Jocs maquillats: Cruis'n USA

Aprofitant l'avintentesa del llançament de la sisena entrega d'una petita saga clàssica dels videojocs de cotxes arcade, el Cruis'n Blast, per a la Switch en exclusiva -amb origen a les recreatives el 2017-, he pensat que seria un bon moment de parlar del primer títol de la franquícia, que va passar per la sala de maquillatge abans de fer el salt de les màquines arcade a la Nintendo 64 als anys 90.

Recordem -i ho he de fer perquè jo mateix vaig muntar l'embolic en crear dues seccions similars en poc temps- que Jocs maquillats va de títols que han patit canvis considerables en aparèixer en regions diferents de l'original o, en aquest cas, per primer cop, en traslladar-se de les recreatives als sistemes domèstics. Com ja havíem vist algun cop, en aquest cas és un tema de censura, i com que tampoc estem parlant de regions, categoritzem-lo com un joc maquillat.

Parlem del Cruis'n USA, de Midway, un joc de conducció arcade, com deia més amunt, que d'adolescent coneixia només de nom, d'haver-lo vist a les revistes, però que fins fa poc considerava inabastable per a un usuari europeu de la Nintendo 64, perquè si la recreativa de 1994 va ser portada a la consola de 64 bits de Nintendo dos anys després, al Vell Continent  no arribaria fins encara més tard, el 1998. Llavors jo ja no seguia la pista de les novetats de la consola, que al capdavall llavors tampoc tenia, i segurament havia perdut interès en la simple existència del joc.

En fi, va ser un èxit als salons recreatius, fins al punt que sembla que va recaptar més diners que el mític Daytona USA, de Sega, la competència (i no pas poc experta en arcades de velocitat). El pas a la Nintendo 64 va obtenir crítiques negatives per culpa d'un frame rate baix, una mala detecció de col·lisions i una música inadequada, però avui hem vingut a parlar dels canvis estètics que va viure en el procés.

Es tracta, en tots els casos que veurem, de censura basada en el bon gust i la fugida de polèmiques que caracteritzaven i encara caracteritzen Nintendo -bé, parlo del contingut dels jocs, no de polítiques de preus i llançaments, que ja sabem com les gasta-, començant per aquest intent de dessexualització de la noia en bikini que ens dona el trofeu per la primera posició a la cursa, encara que el resultat (a l'esquerra) sigui més aviat una mena de body painting, que segons com és pitjor.

En el mateix sentit, però ara entrant en temes lingüístics, tenim un petit canvi en el pas de l'arcade a la Nintendo 64: a la part inferior del quadrat vermell es pot llegir "XL Power", però a la versió original era "XL Powershaft", que significa una palanca de transmissió de mida extragran. Algú, que segurament tenia la ment molt bruta, va voler evitar que als joves jugadors els evoqués la mateixa imatge que a ell (o ella) i va decidir retallar un tros d'aquest nom. Sens dubte, en aquest cas es va filar massa prim.

Això ja és una mica més polèmic: a la imatge de dalt a la dreta veiem com, al Cruis'n USA de recreativa, hi ha un rètol publicitari del que semblen els Miel Pops de Kellogg's. A la Nintendo 64 aquesta publicitat va desaparèixer, però en canvi una que promocionava la mateixa marca Nintendo es va deixar estar, naturalment.

L'equip liderat per Eugene Jarvis, el creador de la saga (des de 2001 amb companyia pròpia, Raw Thrills), era una mica trapella i irreverent, i una de les coses innecessàries que va introduir al joc va ser la possibilitat d'atropellar animals, com aquesta vaca que acaba feta miques en un desenvolupament dels esdeveniments que no reflecteix el que passaria a la vida real.

En aquest cas, les quatre imatges corresponen a la mateixa seqüència de la versió arcade, ja que a la Nintendo 64 senzillament es van suprimir els animals temeraris i, per tant, la possibilitat d'accelerar-ne la defunció.

La irreverència també la trobem en aquest túnel, amb un "paper de paret" que consisteix en bitllets estatunidencs, innocents en consola però protagonitzats, a la recreativa, per la Hillary Clinton fumant un porro.

Si completem el joc en primera posició el nostre cotxe apareix en un pedestal al terrat de la Casa Blanca a la versió per a la Nintendo 64, mentre que a l'arcade, després d'un advertiment de text en què se'ns diu que el President dels Estats Units apareixerà en una sàtira política, veiem el marit de la Hillary, POTUS a l'època (ell, perquè ella ho va intentar ser molts anys després sense èxit), banyant-se amb unes noies en bikini.

Quan va sortir el joc encara no havia esclatat l'escàndol amb la Monica Lewinsky, però es coneixia que com a governador d'Arkansas en Bill havia fet algunes malifetes, de manera que era una caracterització encertada, tot i que es comprèn perfectament que Nintendo no volgués tenir problemes. 

I això és tot pel que fa als canvis del Cruis'n USA, que no són profunds, radicals ni afecten al lore, normalment requisits perquè parli d'un videojoc en aquesta secció, però que sí que podríem considerar que en aquest cas el maquillen, perquè al final tots els canvis tenien l'objectiu d'emmascarar alguns aspectes que es consideraven excessius en una consola per a tots els públics.

Font: Movie Censorship

https://www.movie-censorship.com/report.php?ID=222428

Anuncis: Especial Game Gear

La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy. 

Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.

Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes. 

Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.

El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.

Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica. 

Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.

I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.

Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:

Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.

Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:



Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.

O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:



Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.

Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.

Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:

Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.

No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:

Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.

És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.

Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.

La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.

Anuncis: Especial Mega Drive

Durant el primer any del blog feia moltes entrades de seccions que ara tinc molt abandonades. De fet, vaig començar publicant una entrada diària, de manera que era normal trobar entrades sobre anuncis de videojocs força sovint, perquè el cicle acabava ràpid.

Quan vaig decidir espaiar les publicacions algunes seccions fins i tot van desaparèixer dels cicles, i només hi tornaven de tant en tant, com ha passat amb aquesta. M'adono que fa 8 mesos de l'última entrada sobre anuncis de videojocs, amb aquell especial sobre publicitat de la Master System, o sigui que ja feia temps que en tocava una de nova.

Quan parlem de màrqueting de la 16 bits de Sega ens venen al cap eslògans que evidentment repassarem, i que de fet ja van sortir en una entrada dedicada a la publicitat agressiva de Sega, però al principi posaven èmfasi en les capacitats de la màquina, sense insultar ningú ni comparar-s'hi.

Ho podem veure en aquesta pàgina de dalt, que qualifica la Mega Drive de consola definitiva gràcies als gràfics, el so i el tipus de videojocs que tenia. Exagerat, és clar, al capdavall aquells anys eren així, però raonable i comprensible.

Aquella bona educació no havia de durar gaire, però. Encara que fos tecnològicament superior a qualsevol altra a finals dels 80, la competència tenia els seus recursos, i aquest anunci que convida el públic més menut a jugar amb els grans, amb els "big boys", és subtil però prou entenedor pel que fa al missatge que pretén transmetre.

Per si la subtilesa no funcionava, i malgrat que la competència brutal de la immensament popular NES no evitava l'èxit que tenia la Mega Drive als Estats Units, al final van recórrer a l'enfrontament directe.

"Genesis does what Nintendon't", emblemàtic joc de paraules que s'entén perfectament però que traduït perdria tota la gràcia. Al penúltim paràgraf del text s'explica dient que l'experiència que ofereix no la pot proporcionar cap sistema de 8 bits, i ni tan sols una Turbo-8, dard que no se'ns hauria d'escapar a qui va adreçat i que és força insultant.

Tenia curiositat per veure com havien plantejat les campanyes de màrqueting de la Mega Drive al Japó, generalment més respectuós en aquest sentit, i tal com m'esperava no estaven tan exaltats com a Occident.

Aquest i altres anuncis es concentraven en el fet que havia arribat l'era dels 16 bits. Se sobreentén que convida a abandonar els sistemes de 8, però es fa amb més elegància.

Però, és clar, va arribar un moment que dins els 16 bits (i aquest cop no discutits) va tenir competència, i llavors es va reenfocar l'estratègia en presumir de mida de catàleg, cosa que també es va reflectir als mitjans especialitzats espanyols.

És una arma perillosa, perquè caduca ben ràpidament. A l'anunci americà era més evident que treien pit davant de l'encara incipient catàleg de la llavors joveníssima Super Nintendo, però estava clar que amb el temps ja no podrien fer-ho servir com a element diferencial.

Llavors tocava canviar el discurs. Si podeu feu grans les imatges i llegiu-ne els textos, ja he procurat que tinguessin la màxima qualitat possible, perquè són d'allò més curiosos.

El cas és que ara el que deien era: "d'acord, la Super Nintendo ens supera en tot, però no en velocitat de processador". La desesperació era evident. A la pràctica, empressin els mètodes que empressin els programadors, en general els títols de la 16 bits de Nintendo estaven tecnològicament per sobre. Fins i tot els amants de la Mega ho hem d'admetre. He dit "en general". 

Suposo que amb aquesta batalla perduda van decidir remarcar els seus punts forts, concentrar-se en els videojocs i la tecnologia sense mirar els rivals, i aquí tenim el Sonic & Knuckles, un joc "tan gran que no cabia en un cartutx". 

Així ho venien, en sentit figurat i literal, però en general es considera que allò va ser un nyap, que era la segona meitat del Sonic 3 -per tant, sí, era tan gran que no cabia en un cartutx- i que aquella tecnologia del Lock On era una manera maldestra de fer les coses.

Tampoc no va ser la solució el Mega-CD, el primer intent d'allargar la vida de la Mega Drive que va ser, en termes generals, un fracàs. 

Però la publicitat va rebaixar el to i sembla que apel·li a un públic que no se l'estava comprant, en dir això d'"et faràs vell esperant que algú superi el Mega-CD". Jo hi llegeixo "compra-te'l ja, que no s'està venent gaire". 

Ja acabo. En aquest anunci del 32X, el segon perifèric-consola de la Mega Drive, una constatació encara més gran del principi de la caiguda de Sega i un fracàs encara més pronunciat, es recorre al missatge pujat de to, però en el fons a la lloança de les qualitats del producte.

Dins el que cap, una manera més humil i noble d'encarar la publicitat en els darrers moments d'una grandíssima consola que no necessitava caure en la provocació, ni arriscar-se resultar arrogant, per fer-se notar, però que en fer-ho ens va proporcionar aquest fragment de la història de la indústria dels videojocs.

Anuncis: Especial Master System

Feia gairebé dos anys que no tocava aquesta secció, una de les més veteranes, que de fet és present al blog des dels seus inicis, fa més de 8 anys.

I per casualitat, mentre buscava unes altres imatges, he vist exemples de publicitat de la Master System i he pensat que no seria mala idea fer un recull de les mostres més interessants dedicades a promoure aquesta emblemàtica i estimada consola. 

Comencem amb un anunci televisiu, un exemple dels punts forts en què s'incidia en aquella època. Deixant de banda que això de "The Sega System" podria ser l'origen del mal hàbit d'anomenar-la "la Sega" -i que curiosament després va heretar, com una malaltia genètica, la Mega Drive-, el que ens intentaven vendre era que la 8 bits de sobretaula de Sega era com tenir una recreativa a casa, i que podíem jugar a les versions electròniques i domèstiques de títols com el Monopoly, tot un imprescindible del seu catàleg.

Potser aquesta exageració dels fets -val a dir que l'única manera de tenir jocs idèntics als de recreativa arribaria uns anys després amb la Neo Geo- va contribuir a què la consola no triomfés ni als Estats Units ni al Japó. Bromes a banda, en realitat va ser per l'obligació que Nintendo imposava a molts desenvolupadors de videjocs perquè els seus títols fossin exclusius de la NES, i als Estats Units se li van sumar problemes de màrqueting. 

Calla, que aquest anunci espanyol podria ser l'origen autèntic del mal estès a la Mega Drive: fixeu-vos que parlen de "la videoconsola Sega", però n'ensenyen dues, la Master System i la Mega Drive! Són dues consoles diferents, i es queden tan amples. En fi...

Recordo, a l'època, que tot i tenir una Game Boy des de 1992 ja fantasiejava amb tenir alguna consola més. Sabia que no podia forçar la cosa perquè la negociació per la portàtil de Nintendo havia estat dura -havia temptejat la disposició dels pares a comprar-me una Super Nintendo o, potser, una NES, sense èxit- i la cosa era recent, però somiar era gratuït. 

Doncs bé, jo anava comprant revistes de videojocs i em mirava els anuncis, i recordo aquest que he posat més amunt. Recordo com em mirava les diverses opcions i pensava que no eren tants diners. Al capdavall, ja ho diu: "la consola de videojuegos al alcance de todos". A mi em va acabar sortint de franc perquè me la va regalar un amic quan ja no la volia, molts anys després, però a l'època només hi podia jugar a casa seva i l'any 94 em vaig acabar demanant una Mega Drive perquè, tan tard en el seu cicle vital i amb la Saturn traient el nas, ja era molt més assequible.

Ara, senzillament, quan vull una altra consola me l'acabo comprant amb els meus diners, però cal admetre que es perd la màgia de la il·lusió acumulada de quan érem petits i depeníem de la generositat dels pares. 

En aquest anunci ens asseguren que els jocs de la Master System ens faran esclatar, que la mateixa Sega explotarà a casa nostra, amb més jocs que mai i més nivells que mai (comparat amb què?), controls més precisos, so digital i gràfics tan reals que podríem jurar que sentim l'olor del pneumàtic cremat. Ahà.

La publicitat de l'època ja ho tenia, això d'exagerar. És una cosa que s'ha perdut, en el món dels videojocs. Ara ens mostren les coses tal com són perquè, altrament, la gent hi reaccionaria molt malament. 

 

Aquest és més discretet, més correcte i ètic: la televisió ens "diu" -ho deixarem passar- que li fem el favor de connectar-la a una Sega (sic). Per cert, jo sempre he considerat que les consoles es connectaven al televisor, no a l'inrevés. 

I els seus arguments són 4 nous títols candents, dels quals a banda del Wonder Boy III: The Dragon's Trap gosaria dir que cap no ha passat a la llista dels 50 millors videojocs de la consola, però tothom es pot equivocar en fer prediccions.

M'ha fet gràcia també aquest anunci coreà de la Master System, que allà distribuïa Samsung i es deia Gam*Boy, amb la Master System II rebatejada com a Super Gam*Boy 2 o Aladdin Boy segons el color. El disseny, però, era idèntic a la versió occidental de la consola. 

Val a dir que 49,95 dòlars per la consola, que havia sortit a 200, era una oferta molt temptadora -en petit podem llegir "a aquest preu, posa-me'n dues"-, i això que segons l'anunci el Sonic the Hedgehog havia d'arribar, per tant és una oferta d'abans de 1991 o del mateix 1991. 

És clar que precisament va ser l'últim joc llançat allà per a la Master System, que després d'una mala gestió pel que fa al màrqueting i els esmentats problemes de les pressions de Nintendo durant tota la seva vida útil s'hi va deixar de fabricar el 1992 a favor d'una Mega Drive o Genesis que sí que triomfava en terres nord-americanes. A Europa duraria uns anys més, la seva predecessora de 8 bits.  

Acabo amb aquest anunci espanyol que m'agradaria que llegíssiu. És una autèntica fumada, a banda d'atacar els jocs d'ordinador -sospito que de microordinador- en comptes d'entrar en guerra amb la NES, que la publicitat ja s'encarregaria de posar en marxa amb la Mega Drive i els famós lema "Genesis does what Nintendon't". 

La columna del mig resulta il·legible, la mida és la que és, però la de la dreta encara es pot llegir amb facilitat, i deixa anar meravelles com ara "el ordenador era poco para ellos", "son iguales a los juegos Sega de los Salones Recreativos (sic)", "su interminable fantasía", "mi televisor será invadido", "la pantalla responde con precisión a mis descargas" o "Horror aparecen en el televisor nuevos seres fantásticos", així, sense coma. Hom diria que comprar la consola era quelcom perillós, llegint tot això.

En fi, han estat unes mostres dels sempre entranyables anuncis antics de videojocs, dedicats aquesta vegada a la llegendària consola Master System, que no traslladava a les llars els jocs tal com eren en recreativa, però sí que té desenes de meravelles al seu catàleg a les quals encara ara val la pena jugar.

Especial anuncis de Mario Kart

Com que la darrera entrada, la que feia 1.000, la vaig dedicar a la meva saga preferida de la història dels videojocs, i aprofitant l'avinentesa que aquesta efemèride representa per al blog, he pensat que estaria bé agafar tot això i emprar-ho com a excusa per a ressuscitar una secció de les més veteranes.

Tornen els anuncis de videojocs i aquest cop, com diu el títol, estaran dedicats als Mario Kart, que com no podia ser d'una altra manera han generat curioses propostes comercials que repassarem a continuació.



I naturalment comencem amb aquest anunci japonès del primer títol de la sèrie, el Super Mario Kart, que combina animació senzilla i també alguna creació CGI i l'humor que caracteritza tant aquests videojocs com els anuncis japonesos. Però curiosament no mostra imatges reals del joc, cosa que aquest altre sí que fa:



És l'anunci nord-americà del Super Mario Kart, o un d'ells, perquè també existeix la versió doblada del japonès que hem vist abans.

Bé, passem a la següent entrega, Mario Kart 64, que al Japó tornava a tenir un anunci animat però aquesta vegada amb una considerable millora pel que fa a les tècniques d'animació:



Hi podem reconèixer elements ja llegendaris d'aquest joc, com el tren del desert Kalimari, però també es fa èmfasi en la possibilitat que 4 jugadors participin alhora de la diversió d'aquest títol.

Per tal de veure'n algun de diferent, Occidental (des del punt de vista cultural, almenys) i amb algunes imatges del joc, ens n'anem aquest cop a Austràlia:



Com podem veure, s'insisteix molt en el gran atractiu del joc, el multijugador sense necessitat de tenir més d'una consola o monitor -però sí que calia comprar 3 comandaments extra-, i altre cop el tren del desert Kalimari és la gran estrella.



De cara al Mario Kart Super Circuit els japonesos ja van combinar animació i gameplay, com podem veure en aquests dos anuncis molt similars, però amb efectes més dramàtics en el segon cas.

Aquest cop també veurem un anunci alternatiu, en aquest cas de ben a prop nostre, de França, en què Nintendo fomenta la idea que els videojocs no tenen edat i -encara que sigui per aprovació- anima a competir d'una manera sana amb els amics.



Potser és una mica violent, tot i l'evident to humorístic, oi? Però reflecteix el que moltes vegades voldríem fer amb qui ens guanya a l'últim moment o ens fa la punyeta durant tota la cursa. Per cert: és un títol de portàtil, però s'asseguren que sapiguem que podem jugar-hi amb altres persones. Bona pensada.



Amb el Mario Kart Double Dash!! els japonesos van ser més seriosos i van fer aquest anunci dedicat exclusivament a les característiques de la nova entrega, amb imatges del joc i naturalment remarcant el fet que aquest cop a cada vehicle hi havia dos personatges.



Aquest cop l'humor el van posar els britànics, amb aquesta proposta d'imatge real barrejada amb imatges del joc que, de ben segur, els va costar molt pocs diners produir. Tant és així que als Estats Units també hi era, aquest anunci, amb una mica més de metratge per a la imatge real i menys per al videojoc.



L'humor tornaria al Japó amb l'anunci del Mario Kart DS, que ja havíem vist en una entrega anterior d'aquesta secció, i en què bàsicament ens diuen que podem competir amb rivals d'arreu del món, cosa que era certa (ara ja no, però).



Als Estats Units el van promocionar amb aquesta interpretació sui generis que té la seva gràcia, i tot i que no vull posar més vídeos dels que siguin necessaris, en d'altres països s'insistia en la connectivitat wifi i començava la tendència dels personatges famosos jugant al joc i picant-se entre ells.

En el cas espanyol, per posar un altre exemple proper, i que veurem més avall, per al Mario Kart DS van confiar en el duet Estopa, però era més una promoció del seu nou disc que no pas del joc



Al Japó, amb el Mario Kart Wii, a banda d'un fotimer de versions amb diverses persones conegudes, van fer anuncis com aquest, absolutament minimalista, en què -com a tot arreu, per altra banda- es mostrava la gran novetat del joc, el control per moviment, sens dubte el seu principal atractiu.

Força més espectacular, però amb elements que recorden la manera de fer anuncis de videojocs dels anys 90, tenim el francès:



I ja ens anem acostant al final, perquè arriba el torn dels anuncis del Mario Kart 7, el penúltim domèstic, que al Japó va tenir com a protagonista la boy band Arashi:



Com deia més amunt, la tendència a fer aquesta mena d'anuncis començava amb el Mario Kart DS, i en aquest punt estava força establerta, tot i que també hi havia anuncis més tradicionals i d'altres que s'enfocaven al caràcter familiar dels videojoc de la Gran N.



I, també com he dit més amunt, aquí tenim l'anunci espanyol de la setena entrega de la saga, amb tres famosos com a protagonistes i, admetem-ho, certa gràcia tot i que es fa palès quins són els punts forts i febles de cadascun d'ells.

Acabem el repàs amb un parell d'anuncis del Mario Kart 8, la darrera entrega, la vigent, la de la Wii U i segurament el videojoc més complet de la sèrie:



No crec que aquest sigui el primer anunci japonès del joc, i ho dic perquè s'hi mostra la ja llegendària mirada mortal d'en Luigi, que precisament els fans van descobrir en aquest joc i després va adquirir tanta notorietat, gràcies al fenomen "meme", que Nintendo en va prendre nota.

Al vídeo es pot apreciar que, en comptes d'explicar les novetats del títol, com sí que es fa en altres anuncis d'arreu del món, es recorre a la càmera lenta per tal de mostrar l'alta definició dels gràfics, per primer cop en una consola de la companyia. I ara veurem un altre anunci, però aquesta vegada no ens movem del Japó:



De publicitat dels Mario Kart en col·laboració amb d'altres marques en benefici mutu ja n'hi havia hagut, però aquesta darrera entrega va tenir una promoció conjunta amb Mercedes-Benz per tal d'impulsar les vendes del model GLA de la prestigiosa companyia automobilística i els propietaris del joc ens en vam beneficiar amb la descàrrega gratuïta de 3 cotxes Mercedes-Benz per al garatge del Mario Kart 8, que sempre fa gràcia.

Ja vaig tancant la paradeta: hem vist uns quants anuncis dels 8 Mario Kart domèstics (recordem que també n'hi ha 3 de recreativa), i he intentat que fossin els més interessants disponibles tot mantenint l'estructura de primer japonès (tractant-se del país d'origen) i després de l'estranger, però si voleu navegar per Youtube trobareu desenes d'anuncis de diversos països, alguns de molt interessants però que havia de deixar fora perquè si no m'hauria allargat massa.

Publicitat dins els videojocs

La publicitat, com tots sabem, no és una expressió comercial sempre diferenciada dels productes no comercials, establerta en blocs propis i exclusiva de la televisió, les revistes, els diaris, la ràdio o internet. Als videojocs també n'hi ha, de product placement, i des de fa molts anys. No podem parlar ara i aquí de tots els exemples que es poden trobar, però sí que podem veure'n alguns. Per exemple, si heu jugat a algun dels Hang-On això us deu sonar:

Les tanques publicitàries mostraven logos i noms molt similars als de companyies que existeixen en la realitat. A banda de Shell (a la imatge) també hi podíem veure, o això ens semblava, Marlboro o Bridgestone, per exemple. Però si fèiem pausa vèiem que no era així, que només ho semblava. La pregunta que em faig jo és: era intencionat i amb el coneixement de les empreses "representades"? Si és així, pagaven per mig aparèixer d'aquesta manera? Els sortia, doncs, més barat i l'efecte era el mateix? No ho sé, però a mi em semblava llegir "Marlboro" i trobo que, en aquest cas, la publicitat era efectiva.

Si fem història, es veu que el primer videojoc que va incorporar publicitat real va ser el James Pond 2: Robocod, de 1991, que publicitava unes barres britàniques de galeta i xocolata anomenades Penguin, i segons la Wikipedia allò va ajudar a que el producte superés en vendes per primera vegada el rival, KitKat. Després tenim el plataformes Zool, de 1992, que va sortir per a una pila de sistemes, entre els quals les tres consoles de Sega de l'època, i la Gameboy i la Super Nintendo. En realitat va sortir, però, en primer lloc per al Commodore Amiga, que és la versió de la que veurem el vídeo i que va obtenir unes crítiques excel·lents:

Cal que digui quina marca es publicita? Doncs una de catalana, ves per on. Com es pot veure, no té cap rellevància en el desenvolupament del joc i és simplement publicitat pura i dura, que es va repetir a la també aclamada seqüela de 1993. El 1994 arribava el FIFA International Soccer, un clàssic, el primer FIFA, on podem veure tanques publicitàries reals. Això és natural, ja que si els acords publicitaris són autèntics i els jocs de la saga mostren llicències oficials, no és gens estrany. Per això no em centraré gaire en aquesta mena de publicitat, perquè ni tan sols la percebem com a tal, sinó com un retrat fidel de la realitat. 

El 2005 va aparèixer l'Splinter Cell: Chaos Theory, la tercera entrega de la popular saga de videojocs d'infiltració, per a diversos sistemes com ara PC, Xbox, Gamecube o Playstation 2 en primera instància. Doncs bé, he trobat un vídeo amb un recull de la publicitat que hi podem veure:

Això ja va més enllà de les tanques publicitàries, en el sentit que passa menys desapercebut. El que podem dir en aquest cas és que veure marques reals ajuda a identificar-se més amb els jocs, que és la intenció del product placement per tal de no provocar una sensació de rebuig totalment contrària als interessos de les companyies. Tornem una mica enrere en el temps i mirem un vídeo del Crazy Taxi (aparegut per primera vegada a les recreatives i portat a la Dreamcast el 2000). Aneu al minut 2:55 aproximadament.

Botigues reals, com Pizza Hut, KFC o Levi's Store, eren algunes de les destinacions que ens demanaven els clients del nostre taxi. En conversions posteriors d'aquest títol, per exemple a les de Xbox Live i Playstation Network, les botigues van ser substituïdes per d'altres que no eren reals. Per una banda s'entén que si només van pagar per aparèixer a les recreatives, la Dreamcast i altres consoles durant aquells primers anys, no tinguin publicitat gratuïta a les noves versions, però per l'altra molts fans consideren que la gràcia era saber que al joc hi apareixien aquests llocs reals. Al Crazy Taxi 2, per cert, la publicitat d'aquesta mena continuava present. 

Segur que hi ha molts exemples que no conec, però cal destacar el del Burnout Paradise, que a banda de tenir publicitat de marques reals com ara Burger King o Gillette, presentava el primer cas de publicitat electoral de la història dels videojocs:

Senyal que no només les grans empreses, sinó també els polítics, saben que els videojugadors som milions i milions de persones susceptibles de rebre influències comercials o polítiques. Vaja, que ens prenen seriosament. Com que ens intenten vendre productes o idees no els donarem les gràcies per això, però ja m'enteneu. I doncs, què en penseu, de la publicitat als videojocs? Canta com una cloïssa? Ajuda a donar-los realisme? Ens provoca simpatia o, pel contrari, antipatia?

Curiositats de la història dels videojocs: anuncis (3a part)

Com els meus milions de seguidors deuen haver notat, en els últims dos dies no hi ha hagut actualització del bloc. Bé, concretament no n'hi va haver dilluns, però avui moralment encara és dimarts, encara que siguin les 0.44 quan començo aquest article. 

Això obeeix a un motiu justificat: era de vacances. I malgrat tot ahir dilluns volia satisfer els meus lectors i penjar una nova entrega de "Curiositats de la història dels videojocs: anuncis", perquè l'hotel on m'allotjava disposava d'internet, però... la connexió era molt dolenta, anava molt lent i no permetia copiar vídeos del Youtube. A més a més, el material sobre el qual volia parlar ja no hi és, de manera que tot plegat em va fúmer el pla enlaire, així que avui faig una nova entrega d'anuncis, però diferent de la que tenia pensada.

En aquest cas no són anuncis en vídeo, sinó en format paper (evidentment escanejat), de campanyes de publicitat antigues de Sega als Estats Units.

Com es pot veure, la idea era fer-ho picant i amb doble sentit. Com diu l'anunci, com més hi jugues, més dur es torna. Encara que no ho sembli, el que s'anunciava era l'Arcade Stick de la Mega Drive.

Aquest altre presenta la portàtil de Sega, la Game Gear, com una alternativa per fer amb les mans que... no et deixa cec! I la lletra petita descriu la consola sempre amb frases amb doble sentit que parlen de satisfer les teves fantasies jugant tu sol i coses així.

Realment Sega, malgrat que perdia la guerra de les consoles a cada generació, més o menys estrepitosament, feia uns anuncis d'allò més sorprenents i de vegades estranys, com aquells del Canal Pirata Sega, dels que parlaré més endavant.