Repàs videojoquístic de 2024 i reptes per a 2025

Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.

Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels. 

On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual. 

Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.

Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:

• Mega Man 7
• Super Mario Bros. Wonder
• Kirby's Dream Land 2
• Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: soreyuke daiundôkai
• Double Dragon (NES)
• Marvel's Spider-Man Remastered 
• Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Tinhead
• Galaxian
• GG Aleste
• Yie-Ar Kung Fu
• Ninja Jajamaru-kun
• Attack of the Karens
• G-Darius HD
• Mario Kart 7
• Tetris 99
• Ninja Jajamaru's Big Adventure
• Super Smash Bros. Ultimate
• Puzzle Bobble
• Goliath Depot
• Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
• Pac-Land
• Super Mario Bros.: The Lost Levels
• Ys I
• Valiant Hearts: Coming Home
• Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
• Ufouria: The Saga
• Streets of Rage 2
• Dragon Ball Advanced Adventure
• The Last of Us Part I
• Super Mario RPG
• Galaga (NES)
• Armed Police Batrider
  
• Super Dragon Ball Z
• Nintendo Switch Sports
• Super Spy Raccoon
• Chrono Trigger
• Daze Before Christmas  
  

Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.

De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Aleste sense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun (i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sports amb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.

2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini V de Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.

No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.

A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat. 

Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0 i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.

Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.

Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!

Anàlisi: Mega Man 6

Llegint el títol de l'entrada potser us preguntareu: on són, les anàlisis dels anteriors jocs de la saga? Doncs bé, només n'havia fet una, un pack doble amb les entregues 3 i 4, que vaig publicar a Retroscroll. El temps dirà si, tornant-hi a jugar, perquè m'agradaria fer-ho, acabo parlant dels números que m'he saltat, però que avui a 3 Botons i START s'estreni aquesta mítica saga directament amb la sisena part tampoc ho veig un gran problema. M'agrada sorprendre parlant de títols inesperats. 

Així doncs, avui parlaré del Mega Man que m'ha semblat més fàcil, i tot i que és fins a cert punt divertit veure les discussions en fòrums sobre quins són els jocs més fàcils i difícils de la sèrie, atès que no hi ha consens al respecte, d'aquest se sol dir que és el més fàcil i, almenys de moment, hi estic d'acord. Cosa que no és dolenta. 

El Mega Man 6 va sortir el 1993, amb la Super Nintendo ja força establerta al mercat i amb la NES als últims anys de la seva vida comercial, i de fet uns mesos després sortia per a la 16 bits de Nintendo el Mega Man X, de manera que, pel que diuen -jo en aquella època no seguia aquestes coses-, la sisena part de la saga a la consola que la va veure néixer va passar una mica desapercebuda. 

Argumentalment parlant, aquest cop la cosa fa un gir una mica més original i representa que té lloc un torneig de lluita entre robots d'arreu del món, però el misteriós Mr. X, que no ens podem imaginar de cap manera qui és en realitat, els ha acabat controlant per tal de conquerir el planeta.

Evidentment, aquests robots són els Robot Masters del Mega Man 6, i ja sabem que un cop els vencem tocarà anar a les pantalles de l'enemic final i, en algun moment, ens haurem d'enfrontar a una cosa que sempre em fa mandra, que no m'agrada gens, que és el boss rush. 

Però no avancem esdeveniments: en Mega Man haurà de salvar el món un cop més enfrontant-se a aquests enemics de final de pantalla i, és clar, a les seves respectives pantalles. Podem veure-hi robots relacionats amb el vent, la neu, el foc, les plantes... res que no haguéssim vist en entregues anteriors, però se n'introdueixen alguns de més originals.  

Per exemple, la pantalla del Tomahawk Man està inspirada en elements típics i tòpics dels westerns, amb el simpàtic robot Colton com a enemic recurrent, i uns paisatges que evoquen el Grand Canyon i les extensions àrides dels Estats Units. 

N'hi ha una, la del Knight Man, que ens porta a un castell medieval, i la d'en Yamato Man té una inspiració japonesa clàssica. 

Val a dir que el 1993 els desenvolupadors de videojocs per a la NES ja sabien el que es feien, i a can Capcom ja havien fet filigranes en jocs anteriors, però els detalls del Mega Man 6 són deliciosos, com aquest sol ponent. 

Musicalment, però, si bé no tots els títols de la saga tenen la mateixa proporció de melodies memorables i enganxadisses i d'altres de més oblidables, el sisè joc empra un estil més calmat, més fosc, i no ens trobarem taral·lejant-ne cap peça, encara que repetim i repetim les pantalles per mort.
 

Cosa que tampoc no passarà tant -almenys en el meu cas- com en altres Mega Man. M'encanta la saga, però no he jugat mai dos cops a mateix joc i soc dolent. Amb això vull dir que no em sé de memòria quins Robot Masters ni quines pantalles hi ha a cada títol, però el que sí que pogut percebre des dels meus modestos coneixements és que cap de les pantalles té una dificultat plataformera a l'altura de la reputació d'aquesta franquícia. Moments puntuals, pot ser. Que facin venir ganes de llençar el comandament per la finestra -o la Switch sencera si es juga en aquesta consola-, de cap manera.

Pel que fa als enemics de final de pantalla, i ja que hi som, al tram final amb el castell del dolent i el boss rush, tampoc no tenen una dificultat desesperant. Com sempre, tenim a la nostra disposició les armes especials obtingudes en derrotar altres enemics finals, i cal veure quin és l'ordre òptim per començar i continuar, però en general no són tan difícils i, a més, el Mega Man 6 és extremament generós a l'hora proporcionar-nos tancs d'energia que ens ompliran la barra de vida en cas que ho necessitem, i se'ns arribaran a acumular fàcilment. Això és el que, en realitat, m'ha permès acabar-me el joc en poques sessions. Però hi haurà qui ni tan sols els necessiti, n'estic convençut.

Des del punt de vista jugable, en entregues anteriors la fórmula havia començat a mostrar símptomes de cansament, que no vol dir que els jocs no fossin bons. El Mega Man 5, en especial, no aportava novetats, però quan una cosa està ben feta, que sigui "més del mateix" tampoc no és un gran problema. Aquesta entrega, en canvi, presenta una novetat ben curiosa, tot i que si som amants dels animals ens deixa una mica tristos: en Rush no hi apareix com a tal, sinó que els seus poders els aprofitem fusionant-lo amb el protagonista, que l'incorpora a l'armadura i pot volar o destrossar blocs del camí. 

Es tracta d'un joc prou complet, digníssim de la saga que representava i un bon comiat de la NES, perquè després el veuríem a la SNES breument, si més no la sèrie original -la del Mega Man X s'hi va estar més temps-, i a partir d'aquí passaria per sistemes més moderns, amb altres spin-offs i les entregues modernes de la línia original que s'han fet anava a dir "fa poc" però, amb la conya, del Mega Man 9 ja en fa 14 anys. 

He dit que soc dolent, però també que m'encanta la saga, oi? Doncs hi continuaré jugant gràcies als Mega Man Legacy Collection i, si tot va bé, en tornaré a parlar quan m'encarregui del Mega Man 7. Us hi espero.

 

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

Noms: Manami Matsumae

La secció dedicada a reivindicar noms de la història dels videojocs que no són -en general- els típics que coneix tothom torna amb una de les feines que més hi han estat representades, i que és la composició musical.

Aquest cop parlaré d'una dona que és la responsable o coresponsable d'algunes bandes sonores mítiques, encara que se l'associï sobretot a la d'un títol llegendari que va originar una saga que encara viu. 

Es tracta de la Manami Matsumae, nascuda amb el cognom Gotoh (que va canviar en casar-se) a Tòquio el dia de Nadal de 1964, i una de les compositores principals de la també llegendària Capcom durant la segona meitat dels anys 80 i principis dels 90.

De petita ja va mostrar interès per la música i va iniciar una carrera com a pianista, i com que li agradaven el Super Mario Bros. i els Dragon Quest es va acabar interessant per la composició en videojocs, i per això va entrar a Capcom. Allà, la seva primera assignació va ser una col·laboració amb Harumi Fujita per al joc de mahjong Ide Yôsuke Meijin no jissen mahjong, de 1987 i per a la Famicom, la NES japonesa. Escoltem-ne una mica la música:

És clar, potser ara se'm podrà acusar de comptar amb l'avantatge del coneixement, però aquí hi veig algun moment de to nostàlgic que caracteritzaria algunes de les peces del títol que la faria coneguda i que m'encanta des del punt de vista tant jugable com sonor:

Doncs sí, és el Mega Man, o Rockman en la seva versió original, i aquesta peça concretament m'encanta i la trobo una mica trista. Un altre dia en parlaré, però per motius diferents. 

El joc sortia el mateix 1987, és el que deia abans que va originar una popular saga que encara belluga i la senyora Matsumae, en aquella època encara Gotô però que va sortir acreditada, típic d'aquells temps, com a Chanchacorin Manami, es va encarregar de la composició musical, però també dels efectes sonors i de la programació del so dins del joc.

De cara a la continuació de la saga, al Mega Man 2 (1988) va fer la programació del so, però de la composició -llevat de la introducció i una part d'una sola cançó- se'n va encarregar en Takashi Tateishi. Sigui com sigui, començant per la musiqueta de la pantalla d'inici del primer Mega Man, és evident que ella va posar les bases de l'apartat musical i sonor d'aquesta estimada saga. 

El 1988 també participaria en la creació de la música de dos títols per a recreativa, un dels quals aquest F-1 Dream, on no està acreditada, i l'altre el 1943 Kai: Midway Kaisen, en què hi va treballar en col·laboració amb diverses altres persones.

El 1989 tindria força feina en recreatives, en títols com U.N. Squadron, Dynasty Wars, SonSonII o el que veurem ara, un altre de llegendari i amb una banda sonora molt recordada, com a conseqüència: 

Es tracta del Final Fight, on la compositora faria bona part de la banda sonora, encara que no se'n va encarregar en solitari. I tampoc la van acreditar!

El 1990 "només" va fer les bandes sonores dels arcade Mercs, Magic Sword i Carrier Air Wing, i l'any següent va néixer la saga de curses de cavalls Derby Stallion, la música de moltes entregues de la qual duu la seva signatura.

Ja fora de Capcom, encara que això no excloïa alguna col·laboració ocasional, la senyora Matsumae va començar a fer composicions per a videojocs de Sunsoft per a la Game Boy, com el que veurem a continuació:

És el Batman: Return of the Joker, de 1992, i la primera mostra de la seva feina per a Sunsoft, tot i que no formava part de la seva plantilla, atès que era freelance. Es va encarregar de la música de diversos altres títols, com el Trip World, el mateix any, per a la mateixa companyia i també per a la Game Boy, dos títols basats en Bola de Dan, el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei i el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei 2 (1993), també de Sunsoft -però no he pogut aclarir en quines versions va treballar- o el Daffy Duck: The Marvin Missions, en versió Game Boy, o el mític Adventures of Lolo de la NES, tots dos de 1994.

El 1992 havia treballat a l'Othello World (Super Nintendo), on va fer duet creatiu amb el senyor Kimitaka Matsumae, que va ser el que li va fer canviar el cognom. Tampoc és qüestió de repassar absolutament tot el que va fer, ja he dit més o menys el més destacat amb la informació de què disposo, però saltem a 2001 perquè va ser quan, deixant de banda el Vegas Stakes de la Super Nintendo, de 1993,  va crear una altra banda sonora amb el seu marit:

Era el Jade Cocoon 2, un RPG exclusiu de la PlayStation 2, i com veiem així abandonava el chiptune. L'any 2007 li arribaria l'oportunitat de treballar en una saga que l'havia motivat per introduir-se a la composició de videojocs com a professional, tot i que va ser en una entrega spin-off:

Era el Dragon Quest Swords: The Masked Queen and the Tower of Mirrors, per a la Wii, de 2007. La tornada als orígens, però, no es va acabar amb allò, perquè l'any 2010 col·laboraria amb una nova entrega d'una saga clàssica, llavors recentment ressuscitada, amb el tema de la pantalla de títol i amb un altre, que és aquest:

En aquest cas sí que tornava al chiptune, de la mateixa manera que la saga Mega Man tornava als orígens vuitbiters. 

El joc va ser desenvolupat per Capcom i també Inti Creates, companyia fundada per exmembres de Capcom i centrada en títols d'aspecte (i so retro), cosa que a Matsumae li devia agradar, perquè després va fer tàndem amb en Jake Kaufman en algunes de les cançons del Shovel Knight (2014) i unes quantes peces per al Mighty No. 9 (2016), aquest últim un hereu espiritual dels Mega Man. 

Actualment continua composant música, per exemple per al Derby Stallion de 2020 per a la Switch, i té altres projectes en marxa, a més que també ha col·laborat en discs de tribut a algunes sagues, però no hi ha dubte que, encara que no sigui un dels noms més coneguts de la història dels creadors de videojocs, la Manami Matsumae (o Gotoh, o la ChaCha, o la M.Gotoh, o la Manami letel, segons el joc -i això quan l'acreditaven-) és una música molt influent i va participar en algunes de les bandes sonores més importants de la Capcom dels 80, però també es va saber moure i buscar un camí propi després de deixar la companyia.

Fonts: Atomix

           Capcom Fandom

           Wikipedia  

11è aniversari de 3 Botons i START

Ja em va passar l'última vegada, i aquest cop he hagut de deixar altre cop el blog sense actualitzar més enllà dels 6 o 7 dies habituals perquè aquesta entrada es publiqués el 15 de febrer, que és l'aniversari del blog.

Enguany 3 Botons i START celebra els 11 anys d'existència, amb 1.245 entrades publicades comptant aquesta, i novament veig que continuo amb energia, ganes i disponibilitat per publicar entrades amb la freqüència de sempre, cosa que per a mi ja és motiu de celebració, i suposo que també per als 10 o 12 lectors que entrin aquí habitualment i que surten de descartar, a ull, les visites que són de bots.

11 anys es diuen aviat, però són una pila d'anys, i estic content que el blog continuï ben viu. Però quan faig les entrades de celebració sempre faig alguna cosa diferent, com ara llistes de jocs que m'enduria a una illa deserta, les portades que més m'agraden, anècdotes-confessions personals o fins i tot vaig intentar fer una sessió maratoniana. Aquest cop he pensat fer una llista, aviso que no ordenada, d'11 personatges que m'agraden del món dels videojocs.

Pel seu disseny, pel que representen, pels jocs on surten, perquè em resulten entranyables, perquè els tenia vistos a les revistes de petit i he jugat als seus jocs després... pel que sigui. Cada cas és diferent, però hi pot haver motius molt diversos. El que veureu, però, és que el retro és el que em dona més vida en això dels videojocs. Dit això, comencem:

Què dir d'en Koopa Troopa que no s'hagi dit, o que jo mateix no hagi dit, ja? Aquest enemic clàssic d'en Mario, nascut al Super Mario Bros. el 1985 amb uns clars antecedents a la tortuga Shellcreeper del Mario Bros. (1983), molt bufó i especialment recurrent a les aventures del lampista italoamericà, tant les principals com els spin-offs, també ha estat personatge controlable en títols més esportius o la saga Mario Kart, la meva preferida del món dels videojocs, on l'agafo sempre que està disponible, perquè no sempre hi és.

Em sap greu no haver-ne trobat cap imatge més gran -tampoc volia posar la portada del joc-, però aquí tenim el protagonista d'un joc de la Master System pel qual sento un afecte especial, el Psycho Fox. Encara que la gràcia d'aquest títol és que el personatge, una guineu antropomòrfica, es pugui -i s'hagi de- transformar en altres animals, a mi la que més m'agrada és la seva forma original, que em recorda la guineu que en Goku va conèixer a la sèrie animada de Bola de Drac -no pas al còmic-, que es deia Konkichi i el va conèixer just abans que comencés el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. 

I si en Psycho Fox -suposant que es digui així, és clar- em recorda un personatge molt petit de Bola de Drac, en PC-Genjin o Bonk me'n recorda un altre, que m'estalviaré esmentar perquè estic segur que ja sabreu qui és.

El protagonista de la saga PC-Genjin associada principalment a la Turbografx o PC Engine em sembla d'allò més entranyable i tinc ganes de posar-me amb la saga algun dia. Sempre m'havia fascinat quan en veia fotos a les revistes de videojocs dels anys 90 i a l'última RetroBarcelona vaig tenir l'ocasió de jugar al seu primer títol, Bonk's Adventure en versió occidental. A més, la imminent PC Engine Mini durà les dues primeres entregues de les seves aventures.

A continuació tenim un personatge sense nom, i he investigat si hi era: parlem del típic atleta de Konami, l'home del bigoti -segurament pel mateix motiu que el té en Mario, per definir millor la seva cara originalment, quan el pixel art estava més limitat- que, amb diversitat de colors tant d'indumentària com de cabells i pell, podem veure en títols com el Track & Field o el Konami's Soccer, ambdós mítics de la meva infantesa amb l'MSX.

No hi podia faltar en Ken, el personatge que acostumo a portar als Street Fighter, tot i que m'agrada tocar-los tots. I encara que m'agrada en totes les seves versions al llarg de la mítica saga, la imatge que em va marcar, com ja he explicat moltes vegades, va ser la que vaig veure a la pantalla de la recreativa d'un bar on es veia una mena de Goku amb els cabells diferents llançant el que clarament és un Kame Hame Ha.

La Shantae és un personatge que vaig descobrir fa temps perquè vaig tenir l'oportunitat de comprar a preu ridícul un bundle digital per a la Nintendo 3DS on s'incloïa la tercera entrega de les seves aventures. Ara ja les tinc totes, i fa un any i escaig vaig jugar a la primera, de la Game Boy Color, una meravella de la qual vaig parlar a Retroscroll, i que va fer que m'enamorés del personatge, tremendament simpàtic.

Al Bubble Bobble no hi he jugat tant, tot i que m'agrada i en tinc l'oportunitat, però a la saga Puzzle Bobble l'he tocat força més, i allà hi apareixen també aquests germans, en Bub (el de color verd, que duem si juguem en solitari) i en Bob (el de color blau, el del segon jugador), els dragonets bufons tan coneguts i que em permetreu que situï aquí ocupant només un lloc a la llista, tot i ser dos.

En Kunio, de la saga o més aviat franquícia popularment coneguda com a Kunio-kun, té un disseny molt recognoscible que sempre m'ha despertat afecte, des que jugava al Nintendo World Cup sense saber que era una localització d'una saga fins ara, que m'estic endinsant en el particular univers d'aquest brètol d'institut i els seus amics i enemics, amb títols com el mític Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom.

Killer Instinct segur que no és la saga de lluita més popular de la història, i tampoc la trobarem al Top 5, però quan el 1995 en va sortir una adaptació per a Game Boy trobo que prou entretinguda i me la vaig comprar, em vaig enamorar d'aquest esquelet furiós, l'Spinal, potser perquè la imatge d'esquelets guerrers la tenia gravada a la ment d'haver-ne vist a la sèrie animada Les aventures de Fly, com ja deveu saber originalment Dragon Quest: Dai no daibôken, una història totalment original però on sortien monstres que podem trobar al llarg de la saga, un dels quals un esquelet armat amb una espasa.

Aquest ja és molt més típic, però des de ben petit en Mega Man m'ha semblat fascinant. Llavors el veia a les revistes de videojocs, però des de fa un temps en puc gaudir, en versions digitals per a consoles modernes, això sí.

He acabat només 3 jocs de la franquícia, espero poder dir aviat que ja tinc el quart al sarró, però m'agrada molt i el personatge sempre em desperta calidesa.

Acabo amb un altre de l'època de l'MSX, al capdavall és quan vaig començar a jugar a videojocs i d'on ve bona part dels meus records més entranyables. I un dels títols que vaig descobrir de manera més tardana, que em va arribar en una tongada posterior en un disquet dels que em duia el meu pare, era el Ninja Jajamaru-kun, amb un protagonista, en Jajamaru, que era el germà petit del personatge principal del Ninja-Kid i el Ninja-Kid II i que va tenir una rica saga pròpia.

En deixo fora, inicialment no sabia si en trobaria 11 i al final n'he hagut de descartar alguns que vull esmentar de manera especial també com el nen indi del Magical Tree, en Tako de la saga Parodius o el bufó Kirby. Potser si em coneixeu els gustos us ha estranyat no veure-hi personatges de Dragon Quest, la meva saga d'RPG preferida, però és que me n'agraden tants, de personatges d'aquesta franquícia, i també entre els secundaris, que no sabria triar-ne només un.

Tampoc he esmentat en Mario ni en Sonic, ni en Luigi, ni en Tails, però és evident que m'agraden. El que volia era destacar personatges no pas desconeguts, però sí que m'evoquessin més records i sentiments agradables.

Quins són els vostres personatges preferits dels videojocs, per la raó que sigui?

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.