Reflexions: Tenim els jocs retro idealitzats?

Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara. 

M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco. 

Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.

Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt. 

Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador. 

Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario. 

He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.

Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia. 

També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.

Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.

Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat). 

Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.

Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...

...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.

Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.

Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.

Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.

El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.

La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornat mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.

Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

El personatge: Lakitu

A l'univers Mario, ara més mainstream que mai gràcies a la pel·lícula animada que se n'ha estrenat als cinemes, les tortugues antropomòrfiques -i inicialment unes que no ho eren- són un element tan conegut com entranyable, tot i que en Bowser també se suposa que pertany a l'espècie. 

Tanmateix, el màxim representant d'aquesta és el meu estimadíssim Koopa Troopa, en realitat un tipus de tortuga i no un personatge individual, com passa amb els Toad, però avui volia reivindicar un altre personatge que és clarament una tortuga, però prou diferent tant en aspecte com en rol com per tenir una entrada dedicada a ell.

Parlem d'en Lakitu, l'entranyable enemic d'en Mario i companyia que destaca per haver dut a terme diferents tasques al llarg de la saga, en alguns casos no pas d'enemic, sinó d'observador neutral i, fins i tot, d'aliat.

El vam veure debutar al Super Mario Bros., el 1985, volant damunt del seu núvol, des del qual ens enviava ous punxeguts que, quan tocaven el terra, esdevenien spinies, aquells enemics amb closca vermella punxeguda. Si el matàvem, però, ens deixava en pau, tot i que després reapareixia, o venien congèneres seus, segons com ho interpretem. 

Es podria dir que és el primer enemic francament molest del llegendari i revolucionari joc, perquè trobo que després els Germans Martell són molt més pesats i complicats.

En Lakitu repetiria la tasca al Super Mario Bros. 2 japonès -no apareixeria a l'occidental, atès que, com ja sabeu, és un reskin d'un altre joc i l'ambientació canvia del tot-, i el veuríem altre cop al Super Mario Bros. 3 i al Super Mario World, fent més o menys el mateix però amb alguns canvis en els seus patrons.

Al Super Mario Bros. 3, per exemple, pot llançar closques punxegudes verdes, que no eclosionen, sinó que roden per terra i si ens toquen ens fan mal. I al Super Mario World ens va seguint en comptes d'anar endavant i endarrere. També ens pot proporcionar ítems interessants, com veiem a la imatge, i un cop derrotat ens podem enfilar el seu núvol per accedir a zones inabastables d'una altra manera, cosa que es mantindria a la saga New Super Mario Bros. Per cert, al Super Mario World 2: Yoshi's Island hi apareixen amb més freqüència que mai.

Però a banda de tot això, en Lakitu també és conegut per altres tasques que ha dut a terme al llarg de la història d'en Mario, i una de les més recordades és la que veiem a continuació:

Aquesta entranyable tortuga és l'àrbitre de les curses de tota la saga Mario Kart, començant per la primera entrega, Super Mario Kart, de 1992 i per a la Super Nintendo. És el personatge que, amb el seu semàfor, ens indica quan podem arrencar, ens rescata quan caiem a l'aigua o al buit -i ens cobra unes monedes per fer-ho- i ens avisa quan anem contra direcció.

A partir del Mario Kart 7, de la Nintendo 3DS, també esdevé un personatge jugable, de manera que podem arribar a veure dos Lakitu en pantalla, s'entén que en aquest cas com a companys d'espècie, no és que sigui una duplicació del personatge. Suposo.

Un moment... l'any 1996 sortia al mercat el també revolucionari Super Mario 64, on es recuperava en Lakitu en una altra tasca, sempre damunt del seu núvol: era el càmera de la primera aventura tridimensional de la mascota de Nintendo. 

Però si llegim aquest text veurem una cosa que no s'havia vist fins llavors: es parla dels germans Lakitu, de manera que no és únic. Se suposa que hi ha el que veiem a la imatge, que ens explica com funciona la càmera, i el que és darrere d'en Mario, que no es veu excepte quan ens posem davant d'un mirall, mentre que qui parla en aquesta captura marxa just després de fer l'explicació. El cas és que, de tota manera, també apareixen Lakitus com a enemics, confirmant d'aquesta manera que són molts.

El nostre amic pescador tornaria a aparèixer al Super Mario Galaxy 2 (es va saltar el primer), els esmentats New Super Mario Bros. (tots quatre), el Super Mario Run de mòbils i l'entrega més recent, tot i que ja té uns anys, de les aventures plataformeres tridimensionals d'en Mario, a l'excel·lent Super Mario Odyssey, aparició que val la pena remarcar perquè no hi fa d'enemic, sinó que podem posseir-lo amb la gorra per pescar Cheep Cheeps! 

Ja hem vist que a banda dels jocs de plataformes d'en Mario és un personatge important a la saga Mario Kart, però també apareix en altres spin-offs de l'univers del lampista italoamericà, com per exemple fent de miniboss al Yoshi's Safari.

Al Tetris Attack, que també és un reskin però del Panel de pon japonès, en Lakitu fa les funcions de la fada Windy, i per tant és un aliat del protagonista. En qualsevol cas, és un habitual de les aventures del nostre estimat dinosaure, que té un bon grapat de videojocs en què el controlem a ell.

El veiem fent tasques d'assistència a la saga Mario Tennis, i altre cop fa d'enemic al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars. 

En Lakitu té força presència també a la saga Mario Party, on habitualment explica a quin minijoc es jugarà, com funciona, rescatant els jugadors que han caigut d'alguna plataforma o fent, ell mateix, d'enemic.

Per altra banda, a la saga Smash Bros. se l'ha pogut veure movent-se per algun escenari, en forma de trofeu, enemic a la modalitat Smash Run de l'entrega de la Nintendo 3DS i, de manera més recent, en forma d'esperit al Super Smash Bros. Ultimate. 

No oblidem, tampoc, que surt en les diverses entregues de la saga d'RPG Paper Mario, atès que se situa a l'univers d'en Mario i, per tant, hi apareixen amics i enemics dels seus videojocs, a banda de personatges originals.

Això de ser àrbitre o assistent en esdeveniments esportius li encanta, a en Lakitu, i li va molt bé poder ser dalt d'un núvol. El veiem, per exemple, deixant anar el disc a l'hoquei o la pilota al bàsquet en jocs com el Mario Sports Mix o el Mario Slam Basketball, donar indicacions als golfistes de la saga Mario Golf, on també rescata pilotes de l'aigua, fer d'àrbitre a la saga Mario Baseball i també a la de Mario & Sonic, que és la dels Jocs Olímpics.

Tampoc no faré un llistat de tots els jocs on apareix, crec que ja n'hem tingut una bona mostra, però val la pena comentar que els cameos no li són estranys.

Un bon exemple el tenim al The Legend of Zelda: The Minish Cap, de la Game Boy Advance, on apareix com a enemic a la zona dels núvols del joc. També el trobem com a rival al Tetris DS, en un dels minijocs del WarioWare: Touched!, entre altres petites aparicions en diversos productes de Nintendo.

Segurament us esteu preguntant si en Lakitu té cames, i la resposta és que sí, com es pot comprovar als Mario Kart en què es pot controlar, i les té perfectament funcionals. Però també ho vam poder veure per primer cop quan, al Super Mario World, el matàvem i perdia el núvol, mentre que al Super Mario Bros. i al Super Mario Bros. 3 moria sense desenganxar-se del núvol.

Ja hem establert que en Lakitu és un personatge emblemàtic dels videojocs d'en Super Mario, i no ens hauria de sorprendre que també sortís als dibuixos animats que s'han fet de la franquícia, com per exemple el llargmetratge japonès de 1986 Super Mario Bros.: Peach-hime kyûshutsu daisakusen!, o als dibuixos estatunidencs de la mítica DIC Cartoons, però és d'aquests últims que vull mostrar una imatge perquè déu n'hi do, com el retrataven:

A mi em recorda més en Hans Moleman d'Els Simpson que una altra cosa, però bé. La imatge correspon a The Super Mario Bros. Super Show!, i de cara a The Adventures of Super Mario Bros. 3 l'aspecte era més proper al dels videojocs, però ja se sap que en aquelles produccions els dissenys dels personatges de la franquícia eren, almenys mirats amb el prisma d'avui, força ridículs.

Hem repassat una mica la història d'en Lakitu, i val a dir que també el podem trobar en marxandatge com ara ninots de plàstic, de peluix o fins i tot rellotges amb alarma (amb el seu inseparable núvol i la canya de pescar, evidentment). Què li espera, a aquesta emblemàtica tortuga, en futurs videojocs?

Nascuts el 1992: Sagues que fan 30 anys

Si seguiu el blog des de fa temps, i n'heu tingut l'oportunitat perquè va camí dels 14 anys, potser us heu adonat que de manera anual escric una entrada per celebrar les tres dècades de jocs que van inaugurar sagues d'èxit.

Avui ha arribat el moment de fer el mateix amb les franquícies que van néixer, potser sense saber que ho serien, l'any 1992, i prepareu-vos, perquè ve bona teca.

Comencem amb el plat fort, o almenys per a mi, perquè és el que va iniciar la meva saga de videojocs preferida. 

El Super Mario Kart va donar inici als millors videojocs tipus Mario Kart. Sí, perquè amb aquest spin-off de les aventures d'en Mario ambientat en la velocitat humorística es va crear, podríem dir, un subgènere. 

Des de llavors, múltiples entregues i aparicions en gairebé totes les màquines posteriors de la companyia -exceptuant la Virtual Boy-, i amb una última entrega, el Mario Kart 8 (Deluxe en la seva encarnació per a la Switch), tan polida que Nintendo no ha trobat la necessitat de fer-ne una de nova després de 8 anys de la seva aparició per a la Wii U. I el públic hi respon bé.  

A l'altra banda de l'espectre del públic objectiu tenim el Mortal Kombat, la proposta de Midway per fer la competència a l'Street Fighter II, i tot i que són videojocs molt diferents, podem dir que li va plantar cara amb prou dignitat.

El seu punt fort, més enllà dels gràfics prerenderitzats, va ser la violència extrema que es mostrava als seus combats, sobretot a la finalització opcional dels mateixos, els ja llegendaris i imitats fatalities. En tot cas, amb alts i baixos a la seva trajectòria, la saga gaudeix de bona salut amb l'entrega més recent numerada com a Mortal Kombat 11. 

De moment no abandonem la lluita, perquè 1992 va ser també l'any d'estrena d'una de les moltes sagues de lluita d'SNK, Art of Fighting. 

Situat temporalment abans del Fatal Fury, amb el qual comparteix univers i localització, segueix les aventures dels karateques Ryô Sakazaki i Robert Garcia, i els seus personatges, juntament amb els d'entregues posteriors, que només en van ser dues més, han aparegut també a la saga The King of Fighters, els grans crossovers d'SNK.

Un joc una mica difícil de classificar, però sens dubte molt conegut, és l'Ecco the Dolphin, amb defensors i detractors, que és emblemàtic de la Mega Drive i, com a tal, ha aparegut en diversos recopilatoris dels que homenatgen la grandíssima 16 bits de Sega.

No va donar lloc a una saga gaire llarga, però va tenir més entregues de les que jo tenia presents: a banda de ports per a Master System, Game Gear i Mega-CD dels dos primers jocs, la Mega Drive va tenir un tercer títol, la consola educativa Pico un de propi i l'últim va ser el de la Dreamcast, l'any 2000. Ja veurem si no torna, perquè el seu creador, Ed Annunziata, diu que voldria revifar la sèrie a la Switch.

Reconec que la mítica saga de survival horror començada amb aquest Alone in the Dark d'Infogrames per a PC no l'he tocat mai, més enllà d'haver passat uns minuts en una barraca (?) promocional decorada amb motius del joc on es podia provar la versió per a PlayStation del que dedueixo que era la segona part. 

Tanmateix, el nom té prou força perquè el recordi de veure'l diversos cops durant la meva infantesa i adolescència, i sé que és una saga important. Considerat el primer survival horror en 3D, ha tingut diverses entregues, i tot i que inicialment estava orientada sobretot als ordinadors, més endavant ja es desenvolupava tenint en compte diversos sistemes. L'última entrega, de 2015, era un joc només online i la crítica el va destrossar, però s'espera que torni a consoles (i PC) properament. 

Una altra que s'espera que torni properament és Flashback, que va començar amb el joc del mateix nom, del qual vam parlar en un podcast a Retroscoll, desenvolupat per a Mega Drive però llançat primera per a Amiga.

Aquesta aventura espacial amb regust de joc de PC mostrava un apartat gràfic espectacular per a l'època, i va tenir un remake el 2013, a més d'un rellançament en consoles modernes el 2018. El 1995 va tenir una continuació, Fade to Black, i per a l'any vinent, 2023, s'espera l'arribada de la seqüela numerada, el Flashback 2.

Acabarem amb el meu estimat Kirby's Dream Land, un dels títols de la meva infantesa al qual fa un parell d'anys vaig tornar a jugar i que va encetar una exitosíssima saga per a les consoles de Nintendo. 

Desenvolupat per la second-party HAL Laboratory, presentava una boleta rosa capaç de xuclar (i escopir) qualsevol cosa en un món molt bufó i una aventura de dificultat baixa per a tots els públics. Entregues posteriors van anar polint el concepte, sobretot amb la revolucionària capacitat de copiar poders dels enemics que es va introduir a l'entrega de la NES, i tot i que al llarg de la seva extensa i prolífica història hi ha hagut de tot, inclosos spin-offs i algunes propostes que no van acabar de ser memorables del tot, recentment ha tingut una aplaudidíssima aventura tridimensional a la Switch. 

Aquest ha estat el repàs de les sagues que han fet 30 anys, amb jocs que si vam jugar quan eren més o menys nous significa que també tenim una edat. Només us ho volia recordar.

El personatge: Ms. Pac-Man

Que tothom coneix en Pac-man, sigui jugador/a habitual o no, és un fet. Fa tant de temps que circula que els més vells l'anomenen, almenys en castellà, Comecocos, però sigui com sigui tothom l'identifica de seguida quan en veu la imatge, tant si es tracta del disseny per a portades o material promocional com si és l'sprite per als videojocs en si, força diferent.

Avui toca parlar, però, de la seva senyora, que d'aquella manera tan carrinclona que tenen els estatunidencs de rebatejar les dones quan es casen amb els homes, es diu "senyora Pac-man", perdent així el que devia ser no el seu cognom de soltera, no, sinó el propi nom de pila. Veurem quin és, aquest nom real, però és curiós que ja es digués Pac-man quan encara era miss, és a dir senyoreta.

Per què ara, us preguntareu? Doncs bé, perquè el seu origen està farcit de problemes de drets que encara cuegen, i és per això que fa poc això  ha tingut una conseqüència que veurem més avall i que ha fet que se'n torni a parlar.

Ms. Pac-man és un videojoc de 1982 que va desenvolupar una colla d'estudiants del prestigiós MIT com a hack millorat del Pac-man. Anteriorment havien tingut tractes amb Atari després de fer un hack d'un joc seu, el Missile Command, i van passar a treballar-hi, però l'acord incloïa que no tornessin a fer res de similar.

Ara bé, sense que Atari ho sabés, aquest grup que ara es deia General Computer Corporation (GCC) havia fet un romhack del Pac-man, com deia, amb el títol provisional de Crazy Otto. Com que no el podien presentar a Atari, van parlar amb Bally Midway, la distribuïdora als Estats Units del Pac-man, i com que aquesta estava esperant que Namco, desenvolupadora i propietària de la IP del joc original, en tragués una seqüela en una època en què la paciència per a les continuacions de títols d'èxit era molt escassa, va decidir acceptar la proposta de GCC, i de fet el president de Namco hi va estar d'acord.

Finalment, es va llançar com a Ms. Pac-man i va ser tot un èxit, millorant la jugabilitat del primer títol amb laberints diferents, la possibilitat de sortir per un costat i aparèixer per l'altre, una intel·ligència artificial millorada per als enemics i una nova protagonista femenina, es diu que com a agraïment a la gran quantitat de dones que van jugar al primer joc -i, per cert, sovint es diu erròniament que va ser el primer personatge femení dels videojocs, però aquí explicava que no és així-. Un mes després apareixia la seqüela oficial del Pac-man, el Pac-man Plus.

Al material promocional se la presentava amb una estètica "sexi" clàssica, tot i que al videojoc en si no deixava de ser una versió amb llacet i piga -que no falti la piga Marilyn- de l'sprite d'en Pac-man. 

La seva relació amb ell, per cert, es mostrava en els actes en què es dividia el joc, on els podíem veure enamorar-se, festejar i finalment esperar un fill, que seria el protagonista del posterior Jr. Pac-man, de 1983.

1982 va ser l'any de presentació en societat de la Ms. Pac-man i també una explosió de títols en els quals va participar, i no ha de sorprendre que aparegués, doncs, a la sèrie d'animació d'en Pac-man que es ve emetre originalment als Estats Units entre 1982 i 1983. Allà, per cert, i com es pot sentir al vídeo, ell l'anomena Pepper, que podríem considerar que és el seu nom de pila. 

Però en aquella època ja hi havia problemes de drets i royalties, i és que els de GCC volien una part del pastís més gran, pel que fa als beneficis de la recreativa de Ms. Pac-man, i estaven en disputes legals amb Midway, mentre que Namco s'ho mirava des de lluny, amb el 50% assegurat. A més, també s'havia acordat que la propietat intel·lectual del joc i el personatge passarien a Namco el 1984, en finalitzar l'acord de distribució amb Midway, però el que no va poder evitar la companyia original va ser que GCC continués rebent calés per cada moble venut, cosa que no afectava als múltiples ports que es van fer del joc a consoles durant anys.

Un cop ja era propietat de Namco, i casada amb en Pac-man, la senyora Pac-man va començar a sortir en diversos títols de la franquícia, després que encara aparegués en alguns dels molts que va fer Bally Midway abans del final de l'acord amb Namco, concretament el Baby Pac-man (1982) i el ja esmentat Jr. Pac-man (1983), i el més destacat i més o menys conegut encara actualment dels que va fer la pròpia Namco és el Pac-Land, de 1984, on la veiem donar la benvinguda a casa al seu marit després d'un llarg dia de feina, amb la nena, també coneguda com a Pac-baby, acompanyant-la, i el primogènit desaparegut.

Entre 1999 i 2003 la veuríem com a personatge secundari a les escenes animades de les tres entregues de la saga Pac-man World, de plataformes, però no seria fins l'any 2000 quan la tornaríem a tenir com a personatge protagonista.

Era al Ms. Pac-man Maze Madness, per a Dreamcast, Nintendo 64 i PlayStation, i el 2004 a la Game Boy Advance. Allà, per fi, tornava a sortir d'aventura i deixava el seu paper de mestressa de casa i hi podíem tornar a jugar en un joc del gènere que la va veure néixer, tot i que òbviament modernitzat.

El mateix any, per a PC, sortia el Pac-man: Adventures in Time, on es podia controlar a la modalitat multijugador, i el 2001, també per a ordinadors, tornava a ser protagonista -per última vegada- al Ms. Pac-man: Quest for the Golden Maze, que no va tenir adaptació a consola. I el 2002 la teníem al party game Pac-man Fever, per a GameCube i PlayStation 2.

 

Tirem una mica enrere, perquè l'any 2000 es va començar a desenvolupar una recreativa per part de Namco que celebraria el 20è aniversari de Ms. Pac-man i el Galaga, en una època en què els aniversaris se celebraven llançant les coses l'any que tocava, i no anunciant-ho l'any en qüestió perquè sortís al següent o l'altre. Sí, hem dit que el Ms. Pac-man és de 1982, però ho va ser pels pèls. En pantalla surt que és de 1981. 

 

Aquella màquina es va anomenar Class of 1981 i els incloïa tots dos. Ni Midway ni GCC hi estaven implicats, però un dels líders de GCC, Kevin Curran, la va dur als tribunals l'any 2002, perquè Namco sabia que hi havia un acord que deia que ells havien d'ingressar diners per les recreatives del personatge, encara que els successors dels treballadors de la Namco dels 80 van assegurar que no en tenien constància. 

Durant l'arbitratge d'aquesta qüestió, que va durar gairebé 4 anys, el jutge va revisar l'acord de 1983 i va detectar que es parlava de màquines operades per monedes, sí, però també de qualsevol distribució electrònica futura que impliqués un pagament, de manera que legalment tots els rellançaments de Ms. Pac-man que suposessin la possibilitat de recepció de diners -per internet, en mòbils, etc.-, excepte si es tractava de recreatives free-to-play, havien de generar royalties per a General Computer Corporation. Si no ho heu entès del tot, jo tampoc.

Per evitar futurs malentesos i estalviar-se uns calés, el que va fer Namco va ser deixar d'utilitzar el personatge de la Ms. Pac-man, o si més no rebatejar-la o redissenyar-la. La primera conseqüència d'això va ser que el 2005 va sortir un joc exclusiu de la Nintendo DS, el Pac n' roll, que va aprofundir en el lore d'en Pac-man i li va assignar una (aparent) nova parella, la Pac-girl. 

Això vol dir que mai més va tornar a fer servir la Ms. Pac-man com a tal? No, perquè per exemple la tenim com a personatge seleccionable al clon dels Mario Kart anomenat Pac-man World Rally (PlayStation 2, 2006), però diguem que va apostar per la discreció. També apareix així al Mario Kart Arcade GP i al Mario Kart Arcade GP 2, però no surt al Mario Kart Arcade GP DX, de 2013. Pel que fa als rellançaments del joc original en si, Namco en va continuar fent, però és clar, pagant royalties a GCC. És el cas de la versió que en tenim per a Xbox One i PlayStation 4 dels Arcade Game Series, de 2016, encara que mai formant part del pack amb els altres jocs del segell (Pac-man, Galaga i Dig Dug), ni físic ni digital, i ara entenc per què.

El que sí que es va començar a fer va ser eliminar el personatge dels rellançaments d'altres jocs on sortia, així com fer-ne noves versions als nous títols de la franquícia on sortís la família d'en Pac-man, com és el cas del joc de la Nintendo DS que he mostrat més amunt, també de la sèrie Pac-man and the Ghostly Adventures, i el Ms. Pac-man va deixar d'aparèixer en recopilatoris de clàssics de Namco, encara que un buit del contracte li permetia comercialitzar-lo o llicenciar-lo per a minirecreatives que no funcionessin amb monedes.

Així, doncs, Namco de tant en tant havia de pagar a GCC pels beneficis que treia del Ms. Pac-man, i per si de cas intentava ser discreta amb l'ús del personatge en altres jocs i productes, també quan va crear les botigues temporals anomenades Pac-Store, on en Pac-man estava acompanyat per una noia nova, la Pac-Marie, i un nano, en Little-Pac, que eren obvis redissenys de la seva dona i el seu fill. Però la cosa es va complicar tremendament l'any 2019, quan en plenes negociacions entre les dues companyies per aconseguir un nou acord, va entrar en joc AtGames, infame fabricant de consoles amb jocs en memòria que no acostumen a tenir gaire qualitat, fama que va dur Sega a reconsiderar-la com a fabricant de la Mega Drive Mini (per sort).

El cas és que AtGames i Namco van entrar en una complicada batalla legal perquè la primera va adquirir els drets del Ms. Pac-man de GCC, però aquesta vegada tota la disputa va ser tan lletja, en teoria motivada per la infame consola Bandai Namco Flashback Blast!, que Namco va decidir que d'acord, però que no trauria cap producte que li suposés royalties a AtGames, i dit i fet: s'ha pogut veure el Ms. Pac-man en minirecreatives dedicades, que com he dit abans no generaven diners per a GCC ni ho fan per a AtGames, i per si de cas ha retallat encara més les aparicions de la senyora Pac-man dels videojocs de la franquícia.

És per això, segurament un excés de prudència, que al recentment rellançat Pac-Land a la línia Arcade Archives la dona que espera en Pac-man a casa es diu Pac-mom, duu un barret rosa en comptes d'un llaç vermell i uns guants també de color rosa, i la filla ha deixat de dur xumet. Presumiblement, al recopilatori que apareixerà properament amb títols de la saga, el Pac-man Museum+, també veurem aquests canvis en el Pac-Land, i ja se sap que el Ms. Pac-man no s'hi inclourà. Edició del Moroboshi del futur: efectivament, hi surt la Pac-Mom.

Hem vist, doncs, la legalment complicada trajectòria d'un personatge important de la història dels videojocs que segurament ha fet més avorrida aquesta entrada del que ho hauria estat en circumstàncies normals (o no), però que és indestriable de totes aquestes disputes.

Fonts: Polygon, Pac-man Fandom, Wikipedia

12è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.

Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.

Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!

Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.

Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí. 

No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.

N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.

Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.

Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V. 

Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.

El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T. 

Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit. 

Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.

No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.

Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada. 

He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.

Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.

Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.

Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.

No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on  jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.

Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.

Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.

Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES. 

Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.

Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada. 

La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.

Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.

Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.

Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc. 

I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.