Nascuts el 1992: Sagues que fan 30 anys

Si seguiu el blog des de fa temps, i n'heu tingut l'oportunitat perquè va camí dels 14 anys, potser us heu adonat que de manera anual escric una entrada per celebrar les tres dècades de jocs que van inaugurar sagues d'èxit.

Avui ha arribat el moment de fer el mateix amb les franquícies que van néixer, potser sense saber que ho serien, l'any 1992, i prepareu-vos, perquè ve bona teca.

Comencem amb el plat fort, o almenys per a mi, perquè és el que va iniciar la meva saga de videojocs preferida. 

El Super Mario Kart va donar inici als millors videojocs tipus Mario Kart. Sí, perquè amb aquest spin-off de les aventures d'en Mario ambientat en la velocitat humorística es va crear, podríem dir, un subgènere. 

Des de llavors, múltiples entregues i aparicions en gairebé totes les màquines posteriors de la companyia -exceptuant la Virtual Boy-, i amb una última entrega, el Mario Kart 8 (Deluxe en la seva encarnació per a la Switch), tan polida que Nintendo no ha trobat la necessitat de fer-ne una de nova després de 8 anys de la seva aparició per a la Wii U. I el públic hi respon bé.  

A l'altra banda de l'espectre del públic objectiu tenim el Mortal Kombat, la proposta de Midway per fer la competència a l'Street Fighter II, i tot i que són videojocs molt diferents, podem dir que li va plantar cara amb prou dignitat.

El seu punt fort, més enllà dels gràfics prerenderitzats, va ser la violència extrema que es mostrava als seus combats, sobretot a la finalització opcional dels mateixos, els ja llegendaris i imitats fatalities. En tot cas, amb alts i baixos a la seva trajectòria, la saga gaudeix de bona salut amb l'entrega més recent numerada com a Mortal Kombat 11. 

De moment no abandonem la lluita, perquè 1992 va ser també l'any d'estrena d'una de les moltes sagues de lluita d'SNK, Art of Fighting. 

Situat temporalment abans del Fatal Fury, amb el qual comparteix univers i localització, segueix les aventures dels karateques Ryô Sakazaki i Robert Garcia, i els seus personatges, juntament amb els d'entregues posteriors, que només en van ser dues més, han aparegut també a la saga The King of Fighters, els grans crossovers d'SNK.

Un joc una mica difícil de classificar, però sens dubte molt conegut, és l'Ecco the Dolphin, amb defensors i detractors, que és emblemàtic de la Mega Drive i, com a tal, ha aparegut en diversos recopilatoris dels que homenatgen la grandíssima 16 bits de Sega.

No va donar lloc a una saga gaire llarga, però va tenir més entregues de les que jo tenia presents: a banda de ports per a Master System, Game Gear i Mega-CD dels dos primers jocs, la Mega Drive va tenir un tercer títol, la consola educativa Pico un de propi i l'últim va ser el de la Dreamcast, l'any 2000. Ja veurem si no torna, perquè el seu creador, Ed Annunziata, diu que voldria revifar la sèrie a la Switch.

Reconec que la mítica saga de survival horror començada amb aquest Alone in the Dark d'Infogrames per a PC no l'he tocat mai, més enllà d'haver passat uns minuts en una barraca (?) promocional decorada amb motius del joc on es podia provar la versió per a PlayStation del que dedueixo que era la segona part. 

Tanmateix, el nom té prou força perquè el recordi de veure'l diversos cops durant la meva infantesa i adolescència, i sé que és una saga important. Considerat el primer survival horror en 3D, ha tingut diverses entregues, i tot i que inicialment estava orientada sobretot als ordinadors, més endavant ja es desenvolupava tenint en compte diversos sistemes. L'última entrega, de 2015, era un joc només online i la crítica el va destrossar, però s'espera que torni a consoles (i PC) properament. 

Una altra que s'espera que torni properament és Flashback, que va començar amb el joc del mateix nom, del qual vam parlar en un podcast a Retroscoll, desenvolupat per a Mega Drive però llançat primera per a Amiga.

Aquesta aventura espacial amb regust de joc de PC mostrava un apartat gràfic espectacular per a l'època, i va tenir un remake el 2013, a més d'un rellançament en consoles modernes el 2018. El 1995 va tenir una continuació, Fade to Black, i per a l'any vinent, 2023, s'espera l'arribada de la seqüela numerada, el Flashback 2.

Acabarem amb el meu estimat Kirby's Dream Land, un dels títols de la meva infantesa al qual fa un parell d'anys vaig tornar a jugar i que va encetar una exitosíssima saga per a les consoles de Nintendo. 

Desenvolupat per la second-party HAL Laboratory, presentava una boleta rosa capaç de xuclar (i escopir) qualsevol cosa en un món molt bufó i una aventura de dificultat baixa per a tots els públics. Entregues posteriors van anar polint el concepte, sobretot amb la revolucionària capacitat de copiar poders dels enemics que es va introduir a l'entrega de la NES, i tot i que al llarg de la seva extensa i prolífica història hi ha hagut de tot, inclosos spin-offs i algunes propostes que no van acabar de ser memorables del tot, recentment ha tingut una aplaudidíssima aventura tridimensional a la Switch. 

Aquest ha estat el repàs de les sagues que han fet 30 anys, amb jocs que si vam jugar quan eren més o menys nous significa que també tenim una edat. Només us ho volia recordar.

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.

Petits clàssics: Flashback

Ahir volia publicar aquesta entrada, però no ho vaig poder fer perquè el dia se'm va omplir de coses, i com que no volia fer un article de pressa i corrent, ho he deixat per avui al matí. I tornaré a parlar d'un clàssic que, com a mínim al seu moment, em va quedar gravat a la memòria perquè la seva caràtula era força original. 

El Flashback: The Quest for Identity, de l'any 1992, va aparèixer per a moltes consoles de l'època. Es tracta d'un plataformes amb un aspecte gràfic poc habitual, com de dibuixos animats però amb un nivell de detall en els moviments bastant elevat. Per dir-ho d'una manera més seriosa, l'animació era rotoscòpica, una tècnica que es pot veure, per exemple, i salvant les distàncies, a les escenes de Forrest Gump en què el protagonista és integrat en vídeos històrics, o en els moviments del Gollum de la trilogia d'El Senyor dels Anells. 

En d'altres videojocs, referents a l'època, trobem els exemples claríssims de Prince of Persia o Another World. Doncs bé, la primera entrega va ser per a l'Amiga, versió de la qual en veurem tot seguit un vídeo, amb la introducció inclosa.

L'any següent va ser versionat per a PC, Mega Drive, Super Nintendo i l'Acorn Archimedes (un microordinador dels més potents que hi havia llavors), i entre 1994 i 1995 anirien apareixent versions ja en CD, tant per a PC com per al Panasonic 3DO, la Philips CD-i, el Mega-CD (només als Estats Units) i Apple, i finalment el 1995 encara veuria l'aparició d'una versió en cartutx, la de la Jaguar. 

Aquí teníem la versió de la Mega Drive, gens desmereixedora, tot i que inferior en qualitat sonora. De la Super Nintendo no en posaré vídeo perquè és pràcticament idèntic. De moment, queda clar que les versions que no eren en CD perden molt en les animacions, especialment en velocitat i per tant fluïdesa. Però com eren les conversions a d'altres màquines?

Al Mega-CD (Sega-CD, en realitat, ja que només està disponible als Estats Units) la diferència era notable: les escenes animades eren de més qualitat, hi havia música i interpretació vocal. Vegem, ara, la intro de la versió de la Panasonic 3DO, que és com la del Mega-CD (que no hem vist, però només cal que la busqueu) millorada:

Segons si el format era en CD o en cartutx, i segons cada consola (perquè la versió en cartutx de la Jaguar era molt bona), hi havia diferències respecte al so (música i veus) i les escenes animades. Però bé, el Flashback va tenir molt bones crítiques, de notable alt cap amunt, i la gent el recorda amb afecte. Jo no hi he jugat mai, però a partir d'ara potser miraré de trobar-lo. 

I us deveu estar preguntat: se'n va fer cap seqüela? Doncs no ho sabia, però sí. El mateix 1995, per a PC i Playstation, va aparèixer el Fade to Black, completament en 3D:

En vèiem la versió en PC, concretament una demo, i a la versió de la Playstation també hi havia un esforç gràfic amb el tema de les tres dimensions, però en aquella època encara feien una mica de pena, les 3D, així que ens fixarem només en el fet, criticat en aquell moment, que aquesta seqüela s'allunyava força de l'original pel que fa al gènere. Ja no és un plataformes, sinó un joc d'acció en tercera persona. 

No es considera un mal videojoc, però sí una mala seqüela, per això que comentava i també perquè el pas a les 3D no va anar acompanyat d'una bona càmera, sovint traïdora. Però tot i així les notes que va obtenir no van estar massa per sota del primer Flashback, un joc que té pinta del típic plataformes de PC, d'aquells que costen tant de controlar, però que va triomfar en diverses videoconsoles.