Anàlisi: Super Mario Odyssey

En veure el títol segurament heu pensat alguna cosa com ara "però on va, aquest, parlant del Super Mario Odyssey el 2025?", i no us faltaria raó del tot, però penseu una cosa: és un blog sobretot de videojocs retro, i aquest joc és de fa gairebé 8 anys, així que compta com a vell, oi?

Fora bromes, la veritat és que ja vaig jugar al joc en el seu dia, com no podia ser d'una altra manera sent l'entrega tridimensional de les aventures del lampista italoamericà per a la Switch, però només havia fet el primer final. 

Em faltava el regne anomenat "La cara més fosca de la lluna", la prova final, el desafiament més dur del joc, un repte habitual des de fa temps a la saga, però abans volia aprofitar l'avinentesa per aconseguir totes les llunes que em faltaven, totes les captures, tots els temes musicals i tots els articles de les botigues, i per això he reprès aquest joc de 2017 el 2025, primer a la Switch i, quan ja la tenia, a la Switch 2. I ara que està acabat al 100%, és hora que en faci l'anàlisi. 

El Super Mario Odyssey sortia per a la Switch, la flamant nova consola de Nintendo de 2017, uns mesos després del llançament de la màquina, concretament el 27 d'octubre, i ens presentava l'original i innovadora idea -és l'única manera de fer un nou Mario d'èxit, i el motiu pel qual no surten cada any ni cada dos- de capturar personatges (amics i enemics) i objectes amb la seva gorra, una de nova, de fet, on s'ha instal·lat l'esperit dels barrets Cappy, cosa que li permet fer servir les seves habilitats o capacitats, segons si estem parlant d'éssers vius o inanimats. 

A més, també serveix per agafar objectes llunyans i fins i tot per rebotar-hi amb un salt en planxa, imprescindible per arribar a segons quins llocs. Per sort per als inútils com jo, no gaire sovint. 

Argumentalment, el joc té com a excusa de l'enèsim rescat de la Princesa Peach -encara lluny de l'empoderada de la pel·lícula de 2023-, amb la qual ara en Bowser es vol casar sense tenir en compte l'opinió de l'hereva del Regne Xampinyó.  

Per això, en Mario li haurà de seguir el rastre tot viatjant, amb la nau Odyssey, que té forma de barret (ja veieu quin és el tema del joc), per diversos regnes en què els desenvolupadors del joc fan gala d'una gran inventiva mentre també ens meravellen amb el seu disseny i, en general, posen el protagonista en ambients a què està acostumat (desert, gel, aigua...), però també molts altres que són nous a la longeva i prolífica saga, alguns de molt curiosos i sorprenents.

A més d'empaitar la seva nèmesi clàssica, en Mario haurà de fer front als organitzadors del casament que l'enemic ha contractat, que són els conills Broodals, i que faran d'enemics finals dels regnes. 

Com ha estat sempre tradició als jocs tridimensionals de la saga principal d'en Mario, hi ha elements col·leccionables, el principal dels quals, en aquest joc, són les llunes de poder, que equivaldrien a les estrelles que hem vist altres cops. 

S'obtenen de diverses maneres, entre les quals derrotant els esmentats Broodals, desenterrant-les, duent a terme algun desafiament de temps, guanyant curses, etc., cosa que dona molta varietat al joc. Després d'aconseguir-les, quan les introduïm a la nau Odyssey l'anem potenciant, la vela se li va ampliant, i ens permet arribar a regnes fins llavors inabastables. 

He dit que eren el principal element col·leccionable del joc, cosa que vol dir que n'hi ha més. Per una banda, tenim les monedes de tota la vida, 10 de les quals les perdrem cada cop que morim, però que quan les acumulem ens permeten comprar a les botigues del joc.

Hi venen, com a element més destacat, roba de tota mena per al nostre protagonista, i val la pena comprar-se-la tota -prepareu-vos per gastar milers de monedes en alguns dels vestits que es van desbloquejant cap al final- perquè en la majoria dels casos són indumentàries que fan referència a tota la història d'en Mario, picades d'ullet tremendes i en alguns casos molt específiques, com per exemple, sense voler fer gaires spoilers, el conjunt que porta al Super Mario Maker, els colors invertits amb què se l'havia vist en algun joc o la roba d'aviador del Super Mario Land. Per cert, en aquesta entrada parlava de diversos dels vestits d'en Mario, si us interessa el tema.

També tenim les monedes regionals, que són de color lila i tenen formes relacionades amb el seu regne. La seva funció, a més de la satisfacció personal d'obtenir totes les que hi ha en cada regne, és gastar-les en els diferents souvenirs amb què decorem l'interior de la nostra nau.

A més, també podem col·leccionar pistes de música -un altre apartat excel·lent del joc- i, ara ja relacionat amb la nova mecànica del joc, hi ha una llista de les possibles captures del Super Mario Odyssey, que no són totes imprescindibles, però si anem a buscar el 100%, com vaig fer jo, us agradarà tenir controlades.

La veritat és que n'hi ha de molt divertides, d'inesperades, d'altres de difícils de controlar... però sobretot són molt variades. Podem capturar alguns enemics, també algun amic, objectes, elements no del tot sòlids... Val a dir que, com a mecànica, és d'allò més innovadora i permet al joc estar a l'altura dels reverenciats Super Mario 64 i Super Mario Galaxy sense res a envejar-los i amb personalitat pròpia.

Per si la missió fos curta -no ho és gaire, ni tan sols si anem per feina i no pretenem aconseguir-ho tot-, un temps després del llançament del joc es va afegir un DLC gratuït en què en Luigi fa d'amfitrió d'un joc de buscar o amagar globus pels diferents escenaris, que és l'apartat online del joc. Personalment, no li vaig fer gaire cas fins que vaig veure que necessitaria desenes de milers de monedes per comprar tota la roba que deia més amunt, i aquest joc dels globus és la millor manera d'aconseguir-ne ràpidament.

El Super Mario Odyssey és una obra mestra que durant desenes d'hores ens fa explorar repetidament els extensos escenaris que el formen, ens hi fa fer coses que ens sortiran millor i d'altres que haurem de repetir moltíssimes vegades, i ens provoca centenars de somriures de satisfacció i nostàlgia amb les enormes possibilitats del sistema de captures, el retrobament amb enemics de tota mena extrets de la història del personatge i els nous que hi coneixem, la presència dels amics de sempre -i també algun retorn com el que veiem a la imatge de sobre d'aquest paràgraf i que en aquest joc té un paper força gran- amb diverses funcions, les seqüències en 2D pixelades -una delícia audiovisual-, les escenes animades o cutscenes, l'humor, els bellíssims i detallats escenaris...

Trigarem a tornar a veure un Mario d'aquestes característiques, de fet ja fa 8 anys que l'esperem, i amb l'equip que el va fer signant el recentíssim Donkey Kong Bananza, el primer plataformes 3D de la Switch 2 fet per la pròpia Nintendo, podem suposar que encara trigarem uns anys més en veure'l. Si el fan tan bé com van fer aquest, per mi que s'hi estiguin tant com calgui.

Anàlisi: Super Mario Bros. Wonder

Hi ha jocs que quan els anuncien, encara que faltin mesos per al seu llançament, ja es nota que seran especials. Encara que, en aquest cas, el segon Mario propi de la Switch -és a dir, que no era un remake ni un remaster ni un rellançament de cap mena- no era un Odyssey 2, sinó una nova aventura bidimensional, i amb prou semblances amb l'esgotada saga New Super Mario Bros. com per provocar un escepticisme inicial per part d'una part del públic.

He de dir que jo, segurament perquè només he jugat a un parell de títols d'aquella subsaga amb quatre entregues, no n'estic cansat, però soc capaç de veure que presentava poques innovacions a cada entrega i que era inevitable tenir la sensació de "més del mateix". Per tant, el joc que ens ocupa avui, almenys per les sensacions inicials que transmetia el metratge que se'n va veure al corresponent Nintendo Direct, era una aposta arriscada. Els ha sortit bé? A hores d'ara ja deveu saber que sí, però com que jo l'he acabat ara vull donar-ne la meva opinió.

Super Mario Bros. Wonder és el títol amb què Nintendo entenc que es va voler desmarcar una mica dels esmentats New Super Mario Bros., però alhora volia identificar el joc com a bidimensional, i hi afegia el "Wonder", que és la novetat principal d'aquesta nova proposta llançada per a la Switch a tot el món el 20 d'octubre de 2023. 

Sí, és un joc amb uns gràfics bufons, multijugador (opcional) i lluny dels píxels d'antany, encara que conservi la jugabilitat de la saga clàssica, però això no era res que no s'hagués vist gairebé 11 anys enrere al New Super Mario Bros. U (Wii U, més tard reescalfat per a la Switch). De fet, jo el veig com una entrega més dels New, però de la que es pot dir que fa un salt endavant com cal. 

I no passaria res, compte. La presentació està molt més aconseguida, amb un gran nivell de detall als objectes, escenaris i fons, trobem els necessaris nous enemics -sense deixar de banda els recurrents més emblemàtics- i, com n podia ser d'una altra manera, arriben nous poders proporcionats per un nou bolet, una nova flor i una fruita.

En aquest joc ens permeten llançar bombolles per atrapar els enemics o rebotar-hi nosaltres, perforar el terra o el sostre per desplaçar-nos més ràpidament o accedir a llocs inabastables, i la gran estrella, la transformació en elefant, amb la qual podem clavar trompades literals, tenim més força per destrossar segons quins blocs o podem agafar aigua que farem servir per interactuar amb elements de l'escenari. 

Aquesta vegada els personatges controlables -que podem canviar quan vulguem mentre siguem al mapa- són en Mario, en Luigi, un Toad groc, un Toad blau, la Peach, la Daisy -per primer cop en consola, prèviament disponible al Super Mario Run de mòbils-, la Toadette, en Yoshi, un Yoshi vermell, un Yoshi groc, un Yoshi blau cel i en Nabbit (12 en total), amb els Yoshis i en Nabbit com a personatges pensats per a la canalla, atès que no reben danys quan toquen enemics o perills de l'escenari -si bé poden morir en caure al buit-, a canvi de no poder-se transformar ni fer servir power-ups. 

Tots ells van de visita al regne veí de les Flors, liderat pel Príncep Florian, membre de la raça dels Poplins, una mena d'erugues amb flors al cap, i quan aquest els ensenya la Flor Meravella apareix en Bowser i se n'apropia, juntament amb el castell del príncep, i conquereix el regne. Evidentment, en Mario i companyia decideixen alliberar els seus nous amics del jou d'aquest vell i gairebé entranyable malvat de l'univers Mario.

L'aventura, doncs, té lloc en un regne nou per a nosaltres, dividit en zones temàtiques com s'espera de qualsevol videojoc de plataformes, cadascuna amb un munt de pantalles, proves i reptes on anirem obtenint les llavors meravella que hem d'acumular per tal de desbloquejar algunes parts del mapa i, sobretot, els enfrontaments contra en Bowsy, que és l'ambaixador del seu pare en aquest regne, probablement per decisió pròpia i unilateral. 

Super Mario Bros. Wonder té, també, col·leccionables per als més completistes, els que busquem el 100%, i tenen a veure amb dues novetats més: les monedes flor, que en la seva variant de 10 unitats esdevenen el col·leccionable més evident de les pantalles -a més de tocar el banderí en el seu punt més alt, un clàssic relativament recent de la saga-, i les insígnies que proporcionen efectes diversos (saltar més amunt, nedar més ràpid o planejar una mica, entre altres) i que recorden les dels RPG d'en Mario.

Amb les primeres podrem comprar coses a les botigues que anem trobant pel mapa, per exemple altres insígnies que no s'aconsegueixen d'una altra manera, o un altre col·leccionable que són les figures de... fusta? dels nostres personatges per posar on vulguem de l'escenari i que actuen com a punts de reaparició després de la mort d'altres jugadors, si les toquen quan estan en forma de fantasma, tant en el joc cooperatiu local com en l'online.    

Ara bé, la mecànica més interessant, almenys la que crida més l'atenció del joc, és l'esmentada Flor Meravella, que quan ens la trobem per l'escenari i la toquem provocarà uns efectes molt al·lucinògens a l'escenari i els seus elements, als personatges -que es transformen en coses, de vegades en enemics- o fins i tot al desplaçament per la pantalla, on podem trobar-nos surant o caminant però amb perspectiva zenital. Una autèntica bogeria que ens provoca un inevitable somriure mentre dura, que és fins quan trobem una de les llavors meravella.

El joc és ple de detalls, efectes visuals i sonors, racons secrets, obstacles i enemics de tota mena que li donen una varietat tremenda, a més que tornarem a entrar en aquelles pantalles on no ho hem aconseguit tot a la primera, i quan sí que ho aconseguim ens sabrà greu, en alguns casos, no tenir l'excusa per tornar a gaudir d'aquella "atracció" d'on acabem de baixar... a banda de l'infravalorat "perquè sí".

Musicalment, com passa en general amb els jocs d'en Mario, és possible que al principi pensem que tampoc és especialment memorable, però les melodies s'acaben encomanant, i al món del desert n'hi ha alguna que personalment trobo deliciosa. Tot plegat sense comptar amb alguns moments esbojarrats dins de les pantalles, perquè en aquest joc descobrirem que les plantes piranya són unes cantaires. I els efectes sonors també són d'alt nivell.

La possibilitat d'interactuar amb els escenaris en determinats moments és un dels elements més destacats del joc: podem empènyer canyeries, anar-nos-en al fons o a primer pla, trepitjar blocs musicals o regar unes plantes que deixaran anar monedes i altres ítems. 

A més, ens trobem unes simpàtiques Flors Parlants que són els únics personatges doblats amb petites línies de text que podem fer callar a les opcions, però que sembla que era un ajustament innecessari perquè la veritat és que són força simpàtiques. A més de caure'ns bé, fan comentaris i de vegades donen algun consell interessant. 

Com a curiositat, les podem fer parlar en diferents idiomes sense que afecti als textos de la resta del joc, i si en voleu una altra, he dit que eren els únics personatges doblats amb text, però els protagonistes també estan doblats... amb els clàssics sorolls i crits. La curiositat és que és el primer joc de l'univers Mario, des que té veu, en què ja no ha participat el llegendari Charles Martinet, que s'ha jubilat de la tasca, i ara de la veu del lampista se n'encarrega en Kevin Afghani. 

El joc cooperatiu, que he tocat poc però que va ser com hi vaig jugar el dia que el vaig provar per primer cop, és caòtic com solia passar amb els New Super Mario Bros. que ho permetien (els de la Wii i la Wii U -i després Switch-, vaja), i això sempre ho atribueixo a la diferència de nivell entre els participants, però aquí això queda una mica suavitzat pel que deia més amunt de l'existència de personatges de "nivell fàcil" -que d'altra banda és una llàstima que no es puguin agafar amb vulnerabilitat (i transformabilitat) normal- i les figures que permeten la recuperació ràpida dels "fantasmes". 

En companyia o en solitari, però, el Super Mario Bros. Wonder és un videojoc que fa honor al seu títol, una meravella que ho té tot: és preciós, variat, llarg -especialment si volem aconseguir-ho tot-, amb noves mecàniques divertides, nous enemics i elements de l'escenari imaginatius, i fins i tot considerat pel que fa al seguiment dels col·leccionables, perquè està tot ben registrat i és fàcil de consultar. A més, abans de cada pantalla podem veure el nivell de dificultat estimada que té, mesurada en estrelles, i és força acurada, perquè aquí hi ha pantalles que es poden superar gairebé amb els ulls tancats i d'altres que posaran a prova la nostra paciència (l'elevadíssima dificultat de l'última pantalla desbloquejable dels mons especials és directament cruel), amb un ampli ventall al mig, tot i que podem dir que és un joc que ens entrena molt bé, de manera gairebé imperceptible, per fer front als reptes més complicats.

Si teniu un mínim interès en l'univers Mario segurament ja teniu aquest joc o el voleu, però si us vau cansar dels New i l'heu descartat, trobo que faríeu ben fet reconsiderant la decisió. Obra mestra.

Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer. 

Compres: setembre de 2017

Aquest mes se me n'ha anat la punyetera pinça. No tant com quan em vaig comprar la Switch, però gairebé. I la gran majoria són coses que vaig reservar fa mesos, perquè calia, però també hi ha hagut coses del mateix setembre. 

Sense més preàmbuls, i per ordre d'arribada, tenim primer de tot una compra d'eBay de l'última setmana d'agost que m'ha arribat el primer dia d'aquest mes. 

Es tracta del Kirby's Epic Yarn, un aclamat títol de la Wii que aquí no hi havia manera de trobar a un preu raonable i que vaig comprar a un venedor britànic per 19,16 euros, enviament inclòs. I amb ell completo una mica més la col·lecció de la Wii i, per segon mes consecutiu, compro un títol d'en Kirby, que recordem que enguany ha fet els 25 anys.

Aprofitant una rebaixa que el deixava en 2,37 euros he descarregat -i continua la meva claudicació digital- la compilació Sega Vintage Collection: Streets of Rage, en què hi ha els 3 mítics títols de la Mega Drive, per a la Xbox 360.

Tot i que es poden trobar al recopilatori físic Mega Drive Ultimate Collection, sembla que l'emulació en aquest cas és millor, i a més té assoliments, cooperatiu online i una presentació molt atractiva. A més, comprar el tercer original per a la Mega Drive és per a rics i, de fet, aquest recopilatori digital permet, si es vol, jugar a la versió japonesa, que va patir molts canvis en arribar a Occident.

El mateix he fet amb Sega Vintage Collection: Golden Axe, i al mateix preu, tot i que els jocs no estan tan ben considerats avui dia, però com que no hi he jugat mai (no, ja ho veieu...), era un bon moment per fer-ho, sobretot també perquè a la Mega Drive no estan precisament barats. A més, el Golden Axe III no va sortir a Europa en el seu moment.

Sóc feble davant d'aquestes coses: si surt una edició definitiva d'un videojoc que ja tinc, però que no he estrenat... acostumo a comprar-me-la i em venc l'anterior. De moment em falta aquesta segona part, però comptant només un cupó de 10 euros de descompte de la Fnac per haver reservat l'Splatoon 2 el mes passat, el preu provisional del Rayman Legends de la Switch ha estat de  Wii U pel Rayman Legends: Definitive Edition de la Switch ha estat de 27,05 euros.

De tota manera ha estat una decisió difícil, perquè només guanya la versió de la Wii U en la portabilitat. De fet, sembla que pateix alguns problemes tècnics que no hi havia a l'anterior consola de Nintendo, com uns temps de càrrega una mica massa llargs i ocasionals baixades de frame rate, inapreciables però també inacceptables en una edició que s'anomena "definitiva". Aporta, a més, poquíssimes novetats. Però... quan tinc temps de jugar sobretot és fora de casa, així que la portabilitat de la consola híbrida de la Gran N ha estat determinant.

La Game Boy va ser la meva primera consola i me la continuo estimant molt, encara que no hi jugui gairebé mai. M'han arribat aquest mes, però els vaig comprar el 31 d'agost, tres jocs de la primera portàtil de Nintendo en perfecte estat, tots de subhastes del mateix venedor.

Per 27,85 euros, enviament inclòs, afegeixo a la meva col·lecció el Donkey Kong Land II (allà es va dir Donkey Kong Land, perquè el nostre Donkey Kong Land al Japó es diu Donkey Kong GB), el Motocross Maniacs, un dels jocs de la meva infantesa, i el Kaeru no tame ni kane wa naru, un RPG curiós que vaig descobrir precisament dedicant-li una entrada fa anys, perquè el The Legend of Zelda: Link's Awakening n'aprofita el motor. Tota la resta és diferent -argument, sistema de joc, to...-, però aquesta connexió es reflectiria posteriorment al joc protagonitzat per en Link amb algun cameo del Kaeru.

Les compres retro han continuat amb un pack de Mega Drive adquirit a eBay, format en realitat per quatre jocs, però un d'ells, el Sonic 2, ja el tenia i el tinc a la venda. Els que no tenia són aquests tres, petits clàssics com són el Rolo to the Rescue i el Kid Chameleon, amb les capses en un estat no del tot bo, però l'estrella del pack era el Castle of Illusion, que feia temps que buscava a un preu raonable i l'única manera ha estat en pack.

El preu total, com que m'he de vendre el joc que em sobra, no és definitiu, però han estat 55 euros amb enviament des d'Alemanya inclòs comptant els quatre jocs.

Ja veieu que continuo donant amor a consoles antigues, i també passa amb les que són més noves però tinc abandonadetes per culpa de la Xbox One i la Switch. La meva Nintendo 3DS no rebia un joc físic des de gener, però fa mesos que vaig reservar l'edició col·leccionista del Metroid: Samus Returns, una mena de remake amb força canvis del Metroid II: Return of Samus de la Game Boy, que precisament em vaig comprar també fa un temps.

El preu ha estat de 67,80 euros, gràcies a un descompte que hi havia a la web d'El Corte Inglés quan es va poder reservar i que compensava l'obligat enviament de 2,90 i, sens dubte, sortia millor que els gairebé 90 euros a què els va posar Amazon. L'he acompanyat amb els nous amiibos corresponents, el de la Samus Aran i el del Metroid de la col·lecció Metroid, cadascun a 12,90 euros, preu de Carrefour tot i que sembla que l'oficial és de 14,90, com es troben a tot arreu -si es troben-.

D'eBay, amb enviament gratuït i un preu final de subhasta de 24,99 euros, una mica per sobre del que volia pagar però clarament per sota dels preus que trobo sempre -i sense precintar!- he pogut aconseguir nou de trinca aquest Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, edició definitiva exclusiva quan va sortir i després llançada també en Xbox 360 y PlayStation 3, però que es considera guanyadora per la implementació del GamePad.

Dos jocs més per a la penúltima consola de Nintendo: els èxits indie anomenats Steamworld Heist i Steamworld Dig, en format físic, com a mi m'agrada, tot i que inevitablement amb el marc dels Nintendo eShop Selects, única manera de tenir-los en disc. Han estat 10,23 euros aprofitant una oferta de la Fnac i un cashback.

La compra estrella del mes ha estat la Nintendo Classic Mini: Super Nintendo Entertainment System o SNES Mini, per als amics, i reservada al juny, per si de cas, tot i que diuen que aquest cop no hi haurà tants problemes d'estoc com amb la NES Mini.

Abans que se'n confirmés oficialment la fabricació vaig afirmar que no creia que me la comprés, que segurament molts dels jocs que hi posarien ja els tenia en cartutx original, però al final hi he caigut, tot i que porta només 21 jocs (la NES Mini en duia 30) i val 20 euros més. Si no, me n'hauria penedit. Amb descomptes i tot plegat han estat 72,97 euros. 

I acabo, que no ha estat poc, amb una compra amb la qual no comptava, però una nit Media Markt l'ha posat a 4,90 euros a la seva web i aquest ben considerat Codename: S.T.E.A.M. de la Nintendo 3DS ha passat a formar part de la meva col·lecció.

Per acabar-ho de rematar, en realitat ha estat de franc, perquè Paypal em va donar un cupó de 5 euros per un error seu que no tinc cap problema amb no comunicar a aquests lladres.

Això ha estat tot. Poqueta cosa, oi? Ara sí, puc dir que el mes d'octubre serà més tranquil·let, o a aquest pas aniré a viure sota un pont.

 

El personatge: Toad

Ara que feia temps que no dedicava una entrada a un personatge icònic del món dels videojocs he decidit que aquest cop és el torn d'un que no és pas protagonista, ni un dels 5 personatges més populars d'aquest mitjà d'entreteniment (si n'agafem 10 potser sí), però sí que és una de les figures més recognoscibles del sector i, sens dubte, es mereix un homenatge.

Parlo d'en Toad, un simpàtic personatge que no podem evitar associar amb els jocs d'en Mario i amb Nintendo en general. De fet, la seva primera aparició es va produir al Super Mario Bros. (1985), on cada cop que derrotem en Bowser apareix —més gran que en Mario i en Luigi, per cert— dient que la princesa, en realitat, és en un altre castell.

És evident, i així ho assegura el seu creador, en Shigeru Miyamoto, que l'aspecte d'en Toad s'inspira en el dels bolets, que tan importants són als videojocs de la franquícia, però no només això, sinó que no hi ha un únic Toad: els Toads (nom occidental, al Japó és Kinopio) són una raça, els habitants del Regne Xampinyó, governat per la Princesa Peach. I en Bowser els transforma gairebé tots en les canyeries, els blocs i les monedes que omplen les pantalles de les aventures del lampista italoamericà i el seu germà.

En realitat, però, ha estat sempre un personatge principalment no jugable, amb tasques d'assistència com ara donar informació, proporcionar objectes i vides, presentar concursos i competicions, fer d'àrbitre o de punt de desar la partida. Ara bé, no han estat poques les ocasions en què se l'ha pogut controlar, com ara al Super Mario Bros. 2 (1988), que com ja vaig explicar no és l'autèntic Super Mario Bros. 2, però sí que va marcar aquesta fita i va fer diverses aportacions a l'univers Mario que s'hi han quedat per sempre.  

En Toad tindria el seu primer paper de protagonista absolut al Wario's Woods, aparegut el 1994 per a NES (al vídeo) i Super Nintendo, tot i que com podeu veure no és un títol del gènere de les plataformes. I trigaria a repetir, però ja ho veurem després.

Pel que fa als jocs que sí que són de plataformes, una altra de les seves aparicions destacades és la que fa al New Super Mario Bros. Wii (2009), de la Wii, però no amb l'aspecte amb què estem acostumats a veure'l, tant a ell com els seus congèneres clònics.

En aquell joc, per primera vegada, fins a 4 jugadors humans poden dur cadascun un personatge, i entre els seleccionables hi ha el Toad blau i el groc, l'aspecte dels quals s'altera, lògicament, quan agafen segons quins objectes. El mateix passaria al New Super Mario Bros. U (2012), per a la Wii U.

A la mateixa consola el recuperaríem, en la forma de Captain Toad amb què se l'arriba a veure al Super Mario Galaxy, al títol Super Mario 3D World (2013), fet destacable perquè ha generat un spin-off que ha d'arribar enguany per a la consola de sobretaula més recent de Nintendo amb el nom de Captain Toad: Treasure Tracker.

Hem esmentat les principals aparicions jugables del personatge en videojocs de plataformes o allà on fos protagonista, però també se'l pot controlar breument al Mario & Luigi: Superstar Saga (Gameboy Advance, 2003) i en alguns minijocs. I, és clar, també tenim desenes i desenes de jocs on assumeix diverses funcions encara que no el puguem controlar, i un fotimer d'aparicions estel·lars i/o en forma de cameo en títols tant de la franquícia Mario com en d'altres jocs de la casa.

En Toad (o els Toad) també el trobem en videojocs que no són de plataformes, com ara els esportius, els Mario Party o els d'en Mario i en Sonic als Jocs Olímpics, i no sempre hi és en forma jugable (als Smash Bros., per exemple, fa de "moviment especial" de la Peach, als primers Mario Party només feia de presentador i només és jugable als dos primers Mario Tennis), però un dels productes derivats del llegendari Super Mario Bros on més destaca aquest personatge és la saga Mario Kart, on el veiem i el podem escollir com a pilot en totes les entregues, que sempre tenen també alguns circuits dedicats a la seva imatge.

Igual que als altres videojocs on apareix, no és un dels més potents, en absolut. En Toad és un personatge entranyable, simpàtic i un gran aliat, que s'amoïna per la Princesa Peach, però també és poruc i té un cos no gaire apte per a l'acció. És més aviat un símbol, un representant del seu poble, un ajudant valuós i un ésser estimat (o odiat, vés a saber) pels videojugadors, que no pas un protagonista nat. 

Aquí tenim un altre exemple de la possibilitat de controlar-lo en un títol no de plataformes. En aquest cas és el Mario Smash Football (Gamecube, 2005), també conegut com a Super Mario Strikers, que tindria una seqüela amb el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), on podem portar en Toad com a membre dels equips, fer que xuti i passi la pilota, però en canvi no és el líder de cap dels conjunts que hi apareixen.

Tanmateix és un personatge important dins l'univers Mario, i com a tal apareix en moltes de les adaptacions de la franquícia en d'altres formats, com ara els còmics o els diversos dibuixos animats protagonitzats pels germans lampistes. Naturalment, el podem veure també en tota mena de marxandatge.

Ja hem vist que, tècnicament, no és un únic personatge, o que segurament no totes les vegades que el veiem es tracta del mateix Toad, o que n'hi ha moltíssims d'iguals. I hem vist també que n'hi ha variants amb altres colors i indumentàries, però encara que no sigui estrictament el Toad que coneixem hem de veure dos casos especials que, de fet, són personatges diferents, començant per la Toadette, la germana d'en Toad.

Aquesta versió femenina d'en Toad va debutar al Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003) acompanyant el nostre homenatjat com a personatge assistent, i des de llavors ha tingut diverses aparicions als videojocs de la colla, principalment en papers auxiliars i fent cameos, com en Toad, però amb algun cas també jugable, sobretot en alguns dels Mario Kart, alguns Mario Party o els dos jocs de beisbol d'en Mario que han sortit fins ara amb aquests personatges, Mario Superstar Baseball per a la GameCube i Mario Super Sluggers per a la Wii, el segon inèdit a Europa.  

L'altra "variant" destacable, perquè com deia és un personatge diferent, és en Toadsworth o Mestre Kinopio, una mena de Gran Barrufet que és el referent ancià dels Toads i que va debutar al Super Mario Sunshine (GameCube, 2002). Des de llavors, sobretot ha tingut papers auxiliars i un parell d'aparicions jugables, que són les dels videojocs de beisbol que esmentava més amunt.

Es podria dir que en Toad és el clàssic personatge secundari, però això no vol dir que sigui poc important. De fet, que tothom el conegui o com a mínim l'associï a l'univers Mario és precisament perquè per mèrits propis ha esdevingut un personatge molt important a la història dels videojocs.

Coses que m'ha portat el Pare Noel

Com ja és tradició, quan a les Festes o en alguna altra ocasió especial em regalen videojocs jo ho comparteixo amb vosaltres, i ahir, la Nit de Nadal, me'n van regalar un. Un que havia comprat jo mateix per tal d'aconseguir l'avantatjós preu britànic en comptes de l'espanyol, i per una vegada vaig triar l'edició col·leccionista d'un videojoc perquè per una vegada trobava que valia la pena i, no ens enganyem, és la seqüela del Batman: Arkham Asylum i no em podia equivocar.

En aquesta preciosa capsa venia el Batman: Arkham City, aparegut al mes de novembre de la mà de Rocksteady, que ja es va encarregar del joc que he esmentat abans i que, almenys fins ara, es considerava el millor títol basat en un còmic que s'ha fet mai. 

La seva seqüela ha protagonitzat desenes i desenes de notícies des que es va saber que s'estava produint i ha generat unes expectatives altíssimes, que per sort s'han vist satisfetes i fins i tot superades, perquè si l'Arkham Asylum va meravellar, l'Arkham City ha millorat el que semblava immillorable (ja ho veig amb les 2 hores de joc que porto) i ha obtingut unes crítiques encara millors.

I per què, l'edició col·leccionista? Doncs, evidentment, pel que porta: el Batman: Arkham City de la Xbox 360, una figura de resina del Cavaller Fosc de la casa Kotobukiya, la pel·lícula animada Batman: Gotham Knight, que volia veure des de feia temps i que està formada per curts que van entre Batman Begins i The Dark Knight, un llibre d'il·lustracions del joc, un codi per a descarregar l'àlbum digital (tot i que no és la banda sonora del joc, sinó un recull de temes de diferents artistes que s'inspiren en el títol), un codi per al mapa de desafiament Iceberg Lounge, un altre per a l'uniforme d'en Batman a The Dark Knight Returns i encara un altre per a les missions on podem controlar la Catwoman, que ha aixecat tanta polèmica perquè ve amb totes les edicions però només es pot fer servir una vegada, per tant els que comprin el joc de segona mà o el lloguin hauran de comprar aquest contingut a banda. 

Tràilers com aquest han fet que a mi, igual que a centenars de milers de persones més, em caigués la bava mentre esperava que sortís. Ja en faré la ressenya quan l'hagi acabat, que espero que sigui d'aquí força temps, però ja puc dir que té tot el que tenia el seu predecessor i millores en tots els sentits: gràfiques, de plantilla de personatges... espectacular, en una paraula.  

Tornant al tema dels al·licients de l'edició col·leccionista, he de remarcar que en agraïment a la càlida acollida que ha tingut el joc, Rocksteady va fer públic fa dies un truc per tal de fer servir els uniformes d'en Batman a la modalitat d'història principal sense haver-nos acabat el joc, i que per acabar-ho d'adobar va crear un nou uniforme gratuït, el de la col·lecció Batman Incorporated. El que més em cridava, però, eren la figura i la pel·lícula, i n'estic satisfet. I el joc ja el comentaré quan m'acabi la modalitat història.

I com que també és de videojocs us presento un Toad que em va regalar la meva germana, sense que jo me l'esperés, i que a partir d'ara viurà damunt la Xbox 360 (consola que ja empata amb la Mega Drive pel que fa a videojocs que tinc), encara que sigui impossible que aparegui en cap joc de la consola de Microsoft pel fet de ser un personatge de l'Univers Mario.