D'un temps ençà la saga Kunio-kun em va fascinant cada cop més i m'he posat a jugar a un bon grapat de títols que conté el recopilatori Kunio-kun: The World Classics Collection, recentment localitzat per a Occident com a Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, i tal com fa uns mesos vaig analitzar el mític Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom (o Street Gangs), ara li toca el torn a un videojoc anterior, i que de fet se situa en segon lloc a la saga començada amb aquell primigeni Nekketsu Kôha Kunio-kun, més conegut fora del Japó per la seva forta adaptació Renegade.
La seqüela d'aquell més aviat primitiu beat'em up no va ser pas, però, un altre títol de lluita de brètols pel carrer, sinó una divertida interpretació de l'esport conegut com a dodgeball, o baló presoner.
El Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu -a la versió occidental de l'esmentat recopilatori, Nekketsu High School Dodge Ball Club- és un videojoc de Technos Japan que va sortir el 1987 per a recreatives -després en parlo- i el 1988 per a la Famicom, que és la versió a la qual he jugat, mentre que va arribar el 1989 a les NES nord-americanes com a Super Dodgeball, canviant l'equip protagonista per la selecció estatunidenca, i el 1990 a la PC Engine, amb una versió que afegia una modalitat de joc en què es jugava contra uns extraterrestres.
El joc és, com deia, un títol de dodgeball, però amb elements humorístics, exagerats i fantasiosos, que posarien la llavor del que seria després el títol de futbol de Technos Japan, el Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen, o la versió extensament localitzada que coneixem com a Nintendo World Cup -una localització de la qual parlo a Retroscroll-, però que en haver-hi jugat després simplement em permetien saber què eren aquelles pilotes deformades i aquells personatges sortint disparats fent ganyotes quan els clavaven un cop de pilota.
El lore d'aquest joc, que inicialment havia de ser d'aquest esport, però sense tenir res a veure amb en Kunio, i que després s'hi va barrejar per la popularitat que havia obtingut el Nekketsu Kôha Kunio-kun, ens diu que l'equip del seu institut s'enfronta al de l'institut Hanazono, liderat per en Riki, que és qui va clavar la pallissa a en Hiroshi, millor amic del protagonista, que va posar en marxa els fets d'aquell beat'em up seminal.
Ara bé, almenys a la versió per a la NES japonesa no se'ns explica res d'això. No hi ha pròlegs de cap mena: triem els tres jugadors que jugaran dins del camp i els tres que ens donaran suport des de fora, sense saber res més que els seus noms, i ens enfrontem a l'equip de l'institut rival, després de la qual cosa anem trobant seleccions de diferents països, "Àfrica" inclosa, fins que al final ens topem amb els Estats Units, cadascuna amb una música relacionada d'alguna manera amb aquell territori.
Els llançaments especials tenen un pes importantíssim en aquest joc, i el criteri per executar-los tampoc ens l'expliquen -potser al manual, però al recopilatori, que jo tinc en Switch però està disponible també per a PS4 i Xbox One, no queda clar si aquesta informació ja sortia a la versió original en paper-, però depèn de les passes que fem quan correm i del moment en què premem el botó d'atac, tant per als que es fan corrent com per als que es duen a terme saltant ben amunt.
No és que no es pugui acabar el joc sense aquests llançaments fantàstics, és clar, perquè els normals també fan mal, però saber-ne fer facilita les coses. Tanmateix, com que cada equip rival té unes característiques diferents, haurem de jugar també amb l'estratègia, i de vegades a especular, amb moments de molta tensió segons la vida que li quedi a cada bàndol.
Hi ha equips que tenen molta energia, d'altres no gaire, però juguen en un terreny que és un obstacle en si mateix, i n'hi ha que gairebé sempre fan llançaments especials. Que, per cert, es poden aturar si premem el botó de llançar al moment adequat, tot i que no sempre ens en sortirem.
La versió original de recreativa, que sí que tenia un pròleg -però que tampoc no explicava la relació amb el joc que a Occident es coneixeria com a Renegade-, era diferent en diversos aspectes: per començar, el capità de cada equip era considerablement més gran, cosa que el feia un blanc més gran per als cops, però també era l'únic que podia fer llançaments especials.
En segon lloc, la barra de vida era comuna per a tot l'equip, mentre que a la versió per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo cada jugador té la seva, i el partit s'acaba quan un equip ja no té membres en condicions de continuar jugant -de fet, quan un jugador perd tota l'energia mor i se'n va volant al cel en forma d'angelet, de manera que quan a l'escola en dèiem "jugar a matar" potser teníem més raó del que ens pensàvem-. A la versió arcade, en canvi, els membres de l'exterior del camp rellevaven els de l'interior -els quals, per cert, aquí són quatre, per tres a la Famicom-.
Ara bé, tot i que gràficament està per sota, a mi m'agrada més la versió a la que he jugat, perquè és millor en diversos sentits: hi ha més equips rivals i cada personatge, a més de barra de vida pròpia, té un nom i unes característiques, i pot fer llançaments especials amb el seu estil, de manera que ja no està limitat al capità. I a les modalitats individual i versus n'afegeix una altra, anomenada "activitat de club", que enfronta els membres de l'equip en un entrenament de tots contra tots que permet fins a quatre jugadors simultanis -només dos a la versió per a la NES americana perquè llavors als EUA no hi havia el perifèric que ho permetia-.
La localització occidental, el Super Dodge Ball, canvia els noms i els colors dels sprites, però el joc és el mateix, sense les retallades que patiria després el de futbol. Passa que, en aquest cas, comença amb un partit entre un equip anomenat Team USA i un altre que es diu All-Stars -la localització aquí va fer el que va poder- per decidir qui representarà els Estats Units al torneig, i l'equip del final de tot és el japonès. Gràcies al recopilatori en versió occidental, però, ara es pot jugar tant a aquesta versió com a la japonesa traduïda, si bé, com explicava més amunt, no hi ha diferències pel que fa a la història.
En tots dos casos derrotar l'últim rival sense haver perdut ni un sol jugador en tot el campionat dona dret a enfrontar-se a un equip secret, cosa que jo (encara) no he aconseguit.
La versió de la PC Engine barrejava elements de la recreativa (el capità té un sprite més gran, per exemple) amb els de la Famicom (com ara la individualitat dels jugadors), a més d'inserir escenes de converses entre personatges, però vull destacar l'existència del Super Dodge Ball de la Neo Geo, de 1996, que en realitat és una seqüela -amb uns gràfics molt diferents i una jugabilitat més propera als jocs de lluita- i va ser l'últim joc de Technos Japan abans d'entrar en fallida. No va sortir oficialment al Japó, de manera que només n'existeix versió occidental (que, curiosament, respecta els noms japonesos dels personatges), i tampoc va tenir versió domèstica per a la Neo Geo AES. Per acabar-ho d'adobar, no se n'ha fet cap port per a consoles actuals ni de cap altra generació, així que per jugar-hi només tenim dues vies: comprar-lo... o l'altra.
Però bé, no em vull desviar més -i podria, perquè n'hi ha més seqüeles-: el de la consola de Nintendo ha estat el que he jugat jo, i m'ha semblat més profund que no em pensava, amb el component estratègic i de càlcul que deia, a més que permet jugar encara que ens costi fer els llançaments especials i no s'arriba a percebre com a excessivament injust quan ens toquen rivals als quals "tot els surt bé". Una agradable sorpresa, aquest joc, que a més m'ha ajudat a estimar encara més la saga a la qual pertany.
La seqüela d'aquell més aviat primitiu beat'em up no va ser pas, però, un altre títol de lluita de brètols pel carrer, sinó una divertida interpretació de l'esport conegut com a dodgeball, o baló presoner.
El Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu -a la versió occidental de l'esmentat recopilatori, Nekketsu High School Dodge Ball Club- és un videojoc de Technos Japan que va sortir el 1987 per a recreatives -després en parlo- i el 1988 per a la Famicom, que és la versió a la qual he jugat, mentre que va arribar el 1989 a les NES nord-americanes com a Super Dodgeball, canviant l'equip protagonista per la selecció estatunidenca, i el 1990 a la PC Engine, amb una versió que afegia una modalitat de joc en què es jugava contra uns extraterrestres.
El joc és, com deia, un títol de dodgeball, però amb elements humorístics, exagerats i fantasiosos, que posarien la llavor del que seria després el títol de futbol de Technos Japan, el Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen, o la versió extensament localitzada que coneixem com a Nintendo World Cup -una localització de la qual parlo a Retroscroll-, però que en haver-hi jugat després simplement em permetien saber què eren aquelles pilotes deformades i aquells personatges sortint disparats fent ganyotes quan els clavaven un cop de pilota.
El lore d'aquest joc, que inicialment havia de ser d'aquest esport, però sense tenir res a veure amb en Kunio, i que després s'hi va barrejar per la popularitat que havia obtingut el Nekketsu Kôha Kunio-kun, ens diu que l'equip del seu institut s'enfronta al de l'institut Hanazono, liderat per en Riki, que és qui va clavar la pallissa a en Hiroshi, millor amic del protagonista, que va posar en marxa els fets d'aquell beat'em up seminal.
Ara bé, almenys a la versió per a la NES japonesa no se'ns explica res d'això. No hi ha pròlegs de cap mena: triem els tres jugadors que jugaran dins del camp i els tres que ens donaran suport des de fora, sense saber res més que els seus noms, i ens enfrontem a l'equip de l'institut rival, després de la qual cosa anem trobant seleccions de diferents països, "Àfrica" inclosa, fins que al final ens topem amb els Estats Units, cadascuna amb una música relacionada d'alguna manera amb aquell territori.
Els llançaments especials tenen un pes importantíssim en aquest joc, i el criteri per executar-los tampoc ens l'expliquen -potser al manual, però al recopilatori, que jo tinc en Switch però està disponible també per a PS4 i Xbox One, no queda clar si aquesta informació ja sortia a la versió original en paper-, però depèn de les passes que fem quan correm i del moment en què premem el botó d'atac, tant per als que es fan corrent com per als que es duen a terme saltant ben amunt.
No és que no es pugui acabar el joc sense aquests llançaments fantàstics, és clar, perquè els normals també fan mal, però saber-ne fer facilita les coses. Tanmateix, com que cada equip rival té unes característiques diferents, haurem de jugar també amb l'estratègia, i de vegades a especular, amb moments de molta tensió segons la vida que li quedi a cada bàndol.
Hi ha equips que tenen molta energia, d'altres no gaire, però juguen en un terreny que és un obstacle en si mateix, i n'hi ha que gairebé sempre fan llançaments especials. Que, per cert, es poden aturar si premem el botó de llançar al moment adequat, tot i que no sempre ens en sortirem.
La versió original de recreativa, que sí que tenia un pròleg -però que tampoc no explicava la relació amb el joc que a Occident es coneixeria com a Renegade-, era diferent en diversos aspectes: per començar, el capità de cada equip era considerablement més gran, cosa que el feia un blanc més gran per als cops, però també era l'únic que podia fer llançaments especials.
En segon lloc, la barra de vida era comuna per a tot l'equip, mentre que a la versió per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo cada jugador té la seva, i el partit s'acaba quan un equip ja no té membres en condicions de continuar jugant -de fet, quan un jugador perd tota l'energia mor i se'n va volant al cel en forma d'angelet, de manera que quan a l'escola en dèiem "jugar a matar" potser teníem més raó del que ens pensàvem-. A la versió arcade, en canvi, els membres de l'exterior del camp rellevaven els de l'interior -els quals, per cert, aquí són quatre, per tres a la Famicom-.
Ara bé, tot i que gràficament està per sota, a mi m'agrada més la versió a la que he jugat, perquè és millor en diversos sentits: hi ha més equips rivals i cada personatge, a més de barra de vida pròpia, té un nom i unes característiques, i pot fer llançaments especials amb el seu estil, de manera que ja no està limitat al capità. I a les modalitats individual i versus n'afegeix una altra, anomenada "activitat de club", que enfronta els membres de l'equip en un entrenament de tots contra tots que permet fins a quatre jugadors simultanis -només dos a la versió per a la NES americana perquè llavors als EUA no hi havia el perifèric que ho permetia-.
La localització occidental, el Super Dodge Ball, canvia els noms i els colors dels sprites, però el joc és el mateix, sense les retallades que patiria després el de futbol. Passa que, en aquest cas, comença amb un partit entre un equip anomenat Team USA i un altre que es diu All-Stars -la localització aquí va fer el que va poder- per decidir qui representarà els Estats Units al torneig, i l'equip del final de tot és el japonès. Gràcies al recopilatori en versió occidental, però, ara es pot jugar tant a aquesta versió com a la japonesa traduïda, si bé, com explicava més amunt, no hi ha diferències pel que fa a la història.
En tots dos casos derrotar l'últim rival sense haver perdut ni un sol jugador en tot el campionat dona dret a enfrontar-se a un equip secret, cosa que jo (encara) no he aconseguit.
La versió de la PC Engine barrejava elements de la recreativa (el capità té un sprite més gran, per exemple) amb els de la Famicom (com ara la individualitat dels jugadors), a més d'inserir escenes de converses entre personatges, però vull destacar l'existència del Super Dodge Ball de la Neo Geo, de 1996, que en realitat és una seqüela -amb uns gràfics molt diferents i una jugabilitat més propera als jocs de lluita- i va ser l'últim joc de Technos Japan abans d'entrar en fallida. No va sortir oficialment al Japó, de manera que només n'existeix versió occidental (que, curiosament, respecta els noms japonesos dels personatges), i tampoc va tenir versió domèstica per a la Neo Geo AES. Per acabar-ho d'adobar, no se n'ha fet cap port per a consoles actuals ni de cap altra generació, així que per jugar-hi només tenim dues vies: comprar-lo... o l'altra.
Però bé, no em vull desviar més -i podria, perquè n'hi ha més seqüeles-: el de la consola de Nintendo ha estat el que he jugat jo, i m'ha semblat més profund que no em pensava, amb el component estratègic i de càlcul que deia, a més que permet jugar encara que ens costi fer els llançaments especials i no s'arriba a percebre com a excessivament injust quan ens toquen rivals als quals "tot els surt bé". Una agradable sorpresa, aquest joc, que a més m'ha ajudat a estimar encara més la saga a la qual pertany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada