Exclusius de recreativa: Dragon Ball Z

Fa molts anys vaig fer una sèrie d'entrades sobre videojocs de Bola de Drac, que en són un fotimer i per a plataformes de tota mena. Són unes entrades que han quedat una mica obsoletes tant per format com perquè hi ha vídeos que ja no hi són pas, a YouTube, però també cal dir que no arribo a parlar amb profunditat -al capdavall eren un repàs del que existia- de cap dels títols.

Ara, però, existeix aquesta secció dedicada als jocs que  no van sortir del format arcade, i és el moment de portar-hi un títol basat en la poderosíssima i popularíssima franquícia creada per la ment i el llapis del mestre Akira Toriyama.

Amb el senzill títol de Dragon Ball Z, el 1993 Banpresto portava a les sales recreatives japoneses una màquina amb una proposta de lluita 1 contra 1 bidimensional que destacava especialment per la forma del moble en si, que era un robot. 

Aquí la podem veure millor i, de pas, també el creador de tot aquest univers que ha format part de la nostra infantesa i adolescència, i que encara ara ressona dins els nostres gustos i aficions. 

Situem-nos. Era l'any 1993 i en aquell moment havia sortit, com a joc més important de la saga, i concentrant-nos especialment en el gènere de la lluita, el Dragon Ball Z: Super Butôden, el clàssic "primer" Bola de Drac de la SNES. Encara havia de sortir la segona part, al desembre d'aquell any, però abans va arribar la recreativa que avui ens ocupa, que feia així:

Vist ara sembla un títol poc àgil -que sigui bàsicament aeri contribueix a aquesta sensació-, amb personatges força lents, però insisteixo en què ens posem en context i, comparat amb el primer joc de lluita de Bola de Drac de la Super Nintendo, presentava uns gràfics atractius, amb molt de color i uns sprites grans, a més de personatges secundaris observant els combats des del fons, i la destrucció permanent de parts de l'escenari.

Sí que es nota, també, una diferència essencial amb el joc de consola, i és que té un desenvolupament més de joc de lluita tradicional, en aquest cas amb un botó per al cop de puny, un altre per al cop de peu i un per a cop fort. Els atacs especials es fan amb una combinació de direcció i botó. 

Aquests són, a diferència del que veiem als jocs de la saga Butôden, raigs d'energia com els de la sèrie, però s'executen a l'instant i no originen posades en escena que interrompen l'acció, cosa que en teoria és positiva, encara que també va en detriment de l'espectacularitat de tot plegat.

La plantilla de personatges, això sí, és curta: Goku, Goku superguerrer, Vegeta, Son Gohan, Cor Petit, Freezer, Capità Ginew, Burter i Ricrem. Per als estàndards de l'època, però, suposo que era acceptable. Costa veure-ho així, malacostumats als impressionants repartiments dels Budôkai Tenkaichi, oi?

L'entrada era en teoria sobre un sol joc, però posats a fer, ja que va tenir una seqüela i que tampoc no va sortir de les recreatives, fem-ne dos pel preu d'un, tot i que sense duplicar necessàriament la llargada del text.

El 1994 Banpresto hi tornava amb el Dragon Ball Z 2: Super Battle, una proposta més en la línia de la de les consoles, aquest cop amb uns dissenys de personatges més petits, però amb un sistema de joc com el domèstic i una notable millora pel que fa a la velocitat dels combats, que són molt més terrestres, sense deixar de banda la possibilitat de lluitar a l'aire, que s'aprofita a bastament. 

Com veiem, té un aspecte que recorda el posterior Hyper Dimension de la Super Nintendo. La plantilla en aquest cas augmenta en un personatge, però hi ha profundes renovacions per tal de reflectir una saga molt  més de moda en aquell moment, com va ser la dels androides i en Cèl·lula -encara que al Japó ja feia temps que havia aparegut al manga i a l'anime i la que començava era la d'en Bû-: Goku, Son Gohan, Vegeta i Trunks superguerrers, Cor Petit, Cèl·lula perfecte, A-16, A-18, A-19 i A-20/Dr. Gero, i finalment en Satan. Novament, s'ometia l'A-17, un androide trobo que massa sovint ignorat als videojocs de la saga.

Què me'n dieu? Els heu provat en emuladors? Jo no, i suposo que si vull jugar-hi ho hauré de fer així, perquè posaria la mà al foc que ningú es prendrà la molèstia, atès el malson de llicències que seria, de portar aquests dos títols arcade a sistemes actuals mitjançant l'emulació legal d'un rellançament digital oficial, com sí que pot passar i passa amb moltíssims altres videojocs no basats en franquícies  multimèdia. 

Jocs maquillats: Dragon Ball / Dragon Power

Ho dic cada cop que passa, però estic content de poder inaugurar una secció després de tants anys de blog, cosa que m'ajuda a no cansar-me'n i alhora a trobar temes per tirar-lo endavant.

Amb el títol de Jocs maquillats la intenció d'aquest nou apartat és parlar dels títols amb els canvis més significatius respecte a la versió original. Perquè els canvis entre regions, fa algunes generacions, eren habituals i coneguts (o potser no tan coneguts, però amb l'accés a la informació que tenim ara en som molt més conscients), i en aquesta secció miraré de repassar-ne els casos més interessants.

És possible que conegueu aquest joc de Bola de Drac, fins i tot de quan era la seva època, perquè tot i que llavors no ens arribaven, sí que hi va haver una entrega per a la NES que, atès l'èxit de la versió animada a França, es devia estimar encertat exportar el 1990. Jo, almenys, el vaig provar a la consola d'un amic encara més fan de la sèrie que no pas jo, perquè el va arribar a llogar. 

En fi, al Japó es deia Dragon Ball: Shenron no nazo ("Bola de Drac: El misteri d'en Shenron") i havia sortit el 1986 per a la Famicom, i per dos mesos va ser el segon videojoc basat en l'obra d'Akira Toriyama, només per darrere del Dragon Ball: Dragon Daihikyô, per a la Super Cassette Vision d'Epoch.



Aquí el podem veure en moviment, i queda clar que és un títol d'aventures i lluita, amb personatges de la sèrie i uns escenaris i situacions que no hi tenen gaire a veure, tot i que l'objectiu és aplegar les 7 boles de drac.

Era, sens dubte, pel seu gènere, un videojoc més exportable que no pas el fotimer d'RPGs que apareixerien després per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, i que es van quedar al Japó per un bon motiu, i com deia més amunt va arribar a França, i de retop també aquí, traduït al francès, sembla ser que pioner en aquest sentit pel que fa a videojocs en general.

Amb la portada queda clar que el joc és de Bola de Drac, es devien negociar i pagar les llicències corresponents, i curiosament hi ha un espai per a mostrar com es veuen els personatges dins del joc, segurament amb orgull.

El joc, doncs, estava en francès, i tenia el subtítol de Le secret du dragon, prou bé tot i evitar el nom del drac dels desitjos. També es va mantenir la melodia d'entrada de la sèrie, que tan bé coneixem. Però ja van començar els canvis, i no de poca importància:

No ens hauria de sorprendre, perquè això passava fins no fa gaire -si no és que encara passa- que se censuressin coses per una qüestió de correcció política, i en aquest joc per exemple tenim un Follet Tortuga envoltat de calcetes i sagnant pel nas.

A la versió francesa es va optar per deixar estar això de la sang, i sobretot les calcetes, que es van canviar per uns altres objectes triangulars.

Van passar a ser sandvitxos tallats pel mig, cosa que es justificava argumentalment de la següent manera: a l'original el mestre d'en Goku demanava les calces de la Bulma a canvi de la seva bola de drac -cosa que suavitza, per cert, el que passa realment a l'obra-, però en francès demanava una altra cosa.

Li demana el dinar, i és que el Follet Tortuga francès és un home més assenyat i sap que tenir un àpat resolt sense haver de moure un dit és més pràctic que rebre una peça de roba interior. Hi ha una altra escena en què li demana fer el "puf puf", que els seguidors de la sèrie ja coneixem, i tot i que es mantenen els gestos amb les mans, es torna a parlar de menjar.

Censura a banda, és una mica més estrany trobar que algunes pantalles es van eliminar, sobretot tenint en compte que les llicències estaven negociades.

Aquestes captures extretes de la web The Cutting Room Floor, d'on he tret la major part de la informació d'aquesta entrada, mostren segments simplement eliminats. L'explicació que s'hi dona és que són entrenaments encarregats pel Follet Tortuga en què cal eliminar uns quants enemics facilots i que s'acaben ràpid i no aporten gran cosa, però és una llàstima, perquè també hi trobem en Krilín, el Sergent Metallic, en Yamcha i en Buyon.

Un parell d'enemics genèrics també van canviar de cara a les versions no japoneses, sembla que perquè van ser dissenys fets pel mateix mestre Toriyama expressament per al videojoc, i com que les negociacions amb els japonesos acostumen a ser complicades, suposo que l'acord no incloïa creacions de l'autor que no figuressin a la història original.

Passem, però, a la versió americana, de dos anys abans, el 1988. En aquest cas no s'havien negociat llicències, sens dubte perquè en aquell moment Bola de Drac encara no havia aterrat allà. Sabem que ho va fer força després, cosa que per altra banda ha facilitat que arribessin a Occident molts dels títols posteriors de la saga, tot s'ha de dir.

En tot cas, llavors Bola de Drac allà no significava res, i es va fer la típica localització brutal en què, per començar, el títol va canviar pel de Dragon Power, així, sense subtítols ni res.

Els sprites de la Bulma, l'Oolong i en Yamcha, per exemple, es van respectar, però se'ls van canviar els noms per, respectivament, Nora, Pudgy i Lancer. El tema dels sandvitxos també passava aquí, i evidentment qualsevol referència textual a les calces de la Bulma i al "puf puf" -tot i que es mantenen els gestos de les mans i el vermell de la pantalla de l'original japonès, que a França es va eliminar encertadament-, però el disseny del Follet Tortuga va caure.

Va passar a ser un simple ermità, m'imagino que perquè, a diferència dels personatges esmentats més amunt, era massa recognoscible i hi hauria hagut problemes. Ho reforça el fet que això també passava amb el protagonista...

Li treien els característics cabells marca de la casa i li feien, curiosament, una cara més de mico. Devia ser estrany, si es tenia coneixement de l'existència de Bola de Drac, comprar aquest joc sense saber d'on venia i trobar-se personatges de la sèrie acompanyant un protagonista que no era en Goku.

La sorpresa devia augmentar tenint en compte que les melodies no tenien res a veure amb les de la sèrie, a la versió dels Estats Units (recordem que a França sí). Hi va haver altres petits canvis cosmètics, però en general hem pogut veure que entre la censura i l'adaptació a altres mercats, aquell primer joc de Bola de Drac per a consoles convencionals (no ho seria pas la Super Cassette Vision) va haver de suportar una forta sessió de maquillatge.

Còmics i videojocs: Bola de Drac (7a part)

Han passat uns 6 anys des que vaig fer la darrera entrada sobre els videojocs de Bola de Drac. En aquell moment, durant la primera meitat de 2009, havia repassat tot el que s'havia fer en forma de videojoc amb la franquícia creada per l'Akira Toriyama, i la sisena entrega, que vaig dir que seria l'última precisament per aquest motiu, l'havien protagonitzat els títols de recreativa.

Ara, a 2015, han sortit uns quants videojocs més protagonitzats per en Goku i companyia, i em disposo a oferir aquesta setena entrega (potser d'aquí a uns anys, si el bloc encara existeix, faig la vuitena), en què començo el repàs allà on el vaig deixar.

L'últim joc de Bola de Drac que havia esmentat era del 2008, i era el Dragon Ball Z Burst Limit, el primer per a consoles de la llavors "nova generació" -que ja tenia uns anyets, per cert-, que va tenir una acollida no precisament espectacular, però pel que s'ha pogut veure després encara en va sortir ben parat i tot.

Doncs bé, ho reprenc en el Dragon Ball Z Infinite World, per a la Playstation 2, també de 2008, que continuava amb la mecànica que tan bé havia funcionat amb els Budokai. 

Compte, que he dit "Budokai" no "Budokai Tenkaichi", perquè aquests últims eren jocs de lluita tridimensionals mentre que els primers eren més aviat 2D, entre altres diferències. La barreja d'estil clàssic amb el sistema del Burst Limit no es devia acabar d'implantar bé, perquè la crítica el va destrossar.

Més interessant va semblar, ja el 2009, el Dragon Ball: Revenge of King Piccolo, que sorprenentment cobria des de la saga de la Cinta Vermella fins la d'en Satanàs Cor Petit, època poc retratada als videojocs, més que res perquè se n'han fet un fotimer gràcies a la febre per Bola de Drac que es va despertar als Estats Units més tard que a d'altres llocs, però sovint massa concentrada en Bola de Drac Z. 

Aquest títol exclusiu de la Wii canviava el gènere habitual, també, i era un beat'em up. Va agradar, doncs, moderadament, perquè tampoc no és que fos excessivament llarg. 

La Playstation 3 i la Xbox 360 tornarien a tenir un títol de la saga al Dragon Ball Z: Raging Blast, altre cop un joc de lluita típic de la franquícia i altre cop amb una història que anava dels Guerrers de l'Espai a en Bû. 

La proposta de recrear els esdeveniments amb la possibilitat de canviar la història i crear situacions inèdites no va convèncer prou per culpa d'uns controls que no van agradar, així com problemes de càmera i altres detalls. No va suspendre, però va rebre unes notes més aviat fluixes.

De cara al següent, el Dragon Ball Z: Raging Blast 2, que seria el primer joc de Bola de Drac de la dècada dels 2010, i per a les mateixes consoles, es va decidir eliminar la modalitat història i canviar-la per modalitats més ensopides que, juntament amb els problemes de control no solucionats que ja arrossegava, no van permetre que la sèrie alcés el cap.

Cal destacar, de 2010 també, el Dragon Ball Online, el primer MMORPG o joc de rol online multijugador massiu basat en la sèrie. Només va estar disponible a diversos països asiàtics per a Windows fins que el 2013 se'n van tancar els últims servidors.

El 2011 va sortir, també per a Xbox 360 i PS3, el Dragon Ball Z Ultimate Tenkaichi, que com suggereix el seu nom recuperava la mecànica dels Budokai Tenkaichi de l'anterior generació (i la Wii, que és al mig de les dues des del punt de vista tècnic), però malgrat que va convèncer amb uns gràfics bellíssims va patir el llast d'uns personatges massa semblants entre si pel que fa al control, la poca innovació i una inicialment engrescadora modalitat de creació de personatges que va resultar massa senzilla i poc profunda.

Només per a la Xbox 360, com és natural, el 2012 sortia aquest Dragon Ball Z For Kinect, del qual poso el tràiler per raons òbvies. La idea era d'allò més engrescadora: el mateix de sempre, però amb la possibilitat -l'obligació, de fet- de controlar els personatges mitjançant els moviments que el dispositiu Kinect detecta que fem.

Ara bé, va ser un fracàs estrepitós: en realitat n'hi havia prou amb moure una mica els braços, la recreació dels combats només era parcial -sovint els finals els havíem de mirar i prou- i no hi havia modalitat multijugador de cap mena, entre altres problemes. 

Com que els jocs de Bola de Drac per a la Xbox 360 i la Playstation 3 no acabaven de rutllar ni convèncer es va voler provar una cosa que sempre funciona, i és el típic remake d'un clàssic. En aquest cas va ser el Dragon Ball Z Budokai HD Collection, que va sortir el 2012 per a aquests dos sistemes.

Contenia només la primera i la tercera part d'aquells Budokai de la PS2 i la Gamecube que tant havien agradat, sembla que van decidir que el 2 era innecessari. I això ja va agradar més, però és clar, era un remake.

 

Sigui com sigui van passar dos anys abans no es llancés un altre joc de la saga per a consoles de sobretaula, i va ser el Dragon Ball Z: Battle of Z, que el 2014 va aterrar a la Xbox 360, la Playstation 3 i la PS Vita, argumentalment basat en la poc memorable pel·lícula Bola de Drac Z: La Batalla dels Déus. 

A més de la modalitat cooperativa de fins a 4 jugadors en una battle royale, que ja era un notable trencament de la línia seguida fins llavors, entrava en la dinàmica tan polèmica de les descàrregues de contingut extra de pagament, però sobre si és bo o no... si ens refiem de GameRankings la versió de la PS Vita no estava malament, però les altres dues no van acabar de triomfar, tot i que hi ha força divisió segons el mitjà especialitzat que analitzem.

Encara li ha anat millor al Dragon Ball XenoVerse, d'aquest mateix 2015, per a Xbox 360, Playstation 3, PC i, per primer cop, Xbox One i Playstation 4. 

Amb una història construïda al voltant d'un personatge creat per l'opció de creació de personatges -ara més encertada-, i uns gràfics que han agradat, es tracta del videojoc de Bola de Drac actual -almenys quan escric això- i també segueix l'actualitat amb DLC que inclouen continguts de la pel·lícula d'enguany, Dragon Ball Z: Resurrection F. 

I ara tornem enrere, altre cop al 2009, perquè d'aquests anys que han passat no he dit res dels títols per a consoles portàtils, el primer dels quals aquest Dragon Ball Z: Attack of the Saiyans, exclusiu de la Nintendo DS, un RPG que va ser ben rebut, sense exageracions. 

Si el primer Dragon Ball Origins havia funcionat amb la seva proposta de títol d'acció i aventures amb control tàctil, el Dragon Ball Origins 2 va continuar la bona feina també per a Nintendo DS, però l'any 2010, i amb la saga de la Cinta Vermella com a trama argumental. 

La PSP s'acomiadaria aquell mateix any de Bola de Drac amb el Dragon Ball Z Tenkaichi Tag Team, un Budokai Tenkaichi portàtil que permetia, amb un company que també tingués la consola i el joc, col·laborar i repassar la història sencera de Bola de Drac Z. Per tant, res a veure amb la proposta anteriorment esmentada de la Nintendo DS en cap sentit.

Però si algú pensava que la Nintendo DS no era capaç de fer anar un joc d'aquestes característiques s'equivocava de mig a mig: aquí tenim la meravella Dragon Ball Kai Ultimate Butôden, de 2011 i per desgràcia exclusiu del Japó -on, per cert, especulen amb ell i no el trobarem per menys de 40 euros de segona mà-.

També es va quedar al Japó l'estrany i poc exportable Dragon Ball Heroes: Ultimate Mission, el debut de la saga a la Nintendo 3DS, que tindria una seqüela acabada en 2 l'any 2014. Eren jocs de la subfranquícia Data Carddass i s'entén perfectament que es quedessin allà. El que arribarà a Occident, però, serà el següent:

El Dragon Ball Z: Extreme Butôden, també de la Nintendo 3DS, paradoxalment fuig de les tres dimensions que teòricament donaven massa feina a la Nintendo DS i es queda en les 2D, potser amb l'excusa d'un homenatge als Butôden dels anys 90. 

Al Japó ja va sortir fa uns mesos i només té una vintena i escaig de personatges, de manera que no sembla que hagi estat la millor elecció, i personalment em lamento encara més de l'error de no haver exportat el Kai Ultimate Butôden. 

Aquests són, doncs, els videojocs de Bola de Drac que han sortit des de l'última entrada que vaig fer, ara ja fa més de 6 anys. Com deia, segur que n'hi haurà més.

 

 

L'ovella negra: Dragon Ball Z - Taiketsu

Hi ha moltíssims videojocs de Bola de Drac. Tants que durant el primer any d'aquest bloc, el 2009, li vaig dedicar un especial en 6 parts que òbviament acabava amb aquell mateix any, i ara ja s'ha quedat curt. Potser n'hauré de fer una nova entrega aviat.

El cas és que, per alguna raó, la majoria d'aquests jocs no ens acaba de convèncer, i no només perquè molts d'ells no hagin rebut un disseny i una programació com es mereixeria aquesta potentíssima franquícia, sinó també perquè com a usuaris mai no estem satisfets: els Budokai Tenkaichi van agradar molt, però cap al final rebien notes més discretes perquè eren "més del mateix". En canvi, qualsevol títol que se n'allunyés una mica i presentés plantilles de menys de 75 personatges ja ens semblava incomplet. No ens posem d'acord amb el que volem.

Els nord-americans són especialment durs amb les puntuacions, només cal fer un repàs a l'agregador GameRankings i veure què en pensen, dels millors videojocs basats en la franquícia ideada per l'Akira Toriyama. 

Ara bé, tots van rebre, en el pitjor dels casos, una nota d'aprovat pelat. Tots? No, n'hi ha un que va suspendre clarament, i el podem considerar l'ovella negra dels videojocs d'una saga que té uns quants títols tirant a dolents.

El Dragon Ball Z: Taiketsu, que va sortir el novembre de 2003 per a la Gameboy Advance tant als Estats Units com a Europa (on arribaria el 2004), és el que s'endú aquest dubtós honor.

Com podem veure, es tracta del típic joc de lluita 1 contra 1, segurament el millor gènere per a Bola de Drac i sens dubte el més utilizat, tot i que també hi ha hagut un fotimer d'RPG, en diverses variants, que han sortit bé, aventures de text i alguns beat'em up, com el fantàstic Dragon Ball Advanced Adventure. 

Quin va ser el problema d'aquest títol, doncs? En general, sembla que el fet que no se n'encarregués Bandai, sinó Atari, que d'altra banda tampoc no és una companyia desconeguda ni amb mala fama. I concretament un acabat que donava la sensació als jugadors que el cartutx s'havia finalitzat amb pressa, amb uns efectes de so, uns gràfics i unes animacions que no eren a l'altura del que podia fer la consola, la manca d'una història que justifiqués els combats (ni tan sols amb un petit text sota la cara dels personatges, a l'estil dels Street Fighter), i sobretot problemes amb els controls i les combinacions de botons per a executar els atacs, el més important d'un joc de lluita.

Aquí teniu la portada de la versió dels Estats Units. Per què són verds els enemics? Vés a saber... El cas és que el Dragon Ball Z: Taiketsu era el primer videojoc de lluita de Bola de Drac per a la Gameboy Advance, ja que abans havia sortit el The Legacy of Goku, que era un RPG.

No va ser un bon debut en el gènere més adequat per als videojocs de la saga, però les coses li van anar millor al Dragon Ball Z: Supersonic Warriors l'any següent. El Taiketsu, doncs, és un títol per a oblidar, no cal que ens hi acostem, perquè encara que les autèntiques joies videojoquístiques de Bola de Drac siguin més aviat poques, unes quantes sí que hi ha, i aquest títol no el necessitem per a res.




 

Petits clàssics: Famicom Jump - Eiyû (Hero) Retsuden

El petit clàssic d'avui no és especialment conegut, perquè no va arribar aquí. Però jo recordo que l'esmentaven en alguna de les primeres Hobby Consolas i que em queia la bava imaginant-m'ho, tot i que no coneixia ni la meitat de les sèries representades. Era el Famicom Jump: Eiyû Retsuden que, tot i amb importants diferències com ara el gènere, es podria dir que era la llavor del futur Jump Superstars de la Nintendo DS.

Aquest era l'anunci televisiu japonès, que evidentment no vam veure aquí. El joc, que reunia els personatges més importants de la cèlebre Shônen Jump, de l'època o anteriors, en un RPG, sortia el 6 de juny de 1988 al Japó i en exclusiva per a la Famicom (la NES). Suposo que el que toca és veure el joc per dins, oi? Som-hi, doncs:

Es tracta de reunir els personatges per tal que ens ajudin a vèncer els enemics que ens anirem trobant, i el repartiment d'aquests populars herois està format per en Son Goku, l'Arale, en Ryô (City Hunter), en Seiya (Saint Seiya), en Kenshirô (El Puny de l'Estel del Nord), en Joseph JoeStar (Jojo's Bizarre Adventure), en Tsubasa (Captain Tsubasa), en Musculman i d'altres que no són gens coneguts aquí. A més, hi ha una bona pila de personatges no jugables també mítics de la revista de manga.  

No és que tingui un aspecte gaire interessant, fora de la gràcia de tenir tots aquests personatges, però la idea era força bona. I a banda dels Jump Superstars (2005) i Jump Ultimate Stars (2006) de la Nintendo DS, que són uns curiosos i coneguts jocs de lluita farcits de desenes i desenes de personatges i sèries però que per problemes de llicències no poden aparèixer fora del Japó, aquell primer títol tindria una seqüela en el Famicom Jump II: Saikyô no Shichinin (Famicom Jump II: els 7 més forts), de 1991:

Aquest anunci és més curtet, però també feia venir salivera (suposo). Aquest cop els personatges coneguts jugables no serien 16 com a la primera part, sinó només 7 (els 7 "més forts" del títol), dels quals 4 repetien i 3 debutaven. I dels debutants, l'únic ben conegut entre nosaltres era en Ryôtsu Kankichi, el protagonista de Kochikame.

Un curiós experiment que molts anys després, com ja hem vist, va tenir continuïtat. Llàstima que les esmentades llicències no permetin que aquests jocs surtin aquí, perquè encara que no semblin gaire bons segur que es vendrien molt bé entre els otakus.