Publicitat dins els videojocs

La publicitat, com tots sabem, no és una expressió comercial sempre diferenciada dels productes no comercials, establerta en blocs propis i exclusiva de la televisió, les revistes, els diaris, la ràdio o internet. Als videojocs també n'hi ha, de product placement, i des de fa molts anys. No podem parlar ara i aquí de tots els exemples que es poden trobar, però sí que podem veure'n alguns. Per exemple, si heu jugat a algun dels Hang-On això us deu sonar:

Les tanques publicitàries mostraven logos i noms molt similars als de companyies que existeixen en la realitat. A banda de Shell (a la imatge) també hi podíem veure, o això ens semblava, Marlboro o Bridgestone, per exemple. Però si fèiem pausa vèiem que no era així, que només ho semblava. La pregunta que em faig jo és: era intencionat i amb el coneixement de les empreses "representades"? Si és així, pagaven per mig aparèixer d'aquesta manera? Els sortia, doncs, més barat i l'efecte era el mateix? No ho sé, però a mi em semblava llegir "Marlboro" i trobo que, en aquest cas, la publicitat era efectiva.

Si fem història, es veu que el primer videojoc que va incorporar publicitat real va ser el James Pond 2: Robocod, de 1991, que publicitava unes barres britàniques de galeta i xocolata anomenades Penguin, i segons la Wikipedia allò va ajudar a que el producte superés en vendes per primera vegada el rival, KitKat. Després tenim el plataformes Zool, de 1992, que va sortir per a una pila de sistemes, entre els quals les tres consoles de Sega de l'època, i la Gameboy i la Super Nintendo. En realitat va sortir, però, en primer lloc per al Commodore Amiga, que és la versió de la que veurem el vídeo i que va obtenir unes crítiques excel·lents:

Cal que digui quina marca es publicita? Doncs una de catalana, ves per on. Com es pot veure, no té cap rellevància en el desenvolupament del joc i és simplement publicitat pura i dura, que es va repetir a la també aclamada seqüela de 1993. El 1994 arribava el FIFA International Soccer, un clàssic, el primer FIFA, on podem veure tanques publicitàries reals. Això és natural, ja que si els acords publicitaris són autèntics i els jocs de la saga mostren llicències oficials, no és gens estrany. Per això no em centraré gaire en aquesta mena de publicitat, perquè ni tan sols la percebem com a tal, sinó com un retrat fidel de la realitat. 

El 2005 va aparèixer l'Splinter Cell: Chaos Theory, la tercera entrega de la popular saga de videojocs d'infiltració, per a diversos sistemes com ara PC, Xbox, Gamecube o Playstation 2 en primera instància. Doncs bé, he trobat un vídeo amb un recull de la publicitat que hi podem veure:

Això ja va més enllà de les tanques publicitàries, en el sentit que passa menys desapercebut. El que podem dir en aquest cas és que veure marques reals ajuda a identificar-se més amb els jocs, que és la intenció del product placement per tal de no provocar una sensació de rebuig totalment contrària als interessos de les companyies. Tornem una mica enrere en el temps i mirem un vídeo del Crazy Taxi (aparegut per primera vegada a les recreatives i portat a la Dreamcast el 2000). Aneu al minut 2:55 aproximadament.

Botigues reals, com Pizza Hut, KFC o Levi's Store, eren algunes de les destinacions que ens demanaven els clients del nostre taxi. En conversions posteriors d'aquest títol, per exemple a les de Xbox Live i Playstation Network, les botigues van ser substituïdes per d'altres que no eren reals. Per una banda s'entén que si només van pagar per aparèixer a les recreatives, la Dreamcast i altres consoles durant aquells primers anys, no tinguin publicitat gratuïta a les noves versions, però per l'altra molts fans consideren que la gràcia era saber que al joc hi apareixien aquests llocs reals. Al Crazy Taxi 2, per cert, la publicitat d'aquesta mena continuava present. 

Segur que hi ha molts exemples que no conec, però cal destacar el del Burnout Paradise, que a banda de tenir publicitat de marques reals com ara Burger King o Gillette, presentava el primer cas de publicitat electoral de la història dels videojocs:

Senyal que no només les grans empreses, sinó també els polítics, saben que els videojugadors som milions i milions de persones susceptibles de rebre influències comercials o polítiques. Vaja, que ens prenen seriosament. Com que ens intenten vendre productes o idees no els donarem les gràcies per això, però ja m'enteneu. I doncs, què en penseu, de la publicitat als videojocs? Canta com una cloïssa? Ajuda a donar-los realisme? Ens provoca simpatia o, pel contrari, antipatia?