Els més difícils: Super Mario Bros. 2 (l'autèntic)

Avui volia parlar d'un altre joc dels considerats com a més difícils de la història dels videojocs i m'he vist obligat a fer una especificació al títol. Parlaré del Super Mario Bros. 2, no el que coneixem aquí, en què podíem controlar tant els germans Mario com la princesa Peach i en Toad, sinó la seqüela original japonesa, que aquí ens arribaria per primera vegada dins el recopilatori Super Mario All-Stars de la Super Nintendo amb el títol de Super Mario Bros. The Lost Levels.

Aquest és el joc, que pel seu aspecte recorda moltíssim el primer Super Mario Bros. Però no l'és. És el segon, de 1986, que de fet va sortir al Japó per al Famicom Disk System (i va ser el seu títol més venut). No té res a veure amb el clon de 1988 del Yume Kôjô: Doki Doki Panic, que és el que vam rebre nosaltres com a Super Mario Bros. 2:

Ja es veu que el sistema de joc és completament diferent. Però suposo que en aquell moment, els que se'l van comprar llavors, no sospitaven res. Aquí l'original, de 1987, que també estava produït per en Shigeru Miyamoto, el creador d'en Mario: 

Sí, estava bé poder controlar per primer cop la Peach i en Toad, i alguns dels enemics que hi apareixen van passar a formar part de l'imaginari de l'Univers Super Mario, concretament els anomenats Pokey (el cuc format per boles de punxes que tornaria a sortir al Super Mario World i a les pantalles del desert del Mario Kart DS, per exemple, però també en alguns Zelda; la Birdo, aquell ésser de color rosa amb un llaç vermell al cap, que també surt en molts jocs d'en Mario; i en Shy Guy, el petit encaputxat amb una màscara blanca que trobem, per exemple, en alguns Mario Kart. Doncs bé, tots aquests tenen el seu origen en un títol que no és d'en Mario, en aquest Doki Doki Panic. Però per què no ens van dur l'autèntic Super Mario Bros. 2?

Sembla que la branca americana de Nintendo va considerar que el joc s'assemblava massa al primer (és cert, i fins i tot la música és igual) i que la seva dificultat era massa elevada, de manera que va fer aquest moviment i a Europa les coses ens arriben, sobretot llavors, passant primer pels Estats Units, de manera que no cal dir res més. Pel que fa als motius que duen tanta gent a dir que és el Mario més complicat, hi ha el bolet verinós (que al vídeo que he posat és evitat pel jugador), plataformes dissenyades amb més mala llet que al primer títol i en general una sensació de frustració que em temo que a la versió remasteritzada de la Super Nintendo no es deu notar tant, perquè per exemple hi ha la possibilitat de desar la partida i continuar des de l'últim nivell on hem estat, cosa que facilita molt la tasca.

Personalment, trobo exagerat queixar-se de la dificultat del joc original. De fet, ho trobo lògic: cal posar el llistó més alt per tal de crear nous reptes, i aquesta era la intenció de Nintendo. Que els gràfics no milloressin d'un joc a l'altre tampoc no és estrany, tenint en compte que havia passat només un any des de l'aparició del títol que inaugurava la saga. A més, s'estableixen lleugeres diferències entre les habilitats d'en Mario i en Luigi (el segon pot saltar més amunt, per exemple, però rellisca més) i per primera vegada els bolets tenien ulls, cosa que esdevindria la norma. Però l'hauré de provar per tal de veure si és tan refotudament difícil com diu tothom.