Cinema i videojocs: Grease

He estat a punt de col·locar aquesta entrada a la secció Però d'això també hi ha videojocs?, i certament fa tant que no la toco que la temptació era enorme. Però no, centrem-nos: per molt que m'hagi sorprès l'existència d'aquests videojocs, el cas és que un joc de Grease, la mítica pel·lícula musical de 1978 protagonitzada per en John Travolta i l'Olivia Newton-John, pertany a la secció dels videojocs basats en pel·lícules.

Resulta que el 2010, 32 anys després de l'estrena cinematogràfica de la mítica pel·lícula, 505 Games va publicar Grease: The Official Video Game, per a la Wii i la Nintendo DS. Per què llavors? Per què no en el 30è aniversari? No en tinc ni idea.



El cas és que el van llançar per a aquestes dues consoles, tot fent ús de les característiques diferencials de cadascuna. En ambdós casos es tracta de dur a terme accions, que en el fons són minijocs, amb l'excusa argumental dels moments més emblemàtics de la pel·lícula. Sobretot de ritme, sí, però també d'altres que fan que tot plegat sigui més divers.

A la versió de la Wii se'ns demana que remenem el Wiimote, o fins i tot podem aprofundir en l'experiència si emprem la Wii Balance Board en alguns casos, per tal de simular que cargolem cargols d'una roda de cotxe, colpegem una pilota de beisbol amb el bat o senzillament ballem. A la Nintendo DS, en canvi, i com és lògic, aquestes accions es duen a terme amb el llapis stylus.

Ho podem fer tot seguit, en el que seria la modalitat Història, o també anar directament a aquells minijocs concrets que més ens agraden, i en la modalitat per a fins a 8 jugadors alguns faran servir en wiimote mentre altres pujaran a la Balance Board i uns altres cantaran amb micròfons. El problema és que Grease: The Official Video Game presentava alguns problemes de reconeixement de moviments i la Història era tremendament curta, així que, si ens hem de refiar de les poques anàlisis que hi ha, val la pena per a jugar en grup i poca cosa més. No si cal pagar-ne gaires diners.



El 2011 va sortir una nova versió, una adaptació més aviat, per a la Xbox 360 i concretament el Kinect, amb el nom de Grease Dance. Sembla que se centra més en el ball, atès que el Kinect captura els moviments del cos sencer, mentre que la versió de la PlayStation 3, que també en va tenir una, empra el Move com si fos el Wiimote i també s'hi pot cantar, però si bé les notes mitjanes de la versió Xbox 360 van superar les de la Wii -les de la PlayStation 3 la van situar com a pitjor versió de les quatre, aparentment per la terrible detecció del Move-, en cap cas estem parlant de gaire bones crítiques. De fet, a les versions de 2011 no hi havia modalitat història, i el més positivament destacable va ser que sembla que el Kinect detectava força bé els moviments.

En definitiva, una bona idea no del tot ben implementada que, si es fa servir com un mètode per a passar una bona estona i riure amb els amics o familiars, no està malament. Més enllà d'això es tracta d'un videojoc, diuen, força mediocre.

 

Els pitjors: Fighter Within (Xbox One)

Ara feia temps que no tocava aquesta secció, la d'afegir humiliació, en fer-ne més gent coneixedora, a aquells videojocs que per les raons més diverses no van convèncer la crítica ni van apropar-se al 5 sobre 10. 

En bona part és perquè consultant llistes més o menys ja els havia tocat tots, però per sort o per desgràcia les noves generacions de consoles ens porten més exemples en aquest sentit, i la Xbox One, consola que encara no he provat, ja té el que es considera el pitjor joc de la seva recent història. 

Es tracta del Fighter Within, com es pot deduir un videojoc de lluita. Va sortir com a títol del llançament de la consola el 22 de novembre de 2013, i com que estava dissenyat per a emprar únicament amb el Kinect, és també un títol exclusiu d'aquesta consola, la proposta de Microsoft per a l'actual generació. 

La idea, com vull pensar que sempre en el cas dels videojocs i qualsevol producte que sigui el fruit de l'esforç de tanta gent, era molt bona. Gràfics espectaculars, control per moviment... però alguna cosa no va anar bé. Gens bé.

Tractant-se d'un títol pensat per al Kinect, i a més el Kinect 2.0 -amb tots els errors i els encerts de l'anterior generació ben estudiats-, hom esperaria que l'experiència estigués implementada a la perfecció, però resulta que és el seu punt feble. No respon bé, el que fem no es reprodueix a la pantalla d'una manera mínimament semblant -es veu que només els cops de puny normal i les cobertures funcionen- i a sobre els moviments s'executen en escenes animades, de les quals som simples espectadors. 

Per a acabar-ho d'adobar, com a videojoc de lluita el Fighter Within és lamentable en d'altres sentits: una intel·ligència artificial tan ridícula com l'argument i un desenvolupament repetitiu acaben de rematar un joc que no s'aguanta per enlloc. El pitjor és que no és la primera vegada que Ubisoft, capaç de fer meravelles quan vol, presenta un videojoc de lluita patètic per a Kinect, com ja es va poder veure al Fighters Uncaged per a la Xbox 360. Per què sembla tan complicat, el gènere, en aquest dispositiu de control total per moviments? 

Els pitjors: My Self Defence Coach

Quan es va anunciar per a la Xbox 360 el Project Natal, el que acabaria esdevenint el Kinect, les possibilitats d'aquest aparell ens van semblar molt llamineres. Era com la detecció de moviments de la Wii però amb tot el cos i amb gràfics en HD. 

Amb el temps ha quedat clar que els seus jocs estan orientats a un públic més casual que els del catàleg no-Kinect, però tot i així les coses es poden fer bé o malament. I hi ha jocs que són una autèntica porqueria, com el que avui ens ocupa.

Es tracta del My Self Defence Coach (Self-Defense Camp Training als Estats Units), un producte de la prestigiosa Ubisoft publicat al novembre de 2011 i que requeria tant sí com no el dispositiu Kinect. 

Anava més enllà dels videojocs destinats a mantenir-nos en forma tipus Wii Fit (de la Wii) o els de ball, amb què també podem suar i eliminar alguns greixos: es tractava d'aprendre defensa personal, a saber reaccionar davant d'un atac físic. I la idea està molt bé, però no es va acabar d'implementar com hauria estat desitjable. 

A través de les modalitats que ofereix el joc se'ns convida a practicar cops de puny i de peu, estiraments de ioga, posar en pràctica els cops de puny i de peu a un enemic i també esquivar els atacs. Tot plegat són coneixements que tots hauríem de tenir, però que per les exigències de la vida moderna no tenim temps d'aprendre. 

I el joc, benintencionat i partint d'una bona idea, volia oferir la seva versió de les classes de defensa personal a què no podem o no volem assistir pels motius que sigui, però va ser un autèntic fracàs de crítica: mals gràfics, personatges que es mouen "com robots confosos", mala detecció de moviments, cosa que en un videojoc del Kinect és un problema gravíssim, i el que és pitjor i segurament ja heu pensat: el joc assumeix que sense tocar un enemic de debò aprendrem a defensar-nos o a alliberar-nos d'una presa, cosa que no és certa.