Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.

Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer. 

Compres: octubre de 2019

El mes d'octubre no ha estat tan tranquil com esperava, però en realitat aquesta imatge està distorsionada pel fet que algunes de les coses que veurem han arribat aquest mes, però havien estat comprades abans.

Per tant, en realitat hi ha força calma des del punt de vista econòmic, encara que algunes de les coses que he d'ensenyar siguin potents. 

Anem per ordre d'adquisició, com sempre, i comencem pel Battle Princess Madelyn, joc digital per a la Xbox One que he comprat ara que ha estat d'oferta, però que feia temps que em cridava l'atenció. 

Un títol de plataformes i acció indie que té com a protagonista una nena anomenada com la filla del seu responsable principal, que li va demanar aparèixer en un videojoc. Com a pare d'una nena jo mateix, el volia perquè... s'inspira en el Ghouls n' Ghosts, un dels meus títols preferits. 

Precisament aquell joc és un dels que inclou el magnífic llistat de 42 títols (en realitat, 44, perquè el Mega Man: The Wily Wars, són els tres primers jocs de la trilogia recopilats) de la Mega Drive Mini, l'aposta de Sega per la moda de les rèpliques en miniatura de consoles clàssiques.

Es va anunciar amb moltíssima antelació, se'n van donar molts detalls i ens va meravellar a tots quan la vam poder tenir a les mans. Si voleu conèixer-ne més coses, en vaig parlar a Retroscroll.cat. 

WayForward és un petit estudi responsable de la saga Shantae, un dels seus productes més coneguts, i es va posar en contacte amb Arc System Works, que té els drets de la franquícia Kunio-kun actualment, per oferir-li una mena de spin-off d'homenatge a la saga, protagonitzat per les xicotes dels dos personatges més importants.

El resultat és aquest River City Girls -clara referència al títol River City Ransom-, un beat'em up que en principi era només digital, però que al mercat asiàtic ha rebut una versió física, amb doble CD de la banda sonora per a les reserves, i l'havia de tenir. 

Aquest no me l'esperava pas, però en veure'l d'oferta digital per a la Switch amb un descompte bestial, vaig buscar una mica d'informació i me'l vaig comprar.

És el Bastion, un RPG d'acció desenvolupat per una companyia indie i que havia passat per força plataformes fins que ha arribat a l'actual consola de Nintendo. Té força bona pinta, però a veure quan li puc dedicar temps.

Tornem a la Xbox One, perquè aprofitant una rebaixa -gairebé no ho hauria ni de dir, això, ja, perquè gairebé sempre que compro jocs digitals espero una oferta- he adquirit el Little Nightmares en la seva edició completa, amb els DLC, en versió digital. Existeix en físic, però era una rebaixa molt difícil d'ignorar. 

I el mateix dia 31 d'octubre, perquè ho han volgut fer coincidir amb Halloween, arribava el Luigi's Mansion 3, la tercera part d'aquesta petita saga de Nintendo que posava per primer cop com a protagonista en Luigi amb el joc amb què es va llançar la GameCube el 2001, provocant la decepció del públic, que esperava un nou Super Mario, i que després va resultar que era una petita joia i un dels títols més estimats del catàleg de la consola, amb una seqüela el 2013 per a la Nintendo 3DS i un remake per a la mateixa màquina el 2018. 

M'he acabat el Super Mario Galaxy!

La meva proverbial dispersió no només en els videojocs, sinó en tot el meu entreteniment, fa que completar un joc sigui per a mi una tasca difícil i molt esporàdica, i és per això que les entrades que dedico a parlar de títols que finalitzo apareixen, també, d'una manera tan irregular. 

Avui, però, m'enorgulleixo de dedicar-li un article a un dels millors videojocs no només de la segona generació dels 128 bits, sinó de la història dels videojocs en general.

El Super Mario Galaxy va sortir per a la Wii el 2007, any en què jo encara no tenia la consola (no va ser fins el febrer de l'any següent que me la vaig comprar en un rampell), i encara vaig trigar força temps a adquirir el joc (o fer-me'l regalar).

Malauradament no he dedicat a la Wii tota l'atenció que es mereixia, però el Mario Kart Wii i el que avui ens ocupa han estat els títols que he espremut més, i ara que per fi m'he acabat la primera gran aventura d'en Mario en aquella consola és l'hora de repassar aquesta llarga odissea.



Amb una història que aquest cop el duu a l'espai exterior, però amb el clàssic objectiu de rescatar la princesa Peach —en Bowser se l'ha endut, juntament amb el castell, a l'espai—, en Mario treballa sota l'assessorament de l'Estela (nom de la Rosalina a la versió en castellà), un personatge que debuta en aquest videojoc (i passa també pel Mario Kart Wii) i que dirigeix un observatori des d'on el lampista italoamericà pot accedir a un munt de galàxies, repartides en seccions que tenen noms i aparences d'estances d'una casa, tot i que l'observatori és més aviat una curiosa nau espacial.

Per tal de poder viatjar al centre de l'univers i lluitar contra en Bowser, en Mario ha de reunir unes estrelles de poder, que són 120 (número habitual dels objectes especials que hem de trobar als jocs d'en Mario des del Super Mario 64), i ho ha de fer en planetes i planetoides de tota mena (muntanya, platja, sorra, gel, foc, mecànics, aquàtics, fantasmagòrics...), cadascun amb uns reptes diferents i, el que és més important i innovador, forces de gravetat diferents.



No només això, sinó que controlem en Mario sovint de cap per avall, cosa que ens obliga a canviar els càlculs pel que fa a salts i moviments. Al Super Mario Galaxy es posava a prova, més que mai, l'agilitat del jugador en un entorn on no només trobem la profunditat pròpia de les 3D, que ja s'havia vist en jocs anteriors, sinó també planetoides i planetes que són, en realitat, plataformes esfèriques, com deia més amunt cadascuna amb la seva gravetat.

El que fa del Super Mario Galaxy una obra mestra és la diversió que ofereixen els seus variadíssims escenaris, amb un munt d'enemics nous però també un munt d'altres videojocs de la saga —i de la franquícia—, entregues que són homenatjades en aquest joc de diverses maneres, des de melodies fins a elements dels paisatges, passant naturalment per reptes similars, entre altres coses. De la mateixa manera, trobem bolets que ens donen poders especials, alguns ja coneguts i d'altres completament nous i que ja vaig comentar en una entrada sobre aquesta qüestió.



La dificultat de les pantalles i les missions, així com la seva durada, és diversa, i per tal d'obtenir les 120 estrelles haurem de visitar els planetes moltes vegades, cosa que ens permetrà, alguns cops, explorar zones que en d'altres missions estaven fora del nostre abast.

Aquestes missions, desbloquejades a mesura que avancem i disponibles amb certa llibertat d'ordre, poden consistir en derrotar un enemic, guanyar una cursa, aconseguir diversos objectes, reunir 100 monedes liles (com al vídeo que he posat, que pertany a una de les missions que més m'han costat) i altres reptes, entre els quals repetir alguna d'aquestes missions amb una limitació de temps o d'energia.



Amb tot plegat és un joc molt llarg, que demana moltes hores d'inversió, i una experiència divertida i enriquidora. En acabar-lo, a més, i com ja s'ha vist en d'altres títols moderns de la saga, se'ns dóna l'opció de repetir amb en Luigi, que té unes habilitats físiques lleugerament diferents de les d'en Mario (fet establert ja fa dècades), i unes missions una mica més difícils.

En el meu cas, a diferència del que vaig fer amb el Super Mario 3D Land —que seria el més semblant al Super Mario Galaxy per a una portàtil—, on tornar a passar les pantalles amb el germà d'en Mario i acabar amb tots dos personatges les especials en desbloqueja una última sense invertir-hi gaires hores, m'estimo més dedicar els mesos i fins i tot anys que suposaria repetir amb en Luigi i aconseguir l'estrella número 121 a la seqüela, Super Mario Galaxy 2 (2010).

Ara bé, si no el tingués no dubtaria a repetir amb aquest títol d'altra banda magnífic, extraordinari, fidel a la saga i alhora d'allò més innovador, que esdevenia el cim de la franquícia i explotava al màxim les possibilitats de la Wii tant pel que fa a gràfics com per la jugabilitat, basada en uns controls que barregen tradició i control per moviment (sacseig moltes vegades) del Wiimote, dues filosofies que van lligades i que s'han aplicat amb intel·ligència en aquest joc.

L'ovella negra: Mario is missing!

Sembla mentida, però fins i tot una franquícia tan popular com la protagonitzada per en Mario té una ovella negra, al capdavall el concepte d'ovella negra en si mateix no tindria sentit si no existís una família de renom amb què comparar aquesta desgraciada excepció. 

En el cas del lampista italoamericà més famós de la història, el videojoc que taca el seu d'altra banda impecable currículum és un que pertany a un gènere on és difícil excel·lir, tot sigui dit, però el cas és que si hi ha un joc d'en Mario dolent n'hem de parlar en aquesta secció.

El Mario is missing! va sortir per el 1993 per a la Super Nintendo, la NES i ordinadors, i en aquest cas els germans Mario, acompanyats per en Yoshi, tenen la missió d'aturar en Bowser, que s'ha establert a l'Antàrtida i vol fer servir un munt d'assecadors de cabells per tal de desfer el gel del Pol Sud.

Com que en Luigi és tan poruc decideix no fer l'últim pas i es queda fora del castell mentre en Mario hi entra, i quan aquest és capturat per l'enemic el seu germà no té altre remei que entrar-hi, aquest cop sol, i rescatar-lo, en el que seria el primer videojoc protagonitzat per en Luigi, circumstància que no es repetiria fins el 2001 amb el primer Luigi's Mansion.

Al vídeo vèiem una mica de la versió de la SNES, amb uns gràfics i una presentació que recorden inequívocament el cèlebre Super Mario World, però un cop dins és evident que no hi té res a veure, i no només per l'argument, sinó també pel que fa al desenvolupament del joc.

Aquí no hi ha plataformes, que són l'essència de la franquícia, sinó que és més aviat un RPG que ens obliga a parlar amb gent i explorar diverses zones del planeta (accessibles des del castell) per tal de reunir parts de monuments històrics i trobar en Mario, una excusa per a aquest títol educatiu i, per tant, orientat al públic més jove, amb la intenció d'ensenyar-li una geografia molt bàsica.

La versió de la Nintendo de 8 bits recorda potser més el Super Mario Bros. 3 pel que fa als sprites, però tampoc no fa gaire bona impressió.

Que es canviï el gènere no és dolent en si mateix, al capdavall els Mario & Luigi, també RPG, són força populars —sense arribar al nivell dels plataformes, és clar—, i no cal dir que els Mario Kart encara més, però la proposta de Radical Entertainment (NES) i The Software Tools (la resta de versions), perquè no va ser un títol desenvolupat per la pròpia Nintendo, no va agradar gens.

Entre altres problemes, pel que he pogut llegir en diverses ressenyes (no professionals, perquè d'aquestes no n'he trobat), destaquen el baix grau de diversió que hi podem trobar, agreujat pel nul repte que suposa aquest videojoc on no es pot morir i on el rellotge només determinarà la puntuació del final de la pantalla, uns gràfics mediocres més enllà del títol, l'obligació de respondre preguntes d'història de nivell superior al de l'edat del públic objectiu —i que tot plegat parteixi d'un argument absurd i forçat—, l'extrema facilitat a l'hora de vèncer els enemics de final de pantalla o la sensació que la intenció educativa era bona, però està mal implementada i dóna com a resultat un producte que embruta la imatge de la icona més important de la història dels videojocs. Sort que difícilment el tindreu al vostre catàleg, però si el teníeu a la llista de desitjos ja el podeu esborrar.

 

 

Jocs que no van sortir del Japó: Wrecking Crew'98

Malgrat que no és gaire habitual, hi ha videojocs protagonitzats per en Mario que no han sortit del Japó, ni tan sols en remakes, ni en recopilatoris de clàssics, ni a la Consola Virtual de la Wii. És el cas que ens ocupa, el Wrecking Crew'98, seqüela d'un altre joc que repassarem primer de manera breu:

Aquest és el Wrecking Crew original i, tal com vaig explicar a l'entrada que vaig dedicar a en Mario, representa el primer títol protagonitzat per la mascota de Nintendo en solitari (la seva primera aparició, però, es va produir el 1981 a la recreativa de Donkey Kong). 

Va sortir el 1985 amb la NES (l'any abans havia sortir a recreatives com a Vs. Wrecking Crew) i aquí el personatge ja es deia Mario (al Donkey Kong es deia Jumpman), però encara no era lampista. Wrecking Crew ens el presentava per segon cop com a treballador de la construcció, i hi duia un martell que després sortiria en d'altres jocs, com el Donkey Kong de la Gameboy, per exemple. El joc tindria més repercussions en el futur de la saga, però una d'elles va ser la seqüela:

El 1998 apareixia aquest Wrecking Crew '98 per a la Super Famicom, la Super Nintendo japonesa. Inicialment ho va fer per al sistema Nintendo Power, però uns mesos més tard va sortir també en suport cartutx, tot i que es va quedar allà i no ha sortit posteriorment ni tan sols, com deia abans, per a la Consola Virtual de la Wii, plataforma digital on han vist la llum uns quants títols que originalment no havien sortit del seu país d'origen.

El Wrecking Crew 98, que per cert incloïa l'original com a bonus, estava més enfocar a la competició entre dos jugadors que no pas a anar resolent la pantalla. Tot i així també hi ha una modalitat història, adaptada al Regne Xampinyó que surt a la gran majoria dels jocs d'en Mario, i amb en Bowser com a responsable de tots els mals. A la modalitat Versus es poden controlar tant els germans Mario i Luigi com aquells personatges que s'han desbloquejat a la modalitat Història, i també hi ha la modalitat Torneig, amb eliminatòries des de quarts de final. És una llàstima que no sortís, feia molt bona cara.

     

Malalts dels videojocs: Mario Kart a la vida real

Torna després d'un temps una altra secció que semblava que hagués deixat de banda, "Malalts dels videojocs". Avui volia que coneguéssiu gent sonada pel Mario Kart, cosa que entenc perfectament, perquè aquesta saga de Nintendo és una de les coses més addictives que s'han fet mai, amb el permís del Sunny Delight de llimona, els Filipinos (i succedanis) de xocolata blanca i les patates fregides.

Aquests hi posen molta voluntat, però no els queda gaire realista. Això sí, s'ho passen pipa.




I aquest dos nens fan servir la tècnica de l'stop motion, però també els queda còmic.

Si jo vaig pel carrer conduint i veig el tio del següent vídeo segur que tinc un accident de l'atac de riure que m'agafa:

En fi, que és una saga que desperta passions, com es pot veure. I no és estrany, com he dit abans. Sí, no us preocupeu, que un dia hi haurà un article dedicat a la saga dins "Grans sagues de la història dels videojocs".

El personatge: Luigi

En Luigi pràcticament no necessita presentació, tothom sap qui és. Si més no, tots sabem de qui és germà. Però des d'aquí volia reivindicar la seva figura, que va més enllà de ser una versió del Mario en uns altres colors, i més encara quan després dels primers jocs se li van assignar unes característiques de joc un pèl diferents de les del Mario en segons quins títols. De fet, encara que no fos així, no se li ha reconegut mai que les seves habilitats són, com a mínim, idèntiques a les del Mario. Però de tots dos germans, el que és baixet i rabassut és el que s'endú tot el mèrit, el protagonisme dels jocs i el favor de la princesa.


Primerament fem un repàs de la història del personatge: La primera aparició d'en Mario es va produir al joc Donkey Kong, quan encara era conegut com a Jump Man, però en Luigi no el vam veure fins el 1983, al joc de recreativa (i posteriorment de la Nintendo) Mario Bros.


Posteriorment va esdevenir el personatge que controlava el segon jugador del Super Mario Bros. de la Nintendo, fet que era habitual llevat del cas de l'estrany i no original Super Mario Bros. 2 que va arribar a Europa, on sempre podríem triar entre Mario, Luigi, Toad i la princesa Toadstool (ara anomenada Peach).

Sembla ser que el nom el va inspirar una pizzeria anomenada Mario & Luigi's que hi havia prop de la seu de Nintendo of America, però el que no se sap és què va motivar el seu creador, Shigeru Miyamoto, a l'hora de decidir que sempre seria a l'ombra del seu germà gran, més valent que ell.

Però d'alguna manera es va voler compensar una mica aquest greuge comparatiu i va poder protagonitzar alguns jocs. El primer d'ells va ser el Mario is Missing!, de 1993 i per a la NES i la Super Nintendo, un títol estrany i no produït per Nintendo on el lampista de verd havia de trobar el seu germà.




Molts anys més tard, en Luigi va protagonitzar el seu segon joc. Va ser el 2001 i per a la consola Game Cube, al títol Luigi's Mansion, un dels primers del cub de Nintendo. De fet, inaugurava la màquina i per primer cop ho feia ell en comptes del seu germà. Però novament era un joc estrany i va rebre molt males crítiques per part de la premsa especialitzada, si bé es va vendre força.



Després d'allò va compartir protagonisme amb en Mario en joc que no eren de plataformes, sinó RPG, com el Mario & Luigi Superstars Saga (2003, Game Boy Advance) i el Mario & Luigi: Partners in Time (2005, Nintendo DS). També és present a la llarga colla de jocs de la sèrie Mario Party: els tres primers per a la Nintendo 64, els 4 següents per a Game Cube, el Mario Party Advance de la Game Boy Advance, el Mario Party DS de la Nintendo DS i el Mario Party 8 de la Wii.


Evidentment, en els múltiples jocs esportius basats en l'univers Mario és un dels personatges sempre presents, i és on aprofita l'ocasió per combatre contra el seu germà i demostrar-li que, si s'ho proposa, el pot guanyar. Això ho veiem a les franquícies Mario Kart, Mario Strikers (de futbol), Mario Tennis, el Mario & Sonic en los Juegos Olímpicos (Wii i Nintendo DS), el Mario Sluggers (Wii) de beisbol o el Mario Slam Basketball (Nintendo DS). Però on té l'oportunitat d'estomacar-lo directament és a la franquícia Smash Bros (Nintendo 64, Game Cube i Wii):



Aquestes imatges són de l'entrega més recent, Super Smash Bros. Brawl, de la Wii.

Com a curiositat, al mític Super Mario 64 de la Nintendo 64 no era un personatge controlable, però al remake de la Nintendo DS això es va corregir. També en aquesta consola forma part d'un altre remake, més celebrat encara per les diferències que aporta respecte a l'original tot i respectar-ne l'essència, el New Super Mario Bros. I aquest cop se'l pot triar des del principi i sense que siguem en una partida de dos jugadors! I per a la consola de sobretaula de Nintendo de l'actual generació, la Wii, podem controlar-lo a Super Paper Mario, però també a Super Mario Galaxy si ens l'acabem i volem tornar-hi a jugar.



Però així com en Mario és la parella o, si més no, l'enamorat de la Princesa Peach, en Luigi ho és de la Princesa Daisy, personatge que a Super Mario Land (Game Boy) era la noia que en Mario rescatava, però després va ser substituïda per la Peach i va tornar a aparèixer progressivament al cap d'una dècada en diversos jocs de l'univers Mario dels anteriorment esmentats, i ha estat assignada com a xicota d'en Luigi, de manera que tothom content.