Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Anàlisi: Banjo-Kazooie

El títol que analitzo avui és prou conegut per tothom, tant si hi va jugar com si no. Un dels videojocs més populars i aclamats de la Nintendo 64, sovint considerat millor que el Super Mario 64, i que afortunadament encara ara és prou barat com per aconseguir-lo en estat complet sense deixar-hi gaires diners -no es pot dir el mateix, però, de la seva segona part-. 

Com a tal, jo també el tinc a la meva modesta col·lecció de la 64 bits de Nintendo, però el cas és que hi he jugat fa molt poc, per fi de manera seguida i amb dedicació, en la versió de la Xbox 360 -en alta definició i algun subtil canvi- que s'inclou al recopilatori Rare Replay de la Xbox One i que originalment va sortir a la plataforma digital Xbox Live Arcade l'any 2009. 

El Banjo-Kazooie va sortir el 1998, amb l'avantatge sobre l'esmentat Super Mario 64, que indiscutiblement va ser el joc que va marcar el camí per als videojocs de plataformes 3D -tot i que no en va ser la primera mostra- de món obert o exploració lliure, i que va generar múltiples imitacions o inspiracions. 

De fet, i en parlaré amb profunditat un altre dia, Rare estava desenvolupant un altre títol, més similar a la celebrada saga Donkey Kong Country, però quan va veure la proposta de Nintendo per al debut de la seva mascota a la nova consola de 64 bits va refer el projecte pràcticament des de zero, i va polir-lo fins a obtenir aquest celebrat i meravellós videojoc.

Queda clar, des de la presentació, que es tracta d'un videojoc de caràcter infantil, però no ho és més que l'esmentat Super Mario 64, com a mínim pel que fa a la jugabilitat. Sí que l'ambientació i el disseny dels personatges són molt com de dibuixos animats, i pot produir aquesta impressió si no ens hi endinsem. 

I no passaria res. No hi ha cap mal amb què existeixin videojocs pensats per al públic més jove. Trobo, però, que Banjo-Kazooie no és tant el cas. Té una dificultat assequible, almenys força inferior al que havíem vist en obres anteriors de la desenvolupadora britànica, però algunes coses requereixen certa destresa i precisió, i acostumar-se (o reacostumar-se) als controls dels títols de plataformes 3D de l'època. 

Però no ens desviem: la història del joc comença quan la bruixa Gruntilda segresta la Tooty, una nena ossa que volia anar-se'n d'aventures amb el seu germà, per robar-li la bellesa, ja que ella té la imatge típica d'aquesta figura del folclore occidental. 

El germà de la noia és l'os Banjo, que està dormint quan l'ocella Kazooie el desperta i li diu que s'afanyi i tots dos emprenen l'aventura per anar-la a rescatar. 

Després d'explorar la zona al voltant de la caseta on viu, cosa que amb les converses amb el talp Bottles fa de tutorial per als moviments bàsics amb què començarem l'aventura, en Banjo i la Kazooie -que va amagada a la motxilla de l'os sempre que no la necessitem- s'endinsen a la cova de la Gruntilda, des d'on s'accedeix als diversos mons que conformen l'univers del joc, i que se'ns presenten en uns quadres, quelcom sospitosament similar al que s'havia vist al salt a les 3D de cert lampista italoamericà. 

En aquest cas, però, els quadres ens ensenyen quin és el món, com es diu i de què va, però no hi entrarem -tot i que el primer cop ho intentarem i ens aixafarem el nas-, sinó que al davant hi ha una peça gegant de puzzle a través de la qual completarem els puzzles que en realitat són aquests quadres, sempre que haguem aplegat prou peces, és clar. I després d'això cal trobar l'entrada a aquell món, que és en un altre lloc. Com podem veure, la mecànica per entrar als mons sí que és original.

L'ordre que seguim en completar aquests mons és relativament lliure: sí que hem de començar en un de senzillet que continua sent, en part, tutorial, i on aprenem els primers moviments especials utilíssims, i on aconseguim les primeres 10 peces de puzzle que ens permetran desbloquejar un dels mons posteriors. Però arriba un moment que en tenim de sobres, i per tant l'ordre dels escenaris que visitem no serà igual per a tothom. 

En teoria hi ha una manera òptima de fer-ho per tal de tenir desbloquejats tots els moviments, però tampoc passa res, perquè podem deixar un món sense completar al 100% i després tornar-hi amb les noves habilitats adquirides i aconseguir allò que ens faltava. 

Les esmentades peces de puzzle no són els únics col·leccionables d'aquest joc etiquetat com a "collectathlon", un terme que es fa servir per denominar aquests títols de plataformes en què s'han de col·leccionar mil coses i que es duria a l'extrem en videojocs posteriors. 

A cada nivell n'hi ha 10, que aconseguim duent a terme diverses tasques, que poden ser simplement trobant aquestes peces, ajudant un personatge no controlable o competint contra un altre. En aquest sentit funcionaria igual que les estrelles de poder del Super Mario 64. Però, a més, hi ha notes musicals (100 a cada món, cosa que equival a les monedes d'en Mario -no ens donen vides extra, però, ja que aquestes hi són en forma de trofeus per l'escenari- i també proporciona peça de puzzle) que serviran per desbloquejar algunes portes de la cova de la Gruntilda, 5 éssers de colors anomenats Jinjo i peces d'un rusc que quan s'acumulen ens allarguen el comptador d'energia.

Un altre element col·leccionable són les calaveres d'en Mumbo Jumbo, un bruixot que a canvi d'un nombre d'aquestes ens transforma en algun animal, cosa imprescindible per dur a terme algunes de les missions de tots els escenaris, com ara aquesta competició amb un cocodril per veure qui es menja més tubercles amb cara.

En aquest cas n'hi ha de sobres, com també de plomes vermelles per volar amb la Kazooie o de daurades per activar la invencibilitat, dos moviments que aprendrem a mesura que avança la història, o uns ous blaus que haurem de disparar en algunes ocasions. Com es pot veure, a cada món hi ha moltes coses per fer i aconseguir.

I són mons molt diversos i amb reptes prou diferents, on podem esperar les típiques ambientacions dels videojocs de plataformes, però també alguna d'original: en aquest cas ens movem per una muntanya, una platja, una mena de clavegueres, un pantà, una zona nevada, un desert, una mansió terrorífica en un cementiri, un vaixell en un port i un bosc que hem de visitar a les quatre estacions de l'any. 

La cova de la Gruntilda també és un món en si mateix, de vegades es fa una mica pesat de recórrer quan hem d'anar a un dels escenaris més avançats i allunyats de l'entrada, però allà també hi trobarem algunes peces de puzzle que s'activen des de cadascun dels mons, a més de la fada Brentilda, la germana bona de la Gruntilda, que ens explica intimitats de la nostra enemiga que ens faran servei, si les recordem, al joc de taula amb què s'acaba l'aventura (tot i que no és el final-final, que només apareix després dels crèdits i que haurem de fer si volem vèncer del tot la bruixa). 

També serà sobretot a la cova quan la Gruntilda ens anirà dient coses, sempre de manera rimada, fent rodolins que almenys en anglès funcionen, però no sé què s'ha fet en traduccions d'aficionats, si és que existeixen. És part de l'humor que impregna el Banjo-Kazooie, típic de la desenvolupadora britànica, i que inclou també alguns elements escatològics, com la necessitat de ficar-se en un vàter o els rots amb què es comunica un dels personatges que coneixem, en un joc on aquests sempre emeten sorollets per una barreja de limitacions tècniques de l'època i el format de cartutx original i l'estil de Rare. Amb això s'aconseguia apel·lar tant al públic més jove com al més gran, que entén les coses d'una altra manera i amb unes altres connotacions.

A més, hi ha referències a altres títols de la companyia, com ara el número 1881 d'uns barrils, que ve del mític Atic Atac, la foto d'en Conker (del Conker's Pocket Tales i el Conker's Bad Fur Day), o el tauró que ens persegueix quan al món de la platja entrem a l'aigua, que trobo que és una referència al de l'Snake Rattle 'n' Roll, també de Rare, però tot i que funciona igual no veig que ningú més hagi pensat que ho és. Doncs bé, com aquestes, unes quantes referències més.

La versió en alta definició per a la Xbox 360 aporta, evidentment, aquesta clara millora gràfica pel que fa a nitidesa. Sembla ser que també arregla algunes coses que no acabaven d'anar fines i fa algun petit canvi més per millorar l'experiència de joc, a més d'eliminar les referències a Nintendo (llevat d'una Game Boy que apareix dins la casa d'en Banjo), i és que Rare va ser comprada per Microsoft el 2002 i des de llavors hi pertany. 

Hi ha, però, un canvi que val la pena destacar, més que res per la curiositat: originalment es pretenia que mitjançant l'obtenció d'una clau de gel i uns ous misteriosos -que, a diferència de la clau, visible durant la partida, apareixen quan hem acabat el joc- ens donarien alguna cosa per a la seqüela, el Banjo-Tooie, però sembla que es va descartar perquè requeria canviar de joc en menys de 10 segons i les revisions de la consola a partir de 1999 impedien que el truc funcionés. Allò va generar teories i llegendes, però per a la versió Xbox Live Arcade, a la que he jugat jo, de 2009, la característica finalment es va implementar, i permet que apareguin certs objectes al Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts, de 2008.

Estic content d'haver jugar, per fi, a aquest clàssic de la Nintendo 64 i dels videojocs en general que tenia pendent. Reconec que em feia mandra, i que la qüestió de les càmeres als plataformes 3D de l'època de vegades és el pitjor enemic que ens trobem, així com el control sota l'aigua, però el Banjo-Kazooie desprèn una personalitat pròpia malgrat les evidents inspiracions, i és un joc molt simpàtic i agradable de jugar, amb una banda sonora encomanadissa de Grant Kirkhope (una llegenda de Rare fins que la va deixar el 2008), dissenys entranyables de l'encara treballador de la companyia Gregg Mayles, mecàniques i habilitats de tota mena, sorpreses i diversos nivells d'exigència -podem col·leccionar-ho tot o no-, que lliga amb la filosofia Nintendo per a la qual es va crear, res a veure amb algunes propostes molt difícils de la Rare dels 8 bits (Spectrum i NES), però alhora amb un estil i un humor marca de la casa.

No recomanaria especialment jugar-hi si venim d'un Mario tridimensional i busquem descansar una mica d'aquest tipus de joc, però si volem una experiència similar perquè fa temps que no hi juguem, o ens ve de gust jugar a un altre referent del gènere, llavors sí, és d'allò més recomanable. I, de pas, veiem l'origen -tot i que en Banjo va debutar al Diddy Kong Racing- d'un parell de personatges que poc o molt han anat apareixent en diversos videojocs, i que per exemple han estat convidats al Super Smash Bros. Ultimate de la Switch, en el que és la seva aparició més recent.

Cinema i videojocs: Rambo

Em faig creus que no hagués fet, fins ara, cap entrada dedicada als videojocs de la saga Rambo, però ara que m'hi he ficat aprofitant l'estrena de la cinquena entrega, val més tard que mai, així que ara veurem quines van ser les adaptacions en format electrònic d'aquesta franquícia d'acció tan coneguda, i tan sovint injustament menyspreada. 

Com ja sap qualsevol fan de la saga, i si no ja us ho dic ara, la primera pel·lícula, First Blood, era diferent de les posteriors, i no és una pel·lícula de guerra. En comparació té menys acció, i va sortir el 1982, de manera que no ens ha de sorprendre que els primers videojocs estiguessin basats directament en el segon film, de 1985, quan ja havien sortit diverses consoles més avançades que les que hi havia l'any que jo vaig néixer. 

Començarem amb el Rambo per a l'MSX, un joc de Pack-in-Video del mateix 1985 que, de fet, ja va tenir una entrada en aquest blog perquè hi havia jugat força de petit. 

Allà hi deia que me'l volia acabar aquell 2010 i que un altre dia parlaria del Rambo III de la Mega Drive i fins i tot que acabaria fent una entrada de Cinema i videojocs sobre la saga. Sembla que aquesta última és la primera de les promeses que compleixo, 9 anys després.  

Ja veiem que és un joc senzillet, però més o menys captura l'esperit de la pel·lícula, en què a en Rambo li proposaven anar a una missió de rescat de presoners de guerra al Vietnam a canvi de cancel·lar-li la condemna a treballs forçats que estava complint. 

I si l'MSX va tenir aquest joc, els altres grans microordinadors de l'època (Amstrad, Commodore 64 i Spectrum) en van tenir un altre de diferent, desenvolupat per Ocean, que veurem a continuació. 

La mostra és, naturalment, de la versió Commodore 64, i podem veure que la idea és força similar: vista gairebé zenital i molts trets a tort i a dret, tot i que és evident que els gràfics en aquest cas estan més treballats. Se'l va comparar, i amb raó, amb l'Ikari Warriors d'SNK.

El Rambo: First Blood Part II de la Master System, llançat el 1986 i desenvolupat per la mateixa Sega, sí que s'assembla a l'Ikari Warriors, però en tot cas sembla la millor versió en videojoc d'aquella pel·lícula que s'havia llançat fins aquell moment.

Com a curiositat, era una localització i adaptació del joc japonès Ashura, que ens posava a la pell de dos monjos budistes que havien de rescatar uns amics. Aquí ho podeu comprovar:

Aquell mateix any sortiria una altra proposta per a l'MSX, concretament l'estàndard MSX2, que tenia el títol de Super Rambo Special i el signava altre cop Pack-in-Video, amb resultats força més atractius que en l'entrega per al primer MSX. 

L'any següent sortiria, finalment, i ja era estrany que trigués tant, el Rambo de la NES, que feia així: 

Si en veure el vídeo esteu pensant que us sona d'alguna cosa us podeu reconèixer com a fans de la saga The Legend of Zelda, perquè el Rambo de la 8 bits de sobretaula de Nintendo és un clon del Zelda II: The Adventure of Link, i si no ens ho creiem només cal que mirem aquest vídeo:

Evidentment, no tot és clavat, però no hi ha cap dubte que la jugabilitat i els dissenys són exageradament inspirats en el joc de la mateixa Nintendo. Un cas similar, doncs, al de la Master System amb l'Ashura, però amb un títol de moltíssima més rellevància.

En fi, l'any 1988 s'estrenaria Rambo III, ambientada a l'Afganistan, i se'n van fer també adaptacions en forma de videojoc. La primera que veurem és la de la Master System, del mateix any:

Com podem veure, és un joc de trets i s'hi podia fer servir la Light Phaser, la pistola de la 8 bits de sobretaula de Sega. 

Però el videojoc que jo coneixia era de 1989 i s'havia desenvolupat per a la Mega Drive. El vaig conèixer a la consola del meu cosí gran i va ser un dels que em van fer voler aquell sistema, tot i que el joc no me'l vaig acabar comprant.

En aquest cas es combinaven fases de visió aèria amb combats contra enemics finals en què la càmera es col·locava darrere de l'amic John, cosa que quan era petit em fascinava. Algun dia m'hi hauré de posar.

Sobre aquella pel·lícula es van fer també jocs per a microordinadors, concretament Amiga, Commodore 64, Amstrad, Spectrum i Atari ST.



He decidit posar, aquest cop, la versió per a Spectrum, que fins ara no havia representat en les entregues esmentades que sí que havien sortit per a l'ordinador de Sinclair. I, per acabar amb el tercer film, la versió de Taito per a recreatives:



En aquest cas és un rail shooter com el de la Master System, i per tant la màquina ens feia jugar-hi agafant una arma. A més, convertia per primer cop el coronel Trautman en personatge jugable.

I ara fem un salt d'uns quants anys, perquè durant els anys 90 no va sortir cap joc basat en aquesta popular saga cinematogràfica, i hauríem d'esperar fins a l'any 2004 per veure'n de nous, tot i que en un format diferent:



Aquí vèiem el Rambo Forever, un joc per a mòbils llançat el 2004 que, queda ben clar, és un altre rail shooter, però l'any següent sortia una altra proposta cel·lular en Java:



Aquest Rambo On Fire recuperava l'estil dels clàssics amb vista superior, que sembla que és el que més li esqueia a la saga en forma de videojoc.

Però la recuperació de l'estil clàssic no s'acabava aquí, sinó que el 2008 va sortir per a PC un títol anomenat simplement Rambo que era un remake de la proposta d'Ocean per a microordinadors que hem vist al principi.



Aquell va ser l'any d'estrena de Rambo, la quarta pel·lícula de la saga, també coneguda com a John Rambo, i per això és natural que s'aprofités que tornava a estar de moda per llançar-ne més videojocs com és el cas d'aquest, també per a PC:



No es veu que hagi de tenir gaire qualitat, aquest Rambo: The Fight Continues, i tot i que no ho puc assegurar perquè no n'he trobat més material, sembla que se centra en l'escena final de la quarta pel·lícula -que, per cert, només té presència al món dels videojocs amb aquest títol-, en què el protagonista es fa amb el control d'una metralladora i massacra l'enemic, però l'escenari no era així, ni de bon tros.

En tot cas, també va ser aquell any que el personatge va tornar a les recreatives, i ho va fer amb aquesta màquina:



Era el Rambo (ja veieu quants videojocs es deien així a seques) de Sega, un joc de light gun que es basa en les pel·lícules Rambo: First Blood Part II i Rambo III.

Similar, perquè també era de trets en primera persona, arribaria uns anys més tard -per motius que desconec-, concretament el 2014, aquest altre videojoc:



Es tracta del Rambo: The Video Game, llançat per a PC, Xbox 360 i PlayStation 3, un altre rail shooter que en aquest cas té QTE (quick time events) i que, per primer cop, inclou la primera cinta de la saga.

Va tenir força mala acollida, però em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo algun dia, sobretot perquè el company Molsupo de Retroscroll el defensa, ell que també és fan de la saga cinematogràfica.



I si us estàveu preguntant com era que no hi havia cap joc de la saga que fos un first person shooter (FPS) o joc de disparar en primera persona, que és una pregunta legítima tot i que els gèneres triats per als videojocs que hem vist no eren gens desencertats, la vostra pregunta no quedarà resposta, però sí que en veiem un exemple amb aquest Rambo: The Mobile Game que va sortir el 2015 per a dispositius iOS.

Hem vist que realment se'n van fer bastants, de jocs d'en Rambo, més dels que jo coneixia, com a mínim. Una prova que la saga, diguin el que diguin, és immensament popular.

Compres: febrer de 2019

Ja ho vaig dir el mes passat, que volia fer bondat aquest 2019 i concentrar-me en el que tenia en comptes de comprar tant, i això continuo volent, cosa que no vol dir que durant el mes de febrer no m'hagi comprat res de res, i sense ser cap bogeria com el gener, el cas és que no m'he portat especialment bé. Però, això sí, m'he gastat pocs diners.

No acostumen a posar d'oferta els jocs de la línia ACA Neo Geo, i quan ho fan no són grans títols, però precisament per això, quan algun videojoc em cridava l'atenció però no vull pagar el preu habitual, he d'aprofitar aquests moments, combinats amb la visita al basar turc de Microsoft, i és així que he obtingut el The King of Fighters'95  per a la Xbox One.

Vaig molt endarrerit amb la saga Assassin's Creed, de la qual només m'he acabat la primera entrega, i tinc el recopilatori de l'anomenada Ezio Collection en format físic, però sembla que, per preus, acabaré la sèrie en digital, i és que hi ha ofertes que no es poden deixar passar, com la que m'ha permès fer-me amb l'Assassin's Creed Syndicate - Gold Edition, també per a Xbox One, amb tot el contingut addicional.

També per a Xbox One, però sense DLC -ja vindran en un altre moment, quan rebaixin encara més el season pass- m'he fet amb l'Assassin's Creed IV: Black Flag a un preu ridícul que on em va fer dubtar gaire.

Els Reis em van portar per a la Xbox One el Dragon Ball FighterZ, i ja vaig dir que no l'havia comprat abans perquè n'esperava una edició completa, però em vaig cansar d'esperar i em vaig comprar l'única edició disponible quan escric aquestes línies, la que no té cap DLC. 

Doncs bé, esperava que rebaixessin l'anomenat FighterZ pass, el paquet de lluitadors addicionals (i ara n'ha sortit un segon), perquè era l'únic que m'interessava -no vull pas els packs de música que no és la BGM de la sèrie i que no lliga amb els combats-, i ha passat i he aprofitat el moment per obtenir, així, en Goku i en Vegeta sense transformar, en Bardock, en Cooler, en Zamasu unit, l'A-17, en Broly, l'A-21 i en Vegeku superguerrer Blau. 

A aquest li tenia moltes ganes: Hamster és l'estrella dels llançaments arcade retro a la Switch, però hi ha una altra companyia, Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade, més cara i amb menys opcions de personalització i emulació.

Tanmateix, quan un joc m'interessa és això o res, i així he comprat -bé, en realitat l'he pagat amb punts acumulats de My Nintendo-, quan ha sortit a Europa, el Caveman Ninja, clàssic que coneixia de les revistes de la versió SNES, i que sempre m'havia cridat l'atenció, però que mai havia provat.

Ara que des de fa un temps els shoot'em ups em criden més l'atenció, poder comprar un títol digital que imita l'estil clàssic com és el Hyper Sentinel per menys d'1 euro era una oportunitat que no podia deixar passar, encara que no li havia fet cas fins ara, i ja forma part de la meva excessivament llarga llista de títols per a la Switch.

El que sí que tenia clar que em compraria quan sortís des que es va anunciar, i ha arribat després de passar al final de la llista de propers llançaments diverses vegades, tot fent-me posar molt impacient, era el Puzzle Bobble 2 de la línia ACA Neo Geo, també per a la Switch.

De jugabilitat senzilla i directa i copiada fins a l'extenuació, aquesta saga de Taito m'agrada des que d'adolescent em vaig comprar la tercera part per a la Saturn, a Occident rebatejada com a Bust-a-move 3. Ara ja tinc, doncs, la segona entrega de recreativa, que agafa la primera -publicada per a la Switch setmanes abans també- i la millora.

En una incursió en un Cash Converters, cosa que faig de manera molt esporàdica, he trobat aquest Dead Rising 2 per a la Xbox 360 a un preu molt baix, i el cert és que feia temps que el volia, encara que no estava entre les meves prioritats.

Ara ja tinc les tres primeres entregues i un parell d'spin-offs, però potser és hora que em posi amb la primera, que vaig començar segurament fa una dècada i es va quedar allà, víctima de les meves compres descontrolades i impulsives.

I, parlant d'impulsos, com que tinc en marxa un projecte per arreglar i restaurar la Game Boy de la meva germana, i com que els jocs que ella tenia sempre em van agradar -i ja me n'he comprat algun per tenir-lo a la meva col·lecció-, em va agafar el rampell de tenir el Tiny Toon Adventures: Bab's Big Break, que m'agradava molt, i me l'he comprat, com es pot veure cartutx sol i capseta de plàstic. Trobar-lo complet requeria més calés dels que estava disposat a pagar.

Gairebé al temps afegit entra aquest Forza Horizon 2 per a la Xbox One, d'una oferta nocturna de Media Markt.

Un títol que vaig poder provar amb la subscripció a Xbox Live Gold, però que volia tenir de veritat (poques vegades tinc el Gold actiu), i més ara que per motius relacionats amb les llicències ja no es ven digitalment.

Déu n'hi doret, també, el mes de febrer. No m'hi he gastat gaires diners, però sí que he fallat una mica en el meu propòsit de comprar menys per la part de concentrar-me en el que tinc i gaudir-ne. Què passarà al març, a banda de ser el meu aniversari?

Compres: desembre de 2018

Aquest mes hi podria haver moltes compres, encara que hi compti els regals quan me'n fan, però com que a casa ara fem només Reis, hi ha una sèrie de videojocs que són comprats al desembre, però que rebré al gener i, per tant, serà llavors quan sortiran a l'entrada corresponent. 

Això no vol dir que desembre hagi estat un mes de sequera, però sí de certa tranquil·litat, encara que sigui enganyosa.

Comencem amb el llançament del mes, un èxit de Nintendo que fa que la Switch tingui, per fi, una entrega de la popularíssima saga Smash Bros. amb aquest Super Smash Bros. Ultimate.

Més gran que mai, jo he tingut la mala sort de rebre'l 13 dies després del llançament per culpa d'una cagada de Seur i Fnac per la qual no s'han disculpat adequadament, però al final el tinc i, com que he fet una sèrie de tripijocs pel mig, m'ha sortit a meitat de preu.

També per a la Switch he comprat, de seguida que ha sortit, l'Arcade Archives Donkey Kong Jr.

Igual que el seu predecessor, per complicades qüestions legals no s'havia tornat a veure en versió recreativa des del seu llançament, el 1982.

No ens movem de Nintendo, però sí de consola, i passem a la GameCube, per a la qual he pogut comprar a un preu acceptable per a mi, tot i que la caràtula té més senyals d'ús del que m'hauria agradat i del que es veia a l'anunci, l'F-Zero GX, al darrere del qual feia molt que anava.

Ha estat possible perquè he aprofitat que una cosina política que viu a Anglaterra, però que és d'aquí i havia de venir per Nadal, va acceptar rebre'l a casa seva i, així, he pogut pagar un enviament baix, altrament es disparava massa.

Amb el mateix sistema però per a la Xbox 360 he rebut per fi el Mega Drive Ultimate Collection, amb més de 40 títols clàssics recopilats de la Mega Drive, però també alguns de desbloquejables de Master System i recreativa.

Tant l'un com l'altre els havia comprat al novembre, però fins ara no m'han arribat a causa del peculiar mètode d'enviament que vaig triar.

I acabo amb una compra per a la Xbox One que feia temps que volia fer, però que ha estat ara perquè la vaig trobar a un preu molt bo.

És l'Injustice 2 en l'edició Legendary, amb tots els personatges addicionals inclosos, on destaquen en Hellboy i les Tortugues Ninja, convidats especials en aquest joc de lluita de l'Univers DC la primera part del qual ja tenia en Xbox 360 i que m'encanta.

I això ha estat tot. Ja veurem què em porten els Reis, però segur que permetrà una nova entrada d'aquesta secció.

Els més difícils: Super Meat Boy

Feia ben bé quatre anys que no escrivia en aquesta secció, i de videojocs difícils n'hi ha molts. És evident que cadascú té els seus punts febles i el que és un títol assequible per a la majoria pot ser impossible per a algunes persones, perquè tot depèn de l'habilitat de cadascú.

Per a mi, per exemple, hi ha molts videojocs molt difícils que un altre superarà sense grans problemes. Aquesta secció, però, és per veure alguns dels que es consideren dificilíssims amb consens general. 

Ha estat en aquests anys que he comprat un joc indie del que contínuament sentia a parlar, un d'aquells clàssics moderns que criden l'atenció i que tard o d'hora s'han de provar. 

Es tracta del Super Meat Boy, de 2010, que va debutar a la Xbox 360 (consola on el tinc), va sortir poc després per a PC, el 2015 per a PS4 i PS Vita, el 2016 per a Wii U i aquest 2018 per a Switch.

En aquest tràiler del mateix 2010 podem fer-nos una idea de com és aquest joc que també està farcit de referències a d'altres títols -al principi, per exemple, la famosa escena d'en Max i l'Scott-, també en forma de cameos en pantalles extra, objectes col·leccionables que ens faran repetir les pantalles per intentar passar-nos el joc al 100% i moments de molta diversió.

Doncs bé, és considerat un videojoc molt difícil perquè, malgrat el seu aspecte bufó, el que ens trobarem és que morim constantment i hem de repetir la pantalla, cosa que per sort es pot fer de manera infinita, sense limitacions. 

També és afortunat el fet que cada pantalla superada queda gravada i no s'ha de repetir, però si no anem amb molt de compte, si no dominem el moment i l'alçada exactes en què hem de fer els salts, ens farem un tip de veure com el nostre protagonista, un tros de carn, queda destrossat cada pocs segons pels múltiples paranys que hi ha a les pantalles i pels nostres mals càlculs en el seu camí per trobar-se amb la Bandage Girl. 

En aquest vídeo veiem la repetició, que ens mostra de manera simultània els diversos intents que hem fet de superar la pantalla, i hi podem veure les morts que hem patit, juntament amb la vegada que ens ha sortit bé.

Una característica curiosa i que fa ben palès que el Super Meat Boy espera que morim, i que morim molt. 

Tot i així, malgrat diversos moments de frustració i de paraulotes per no haver aconseguit l'objectiu per un pèl, és un títol divertidíssim, addictiu, i per això té la bona fama que té i un lloc d'honor entre els clàssics indie moderns.

Compres: juliol de 2018

Me l'esperava més tranquil, el mes de juliol, però hi ha hagut coses inesperades, de les que poden venir en qualsevol moment. En la meva defensa he de dir, però, que he estat capaç de resistir la temptació de comprar dos videojocs que sortien aquest mes, però que vaig veure que no necessitava pas ara, i que per tant podien esperar. 

Dit això, comencem amb una compra que en realitat no compta com a tal, perquè és l'edició física d'un joc que ja tenia digital, quan encara no n'existia versió física, i per tant és com si simplement hagués pagat més per aquest producte, però tot i així la suma total està molt bé, i més per la qualitat que té tot plegat.

És el Sonic Mania Plus, la versió del Sonic Mania que hauria d'haver sortit des del llançament, amb canvis dins el joc, nous personatges i altres coses que es poden veure en aquest vídeo que vaig fer, com faig en aquests casos especials en què l'unboxing té interès:

Aquesta adquisició, doncs, no comptaria en la meva intenció de no superar el joc físic mensual, còmput en el qual havia acabat el mes anterior amb un saldo de -2, però com he dit al principi, juliol ha tingut coses inesperades.

No compta tampoc, és clar, el format digital, i aquest mes he comprat, per a Xbox 360, el Darkstalkers Resurrection, que compila els clàssics de lluita de Capcom Night Warriors: Darkstalkers Revenge i Darkstalkers 3.

D'aquesta manera podré provar la primera i la tercera part -no sé per què ho van fer així, però- d'aquesta saga d'un gènere tan poblat, fins i tot dins la mateixa Capcom, algun dels personatges de la qual he vist en títols de crossover.

Com que el Sonic Mania Plus no comptava, el títol "permès" de juliol seria aquest Donkey Kong Country 2 per a la Super Nintendo, guanyat en subhasta a eBay, amb el qual completo la trilogia, la tercera part de la qual vaig poder comprar, també en versió japonesa, quan vaig anar al Japó fa dos anys.

Ara falta que modifiqui la SNES perquè pugui llegir cartutxos japonesos, que és un tema que tinc pendent però que espero poder solucionar aquest estiu, a més de ser un dels objectius de l'any. I per fi podré jugar a la saga, que té continuacions a la Nintendo 64, la Wii i la Wii U. Ja toca.

I ens n'anem als -3 de "saldo" amb una altra compra que no esperava, i és que el van posar a un preu baixíssim a Amazon, aquest Batman: The Telltale Series per a la Xbox One, una aventura gràfica moderna que inicialment no m'atreia pas perquè tenia entès que es prenia massa llicències amb l'univers Batman, però pel preu que tenia l'havia de provar.

Això és tot pel que fa al mes de juliol, i sobre l'agost no goso dir res, però no crec pas que redueixi el saldo, no.

Compres: maig de 2018

Un nou mes amb cert moviment, que al final ha estat menys pel retard en la sortida d'un joc, que se'n va al juny, on ja veurem que consumeixo el "crèdit" i una mica més. Però concentrem-nos en el mes de maig, en què he comprat uns quants jocs digitals i dos de físics.

Aprofitant saldo de l'eShop de Nintendo que vaig aconseguir amb molt bon preu he adquirit un títol que em feia dubtar, perquè la gent deia que era un clàssic però que estava una mica desfasat i costava de jugar actualment.

Parlo del Double Dragon de recreativa, a la línia Arcade Archives, per a la Switch. Al final em vaig decidir per comprar-lo perquè el meu interès pel gènere beat'em up ha renascut amb força i tenia ganes de tenir-lo.

També volia un shoot'em up, shmup o "joc de naus" clàssic, i de la línia ACA Neo Geo hi havia moltes opcions per triar, però de moment m'he decantat per l'Aero Fighters 2, que em cridava l'atenció pels escenaris i l'orientació vertical.

Aquest és el que m'ho desquadra tot. No hi comptava perquè és de segona mà i evidentment no el tenia al calendari de llançaments, però el tenia al punt de mira des de feia molt de temps, i finalment l'he aconseguit al preu que volia i amb la caràtula normal, no Classics.

És el Lego Batman 2: DC Super Heroes per a la Xbox 360 (l'hauria pogut comprar en Wii U o Nintendo DS, però volia la possibilitat d'adquirir-ne els DLC, ja veurem si ho faré). Ja tenia el primer i el tercer, i em faltava aquest. Que no és que calgui jugar-hi per ordre, però deixeu-me ser primmirat.

Per a la Xbox One no m'he pogut resistir a l'oferta de l'Arcade Game Series 3-in-1 Pack, que per menys de 2 euros m'ha permès descarregar a la consola els clàssics de Namco Pac-man, Galaga i Dig Dug.

Tots tres els tenia ja al Namco Museum de la Switch, però són clàssics que no fa mal tenir en diversos sistemes, i a més a la Xbox One tenen assoliments, i força bons, que sempre és un al·licient.

El Pac-man 256 formava part de la mateixa oferta setmanal i, tot i que ja el tenia al mòbil i de franc, m'ha fet gràcia que entrés a la meva col·lecció de l'actual consola de Microsoft, i certament és un títol molt divertit i una gran versió del clàssic.

Finalment tenim l'Owlboy, un videojoc del qual reconec que no havia sentit a parlar fins que va sortir en digital per a la Switch, i en parlaven molt bé gràcies a la seva història i uns preciosos gràfics d'estil 16 bits. 

És un d'aquells casos de títols indie que tenen tant d'èxit que acaben sortint en format físic, i com que ha sortit molt bé de preu he volgut que formés part de la meva col·lecció.

Això ha estat tot aquest mes, que no ha estat poc en quantitat, però sí en despesa, que al capdavall també és important. 

Compres: novembre de 2017

Arriba un nou mes, el penúltim de l'any, i com no podia ser d'una altra manera hi ha hagut compres, que repassaré a continuació.

Com les altres vegades, les poso per ordre d'arribada a casa, no per importància ni preferència, i comencem amb una cosa que no és ben bé un videojoc.

La primera que m'ha arribat ha estat el pack dels 4 nous amiibos del The Legend of Zelda: Breath of the Wild, aprofitant l'avinentesa de la propera sortida del nou DLC The Champion's Ballad, que vaig reservar amb prou antelació per no tenir problemes i que em va permetre fer servir saldo acumulat al compte de Game per tal d'abaratir el total.

Són unes figures molt ben fetes, amb molt de detall, i atesa la importància dels personatges a la història del joc, em venia de gust tenir-les. Déu n'hi do, ja, la quantitat d'amiibos que tinc en general i de la saga The Legend of Zelda en particular.

Una compra d'octubre que arribava ben entrat el novembre: aprofitant l'avinentesa d'haver comprat el mes passat el contingut descarregable de pagament RAAM's Shadow del Gears of War 3 (Xbox 360), comprava també el joc de segona mà en subhasta per quatre duros.

La veritat és que té un petit desperfecte a la part de darrere de la capsa, però pel que em va costar no m'hi faré mala sang. Ara ja tinc la trilogia original, per tant toca jugar a l'1 i el 2 abans de ficar-me amb aquest. I comprar el Judgment i la quarta entrega numerada, ja per a Xbox One, més endavant.

Més segona mà, aquest cop per a la Nintendo 3DS, perquè he comprat, després de donar-hi moltes voltes perquè intento mantenir-me tan purista com pugui i jugar als jocs a la seva consola original, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, la versió per a la portàtil de Nintendo del que està considerat un dels millors videojocs de la història.

Sense les 3D, o almenys només pel que fa a polígons, el tinc a la Nintendo 64, però no hi he jugat mai seriosament i, per circumstàncies personals, tinc molt poc temps per jugar a casa, de manera que la meva salvació és el joc portàtil, i per sort la 3DS té al seu catàleg -des del primer any, però fins ara no m'ho havia plantejat- l'aplaudida remasterització, amb millora gràfica i implementació de les 3D estereoscòpiques, del clàssic de 1998.

No hauria dit mai que em compraria un joc de golf, però el Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS) estava en liquidació a Amazon, d'importació francesa, i he decidit donar-li una oportunitat, ja que n'he llegit coses que m'han convençut.

Encara hauria dit menys que adquiriria un simulador de granja amb elements RPG com l'Stardew Valley, però aquest títol indie ha tingut una bona collita de valoracions i he tingut l'oportunitat de comprar-lo, digital -es parla d'una futura edició física, però tant se val-, per a la Switch a gairebé meitat de preu gràcies a la possibilitat, no facilitada però sí permesa, de fer compres a les eShop d'altres països.

Digital també ha estat l'adquisició, per fi, del Thimbleweed Park per a la Xbox One. Ha sortit també a la Switch i es parla de possible edició física, però amb rebaixes del Black Friday m'ha sortit per tan poquet que ja em va bé així.

Un clàssic modern, multipremiat, que no havia provat a la Xbox 360 i que ara ha sortit, 6 anys després, a la Switch. La portabilitat que permet la consola i el bon preu que vaig aconseguir amb una sèrie de descomptes em van fer decidir a comprar, sense esperar una hipotètica i futura rebaixa, el mític The Elder Scrolls V: Skyrim per a la nova consola de Nintendo, i m'està agradant molt.

El vaig poder provar fa uns mesos de manera gratuïta durant un cap de setmana i em va agradar molt més que no em pensava, i finalment, aprofitant una nova rebaixa digital i que tenia saldo en basars estrangers de la Xbox One per gastar, he adquirit el Rocket League.

També d'oferta, i també comprat en un basar estranger per fer-la encara més interessant, he decidit descarregar-me el recopilatori The Disney Afternoon Collection, que en realitat són 6 jocs de la NES (DuckTales, DuckTales 2, Darkwing Duck, Talespin, Chip 'n Dale Rescue Rangers i Chip 'n Dale Rescue Rangers 2) amb modalitats extra i els sempre interessants assoliments.

No ho tenia clar quan va sortir, però sembla que aquests recopilatoris de clàssics són una debilitat meva, tot i que no és gaire purista jugar a aquests jocs en consoles diferents de les originals -i més quan me'ls podria ficar a la NES Mini, que seria el pas intermedi-, però bé, pel preu que tenia...

Per acabar, un altre de digital. Després de donar-hi moltes voltes, moltíssimes, i fer diversos càlculs, al final he adquirit el Wonder Boy: The Dragon's Trap per a la Switch, comprant-lo a l'eShop sud-africana, perquè estava d'oferta temporalment i quedava per un preu molt més baix que l'edició física del joc que ha sortit primer al Japó i a principis de l'any vinent a Occident.

Es tracta d'un remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System, que tinc i que no he tocat gairebé gens, i precisament per això no volia pagar gaires diners, però la part positiva és que permet triar entre els gràfics i la música de la versió antiga i els moderns, que són una meravella, res a veure amb el redisseny d'altres remakes que no m'agraden gaire, com el del Super Street Fighter II Turbo HD Remix o el del DuckTales Remastered.

I fins aquí un mes farcidet, en què el Black Friday s'ha notat poc, tot i que això és relatiu: he comprat coses, però les he passat perquè me les regalin els Reis.