Nascuts el 1995: Sagues que fan 30 anys

Ja és un clàssic de després de l'estiu en aquest blog: en algun moment de la tornada de les vacances, o ja a la tardor, faig una entrada per repassar l'arribada a la trentena de videojocs que van generar una saga, un exercici que ens posa en la perspectiva dels anys que han passat, segurament més del que érem conscients. 

I aquest any toca veure, és clar, els de 1995, un any que arribava després de dos anys molt, però molt bons en matèria de videojocs. Veurem, doncs, si va mantenir el nivell.  

Comencem per un que no he tocat mai, però que tenia vist perquè en el seu moment apareixia molt al catàleg tant de la PlayStation, on va sortir primer, com de la Saturn, on va sortir després però amb elements afegits (personatges, història...), que és el Battle Arena Toshinden, desenvolupat per Tamsoft. 

Un dels primers jocs de lluita en 3D, se'l cita com el primer del gènere que va permetre que els personatges s'apartessin cap a un costat, a efectes del jugador cap a la pantalla o cap al fons, cosa que donava autenticitat a la tridimensionalitat. Se'n van fer ports Game Boy i MS-DOS, però si és aquí és perquè va iniciar una saga, i és que va tenir seqüeles i revisions sobretot per a les esmentades consoles de 32 bits, fins que es va acabar el 1998 amb l'spin-off Toshinden Car Quest, per a la PSX japonesa.

Un altre joc icònic dels primers temps de la primera consola de Sony va ser el Destruction Derby, que també va sortir a la Saturn i ordinador, desenvolupat per Reflections Interactive. 

La seva proposta es basa en la competició real de les curses de destrucció, i ens posa al volant d'un cotxe que ha de sobreviure als cops i els danys que en modifiquen el control i el rendiment. Tot un clàssic dels 90, va tenir algunes seqüeles i es va acabar amb el Destruction Derby Arenas el 2004 a la PlayStation 2. 

El que era emblemàtic de la Saturn era el Panzer Dragoon, de la pròpia Sega, amb aquesta espectacular portada del dibuixant francès Moebius en la seva versió japonesa. 

Un dels títols més populars i emblemàtics de la Sega poligonal, amb el seu protagonista volàvem muntats en un drac en el que era un shooter sobre raïls, i va continuar amb una segona part, un també mític RPG anomenat Panzer Dragoon Saga i, ja quan Sega havia deixat de fabricar consoles, va acabar amb el Panzer Dragoon Orta de la Xbox. El 2020 el primer joc va tornar en forma de remake per a consoles modernes, prova de la seva importància.

Un altre que ha tornat ara, juntament amb al seva segona part, per a consoles modernes després d'haver passat per la PSP l'any 2006 és el Suikoden, un JRPG de Konami que va debutar a la PlayStation i va arribar força temps després a la Saturn i PC. 

Amb cinc entregues numerades, l'última a la PS2 l'any 2006, spin-offs, novel·les i còmics, podem dir que malgrat la saturació del gènere estem davant d'un clàssic que ha fet 30 anys i que es mereix ser en aquesta entrada. 

Un altre que sortiria a les consoles de Sony i Sega, a més del PC, com veiem que era la tendència en aquell any en què encara més o menys competien, és el Discworld, la primera aventura gràfica basada en l'univers literari del Discmón de Sir Terry Pratchett.

Desenvolupat per Teeny Weeny Games i Perfect 10 Productions, va tenir dues seqüeles, Discworld II i Discworld Noir, però sembla que la recuperació de cap d'ells és gaire possible per complicades qüestions de drets. Sempre ens queda tenir els originals, cada cop més cars, però el cas és que tot va començar el 1995.  

Una saga que ha continuat més o menys de moda fins ara és la que va començar el 1995 amb el Rayman, que com il·lustra aquesta imatge en realitat va ser un joc de la Jaguar d'Atari, que va tenir versions per a PlayStation, Saturn, PC, Game Boy Color, Game Boy Advance, Nintendo DSi i fins i tot PalmOS i iOS. 

Un plataformes d'Ubisoft bellíssim amb un protagonista d'allò més peculiar que va continuar amb el Rayman 2, el Rayman 3 i a principis de la dècada dels 2010 -sí, ja en fa més de 10 anys- va tornar amb el Rayman Origins i el Rayman Legends, mentre que durant la dels 2000 va triomfar comercialment amb la saga de minijocs Rayman Raving Rabbids.  

No he sigut mai jugador d'ordinador des que vaig anar abandonant, pobret, el meu estimat MSX, però la fama del Command & Conquer no em va resultar aliena, i recordo un company d'institut ensenyant-me'l a casa seva i no em va desagradar la idea, tot i que és un gènere, el de l'estratègia en temps real, en què no crec que jo pogués avançar gaire. 

El va fer Westwood Studios i també va passar per la Saturn, la PlayStation i la Nintendo 64. Després va tenir força seqüeles, amb canvis d'estudi inclosos, i el fet és que la franquícia no ha estat mai gaires anys sense aparèixer d'alguna manera. El 2020 se'n van remasteritzar les dues primeres entregues. 

També era i és ordinador l'Amiga de Commodore, on va debutar el Worms del Team 17, aquest joc de guerra d'estratègia tan simpàtic amb cucs que es disparen amb tota mena d'armes amb la idea de derrotar el petit exèrcit enemic.

Va sortir per a molts altres sistemes, tant de 16 com de 32 bits, fins i tot per la Game Boy, i el seu enorme èxit el va portar a tenir moltíssimes seqüeles al llarg dels anys, i un munt d'spin-offs, de manera que és una altra saga que tampoc és que hagi arribat a marxar.  

No ens oblidem del món de les recreatives, on aquell 1995 va sortir el primer Time Crisis, el joc de pistola de Namco que va triomfar i que després va tenir tant continuacions com versions domèstiques per a la PlayStation, marca a la qual va continuar lligada per als llançaments en consola, excepte al Time Crisis 5, de 2015, que es va quedar al món arcade.

Una característica definidora d'aquell joc va ser la introducció d'un pedal al moble de la recreativa que tenia la funció de recàrrega de l'arma i també de posar-se a cobert. Sens dubte, una saga arcade mítica.

També ho és la nova saga dins de l'univers Street Fighter que començaria ara fa 30 anys amb l'Street Fighter Alpha, al Japó Street Fighter Zero, com podem veure al flyer japonès. 

Amb l'ús de la placa CPS2, presentava uns gràfics més propers a l'animació i, sobretot, destacava perquè se situava com a preqüela dels esdeveniments tan coneguts pels fans del revolucionari Street Fighter II i, en menor mesura, l'Street Fighter. He fet trampa? No, perquè va tenir les seves pròpies continuacions, a més de moltíssims ports a sistemes domèstics. De totes les propostes alternatives de l'univers de lluita presentat per Capcom, sens dubte Alpha / Zero és la més popular.

Que fos un any d'auge dels videojocs poligonals o amb gràfics 2D molt depurats no significa que les consoles de més edat del moment no tinguessin res més a dir, com exemplifica aquest Mario's Picross de la Game Boy.

Desenvolupat per Jupiter i Ape Inc., és una proposta de puzzles d'estil nonograma en què hem de destapar caselles d'una graella basant-nos en pistes numèriques per destapar un dibuix. Pot semblar poca cosa, però són molt addictius. I ho dic en plural perquè, tot i que no es va vendre gaire bé inicialment a Occident, al Japó sí que va agradar i en van sortir seqüeles, que van ser el Mario's Super Picross per a la Super Famicom i el Mario's Picross 2 per a la Game Boy. La saga va continuar amb entregues basades en altres franquícies de Nintendo, va reaparèixer el 2007 a la Nintendo DS amb el Picross DS i també va tenir jocs a la Nintendo 3DS i actualment a la Switch. Tot un fenomen. 

Acabem aquesta llarga entrada amb un altre jogàs de 1995, el Chrono Trigger, joc de Square Soft del qual vaig parlar fa poc i que està considerat un dels millors videojocs de rol japonès de la història. Encara que la primera versió, la de la Super Nintendo, no va arribar a Europa, com tampoc la de la PlayStation, sí que ho van fer el port per a Nintendo DS de 2007, els de mòbils el 2011 i el d'ordinador el 2018. 

Però bé, aquí hem vingut a parlar del de 1995, i també perquè, com que va tenir una continuació, el Chrono Cross, tècnicament és saga, cosa que ens permet posar-lo aquí, al costat de tots aquests altres jocs d'importància per a la història dels videojocs.

Creieu que aquell any hi va haver una bona collita, doncs? No oblidem que en hardware van sortir el perifèric Satellaview de la Super Famicom i la fallida consola de Nintendo Virtual Boy. Potser no va ser un any memorable en matèria de màquines, però en videojocs trobo que sí.   

 

9è aniversari de 3 Botons i START

Un any més de blog, que quan vaig començar no em plantejava si duraria gaire o no. Simplement anava fent, i al principi amb una entrada diària. No, no estava a l'atur en aquell moment. El que passa és que li dedicava massa temps. 

De tot se n'aprèn, i vull pensar que ara ho faig una mica millor, tant des del punt de vista de la redacció com de la distribució de les entrades, i ja fa molt de temps que vaig aprendre que calia deixar que respiressin, no saturar el públic -encara que el d'aquest blog sigui molt reduït-. 

A més, ja no tinc tant de temps com abans, i ara que tinc una filla, encara menys. Però de moment mantinc la periodicitat d'una entrada cada 6 dies, cosa de la qual estic orgullós i satisfet -però altero molt de tant en tant perquè les circumstàncies m'hi obliguen, com he fet aquestes últimes setmanes per poder forçar que aquesta entrada caigués en 15 de febrer-, i sembla que encara se'm van acudint temes. Espero arribar al desè aniversari, però per ara 3 Botons i START ha fet 9 anys.

I aquesta vegada, després de donar-hi moltes voltes, he decidit que ho celebraré fent una llista de les 9 portades de videojocs que més m'agraden.

He de dir que segurament n'hi ha de millors, però aquestes són les 9 que he triat -no sense dificultat- basant-me en el seu disseny, però també en el que signifiquen per a mi, pels records que em duen dels videojocs que representen. També cal tenir en compte que n'hi ha centenars, milers, que ni tan sols conec i que per tant podrien fer-me modificar aquesta llista. Però bé, les que més m'agraden, ara per ara, són aquestes.

Com que últimament estic amb la dèria Dragon Quest una altra vegada, començo amb la portada del Dragon Quest II (1987), dibuixada per l'Akira Toriyama (Dr. Slump, Bola de Drac), responsable dels dissenys de tota la saga. Em fa l'efecte, però, que les portades dels remakes per a la Super Famicom (no van sortir a Occident en aquella consola) no són ben bé dibuixades per ell, sinó que es basen en el seu estil.

En realitat m'ha costat decidir-me per aquesta, la del primer Dragon Quest ha estat a punt de guanyar, però també m'agraden molt les de les entregues VII i VIII en versió Nintendo 3DS. M'ha acabat convencent la seva composició, amb els elements ben repartits en l'horitzontalitat del dibuix, però també en diversos graus de profunditat.

Per seguir el fil Toriyama, poso la portada del Dragon Ball Kai: Ultimate Butôden (Nintendo DS, 2011), exclusiu del Japó, on el vaig acabar comprant el 2016, i un dels títols de lluita més desconeguts de la franquícia precisament per la seva inexplicada exclusivitat japonesa.

El cas és que té 51 personatges, la plantilla més gran de la saga Butôden (que comprèn també els clàssics de lluita 1 contra 1 de la Super Nintendo, el de la Mega Drive o el Shin Butôden de la Saturn, entre altres) i no tots caben al disseny de la portada, però n'hi ha molts, de manera que queda encertadament atapeïda i m'agrada molt. Ha estat a punt de cedir el lloc, però, a la més senzilla del Dragon Ball Z: The Legend de la Saturn.

De la 32 bits de Sega tenim un representant, el Discworld II (1997), joc que em va fascinar en provar-lo a la PlayStation del meu cosí i que amb els anys vaig acabar comprant per a la meva consola, que a l'època no sabia que n'havia rebut una versió.

Uns gràfics com de dibuixos animats són el gran atractiu del joc, però la portada, tan brillant, acolorida i detallada, és tota una delícia.

Potser m'agraden les imatges de sols gegants, però el cas és que el The Lion King (Mega Drive, 1994) és un dels títols de la meva infantesa, adaptació genial d'una de les meves pel·lícules preferides de Disney, i té una portada similar pel que fa a elements i colors.

És clar que els personatges que hi apareixen són molt més petits i estan en una posició completament diferent, però el conjunt també em sembla meravellós i una de les imatges més belles de les que s'han fet sobre la pel·lícula.

Repetim consola, perquè és el torn del Ghouls'n Ghosts (1989), un dels clàssics de la consola, un dels meus preferits i també un dels jocs de la meva infantesa, dels que van contribuir a que volgués la Mega Drive.

M'encanta la imatge de Sir Arthur invocant el poder del llamp i el primer enemic de final de pantalla al fons, amb un estil que trobo que és molt de l'època, en què més d'una portada semblava de disc de heavy metal.

Encara a la Mega Drive (té 3 de les 9 portades de la llista), el disseny de la caràtula del Fatal Fury (1993) en versió per a la 16 bits de Sega, tant al Japó -versió que he posat i que tinc- com als Estats Units i Europa, és el millor, encara que després el contingut del cartutx sigui el port no més dolent, però sí menys bo, del títol de la Neo Geo.

El cas és que hi torna a sortir alguna cosa similar a un llamp, i la composició també em sembla excel·lent, sembla ser -no ho he pogut confirmar- que d'en Yoshiyuki Sadamoto, autor del manga Evangelion i dissenyador de personatges de la seva versió animada, a més de les pel·lícules La noia que saltava a través del temps, Summer Wars o Wolf Children.

Del Super Mario Land (Game Boy, 1989) espero parlar aviat, fa temps que tinc pendent tornar-hi a jugar i fer-ne una entrada, però apareix aquí per la seva portada, després de vèncer un igualadíssim combat amb la del Super Mario Land 2 i la del Super Mario Bros., aquesta última en versió japonesa i mostrada a l'article sobre la roba d'en Mario, totes d'estil semblant. La dels dos Super Mario Land és obra del dissenyador llegendari de Nintendo Yôichi Kotabe, per cert.

I ha guanyat aquesta perquè transmet la sensació que el joc és ple d'acció, amb una bona quantitat d'enemics al fons -també hi veiem en Mario repetit, a l'avioneta Sky Pop, i al submarí Marine Pop-, mentre que el protagonista és en primer pla, curiosament sembla que fugint de tot això. Dibuix clar, acolorit i línies gruixudes acaben de donar-li el to infantil però atractiu que encaixa perfectament amb en Mario.

Saltem a la NES, perquè la versió europea del Mega Man 3 (1992, d'un joc de 1990) em sembla espectacular, i res a veure amb les destrosses que es feien a les versions americanes, però tampoc amb el bufó estil anime de les japoneses.

Aquesta portada, en concret, ens mostra per primer cop un Mega Man com el que després sortia al joc, no pas una reinterpretació com havia passat fins llavors a Occident en general, i ens presenta els enemics finals de cada pantalla distribuïts a banda i banda del protagonista, en forma de ve baixa aplanada, amb el malvat Dr. Wily de fons. A més, quan veia aquesta portada a les revistes de quan era petit ja em cridava molt l'atenció.

Acabo amb una portada que en realitat és per a diversos sistemes: m'explico: tot i que he posat la caràtula de la versió japonesa del Vampire Killer de l'MSX2 (1986), el que és el dibuix, que és el que m'agrada -i em consta que és una de les portades habitualment citades en llistes- el veiem tal qual a la versió del Famicom Disk System del Castlevania i, una mica més tapat, a la versió occidental.

Com els fans de la saga ja saben, el joc que en japonès es diu Akumajô Dracula tant a l'MSX2 com a la Famicom/NES via el seu Famicom Disk System (i que va ser rellançat en cartutx al Japó el 1993) en realitat són dues propostes diferents del mateix concepte, i segurament per això es va rebatejar com a Vampire Killer fora del Japó la versió per al cèlebre microordinador, però la portada és compartida, cosa poc habitual llavors.

Sigui com sigui, el disseny, que sembla una pintura d'estil còmic -és inevitable pensar en Conan el Bàrbar en veure el protagonista-, amb el castell d'en Dràcula al fons i el seu cap flotant, em sembla meravellós. L'autèntica inspiració, però, diuen que ve d'aquí, cosa que he après mentre escric aquestes línies.

Hem vist, doncs, les 9 portades de videojocs guanyadores per celebrar el 9è aniversari de 3 Botons i START. Espero que us hagin agradat, que em digueu les vostres i que em continueu llegint durant tot el temps que sigui capaç de tirar endavant el blog.