Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Anàlisi: Super Spy Raccoon

Torno amb una anàlisi just després d'una altra, però hi ha un bon motiu per fer-ho, i és que l'actualitat mana i us vull parlar d'un joc que en el moment de la publicació d'aquesta entrada encara no ha sortit, però falta ben poc.

És gràcies a Flynn's Arcade, que m'ha proporcionat una clau per a la versió de Switch d'aquest videojoc, que us en vull parlar, i a partir d'aquí decidiu vosaltres mateixes i mateixos, però heu de saber que, com sol passar amb els jocs d'aquest publisher, durant uns dies es podrà adquirir amb descompte, si és que el preu normal ho necessitava.

Super Spy Raccoon és un joc de 2023 per a Steam que ara ens arriba a la consola híbrida de Nintendo i que va programar el desenvolupador indie Slain Mascot. Als crèdits descobrim que el filtre CRT -opcional- és obra d'en hiulit (creador del genial Murtop) i que el port a Switch, amb el Godot Engine, l'ha fet l'amic RAWRLAB (Spy Bros.: Pipi & Bibi's DX).

La seva proposta és, aparentment, propera a la línia d'altres jocs independents de caràcter arcade i aspecte pixelat fets a l'actualitat, però és força original: es tracta de superar pantalles fixes i anar fent loops, però aquesta vegada no hem de matar enemics, ni fugir d'ells. Bàsicament perquè no podem. 

El nostre protagonista és en Romeo Raccoon, un os rentador que ha de recollir, com a bon espia, document secrets escampats per la pantalla, sense que els enemics -ni els focus- el detectin. No hi ha res que ens permeti vèncer-los, hem de passar desapercebuts i prou, fent ús de les nostres habilitats de sigil, que bàsicament seran un timing molt precís a l'hora de saltar, pujar i baixar escales i amagar-nos darrere dels arbustos, però a cada pantalla hi ha una petita ajuda, una poció d'invisibilitat, que ens permetrà ser indetectables (no intocables) durant uns segons... al preu de restar 100 punts de la nostra puntuació.

No és un preu gaire alt, tot sigui dit, i val la pena pagar-lo per acabar la pantalla com més aviat millor, perquè com més de pressa ho fem, més punts tindrem en multiplicar-se per 10 els segons que ens quedaven de temps. Però també ens podem autoimposar el repte de superar les pantalles sense emprar aquesta ajuda, sempre que sigui possible, i és que hi ha un escenari en què fa la sensació que és l'única manera de fer-ho.

Després de cinc pantalles i una mena de combat final (que tampoc és un combat, sinó una pantalla més per superar, però amb un enemic a dalt de tot que ens llança raigs i tot de boles de foc que ens empaiten), el joc torna a començar, fins que se'ns acabin les vides... tot i que, si volem, podem continuar de manera infinita, a canvi de veure com la nostra puntuació queda reduïda a la meitat cada vegada que acceptem la proposta. 

Aquí és cosa de cadascú continuar o no, però aquells que busquin la puntuació més alta val més que no ho facin i vagin polint les seves habilitats, que les necessitaran perquè no és, en absolut, un joc fàcil. De fet, requereix molt d'assaig i error, i hi ha alguna pantalla especialment difícil (la de l'ascensor, si hi jugueu ja m'entendreu), però el Super Spy Raccoon té aquell esperit de recreativa dels 80 que ens empeny a tornar-ho a intentar una vegada i una altra. 

I ja que parlem del seu caràcter arcade, no ens ha de sorprendre que, tot i l'originalitat de la proposta jugable, hi hagi alguns clàssics que podem identificar com a inspiracions, com a mínim el Donkey Kong i l'Elevator Action. 

Pel que fa a extres, el joc ens permet posar aquests marcs que veiem o no posar-ne cap (com a la imatge de més amunt), filtre CRT opcional com deia al principi, i canviar el vestit del protagonista a mesura que els anem desbloquejant, tot i que l'efecte és només estètic. De fet, quan ens tornem invisibles, en la majoria de casos no el veurem ni tan sols nosaltres, el nostre personatge, cosa que dificultarà evitar les col·lisions, si bé el vestit de sèrie sí que ens permet veure-li la silueta blanca.

Super Spy Raccoon és un joc difícil, però addictiu, cosa que indica que ha reeixit en el seu objectiu d'imitar l'estil dels arcades de l'època que vol evocar, i amb uns reptes prou variats a cada pantalla com perquè resulti divertit. Un nou èxit, en definitiva, d'aquesta fornada de jocs d'estil retro amb mecàniques arcade.

 

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.

Repàs videojoquístic de 2020

Una vegada més, començo un nou any del blog amb un repàs sobre com va anar, videojoquísticament parlant i per a mi, l'any que acaba de marxar, el 2020, tot veient quins jocs vaig acabar i, en general, a quins vaig jugar.

Les circumstàncies que tots coneixem han suposat, per a molts i sense entrar en repercussions econòmiques, més temps a casa per gaudir de les aficions, però a d'altres no ens ha influït tant. Tot depèn de les circumstàncies personals. Jo no he tingut més temps lliure, tenint una filla petita, però sí que he jugat força més, i m'he acabat molts més jocs que de costum. Com s'entén, aquesta contradicció? Doncs perquè m'he centrat més, m'he fet una llista d'objectius i, sí, he sacrificat coses, tot rebaixant la proporció de còmics i sèries de televisió en favor dels videojocs. 

En aquestes entrades el que acostumo a fer, bàsicament, és parlar breument de cadascun dels jocs que em vaig acabar. Aquest cop, com que m'he centrat i he dedicat, com dic més amunt, més temps als videojocs, me n'he acabat uns quants més que altres anys, així que no faré el mateix, però sí que destacaré els més importants.

Com el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que vaig començar a l'aplicació de la Super Nintendo del servei online de la Switch i m'hi vaig engrescar fins que el vaig acabar. En comentar-ho amb els companys de Retroscroll alguns també s'hi van animar i en vam acabar fent un podcast. A banda d'això, jo m'ho vaig passar molt bé i vaig jugar, per fi, a aquest gran clàssic. 

En tornaré a parlar a l'entrada sobre els objectius per al nou any, però vull destacar aquí també que he acabat un altre gran clàssic, el Castlevania, del qual vaig gaudir en aquest cas a l'aplicació de la NES de l'online de la Switch, però a diferència del que va passar amb l'ALTTP, el vaig començar al gener i em vaig encallar en un punt que va fer que fins al setembre no me l'acabés. 

Vaig jugar a altres coses pel mig, és clar, però hi vaig anar tornant de tant en tant durant l'any, i entre una cosa i l'altra no vaig poder-me treure aquesta altra espina clàssica fins al cap d'uns quants mesos.

Una altra de les coses que formaven part d'aquest propòsit de centrar-me era anar acabant títols que tenia començats, i un d'ells va ser el meu estimadíssim Donkey Kong de la Game Boy, probablement el millor remake de la història, com explicava a l'entrada que li vaig dedicar a Retroscroll. 

No ha estat l'únic títol de Game Boy al que vaig jugar, perquè també vaig voler repassar el Kirby's Dream Land i, aquest cop, amb la segona ronda, més difícil, després d'acabar la primera. Tinc la intenció de jugar a força més títols de la saga, i havia de començar amb el primer, que a més és un clàssic de la meva infantesa. 

També tenia començat, però molt abandonat tot i que m'agradava moltíssim, el Rise of the Tomb Raider, i m'alegro d'haver-me obligat a mi mateix a continuar-lo i acabar-lo, perquè és un tipus de joc amb el qual gaudeixo molt, i amb uns estàndards de producció molt elevats. 

Ara estic pendent de la seva continuació, la tercera part de l'anomenada "trilogia reboot", el Shadow of the Tomb Raider, i quan el trobi a un preu que em sembli bo, l'adquiriré i no trigaré gaire a posar-m'hi.

Vaig aconseguir pagar també un deute que tenia amb la història dels videojocs, acabar-me el Super Mario Bros., que no és un títol en què es pugui desar la partida -bé, no en hardware real, que és on volia jugar-hi tot i tenir-lo en diversos llocs-, sinó que requeria tenir unes hores per davant i posar-m'hi seriosament.

Per fi vaig poder superar l'escull de la penúltima pantalla, la 8-3, de la qual no havia passat mai, i amb insistència -i un truc per continuar en comptes de repetir tot el joc- també va caure l'última, així que ja puc dir que m'he acabat aquest llegendari i revolucionari videojoc. No el conec al mil·límetre, com molts experts autèntics, però és una ratlla important que he pogut fer a la meva llista de pendents.

Un altre tros de clàssic, si bé no al mateix nivell, també estava ben amunt a la meva llista de videojocs pendents per acabar, i el 2020 m'hi vaig posar seriosament, en part esperonat per l'arribada de l'esperadíssima quarta entrega. 

Per fi em vaig acabar l'Streets of Rage, després d'insistir-hi i anar arribant cada cop una mica més lluny, allò que diuen d'anar dominant un videojoc a còpia d'assaig i error, i aconseguir-ho va ser de les experiències més satisfactòries de l'any, fins al punt que puc dir, almenys per ara, que és el meu videojoc preferit de la Mega Drive, i també va ser el que més em va agradar dels que vaig jugar l'any passat, com explicava als Retroscroll Awards.

No deixem els clàssics, perquè també em vaig acabar, tots dos seguits -no el mateix dia, sinó sense altres videojocs pel mig- els Mega Man 3 i 4, els del mig de la NES. És una saga que m'agrada des que la vaig provar per primer cop, però sempre anava deixant per a més endavant reprendre-la, i l'any passat ho vaig fer, i me'n vaig tornar a enamorar fins al punt d'acabar-me'n aquests dos títols en poc temps, i ja he començat a tastar-ne la cinquena entrega. 

2020 va ser també l'any en què em vaig endinsar més en el món dels videojocs indie, aquells títols creats per companyies petites, que lluiten per fer visibles els seus jocs i de vegades tenen èxit i la crítica i els premis els acompanyen, però no sempre.

Fa temps no els tenia en gaire bona consideració, ho reconec. No poden ser grans produccions com les que presenten les companyies fabricants de consoles gràcies als seus estudis interns amb pressupostos espectaculars, ni com els de les third-parties de més renom, però cada cop hi ha més propostes interessantíssimes, i en aquest sentit l'any passat vaig gaudir molt amb títols com el What Remains of Edith Finch, el Firewatch (que tenia començat d'abans), el Brothers: A Tale of Two Sons, l'Old Man's Journey, el Yoku's Island Express, el Gone Home o el Gris. Continuaré provant coses en aquest sentit, ja ho avanço.

A continuació la llista sencera dels videojocs que vaig acabar el 2020, entre els quals n'hi ha alguns que vaig jugar sencers durant l'any i d'altres que ja havia començat temps enrere:

• Untitled Goose Game - Xbox One
• The Legend of Zelda: A Link to the Past - Super Nintendo (via Switch)
• Old Man's Journey - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen - Famicom (via Switch)
• Firewatch - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu - Famicom (via Switch)
• Rime - Xbox One
• What Remains of Edith Finch - Xbox One
• Donkey Kong - Game Boy
• Super Mario Bros. - NES
• Rise of the Tomb Raider - Xbox One
• Gone Home - Switch
• Kirby's Dream Land - Game Boy
• Brothers: A Tale of Two Sons - Xbox One
• Quackshot - Mega Drive
• Valiant Hearts: The Great War - Xbox One
• Owlboy - Switch
• Castlevania / Akumajô Dracula - Famicom (via Switch)
• Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut (Wii U)
• Yoku's Island Express - Xbox One
• Limbo - Xbox One
• Gris - Switch
• Streets of Rage - Mega Drive (via Xbox 360)
• Banjo-Kazooie - Xbox 360 (via Xbox One)
• Mega Man 3 - NES (via Xbox One)
• Mega Man 4 - NES (via Xbox One)

26 jocs acabats, que no està gens malament en comparació amb la desena habitual, però que sempre sembla poc si ens fixem en tots els videojocs no ja que existeixen, sinó que tinc jo pendents. I també cal tenir en compte que alguns són curtets.

Per acabar, i com també és tradició des de fa alguns anys, aquí teniu el meu muntatge en vídeo del resum de videojocs als quals vaig jugar l'any passat. No me'ls vaig acabar tots, sinó que hi vaig jugar, i si apareixen al muntatge és perquè ho vaig fer tocant-los almenys dos dies. Espero que us agradi:

A banda de tot això, queden els objectius que tenia per a 2020 i posar-me'n de nous per a 2021, però això, com sempre, tindrà una entrada pròpia, que serà la propera.

Bon any 2021 a tothom!