Exclusius de recreativa: Dragon Ball Z

Fa molts anys vaig fer una sèrie d'entrades sobre videojocs de Bola de Drac, que en són un fotimer i per a plataformes de tota mena. Són unes entrades que han quedat una mica obsoletes tant per format com perquè hi ha vídeos que ja no hi són pas, a YouTube, però també cal dir que no arribo a parlar amb profunditat -al capdavall eren un repàs del que existia- de cap dels títols.

Ara, però, existeix aquesta secció dedicada als jocs que  no van sortir del format arcade, i és el moment de portar-hi un títol basat en la poderosíssima i popularíssima franquícia creada per la ment i el llapis del mestre Akira Toriyama.

Amb el senzill títol de Dragon Ball Z, el 1993 Banpresto portava a les sales recreatives japoneses una màquina amb una proposta de lluita 1 contra 1 bidimensional que destacava especialment per la forma del moble en si, que era un robot. 

Aquí la podem veure millor i, de pas, també el creador de tot aquest univers que ha format part de la nostra infantesa i adolescència, i que encara ara ressona dins els nostres gustos i aficions. 

Situem-nos. Era l'any 1993 i en aquell moment havia sortit, com a joc més important de la saga, i concentrant-nos especialment en el gènere de la lluita, el Dragon Ball Z: Super Butôden, el clàssic "primer" Bola de Drac de la SNES. Encara havia de sortir la segona part, al desembre d'aquell any, però abans va arribar la recreativa que avui ens ocupa, que feia així:

Vist ara sembla un títol poc àgil -que sigui bàsicament aeri contribueix a aquesta sensació-, amb personatges força lents, però insisteixo en què ens posem en context i, comparat amb el primer joc de lluita de Bola de Drac de la Super Nintendo, presentava uns gràfics atractius, amb molt de color i uns sprites grans, a més de personatges secundaris observant els combats des del fons, i la destrucció permanent de parts de l'escenari.

Sí que es nota, també, una diferència essencial amb el joc de consola, i és que té un desenvolupament més de joc de lluita tradicional, en aquest cas amb un botó per al cop de puny, un altre per al cop de peu i un per a cop fort. Els atacs especials es fan amb una combinació de direcció i botó. 

Aquests són, a diferència del que veiem als jocs de la saga Butôden, raigs d'energia com els de la sèrie, però s'executen a l'instant i no originen posades en escena que interrompen l'acció, cosa que en teoria és positiva, encara que també va en detriment de l'espectacularitat de tot plegat.

La plantilla de personatges, això sí, és curta: Goku, Goku superguerrer, Vegeta, Son Gohan, Cor Petit, Freezer, Capità Ginew, Burter i Ricrem. Per als estàndards de l'època, però, suposo que era acceptable. Costa veure-ho així, malacostumats als impressionants repartiments dels Budôkai Tenkaichi, oi?

L'entrada era en teoria sobre un sol joc, però posats a fer, ja que va tenir una seqüela i que tampoc no va sortir de les recreatives, fem-ne dos pel preu d'un, tot i que sense duplicar necessàriament la llargada del text.

El 1994 Banpresto hi tornava amb el Dragon Ball Z 2: Super Battle, una proposta més en la línia de la de les consoles, aquest cop amb uns dissenys de personatges més petits, però amb un sistema de joc com el domèstic i una notable millora pel que fa a la velocitat dels combats, que són molt més terrestres, sense deixar de banda la possibilitat de lluitar a l'aire, que s'aprofita a bastament. 

Com veiem, té un aspecte que recorda el posterior Hyper Dimension de la Super Nintendo. La plantilla en aquest cas augmenta en un personatge, però hi ha profundes renovacions per tal de reflectir una saga molt  més de moda en aquell moment, com va ser la dels androides i en Cèl·lula -encara que al Japó ja feia temps que havia aparegut al manga i a l'anime i la que començava era la d'en Bû-: Goku, Son Gohan, Vegeta i Trunks superguerrers, Cor Petit, Cèl·lula perfecte, A-16, A-18, A-19 i A-20/Dr. Gero, i finalment en Satan. Novament, s'ometia l'A-17, un androide trobo que massa sovint ignorat als videojocs de la saga.

Què me'n dieu? Els heu provat en emuladors? Jo no, i suposo que si vull jugar-hi ho hauré de fer així, perquè posaria la mà al foc que ningú es prendrà la molèstia, atès el malson de llicències que seria, de portar aquests dos títols arcade a sistemes actuals mitjançant l'emulació legal d'un rellançament digital oficial, com sí que pot passar i passa amb moltíssims altres videojocs no basats en franquícies  multimèdia. 

El primer videojoc de lluita

L'altre dia parlava del videojoc de lluita amb més personatges, però la idea va néixer a l'extrem oposat: volia saber quin era el títol d'enfrontaments 1 contra 1 amb el mínim nombre possible de lluitadors.

Aviat vaig veure que allò no tenia sentit, perquè als jocs més antics només es podia seleccionar un personatge. Només cal veure el Yie-ar Kung Fu, per exemple. Era el normal, una convenció, un estàndard.

Però estem parlant de personatges seleccionables. Què passa si comptem el protagonista i els enemics? 

Estirant aquest fil vaig descobrir l'existència -aviat ho matisaré- del que va ser el primer videojoc de lluita de la història 1 contra 1 literal. Un protagonista, un rival i prou.

Es tractava del Heavyweight Champ, una recreativa de Sega, de molt abans que la companyia fabriqués cap consola, concretament de 1976. 

Parlo en passat i he dit que matisaria això de l'existència perquè, malauradament, es considera un videojoc perdut. No acabo d'entendre com es perd un videojoc per sempre, però aquí és on entenc la importància dels emuladors, tot i que és poc probable que això passi amb cap joc modern. 

El cas és que la web The International Arcade Museum ens explica -a més del fet que era un títol en blanc i negre en què dos jugadors s'estomacaven amb un sistema de control que consistia en uns guants que s'alçaven i baixaven per apuntar al cap i al cos respectivament i que s'enfonsaven i s'estiraven per executar els cops- que no es coneix cap cas de ningú que posseeixi la màquina, i d'aquí la desaparició.

No sé si hi ha altres jocs de lluita amb 2 personatges o menys (de fet, perquè sigui de lluita cal que en siguin almenys 2), però aquest títol tristament desaparegut, almenys pel fet de ser el primer del seu gènere, és històric.

D'aquell joc no hi ha vídeos, però sí del Heavyweight Champ que la mateixa Sega va llançar per a recreatives el 1987.

D'aspecte molt diferent, però encara amb el mateix sistema de control, i reminiscent de cert títol de Nintendo, va tenir cert èxit, i la Master System té un joc del mateix nom... que originalment es deia James "Buster" Douglas Knockout Boxing als EUA i George Foreman's KO Boxing a Europa, i que és totalment diferent tant del títol de 1976 com del de 1987.

D'aquell primer videojoc de lluita en queda, doncs, el nom i el sistema de control en un remake, però desafortunadament res més. Una llàstima.

Curiositats de la història dels videojocs: El joc de lluita amb més personatges

El gènere de la lluita 1 contra 1 als videojocs ja duu unes quantes dècades entre nosaltres, i qui més qui menys l'ha tocat, com a mínim. No agrada a tothom, però. De tota manera, no cal ser un gran observador per veure que amb els anys el nombre de personatges que hi apareixen ha anat creixent, i actualment una plantilla de menys de 30 personatges seleccionables queda una mica curta, tant en els jocs de lluita tridimensionals com en els que fan servir les 2D de tota la vida, i que tan bé li queden, encara, al gènere.

Tenim exemples de grans plantilles com la del The King of Fighters 2002: Unlimited Match, amb ni més ni menys que 66 personatges, els 118 del Naruto Shippûden: Ultimate Ninja Storm Revolution -i la saga ja havia presentat impressionants números en d'altres entregues- o els 161 del Dragon Ball Z Budôkai Tenkaichi 3, però cap d'ells és el que es va endur el Rècord Guinness al respecte.

Aquest honor pertany al Tobal 2, la seqüela del Tobal No. 1, també de la PlayStation, i que és famós perquè els seus personatges estan dissenyats per l'Akira Toriyama, el creador de Bola de Drac i dissenyador de personatges de Dragon Quest.

La segona part, de 1997 i aquest cop exclusiva del mercat japonès, passava de la dotzena de personatges a la barbaritat de 200 lluitadors controlables. En aquest vídeo es repassen tots:

Us imagineu el mandrós Toriyama dissenyant 200 personatges? Jo tampoc. Però bé que s'ha inflat a fer-ne per a la saga Dragon Quest. I s'ha encarregat de dir que se'n penedia una mica, també. 

De tota manera, com a curiositat cal dir que els personatges humanoides inicials són un parell més que els de la primera part, i si s'arriba a 200 lluitadors és perquè es desbloquegen com a tals desenes i desenes d'animals, insectes i altres éssers que es troben a la modalitat Quest. 

És una mica trampós, doncs, però el joc té bones opinions i, encara que no sigui un dels més citats del catàleg de la 32 bits de Sony, val la pena fer-hi una ullada. A veure quan ho faig jo, que em vaig comprar les dues parts quan vaig anar al Japó fa gairebé 2 anys...