Nascuts el 1992: Sagues que fan 30 anys

Si seguiu el blog des de fa temps, i n'heu tingut l'oportunitat perquè va camí dels 14 anys, potser us heu adonat que de manera anual escric una entrada per celebrar les tres dècades de jocs que van inaugurar sagues d'èxit.

Avui ha arribat el moment de fer el mateix amb les franquícies que van néixer, potser sense saber que ho serien, l'any 1992, i prepareu-vos, perquè ve bona teca.

Comencem amb el plat fort, o almenys per a mi, perquè és el que va iniciar la meva saga de videojocs preferida. 

El Super Mario Kart va donar inici als millors videojocs tipus Mario Kart. Sí, perquè amb aquest spin-off de les aventures d'en Mario ambientat en la velocitat humorística es va crear, podríem dir, un subgènere. 

Des de llavors, múltiples entregues i aparicions en gairebé totes les màquines posteriors de la companyia -exceptuant la Virtual Boy-, i amb una última entrega, el Mario Kart 8 (Deluxe en la seva encarnació per a la Switch), tan polida que Nintendo no ha trobat la necessitat de fer-ne una de nova després de 8 anys de la seva aparició per a la Wii U. I el públic hi respon bé.  

A l'altra banda de l'espectre del públic objectiu tenim el Mortal Kombat, la proposta de Midway per fer la competència a l'Street Fighter II, i tot i que són videojocs molt diferents, podem dir que li va plantar cara amb prou dignitat.

El seu punt fort, més enllà dels gràfics prerenderitzats, va ser la violència extrema que es mostrava als seus combats, sobretot a la finalització opcional dels mateixos, els ja llegendaris i imitats fatalities. En tot cas, amb alts i baixos a la seva trajectòria, la saga gaudeix de bona salut amb l'entrega més recent numerada com a Mortal Kombat 11. 

De moment no abandonem la lluita, perquè 1992 va ser també l'any d'estrena d'una de les moltes sagues de lluita d'SNK, Art of Fighting. 

Situat temporalment abans del Fatal Fury, amb el qual comparteix univers i localització, segueix les aventures dels karateques Ryô Sakazaki i Robert Garcia, i els seus personatges, juntament amb els d'entregues posteriors, que només en van ser dues més, han aparegut també a la saga The King of Fighters, els grans crossovers d'SNK.

Un joc una mica difícil de classificar, però sens dubte molt conegut, és l'Ecco the Dolphin, amb defensors i detractors, que és emblemàtic de la Mega Drive i, com a tal, ha aparegut en diversos recopilatoris dels que homenatgen la grandíssima 16 bits de Sega.

No va donar lloc a una saga gaire llarga, però va tenir més entregues de les que jo tenia presents: a banda de ports per a Master System, Game Gear i Mega-CD dels dos primers jocs, la Mega Drive va tenir un tercer títol, la consola educativa Pico un de propi i l'últim va ser el de la Dreamcast, l'any 2000. Ja veurem si no torna, perquè el seu creador, Ed Annunziata, diu que voldria revifar la sèrie a la Switch.

Reconec que la mítica saga de survival horror començada amb aquest Alone in the Dark d'Infogrames per a PC no l'he tocat mai, més enllà d'haver passat uns minuts en una barraca (?) promocional decorada amb motius del joc on es podia provar la versió per a PlayStation del que dedueixo que era la segona part. 

Tanmateix, el nom té prou força perquè el recordi de veure'l diversos cops durant la meva infantesa i adolescència, i sé que és una saga important. Considerat el primer survival horror en 3D, ha tingut diverses entregues, i tot i que inicialment estava orientada sobretot als ordinadors, més endavant ja es desenvolupava tenint en compte diversos sistemes. L'última entrega, de 2015, era un joc només online i la crítica el va destrossar, però s'espera que torni a consoles (i PC) properament. 

Una altra que s'espera que torni properament és Flashback, que va començar amb el joc del mateix nom, del qual vam parlar en un podcast a Retroscoll, desenvolupat per a Mega Drive però llançat primera per a Amiga.

Aquesta aventura espacial amb regust de joc de PC mostrava un apartat gràfic espectacular per a l'època, i va tenir un remake el 2013, a més d'un rellançament en consoles modernes el 2018. El 1995 va tenir una continuació, Fade to Black, i per a l'any vinent, 2023, s'espera l'arribada de la seqüela numerada, el Flashback 2.

Acabarem amb el meu estimat Kirby's Dream Land, un dels títols de la meva infantesa al qual fa un parell d'anys vaig tornar a jugar i que va encetar una exitosíssima saga per a les consoles de Nintendo. 

Desenvolupat per la second-party HAL Laboratory, presentava una boleta rosa capaç de xuclar (i escopir) qualsevol cosa en un món molt bufó i una aventura de dificultat baixa per a tots els públics. Entregues posteriors van anar polint el concepte, sobretot amb la revolucionària capacitat de copiar poders dels enemics que es va introduir a l'entrega de la NES, i tot i que al llarg de la seva extensa i prolífica història hi ha hagut de tot, inclosos spin-offs i algunes propostes que no van acabar de ser memorables del tot, recentment ha tingut una aplaudidíssima aventura tridimensional a la Switch. 

Aquest ha estat el repàs de les sagues que han fet 30 anys, amb jocs que si vam jugar quan eren més o menys nous significa que també tenim una edat. Només us ho volia recordar.

Els pitjors: Fight Fever

L'altre dia parlava dels videojocs del manga clàssic Ashita no Joe, un dels quals per a la Neo Geo, on sorprenentment va tenir mals resultats, i és que encara que no ho sembli, la prestigiosa màquina d'SNK també tenia títols no gaire bons, i un d'ells era el del boxador Joe Yabuki.

Però és clar, n'hi ha d'haver més, a la part baixa del rànquing del Rolls Royce de les consoles, i hi he buscat i sembla que he trobat un nou candidat per a aquesta secció.

És el Fight Fever, que va sortir l'any 1994 amb la curiositat que es tractava del primer títol coreà per a la Neo Geo, i de fet originalment es deia Wang Jung Wang (que vol dir "rei de reis"). La companyia que el va desenvolupar, per cert, es deia Viccom, i fins llavors s'havia encarregat de distribuir els jocs d'SNK a Corea del Sud.

Com tants altres títols del catàleg de la consola, es tracta d'un joc de lluita en 2D, cosa que no és necessàriament problemàtica més enllà de la dura competència que tenia i la contribució al tòpic que la Neo Geo té sobretot jocs de lluita.



Mirant-ne el vídeo no sembla que hagi de ser un joc dolent. Es veu prou jugable, però és evident que qualsevol títol d'aquest gènere, sobretot en aquella època, es comparava inevitablement amb els grans títols, i en aquest hi veiem clarament personatges, moviments i escenaris inspirats en el Blanka, el Guile o el Vega de la saga Street Fighter.

És que en molts casos ni tan sols estan combinats: si físicament s'assembla a un personatge, el seu escenari també, i els seus moviments, ja no especials, sinó normals.

Del primer Street Fighter, ja que l'esmentem, arriben directament les pantalles de bonus, de trencar teules i de trencar fustes que ens aguanten en diversos punts de la pantalla, i de l'Street Fighter II veiem com el protagonista i el seu rival recorden massa en Ryu i en Ken, respectivament, encara que aquí tenen noms i nacionalitat coreans. Bé, el que fa de Ken té un nom coreà, però representa que és de Mèxic. 

També es considera que, en un "esforç" per unir elements dels grans títols de l'època, plagia coses (moviments i personatges) de jocs com ara l'Art of Fighting o el Fatal Fury 2, amb els quals compartia sistema, i entre totes aquestes imitacions més o menys dissimulades (i sense carisma), uns gràfics, unes animacions, uns escenaris i un so que no eren a l'alçada de la màquina -deia al principi que no semblava un joc dolent, però és clar, per al sistema que l'havia de rebre ja són figues d'un altre paner-, atacs especials similars entre tots els personatges, una història avorridíssima, uns controls poc precisos i la posició en què quedava comparat amb els altres jocs de lluita en tots els aspectes, no sorprèn que se citi habitualment com un dels pitjors videojocs de la Neo Geo.

El resum seria que van intentar agafar el millor dels millors, però barrejar-ho no va ser una bona idea, perquè el Fight Fever va néixer sense personalitat, i que a més es va fer copiant de mala manera i amb un apartat tècnic general que no complia els estàndards de la potent màquina on s'hi podia jugar.