Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Nascuts el 1995: Sagues que fan 30 anys

Ja és un clàssic de després de l'estiu en aquest blog: en algun moment de la tornada de les vacances, o ja a la tardor, faig una entrada per repassar l'arribada a la trentena de videojocs que van generar una saga, un exercici que ens posa en la perspectiva dels anys que han passat, segurament més del que érem conscients. 

I aquest any toca veure, és clar, els de 1995, un any que arribava després de dos anys molt, però molt bons en matèria de videojocs. Veurem, doncs, si va mantenir el nivell.  

Comencem per un que no he tocat mai, però que tenia vist perquè en el seu moment apareixia molt al catàleg tant de la PlayStation, on va sortir primer, com de la Saturn, on va sortir després però amb elements afegits (personatges, història...), que és el Battle Arena Toshinden, desenvolupat per Tamsoft. 

Un dels primers jocs de lluita en 3D, se'l cita com el primer del gènere que va permetre que els personatges s'apartessin cap a un costat, a efectes del jugador cap a la pantalla o cap al fons, cosa que donava autenticitat a la tridimensionalitat. Se'n van fer ports Game Boy i MS-DOS, però si és aquí és perquè va iniciar una saga, i és que va tenir seqüeles i revisions sobretot per a les esmentades consoles de 32 bits, fins que es va acabar el 1998 amb l'spin-off Toshinden Car Quest, per a la PSX japonesa.

Un altre joc icònic dels primers temps de la primera consola de Sony va ser el Destruction Derby, que també va sortir a la Saturn i ordinador, desenvolupat per Reflections Interactive. 

La seva proposta es basa en la competició real de les curses de destrucció, i ens posa al volant d'un cotxe que ha de sobreviure als cops i els danys que en modifiquen el control i el rendiment. Tot un clàssic dels 90, va tenir algunes seqüeles i es va acabar amb el Destruction Derby Arenas el 2004 a la PlayStation 2. 

El que era emblemàtic de la Saturn era el Panzer Dragoon, de la pròpia Sega, amb aquesta espectacular portada del dibuixant francès Moebius en la seva versió japonesa. 

Un dels títols més populars i emblemàtics de la Sega poligonal, amb el seu protagonista volàvem muntats en un drac en el que era un shooter sobre raïls, i va continuar amb una segona part, un també mític RPG anomenat Panzer Dragoon Saga i, ja quan Sega havia deixat de fabricar consoles, va acabar amb el Panzer Dragoon Orta de la Xbox. El 2020 el primer joc va tornar en forma de remake per a consoles modernes, prova de la seva importància.

Un altre que ha tornat ara, juntament amb al seva segona part, per a consoles modernes després d'haver passat per la PSP l'any 2006 és el Suikoden, un JRPG de Konami que va debutar a la PlayStation i va arribar força temps després a la Saturn i PC. 

Amb cinc entregues numerades, l'última a la PS2 l'any 2006, spin-offs, novel·les i còmics, podem dir que malgrat la saturació del gènere estem davant d'un clàssic que ha fet 30 anys i que es mereix ser en aquesta entrada. 

Un altre que sortiria a les consoles de Sony i Sega, a més del PC, com veiem que era la tendència en aquell any en què encara més o menys competien, és el Discworld, la primera aventura gràfica basada en l'univers literari del Discmón de Sir Terry Pratchett.

Desenvolupat per Teeny Weeny Games i Perfect 10 Productions, va tenir dues seqüeles, Discworld II i Discworld Noir, però sembla que la recuperació de cap d'ells és gaire possible per complicades qüestions de drets. Sempre ens queda tenir els originals, cada cop més cars, però el cas és que tot va començar el 1995.  

Una saga que ha continuat més o menys de moda fins ara és la que va començar el 1995 amb el Rayman, que com il·lustra aquesta imatge en realitat va ser un joc de la Jaguar d'Atari, que va tenir versions per a PlayStation, Saturn, PC, Game Boy Color, Game Boy Advance, Nintendo DSi i fins i tot PalmOS i iOS. 

Un plataformes d'Ubisoft bellíssim amb un protagonista d'allò més peculiar que va continuar amb el Rayman 2, el Rayman 3 i a principis de la dècada dels 2010 -sí, ja en fa més de 10 anys- va tornar amb el Rayman Origins i el Rayman Legends, mentre que durant la dels 2000 va triomfar comercialment amb la saga de minijocs Rayman Raving Rabbids.  

No he sigut mai jugador d'ordinador des que vaig anar abandonant, pobret, el meu estimat MSX, però la fama del Command & Conquer no em va resultar aliena, i recordo un company d'institut ensenyant-me'l a casa seva i no em va desagradar la idea, tot i que és un gènere, el de l'estratègia en temps real, en què no crec que jo pogués avançar gaire. 

El va fer Westwood Studios i també va passar per la Saturn, la PlayStation i la Nintendo 64. Després va tenir força seqüeles, amb canvis d'estudi inclosos, i el fet és que la franquícia no ha estat mai gaires anys sense aparèixer d'alguna manera. El 2020 se'n van remasteritzar les dues primeres entregues. 

També era i és ordinador l'Amiga de Commodore, on va debutar el Worms del Team 17, aquest joc de guerra d'estratègia tan simpàtic amb cucs que es disparen amb tota mena d'armes amb la idea de derrotar el petit exèrcit enemic.

Va sortir per a molts altres sistemes, tant de 16 com de 32 bits, fins i tot per la Game Boy, i el seu enorme èxit el va portar a tenir moltíssimes seqüeles al llarg dels anys, i un munt d'spin-offs, de manera que és una altra saga que tampoc és que hagi arribat a marxar.  

No ens oblidem del món de les recreatives, on aquell 1995 va sortir el primer Time Crisis, el joc de pistola de Namco que va triomfar i que després va tenir tant continuacions com versions domèstiques per a la PlayStation, marca a la qual va continuar lligada per als llançaments en consola, excepte al Time Crisis 5, de 2015, que es va quedar al món arcade.

Una característica definidora d'aquell joc va ser la introducció d'un pedal al moble de la recreativa que tenia la funció de recàrrega de l'arma i també de posar-se a cobert. Sens dubte, una saga arcade mítica.

També ho és la nova saga dins de l'univers Street Fighter que començaria ara fa 30 anys amb l'Street Fighter Alpha, al Japó Street Fighter Zero, com podem veure al flyer japonès. 

Amb l'ús de la placa CPS2, presentava uns gràfics més propers a l'animació i, sobretot, destacava perquè se situava com a preqüela dels esdeveniments tan coneguts pels fans del revolucionari Street Fighter II i, en menor mesura, l'Street Fighter. He fet trampa? No, perquè va tenir les seves pròpies continuacions, a més de moltíssims ports a sistemes domèstics. De totes les propostes alternatives de l'univers de lluita presentat per Capcom, sens dubte Alpha / Zero és la més popular.

Que fos un any d'auge dels videojocs poligonals o amb gràfics 2D molt depurats no significa que les consoles de més edat del moment no tinguessin res més a dir, com exemplifica aquest Mario's Picross de la Game Boy.

Desenvolupat per Jupiter i Ape Inc., és una proposta de puzzles d'estil nonograma en què hem de destapar caselles d'una graella basant-nos en pistes numèriques per destapar un dibuix. Pot semblar poca cosa, però són molt addictius. I ho dic en plural perquè, tot i que no es va vendre gaire bé inicialment a Occident, al Japó sí que va agradar i en van sortir seqüeles, que van ser el Mario's Super Picross per a la Super Famicom i el Mario's Picross 2 per a la Game Boy. La saga va continuar amb entregues basades en altres franquícies de Nintendo, va reaparèixer el 2007 a la Nintendo DS amb el Picross DS i també va tenir jocs a la Nintendo 3DS i actualment a la Switch. Tot un fenomen. 

Acabem aquesta llarga entrada amb un altre jogàs de 1995, el Chrono Trigger, joc de Square Soft del qual vaig parlar fa poc i que està considerat un dels millors videojocs de rol japonès de la història. Encara que la primera versió, la de la Super Nintendo, no va arribar a Europa, com tampoc la de la PlayStation, sí que ho van fer el port per a Nintendo DS de 2007, els de mòbils el 2011 i el d'ordinador el 2018. 

Però bé, aquí hem vingut a parlar del de 1995, i també perquè, com que va tenir una continuació, el Chrono Cross, tècnicament és saga, cosa que ens permet posar-lo aquí, al costat de tots aquests altres jocs d'importància per a la història dels videojocs.

Creieu que aquell any hi va haver una bona collita, doncs? No oblidem que en hardware van sortir el perifèric Satellaview de la Super Famicom i la fallida consola de Nintendo Virtual Boy. Potser no va ser un any memorable en matèria de màquines, però en videojocs trobo que sí.   

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de logos i símbols

Com a usuari de samarretes frikis, estic molt orgullós de dur-les, però m'agrada especialment quan tenen una aparença menys explícita i sé que per reconèixer-les cal un coneixement més profund de l'univers que representen.

No tinc cap tatuatge, i si en dugués segurament seria força recognoscible, però he pensat que podia estar bé veure'n uns quants d'aquests més discrets, que no posin al capdavant cap personatge ni paraula, i que siguin d'aquells que només els entenedors reconeixeran. Logos, símbols, etc. Comencem!

Per exemple aquest, amb el logo de la saga Assassin's Creed, que algú que no la conegui i el vegi pot pensar que és el d'una secta, però com a mínim no mirarà despectivament el seu portador per ser jugador de videojocs.

El mateix podríem dir de l'emblema hylià de The Legend of Zelda que aquesta persona llueix a la part alta de l'esquena, un tatuatge espectacular que, tot sigui dit, per la seva col·locació no és gaire probable que la gent vegi pel carrer, de fet.

Amb aquest també passa una mica, tot i que una samarreta de tirants, segons com tingui l'esquena, ho pot solucionar. Però vaja, de tota manera és prou discret, també per la seva naturalesa senzilla, i qualsevol fan de Quake el pot dur a la pell sense aixecar celles.

I què me'n dieu, del de l'Skyrim? És que, a sobre, és bonic. Potser té una connotació més fosca i, tot i no associar-lo a un videojoc, la gent que el vegi pot pensar que té a veure amb alguna cosa maligna, això sí.

I si no passava amb l'anterior, segurament sí que passaria amb aquest de Gears of War. O això, o es pensaria en algun logo de banda de rock, ha de ser una cosa o l'altra.

Aquest em sembla genial, una lletra ce en forma de mig rellotge que fins i tot podria passar per un tatuatge per a tots els públics, però si es coneixen mínimament els RPG més famosos es reconeix de seguida com una mostra d'amor pel Chrono Trigger, de manera que té qualsevol perfil d'observador content.

Els RPG continuen representats amb l'emblema de l'Edrick/Roto, una de les imatges més emblemàtiques, si em perdoneu la redundància, de la saga Dragon Quest.

I, perquè no se m'enfadi ningú, un altre tatuatge que he trobat, i a més de manera recurrent, és aquest que sembla que té a veure amb el Final Fantasy X, però que reconec que no he acabat de treure l'entrellat del seu significat exacte.

La senzillesa, de vegades, té més força evocadora que una cosa més elaborada, i sens dubte aquests símbols dels comandaments de les PlayStation entrarien en aquest categoria. Tant és així, que se'n poden veure força exemples, algunes vegades als dits de les mans i tot.

I amb aquest acabem, però m'agradaria saber quin us agraden més, si teniu algun altre exemple i, per què no, si en dueu algun a la pell.

Akira Toriyama i els videojocs

La sorprenent i impactant, per prematura, mort del mestre Akira Toriyama l'1 de març, anunciada al públic una setmana després, va causar commoció al món del manga i del còmic en general, i és que milions de persones ens hem criat amb les seves obres encara que últimament hagués adoptat un paper més relaxat.

La seva influència, però, també va ser important al món dels videojocs, i és per això que també volia dedicar-li un petit i humil homenatge des d'aquest blog, tot repassant els dissenys que va fer per a diversos títols. 

Com a bon japonès, el mestre no era aliè al boom dels videojocs i, per exemple, va reconèixer que jugava força a l'Spartan X, que aquí coneixem com a Kung Fu Master, en versió NES (allà Famicom), i que aquell joc emblemàtic havia estat una influència per a la part de la Torre d'Acer de la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac, que certament té una estructura força de videojoc, d'anar passant pantalles. 

Però l'impacte de la seva obra en els videojocs va ser molt més gran. No parlem només dels títols basats en Bola de Drac i en molt menor mesura Dr. Slump, Go Go Ackman! o properament Sand Land, avui no es tracta d'això, sinó de dues coses diferents.

Per una banda, influències tan clares i indiscutibles com en Sonic transformant-se en Super Sonic al Sonic the Hedgehog 2 de la Mega Drive, cosa que va passar el 1992, en plena febre per la transformació d'en Goku en superguerrer per primer cop l'any 1991, i hi ha qui diu també que l'emblema de la pantalla de títol del primer joc de la mascota de Sega podria ser un homenatge al de l'opening de Dr. Slump. 

També a la competència, a Nintendo, va tenir influència el mestre Toriyama: en una entrevista, el creador d'en Mario, el llegendari Shigeru Miyamoto, reconeixia la inspiració per a la forma del cos i la manera de córrer d'en Mario, tot i que certament no és una cosa que es noti fins al Super Mario Bros. 3.  

I segurament n'hi ha més, d'influències, però aquestes són força destacades per la importància de les sagues afectades. 

L'altra manera d'impactar el món dels videojocs que va tenir l'autor, evidentment, i com ja deveu saber, va ser la seva tasca com a dissenyador de personatges (i monstres, i vehicles, i indumentàries, etc.) per a més d'una franquícia.

El més destacat del seu currículum en aquest sector són els dissenys de portada, materials promocionals, personatges i monstres de la saga Dragon Quest -però no pas cap de les seves adaptacions a manga i anime-, que com ja deveu saber va començar el 1986 i encara belluga, amb múltiples entregues principals i encara més múltiples spin-offs, on també podem contemplar la seva obra.

De la conversió en gràfics dins dels jocs, sigui en forma de pixel art o dels polígons actuals, no se n'encarregava ell, però sí de tota la part artística sobre la qual treballaven els experts en confeccionar videojocs. Si voleu gaudir de tot el que va dibuixar sobre la llegendària franquícia que va revolucionar els RPG, fa uns anys es va llançar al nostre mercat el llibre d'il·lustracions Akira Toriyama Dragon Quest: Ilustraciones, que us recomano, i no només perquè en vaig fer la revisió.

Immediatament després, en importància, us citaran el Chrono Trigger, RPG de 1995 per a la Super Nintendo que va adquirir estatus de culte perquè no va arribar a Europa -sí als Estats Units- ni en aquell primer intent ni quan es va rellançar per a la PlayStation el 1999, però que per fi vam poder tenir per primer cop al Vell Continent en la seva versió per a la Nintendo DS, de 2009, i el 2011 la versió SNES arribava a la Consola Virtual de la Wii. Després, el joc sortia per a mòbils i ordinadors. Per tant, no hi ha excusa per no endinsar-s'hi.

Sigui com sigui, de tot el material promocional, els dissenys de personatges i monstres i les portades que s'han fet servir en els diferents formats i regions també se'n va encarregar Akira Toriyama. Ho podeu trobar recopilat aquí. A partir de la versió per a PlayStation, a més, hi ha escenes animades amb uns estàndards de producció propis de l'anime, i no és sorprenent si sabem que se'n van encarregar Bird Studio -productora fundada pel mestre- i Toei Animation, la llegendària companyia que va fer possibles, entre molts altres, animes com Sailor Moon, Mazinger Z, One Piece, Slam Dunk o, és clar, Dr. Slump i Bola de Drac.

Un any després, el 1997, sortia per a la PlayStation el Tobal No. 1, un videojoc de lluita produït per Square, que s'estrenava en el gènere, i que va tenir molt bona acollida, a més d'una portada amb disseny renderitzat molt pitjor que l'original japonesa, on era indiscutible que el seu responsable era el mestre Toriyama.

A banda de les tasques habituals de dissenyar la portada original i els materials promocionals, va dibuixar els 11 personatges que hi surten, i tenim també la curiositat que ell mateix, en la forma de robot que feia servir sovint com a autoretrat per aparèixer a les seves pròpies obres, és un personatge secret desbloquejable. 

El joc va tenir molt bona acollida, i va sortir, com deia, als Estats Units i Europa també, però potser no és el títol més citat del gènere a la 32 bits de Sony per la ferotge competència que tenia, si bé hi ha força gent que el reivindica.

El que es va quedar al Japó va ser la seva seqüela, igualment lloada -o encara més, i es diu que espremia la consola gairebé al màxim-, que va tenir el títol de Tobal 2, va sortir el 1997 i presentava 200 personatges, tot un rècord en un videojoc de lluita, però ignoro si el mestre els va dibuixar absolutament tots.

Tot i que va continuar fent il·lustracions per a l'esmentada Dragon Quest, no seria fins a l'any 2006 que tornaríem a veure'l creant dissenys per a una nova saga, que va arribar en forma d'un altre RPG, aquest cop en exclusiva per a la Xbox 360, amb el nom de Blue Dragon.

La franquícia continuaria amb dues entregues més per a la Nintendo DS, Blue Dragon Plus (2008) i Blue Dragon: Awakened Shadow (2009), i tindria una adaptació animada per a la qual també va fer els dissenys de personatges i dracs.

Repassant el llistat d'obres del mestre en l'àmbit dels videojocs trobem que va dissenyar el personatge d'en Beeman 500SS per a l'exclusivament japonès Chôsoku henkei Gyrozetter (Nintendo 3DS, 2013), i després, el 2018, en tenim un de més important: l'Androide 21 per al Dragon Ball FighterZ, un personatge exclusiu del joc de lluita però que després va esdevenir canònic en aparèixer a la pel·lícula Bola de Drac Super: El superheroi, de 2022.  

Per al joc de mòbils Dragon Ball Legends, de 2019, faria els personatges Shallot i Zahha, mentre que el mateix any sortia un altre títol de celebració de grans franquícies de la Jump anomenat Jump Force, per al qual va dissenyar alguns personatges originals:

Veiem com consta com a supervisor al Super Smash Bros. Ultimate (2019), de la Switch, s'entén que per l'aparició de personatges de Dragon Quest, i després el tenim al Dragon Ball Z Kakarot (2020) amb el disseny d'un personatge original, en Bonyû. Segons la Wikipedia, la seva última col·laboració en un videojoc va ser un diorama per crear un nivell del videojoc Fantasian (Apple Arcade, 2021).

Com hem pogut veure, la presència del trista i prematurament desaparegut Akira Toriyama al món dels videojocs no és pas testimonial, i no només per les adaptacions a videojoc basades en les seves obres de manga, sinó també per la seva participació directa en la creació d'universos nascuts per a aquest sector. El trobarem a faltar, també, en aquest món.