Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.

El personatge: Toad

Ara que feia temps que no dedicava una entrada a un personatge icònic del món dels videojocs he decidit que aquest cop és el torn d'un que no és pas protagonista, ni un dels 5 personatges més populars d'aquest mitjà d'entreteniment (si n'agafem 10 potser sí), però sí que és una de les figures més recognoscibles del sector i, sens dubte, es mereix un homenatge.

Parlo d'en Toad, un simpàtic personatge que no podem evitar associar amb els jocs d'en Mario i amb Nintendo en general. De fet, la seva primera aparició es va produir al Super Mario Bros. (1985), on cada cop que derrotem en Bowser apareix —més gran que en Mario i en Luigi, per cert— dient que la princesa, en realitat, és en un altre castell.

És evident, i així ho assegura el seu creador, en Shigeru Miyamoto, que l'aspecte d'en Toad s'inspira en el dels bolets, que tan importants són als videojocs de la franquícia, però no només això, sinó que no hi ha un únic Toad: els Toads (nom occidental, al Japó és Kinopio) són una raça, els habitants del Regne Xampinyó, governat per la Princesa Peach. I en Bowser els transforma gairebé tots en les canyeries, els blocs i les monedes que omplen les pantalles de les aventures del lampista italoamericà i el seu germà.

En realitat, però, ha estat sempre un personatge principalment no jugable, amb tasques d'assistència com ara donar informació, proporcionar objectes i vides, presentar concursos i competicions, fer d'àrbitre o de punt de desar la partida. Ara bé, no han estat poques les ocasions en què se l'ha pogut controlar, com ara al Super Mario Bros. 2 (1988), que com ja vaig explicar no és l'autèntic Super Mario Bros. 2, però sí que va marcar aquesta fita i va fer diverses aportacions a l'univers Mario que s'hi han quedat per sempre.  

En Toad tindria el seu primer paper de protagonista absolut al Wario's Woods, aparegut el 1994 per a NES (al vídeo) i Super Nintendo, tot i que com podeu veure no és un títol del gènere de les plataformes. I trigaria a repetir, però ja ho veurem després.

Pel que fa als jocs que sí que són de plataformes, una altra de les seves aparicions destacades és la que fa al New Super Mario Bros. Wii (2009), de la Wii, però no amb l'aspecte amb què estem acostumats a veure'l, tant a ell com els seus congèneres clònics.

En aquell joc, per primera vegada, fins a 4 jugadors humans poden dur cadascun un personatge, i entre els seleccionables hi ha el Toad blau i el groc, l'aspecte dels quals s'altera, lògicament, quan agafen segons quins objectes. El mateix passaria al New Super Mario Bros. U (2012), per a la Wii U.

A la mateixa consola el recuperaríem, en la forma de Captain Toad amb què se l'arriba a veure al Super Mario Galaxy, al títol Super Mario 3D World (2013), fet destacable perquè ha generat un spin-off que ha d'arribar enguany per a la consola de sobretaula més recent de Nintendo amb el nom de Captain Toad: Treasure Tracker.

Hem esmentat les principals aparicions jugables del personatge en videojocs de plataformes o allà on fos protagonista, però també se'l pot controlar breument al Mario & Luigi: Superstar Saga (Gameboy Advance, 2003) i en alguns minijocs. I, és clar, també tenim desenes i desenes de jocs on assumeix diverses funcions encara que no el puguem controlar, i un fotimer d'aparicions estel·lars i/o en forma de cameo en títols tant de la franquícia Mario com en d'altres jocs de la casa.

En Toad (o els Toad) també el trobem en videojocs que no són de plataformes, com ara els esportius, els Mario Party o els d'en Mario i en Sonic als Jocs Olímpics, i no sempre hi és en forma jugable (als Smash Bros., per exemple, fa de "moviment especial" de la Peach, als primers Mario Party només feia de presentador i només és jugable als dos primers Mario Tennis), però un dels productes derivats del llegendari Super Mario Bros on més destaca aquest personatge és la saga Mario Kart, on el veiem i el podem escollir com a pilot en totes les entregues, que sempre tenen també alguns circuits dedicats a la seva imatge.

Igual que als altres videojocs on apareix, no és un dels més potents, en absolut. En Toad és un personatge entranyable, simpàtic i un gran aliat, que s'amoïna per la Princesa Peach, però també és poruc i té un cos no gaire apte per a l'acció. És més aviat un símbol, un representant del seu poble, un ajudant valuós i un ésser estimat (o odiat, vés a saber) pels videojugadors, que no pas un protagonista nat. 

Aquí tenim un altre exemple de la possibilitat de controlar-lo en un títol no de plataformes. En aquest cas és el Mario Smash Football (Gamecube, 2005), també conegut com a Super Mario Strikers, que tindria una seqüela amb el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), on podem portar en Toad com a membre dels equips, fer que xuti i passi la pilota, però en canvi no és el líder de cap dels conjunts que hi apareixen.

Tanmateix és un personatge important dins l'univers Mario, i com a tal apareix en moltes de les adaptacions de la franquícia en d'altres formats, com ara els còmics o els diversos dibuixos animats protagonitzats pels germans lampistes. Naturalment, el podem veure també en tota mena de marxandatge.

Ja hem vist que, tècnicament, no és un únic personatge, o que segurament no totes les vegades que el veiem es tracta del mateix Toad, o que n'hi ha moltíssims d'iguals. I hem vist també que n'hi ha variants amb altres colors i indumentàries, però encara que no sigui estrictament el Toad que coneixem hem de veure dos casos especials que, de fet, són personatges diferents, començant per la Toadette, la germana d'en Toad.

Aquesta versió femenina d'en Toad va debutar al Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003) acompanyant el nostre homenatjat com a personatge assistent, i des de llavors ha tingut diverses aparicions als videojocs de la colla, principalment en papers auxiliars i fent cameos, com en Toad, però amb algun cas també jugable, sobretot en alguns dels Mario Kart, alguns Mario Party o els dos jocs de beisbol d'en Mario que han sortit fins ara amb aquests personatges, Mario Superstar Baseball per a la GameCube i Mario Super Sluggers per a la Wii, el segon inèdit a Europa.  

L'altra "variant" destacable, perquè com deia és un personatge diferent, és en Toadsworth o Mestre Kinopio, una mena de Gran Barrufet que és el referent ancià dels Toads i que va debutar al Super Mario Sunshine (GameCube, 2002). Des de llavors, sobretot ha tingut papers auxiliars i un parell d'aparicions jugables, que són les dels videojocs de beisbol que esmentava més amunt.

Es podria dir que en Toad és el clàssic personatge secundari, però això no vol dir que sigui poc important. De fet, que tothom el conegui o com a mínim l'associï a l'univers Mario és precisament perquè per mèrits propis ha esdevingut un personatge molt important a la història dels videojocs.