Nascuts el 1996: Sagues que fan 30 anys

Ja s'ha convertit en una tradició estiuenca, em temo, però el cas és que cada setembre estic publicant una entrada sobre sagues de videojocs que han fet els 30 anys, i com que és 2026, enguany toca esmentar primers videojocs de franquícies que es van estrenar, segurament sense saber que serien tan importants, l'any 1996.

Ara, per l'època que esdevé l'objectiu de l'entrada d'aquest any, podem esperar menys gràfics pixelats, però això no significa que els jocs que esmentarem avui siguin menys retro, ni tampoc que el píxel desaparegui del tot, encara. L'any vinent ja en tornarem a parlar. En fi, comencem!

I ho fem amb el Crash Bandicoot, el clàssic de Naughty Dog que es va convertir en sinònim de "PlayStation" i el seu protagonista en una mascota oficiosa de la primera consola de Sony. 

El plataformes 3D però sense llibertat absoluta de moviments, a diferència del Super Mario 64, del mateix any, presentava una proposta diferent però que va captivar el públic igualment, i va originar una saga que encara belluga i que va tenir entregues en consoles d'altres companyies més endavant, però el primer -ara disponible remasteritzat a la Crash Bandicoot N. Sane Trilogy- quedarà per sempre com un clàssic i un imprescindible del catàleg de la consola que el va veure néixer. 

També va veure néixer el Resident Evil, de Capcom, que en aquest cas no era exclusiu de la consola, com de vegades cal recordar, perquè també passaria per la Saturn i PC durant aquella finestra de llançament de 1996-1997, però és igualment un mític del seu catàleg i l'iniciador d'una saga conegudíssima, popularíssima, rellançada i "remakejada" un fotimer de vegades.

En aquest cas no és només que la saga encara estigui viva amb alguna entrega de tant en tant, sinó que en surten remakes molt sovint i es combinen, a sobre, amb ambicioses noves entregues. A més, ha generat una pila de productes relacionats, entre els quals pel·lícules, i quan escric aquestes línies està a punt d'arribar-ne una altra. 

La majoria del que he dit de la saga Resident Evil es pot repetir amb la de Tomb Raider, cosa que no faré, doneu-ho doncs per repetit, però vull comentar que aquest emblemàtic primer títol apareix aquí amb la portada de la versió Saturn perquè, de fet, va ser la primera versió que va sortir, encara que fos amb poques setmanes de diferència i, en el cas dels Estats Units, alhora que la versió PlayStation. 

Va ser a la màquina de Sony i al PC on, per desgràcia per als que érem propietaris de la 32 bits de Sega, la franquícia creada per Core Design va continuar i va esdevenir el monstre de la indústria que és, protagonitzada per un dels personatges més icònics de la història dels videojocs. 

Tant la Saturn com la PlayStation van tenir el primer Dead or Alive, el joc de lluita 3D de Tecmo que també va generar una saga que, amb menys freqüència, demostra que encara viu, però allò va ser entre 1997 i 1998. 

El joc original va ser de recreativa i va sortir el 1996, raó per la qual he posat el flyer en aquesta ocasió. El joc volia competir amb els Virtua Fighter i ho va fer amb una proposta més ràpida i provocativa -raó per la qual la saga es va fer famosa, eclipsant les seves qualitats intrínseques-, i curiosament funcionava a la mateixa placa, la Model 2 de Sega, on va sortir el Virtua Fighter 2. Més curiosament encara, aquest joc que venia d'una recreativa de Sega -almenys des del punt de vista del hardware- va ser el primer joc d'aquestes característiques que va sortir a la competència al mercat domèstic en arribar a la PlayStation.

Fins ara hem vist molts polígons, però no oblidem que la Neo Geo ens va donar grandíssims jocs durant més de 10 anys i gairebé sempre feien servir pixel art, com és el cas del Metal Slug, de Nazca, que també està representat per un flyer en aquesta entrada perquè, tot i que va ser de manera gairebé simultània, la veritat és que va sortir un pelet abans per a Neo Geo MVS que per a la domèstica AES.

Un altre títol emblemàtic, dels més populars de l'ecosistema Neo Geo i encara ara venerat per la seva proposta run and gun espectacular gràfica i jugablement, difícil però divertidíssima, plena de detalls, que actualment podem jugar en gairebé qualsevol consola, tant en llançaments individuals com en recopilatoris, senyal del caràcter etern d'aquest joc (i de la saga que va venir després). 

I acabem amb un altre joc pixelat, en realitat dos jocs, perquè 1996 va ser també l'any en què va sortir, per a les Game Boy japoneses, i amb una distribució inicialment limitada i no gaire èxit inicial, el duet Pocket Monsters, de Game Freak, en versió Red i Green. L'anomenat Blue es va vendre inicialment per correu a subscriptors de la revista de manga CoroCoro, i després ja es va distribuir amb normalitat i, dos anys després, a Occident, com a Pokémon.

Tenint en compte l'enorme èxit sense precedents d'aquest producte multimèdia, perquè va anar associat a tota mena de marxandatge, especialment cartes col·leccionables, el seu naixement va ser poc menys que miraculós, amb dubtes sobre si Nintendo acceptaria la proposta, que sembla que inicialment no va entendre, i més per a una consola que estava en la seva tercera edat comercialment parlant. La resta, com se sol dir, és història. 

 

Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Companyies: Tehkan / Tecmo

Les companyies desenvolupadores de videojocs petites, o relativament petites, tenen alguna cosa que em resulta entranyable. Parlo, sobretot, d'aquelles que ja no existeixen, o que si encara funcionen estan integrades dins d'alguna altra, o es dediquen bàsicament a supervisar el que s'està fent amb les seves IP, etc.

Avui parlaré d'una empresa que va tenir un canvi de nom, per això el títol de l'entrada, i amb la qual particularment no he creuat camins gaires vegades, però que sens dubte em crida l'atenció i no m'estranyaria que alguna dia la considerés de les que em fan més gràcia. 

Fundada per Yoshihito Kakihara el 31 de juliol de 1967, data molt específica proporcionada per la Wikipedia, Tehkan, com tantes altres companyies de videojocs va començar la seva activitat dedicant-se a una altra cosa, però en aquest cas no hi estava ni remotament relacionada: feia dispositius de neteja. Dos anys després, això sí, va passar a fabricar aparells d'entreteniment, que ja estan més emparentats amb el que ens interessa aquí.

Però espereu, que la història de tot plegat va ser una mica enrevessada, i voldria reescriure-la i simplificar-la de manera que sigui com menys avorrida millor, perquè una miqueta sí que ho és. 

Ens hem de remuntar a l'any 1964, en què es va fundar la Imperial Trustee Corporation, en japonès Teikoku Kanzai (d'aquí el futur nom de Tehkan), que era una companyia especialitzada en la gestió de neteja d'edificis. L'any 1969 va començar a vendre equips d'entreteniment i el 1970 va obrir un centre d'entreteniment a la prefectura de Chiba, però quina mena de lloc o local era no m'ho pregunteu. 

Paral·lelament, existia una empresa de 1967 anomenada Nippon Yacht Co. Ltd., que es dedicava a això, els vaixells. I en algun moment que no he trobat, ja em perdonareu la imprecisió, l'antiga Imperial Trustee Corporation, que el 1977 s'havia rebatejat com a Tehkan Ltd., la va comprar, i el 1982 es va rebatejar, la dels vaixells, com a Tehkan Electronics Corporation. 

Soc conscient que aquesta història té forats, però no l'he trobat més ben explicada... El cas és que ja ens acostem al que ens interessa, perquè el 1981 s'havia establert una subsidiària estatunidenca de la companyia, anomenada U.S. Tehkan, Inc., a Los Angeles (Califòrnia), i molt poc després al Japó es va desenvolupar el primer videojoc de Tehkan, aquest Pleiads, un joc de naus de pantalla fixa, gènere de moda a l'època. Val a dir que prèviament li havia distribuït a Sega el Head-On, de 1979, però el primer joc pròpiament de Tehkan va ser aquest.

El 1986, Tehkan Ltd. va passar a ser Tecmo, Ltd., nom que segurament ens resulta més familiar, coincidint amb el salt a les consoles, que va començar amb la versió per a Famicom del Mighty Bomb Jack, un joc mític de les recreatives fet per la pròpia Tecmo també originalment.

En aquest punt teníem la Tecmo i la Tehkan Electronics Corporation (la que abans feia vaixells), que es van fusionar en una de sola el 1987, i tot i que l'empresa supervivent va ser la segona, el nom oficial va passar a ser el de la primera. 

Durant la primera meitat dels anys 80 va anar desenvolupant jocs per a recreatives, amb el primer Bomb Jack, llançat per al món arcade el 1984, com a èxit més destacat d'aquella primera meitat de dècada, i que no s'ha de confondre amb el Mighty Bomb Jack, que és posterior. Després tenim jocs com l'Star Force, el Pinball Action o un altre dels més coneguts de la companyia, el Tehkan World Cup, joc de futbol recordat amb afecte i, com veiem, amb el nom antic al propi títol.
 

Un altre dels seus jocs més emblemàtics, ara ja amb el nom de Tecmo perquè va ser de 1986, va ser el Rygar, portat després a múltiples sistemes, però aquell any també va arribar el Solomon's Key, El 1987 va tornar als esports amb el Tecmo Bowl, de futbol americà.

El 1988 va ser un altre any destacable gràcies a l'inici de la saga de jocs de futbol amb tocs d'RPG basats en Captain Tsubasa, que va començar a la Famicom el 1988, però també a l'arribada d'un arcade anomenat Ninja Gaiden, avui hiperconegut, que en la seva primera aparició en recreativa no tenia gaire a veure amb la famosa saga de la NES, ni se'l mira amb gaire bons ulls avui dia.

La saga més famosa amb aquest nom començaria el 1989 a la NES, i la resta és història. Però també tindríem jocs com el Tecmo Knight, diversos jocs d'esports amb "Tecmo" al títol per a consoles, i com a últim joc per a recreativa amb aquest nom, el Tokidenshô Angel Eyes, de lluita, de 1996.

Tirem un pèl enrere, perquè el 1995 hi va haver un equip de Tecmo que va crear un estudi propi dins de la companyia, i que es va anomenar Team Ninja, amb Tomonobu Itagaki com a líder. El 1996 llançaria el primer joc de lluita tridimensional de la companyia, que esdevindria una saga amb molt d'èxit no sempre pels motius més confessables, però que encara ara és reconeguda: Dead or Alive. 

Des de llavors, i amb una llegenda pròpia que donava prestigi a Tecmo, sobretot ha fet jocs d'aquesta franquícia i els Ninja Gaiden tridimensionals, que van començar a la primera Xbox i que enguany tindran una quarta entrega numerada. 

Actualment ja no fa aquells videojocs pixelats per a recreatives i consoles amb què la gent la recorda amb afecte, però encara existeix, no només gestionant el seu propi llegat i les seves IP, que es rellancen en sistemes moderns, sinó també explotant els seus productes actuals.

Ja no es diu Tecmo, sinó Koei Tecmo, perquè després d'uns anys convulsos amb canvis de presidents, demandes internes (en Tomonobu Itagaki, del Team Ninja, va partir peres amb Tecmo, per exemple), i després que Square Enix intentés comprar-la, la companyia es va fusionar amb Koei, una altra mítica empresa que va aportar al catàleg conjunt sagues com Nobunaga's Ambition, Samurai Warriors o Dynasty Warriors. 

Però espereu: Després de la fusió, que va resultar el 2009 en la companyia Tecmo Koei Holdings, el nom de Tecmo va sobreviure un temps com a marca, però el 2010 va ser oficialment eliminada i les seves propietats intel·lectuals més rellevants van passar a ser gestionades per Koei Tecmo Games. Heu vist el canvi d'ordre del nom, per cert?

Per acabar d'embolicar la troca, després de la desaparició de Tecmo com a tal, una petita companyia subsidiària de Tecmo Koei va funcionar com a Tecmo un temps, i el mateix va passar amb una altra d'anomenada Koei, però al final van ser integrades a la companyia mare, ara Koei Tecmo, el 2011.

Com a marca, "Tecmo" a seques es va tornar a fer servir en alguns videojocs com el Dead or Alive 5, però el 2016 va ser, ara sí, arxivada del tot per part de la companyia en l'enèsima reorganització interna.

Tehkan, o Tecmo, doncs, formen part de la història dels videojocs i els seus títols continuen existint i són llicenciables, però ara pertanyen a una empresa molt més gran i podríem dir que aquella identitat vuitantera i norantera que evoca la nostra nostàlgia s'ha perdut una mica pel camí. 

He intentat repassar-ne la història de la manera més planera possible, també entenent-la jo, així que espero que el text us hagi resultat d'un mínim interès. 

 

Compres de videojocs al Japó

A la meva darrera entrada us parlava de com estaven els preus, actualment, a la Meca dels videojocs (perdoneu l'expressió tòpica), que no són el que eren, però també deia que m'hi havia comprat força coses i que en parlaria en una entrada a part.

Aquesta és l'entrada, doncs, i començaré dient el que ja vaig dir a la primera del Japó: hi vaig anar amb una llista feta, perquè altrament és massa difícil recordar el que hom busca, i a més la quantitat de material que s'hi troba és massa gran i cal anar per feina, sobretot si no vivim allà i hem d'anar a visitar llocs, en principi objectiu prioritari de qualsevol viatge turístic.

Algunes coses em van decebre, principalment el fet de no poder trobar Famicoms a preu de ganga com sembla que es trobaven fins fa poc. En demanaven un mínim de 30 euros, preu no gaire diferent del que es pot veure a eBay. Però tampoc no tenia sentit que me la comprés si els títols disponibles de la NES japonesa no eren els que jo buscava o anaven massa cars. El mateix em va passar amb la PC Engine: n'hi havia moltes, però cares, sempre els faltava algun cable o comandament i, a més, els jocs que hi vaig trobar no justificaven la inversió.

La tercera decepció van ser els jocs de la Neo Geo AES. Realment confiava en aquest viatge per a aconseguir ampliar la meva col·lecció de títols de la prohibitiva consola, que només en tinc 2, i he vist que tenen els tipiquíssims per 30-40 euros, però cap d'ells m'interessava, mentre que d'altres seguien la tendència del que veiem des d'Occident. Potser valen 500 euros en comptes de 700, però a mi no em serveix de res aquesta diferència.

En fi, començo a ensenyar i a la part final continuo parlant del que esperava trobar i no he trobat.

De la Dreamcast m'he comprat més coses de les que esperava. No he trobat l'Street Fighter III Third Strike, un dels que més volia, però sí el Dead or Alive 2, el Sonic Adventure 2 en edició 10è aniversari (amb llibret, moneda i banda sonora en CD), el Marvel vs. Capcom 2, el Capcom vs. SNK, el Capcom vs. SNK 2 i el Virtua Striker 2, que no era un dels que volia, perquè els de futbol de la Dreamcast no tenen gaire bona fama, però per 80 iens (uns 70 cèntims)...

La Saturn és una de les consoles que més es beneficien de la importació. Per a mi té un gran catàleg PAL, però el japonès se sap que és espectacular. No vaig poder comprar el Dragon Ball Z Shin Butôden, que és com l'Ultimate Battle 22 de la Playstation però la versió bona (amb diferència, i això no és una opinió de fanàtic de Sega), perquè en realitat el vaig trobar, però les instruccions estaven malament i el vaig descartar.

Els que sí que vaig comprar van ser el Dead or Alive, l'Snatcher (és un remake, però els de MSX, Mega-CD o PC Engine tenen preus prohibitius i ni els he arribat a veure, aquí), el Saturn Bomberman (més car del que esperava, però el volia molt i a Europa és caríssim) i el Last Bronx, un clàssic que em faltava.

Com veieu, d'exclusius japonesos només un. Els altres, barats perquè són edicions japoneses, però amb versió europea al mercat. No és que no busqués títols que només van sortir al Japó, com el Radiant Silvergun, però només el vaig veure en un lloc i valia una morterada, com a eBay.

La meva Super Nintendo augmenta força el catàleg amb 8 incorporacions: els dos primers Magical Quest (complets), el Donkey Kong Country 3 (també complet) i en cartutx i prou, però la majoria a preus baixíssims, el Go Go Ackman!, el Ranma 1/2 Chônai Gekitôhen (el primer dels 3 que hi ha de lluita 1 contra 1, que va sortir als Estats Units però fortament adaptat), el Dragon Ball Z Butôden 3 (que complet no és tan car però no l'he trobat), el Super Mario World 2: Yoshi's Island (que cada cop està més car en PAL) i el Super Mario Kart, el debut de la meva saga preferida, que havia tingut però vaig deixar de tenir per circumstàncies que no vénen al cas, però mantenint la capsa i les instruccions. Aquest també em va sortir relativament car, 750 iens, però a Europa el cartutx sol ja volta els 20 euros.

De la Nintendo DS buscava principalment el Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, una joia desconeguda que és un Butôden de ple dret però inexplicablement no va sortir del Japó.

També vaig pagar més del que desitjava, però comprar-lo des d'Occident surt molt més car, i he vist gent tornar-se molt boja amb els preus que en demana a eBay i Amazon.

De la Playstation volia sobretot els dos Tobal, jocs de lluita amb personatges de l'Akira Toriyama. El primer existeix en PAL, però em va costar 60 iens... i encara que sigui una edició estil Platinum era un preu irresistible. El Tobal 2 el vaig trobar després per 1000 iens, i aquest sí que és exclusiu japonès.

Per a la Game Boy Color també duia una petita llista, que no són tants els jocs del seu catàleg fets expressament per a la consola (molts són remakes de la Game Boy clàssica o compatibles amb aquella), però només vaig trobar el Wario Land 3.

En fi, això és tot. En quedo content, però amb les decepcions esmentades al principi i algunes més: no he trobat res interessant de la Famicom (NES), per tant em quedo sense alguns dels seus jocs més importants, ni una Game Gear (l'única que vaig veure era una edició especial de Magic Knight Rayearth i a més de 90 euros), ni jocs de la Mega Drive més enllà de 4 mal comptats i poc interessants. En general poquíssim material de la 16 bits de Sega, hi ha.

Tampoc no m'he comprat cap PSP (les tenen a cabassos però els preus a Wallapop són millors), ni una WonderSwan Color ni Neo Geo Pocket Color, en aquest cas perquè les poques que hi havia eren una mica massa cares per al meu gust.

El cas és que el viatge m'ha servit per a trobar alguns dels moltíssims videojocs de la meva llista de desitjos, més barats perquè són japonesos, que ja era la idea, però en general fàcils de trobar, independentment del preu, i molt coneguts i típics. Ja vaig estudiar recomanacions de jocs més desconeguts, però no en vaig trobar cap.

Ara em tocarà provar tots aquests jocs quan arribi a casa, en el cas de la Saturn després de comprar i rebre el cartutx Action Replay Plus, que se salta el bloqueig regional, i en el de la Dreamcast... a veure si és cert que el disc DC-X es pot descarregar...

El personatge: Ryû Hayabusa

Ara feia molt de temps que no homenatjava un personatge de la història dels videojocs, i he pensat que estaria bé convertir en protagonista un que potser no és tan obvi com la mascota d'una companyia o un secundari poderós, però que ha estat igualment la cara (normalment coberta) que ens ha acompanyat en molts títols aclamats d'un parell de sagues històriques del mitjà.

Tal com està plantejada l'entrada podria haver estat perfectament dedicada a la saga principal en si, perquè no és un personatge d'aquells que després veiem en jocs de karts ni d'esports, però tampoc no es pot dir que la seva sigui una de les Grans Sagues de la Història dels Videojocs que acostumen a formar part de la secció.

En Ryû Hayabusa, del clan del mateix nom, és un ninja que va debutar el 1988 al Ninja Gaiden de recreativa i des de llavors ha protagonitzat la saga, tant l'antiga com el rellançament dels anys 2000 en endavant, a més d'aparèixer com un dels personatges jugables en tots els Dead or Alive com un dels diversos ninges que hi surten.

Acabem de veure un vídeo del primer títol on va sortir, que curiosament no ens n'explicava la història, present a partir del Ninja Gaiden de la NES (Shadow Warriors a Europa, on va arribar el 1991, i Ninja Ryûkenden al Japó, on va debutar el mateix any que la recreativa). El 1992 se'n va llançar una versió per a PC Engine només al Japó.

El cas és que té la missió d'anar a trobar el seu pare, que ha desaparegut tot deixant-li una carta. A partir d'aquí comença una trama d'acció en plataformes i beat'em up plena de ninges i éssers malvats i poders màgics que tindria diverses entregues durant els anys 90.

Havia de posar el vídeo del primer Ninja Gaiden de la NES, sens dubte considerat un dels imprescindibles del seu catàleg gràcies a la seva qualitat i el llegat que va deixar, però també hem de veure les seqüeles:

La primera seqüela seria el Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos, de 1990 tant al Japó com als Estats Units i el 1994 (sí) a Europa, encara amb el nom de Shadow Warriors a la primera part del títol. En territori nord-americà va tenir també versió per a PC el 1991. Va agradar més que l'anterior, amb els seus afegits pel que fa a poders i millores gràfiques, i la continuació argumental de la història.

El 1991 arribaria la tercera part, segons les crítiques amb més i millor de tot allò que havia convençut el públic amb les dues anteriors entregues, amb el Ninja Gaiden III: The Ancient Ship of Doom. Com es va dir a Europa? Doncs de cap manera, perquè no ens va arribar, almenys en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, ni tampoc en el remake anomenat Ninja Gaiden Trilogy de la Super Nintendo. Sí que ho va fer per a la Lynx, la portàtil d'Atari, el 1993. I curiosament també se'n va fer una màquina LCD de la marca Tiger. El de la NES sí que el tenim, però, a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS des de gener de 2014. 

Tot i que s'ha associat sempre a la NES, perquè hi han sortit tots els jocs clàssics, també hi ha haver altres versions destacables, com la de la Gameboy:

Amb el nom de Ninja Gaiden Shadow, i solucionant doncs el petit problema de la confusió de noms, va sortir el 1991 (l'any següent al Vell Continent) i va tenir una acollida més aviat bona, al capdavall era una versió simplificada del que s'havia vist a la germana gran.

I això que veiem és el Ninja Gaiden de la Master System, perquè Sega va desenvolupar amb llicència de Tecmo Koei versions d'aquella saga per a les seves consoles. Deia abans que sempre s'havia associat a la NES, i de fet sembla que no pugui ser, un títol de la saga clàssica en una consola que no sigui de Nintendo, però sí. 

El de la Master System, de 1992 i per als mercats europeu, australià i brasiler, va tenir molt bona acollida. En realitat millorava en tots els aspectes els de la NES (no oblidem que la 8 bits de sobretaula de Sega supera la de Nintendo com a mínim en l'apartat tècnic), i es va presentar a Occident amb el nom original, però argumentalment anava per una altra banda. L'any abans, i per als tres mercats principals, sortia per a la Game Gear també amb un argument diferent i, aquest cop, una jugabilitat més propera als Shinobi i rebaixant el vessant de les plataformes.

I aquest hauria estat el de la Mega Drive, que també estava en desenvolupament però va ser cancel·lat i molts anys després filtrat en versió beta a la xarxa. Com podem veure optava per una presentació més arcade, encara que no tenia la intenció de ser-ne una conversió. Les diferències en la jugabilitat són evidents, amb el clar exemple de la perspectiva isomètrica que permet moure's per l'escenari amb certa profunditat, efecte conegut també com a belt-scroll.

Després de tots aquells Ninja Gaiden tornaríem a veure en Ryû el 1996 a la recreativa del primer Dead or Alive, juntament amb altres personatges entre els quals les noies que han fet polèmicament famosa aquesta saga de lluita. El 1997 va sortir per a la Saturn (només al Japó) i el 1998 per a la Playstation (versió del vídeo). L'havia desenvolupat el Team Ninja, un estudi subsidiari de Tecmo Koei que s'encarregaria de les dues sagues des de llavors.

Posteriorment apareixeria al Dead or Alive 2 (el 1999 a recreatives i el 2000 a Dreamcast i Playstation 2), el Dead or Alive 3 (només per a Xbox, 2001-2002), el Dead or Alive 4 (Xbox 360, 2005-2006), el Dead or Alive: Dimensions (Nintendo 3DS, 2011) i el Dead or Alive 5 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), amb versions actualitzades on es pugui aplicar. I sí, a la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, òbviament molt centrada en el repartiment femení.

Haurien de passar 13 anys fins a la represa de la saga Ninja Gaiden, i seria amb el Ninja Gaiden de la Xbox, el 2004, que després va veure una edició encara més difícil i anomenada Ninja Gaiden Black, i el 2007 una altra versió, Ninja Gaiden Sigma, per a Playstation 3, que arribaria a la PS Vita el 2012. Concebut inicialment com un remake de la saga original amb influències dels Dead or Alive per tal de lligar els dos universos creats per Tecmo, els seus responsables consideren la nova saga una preqüela de l'original. El 2009, el primer any del bloc, ja vaig fer una comparativa per tal de veure els canvis entre la saga original i la nova, per tant no cal repassar amb vídeos totes les entregues, ni ho vaig fer llavors.

El cas és que les noves entregues van ser el Ninja Gaiden: Dragon Sword (Nintendo DS, 2008), el Ninja Gaiden II (Xbox 360, 2008, i com a Ninja Gaiden Sigma 2 el 2009 per a Playstation 3 i el 2013 per a PS Vita), el Ninja Gaiden 3 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), que va tenir una acollida mediocre però força millorada en l'actualització Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (Wii U, 2012, i el 2013 en les consoles on havia sortit primer la tercera part), i més aviat com a spin-off tenim l'ara sí destrossat sense miraments Yaiba: Ninja Gaiden Z (Xbox 360, Playstation i PC, 2014), on en Ryû és un personatge secundari.

Aquests són, doncs, els videojocs protagonitzats per un dels ninges més populars de la història dels videojocs (una enquesta d'IGN va demostrar la preferència aclaparadora del públic per en Ryû per sobre d'en Joe Musashi de Shinobi), que també va provar fortuna en forma de dibuixos animats. Això no vol dir que siguin les seves úniques aparicions, però.

Al Warriors Orochi 3 (disponible per a Playstation 3, Xbox 360 i Wii U des de 2012 i a partir de 2014 també per a Playstation 4 i Xbox One) hi fa un paper de col·laborador, mentre que el 2009 havia estat un convidat especial del Dynasty Warriors: Strikeforce (PSP, Playstation 3 i Xbox 360) i el 2012 també va aparèixer al Dynasty Warriors VS de la Nintendo 3DS, només al Japó.

També trobem altres homenatges, com l'armadura anomenada Hayabusa, del Halo 3 (Xbox 360, 2007) o la indumentària alternativa del personatge Max del Super Swing Golf: Season 2 (Wii, 2007).

Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.

Edicions especials de la Xbox

Quan vam parlar de la història de la Xbox, la primera consola de Microsoft, ja va quedar clar que comercialment no havia estat cap gran èxit, sobretot fora dels Estats Units, i concretament va ser un autèntic fracàs al Japó. Això no vol dir que no tingui una bona pila de jocs interessants, que no sigui la millor consola tecnològicament parlant de la seva generació o que no fos objecte de diverses edicions especials, que veurem tot seguit. 

Una d'elles és, per exemple, l'edició Skeleton Black, que s'assembla a l'edició Crystal (no especial, però sí alternativa i la que tinc jo) però de color negre semitransparent. Va sortir, curiosament, només al Japó, i se'n van vendre unes 10.000 unitats.

Aquesta és semblant, i és la Translucent Green, o Verda Translúcida, de la qual es van fabricar 20.000 unitats i, segons la Wikipedia, se'n van vendre 5.000 a Europa, on es va llançar el 2003 per tal de commemorar el primer aniversari de la consola al Vell Continent, únic territori on es va posar a la venda a banda del Canadà.

També verda, però a les antípodes de la transparència, tenim l'edició Mountain Dew, amb 5.000 unitats que es van fer com a part d'una promoció de la beguda del mateix nom als Estats Units. Només es podien aconseguir amb un sistema de punts que s'obtenien en comprar la beguda. 

Semblant, tot i que en aquest cas molt més rara i només al Regne Unit, tenim l'edició especial Hulk/Pepsi, que s'aconseguia en uns cinemes molt concrets d'aquell país tot comprant un menú de crispetes i Pepsi i guanyant el rasca-rasca, en una promoció que va tenir lloc el 2003 en ocasió de l'estrena de la pel·lícula Hulk, de l'Ang Lee. Només n'hi ha 35. 

Tornem a les exclusivitats japoneses, com per exemple l'edició Kasumi-chan Blue, una versió blava translúcida inspirada en l'uniforme principal del personatge de la Kasumi dels Dead or Alive que va sortir el 2004 i que incloïa el joc Dead or Alive Ultimate, a més d'un coixí llarg amb la imatge de la Kasumi i altres coses. Se'n van fer 5.000.

 

No canviem de saga, perquè també hi ha un model (disculpeu la imatge, però és l'única que hi ha) que commemora el llançament del Dead or Alive: Xtreme Beach Volleyball, disponible només a Alemanya i en 20 unitats. El seu disseny no està dedicat a cap personatge en concret i està fet amb la tècnica de l'aerografia.

També del Japó és la Pure White, que celebrava el segon aniversari de la consola en aquell país que la va ignorar gairebé completament. Segons la Wikipedia se'n van fer 6, mentre que a la font d'on surt la foto es diu que n'hi havia 1.000. 

I els japonesos van ser també els únics que van poder comprar l'edició especial del Panzer Dragoon Orta, que només es podia adquirir a través del servei Sega Direct i havent-la reservat l'1 de novembre de 2002, més d'un mes i mig abans que sortís a la venda. Incloïa una còpia del joc i un collaret amb el drac. 

Parlant de models dedicats a jocs concrets, també hi havia el dedicat al Halo, verd translúcid amb el logo del joc, Halo 2, de color blau gel i disponible el 2005 només al Canadà i Àsia, i l'inspirat en el Grand Theft Auto III, del que només he trobat que venia acompanyat per una còpia del joc i que només es podia trobar en territoris NTSC, cosa que no sé si inclou el Japó o no. 

 

Sí que he trobat aquesta imatge d'un altre que correspon a la categoria dels dedicats a un joc concret, en aquest cas el World Racing, però el més interessant és que sembla que només n'hi ha 6 còpies, que es van regalar en concursos de 6 ciutats alemanyes. 

El Tony Hawk's Underground 2 va sortir el 2004 per a la Xbox, entre altres consoles, però va ser el 2010 quan un concurs d'skaters al Regne Unit va regalar 10 unitats de la consola, llavors descontinuada des de feia anys i amb la seva successora ja veterana. Incloïa una còpia del joc signada pel mateix Tony Hawk.

Continuem amb les rareses, en aquest cas no per nombre (se'n van fer 5.500, que tampoc no és gaire gran), sinó per geografia: la Hello Kitty Crystal només es podia aconseguir comprant determinats models de televisors Samsung a Singapur, i portava una còpia del Hello Kitty: Roller Rescue. 

Aquest model es coneix com a Launch Team Edition, i es diu que va ser venut als membres de l'equip de llançament de la consola el 2001, amb la frase "Good work!" i la signatura d'en Bill Gates. Juntament amb les edicions, gairebé idèntiques, que es van regalar a companyies que van col·laborar en la creació de la plataforma, n'existeix un total de només 60. 

Acabem amb la versió més rara, l'edició Atari, que es va regalar a la Leipzig Game Convention el 2004 a través d'un concurs que va tenir un únic guanyador, que va esdevenir l'únic propietari d'aquesta variant de la qual només es va fer 1 unitat.

Ho deixarem aquí, però no sense fer abans una reflexió: és curiós com, venent-se relativament poc i amb els mercats europeu i sobretot japonès rebent-la amb tanta fredor, aquesta consola va tenir tantíssimes edicions especials, i només he parlat de les més destacades, però n'hi ha algunes més. Segurament altres consoles protagonitzaran en algun moment aquesta secció, però dubto que donin per a tantes mostres.