Els pitjors: Ninjabread Man

Després de força temps sense tocar aquesta secció, estic content de poder portar-hi un altre joc, que té le dubtós honor de ser considerat un títol dolent, que en un món com el dels videojocs, amb desenes de milers de propostes, té un cert mèrit i tot. 

En les consoles més venudes de la història es dona la paradoxa -o potser n'és una conseqüència- que, en ser tan populars, reben moltíssims videojocs i totes les companyies, grans i petites, hi volen ser a qualsevol preu, i això fa que també siguin consoles amb una gran quantitat de jocs dolents. Dues de les consoles més venudes són, com ja sabem, la PlayStation 2 i la Wii -aquesta últimament ha perdut posicions perquè l'han avançat la PS4 i la Switch-, i precisament per a aquests sistemes, i també Windows -un sistema operatiu que potser us sona-, va sortir el joc d'avui.

Ninjabread Man és un joc de plataformes desenvolupat per Data Design Interactive i llançat per a ordinadors i PlayStation 2 l'any 2005, només per al mercat europeu. Curiosament, la idea era que fos la tercera part de la saga Zool, emblemàtic plataformes per a l'Amiga amb una segona part i nombrosos ports a d'altres sistemes, però sense poder-ne citar fonts, la Wikipedia diu que probablement Zoo Digital Publishing, propietària de la franquícia del simpàtic ninja de l'enèsima dimensió, s'hi va oposar en no agradar-li gens la demo que se li va presentar. Visionaris. 

Sembla que es va arribar a filtrar un vídeo d'una introducció d'aquest videojoc que confirmaria, com a mínim, els plans inicials:

Però bé, ara toca veure com va quedar el joc en si, que és el que avui ens ha de preocupar i el que fa que hi hagi una nova entrada d'aquesta secció de servei públic.

Com es pot veure al vídeo, el joc és una aventura de plataformes i acció en què controlem un homenet de gingebre que a més es pensa que és un ninja, i de fet va amb dues katana per escenaris fets de galetes i dolços. 

L'objectiu és aconseguir unes barres que no sé si són d'algun material nuclear, però de les quals se n'han d'aplegar 8 per tal de passar-se la pantalla, tot derrotant enemics a cop d'espasa i llançant-los suposadament shuriken, però que semblen boletes d'energia.

 

Com a idea no és pas dolenta, seria un joc marcadament infantil i prou. El problema és que quan se supera una pantalla es desbloquegen noves modalitats, que en completar-les en desbloquegen de noves, que són Score Pickups, Time Attack i Hidden Pickups. Això, a les 3 pantalles que té el joc. Sí, 3. Tres.

 

A banda d'això, i sense que siguin detalls menors, es parlava de bugs, massa dificultat per al públic infantil -sí, semblava que havia de ser fàcil, però no- segurament per uns mals controls, un disseny massa genèric... tot plegat massa problemes sumats al de la durada, però això no va aturar la companyia a l'hora de llançar un port per a la Wii l'any 2007 (aquest cop també als Estats Units), que va sortir encara pitjor amb una mala implementació del control per moviment del wiimote, i l'optimisme encara continuava quan se'n va anunciar, el 2008, una seqüela anomenada Ninjabread Man - Blades of Fury, que no va arribar a veure la llum. Per alguna raó, la companyia va desaparèixer l'any 2012. 

Quan parlo de videojocs que no conec en aquestes seccions que no són d'anàlisi m'acostumen a venir ganes de provar-los, encara que no siguin grans títols. Avui no és el cas.

 

 

Els pitjors: Don't Buy This

Feia força temps que no tocava aquesta secció. De fet, gairebé dos anys. Però un dia, buscant una altra cosa per un altre motiu, vaig trobar aquest títol, que lògicament em cridava l'atenció d'una manera poderosa.

En realitat estava buscant l'origen dels recopilatoris de videojocs, cosa que està molt de moda, sobretot per tal de recuperar clàssics, remasteritzats o no, i als anys 80 n'hi va haver un que tenia un títol tan irònicament atractiu com aquest.

Es tracta del Don't Buy This, que amb el subtítol Five of the Worst Games Ever va sortir el 1985 per al ZX Spectrum, i les circumstàncies de la seva existència són d'allò més esbojarrades.

Per començar, la decisió de llançar-los va ser estranyíssima: la distribuidora Firebird va agafar, de tots els jocs que diversos desenvolupadors els enviaven, els 5 més dolents que va trobar i va decidir publicar-los, en comptes de rebutjar-los com hauria estat normal. 

Aquí veiem els seus títols, que són el Fido, d'un gos que ha de combatre ocells i talps amb cops de cua; el Puppy Power, la seqüela que afegeix moviments verticals al gos -a la primera part només els tenia horitzontals- i la possibilitat d'atacar els enemics amb raigs que li surten dels ulls; el Fruit Machine, que és una màquina escurabutxaques adaptada a videojoc però molt lenta; el Race Ace, un joc de cotxes al qual segons la Wikipedia és impossible de guanyar, perquè la màquina va cada cop més ràpida; i el Weasel Willy, sobre una mostela que ha d'avançar esquivant uns arbres que apareixen de manera aleatòria i sovint bloquegen els seus moviments, de manera que és impossible acabar la pantalla. 

Sembla que la companyia es va desentendre de la propietat sobre aquest recopilatori des del principi, i animava la gent a copiar-se'l. Si això és veritat i no una llegenda, el que estaven fent era bàsicament llançar una cinta només per riure.

La crítica va destrossar els jocs, perquè veient el vídeo és evident que no són bons, però més d'una anàlisi va afirmar que n'hi havia de pitjors. És clar que sempre "ven més" posar "els pitjors" que no pas "alguns de força dolents", oi? I si tot plegat era una estratègia de màrqueting? Que els jocs eren dolents és indiscutible, però i si no els van llançar per riure i prou, sinó que van veure l'oportunitat de despertar la curiositat irònica de la gent i guanyar-hi calés? Perquè el cas és que sembla que va ser un èxit comercial. Un resultat... inesperat?

Els pitjors: Family Party - 30 Great Games Obstacle Arcade

Fa un parell de mesos dedicava una entrada doble als primers jocs que es van llançar amb la Wii U, i n'hi havia un, que va ser títol de llançament amb la consola en territori europeu, que ja vaig dir que era molt dolent i que aprofitaria per ressuscitar aquesta secció.

Parlo del Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade, posat a la venda el 30 de novembre de 2012 a Europa i el 4 de desembre del mateix any als Estats Units i, el 20, al Japó. 

Quan encara no se sabia com aniria la vida de la llavors nova consola de Nintendo, ara prematurament descontinuada i substituïda pel nou gran èxit de la Gran N, la Switch, els desenvolupadors miraven de ser conservadors i mantenir el que havia triomfat a la Wii.

Com no ens hauria de sorprendre, doncs, és un recull de minijocs pensats per al joc social, o directament en família, que era una de les fórmules que havien triomfat a la supervendes Wii, però que també li havien reforçat la reputació de consola per a públic casual. Va vendre més de 100 milions de consoles, però, de manera que a Nintendo això tant li feia.

Doncs bé, la Wii U era una altra cosa, i ni uns la van saber vendre ni els altres la van saber comprar, però aquell públic que s'empassava qualsevol porqueria mentre fos divertida a la Wii ja no va adquirir el nou sistema, que va ser una mica més hardcore. Una mica. 

Que el Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade, pertanyent a la línia coneguda com a Simple Series, de D3 Publisher, caracteritzada per oferir videojocs de baix pressupost, fos un títol mal fet, tampoc no hi va ajudar.

I és que els mitjans especialitzats van coincidir a donar a aquest disc unes notes terriblement baixes, sense donar opció al dubte que sí que se'ns presenta quan un títol ens crida l'atenció però té un 6 o un 7. En aquest cas estem parlant d'uns i dosos, en el millor dels casos.

Els motius són pràcticament tots: uns gràfics antiquadíssims, gairebé de joc infantil de PC de l'any de la picor -només cal veure els vídeos-, controls dolents, veus insuportables -en això coincideixen tots els analistes- i minijocs avorrits. Per tant, cap motiu per adquirir-lo. 

Els pitjors: Afro Samurai 2 - Revenge of Kuma

El d'avui és un joc d'aquells que em fan dubtar sobre en quina secció parlar-ne. En aquest cas podria ser a la de Còmics i videojocs, perquè es basa en un manga, però com que va sortir tan i tan malament es guanya un lloc a la dels Pitjors, si us sembla bé.

És una història amb curiositats, cosa que sempre fa que sigui més interessant parlar-ne, però el seu origen no té gaire misteri: ve d'un manga de 1999-2000, Afro Samurai, que va ser publicat en castellà per part de Panini Cómics l'any 2010, i situat en un Japó futurista però d'ambientació feudal i amb elements de hip-hop va tenir una adaptació en forma de videojoc d'acció i hack and slash l'any 2009 per a Xbox 360 i PlayStation 3, amb resultats moderadament bons.   

L'any 2015 s'anunciava -i efectivament sortia- la segona part, Afro Samurai 2: Revenge of Kuma, aquesta vegada només en format digital i per a PlayStation 4, Xbox One i PC. La idea era treure'n diversos capítols, tendència a l'alça últimament, i el primer feia així:

El cas és que la crítica va ser unànime amb aquest joc: era absolutament lamentable, molt possiblement la pitjor aberració videojoquística de l'últim any, i és que els problemes que tenia eren molts i molt greus.

Podem començar amb el guió, que pel que diuen és estúpid i avorrit -i amb una història que dura un parell d'hores i prou-, i a sobre amb escenes tan masclistes que són polèmiques i tot, però també hi ha un nombre considerable d'errors: volum inadequadament alt del so en alguns moments, un sistema de combat i habilitats confús i mal dissenyat, brusques transicions entre les escenes animades -que són excessives- i el motor gràfic del joc, controls que responen malament, un frame rate molt baix, combats finals sense cap profunditat, doblatge dolent, escenaris inacabats, i un munt de glitches. Sembla que només se'n salva la banda sonora, i les notes mitjanes ronden el 20 sobre 100, per tant podem dir que estem davant d'una autèntica porqueria.

Tant és així que, com es pot llegir aquí, la gent de The Versus Evil va fer un comunicat demanant disculpes i anunciant que es tornarien els diners a tots els que haguessin comprat aquest primer episodi i es cancel·laria el projecte de fer els altres dos que estaven previstos. No és quelcom que acostumi a passar, i han sortit merdes molt grosses al món dels videojocs, per tant podem aplaudir la reacció (no la creació del joc).

Literatura i videojocs: The Ring - Terror's Realm

L'última vegada que vaig fer una entrada sobre un videojoc que adaptava una pel·lícula va ser, casualment, també del gènere de terror. En aquella ocasió es tractava de Ju-on: The Grudge, un videojoc dolent que va sortir per a la Wii en exclusiva. 

L'entrada d'avui té com a protagonista un títol que coincideix en diverses coses amb aquell: no és l'adaptació d'una pel·lícula -però gairebé, perquè primer va ser la novel·la i el joc va sortir quan ja se n'havia fet el film-, també és considerat dolent -he estat a punt d'assignar-lo a la secció Els Pitjors-, el material d'origen és asiàtic i va sortir només en una consola.

En aquest cas va ser la Dreamcast, i el títol del joc en qüestió, The Ring: Terror's Realm, que va sortir només al Japó (on es deia senzillament Ring) i els Estats Units l'any 2000. La novel·la s'havia publicat el 1991 i el 1998 s'havia estrenat Ring, probablement la pel·lícula japonesa de terror més coneguda, almenys a Occident, amb un remake estatunidenc el 2002, però que naturalment encara no s'havia fet quan va sortir aquest videojoc.

Però aquella coneguda llegenda del vídeo de la Sadako, la noia que sortia d'un pou arrossegant-se i amb uns cabells llarguíssims que li tapaven la cara, no té res a veure amb el que ens trobaríem en aquest títol: 

Aquesta vegada l'acció ens porta als Estats Units, on una dona anomenada Meg Rainman entra a treballar en un centre de control de malalties per tal d'investigar les circumstàncies de la misteriosa i sobtada mort del seu xicot i 3 treballadors més. 

Allà descobreix que tot té relació amb un programa d'ordinador que fa que a la pantalla aparegui la paraula "RING", i que fa que les persones que la veuen morin al cap d'uns dies, de la mateixa manera que a la pel·lícula això passava en veure el vídeo de la Sadako i, a la novel·la, amb un altre vídeo. És l'única connexió argumental que hi ha entre els tres productes, per tant no ho considero una adaptació del film, tot i que com deia més amunt en reconec l'oportunitat.

No ha estat fàcil trobar vídeos en què la veu de qui els ha gravat i pujat no sortís, i com podeu sentir no ho he aconseguit, però ens haurem de conformar amb això. 

Per què és tan dolent, però? Doncs per diversos motius: es considera una mala còpia -controls complicats i inventaris inclosos- del Resident Evil, més enllà de coincidir en el gènere dels survival horror, amb una història mediocre i absurda, jugabilitat pobra, un doblatge dolent fins a roçar el ridícul (almenys a la versió americana, de la qual sí que he trobat anàlisis) i un disseny d'escenaris que fa que l'exploració, pràcticament l'única acció que es duu a terme, sigui confusa i desesperant, a més dels problemes tècnics que acaben de rematar el producte. 

A més, sembla que ni tan sols fa bé la seva principal funció, que és divertir els jugadors tot fent-los passar por. El que fa més por, aparentment, és que arribés a sortir a la venda.

Els pitjors: Fighter Within (Xbox One)

Ara feia temps que no tocava aquesta secció, la d'afegir humiliació, en fer-ne més gent coneixedora, a aquells videojocs que per les raons més diverses no van convèncer la crítica ni van apropar-se al 5 sobre 10. 

En bona part és perquè consultant llistes més o menys ja els havia tocat tots, però per sort o per desgràcia les noves generacions de consoles ens porten més exemples en aquest sentit, i la Xbox One, consola que encara no he provat, ja té el que es considera el pitjor joc de la seva recent història. 

Es tracta del Fighter Within, com es pot deduir un videojoc de lluita. Va sortir com a títol del llançament de la consola el 22 de novembre de 2013, i com que estava dissenyat per a emprar únicament amb el Kinect, és també un títol exclusiu d'aquesta consola, la proposta de Microsoft per a l'actual generació. 

La idea, com vull pensar que sempre en el cas dels videojocs i qualsevol producte que sigui el fruit de l'esforç de tanta gent, era molt bona. Gràfics espectaculars, control per moviment... però alguna cosa no va anar bé. Gens bé.

Tractant-se d'un títol pensat per al Kinect, i a més el Kinect 2.0 -amb tots els errors i els encerts de l'anterior generació ben estudiats-, hom esperaria que l'experiència estigués implementada a la perfecció, però resulta que és el seu punt feble. No respon bé, el que fem no es reprodueix a la pantalla d'una manera mínimament semblant -es veu que només els cops de puny normal i les cobertures funcionen- i a sobre els moviments s'executen en escenes animades, de les quals som simples espectadors. 

Per a acabar-ho d'adobar, com a videojoc de lluita el Fighter Within és lamentable en d'altres sentits: una intel·ligència artificial tan ridícula com l'argument i un desenvolupament repetitiu acaben de rematar un joc que no s'aguanta per enlloc. El pitjor és que no és la primera vegada que Ubisoft, capaç de fer meravelles quan vol, presenta un videojoc de lluita patètic per a Kinect, com ja es va poder veure al Fighters Uncaged per a la Xbox 360. Per què sembla tan complicat, el gènere, en aquest dispositiu de control total per moviments? 

Els pitjors: Sonic Boom - Rise of Lyric

No sóc l'únic que pensa que majoritàriament, als mitjans especialitzats en videojocs, no reben el mateix tracte els videojocs d'unes companyies i els d'unes altres. Tradicionalment les anàlisis s'han acarnissat amb els títols de Sega, per exemple, i han enaltit els de Nintendo i els de Sony (actualment, en canvi, és Nintendo l'ase dels cops). 

El cas és que això no és independent de la qualitat dels jocs, no hi ha dubte que la saga ha viscut millors dècades, però passa que alguns Sonic poc reeixits han estat tractats amb una crueltat especialment destacada, i d'altres van ser considerats més que acceptables en el seu moment però després no se n'ha parlat tan bé, com els dos Sonic Adventures. En fi, ja fa temps que vam veure el que fins ara era l'ovella negra de la saga, el Sonic the Hedgehog de 2006, però aquell joc com a mínim s'acostava una mica a l'aprovat. El d'avui, llançat el 2014, és un suspens indiscutible.

Aquí les notes no ens haurien de sorprendre, ja que el Sonic Boom: Rise of Lyric té tres dels elements clau per a ser analitzat amb predisposició a trobar-li problemes. És un títol de Sega, de la saga Sonic i per a la Wii U. 

A GameRankings té una nota mitjana de 33 i escaig sobre 100, perquè us en feu una idea. Però alguna cosa ha de tenir malament per a acabar així. Si fos un videojoc realment bo, i amb el criteri que estic esmentant des del principi, segurament arribaria al 70 o al 80.

Després del més que notable Sonic Generations i el menys polit Sonic Lost World, aquest últim per a la Wii i la 3DS, Sega tornava a portar la seva mascota en exclusiva per a les consoles de Nintendo (la versió de la portàtil té el nom de Sonic Boom: Shattered Crystal) però com a part d'un rellançament de la franquícia, Sonic Boom, que gira al voltant d'una sèrie animada i un còmic. 

Potser és per això que l'esperit dels clàssics de l'eriçó blau no és gaire visible en aquest joc, que deixa totalment de banda el component de la velocitat i esdevé un títol que barreja gèneres, amb exploració, trencaclosques i combats, i que permet canviar de personatge en qualsevol moment, sí, però perd el tret més característic d'una franquícia que va triomfar sobretot durant tota la dècada dels 90.

Com podem veure, els personatges que coneixem des de fa tants anys van ser redissenyats, podríem dir estilitzats, amb els membres més llargs, d'acord amb l'aspecte de la nova sèrie animada, que aquest cop no adaptava un videojoc, sinó que el procés tenia lloc a la inversa. 

Canvis d'estil i esperit a banda, sembla que el joc té molts problemes tècnics (càmera, animacions, penjaments, temps de càrrega molt llargs, un frame rate lamentable...), a més d'argumentals (tòpics més que suats, xerrera constant i bromes sense gràcia, una durada de 8 hores a tot estirar i la sensació general que no es va acabar de polir. El mateix passava amb la versió de la 3DS, tot i que òbviament hi ha diferències visuals respecte a la Wii U, i algun mitjà l'ha deixat fins i tot relativament bé.

Aquí teníem el tràiler de la sèrie animada, una coproducció germanofrancesa d'animació per ordinador que es va estrenar al novembre de 2014 i va tenir 26 episodis. Sega continua encaparrada amb aquest nou gir dels seus personatges, i sembla que tant li fan les crítiques dels videojocs que ha generat aquesta nova sèrie, perquè a finals d'aquest any tindrem el Sonic Boom: Fire & Ice per a la Nintendo 3DS. Pot ser que tampoc no estigui a l'altura, però el que és evident és que la crítica l'espera amb ganes de trobar-li els defectes. 

L'ovella negra: Dragon Ball Z - Taiketsu

Hi ha moltíssims videojocs de Bola de Drac. Tants que durant el primer any d'aquest bloc, el 2009, li vaig dedicar un especial en 6 parts que òbviament acabava amb aquell mateix any, i ara ja s'ha quedat curt. Potser n'hauré de fer una nova entrega aviat.

El cas és que, per alguna raó, la majoria d'aquests jocs no ens acaba de convèncer, i no només perquè molts d'ells no hagin rebut un disseny i una programació com es mereixeria aquesta potentíssima franquícia, sinó també perquè com a usuaris mai no estem satisfets: els Budokai Tenkaichi van agradar molt, però cap al final rebien notes més discretes perquè eren "més del mateix". En canvi, qualsevol títol que se n'allunyés una mica i presentés plantilles de menys de 75 personatges ja ens semblava incomplet. No ens posem d'acord amb el que volem.

Els nord-americans són especialment durs amb les puntuacions, només cal fer un repàs a l'agregador GameRankings i veure què en pensen, dels millors videojocs basats en la franquícia ideada per l'Akira Toriyama. 

Ara bé, tots van rebre, en el pitjor dels casos, una nota d'aprovat pelat. Tots? No, n'hi ha un que va suspendre clarament, i el podem considerar l'ovella negra dels videojocs d'una saga que té uns quants títols tirant a dolents.

El Dragon Ball Z: Taiketsu, que va sortir el novembre de 2003 per a la Gameboy Advance tant als Estats Units com a Europa (on arribaria el 2004), és el que s'endú aquest dubtós honor.

Com podem veure, es tracta del típic joc de lluita 1 contra 1, segurament el millor gènere per a Bola de Drac i sens dubte el més utilizat, tot i que també hi ha hagut un fotimer d'RPG, en diverses variants, que han sortit bé, aventures de text i alguns beat'em up, com el fantàstic Dragon Ball Advanced Adventure. 

Quin va ser el problema d'aquest títol, doncs? En general, sembla que el fet que no se n'encarregués Bandai, sinó Atari, que d'altra banda tampoc no és una companyia desconeguda ni amb mala fama. I concretament un acabat que donava la sensació als jugadors que el cartutx s'havia finalitzat amb pressa, amb uns efectes de so, uns gràfics i unes animacions que no eren a l'altura del que podia fer la consola, la manca d'una història que justifiqués els combats (ni tan sols amb un petit text sota la cara dels personatges, a l'estil dels Street Fighter), i sobretot problemes amb els controls i les combinacions de botons per a executar els atacs, el més important d'un joc de lluita.

Aquí teniu la portada de la versió dels Estats Units. Per què són verds els enemics? Vés a saber... El cas és que el Dragon Ball Z: Taiketsu era el primer videojoc de lluita de Bola de Drac per a la Gameboy Advance, ja que abans havia sortit el The Legacy of Goku, que era un RPG.

No va ser un bon debut en el gènere més adequat per als videojocs de la saga, però les coses li van anar millor al Dragon Ball Z: Supersonic Warriors l'any següent. El Taiketsu, doncs, és un títol per a oblidar, no cal que ens hi acostem, perquè encara que les autèntiques joies videojoquístiques de Bola de Drac siguin més aviat poques, unes quantes sí que hi ha, i aquest títol no el necessitem per a res.




 

Els pitjors: Daikatana

Quan parlem de videojocs dolents és obvi que alguna cosa ha anat malament durant el seu desenvolupament. No crec que cap companyia desenvolupadora dugui a terme un projecte videojoquístic amb la intenció que sigui una porqueria, ni tan sols que aspiri a fer un títol mediocre, si bé quan s'acosta el final de la seva creació ha de ser evident que no s'han aconseguit els resultats que s'esperaven. Hi deu haver fases de prova abans de la posada a la venda dels videojocs, vaja.

En alguns casos passa que, en aprofitar el renom de segons quina franquícia —de fora del món dels videojocs, és clar, no parlo d'un Mario—, els mateixos programadors deuen saber que, si el joc no surt gaire bé, no passarà res perquè les vendes estan assegurades, i si a sobre es treballa amb dates d'entrega impossibles i amb presses el resultat no pot ser bo. Però què passa quan s'espera molt d'un videojoc i al final és una porqueria?

Doncs que aquell videojoc no només és dolent, sinó que se'n té una percepció encara pitjor perquè és inevitable comparar-lo amb les esperances que hi havia posades, com va passar amb el Daikatana, que va sortir l'any 2000 per a PC, Gameboy Color i Nintendo 64.

No és que el joc en si fos un desastre, encara que només la versió de la Gameboy Color va aprovar amb nota, però és clar, era la nova creació d'en John Romero, un dels dissenyadors responsables de l'inici de sagues com Wolfenstein 3D, Doom o Quake, i havia de ser un espectacular first-person shooter (FPS) amb 24 nivells dividits entre el Japó futurista, l'Antiga Grècia, els anys obscurs abans de l'Alta Edat Mitjana a Noruega i la San Francisco del futur proper. Amb aquests ingredients us podeu imaginar el hype que hi havia.

Però un cúmul de factors van convertir el Daikatana en un despropòsit. Com podeu veure al vídeo, a partir del minut 1:25 aproximadament, hi havia molts problemes d'intel·ligència artificial, tant dels enemics com dels aliats, sense els quals no podíem acabar les pantalles però que, tot i estar controlats per la màquina, feien més nosa que servei.

A més, els càlculs erronis del senyor Romero van fer retardar el llançament del joc un munt de vegades (va començar el 1997 i pensava que el tindria enllestit en 7 mesos, però van ser 3 anys) i passar d'un motor gràfic, el del Quake, al següent, el del Quake II, cosa que va implicar haver de començar de zero. El pitjor és que a l'època en què va sortir el Daikatana fins i tot el motor gràfic del Quake II havia quedat obsolet, i si a això hi sumem uns gràfics mediocres i una intel·ligència artificial pobra el resultat és un fracàs.

De fet, abans de sortir la imatge del joc va començar a decaure quan va aparèixer aquest anunci a les revistes. No va caure bé aquesta broma, segurament feta sense mala intenció, i es veu que el mateix John Romero se n'ha penedit sempre. La mala publicitat va augmentar quan es van saber que l'empresa desenvolupadora, Ion Storm, fundada pel mateix Romero, era can seixanta perquè amb prou feines s'estava establint com a companyia i se'n van conèixer diversos draps bruts.  

Els retards en la data de llançament, les presentacions decebedores en diverses fires E3 i els problemes que he esmentat més amunt (agreujats a la versió de la Nintendo 64 perquè amb les presses es va fer una conversió molt descafeïnada) van contribuir a que se'l consideri un dels fracassos més sonats de la història dels videojocs. Més que per les notes en sí, que van ser dolentes però n'hem vist de molt pitjors, per les esperances que els fans del gènere hi tenien posades.

L'ovella negra: Mario is missing!

Sembla mentida, però fins i tot una franquícia tan popular com la protagonitzada per en Mario té una ovella negra, al capdavall el concepte d'ovella negra en si mateix no tindria sentit si no existís una família de renom amb què comparar aquesta desgraciada excepció. 

En el cas del lampista italoamericà més famós de la història, el videojoc que taca el seu d'altra banda impecable currículum és un que pertany a un gènere on és difícil excel·lir, tot sigui dit, però el cas és que si hi ha un joc d'en Mario dolent n'hem de parlar en aquesta secció.

El Mario is missing! va sortir per el 1993 per a la Super Nintendo, la NES i ordinadors, i en aquest cas els germans Mario, acompanyats per en Yoshi, tenen la missió d'aturar en Bowser, que s'ha establert a l'Antàrtida i vol fer servir un munt d'assecadors de cabells per tal de desfer el gel del Pol Sud.

Com que en Luigi és tan poruc decideix no fer l'últim pas i es queda fora del castell mentre en Mario hi entra, i quan aquest és capturat per l'enemic el seu germà no té altre remei que entrar-hi, aquest cop sol, i rescatar-lo, en el que seria el primer videojoc protagonitzat per en Luigi, circumstància que no es repetiria fins el 2001 amb el primer Luigi's Mansion.

Al vídeo vèiem una mica de la versió de la SNES, amb uns gràfics i una presentació que recorden inequívocament el cèlebre Super Mario World, però un cop dins és evident que no hi té res a veure, i no només per l'argument, sinó també pel que fa al desenvolupament del joc.

Aquí no hi ha plataformes, que són l'essència de la franquícia, sinó que és més aviat un RPG que ens obliga a parlar amb gent i explorar diverses zones del planeta (accessibles des del castell) per tal de reunir parts de monuments històrics i trobar en Mario, una excusa per a aquest títol educatiu i, per tant, orientat al públic més jove, amb la intenció d'ensenyar-li una geografia molt bàsica.

La versió de la Nintendo de 8 bits recorda potser més el Super Mario Bros. 3 pel que fa als sprites, però tampoc no fa gaire bona impressió.

Que es canviï el gènere no és dolent en si mateix, al capdavall els Mario & Luigi, també RPG, són força populars —sense arribar al nivell dels plataformes, és clar—, i no cal dir que els Mario Kart encara més, però la proposta de Radical Entertainment (NES) i The Software Tools (la resta de versions), perquè no va ser un títol desenvolupat per la pròpia Nintendo, no va agradar gens.

Entre altres problemes, pel que he pogut llegir en diverses ressenyes (no professionals, perquè d'aquestes no n'he trobat), destaquen el baix grau de diversió que hi podem trobar, agreujat pel nul repte que suposa aquest videojoc on no es pot morir i on el rellotge només determinarà la puntuació del final de la pantalla, uns gràfics mediocres més enllà del títol, l'obligació de respondre preguntes d'història de nivell superior al de l'edat del públic objectiu —i que tot plegat parteixi d'un argument absurd i forçat—, l'extrema facilitat a l'hora de vèncer els enemics de final de pantalla o la sensació que la intenció educativa era bona, però està mal implementada i dóna com a resultat un producte que embruta la imatge de la icona més important de la història dels videojocs. Sort que difícilment el tindreu al vostre catàleg, però si el teníeu a la llista de desitjos ja el podeu esborrar.

 

 

Els pitjors: Ride to Hell - Retribution

Des de fa temps s'ha estat parlant d'un possible videojoc de la sèrie Sons of Anarchy, i recentment s'ha dit que probablement veurà la llum a mitjà termini, però per als fans de les històries de motoristes violents hi ha algunes alternatives per a anar enganyant la gana, com ara The Lost and Damned, un dels episodis extra del GTA IV, o bé aquest altre títol, de 2013, que molts consideren el pitjor videojoc d'aquella generació que ja no és l'actual i que, per això, es mereix una entrada d'aquesta secció.

El Ride to Hell: Retribution, per a Playstation 3, Xbox 360 i PC, havia de sortir el 2009 i va ser teòricament cancel·lat, però un altre estudi en va reprendre el desenvolupament i es va acabar llançant el 2013.

Argumentalment parlant no es pot dir que no fos prometedor: hi controlem en Jake Conway, un veterà del Vietnam que, el 1969, torna a casa i s'emmerda en dinàmiques de venjances entre bandes de motoristes després de l'assassinat del seu germà.

Si ens mirem el vídeo és evident que no es mou com els videojocs d'acció en tercera persona a què estem acostumats, però no tot té per què estar tallat segons el patró dels Grand Theft Auto, oi? 

Això no seria un problema si no fos per la llarga llista de defectes que té el Ride to Hell: Retribution, com ara la degradació a simples objectes sexuals de totes les dones que hi apareixen (amb ridícules escenes de sexe amb tota la roba posada), els consells que el joc dóna a les pantalles de càrrega i que fan referència a característiques que a la versió final no hi són, les lamentables i limitadíssimes escenes animades, un sistema de cobertura darrere dels objectes que falla constantment, pantalles repetitives, controls dolents, una banda sonora formada per només 7 temes, diàlegs patètics, una intel·ligència artificial terriblement ajustada, i, com no podia ser d'una altra manera, nombrosos glitches o bugs que encallen el joc i contribueixen a allunyar-lo encara més dels referents del gènere.

En aquest vídeo ens presenten una petita mostra de les coses que no funcionen en aquest videojoc, exemples que no requereixen gaires explicacions més perquè salta a la vista que no són normals. I la crítica en aquest cas ha estat unànime: cap de les tres versions no supera el 15 sobre 100 de nota mitjana, de manera que no és estrany que es consideri el pitjor videojoc com a mínim de la setena generació de consoles, la formada per la PS3, la Xbox 360 i la Wii (encara que aquesta última en termes tecnològics seria més aviat de l'anterior, però en fi). 

És d'aquells títols que ens fan preguntar com és possible que una companyia desenvolupadora presenti el seu producte així. Segur que l'han d'haver provat abans de donar-lo per acabat. Potser la data d'entrega se'ls tirava a sobre, però a mi em faria vergonya. 

 

Música i videojocs: Jonas Brothers

Suposo que, com a mínim pel nom, us sonen els Jonas Brothers. Jo no en conec cap cançó, reconec que no m'han interessat mai, però durant els anys que van estar actius, de 2005 a 2013, aquesta banda de pop rock adreçada al públic femení adolescent va provocar una febre en bona part causada per la seva presència a Disney Channel.

Els germans Joe, Kevin i Nick Jonas eren un d'aquells productes del màrqueting en què no se sap si es tracta d'un grup musical sorgit d'una sèrie de televisió o aquesta és una manera de promoure una banda, una mica com a l'estat espanyol hi va haver la mítica Un paso adelante, que després va saltar de la televisió als escenaris, vaja. 

I aquests nanos, a banda de sortir en dues pel·lícules anomenades Camp Rock i Camp Rock 2, van tenir un programa a l'esmentat Disney Channel que es deia Jonas, posteriorment Jonas L.A., que va durar dues temporades i va tenir el seu propi videojoc, llançat per la mateixa Disney Interactive Studios, per a la Nintendo DS (i sí, va arribar a Europa).

Com podeu veure, doncs, es tracta d'un videojoc basat en una sèrie, però accepteu que en parli en aquesta secció creada fa poc perquè, en realitat, és un joc musical i els seus protagonistes són musics que resulta que tenien un programa a la televisió.

Segurament el Jonas, de 2009, no va ser cap fracàs comercial, però sí que va ser destrossat per la crítica, que no va aprovar ni els gràfics cel-shading mal aconseguits, ni el disseny de les pantalles, ni el guió, ni els diàlegs, ni la música (com a mínim podria haver tingut aquest punt fort) amb la part vocal víctima d'una presumpta mala compressió, ni la seva durada, atès que ens demana que ens moguem entre només dos escenaris, hi duguem a terme accions repetitives i tot plegat ho fem 6 vegades. Un desastre, vaja. Fugiu-ne encara que us agradi la ja dissolta banda.

L'ovella negra: Donkey Kong Jet Race

Si en Donkey Kong és un dels personatges més emblemàtics de la història no només de Nintendo, sinó dels videojocs, és pel seu innegable carisma però evidentment també per haver protagonitzat en un munt de títols de qualitat. Tanmateix, si fem una ullada a GameRankings, veiem que n'hi ha un, un de sol, que no va arribar ni a l'aprovat, el que seria l'ovella negra de la família i, per tant, candidat a protagonitzar una entrada d'aquesta secció.

Estem parlant del Donkey Kong Jet Race, que va sortir per a les Wii japoneses i nord-americanes el 2007 amb el nom de Donkey Kong Barrel Blast i que als europeus i els australians ens va arribar el 2008. Inicialment concebut com un títol per a la Gamecube on s'haurien fet servir els mítics bongos com a controls, és un videojoc de velocitat humorística, una mena de Mario Kart o, ja que hi ha referents directes, un Diddy Kong Racing, però amb un resultat completament diferent.

En aquest joc, com és habitual al gènere, hem de triar un personatge i intentar quedar primers tot vencent els nostres rivals, si cal amb males arts. S'accelera remenant alternativament el Wiimote i el Nunchuk (la idea inicial era picar els bongos), se salta aixecant-los alhora i s'ataca els contrincants amb moviments dels comandaments, que també permeten llançar objectes.

Sembla, però, que els controls no acabaven d'anar massa bé, i a sobre el propi joc guiava els personatges, que no s'havien de preocupar per sortir-se de la pista, sinó només de quedar primers i atacar els altres. 

Els gràfics tampoc no van acabar de seduir la crítica, que a sobre tenia ganes de fer servir uns bongos que al final se li van negar, els circuits no van impressionar i la sensació de velocitat era pràcticament inexistent, de manera que tant a GameRankings com a Metacritic el Donkey Kong Jet Race té una nota mitjana de menys de 50 sobre 100, súmmament indigna d'un títol de la franquícia a la qual pertany. Potser és perquè del seu desenvolupament no se'n va encarregar Rare, companyia que tants i tan bons títols del personatge ens ha ofert al llarg dels anys.

Els pitjors: Amy

Ja he dit diverses vegades que per tal de nodrir aquesta secció dedicada als pitjors videojocs acostumo a recórrer a la web GameRankings, que és una base de dades de videojocs per diversos criteris però sobretot un agregador amb les notes mitjanes de la crítica. Doncs bé, avui n'he trobat un que deixen molt, però que molt malament.

Parlem d'Amy, que va sortir el 2012 per a Xbox Live Arcade i Playstation Network i va esdevenir, per tant, un títol descarregable respectivament per a Xbox 360 i Playstation 3. 

És un survival horror signat per la companyia VectorCell que ens proposa posar-nos a la pell d'una dona anomenada Lana i escortar una nena autista de 8 anys, que dóna nom al joc, i treure-la d'una ciutat plena de zombies transformats per culpa d'una malaltia a la qual només la nena és immune. Sí, només la nena.

Amb aquesta interessant premissa i veient-ne el tràiler de llançament ens agafen ganes de provar-lo, no ho podem negar, i el truc de les cites dels mitjans especialitzats funciona, però si tenim en compte les notes que finalment va obtenir queda clar que o bé són cites inventades o bé són declaracions fetes després de provar una versió molt primitiva del joc. 

Fent un resum de les crítiques que va rebre (en el millor dels casos una nota de 33%), entre els seus problemes trobaríem un frustrant sistema de joc per culpa dels controls, combats inevitables i on el personatge no respon com tocaria, poques armes disponibles quan són molt necessàries (i a sobre només se'n pot dur una a sobre, que per a acabar-ho d'adobar es trenca en ple combat), trencaclosques de pa sucat amb oli, molt pocs punts per a desar partides (mai no es pot fer al mig d'un capítol), problemes de programació...

Els gràfics, tampoc res de l'altre món, serien el millor que té Amy, de manera que ja us podeu fer una idea de la qualitat del producte, que a l'abril de 2012 va rebre un pedaç que solucionava el problema dels punts de desar partida. Malgrat això i algunes idees interessants que té el joc, la majoria de crítics recomana no comprar-lo de cap de les maneres i coincideix a considerar-lo un dels pitjors videojocs de la història.