Compres: desembre de 2018

Aquest mes hi podria haver moltes compres, encara que hi compti els regals quan me'n fan, però com que a casa ara fem només Reis, hi ha una sèrie de videojocs que són comprats al desembre, però que rebré al gener i, per tant, serà llavors quan sortiran a l'entrada corresponent. 

Això no vol dir que desembre hagi estat un mes de sequera, però sí de certa tranquil·litat, encara que sigui enganyosa.

Comencem amb el llançament del mes, un èxit de Nintendo que fa que la Switch tingui, per fi, una entrega de la popularíssima saga Smash Bros. amb aquest Super Smash Bros. Ultimate.

Més gran que mai, jo he tingut la mala sort de rebre'l 13 dies després del llançament per culpa d'una cagada de Seur i Fnac per la qual no s'han disculpat adequadament, però al final el tinc i, com que he fet una sèrie de tripijocs pel mig, m'ha sortit a meitat de preu.

També per a la Switch he comprat, de seguida que ha sortit, l'Arcade Archives Donkey Kong Jr.

Igual que el seu predecessor, per complicades qüestions legals no s'havia tornat a veure en versió recreativa des del seu llançament, el 1982.

No ens movem de Nintendo, però sí de consola, i passem a la GameCube, per a la qual he pogut comprar a un preu acceptable per a mi, tot i que la caràtula té més senyals d'ús del que m'hauria agradat i del que es veia a l'anunci, l'F-Zero GX, al darrere del qual feia molt que anava.

Ha estat possible perquè he aprofitat que una cosina política que viu a Anglaterra, però que és d'aquí i havia de venir per Nadal, va acceptar rebre'l a casa seva i, així, he pogut pagar un enviament baix, altrament es disparava massa.

Amb el mateix sistema però per a la Xbox 360 he rebut per fi el Mega Drive Ultimate Collection, amb més de 40 títols clàssics recopilats de la Mega Drive, però també alguns de desbloquejables de Master System i recreativa.

Tant l'un com l'altre els havia comprat al novembre, però fins ara no m'han arribat a causa del peculiar mètode d'enviament que vaig triar.

I acabo amb una compra per a la Xbox One que feia temps que volia fer, però que ha estat ara perquè la vaig trobar a un preu molt bo.

És l'Injustice 2 en l'edició Legendary, amb tots els personatges addicionals inclosos, on destaquen en Hellboy i les Tortugues Ninja, convidats especials en aquest joc de lluita de l'Univers DC la primera part del qual ja tenia en Xbox 360 i que m'encanta.

I això ha estat tot. Ja veurem què em porten els Reis, però segur que permetrà una nova entrada d'aquesta secció.

Videojocs animats: Donkey Kong Jr.

El fill del Donkey Kong original és un personatge que es mereixeria una reivindicació. Ja vaig parlar de la línia genealògica dels Kong en una entrada dedicada al realment genèric nom de Donkey Kong, i allà vaig explicar que era, segons una de les versions, el pare del Donkey Kong actual, mentre que en d'altres era el Donkey Kong que protagonitzava el joc de la Game Boy de 1994 (on en realitat sortia un Donkey Kong petit) i la saga Donkey Kong Country. 

En qualsevol cas, després de controlar-lo com a protagonista al Donkey Kong Jr. (recreativa, 1982, i NES el 1983), el vam poder veure al Super Mario Kart (1992) tot i que d'esquenes, i també va ser un personatge jugable al Mario's Tennis de la Virtual Boy i al Mario Tennis de la Nintendo 64, a més de sortir fent cameos en múltiples jocs de Nintendo. 

Fet aquest petit homenatge, després d'haver parlat fa temps de la de Donkey Kong Country, que segons la teoria que preferim també seria d'ell, aquesta entrada és en realitat per parlar de la sèrie de dibuixos d'en Donkey Kong Jr., que no va ser ben bé una sèrie pròpia, sinó que era un segment protagonitzat per ell en el contenidor anomenat Saturday Supercade, als Estats Units.

Van ser 13 episodis d'uns 12 minuts que es van emetre per primer cop entre setembre i desembre de 1983, i que compartien espai, entre altres dibuixos animats, amb els protagonitzats pel seu pare. 

Pel que fa a l'argument, si a la sèrie d'en Donkey Kong la premissa era que s'escapava del circ i era perseguit per en Mario, a la d'en Donkey Kong Jr. el petit simi segueix els passos del seu pare per ajudar-lo i salvar-lo, i ho fa acompanyat d'un adolescent d'estètica cinquantera que l'ajuda i li dona consells quan fa coses esbojarrades.

Alguns dels segments de Saturday Supercade van arribar a diverses cadenes de televisió de l'estat espanyol, per exemple el d'en Q*bert, que es va poder veure en català, i també va tenir aquesta sort la d'en Donkey Kong Jr., i tot i que no he estat capaç de trobar informació que concreti en quines cadenes es va poder veure, em diu en Parufito a Twitter que la recorda vagament en català.

El personatge: Donkey Kong

Quan fa un parell de dies vaig fer l'entrada sobre els "dibuixos animats" de Donkey Kong Country va revifar en mi la flama d'una vella intenció, la de fer una entrada sobre el propi Donkey Kong, tal com n'he dedicat ja unes quantes a diversos personatges cabdals de la història dels videojocs, i és el que em disposo a fer ara.

Perquè tots el coneixem, en Donkey Kong, però potser hi ha algunes dades d'ell que no tothom coneix, ni jo mateix, i trobo interessant que això deixi de ser així. En primer lloc aquest que veiem aquí dalt, la imatge que tothom en té, no correspon al DK original. De fet, és el seu nét. 

La primera aparició i per tant el naixement del personatge es produïa el 1981 a Donkey Kong, un títol del llegendari Shigeru Miyamoto on feia de dolent que impedia que el nostre protagonista, en Jumpman (posteriorment rebatejat com a Mario), arribés a rescatar la Pauline.

Doncs bé, aquell joc de Nintendo per a les recreatives, que seria versionat per a diversos sistemes domèstics i que es quedaria a les consoles de la Gran N un cop en va començar a fabricar, tindria diverses seqüeles, la primera de les quals el Donkey Kong Jr. 

Va sortir a les recreatives el 1982, en la seva versió de maquineta LCD Game & Watch s'anomena Donkey Kong II i aquest cop ens convidava a controlar el fill d'en Donkey Kong, que donava el nom al títol, i rescatar el seu pare d'en Mario, que el tenia engabiat. Aquell mico petit era el pare del que durant la major part de la història del personatge (és a dir, des de 1994) s'ha considerat en Donkey Kong, cosa que de fet ens està dient que en Mario pràcticament no ha envellit, mentre que els micos sí.

I tornem a esmentar el 1994 perquè va ser l'any en què, per una banda, el joc original va rebre una magnífica nova versió per a la Gameboy, i per l'altra va debutar la saga Donkey Kong Country, una meravella amb gràfics pre-renderitzats i del gènere de les plataformes pures que va tenir tres entregues per a la Super Nintendo, amb un equivalent de tres parts per a la Gameboy anomenat Donkey Kong Land (a partir de 1995) i on, a banda de tot això, coneixíem diversos nous personatges com en Cranky Kong, que és el Donkey Kong original, i el nou Donkey Kong, el d'ara. 

El personatge que controlem en aquests jocs és, doncs, el nét de l'original, que al seu torn té un nebot, en Diddy Kong, i en definitiva el que des de llavors, en tots els jocs que no pertanyen a la línia Mario vs. Donkey Kong (situada temporalment a l'època en què en Cranky era en Donkey) duu aquest mític nom. 

Aquí veiem en Cranky al Donkey Kong 64 (Nintendo 64, 1999), que seria el salt a les 3D de la línia Donkey Kong Country, tot i que el 2010 la Wii rebria el celebrat Donkey Kong Country Returns, que recuperava el títol. 

A la Gamecube el simi gegant tindria jocs com aquest, el Donkey Kong Jungle Beat, original com ell sol perquè es controlava amb els bongos i amb alguna seqüela directa o espiritual, i cal destacar també el Donkey Kong Jungle Climber (Nintendo DS, 2007), que ens feia avançar a través de lianes i sense tocar el terra. 

Així, el personatge ha seguit des de mitjan anys 90 una evolució pròpia i de dolent del primer joc d'en Mario ha passat a ser una figura que no podem situar en cap dels dos bàndols, però que ja només coincideix amb el lampista italoamericà en jocs que els enfronten directament com l'esmentada sèrie Mario vs. Donkey Kong (on en DK és l'actual Cranky) o els de competicions "esportives" o de lluita, dels quals veurem tres exemples a continuació:

Aquest joc és naturalment el Super Mario Kart, de 1992, previ al "canvi generacional", i el Donkey Kong que hi corre és el Junior, però a partir de llavors totes les altres entregues de la saga l'han tingut d'adult com un dels membres grans i pesats de la plantilla. Al Mario Kart Double Dash!!, de la Gamecube, anava acompanyat d'en Diddy Kong, que tornaria només al Mario Kart Wii i que protagonitzaria el seu propi títol de velocitat, el Diddy Kong Racing (Nintendo 64, 1997). 

També el tenim a la saga Super Smash Bros. des de la seva primera entrega per a la Nintendo 64 el 1999, on sí que pot atacar físicament el seu antic enemic, que en tots els altres jocs tolera o, com a molt, intenta vèncer en competició. 

Finalment hi ha els jocs "esportius" (entre cometes perquè de realistes en tenen més aviat poc), entre els quals els de tennis, en què podem emparellar-lo amb el gran enemic d'en Mario, en Bowser, i enfrontar-nos-hi junts. 

Jocs de plataformes, de velocitat humorística, de lluita, de tennis, de futbol, de beisbol, de bàsquet, de Jocs Olímpics barrejats amb personatges de Sega... en Donkey Kong és des de fa molts anys un importantíssim personatge de Nintendo i de la història dels videojocs en general, però... d'on ve?

Aquest, ja n'havia parlat en fer una entrada dels videojocs d'en Popeye, és el Popeye, que Nintendo va llançar per a les recreatives el 1982. No es pot considerar un clon del primer Donkey Kong, però sí que hi veiem una certa semblança, en termes de jugabilitat i també en els personatges: un heroi, un enemic simiesc i una damisel·la en perill. També es va inspirar en King Kong, el mestre Miyamoto, i de fet Universal Studios va denunciar Nintendo, gens poderosa en aquell moment als Estats Units però igualment vencedora d'aquell judici.

Tornant al tema DK-Popeye he de dir que no és cap paranoia meva: el 1981 la companyia volia fer un joc d'aquesta franquícia, però no va aconseguir els permisos i va inventar nous personatges. Gràcies a allò va néixer el Donkey Kong, i el joc Popeye arribaria l'any següent amb les necessàries modificacions. 

Aquesta imatge publicitària d'un joc clònic i presumiblement il·legal ens serveix per tocar el darrer tema de l'entrada d'avui, que és el del nom del personatge. Se n'expliquen dues versions: la que personalment he llegit més vegades afirma que va ser un malentès telefònic en què el senyor Miyamoto va dir "monkey" i els nord-americans van entendre "donkey", però els va fer gràcia i així es va quedar.

L'altra versió és la que diu que els ianquis també es van fer un fart de riure, però aquesta vegada en Miyamoto hauria dit intencionadament "donkey" en associar l'insult de "ruc" a l'estupidesa, quan probablement en anglès correcte hauria estat més adequat "Silly Kong". El cas és que així es va quedar el nom del videojoc amb què Nintendo per fi va triomfar als Estats Units i d'una de les franquícies més emblemàtiques de la companyia i de la història dels videojocs, coneguda per tothom i referenciada un bon nombre de vegades en diversos mitjans.