Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

Repàs videojoquístic de 2018

Bon any a tothom! Ho vaig dir l'any passat i de moment ho compleixo: volia crear la tradició de fer, per a la primera entrada de l'any, un repàs de l'anterior des del punt de vista dels videojocs i jo, i aquest és el segon cop que ho faig.

Amb l'article en què repassava 2017 com a model començo, doncs, esmentant aquells títols que vaig acabar l'any passat, encara que, com de costum, això d'"acabar" és relatiu, perquè molts videojocs tenen coses extra per fer abans o després del final de la història.

El primer joc que em vaig acabar el 2018, i en aquest cas sí que va ser acabar del tot, va ser el Ninja Spirit, o Saigo no nindô, de la Turbografx o PC Engine, que diversos membres de Retroscroll vam jugar per tal de dedicar-li un podcast.

Un títol d'acció que em va agradar molt i un clàssic d'aquesta consola que m'agradaria tenir, perquè va ser eclipsada per la competència, però era (i és) molt interessant.

Els jocs moderns és més difícil acabar-se'ls del tot, sempre hi ha coses per fer, i és el cas del Super Mario Odyssey, de la Switch, del qual sí, em vaig passar la història, però em queden les llunes opcionals per poder dir que me l'he acabat al 100%.

No dic res nou ni desconegut si afirmo que és una meravella de joc, tant per les mecàniques en si com pel fet de mantenir el llistó alt amb la mascota de Nintendo i fer-se un munt d'autohomenatges que són una delícia per als fans.

I ara un indie, aquest Unravel que vaig descobrir per casualitat i que em va agradar moltíssim. Una petita obra mestra amb una banda sonora preciosa, com la història del ninotet de llana que va col·leccionant records d'una família, i un apartat visual senzill però fotorrealista.

De fet, em va agradar tant que li vaig dedicar una entrada sencera a la secció de Recomanacions, i que podeu llegir aquí.

I ara tres de cop, que no em vaig acabar seguits, però gairebé. Els tres primers títols de la meva saga d'RPG preferida, Dragon Quest, no van arribar mai a Europa... fins que ho van fer per a mòbils, cosa que vaig descobrir molt tard, però que m'ha permès veure com van ser els inicis d'aquesta popularíssima saga.

Ja vaig parlar del Dragon Quest i el Dragon Quest II, però del Dragon Quest III encara no ho he fet perquè encara no he acabat el post-joc, element habitual a la saga que ja va començar en aquella època i que allarga la vida dels títols unes quantes hores.

També vaig dedicar una entrada al Life is Strange, en aquest cas per a la Xbox One, i va ser un dels meus videojocs preferits de l'any, com vaig explicar al podcast dels Retroscroll Awards 2018.

Sincerament, no esperava que m'agradaria tant, aquesta aventura gràfica moderna que permet retrocedir en el temps per esmenar errors, i que a més té una història tan interessant i ben interpretada.

Un altre que em va encantar -sembla que tots els que m'acabo m'agraden molt, però mira, ja va bé- va ser el Shantae, de la Game Boy Color, al qual vaig jugar a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, principalment perquè l'original val centenars d'euros en haver tingut una tirada molt limitada.

Sobre aquest joc de plataformes i acció d'estil metroidvania també en vaig parlar, però en una entrada del blog de Retroscroll que podeu llegir aquí.

Un clàssic com l'Out Run aquí, a la llista dels acabats de l'any, em fa una il·lusió especial, i aquest també està relacionat amb Retroscroll, perquè hi vam jugar per dedicar-li un altre podcast.

Jo em vaig passar la versió de la Mega Drive, en el sentit que vaig arribar als cinc finals, però també hi vaig jugar, sense el mateix èxit, ni de bon tros, al de Nintendo 3DS, el de PC Engine, el de Master System o el de recreativa al MAME.

Sempre m'havia cridat l'atenció d'una manera morbosa l'Street Fighter, el primer de tots, el de 1987, sovint oblidat o ignorat, i el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection m'ha permès jugar-hi, per fi, a la Switch.

Tal com vaig explicar a (sí) Retroscroll, és un títol molt primitiu o molt inferior a la seva hiperpopular seqüela, però té coses bones i m'agrada. Me'l vaig passar perquè només s'hi pot controlar un personatge, en Ryu, i vaig derrotar en Sagat, l'enemic final.

A continuació, al mateix recopilatori, li va tocar a la versió recreativa de l'Street Fighter II: The World Warrior, la primera versió de l'Street Fighter II, i en aquest cas passar-me'l significa que me'l vaig acabar amb els vuit personatges seleccionables.

I tornem a un joc al qual vaig jugar motivat per la preparació d'un podcast, el Mega Man X, de la Super Nintendo, que en el meu cas vaig jugar a la SNES Mini.

Un clàssic al qual no m'havia acostat perquè preferia concentrar-me primer en la saga clàssica, però me'n penedeixo, perquè em va encantar, té coses molt bones i, de fet, també va ser un dels meus preferits de l'any.

Aquests són els jocs que em vaig passar el 2018, però no són els únics als que vaig jugar, ni de bon tros. Com l'any passat, he fet un muntatge de vídeo on els repasso tots:



En van ser molts, alguns es repetien respecte l'any anterior, però el cas és que em fa la sensació que vaig jugar força a videojocs, sacrificant altres aficions, tot s'ha de dir.

No parlaré aquí de propòsits concrets, per a això faré una altra entrada, però en general aquest 2019 em proposo comprar molt menys i dedicar temps a les coses que ja tinc. I al gener de 2020 veurem quines han estat les escollides.

Un any amb la Switch

Quan es va anunciar la nova consola de Nintendo, abans del que hauria estat normal si la Wii U hagués tingut un cicle plàcid que, per desgràcia, no va tenir, ja vaig mostrar el meu interès pel concepte. 

No me la vaig comprar quan va sortir el 3 de març, però, perquè tenia un preu superior al que esperàvem tots plegats, i sortia amb pocs jocs i la teca havia d'arribar cap al Nadal, però el cas és que va començar amb força, es va fer encara més atractiva i... es va exhaurir a tot arreu, fent que se'n disparessin els preus al "mercat negre". 

Veient que el catàleg esdevenia més interessant del que semblava i més ràpid del que estava previst vaig decidir que, si aconseguia vendre'm algunes coses que ja no volia, quan tornés a estar en estoc la compraria, i després d'estar molt atent i seguint informacions que les botigues Abacus (sí, Abacus!) en rebrien unes unitats un divendres concret, en vaig reservar una i me la vaig endur l'1 de juny de l'any passat. 

Fa uns dies, doncs, que es va complir un any de l'adquisició de la consola per part meva, i amb aquesta entrada vull fer una mica de repàs del que m'ha aportat, el que ha significat per a mi i un balanç del seu èxit.

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula com el que va aconseguir amb la Wii -i que no li va sortir amb la Wii U i el seu GamePad, i durant aquest primer any s'ha vist que les previsions de vendes no només s'assolien, sinó que se superaven. Ja s'han venut més de 17 milions d'unitats, que superen els poc menys de 14 de la Wii U en tota la seva vida comercial, i s'ha tornat a aconseguir captar l'interès de tota mena de públic tant amb la proposta en si com amb un catàleg que té de tot, des de les "nintendades" que sempre fan que valgui la pena comprar qualsevol de les seves consoles fins a títols third-party per a un públic més expert, tot i que en aquest sentit encara hi ha feina per fer i algunes polítiques de preus i formats discutibles.

Tot i que s'ha venut com una consola híbrida entre la sobretaula i la portàtil, i segurament es pot interpretar així, perquè cadascú coneix les seves circumstàncies i preferències, el cas és que en general s'està fent servir com una potentíssima consola portàtil, i és per això que moltes companyies justifiquen els ports de jocs ja existents a preus complets que en d'altres consoles són molt més barats amb la carta de la portabilitat.

"Sí, tal joc val 10 euros en Xbox One i PS4, i en Switch 40, però... i la possibilitat de jugar-hi on vulguis?" ha estat la típica excusa, així com el fet que els cartutxos o targetes amb què funciona la màquina, que fabrica Nintendo en exclusiva, són massa cars, cosa que repercuteix en el preu dels jocs i en la decisió, sovint, de llançar per a la Switch versions digitals dels jocs en comptes de físiques, o almenys aquesta és la tendència d'algunes empreses grans com Capcom.

Però bé, aquest èmfasi en la portabilitat també es fa encertadament quan la Switch es considera ideal per als títols independents, els indies, rebatejats en aquest cas com a "nindies". Com que sovint són títols per a fer-hi partides curtes, o que per les seves característiques tecnològiques no aprofiten del tot una pantalla gran, és cert que tenir-los en portàtil està molt bé.
 
Pels mateixos motius també es pot veure -jo, almenys, ho veig així- com la plataforma ideal per a tota aquesta línia de clàssics de recreativa reproduïts fidelment per Hamster i anomenats Arcade Archives, dins la qual hi ha també el segell ACA Neo Geo. I com que la consola és de Nintendo també se n'està enduent alguns en exclusiva que pertanyen als experiments de la Gran N en recreatives.

Poder jugar a aquests jocs pensats per a partides no gaire llargues amb la consola a les mans en els nostres trajectes o descansos. A més, es pot fer amb un altre jugador gràcies a la possibilitat d'extreure els joy-cons, encara que no és l'opció més còmoda.

Tot plegat no tindria gaire sentit si no fos tan fàcil posar la consola en suspensió i reprendre les partides en qualsevol moment i a l'instant, una característica que, quan s'havia pogut veure en alguna portàtil, requeria més consum de bateria o trigava en carregar. Amb la Switch és rapidíssim i facilíssim. També navegar per la seva interfície, cosa que no es pot dir de la Nintendo 3DS ni la Wii U.

Com a punt feble podríem dir que els sistemes de control que tenim per defecte -els joy-cons- permeten moltes possibilitats, és cert, però no donen la precisió adequada en títols com ara els de lluita, i que per a això cal comprar comandaments que es venen a part. També podríem dir, però no és culpa de la consola en si, que el format físic en aquest cas té uns costos de producció que provoquen les situacions que descrivia més amunt, des de preus massa alts fins a la decisió de llançar alguns títols només digitalment.

Però en general crec que és una magnífica consola, i almenys a mi m'ha suposat una gran satisfacció no només per la diversió que m'ofereix (jocs com The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Stardew Valley, Mario Kart 8 Deluxe, Ultra Street Fighter II i molts més), sinó també -sobretot, potser- perquè me la puc endur en els trajectes a la feina i de tornada a casa, que per circumstàncies de la vida són els moments principals en què puc jugar a videojocs. Així, a més, quan a casa tinc alguna estona, la puc dedicar a d'altres consoles. Compra encertadíssima.

El personatge: Waluigi

Fa poc, parlant amb els companys de Retroscroll sobre l'origen del nom d'en Waluigi, em vaig adonar que podia ser interessant dedicar-li una entrada d'aquesta secció en què homenatjo personatges de la història dels videojocs, però que apareix al blog de manera molt esporàdica.

M'agrada més quan es tracta de personatges no tan coneguts, o secundaris de franquícies populars, com va ser el cas d'en Sabreman, el pingüí de Konami o la Pauline. De fet, m'agradaria que la secció sortís més sovint i orientar-la d'aquesta manera, al capdavall els grans personatges ja han tingut la seva entrada. Doncs bé, avui trobo que és un d'aquells casos.

En Waluigi -no és cap secret- va néixer, és evident, inspirat per en Wario. Si la "versió malvada" d'en Mario tenia un nom que sortia de girar la inicial del nom del lampista italoamericà, tard o d'hora n'havia de sortir una d'en Luigi, però... què podien fer amb una ela? La van posar a l'inrevés a la gorra del personatge, sí, però això no es va reflectir en el nom.

Tirem una mica enrere, perquè cal explicar l'origen de tot això. I és ben senzill: en japonès "warui" és "dolent", i el que es va fer amb en Wario va ser agafar "Mario" i barrejar-ho amb "warui", de manera que va quedar "Wario", una mica agafat pels pèls. En el cas del personatge que avui ens ocupa funciona pitjor des del punt de vista occidental, però en japonès, tot i que una ela a l'inrevés no sembla una ve doble, el nom funciona millor que en el cas d'en Mario, i és que "warui" més "Luigi" connecta més bé i queda "Waluigi", atès que en japonès no es fa distinció entre les nostres erra i ela a l'hora de pronunciar-les, i queda una mena d'erra suau -i no l'odiosament tòpica ela atribuïda als asiàtics en general-. Per cert, canviant l'ordre de les síl·labes surt "ijiwaru", que significa "cruel".

En Waluigi no té una història tan llarga com altres personatges de l'univers Mario, però els seus orígens es remunten unes quantes consoles de Nintendo enrere: va debutar al Mario Tennis, de 2000 i per a la Nintendo 64. 

Durant el desenvolupament d'aquell joc es van trobar amb la necessitat de trobar una parella de dobles per al veterà Wario, i se'ls va acudir que podia ser el rival d'en Luigi, tal com en Wario ho era d'en Mario. I, de la mateixa manera que en Wario exagerava la qualitat de rodanxó d'en Mario, en Waluigi tenia una constitució més alta i prima que la d'en Luigi, i força angulosa. 

Com a curiositat, ens explica la Super Mario Wiki que es van plantejar fer una rival per a la Peach amb el mateix estil, però el mateix Shigeru Miyamoto, el pare d'en Mario, la va desaprovar.



El rival d'en Luigi continuaria sortint a la saga Mario Tennis, on va debutar, i el mateix 2000 en què el vam poder veure per primera vegada es va afegir a la plantilla del Mario Party 3, una altra saga on es va quedar i ha sortit sempre des de llavors, excepte en el Mario Party Advance.

A la Game Boy Advance també se'l va poder veure als jocs Boxing i Rain Shower del Game & Watch Gallery 4 (2002), i va començar a jugar a golf al Mario Golf: Toadstool Tour, de la Gamecube (2003), i va repetir al Mario Golf: Advance Tour (Game Boy Advance, 2004) i al Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS, 2014).



No podia faltar a la saga Mario Kart, on es va estrenar amb el Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003), i l'hem pogut veure en totes les entregues posteriors de la franquícia, excepte el Mario Kart 7 i el Mario Kart Arcade GP.

A la saga on sí que surt en totes les entregues, tot i que era fàcil havent-n'hi només dues, és a la dels jocs de beisbol d'en Mario, que són el Mario Superstar Baseball (Gamecube, 2005) i el Mario Super Sluggers (Wii, 2008, inèdit a Europa). 



Té més mèrit, potser, que hagi sortit a tota la saga dels Jocs Olímpics d'en Mario i en Sonic, formada per 5 jocs que han passat, segons l'entrega, per la Wii, la Nintendo DS, la Nintendo 3DS i la Wii U. Al vídeo, imatges de la prova de ping-pong del primer, Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2009).

Se l'ha vist també jugar a futbol al Super Mario Strikers (Gamecube, 2005) i el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), a bàsquet al Mario Slam Basketball (Nintendo DS, 2006) i a diversos esports al Mario Sports Mix (Wii, 2010) i al Mario Sports Superstars (Nintendo 3DS, 2017).

La Super Mario Wiki, d'acord amb diverses fonts com ara les explicacions donades en alguns videojocs, ens el descriu com un paio amargat, mal perdedor -i sortint en tants títols de caràcter competitiu és quelcom que es nota molt-, envejós, autocompassiu i amb una baixíssima autoestima, i el que més desitja és destacar, ser popular i tenir el seu moment de glòria, encara que sigui perquè són els altres els que fallen.

De tota manera és evident que no és un inútil, perquè si no no tindria sentit controlar-lo en aquesta mena de jocs. Salta, colpeja amb punys i peus i té característiques pròpies en sagues com Mario Kart o Mario Tennis, com les tenen també els altres personatges, que el fan més fort en alguns punts i més feble en d'altres. En general, la llargada de les seves cames fa que en alguns videojocs sigui un bon saltador, i també hi té força a l'hora de clavar cops de peu.

Pel que fa a la relació amb els altres personatges, sens dubte marcada per la seva personalitat, resulta que no té amics, llevat d'en Wario, amb qui en realitat el que té és una aliança, amb els seus estires i arronses, perquè no és que el rival d'en Mario el tracti gaire bé, de vegades.

Amb en Luigi, repetint l'esquema d'en Wario amb en Mario, hi té una gran rivalitat, desfogada -o no, segons els resultats- en tots aquests títols competitius, però té la batalla perduda pel que fa a l'àmbit sentimental: sembla que també està enamorat de la Daisy, però aquesta no li fa gens de cas i, de fet, el menysprea. Ja se sap que en Luigi i la Daisy són parella, o si més no tot hi apunta.

L'aparició d'en Waluigi als videojocs, malauradament, es limita a les sagues esmentades, perquè a diferència d'en Wario no té cap títol de plataformes on el puguem controlar, ni ha estat mai protagonista.

Tanmateix, tampoc no es pot dir que sigui un personatge amb poques presències, i se l'ha homenatjat a bastament en diversos títols on no surt com a tal. Per exemple, al Super Mario Odyssey (Switch, 2017) en forma de roba que pot dur en Mario, també amb la roba en un pack del Minecraft de la Wii U i la Switch o en un dels conills del Mario + Rabbids Kingdom Battle (Switch, 2017).

Personalment, repassant-ne la història, m'ha fet una mica de llàstima, i em proposo controlar-lo la propera vegada que jugui a un joc on se'l pot seleccionar. El vull reivindicar.

Compres: octubre de 2017

Ja ho vaig pronosticar el mes passat i pel bé de la meva economia s'ha fet realitat: aquest mes ha estat molt més tranquil pel que fa a compres de videojocs, i encara ho ha estat més perquè una reserva que tenia feta pateix un retard d'un o diversos mesos segons la font. 

Aprofito l'avinentesa per anunciar que, a partir d'ara, no posaré el que m'han costat les coses, perquè tampoc no té gaire sentit, llevat que siguin casos excepcionals, i també és així com va començar aquesta secció. En general, però, ja dic que gairebé sempre compro amb alguna mena de descompte. Comencem.

El mes començava amb el llançament del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions, el remake per a la Nintendo 3DS del primer títol de la saga dels RPG Mario & Luigi, i per a acompanyar-lo es posaven a la venda també dos nous amiibos, el d'en Goomba i el d'en Koopa Troopa, aquest últim un de molt desitjat per mi des d'abans que se n'anunciés la producció.

Tenen funcions dins el joc -concretament en aquest afegit que és la part del Bowser's Minions-, però la meva consola és el model original i només és compatible amb els ninots a través d'un adaptador NFC que no tinc ni tampoc vull gaire. A més, jo els amiibos els tinc per decorar. 

Pel que fa al videojoc, vaig decidir comprar-lo després de donar-hi moltes voltes i tenir molts dubtes, perquè l'original de la Game Boy Advance tampoc va tan car i, sobretot, perquè m'empipa la tendència actual a fomentar l'ús de la consola sense les seves 3D -fins al punt que Nintendo n'ha fabricat alguns models que ni tan sols permeten emprar aquesta característica que definia i era el punt fort de la portàtil en el seu origen, i que en tot cas es podia desactivar movent un botonet-, i que augmentin cada cop més els videojocs de la 3DS, com és el cas d'aquest, que es programen sense l'efecte tridimensional és quelcom que em fa molta ràbia, perquè encara que no siguem majoria, els defensors d'aquesta característica no volem que ens en treguin l'opció. Finalment, però, el vaig comprar perquè em va sortir bé de preu i tinc ganes de jugar-hi.

Fa un any no m'hauria cregut que arribaria a pagar per un videojoc per a mòbils i tablets, però quan va sortir el Super Mario Run vaig afirmar que, un cop arribés als dispositius Android després de l'exclusivitat temporal per a iPhone, el compraria per poder-ne gaudir més enllà del primer tast gratuït. Al capdavall és un títol d'en Mario, i oficial.

I així ha estat, però això sí, m'he esperat a una important rebaixa que ha fet Nintendo i que ha permès comprar-lo durant uns dies un 45% més barat, gairebé a meitat de preu.

Encara no m'he acabat, ni de bon tros, el primer Gears of War, de la Xbox 360, però em vaig comprar el 2 i fa un temps vaig adquirir el contingut addicional per al joc individual d'aquella segona part. L'equivalent en el cas de la tercera entrega, RAAM's Shadow, era molt més car, però per fi ha aparegut rebaixat notablement, i ja tinc tot el DLC per a campanya individual d'aquest Gears of War 3 que, de fet, encara no posseeixo, però que està en camí perquè el mateix dia que adquiria aquest complement digital guanyava també una subhasta del joc per eBay.

Ara que m'estic acabant el primer Assassin's Creed (per fi) de la Xbox 360, i aprofitant que estava d'oferta, he adquirit també l'Assassin's Creed: The Ezio Collection per a la Xbox One, amb versions gràficament polides dels títols Assassin's Creed II, Assassin's Creed: Brotherhood i Assassin's Creed: Revelations, originalment llançats per a Xbox 360, PlayStation 3 i PC.

Vaig tan endarrerit amb la saga que un recopilatori així em facilita molt la vida, tant logística com econòmicament, i més quan inclou els continguts descarregables de la campanya individual, que són els que més m'interessen, a més d'uns curtmetratges anomenats Lineage i Embers, respectivament d'imatge real i de dibuixos animats.

Finalment, la compra estrella del mes, el Super Mario Odyssey, el primer Mario de la Switch, que tothom esperava amb candeletes i que vam tenir la sorpresa, fa uns mesos, que de desembre passava a octubre.

I tothom n'està quedant encantant, també jo, perquè és una meravella de joc, almenys pel que he vist en les aproximadament 5 horetes que li he pogut dedicar fins ara. Per cert, és el primer joc de plataformes d'en Mario que compro de sortida!

Això ha estat tot pel que fa al mes d'octubre en qüestions videojoquístiques, i pel que fa al novembre... tot depèn de què passi pel Black Friday i si hi ha ofertes digitals interessants o no, de manera que no goso fer prediccions.

Crònica de RetroBarcelona 2017: 5a Fira del Videojoc Clàssic

No tenia clar si aquest cop podria anar a RetroBarcelona, fira a què l'any passat vaig assistir com a membre oficial de Retroscroll i darrere l'estand, perquè la paternitat recent i una sèries de compromisos durant el cap de setmana semblava que m'ho impedirien, però al final vaig poder-hi anar la tarda de divendres i, encara que tot plegat va ser molt ràpid, amb només 5 hores per intentar fer tot el que volia fer, m'alegro d'haver-hi anat.

Per segon any consecutiu emmarcada en la molt més coneguda, popular i professional Barcelona Games World, la nova entrega de la fira dedicada als videojocs de la nostra infantesa i adolescència, que encara ens fan gaudir i són un punt en comú amb altres aficionats de certa edat -i que sovint també conquisten els cors dels més joves-, tenia lloc al mateix espai que l'any passat, al pis de dalt del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, a Montjuïc.

Allà, zona de recreatives amb partides gratuïtes -també és veritat que són emuladors, actualment-, estands amb consoles i videojocs perquè el públic hi jugués a cor què vols, botigues amb marxandatge i llibres especialitzats, botigues amb videojocs i consoles antics on, per desgràcia i com és habitual, els preus anaven d'una mica infladets a autèntiques barbaritats... 

Això és el que es pot trobar sempre a RetroBarcelona, a més d'una ambient de germanor, d'afició comuna, tot i que en certa manera diluït perquè, en formar part d'un esdeveniment molt més gran i estar la "subfira" concebuda com un racó més apartat que quan la fira era independent, el tipus de públic també és diferent. I, per desgràcia, s'han hagut de tornar a lamentar robatoris de material. 

Jo hi anava acreditat gràcies a Retroscroll, tot i que per les limitacions de temps que esmentava més amunt aquest cop no era expositor -i per tant no duia consoles ni jocs per posar a disposició dels visitants-, i veure els companys amb qui vaig coincidir -Roger, Dani, Vicky, Sikus, Murshus i Ayate, en una barreja de noms reals i nicks- era, com sempre, el més esperat.

Vam estar xerrant, vam fer alguna volta i ens vam emplaçar a tornar-nos a veure a la propera ocasió, segurament la Reunió d'Usuaris de l'MSX de desembre, però el cert és que la cosa va ser curteta. 

Tant és així, que no vaig jugar a absolutament cap consola. L'única cosa a la qual vaig jugar va ser al Metal Slug en una recreativa, i van ser no arriba a 10 minuts, més que res perquè divendres encara no hi havia tanta gent com per haver de fer cua, i la vaig trobar disponible i em va venir de gust. A més, no volia marxar de la fira sense haver jugat a almenys una cosa.

A la part de baix, als pavellons més a accessibles, més a l'abast del públic, és on tenen estands les grans empreses de videojocs, i on les companyies posen la carn a la graella per presentar les seves novetats, o els seus videojocs estrella, amb el màxim de recursos per atraure públic, com és el cas de Nintendo, amb el proper llançament Super Mario Odyssey -que no vaig voler provar, perquè igualment el compraré i surt en unes setmanes- o un racó preciós dedicat al The Legend of Zelda: Breath of the Wild.

Bandai Namco tenia, al seu estand, una exposició sobre la seva història, marcada pel punt d'inflexió que va suposar el llegendari Pac-man, però el 37è aniversari del joc i el personatge no eren el motiu d'aquest desplegament, sinó la visita del convidat estrella de la Barcelona Games World.

El mestre Tôru Iwatani (1955) va oferir una classe magistral sobre com crear un bon videojoc basant-se en l'experiència del seu títol més conegut, i va ser una classe molt interessant en què explicava que el secret de l'èxit del seu joc, i el que ell creia que era el millor per als videojocs, era la senzillesa del concepte, la facilitat amb què de seguida s'entén què s'ha de fer, i la naturalesa amable del protagonista i fins i tot els seus enemics.

Una mentalitat molt japonesa, com també la de voler crear productes pensant en què agradarà al públic i què li permetrà posar-se a jugar de seguida tot entenent-ne d'un cop d'ull la mecànica, en comptes d'embolicar-se en videojocs complexos i violents. 

En acabar repartien aquesta moneda commemorativa -segons Bandai Namco, limitada a 1000 unitats, que dubto que s'exhaureixin- de la Barcelona Games World 2017 amb en Pac-man en una cara i la nau del Galaga a l'altra, un obsequi que es va sumar a l'experiència de veure parlar en directe una llegenda viva dels videojocs...

...amb qui em vaig poder fer una foto després de la xerrada per un seguit de casualitats a les quals estic molt agraït. El cert és que, tot i que l'any passat em vaig endur una signatura i una fotografia d'en Charles Martinet, la veu d'en Mario i altres personatges del seu univers des de fa més de 20 anys, no les tenia totes pel que fa al mestre Iwatani, però vaig aconseguir l'objectiu.

I això va ser tot, un any més a RetroBarcelona, la part que més m'interessava, amb escapadeta a la part principal -però per als amants del retro, secundària-, tot plegat en versió reduïda perquè només hi podia ser aquella tarda, però també ben aprofitada.