Malalts dels videojocs: Tatuatges de logos i símbols

Com a usuari de samarretes frikis, estic molt orgullós de dur-les, però m'agrada especialment quan tenen una aparença menys explícita i sé que per reconèixer-les cal un coneixement més profund de l'univers que representen.

No tinc cap tatuatge, i si en dugués segurament seria força recognoscible, però he pensat que podia estar bé veure'n uns quants d'aquests més discrets, que no posin al capdavant cap personatge ni paraula, i que siguin d'aquells que només els entenedors reconeixeran. Logos, símbols, etc. Comencem!

Per exemple aquest, amb el logo de la saga Assassin's Creed, que algú que no la conegui i el vegi pot pensar que és el d'una secta, però com a mínim no mirarà despectivament el seu portador per ser jugador de videojocs.

El mateix podríem dir de l'emblema hylià de The Legend of Zelda que aquesta persona llueix a la part alta de l'esquena, un tatuatge espectacular que, tot sigui dit, per la seva col·locació no és gaire probable que la gent vegi pel carrer, de fet.

Amb aquest també passa una mica, tot i que una samarreta de tirants, segons com tingui l'esquena, ho pot solucionar. Però vaja, de tota manera és prou discret, també per la seva naturalesa senzilla, i qualsevol fan de Quake el pot dur a la pell sense aixecar celles.

I què me'n dieu, del de l'Skyrim? És que, a sobre, és bonic. Potser té una connotació més fosca i, tot i no associar-lo a un videojoc, la gent que el vegi pot pensar que té a veure amb alguna cosa maligna, això sí.

I si no passava amb l'anterior, segurament sí que passaria amb aquest de Gears of War. O això, o es pensaria en algun logo de banda de rock, ha de ser una cosa o l'altra.

Aquest em sembla genial, una lletra ce en forma de mig rellotge que fins i tot podria passar per un tatuatge per a tots els públics, però si es coneixen mínimament els RPG més famosos es reconeix de seguida com una mostra d'amor pel Chrono Trigger, de manera que té qualsevol perfil d'observador content.

Els RPG continuen representats amb l'emblema de l'Edrick/Roto, una de les imatges més emblemàtiques, si em perdoneu la redundància, de la saga Dragon Quest.

I, perquè no se m'enfadi ningú, un altre tatuatge que he trobat, i a més de manera recurrent, és aquest que sembla que té a veure amb el Final Fantasy X, però que reconec que no he acabat de treure l'entrellat del seu significat exacte.

La senzillesa, de vegades, té més força evocadora que una cosa més elaborada, i sens dubte aquests símbols dels comandaments de les PlayStation entrarien en aquest categoria. Tant és així, que se'n poden veure força exemples, algunes vegades als dits de les mans i tot.

I amb aquest acabem, però m'agradaria saber quin us agraden més, si teniu algun altre exemple i, per què no, si en dueu algun a la pell.

Els pitjors: Daikatana

Quan parlem de videojocs dolents és obvi que alguna cosa ha anat malament durant el seu desenvolupament. No crec que cap companyia desenvolupadora dugui a terme un projecte videojoquístic amb la intenció que sigui una porqueria, ni tan sols que aspiri a fer un títol mediocre, si bé quan s'acosta el final de la seva creació ha de ser evident que no s'han aconseguit els resultats que s'esperaven. Hi deu haver fases de prova abans de la posada a la venda dels videojocs, vaja.

En alguns casos passa que, en aprofitar el renom de segons quina franquícia —de fora del món dels videojocs, és clar, no parlo d'un Mario—, els mateixos programadors deuen saber que, si el joc no surt gaire bé, no passarà res perquè les vendes estan assegurades, i si a sobre es treballa amb dates d'entrega impossibles i amb presses el resultat no pot ser bo. Però què passa quan s'espera molt d'un videojoc i al final és una porqueria?

Doncs que aquell videojoc no només és dolent, sinó que se'n té una percepció encara pitjor perquè és inevitable comparar-lo amb les esperances que hi havia posades, com va passar amb el Daikatana, que va sortir l'any 2000 per a PC, Gameboy Color i Nintendo 64.

No és que el joc en si fos un desastre, encara que només la versió de la Gameboy Color va aprovar amb nota, però és clar, era la nova creació d'en John Romero, un dels dissenyadors responsables de l'inici de sagues com Wolfenstein 3D, Doom o Quake, i havia de ser un espectacular first-person shooter (FPS) amb 24 nivells dividits entre el Japó futurista, l'Antiga Grècia, els anys obscurs abans de l'Alta Edat Mitjana a Noruega i la San Francisco del futur proper. Amb aquests ingredients us podeu imaginar el hype que hi havia.

Però un cúmul de factors van convertir el Daikatana en un despropòsit. Com podeu veure al vídeo, a partir del minut 1:25 aproximadament, hi havia molts problemes d'intel·ligència artificial, tant dels enemics com dels aliats, sense els quals no podíem acabar les pantalles però que, tot i estar controlats per la màquina, feien més nosa que servei.

A més, els càlculs erronis del senyor Romero van fer retardar el llançament del joc un munt de vegades (va començar el 1997 i pensava que el tindria enllestit en 7 mesos, però van ser 3 anys) i passar d'un motor gràfic, el del Quake, al següent, el del Quake II, cosa que va implicar haver de començar de zero. El pitjor és que a l'època en què va sortir el Daikatana fins i tot el motor gràfic del Quake II havia quedat obsolet, i si a això hi sumem uns gràfics mediocres i una intel·ligència artificial pobra el resultat és un fracàs.

De fet, abans de sortir la imatge del joc va començar a decaure quan va aparèixer aquest anunci a les revistes. No va caure bé aquesta broma, segurament feta sense mala intenció, i es veu que el mateix John Romero se n'ha penedit sempre. La mala publicitat va augmentar quan es van saber que l'empresa desenvolupadora, Ion Storm, fundada pel mateix Romero, era can seixanta perquè amb prou feines s'estava establint com a companyia i se'n van conèixer diversos draps bruts.  

Els retards en la data de llançament, les presentacions decebedores en diverses fires E3 i els problemes que he esmentat més amunt (agreujats a la versió de la Nintendo 64 perquè amb les presses es va fer una conversió molt descafeïnada) van contribuir a que se'l consideri un dels fracassos més sonats de la història dels videojocs. Més que per les notes en sí, que van ser dolentes però n'hem vist de molt pitjors, per les esperances que els fans del gènere hi tenien posades.