Jocs maquillats: Dragon Ball / Dragon Power

Ho dic cada cop que passa, però estic content de poder inaugurar una secció després de tants anys de blog, cosa que m'ajuda a no cansar-me'n i alhora a trobar temes per tirar-lo endavant.

Amb el títol de Jocs maquillats la intenció d'aquest nou apartat és parlar dels títols amb els canvis més significatius respecte a la versió original. Perquè els canvis entre regions, fa algunes generacions, eren habituals i coneguts (o potser no tan coneguts, però amb l'accés a la informació que tenim ara en som molt més conscients), i en aquesta secció miraré de repassar-ne els casos més interessants.

És possible que conegueu aquest joc de Bola de Drac, fins i tot de quan era la seva època, perquè tot i que llavors no ens arribaven, sí que hi va haver una entrega per a la NES que, atès l'èxit de la versió animada a França, es devia estimar encertat exportar el 1990. Jo, almenys, el vaig provar a la consola d'un amic encara més fan de la sèrie que no pas jo, perquè el va arribar a llogar. 

En fi, al Japó es deia Dragon Ball: Shenron no nazo ("Bola de Drac: El misteri d'en Shenron") i havia sortit el 1986 per a la Famicom, i per dos mesos va ser el segon videojoc basat en l'obra d'Akira Toriyama, només per darrere del Dragon Ball: Dragon Daihikyô, per a la Super Cassette Vision d'Epoch.



Aquí el podem veure en moviment, i queda clar que és un títol d'aventures i lluita, amb personatges de la sèrie i uns escenaris i situacions que no hi tenen gaire a veure, tot i que l'objectiu és aplegar les 7 boles de drac.

Era, sens dubte, pel seu gènere, un videojoc més exportable que no pas el fotimer d'RPGs que apareixerien després per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, i que es van quedar al Japó per un bon motiu, i com deia més amunt va arribar a França, i de retop també aquí, traduït al francès, sembla ser que pioner en aquest sentit pel que fa a videojocs en general.

Amb la portada queda clar que el joc és de Bola de Drac, es devien negociar i pagar les llicències corresponents, i curiosament hi ha un espai per a mostrar com es veuen els personatges dins del joc, segurament amb orgull.

El joc, doncs, estava en francès, i tenia el subtítol de Le secret du dragon, prou bé tot i evitar el nom del drac dels desitjos. També es va mantenir la melodia d'entrada de la sèrie, que tan bé coneixem. Però ja van començar els canvis, i no de poca importància:

No ens hauria de sorprendre, perquè això passava fins no fa gaire -si no és que encara passa- que se censuressin coses per una qüestió de correcció política, i en aquest joc per exemple tenim un Follet Tortuga envoltat de calcetes i sagnant pel nas.

A la versió francesa es va optar per deixar estar això de la sang, i sobretot les calcetes, que es van canviar per uns altres objectes triangulars.

Van passar a ser sandvitxos tallats pel mig, cosa que es justificava argumentalment de la següent manera: a l'original el mestre d'en Goku demanava les calces de la Bulma a canvi de la seva bola de drac -cosa que suavitza, per cert, el que passa realment a l'obra-, però en francès demanava una altra cosa.

Li demana el dinar, i és que el Follet Tortuga francès és un home més assenyat i sap que tenir un àpat resolt sense haver de moure un dit és més pràctic que rebre una peça de roba interior. Hi ha una altra escena en què li demana fer el "puf puf", que els seguidors de la sèrie ja coneixem, i tot i que es mantenen els gestos amb les mans, es torna a parlar de menjar.

Censura a banda, és una mica més estrany trobar que algunes pantalles es van eliminar, sobretot tenint en compte que les llicències estaven negociades.

Aquestes captures extretes de la web The Cutting Room Floor, d'on he tret la major part de la informació d'aquesta entrada, mostren segments simplement eliminats. L'explicació que s'hi dona és que són entrenaments encarregats pel Follet Tortuga en què cal eliminar uns quants enemics facilots i que s'acaben ràpid i no aporten gran cosa, però és una llàstima, perquè també hi trobem en Krilín, el Sergent Metallic, en Yamcha i en Buyon.

Un parell d'enemics genèrics també van canviar de cara a les versions no japoneses, sembla que perquè van ser dissenys fets pel mateix mestre Toriyama expressament per al videojoc, i com que les negociacions amb els japonesos acostumen a ser complicades, suposo que l'acord no incloïa creacions de l'autor que no figuressin a la història original.

Passem, però, a la versió americana, de dos anys abans, el 1988. En aquest cas no s'havien negociat llicències, sens dubte perquè en aquell moment Bola de Drac encara no havia aterrat allà. Sabem que ho va fer força després, cosa que per altra banda ha facilitat que arribessin a Occident molts dels títols posteriors de la saga, tot s'ha de dir.

En tot cas, llavors Bola de Drac allà no significava res, i es va fer la típica localització brutal en què, per començar, el títol va canviar pel de Dragon Power, així, sense subtítols ni res.

Els sprites de la Bulma, l'Oolong i en Yamcha, per exemple, es van respectar, però se'ls van canviar els noms per, respectivament, Nora, Pudgy i Lancer. El tema dels sandvitxos també passava aquí, i evidentment qualsevol referència textual a les calces de la Bulma i al "puf puf" -tot i que es mantenen els gestos de les mans i el vermell de la pantalla de l'original japonès, que a França es va eliminar encertadament-, però el disseny del Follet Tortuga va caure.

Va passar a ser un simple ermità, m'imagino que perquè, a diferència dels personatges esmentats més amunt, era massa recognoscible i hi hauria hagut problemes. Ho reforça el fet que això també passava amb el protagonista...

Li treien els característics cabells marca de la casa i li feien, curiosament, una cara més de mico. Devia ser estrany, si es tenia coneixement de l'existència de Bola de Drac, comprar aquest joc sense saber d'on venia i trobar-se personatges de la sèrie acompanyant un protagonista que no era en Goku.

La sorpresa devia augmentar tenint en compte que les melodies no tenien res a veure amb les de la sèrie, a la versió dels Estats Units (recordem que a França sí). Hi va haver altres petits canvis cosmètics, però en general hem pogut veure que entre la censura i l'adaptació a altres mercats, aquell primer joc de Bola de Drac per a consoles convencionals (no ho seria pas la Super Cassette Vision) va haver de suportar una forta sessió de maquillatge.

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.

9è aniversari de 3 Botons i START

Un any més de blog, que quan vaig començar no em plantejava si duraria gaire o no. Simplement anava fent, i al principi amb una entrada diària. No, no estava a l'atur en aquell moment. El que passa és que li dedicava massa temps. 

De tot se n'aprèn, i vull pensar que ara ho faig una mica millor, tant des del punt de vista de la redacció com de la distribució de les entrades, i ja fa molt de temps que vaig aprendre que calia deixar que respiressin, no saturar el públic -encara que el d'aquest blog sigui molt reduït-. 

A més, ja no tinc tant de temps com abans, i ara que tinc una filla, encara menys. Però de moment mantinc la periodicitat d'una entrada cada 6 dies, cosa de la qual estic orgullós i satisfet -però altero molt de tant en tant perquè les circumstàncies m'hi obliguen, com he fet aquestes últimes setmanes per poder forçar que aquesta entrada caigués en 15 de febrer-, i sembla que encara se'm van acudint temes. Espero arribar al desè aniversari, però per ara 3 Botons i START ha fet 9 anys.

I aquesta vegada, després de donar-hi moltes voltes, he decidit que ho celebraré fent una llista de les 9 portades de videojocs que més m'agraden.

He de dir que segurament n'hi ha de millors, però aquestes són les 9 que he triat -no sense dificultat- basant-me en el seu disseny, però també en el que signifiquen per a mi, pels records que em duen dels videojocs que representen. També cal tenir en compte que n'hi ha centenars, milers, que ni tan sols conec i que per tant podrien fer-me modificar aquesta llista. Però bé, les que més m'agraden, ara per ara, són aquestes.

Com que últimament estic amb la dèria Dragon Quest una altra vegada, començo amb la portada del Dragon Quest II (1987), dibuixada per l'Akira Toriyama (Dr. Slump, Bola de Drac), responsable dels dissenys de tota la saga. Em fa l'efecte, però, que les portades dels remakes per a la Super Famicom (no van sortir a Occident en aquella consola) no són ben bé dibuixades per ell, sinó que es basen en el seu estil.

En realitat m'ha costat decidir-me per aquesta, la del primer Dragon Quest ha estat a punt de guanyar, però també m'agraden molt les de les entregues VII i VIII en versió Nintendo 3DS. M'ha acabat convencent la seva composició, amb els elements ben repartits en l'horitzontalitat del dibuix, però també en diversos graus de profunditat.

Per seguir el fil Toriyama, poso la portada del Dragon Ball Kai: Ultimate Butôden (Nintendo DS, 2011), exclusiu del Japó, on el vaig acabar comprant el 2016, i un dels títols de lluita més desconeguts de la franquícia precisament per la seva inexplicada exclusivitat japonesa.

El cas és que té 51 personatges, la plantilla més gran de la saga Butôden (que comprèn també els clàssics de lluita 1 contra 1 de la Super Nintendo, el de la Mega Drive o el Shin Butôden de la Saturn, entre altres) i no tots caben al disseny de la portada, però n'hi ha molts, de manera que queda encertadament atapeïda i m'agrada molt. Ha estat a punt de cedir el lloc, però, a la més senzilla del Dragon Ball Z: The Legend de la Saturn.

De la 32 bits de Sega tenim un representant, el Discworld II (1997), joc que em va fascinar en provar-lo a la PlayStation del meu cosí i que amb els anys vaig acabar comprant per a la meva consola, que a l'època no sabia que n'havia rebut una versió.

Uns gràfics com de dibuixos animats són el gran atractiu del joc, però la portada, tan brillant, acolorida i detallada, és tota una delícia.

Potser m'agraden les imatges de sols gegants, però el cas és que el The Lion King (Mega Drive, 1994) és un dels títols de la meva infantesa, adaptació genial d'una de les meves pel·lícules preferides de Disney, i té una portada similar pel que fa a elements i colors.

És clar que els personatges que hi apareixen són molt més petits i estan en una posició completament diferent, però el conjunt també em sembla meravellós i una de les imatges més belles de les que s'han fet sobre la pel·lícula.

Repetim consola, perquè és el torn del Ghouls'n Ghosts (1989), un dels clàssics de la consola, un dels meus preferits i també un dels jocs de la meva infantesa, dels que van contribuir a que volgués la Mega Drive.

M'encanta la imatge de Sir Arthur invocant el poder del llamp i el primer enemic de final de pantalla al fons, amb un estil que trobo que és molt de l'època, en què més d'una portada semblava de disc de heavy metal.

Encara a la Mega Drive (té 3 de les 9 portades de la llista), el disseny de la caràtula del Fatal Fury (1993) en versió per a la 16 bits de Sega, tant al Japó -versió que he posat i que tinc- com als Estats Units i Europa, és el millor, encara que després el contingut del cartutx sigui el port no més dolent, però sí menys bo, del títol de la Neo Geo.

El cas és que hi torna a sortir alguna cosa similar a un llamp, i la composició també em sembla excel·lent, sembla ser -no ho he pogut confirmar- que d'en Yoshiyuki Sadamoto, autor del manga Evangelion i dissenyador de personatges de la seva versió animada, a més de les pel·lícules La noia que saltava a través del temps, Summer Wars o Wolf Children.

Del Super Mario Land (Game Boy, 1989) espero parlar aviat, fa temps que tinc pendent tornar-hi a jugar i fer-ne una entrada, però apareix aquí per la seva portada, després de vèncer un igualadíssim combat amb la del Super Mario Land 2 i la del Super Mario Bros., aquesta última en versió japonesa i mostrada a l'article sobre la roba d'en Mario, totes d'estil semblant. La dels dos Super Mario Land és obra del dissenyador llegendari de Nintendo Yôichi Kotabe, per cert.

I ha guanyat aquesta perquè transmet la sensació que el joc és ple d'acció, amb una bona quantitat d'enemics al fons -també hi veiem en Mario repetit, a l'avioneta Sky Pop, i al submarí Marine Pop-, mentre que el protagonista és en primer pla, curiosament sembla que fugint de tot això. Dibuix clar, acolorit i línies gruixudes acaben de donar-li el to infantil però atractiu que encaixa perfectament amb en Mario.

Saltem a la NES, perquè la versió europea del Mega Man 3 (1992, d'un joc de 1990) em sembla espectacular, i res a veure amb les destrosses que es feien a les versions americanes, però tampoc amb el bufó estil anime de les japoneses.

Aquesta portada, en concret, ens mostra per primer cop un Mega Man com el que després sortia al joc, no pas una reinterpretació com havia passat fins llavors a Occident en general, i ens presenta els enemics finals de cada pantalla distribuïts a banda i banda del protagonista, en forma de ve baixa aplanada, amb el malvat Dr. Wily de fons. A més, quan veia aquesta portada a les revistes de quan era petit ja em cridava molt l'atenció.

Acabo amb una portada que en realitat és per a diversos sistemes: m'explico: tot i que he posat la caràtula de la versió japonesa del Vampire Killer de l'MSX2 (1986), el que és el dibuix, que és el que m'agrada -i em consta que és una de les portades habitualment citades en llistes- el veiem tal qual a la versió del Famicom Disk System del Castlevania i, una mica més tapat, a la versió occidental.

Com els fans de la saga ja saben, el joc que en japonès es diu Akumajô Dracula tant a l'MSX2 com a la Famicom/NES via el seu Famicom Disk System (i que va ser rellançat en cartutx al Japó el 1993) en realitat són dues propostes diferents del mateix concepte, i segurament per això es va rebatejar com a Vampire Killer fora del Japó la versió per al cèlebre microordinador, però la portada és compartida, cosa poc habitual llavors.

Sigui com sigui, el disseny, que sembla una pintura d'estil còmic -és inevitable pensar en Conan el Bàrbar en veure el protagonista-, amb el castell d'en Dràcula al fons i el seu cap flotant, em sembla meravellós. L'autèntica inspiració, però, diuen que ve d'aquí, cosa que he après mentre escric aquestes línies.

Hem vist, doncs, les 9 portades de videojocs guanyadores per celebrar el 9è aniversari de 3 Botons i START. Espero que us hagin agradat, que em digueu les vostres i que em continueu llegint durant tot el temps que sigui capaç de tirar endavant el blog.

Compres: juny de 2017

Ho deia a l'entrada de compres del mes passat: esperava que fos el de més bogeria, el pic de l'any, sense comptar quan em comprés la Switch, que no sabia quan seria... i passava el dia 1 de juny, quan vaig poder reservar via e-mail, perquè l'estoc dels productes de Nintendo ja fa temps que és escàs i la gent es torna molt boja amb això, a l'Abacus. Qui m'ho havia de dir...

Aquí la teniu, recollida el dia 2, amb els jocs que m'havia comprat al maig. Amb el preu de soci de l'Abacus han estat 319 € exactes, que amb una sèrie de caramboles ha acabat quedant per 311,19 €. No és el que esperava, perquè la volia comprar en algun dia sense IVA o alguna cosa així, però tal com està l'estoc val més no arriscar-s'hi, i almenys no he fet com alguns bojos que han pagat més dels 330 euros que val oficialment per l'ànsia i la impaciència.

Una consola que m'està produint molt bones sensacions, m'encanta que sigui híbrida entre sobretaula i portàtil, i és que en les meves circumstàncies i amb el temps disponible que tinc, que és poc i aviat serà moltíssim menys, poder-me-la endur als trajectes a (i des de) la feina és essencial, sobretot si a casa tinc altres consoles per gaudir.

Com que aquest mes ha estat el meu sant, he rebut com a regals dues coses essencials per a endur-me la consola: la funda, que és aquesta tan bonica i robusta amb llicència oficial, i un protector de pantalla de vidre trempat, perquè tot i que en altres portàtils no he comprat mai cap protector, en el cas de la Switch, que és bàsicament una tablet, sembla que és més important.

I aquesta compra és de maig, però ha trigat tant en arribar -de fet, va ser el dia després que el venedor me'n tornés els diners- que ha passat al juny.

El Dragon Ball Z: Shin Butôden de la Saturn feia molts anys que el volia, no era barat i al Japó el vaig trobar per uns 10 euros, però amb les instruccions fetes pols. Finalment l'he aconseguit a eBay per 14,06 € enviament inclòs. Per fi tinc la quarta part dels Butôden, la versió bona, ja que l'única que va arribar a Occident, la de PlayStation, amb el nom de Dragon Ball Z Ultimate Battle 22, és força pitjor en tots els sentits.

Deveu haver vist a la primera foto que tinc el The Legend of Zelda: Breath of the Wild. I així és, però he trobat una oferta de l'edició col·leccionista, amb una rèplica de mida reduïda i en material necessàriament diferent de l'Espasa Mestra i un CD amb una selecció de la banda sonora.

El pla era vendre'm el joc en si, que hi venia precintat, a un preu que em permetés considerar que havia fet el pas d'edició estàndard a col·leccionista per pocs diners, i així he estat: l'he venut bé i el "salt" m'ha costat 25,99 €.

Per a acompanyar l'Espasa Mestra, aquest mes han sortit tres nous amiibos d'en Link de The Legend of Zelda, corresponents als jocs Skyward Sword, Twilight Princess i Majora's Mask, per l'ordre en què es veuen a la imatge.

Com que hi ha tanta febre amb els amiibos, els problemes d'estoc de Nintendo afecten tots els seus productes i quan aquests ninots desapareixen no se sap quan reapareixeran, sense comptar la brutal especulació de què són objecte, els que m'interessen ja els estic comprant de sortida, i per tant pagant el seu preu complet. En aquest cas, 12,95 per peça.

Dos dels packs del Lego Dimensions que volia van estar a meitat de preu durant un dia a la web de Game, llàstima que un tercer se m'escapés, perquè llavors ja tindria tots els que volia.

Però bé, ja queda menys i afegeixo a la col·lecció els packs Midway Arcade -que conté, a més, 23 jocs emulats que pertanyen a la companyia- i d'en Sonic. Ara tocaria jugar al Lego Dimensions i estrenar tots aquests packs que tinc, que no ho faig mai.

Arribat del Japó el mateix dia de publicació d'aquesta entrada, el 30 de juny, tenim el Megaman 8, o en japonès, ja que és edició d'allà, Rockman 8, per a la PlayStation. 21,26 € per la vuitena entrega de la saga clàssica, que també va sortir en Saturn, diuen que la millor versió, però també molt més cara i exclusiva del Japó. El de PS1 va sortir a occident, però és una versió encara més prohibitiva.

Clarament ha estat el pic de l'any, m'he passat, i espero poder-me finançar ràpidament almenys la compra de la consola amb vendes d'altres coses que no vull, però ara sí, toca descansar força i fer alguna compreta puntual.

A les compres de juliol, de fet, veureu alguna cosa comprada en realitat al juny, però que m'arribarà llavors. Em faig el propòsit de no comprar res a l'agost, mes del naixement de la meva filla, però ja he reservat coses per al setembre, que ja mostraré. A l'octubre, a més, surt el Super Mario Odyssey, el segon joc superestrella de la Switch, i aquest sí que me'l compraré de sortida.

Compres de videojocs al Japó

A la meva darrera entrada us parlava de com estaven els preus, actualment, a la Meca dels videojocs (perdoneu l'expressió tòpica), que no són el que eren, però també deia que m'hi havia comprat força coses i que en parlaria en una entrada a part.

Aquesta és l'entrada, doncs, i començaré dient el que ja vaig dir a la primera del Japó: hi vaig anar amb una llista feta, perquè altrament és massa difícil recordar el que hom busca, i a més la quantitat de material que s'hi troba és massa gran i cal anar per feina, sobretot si no vivim allà i hem d'anar a visitar llocs, en principi objectiu prioritari de qualsevol viatge turístic.

Algunes coses em van decebre, principalment el fet de no poder trobar Famicoms a preu de ganga com sembla que es trobaven fins fa poc. En demanaven un mínim de 30 euros, preu no gaire diferent del que es pot veure a eBay. Però tampoc no tenia sentit que me la comprés si els títols disponibles de la NES japonesa no eren els que jo buscava o anaven massa cars. El mateix em va passar amb la PC Engine: n'hi havia moltes, però cares, sempre els faltava algun cable o comandament i, a més, els jocs que hi vaig trobar no justificaven la inversió.

La tercera decepció van ser els jocs de la Neo Geo AES. Realment confiava en aquest viatge per a aconseguir ampliar la meva col·lecció de títols de la prohibitiva consola, que només en tinc 2, i he vist que tenen els tipiquíssims per 30-40 euros, però cap d'ells m'interessava, mentre que d'altres seguien la tendència del que veiem des d'Occident. Potser valen 500 euros en comptes de 700, però a mi no em serveix de res aquesta diferència.

En fi, començo a ensenyar i a la part final continuo parlant del que esperava trobar i no he trobat.

De la Dreamcast m'he comprat més coses de les que esperava. No he trobat l'Street Fighter III Third Strike, un dels que més volia, però sí el Dead or Alive 2, el Sonic Adventure 2 en edició 10è aniversari (amb llibret, moneda i banda sonora en CD), el Marvel vs. Capcom 2, el Capcom vs. SNK, el Capcom vs. SNK 2 i el Virtua Striker 2, que no era un dels que volia, perquè els de futbol de la Dreamcast no tenen gaire bona fama, però per 80 iens (uns 70 cèntims)...

La Saturn és una de les consoles que més es beneficien de la importació. Per a mi té un gran catàleg PAL, però el japonès se sap que és espectacular. No vaig poder comprar el Dragon Ball Z Shin Butôden, que és com l'Ultimate Battle 22 de la Playstation però la versió bona (amb diferència, i això no és una opinió de fanàtic de Sega), perquè en realitat el vaig trobar, però les instruccions estaven malament i el vaig descartar.

Els que sí que vaig comprar van ser el Dead or Alive, l'Snatcher (és un remake, però els de MSX, Mega-CD o PC Engine tenen preus prohibitius i ni els he arribat a veure, aquí), el Saturn Bomberman (més car del que esperava, però el volia molt i a Europa és caríssim) i el Last Bronx, un clàssic que em faltava.

Com veieu, d'exclusius japonesos només un. Els altres, barats perquè són edicions japoneses, però amb versió europea al mercat. No és que no busqués títols que només van sortir al Japó, com el Radiant Silvergun, però només el vaig veure en un lloc i valia una morterada, com a eBay.

La meva Super Nintendo augmenta força el catàleg amb 8 incorporacions: els dos primers Magical Quest (complets), el Donkey Kong Country 3 (també complet) i en cartutx i prou, però la majoria a preus baixíssims, el Go Go Ackman!, el Ranma 1/2 Chônai Gekitôhen (el primer dels 3 que hi ha de lluita 1 contra 1, que va sortir als Estats Units però fortament adaptat), el Dragon Ball Z Butôden 3 (que complet no és tan car però no l'he trobat), el Super Mario World 2: Yoshi's Island (que cada cop està més car en PAL) i el Super Mario Kart, el debut de la meva saga preferida, que havia tingut però vaig deixar de tenir per circumstàncies que no vénen al cas, però mantenint la capsa i les instruccions. Aquest també em va sortir relativament car, 750 iens, però a Europa el cartutx sol ja volta els 20 euros.

De la Nintendo DS buscava principalment el Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, una joia desconeguda que és un Butôden de ple dret però inexplicablement no va sortir del Japó.

També vaig pagar més del que desitjava, però comprar-lo des d'Occident surt molt més car, i he vist gent tornar-se molt boja amb els preus que en demana a eBay i Amazon.

De la Playstation volia sobretot els dos Tobal, jocs de lluita amb personatges de l'Akira Toriyama. El primer existeix en PAL, però em va costar 60 iens... i encara que sigui una edició estil Platinum era un preu irresistible. El Tobal 2 el vaig trobar després per 1000 iens, i aquest sí que és exclusiu japonès.

Per a la Game Boy Color també duia una petita llista, que no són tants els jocs del seu catàleg fets expressament per a la consola (molts són remakes de la Game Boy clàssica o compatibles amb aquella), però només vaig trobar el Wario Land 3.

En fi, això és tot. En quedo content, però amb les decepcions esmentades al principi i algunes més: no he trobat res interessant de la Famicom (NES), per tant em quedo sense alguns dels seus jocs més importants, ni una Game Gear (l'única que vaig veure era una edició especial de Magic Knight Rayearth i a més de 90 euros), ni jocs de la Mega Drive més enllà de 4 mal comptats i poc interessants. En general poquíssim material de la 16 bits de Sega, hi ha.

Tampoc no m'he comprat cap PSP (les tenen a cabassos però els preus a Wallapop són millors), ni una WonderSwan Color ni Neo Geo Pocket Color, en aquest cas perquè les poques que hi havia eren una mica massa cares per al meu gust.

El cas és que el viatge m'ha servit per a trobar alguns dels moltíssims videojocs de la meva llista de desitjos, més barats perquè són japonesos, que ja era la idea, però en general fàcils de trobar, independentment del preu, i molt coneguts i típics. Ja vaig estudiar recomanacions de jocs més desconeguts, però no en vaig trobar cap.

Ara em tocarà provar tots aquests jocs quan arribi a casa, en el cas de la Saturn després de comprar i rebre el cartutx Action Replay Plus, que se salta el bloqueig regional, i en el de la Dreamcast... a veure si és cert que el disc DC-X es pot descarregar...