssics com el Pac-man o el meu estimadíssim Ninja Jajamaru-kun, que precisament és de Jaleco. No crec que sigui casualitat.
