Accessoris: el Famicom Disk System

Continuem inaugurant seccions, i avui és el torn de l'esperadíssima secció dels accessoris. Aquí parlaré de complements per a consoles, alguns més coneguts que els altres, alguns més frikis que altres.

Començarem amb un del segon grup, un aparell que s'ha d'estar malalt pels videojocs per comprar-lo actualment: el Famicom Disk System, un accessori de la NES que he de reconèixer que no coneixia abans de fer aquest bloc. Primer, un vídeo del que es veia quan se n'engegava un, i després passarem a explicar què coi era:

D'allò més intrigant, eh?

I ara sí, no us faré esperar més, que sé que esteu impacients per conèixer el Famicom Disk System, o FDS, que acoblat a la Famicom (sí, la NES japonesa, però com que l'accessori no va sortir del país del sol naixent —tot i que es va arribar a anunciar la seva sortida als Estats Units— podem dir que era un complement de la Famicom).

El FDS va sortir al mercat japonès el 1986 i se situava sota la Famicom i se li acoblava. Funcionava amb discs i no és que donés més potència a la consola ni que la dugués als seus límits tècnics per tal de permetre als programadors crear jocs impensables en format cartutx, com passaria anys després amb el Mega-CD de Sega, per exemple. No. Senzillament permetia dues coses, útils tant per a programadors com per a usuaris: per primera vegada es podien gravar partides sense haver de fer servir passwords i els costos de fabricació dels jocs (i per tant el preu final que havia de pagar l'usuari) eren molt menors.

Aquests discs van tenir molt d'èxit inicialment, molts jocs que ja havien sortit en cartutx van tenir la seva versió en disc (en alguns casos ampliada), uns altres van fer el camí a la inversa (primer en disc i després en cartutx amb passwords per tal de guardar els progressos), com el The Legend of Zelda, i d'altres van aparèixer directament en aquest format i només en aquest format, essent-ne el cas més important el del Super Mario Bros. 2, l'autèntic, perquè el que va arribar aquí era un clon del Doki Doki Panic!, cas que tractarem en el seu moment. Aquell joc, el de debò, finalment el vam poder veure sota el títol Super Mario Bros. The Lost Levels, inclòs al recopilatori "remasteritzat" de la Super Nintendo Super Mario All-Stars. A més, es venien discs verges regravables i hi havia unes màquines públiques on els usuaris, per un preu molt raonable, podien esborrar el joc i gravar-ne un altre.

Aquest era l'aparell que permetia regravar els discs verges que comercialitzava la mateixa Nintendo i que, per cert, eren de doble cara. La màquina permetia també enviar per fax les puntuacions aconseguides i participar, d'aquesta manera, en concursos que podrien ser els avis de les actuals competicions en línia. Els gravadors de discos van estar actius fins el 1993, tot i que fins el 2003 Nintendo gravava discos a petició dels usuaris, que els enviaven a la companyia.

Però la cosa no va acabar bé. Per una banda, els gravadors no donaven gaire beneficis als botiguers que els tenien posats. A més, Nintendo exigia a les third parties uns royalties per poder treure els seus jocs en aquest format, cosa que no va agradar gaire, com és lògic. Per una altra banda, la tecnologia evolucionava més ràpid del que la pròpia Nintendo es pensava i poc després del llançament del FDS ja es podien fer cartutxos de gran capacitat i s'hi podien gravar partides (en alguns casos mitjançant unes piles especials), de manera que l'aparell deixava de tenir sentit, més enllà del grapat de jocs exclusius. I finalment, els usuaris van descobrir la manera de gravar-se jocs il·legalment (sense pagar) a través del PC i la pirateria va posar fi, en aquest cas, a un accessori que, si més no, a mi m'agradaria molt tenir. Quant val? Quant se'n paga per internet? Ni idea, no vull desanimar-me encara.

I per acabar, l'anunci japonès de l'aparell: