Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer.