Anàlisi: Florence

He de reconèixer que no fa tant de temps era una mica reticent a jugar a videojocs curts, però ara que no tinc gaire temps, encara que em continuïn venint de gust els jocs que proposen una aventura llarga soc conscient que em convenen més els que no demanen una inversió de temps tan gran.

Així, sense pagar tampoc segons quins preus per videojocs digitals que duren poquíssim, i aprofitant les habituals ofertes, d'un temps ençà m'he anat comprant títols indie que han patit el mateix destí que la majoria dels meus altres jocs: anar a parar a la llista de "algun dia hi jugaré". És en aquest context que, havent-me encallat en un altre joc i volent descansar una mica per no acabar avorrint-lo, vaig mirar aquesta llista i em vaig posar aquest títol que ara analitzo.

Florence és, com diu la imatge, una història interactiva sobre l'amor i la vida, i també un petit i commovedor títol de l'estudi australià Mountain que Annapurna Interactive va publicar per a mòbils el 2018 i va portar a ordinadors i la Switch el 2020.

La seva protagonista és la Florence Yeoh, una noia de 25 anys independent però amb una feina monòtona i somnis aparcats. 

A mesura que veiem escenes del seu dia a dia, podem interactuar-hi mitjançant una mena de minijocs que revelen el seu origen tàctil, però que estan molt ben adaptats als controls de la Switch, plataforma on hi he jugat jo.

I gràcies a les tècniques narratives que empra ens adonem que és com si estiguéssim llegint un còmic, de manera que més que novel·la visual es podria catalogar com a còmic visual, i no precisament perquè hi hagi globus de text: no n'hi ha, el joc és pràcticament mut, més enllà del que transmeten les imatges i la deliciosa música de Kevin Penkin.

 

De què va, però, Florence? No hi ha gaire cosa a dir si no volem caure en els spoilers, però n'hauré de fer un de petit per poder continuar amb l'anàlisi: la protagonista coneix un noi amb qui comença una relació sentimental.

A partir de llavors som testimonis de les etapes que es visiten en aquestes situacions, escenes amb les quals ens podem identificar tant per experiències pròpies com per la manera de retratar la qüestió per part de diversos productes audiovisuals.

Evidentment, la trama no tindria sentit si no hi hagués conflicte, però no entraré en detalls. Només diré que, a banda de desenvolupar-se d'una manera colpidora argumentalment parlant, i amb una resolució sorprenent, el joc ens convida a tirar la història endavant amb aquests minijocs de caràcter divers i més aviat simbòlic que ens anem trobant.

En aquest sentit vull destacar l'ús de peces de trenca-closques per representar les converses entre la noia i el noi, molt fàcils de fer però més complexos a mesura que el diàleg se suposa que es va emmerdant. Brillant.

Florence és, amb una durada de menys d'una hora, la versió en videojoc del que podria ser perfectament un còmic costumista o un capítol autoconclusiu d'una d'aquestes sèries de format antològic sobre relacions humanes.

Preciós des del punt de vista audiovisual, punyent des de l'argumental, és excessivament curt, sí, però deixa un regust que convida a tornar-hi a jugar en el futur, tantes vegades com calgui.