Nascuts el 1992: Sagues que fan 30 anys

Si seguiu el blog des de fa temps, i n'heu tingut l'oportunitat perquè va camí dels 14 anys, potser us heu adonat que de manera anual escric una entrada per celebrar les tres dècades de jocs que van inaugurar sagues d'èxit.

Avui ha arribat el moment de fer el mateix amb les franquícies que van néixer, potser sense saber que ho serien, l'any 1992, i prepareu-vos, perquè ve bona teca.

Comencem amb el plat fort, o almenys per a mi, perquè és el que va iniciar la meva saga de videojocs preferida. 

El Super Mario Kart va donar inici als millors videojocs tipus Mario Kart. Sí, perquè amb aquest spin-off de les aventures d'en Mario ambientat en la velocitat humorística es va crear, podríem dir, un subgènere. 

Des de llavors, múltiples entregues i aparicions en gairebé totes les màquines posteriors de la companyia -exceptuant la Virtual Boy-, i amb una última entrega, el Mario Kart 8 (Deluxe en la seva encarnació per a la Switch), tan polida que Nintendo no ha trobat la necessitat de fer-ne una de nova després de 8 anys de la seva aparició per a la Wii U. I el públic hi respon bé.  

A l'altra banda de l'espectre del públic objectiu tenim el Mortal Kombat, la proposta de Midway per fer la competència a l'Street Fighter II, i tot i que són videojocs molt diferents, podem dir que li va plantar cara amb prou dignitat.

El seu punt fort, més enllà dels gràfics prerenderitzats, va ser la violència extrema que es mostrava als seus combats, sobretot a la finalització opcional dels mateixos, els ja llegendaris i imitats fatalities. En tot cas, amb alts i baixos a la seva trajectòria, la saga gaudeix de bona salut amb l'entrega més recent numerada com a Mortal Kombat 11. 

De moment no abandonem la lluita, perquè 1992 va ser també l'any d'estrena d'una de les moltes sagues de lluita d'SNK, Art of Fighting. 

Situat temporalment abans del Fatal Fury, amb el qual comparteix univers i localització, segueix les aventures dels karateques Ryô Sakazaki i Robert Garcia, i els seus personatges, juntament amb els d'entregues posteriors, que només en van ser dues més, han aparegut també a la saga The King of Fighters, els grans crossovers d'SNK.

Un joc una mica difícil de classificar, però sens dubte molt conegut, és l'Ecco the Dolphin, amb defensors i detractors, que és emblemàtic de la Mega Drive i, com a tal, ha aparegut en diversos recopilatoris dels que homenatgen la grandíssima 16 bits de Sega.

No va donar lloc a una saga gaire llarga, però va tenir més entregues de les que jo tenia presents: a banda de ports per a Master System, Game Gear i Mega-CD dels dos primers jocs, la Mega Drive va tenir un tercer títol, la consola educativa Pico un de propi i l'últim va ser el de la Dreamcast, l'any 2000. Ja veurem si no torna, perquè el seu creador, Ed Annunziata, diu que voldria revifar la sèrie a la Switch.

Reconec que la mítica saga de survival horror començada amb aquest Alone in the Dark d'Infogrames per a PC no l'he tocat mai, més enllà d'haver passat uns minuts en una barraca (?) promocional decorada amb motius del joc on es podia provar la versió per a PlayStation del que dedueixo que era la segona part. 

Tanmateix, el nom té prou força perquè el recordi de veure'l diversos cops durant la meva infantesa i adolescència, i sé que és una saga important. Considerat el primer survival horror en 3D, ha tingut diverses entregues, i tot i que inicialment estava orientada sobretot als ordinadors, més endavant ja es desenvolupava tenint en compte diversos sistemes. L'última entrega, de 2015, era un joc només online i la crítica el va destrossar, però s'espera que torni a consoles (i PC) properament. 

Una altra que s'espera que torni properament és Flashback, que va començar amb el joc del mateix nom, del qual vam parlar en un podcast a Retroscoll, desenvolupat per a Mega Drive però llançat primera per a Amiga.

Aquesta aventura espacial amb regust de joc de PC mostrava un apartat gràfic espectacular per a l'època, i va tenir un remake el 2013, a més d'un rellançament en consoles modernes el 2018. El 1995 va tenir una continuació, Fade to Black, i per a l'any vinent, 2023, s'espera l'arribada de la seqüela numerada, el Flashback 2.

Acabarem amb el meu estimat Kirby's Dream Land, un dels títols de la meva infantesa al qual fa un parell d'anys vaig tornar a jugar i que va encetar una exitosíssima saga per a les consoles de Nintendo. 

Desenvolupat per la second-party HAL Laboratory, presentava una boleta rosa capaç de xuclar (i escopir) qualsevol cosa en un món molt bufó i una aventura de dificultat baixa per a tots els públics. Entregues posteriors van anar polint el concepte, sobretot amb la revolucionària capacitat de copiar poders dels enemics que es va introduir a l'entrega de la NES, i tot i que al llarg de la seva extensa i prolífica història hi ha hagut de tot, inclosos spin-offs i algunes propostes que no van acabar de ser memorables del tot, recentment ha tingut una aplaudidíssima aventura tridimensional a la Switch. 

Aquest ha estat el repàs de les sagues que han fet 30 anys, amb jocs que si vam jugar quan eren més o menys nous significa que també tenim una edat. Només us ho volia recordar.

Noms: Osamu Muto

Aquesta secció del blog és una de les més joves que té, tot i que ja fa temps que va fer els dos anys. I per les seves característiques té el futur a curt i mitjà termini més o menys assegurat, perquè vaig descobrint noms de persones que han fet importants aportacions a la història dels videojocs des de diverses especialitzacions.

El nom d'avui torna una mica als orígens de la secció, perquè abandonem la música -protagonista habitual d'aquestes entrades- i tornem a la il·lustració, i per acabar-ho d'adobar, de la vida de la persona homenatjada tampoc n'he trobat res més, com em va passar amb l'entrada inaugural sobre l'Akira Watanabe, il·lustrador de portades de Sega i creador de la imatge icònica d'en Sonic a la portada del seu primer videojoc.

Si amb el senyor Watanabe vaig tenir el problema que només en vaig trobar una foto, amb l'Osamu Muto he de donar gràcies a que l'home sigui força actiu a Twitter, d'on he tret aquesta imatge que és evident que és recent. Ens falta la meitat inferior de la cara, o alguna foto de la seva joventut, però.

És un d'aquells casos que més m'agraden, perquè no és un nom gens conegut, així que aprofito l'avinentesa per dedicar-li aquesta entrada, on vull recopilar l'escassa informació que n'he trobat, però és evident que hi haurà exemples de la seva obra.

Tot va començar precisament a Twitter, on vaig comentar que aquest, el Psycho Fox, era (i de moment és) el meu joc preferit de la Master System (he jugat a molt pocs, però aquest m'encanta i me l'he acabat, com vaig explicar aquí), i en jalabop va comentar que la seva portada li recordava l'estil d'una altra del catàleg de la consola.

I aquí vaig dir "ah! alerta!", em vaig preguntar qui devia ser la persona responsable d'aquests dissenys i em vaig adonar que el seu estil, en realitat, el tenia vist d'altres portades mítiques de Sega, però que fins llavors no m'havia aturat a pensar en això, i evidentment vaig voler saber-ne més, així que des d'aquí agraeixo aquella resposta a en jalabop i li dedico aquesta humil entrada.

Aquesta és la portada del Basketball Nightmare, un joc de 1989 que només va sortir a Europa i el Brasil i que està protagonitzat per un noi que, abans de participar en un campionat de bàsquet, somia que juga partits contra criatures del folklore japonès en pistes d'allò més estranyes. 

No el coneixia pas, raó per la qual també estic agraït a aquella conversa casual a la xarxa social de l'ocellet blau, i és que em van venir ganes de jugar-hi. 

El 1990 les Mega Drive japoneses (les estrangeres més endavant) rebrien el port del Wonder Boy: Monster Lair de recreativa, que en aquest cas coneixia i desitjava (ja no la versió arcade, que tinc gràcies a l'Astro City Mini) i que tinc, emulada, això sí, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One. 

Sigui com sigui, s'hauria de tenir un greu problema per negar que les tres il·lustracions que hem vist fins ara les signa la mateixa persona. S'hi detecta un estil comú caracteritzat per personatges baixets, amb una anatomia gairebé infantil, uns ulls grans i sortints, dissenys en general bufons i l'evident ús de l'aerografia com a tècnica. 

Un altre títol arcade de 1989 portat a la Mega Drive en aquest cas el 1990 (1992 a les europees), és el DJ Boy, beat'em up amb personatges que es desplacen patinant i que també he conegut gràcies a aquesta recerca. Doncs bé, és innegable que l'encàrrec li va ser assignat al senyor Osamu Muto.

El 1991, força tard respecte a la seva aparició en recreatives l'any 1989, el Laser Ghost va arribar a les Master System novament només europees, i a banda de destacar perquè feia ús de la pistola Light Phaser, es veu que és un joc força diferent de l'original i només cal fer una ullada a la seva portada per veure que és obra del senyor que protagonitza aquesta entrada.

Els personatges bufons no són l'únic registre del mestre Muto, però: aquí tenim per exemple, la portada de la versió per a Master System del Forgotten Worlds, de 1989.

Ho veiem també a la del port del mític Space Harrier per a la 32X (1994) en la seva versió japonesa, en aquest cas més perquè ho explica ell mateix que no pas perquè el seu estil hi sigui clarament recognoscible. 

Hem fet un salt d'alguns anys, però és que sembla que el 1994 Osamu Muto va tenir força feina d'aquesta mena, o això és el que ha ensenyat.  

Se'ns podria perdonar per no saber que aquesta portada de l'Ecco: The Tides of Time, al Japó Ecco The Dolphin II, és seva a la versió japonesa. Sembla que en aquest cas va treballar amb ordinador, digitalitzant una il·lustració que havia fet manualment i acolorint-la amb Photoshop.

La portada i la contraportada del Dynamite Headdy de la Mega Drive al Japó també són obra seva, i allà començava a fer servir l'ordinador per a les il·lustracions 3D a les quals es dedica encara ara, com podem veure tant al seu Twitter com a la seva pàgina web oficial, tot i que ja no tenen res a veure amb els videojocs.

Això no vol dir, però, que no trobem al seu currículum més il·lustracions fetes amb aerògraf, com aquesta també de 1994:

Pertany a la versió Mega Drive del títol de minijocs de recreativa Tant-R, i és evident que no està feta amb ordinador, però curiosament també recorda les obres modernes que podem trobar a la seva web. 

Deixarem el 1994, i ja anem acabant en general, amb la portada japonesa del Soleil, que allà es va dir Shin Sôseiki Ragnacenty, una aventura clàssica de la 16 bits de Sega.

Aquí tenim la il·lustració, lliure de logos, del Tatakae! Pro yakyû Twin League, un joc de beisbol de 1995 per a la Game Gear que és més evident que mostra l'estil clàssic de Muto, després d'uns quants exemples en què ens havíem de creure que eren obres seves però no hi sortien cares humanes que ho demostressin sense discussió possible. 

El Pepenga Pengo, seqüela exclusiva per a les Mega Drive japoneses del clàssic de recreativa de 1982, va sortir al desembre de 1995 i va ser l'últim joc que Sega va llançar per a la consola al mercat japonès. No és tan fàcil reconèixer-hi l'estil d'Osamu Muto, però se l'acredita com a autor i s'explica també que hi va voler incloure un Sonic, com si fos en Wally, camuflat entre els pingüins blaus.

Ho va voler fer perquè també estava familiaritzat amb el personatge, i és que ja n'havia fet il·lustracions en uns calendaris, com a mínim el de SegaSonic the Hedgehog de 1994, en col·laboració amb Naoto Ôshima, el dissenyador original de la mascota de Sega. I dic "com a mínim" perquè ell mateix se sorprèn quan la gent li pregunta si és l'autor d'algunes il·lustracions de les quals ni se'n recordava, però que admet que va fer.

És possible que aquest estil d'il·lustració d'en Sonic us resulti familiar, i és que si bé aquí no en vam tenir calendaris pròpiament dits, sí que va aparèixer en alguns materials promocionals, com ara enganxines que s'incloïen a les revistes de l'època. Jo mateix tinc, deteriorada però enganxada en una carpeta de la meva adolescència, aquesta:

Ho anirem deixant aquí. Com he dit abans, no hi ha gaire informació sobre Osamu Muto a banda de portades que se li atribueixen o s'atribueix ell mateix. Tampoc no se li han dedicat articles en cap portal com per poder-nos fer gaire idea de la seva vida, com va arribar a treballar a Sega o què va fer entre mitjan dècada de 1990 i l'actualitat, en què com ja he dit continua fent il·lustracions, tot i que fora dels videojocs.

Com a màxim, repassant les seves intervencions a Twitter, d'incalculable valor per poder redactar aquesta entrada, amb l'ajuda del fil que li va dedicar VGDensetsu, podem deduir que li agraden els videojocs, els gats i el bon menjar, però poca cosa més. I ja em perdonareu si no m'he dedicat a traduir tots els seus tuits, que són en japonès, per extreure'n més informació. En tot cas, si mai em trobo amb alguna portada seva que no hagi esmentat aquí, espero poder-hi reconèixer el seu estil.

Petits clàssics: Ecco the Dolphin

Molts dels protagonistes de la història dels videojocs són animals, però generalment són antropomòrfics, com ara en Sonic, els personatges de Psycho Fox o els que vénen de franquícies l'univers de les quals està poblat per aquests éssers, amb els exemples més clars de Disney i la Warner Bros. Però també hi ha videojocs on els animals són com han de ser i duen a termes les accions que se suposen en les seves espècies, sense dur guants ni saltar com els humans. És el cas del petit clàssic d'avui, Ecco the Dolphin. 

Va sortir el 1992 per a la Mega Drive i era una proposta molt original en aquella època. De tota manera, s'ha de dir que encara que el personatge sigui un dofí que es mou com un dofí i fa les coses que ha de fer un dofí, argumentalment no és gaire realista, ja que té com a missió viatjar en el temps gràcies a una màquina i combatre extraterrestres.

El 1993 en sortia una versió millorada per al Mega-CD, que incloïa una nova banda sonora, una seqüència d'introducció més llarga i alguns vídeos dels anomenats FMV (Full Motion Video) a l'interior. Basant-se en aquesta versió el 1995 sortiria la de PC, amb gràfics de resolució més alta.

També el 1993 apareixien les versions de Master System i Game Gear. A la de la portàtil de Sega pertany el vídeo que hem vist, on podem sentir (i si no us n'heu adonat torneu-hi) el dofí dient "Seeee... gaaaaa". Una mica tenebrós, tot plegat, però bé. Tant la versió de la Game Gear com la de la Master System es distanciaven de les "grans" perquè hi havia nivells diferents, fet que els dóna valor afegit.Aquest seria el clàssic, recordat amb afecte i que donaria lloc a seqüeles, com la de 1994:

Ecco: The Tides of Time, per a la Mega Drive, que va sortir també per al Mega-CD i la Game Gear (aquest cop no per a la Master System, tot i que el 1996 sí que sortiria, però només al Brasil). S'assemblava molt al primer joc, però introduïa un element, les metasferes, que permetien a l'Ecco transformar-se en d'altres animals. Tots dos títols eren famosos per la seva dificultat, cosa que no es va repetir al següent:

El 1995 i en exclusiva per als mercats nord-americà i australià (cosa que vol dir que existeix en PAL, però no europeu) va aparèixer l'Ecco Jr., un joc similar però orientat a un públic més jove i amb la dificultat clarament rebaixada. No tornaríem a veure el dofí fins el 2000:

Seria a l'Ecco the Dolphin: Defender of the Future, per a la Dreamcast, que no només canviava a nivell tècnic (el pas dels 16 als 128 bits no podia passar inadvertit), sinó que també era un rellançament argumental de la franquícia i, per tant, no tenia res a veure en aquest sentit amb els jocs anteriors.

Aquesta vegada l'amenaça també ve de l'espai exterior, però la història se situa a principis del segle XXX en un món on els dofins conviuen amb els humans i hi col·laboren. Amb la descontinuació de la Dreamcast, la Playstation 2 en rebria una versió el 2002.

El vídeo que acabem de veure pertany a l'Ecco the Dolphin 2: Sentinels of the Universe, que havia de ser la seqüela del joc de la Dreamcast però que va ser cancel·lat i mai no va veure la llum.

Per tant, el de la Dreamcast va ser el darrer títol de la saga que va sortir al mercat, de manera que ja fa 10 anys (si comptem la conversió a la PS2) o 12 (a partir de la versió Dreamcast) que no veiem el personatge protagonitzant un nou títol. Les entregues de la Mega Drive sí que s'han vist, però, en recopilatoris de Sega per a diverses consoles, com ara el famós Megadrive Ultimate Collection, i a la Consola Virtual de la Wii.