Reflexions: 1992, l'any que em vaig enamorar dels videojocs

No pretenc que aquest títol sigui clickbait en fer-lo tan abstracte com espero que atractiu, o potser sí, i que el nombre de visites s'acosti, per una vegada i sense que siguin bots estrangers, a les tres xifres. Però la veritat és que l'altre dia reflexionava sobre la meva història amb els videojocs i em vaig adonar que, tot i que hi ha hagut moments de la meva vida que han marcat un abans i un després en matèria de videojocs, hi va haver un punt d'inflexió molt important l'any que esmento al títol.

Perquè va ser llavors que vaig tenir per primer cop experiències amb jocs i consoles que em van fer passar de l'afició que tenia a casa amb l'ordinador durant la meva infantesa més tendra a la clara preferència pels videojocs com a mitjà d'oci, fregant l'obsessió, que es va gestar una mica abans de la meva adolescència i que, malgrat una malaurada i malbaratada pausa en arribar a la majoria d'edat i la primera parella, va revifar a la vintena ben entrada i encara ara, dues dècades després, amb els 44 anys fets, m'ocupa bona part dels pensaments.

Per ser precisos, en realitat estaríem parlant de quan jo feia quart d'EGB, així que segons en quin trimestre passés el primer que relataré potser va ser tècnicament encara l'any 1991, però com que no tenim manera de comprovar-ho perquè no està registrat enlloc, suposarem que va succeir passat el Nadal, quan ja feia més bon temps. 

I va passar que vaig anar a casa d'un amic per primer cop a la vida. Sí, em consta que amb nou o deu anys anava una mica tard, però coses de pares... El cas és que vaig anar a casa del meu amic Frederic, que com que ho havíem planificat amb antelació m'havia estat parlant de la seva consola i del Super Mario Bros., a mi, que venia de gaudir -i sempre ho agrairé- d'un MSX i un catàleg meravellós, però que no tenia experiència amb cap altra màquina que permetés jugar a videojocs ni sabia de la seva existència. Altres persones us diran que coneixien diversos microordinadors o que tenien la Master System des dels sis anys, però és la seva història, no la meva. I el que em vaig trobar va ser el que veieu a la imatge amb què comença l'article.   

És una anècdota que he explicat diverses vegades quan l'ocasió ha estat adequada, però el cas és que va ser llavors que vaig veure per primer cop, en moviment, aquells dibuixos que m'havia estat fent en Frederic per fer-me salivar, tot i que també em van fer salivar els Conguitos que vaig provar per primer cop en aquell moment i que encara ara, 34 anys després, em transporten a aquella tarda en el que es coneix com a record proustià. Recordo també que estàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, on la clònica de la NES de la foto -que jo llavors no sabia que fos clònica de res- estava connectada a un televisor en una tauleta, em penso, i on vam jugar també al Mario Bros.

Aquell és un record molt especial per a mi, i va suposar el meu primer contacte amb les consoles de 8 bits, que després aniria coneixent més a través de les Hobby Consolas que em vaig anar comprant i que em mostraven títols, personatges i consoles que existien en una indústria que fins feia poc em pensava que es reduïa al que jo tenia a casa. Per tant, aquell 1992 estava sent ja cabdal en la meva història com a videojugador, de moment amb l'entrada a l'univers Nintendo, al qual encara no posava nom, i amb el descobriment d'un munt de possibilitats a través de les pàgines de les revistes. 

A partir d'aquell moment, per molt que m'estimés el meu MSX i encara hi jugués quan els meus pares em deixaven, que solia ser una estoneta els caps de setmana i si havia estat bon minyó, vaig començar a voler més, a voler entrar en aquella part dels videojocs que eren les consoles, i com que m'havia enamorat del que havia vist en aquella consola Creation, el primer objectiu va ser tenir-ne una. En algun moment vaig saber, gràcies a les revistes, que la màquina autèntica era el que llavors anomenàvem "la Nintendo", i vaig començar a demanar-la, però era cara i després de tantejar els avis per saber si en aniversaris i sants col·laborarien en l'ampliació de la meva videoteca, vaig veure que era difícil convèncer-los quan ens movíem entre 8.000 i 9.000 pessetes per cartutx. 

I el petit Moroboshi era pragmàtic, i un altre company m'havia començat a parlar i també fer dibuixets d'una cosa meravellosa que es deia Game Boy, i que anava molt més enllà del més semblant que havia vist jo fins llavors, que era la Game & Watch del Donkey Kong II. Ironies de la vida, actualment són més cares les Game & Watch que les Game Boy. El que no era tan car eren els jocs, que vorejaven les 5.000 pessetes, i ja veia que així tindria la possibilitat de tenir-ne molts.
 

I els meus pares, com ara entenc millor que llavors, eren reticents a comprar-me qualsevol màquina de videojocs, si ja tenia l'MSX. En realitat, hi tenia (i hi tinc) molts jocs i encara ara són perfectament jugables, però la canalla vol la novetat, vol més, i allò que veu que els altres tenen ho desitja. Així que vaig estar donant-los la tabarra i finalment se'm van plantejar dues opcions: una clònica de la NES amb molts jocs en memòria, però que pel preu que tenia em van dir que no rebria més jocs -recordem que llegeix els oficials de la NES, també-, o una Game Boy, que suposo que els va fer més gràcia amb el meu argument que era "com l'ordinador però portàtil". I va caure una Game Boy per 14.990 pessetes, amb el Tetris. 

Aquella meravella tecnològica va ser, doncs, la meva primera consola, encara que no podré evitar associar-la per sempre a un fet tràgic, i és que la vam comprar junts amb la idea de guardar-la fins que arribés el meu sant -a casa fèiem els sants com si fossin aniversaris, en qüestions de regals-, però me la van avançar uns dies per distreure'm de la sobtada mort de la meva àvia paterna, la primera defunció propera que vam patir a la família. Així doncs, també en temes personals 1992 va ser un punt d'inflexió, en aquest cas negatiu.

Una mica abans que això passés, precisament al bar de sota de casa dels meus avis, i des del carrer, vaig veure una cosa que em va deixar bocabadat, com també he explicat moltes vegades. Un joc de lluita amb uns gràfics i uns personatges al·lucinants (un d'ells portava la roba d'en Goku i feia el kame hame ha i tot!), i uns escenaris bells i amb elements destructibles, que es deia Street Fighter II. 

No vaig ser un nen d'anar a les recreatives, tampoc era un món que tingués gaire present, i de tota manera m'estimava més guardar-me les monedes de cent pessetes que em donaven per comprar-me coses que no pas "perdre-les" en experiències massa curtes per culpa de la meva manca d'habilitats, però alguna rara vegada sí que vaig fer-hi alguna partida en càmpings i llocs així. Jugar-hi seriosament, però, és quelcom que trigaria en fer, a la Super Nintendo d'un amic, encara que això ja pertany a 1993 ben entrat i queda fora del tema d'aquesta entrada. 

En qualsevol cas, 1992 va ser l'any que vaig conèixer aquest joc llegendari i em va impactar enormement, tot ensenyant-me el que els videojocs eren capaços de fer, a mi, que venia del Yie Ar Kung-fu com a cosa més semblant que havia vist. 

Es dona la circumstància que, si no ho recordo malament, el dia que vam anar a comprar la Game Boy en una d'aquelles llegendàries botigues del port de Barcelona, on s'aconseguien preus que no es veien enlloc més -també perquè de vegades els jocs eren d'importació en comptes de PAL, i per alguna raó llavors encara no eren més cars pel fet de venir de fora-, vaig descobrir, exposada, una nova consola, la Super Nintendo, amb un Super Mario World que cíclicament s'anava posant en attract mode o mode demostració.

Vaig al·lucinar, era la primera vegada que veia una consola de 16 bits, però també vaig al·lucinar amb el preu: era una primera remesa, suposo, i valia prop de 45.000 pessetes, i el meu instint em deia que si ja m'havia costat convèncer els pares perquè em compressin una màquina de 15.000, valia més que no mostrés cap dubte o em quedaria sense res.

Explico això perquè aquell any també va ser l'any en què vaig descobrir la 16 bits de Nintendo, però tot i que va ser la consola que va tenir en exclusiva temporal el meu adorat Street Fighter II, i així hi vaig jugar més endavant, com he dit abans, quan havia passat un temps prudencial des de l'arribada a casa meva de la Game Boy, a la qual vaig dedicar i encara dedicaria moltíssimes hores per la versatilitat que m'aportava, la consola que vaig demanar a continuació, sense que la Super Nintendo deixés d'agradar-me, va ser una Mega Drive. 

El culpable va ser aquest Sonic the Hedgehog que, si bé el 1992 ja feia temps que era a les botigues, jo només coneixia de fotos a les revistes, com tants altres jocs de la Mega Drive i la pròpia 16 bits de Sega. La relació que té això amb 1992 és més tangencial: uns tiets meus es van comprar una segona residència al desembre de 1992, i quan vam començar a anar-hi un cosí meu més gran hi portava la seva Mega Drive, que jo no li havia vist a casa, i va ser llavors quan vaig veure la mascota de la companyia movent-se de debò i a partir de llavors el meu objectiu va ser, com a consola de sobretaula, aquella elegant màquina negra. Però això no va passar fins al 1994.

Diguem, doncs, que de la mateixa manera que podria ser que hagués descobert el Super Mario Bros. a finals de 1991 -encara que estic força convençut que va ser el 1992-, podem fer una mica els ulls grossos i ficar amb calçador l'impacte de la Mega Drive en mi dins l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, si bé en aquest cas estic seguríssim que va ser ja el 1993. Un any, per cert, en què vaig començar a relacionar-me més amb el que encara ara és el meu millor amic, en Christian, que em va ensenyar finalment una NES autèntica, a més d'una Master System II i una Atari 2600 del seu pare, sistemes tots tres que molts anys després em va acabar regalant quan ja no els feia servir. I va ser l'any, també, en què va entrar a la classe un company nou, en Jordi, que tenia a casa seva un temple del videojoc envejat per tots les nanos que jugàvem amb maquinetes, amb moltes consoles i moltíssims jocs, cosa inusual als onze anys, i on vaig provar, ara sí, com deia abans, l'Street Fighter II de la SNES i molts altres jocs del Cervell de la Bèstia.

Sigui com sigui, tornant a 1992, aquell any del meu desè aniversari van tenir lloc com a mínim els esdeveniments que he relatat als paràgrafs d'abans de parlar de la Mega Drive, i em van orientar d'una determinada manera pel que fa a aficions en general, i videojocs en particular, perquè va ser com obrir una porta a un món immens i tremendament atractiu del qual jo només coneixia, fins a aquell moment, una petitíssima part. I aquí em teniu, parlant de videojocs setmanalment des de fa 17 anys, en part per culpa de les coses que van passar en fa 34.

Especial: Pantalles laberíntiques

Si hi ha un tipus de pantalla de videojoc que em treu de polleguera i, en el millor dels casos, em fa mandra, és el laberint. I no em refereixo a un laberint literal, sinó a aquelles pantalles on s'ha de passar per uns punts concrets si es vol sortir d'un bucle infinit.

També estan emparentades amb el concepte que actualment es coneix com a backtracking, que consisteix en anar endavant i endarrere per accedir a llocs del mapa que restaven fora del nostre abast si no comptàvem amb determinats objectes, millores o coneixements, però avui em vull centrar en el que deia més amunt: pantalles on cal seguir unes bifurcacions fixes i sovint invisibles per poder avançar. 

Comencem, per exemple, per la pantalla 8-4, és a dir l'última, del Super Mario Bros. Després de lluitar per arribar al final de tot -i el món 8 en general és punyeteret- estem esgotats, especialment si ho hem fet "com cal", sense saltar-nos cap món. I si hem fet totes les pantalles, també ens haurem trobat aquest problema a les pantalles 4-4 i 7-4.

L'últim que desitgem és una pantalla interminable, que és el que ens trobem si ens movem a la babalà. Perquè resulta que si anem per sobre o per sota de la plataforma equivocada, tornarem al principi. A còpia d'assaig i error, o de saber-s'ho, veurem com els segments canviem i arribarem a la batalla final contra en Bowser. I la saga tornaria a fer servir aquest recurs del laberint, per exemple, al Super Mario World.

Un dels videojocs de la meva infantesa, el meu estimadíssim Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers de la Game Boy, tenia, això sí, una cosa que no m'agradava gens: la cinquena pantalla, en què ens movem per plataformes voladores.

No és que em molestés allunyar-me de les clavegueres, no era una qüestió d'ambientació, sinó que era (i suposo que encara és, fa temps que no el toco) una pantalla que se'm feia llarga, perquè si anaves baixant per on no tocava allò no s'acabava mai. El truc, sembla, era anar sempre cap a la dreta. Així de senzill. Però a mi no se'm va acudir mai, anava provant fins que me la passava.  

The Lion King és un videojoc que percebo que no és gaire estimat, actualment. A mi em va encantar quan me'l van regalar, en plena febre per la pel·lícula, i encara ara, quan en veig imatges, em venen ganes de jugar-hi, cosa que segurament faré al recopilatori Disney Classic Games Collection, però quan hi vaig jugar originalment a la Mega Drive no em va semblar que fos tan horrible com es diu ara.

Les queixes són, sobretot, per la famosa segona pantalla, la dels micos, que sí, és laberíntica i podria haver estat un exemple d'aquesta entrada, però aniré més enllà i posaré l'altra pantalla d'aquest estil que hi ha al joc, la novena, amb en Simba ja adult. 

Són plataformes més tradicionals, no volem pels aires, però si triem malament a les bifurcacions no en sortim mai i ens acaben pelant en algun combat, que és el que em devia passar a mi d'adolescent, perquè no em vaig acabar mai el joc.

No era la primera pantalla laberíntica que em trobava a la 16 bits de Sega, és clar. Abans em vaig topar amb una zona sencera, amb els seus tres actes, anomenada Labyrinth Zone al Sonic the Hedgehog, coneguda i infame perquè aquí és on patim com uns malparits quan a en Sonic se li acaba l'oxigen i comença la musiqueta de la mort que seria digna de malsons d'aquells de despertar-se suant i panteixant.

És un dels jocs als que he jugat més vegades, però encara ara se'm fa llarguíssim trobar per on cal anar, tot i que la part laberíntica en què et pots encallar en realitat és només la de les rampes amb cascada. La resta del mapa és "només" refotudament enrevessat, amb interruptors per obrir camins aquí i allà, i és clar, l'aigua que ens fa anar molt lents i moure'ns verticalment en un joc que començava a tota velocitat i molt horitzontal. 

Arribar a la pantalla final del Wonder Boy: Monster Land no és una tasca fàcil. És un joc fotudet, dels de saltar al píxel adequat, i jo només ho he aconseguit a còpia de crèdits i insistir molt, però aquesta pantalla va ser l'última que vaig veure quan hi vaig estar jugant fa un temps.

El castell de l'enemic final és un laberint d'aquests que dic, amb camins correctes i erronis, i sí, com heu endevinat, agafar l'erroni et torna al principi de la pantalla. Tema fotut, perquè si s'acaba el temps mors, i te'n vas al principi del joc. 

Hi ha dues maneres d'evitar-ho: saber-se el camí (o haver-lo consultat) o fer servir un objecte especial que costa d'aconseguir (i que és opcional i, per tant, ens podem perdre) i que emet un so quan tirem el camí correcte. Després queda el combat final, però malauradament no us en puc parlar, perquè no l'he viscut. 

Ens en trobem un altre al The Legend of Zelda: Link's Awakening, tant a la Game Boy com al remake de 2019 per a la Switch. A l'última masmorra, de fet. Cal triar les portes adequades per poder-se enfrontar a l'enemic final, altrament tornarem a l'entrada.

Val a dir, però, que la seqüència correcta ens la diuen poc abans, en una altra banda, i gràcies a la funció de captura de pantalla de la Switch és fàcil fer una instantània de la conversa i consultar-la a l'àlbum quan la necessitem. 

Un altre remake per a la Switch, al qual també vaig jugar no fa gaire, és el Super Mario RPG, que conté un laberint d'aquesta mena en un bosc. Se'm va fer particularment pesat, però com que era necessari per avançar a la història i acabar-la algun dia, no em va quedar altre remei que anar provant, tot i que em sona -quina memòria més lamentable que tinc- que en alguna banda del joc se'ns deia la seqüència. Potser no i la vaig haver de mirar, ni tan sols això recordo.

No deixem els laberints boscosos -que bé que ho he lligat, eh?-, perquè n'hi ha un altre d'emblemàtic al The Secret of Monkey Island, un títol llegendari al qual he de confessar que tot just estic jugant per segona vegada, i tinc aquesta partida en pausa des de fa anys.

Però he de dir que el bosc en què en Guybrush es perd se'm fa extremament pesat, però tard o d'hora n'acabes sortint. 

Acabem amb un que no he experimentat personalment, perquè tot i que em fa vergonya he d'admetre que no he jugat a aquest clàssic, però la pantalla final del The Revenge of Shinobi (Mega Drive) és un laberint ben conegut pels que sí que hi han jugat.

És un clàssic ben estimat, però aquesta pantalla em consta que és força odiada, perquè és plena de portes trampa i costa sortir-ne... llevat que s'hi tingui el cul pelat. 

En fi, he posat uns quants exemples de pantalles laberíntiques, o de seccions d'aquesta mena. Què en penseu, vosaltres? En teniu altres exemples. Si voleu, expliqueu-m'ho als comentaris.

 

16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Akira Toriyama i els videojocs

La sorprenent i impactant, per prematura, mort del mestre Akira Toriyama l'1 de març, anunciada al públic una setmana després, va causar commoció al món del manga i del còmic en general, i és que milions de persones ens hem criat amb les seves obres encara que últimament hagués adoptat un paper més relaxat.

La seva influència, però, també va ser important al món dels videojocs, i és per això que també volia dedicar-li un petit i humil homenatge des d'aquest blog, tot repassant els dissenys que va fer per a diversos títols. 

Com a bon japonès, el mestre no era aliè al boom dels videojocs i, per exemple, va reconèixer que jugava força a l'Spartan X, que aquí coneixem com a Kung Fu Master, en versió NES (allà Famicom), i que aquell joc emblemàtic havia estat una influència per a la part de la Torre d'Acer de la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac, que certament té una estructura força de videojoc, d'anar passant pantalles. 

Però l'impacte de la seva obra en els videojocs va ser molt més gran. No parlem només dels títols basats en Bola de Drac i en molt menor mesura Dr. Slump, Go Go Ackman! o properament Sand Land, avui no es tracta d'això, sinó de dues coses diferents.

Per una banda, influències tan clares i indiscutibles com en Sonic transformant-se en Super Sonic al Sonic the Hedgehog 2 de la Mega Drive, cosa que va passar el 1992, en plena febre per la transformació d'en Goku en superguerrer per primer cop l'any 1991, i hi ha qui diu també que l'emblema de la pantalla de títol del primer joc de la mascota de Sega podria ser un homenatge al de l'opening de Dr. Slump. 

També a la competència, a Nintendo, va tenir influència el mestre Toriyama: en una entrevista, el creador d'en Mario, el llegendari Shigeru Miyamoto, reconeixia la inspiració per a la forma del cos i la manera de córrer d'en Mario, tot i que certament no és una cosa que es noti fins al Super Mario Bros. 3.  

I segurament n'hi ha més, d'influències, però aquestes són força destacades per la importància de les sagues afectades. 

L'altra manera d'impactar el món dels videojocs que va tenir l'autor, evidentment, i com ja deveu saber, va ser la seva tasca com a dissenyador de personatges (i monstres, i vehicles, i indumentàries, etc.) per a més d'una franquícia.

El més destacat del seu currículum en aquest sector són els dissenys de portada, materials promocionals, personatges i monstres de la saga Dragon Quest -però no pas cap de les seves adaptacions a manga i anime-, que com ja deveu saber va començar el 1986 i encara belluga, amb múltiples entregues principals i encara més múltiples spin-offs, on també podem contemplar la seva obra.

De la conversió en gràfics dins dels jocs, sigui en forma de pixel art o dels polígons actuals, no se n'encarregava ell, però sí de tota la part artística sobre la qual treballaven els experts en confeccionar videojocs. Si voleu gaudir de tot el que va dibuixar sobre la llegendària franquícia que va revolucionar els RPG, fa uns anys es va llançar al nostre mercat el llibre d'il·lustracions Akira Toriyama Dragon Quest: Ilustraciones, que us recomano, i no només perquè en vaig fer la revisió.

Immediatament després, en importància, us citaran el Chrono Trigger, RPG de 1995 per a la Super Nintendo que va adquirir estatus de culte perquè no va arribar a Europa -sí als Estats Units- ni en aquell primer intent ni quan es va rellançar per a la PlayStation el 1999, però que per fi vam poder tenir per primer cop al Vell Continent en la seva versió per a la Nintendo DS, de 2009, i el 2011 la versió SNES arribava a la Consola Virtual de la Wii. Després, el joc sortia per a mòbils i ordinadors. Per tant, no hi ha excusa per no endinsar-s'hi.

Sigui com sigui, de tot el material promocional, els dissenys de personatges i monstres i les portades que s'han fet servir en els diferents formats i regions també se'n va encarregar Akira Toriyama. Ho podeu trobar recopilat aquí. A partir de la versió per a PlayStation, a més, hi ha escenes animades amb uns estàndards de producció propis de l'anime, i no és sorprenent si sabem que se'n van encarregar Bird Studio -productora fundada pel mestre- i Toei Animation, la llegendària companyia que va fer possibles, entre molts altres, animes com Sailor Moon, Mazinger Z, One Piece, Slam Dunk o, és clar, Dr. Slump i Bola de Drac.

Un any després, el 1997, sortia per a la PlayStation el Tobal No. 1, un videojoc de lluita produït per Square, que s'estrenava en el gènere, i que va tenir molt bona acollida, a més d'una portada amb disseny renderitzat molt pitjor que l'original japonesa, on era indiscutible que el seu responsable era el mestre Toriyama.

A banda de les tasques habituals de dissenyar la portada original i els materials promocionals, va dibuixar els 11 personatges que hi surten, i tenim també la curiositat que ell mateix, en la forma de robot que feia servir sovint com a autoretrat per aparèixer a les seves pròpies obres, és un personatge secret desbloquejable. 

El joc va tenir molt bona acollida, i va sortir, com deia, als Estats Units i Europa també, però potser no és el títol més citat del gènere a la 32 bits de Sony per la ferotge competència que tenia, si bé hi ha força gent que el reivindica.

El que es va quedar al Japó va ser la seva seqüela, igualment lloada -o encara més, i es diu que espremia la consola gairebé al màxim-, que va tenir el títol de Tobal 2, va sortir el 1997 i presentava 200 personatges, tot un rècord en un videojoc de lluita, però ignoro si el mestre els va dibuixar absolutament tots.

Tot i que va continuar fent il·lustracions per a l'esmentada Dragon Quest, no seria fins a l'any 2006 que tornaríem a veure'l creant dissenys per a una nova saga, que va arribar en forma d'un altre RPG, aquest cop en exclusiva per a la Xbox 360, amb el nom de Blue Dragon.

La franquícia continuaria amb dues entregues més per a la Nintendo DS, Blue Dragon Plus (2008) i Blue Dragon: Awakened Shadow (2009), i tindria una adaptació animada per a la qual també va fer els dissenys de personatges i dracs.

Repassant el llistat d'obres del mestre en l'àmbit dels videojocs trobem que va dissenyar el personatge d'en Beeman 500SS per a l'exclusivament japonès Chôsoku henkei Gyrozetter (Nintendo 3DS, 2013), i després, el 2018, en tenim un de més important: l'Androide 21 per al Dragon Ball FighterZ, un personatge exclusiu del joc de lluita però que després va esdevenir canònic en aparèixer a la pel·lícula Bola de Drac Super: El superheroi, de 2022.  

Per al joc de mòbils Dragon Ball Legends, de 2019, faria els personatges Shallot i Zahha, mentre que el mateix any sortia un altre títol de celebració de grans franquícies de la Jump anomenat Jump Force, per al qual va dissenyar alguns personatges originals:

Veiem com consta com a supervisor al Super Smash Bros. Ultimate (2019), de la Switch, s'entén que per l'aparició de personatges de Dragon Quest, i després el tenim al Dragon Ball Z Kakarot (2020) amb el disseny d'un personatge original, en Bonyû. Segons la Wikipedia, la seva última col·laboració en un videojoc va ser un diorama per crear un nivell del videojoc Fantasian (Apple Arcade, 2021).

Com hem pogut veure, la presència del trista i prematurament desaparegut Akira Toriyama al món dels videojocs no és pas testimonial, i no només per les adaptacions a videojoc basades en les seves obres de manga, sinó també per la seva participació directa en la creació d'universos nascuts per a aquest sector. El trobarem a faltar, també, en aquest món.

Reptes per a 2024

Si l'última entrada de 2023 va ser per fer un repàs de l'any en qüestió de videojocs, com ja és costum en els darrers anys, la primera de 2024 segueix també la tradició de fer un petit llistat de reptes per a l'any que comença, després de rellegir el de l'any passat per primer cop i veure fins a quin punt vaig ser fidel als meus propòsits. 

Doncs bé, hi ha una mica de tot, però ja avanço que en algunes coses em vaig desviar prou de la intenció inicial com per no poder reprimir, ara, un somriure irònic amb llagrimeta. 

Per exemple, havia dit que tenia intenció de posar-me seriosament amb la saga Super Mario, i havia esmentat específicament el Super Mario Bros. 2 occidental, però no m'hi vaig posar.

Tot i així, no es pot considerar que l'objectiu sigui fallit del tot, perquè sí que vaig estar jugant al meravellós Super Mario Bros. Wonder. Per a 2024 la idea és acabar-lo al 100% i, ara sí, jugar al segon de la NES i anar fent.

Després de fallar en el propòsit de jugar a més jocs de la saga Castlevania el 2022, em vaig proposar esmenar-ho el 2023, i el cas és que ho vaig fer. L'escollit va ser el que anava a continuació de l'últim, el Castlevania III, el darrer a la NES.

Lamentablement, el que és jugar-hi hi vaig jugar, però fa mesos que el vaig posar en pausa indefinida perquè no vaig ser capaç de passar-me un punt on em vaig encallar després de desenes d'intents... No prometo res per a aquest any, però m'agradaria acabar-lo, és clar, i continuar la llegendària saga.

D'una altra llegenda, la de Zelda, havia dit que volia jugar a dos títols, i ho pretenia de debò, evidentment pensant en un parell dels curts, i ho volia fer abans d'estrenar l'esperadíssim Tears of the Kingdom perquè sabia que qualsevol cosa jugada després em faria mandra per comparació, i perquè era conscient que la seqüela del Breath of the Wild m'absorbiria.

Doncs bé, vaig continuar The Legend of Zelda, però traint el meu pla en començar el seu títol més recent. Per al 2024 no renovo la intenció de jugar a altres jocs de la saga, ni tan sols sé si m'acabaré l'actual, així que em limitaré a divertir-me amb aquest, l'acabi quan l'acabi.

Havia dit que jugaria a tants jocs de la saga Sonic com pogués, perquè igual que em passa amb els d'en Mario tinc força clàssics tocats només per sobre, i la veritat és que vaig jugar força... al primer, en la seva versió dins del recopilatori Sonic Origins. I allà m'he quedat. Propòsit renovat.

També em volia posar seriosament amb Streets of Rage, però només em vaig passar el 2 i a sobre en cooperatiu. Enguany vull aconseguir-ho jo sol i posar-me amb el 3 i el 4, que ja toca!

Pel que fa als objectius no complerts ni tan sols parcialment, 2023 no va ser tampoc l'any de reprendre el Dragon Quest XI, i no vaig jugar a cap títol de la saga Mega Man. Renovo tímidament la primera intenció, i em proposo fermament jugar com a mínim a un joc del superheroi blau de Capcom.

Vaig fracassar estrepitosament en el propòsit de comprar menys i jugar més, és una assignatura eternament pendent meva, però sempre és saludable en més d'un sentit fer-se aquesta autopromesa, així que la renovo.

2023 va ser un mal any pel que fa a la reparació de consoles o accessoris, cada cop tinc menys temps lliure i, al que em vaig dedicar, ho vaig fer de manera molt barroera i amb un resultat ben curiós, com explicava aquí. 

No és que em vingui de gust dur a terme aquestes tasques, si us he de ser sincer, però he de renovar la intenció perquè tinc diverses consoles amb algun problema o altre que m'impedeix jugar-hi, i el cas és que vull jugar-hi. 

2023 va ser un any amb una notable pèrdua del meu temps lliure, que ja era escàs, però tot i així em proposo jugar més, i a la globalitat dels meus sistemes, incloent-hi els moderns, que he tingut molt abandonats últimament, i els retro. Per això vull que tot em funcioni, encara que les màquines se'm rebel·lin i fallin quan ni tan sols les faig servir. Vull jugar més, acabar-me més videojocs tot i no voler, paradoxalment, fer-ho amb cap mena de pressió. 

Espero poder somriure, ara sí sense llagrimeta, quan rellegeixi l'entrada al final de l'any.

Noms: Greg Martin

A l'entrada inaugural d'aquesta secció dedicada a noms rellevants a la història dels videojocs vaig parlar de l'Akira Watanabe, el responsable, entre altres coses, de les portades dels primers Sonics, però no va ser l'únic, perquè si mirem les d'Occident la cosa es complica una mica més. 

Si que és cert que la del Sonic the Hedgehog tal com la vam conèixer a Europa estava basada en la del senyor Watanabe, però als Estats Units van veure una altra cosa, i si ens n'anem a la versió Game Gear ens trobem una imatge més familiar que va arribar a Amèrica i Europa, desmarcant-se de la il·lustració triada al Japó, i que va signar aquest senyor del que, per desgràcia, no hi ha fotografies (llevat d'una de molt baixa qualitat o resolució) i que, a més, es va morir ja fa 10 anys.   

Greg Martin (1956-2013) és el responsable de bona part de l'art occidental oficial per als videojocs d'en Sonic -no pas la portada del Sonic the Hedgehog de la Genesis, la Mega Drive estatunidenca, pel que sembla-, on veiem la mascota de Sega amb un somriure més trapella, i uns angles més durs que el més bufó japonès del mestre Watanabe. 

Però probablement la primera portada realment icònica que va dibuixar el senyor Martin va ser la següent:

Suposo que no passa res perquè no hagi triat una imatge amb els marcs i els logos habituals per saber de quin joc (i per a quina consola) estem parlant, oi? 

Ara, però, anem enrere i repassem una mica la vida del desaparegut artista, tot i que no se'n troba una excessiva quantitat d'informació a la xarxa: en videojocs el podem trobar fent portades per a jocs de l'ordinador VIC-20 el 1981 i el 1982, com ara l'Amok, però resulta que abans, durant i després de fer portades per a videojocs va treballar per a companyies com Disney o Hanna-Barbera, poca broma, on va fer sobretot de dissenyador d'escenaris en obres com El show de Scooby-do i Scrappy-do, Superamics, la sèrie d'en Pac-man, Els barrufets i, de manera més recent, el 2008, va ser modelador al llargmetratge de Disney Bolt. Però si hi ha una feina que destaca en aquest sentit va ser el de la cocreació i el disseny de les versions de les Tortugues Ninja per a la famosa sèrie de 1987, i també va dissenyar les portades d'alguns VHS que es van editar amb material de la sèrie.

No ho va fer directament ell, però una de les sèries animades d'en Sonic, Adventures of Sonic the Hedgehog, de 1993, va basar els seus dissenys en els de Greg Martin, així com també l'anomenada senzillament Sonic the Hedgehog, que hi va coexistir però que va ser un producte curiosament rival de l'altre per disputes corporatives en les quals ara tampoc cal entrar. 

Sembla que també es van inspirar en els seus dissenys per a la sèrie de 40 episodis de 1999 Sonic Underground, i anteriorment per al còmic d'Archie Comics sobre l'eriçó blau, cosa que té sentit perquè bevia força de les sèries animades que he esmentat més amunt, però això va durar fins al número 10.

Tornant a les coses que va dissenyar directament més que inspirar, tenim portades com la del Pac-Man de la Game Boy (1991), el Pac-Attack, de 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, la Game Gear i la Game Boy (a la imatge), la del Ms. Pac-Man per Game Boy, NES i Game Gear (1993) o la del Woody Pop (Game Gear, 1991) però, com sol passar en aquests casos, hi ha un fotimer de treballs que no se sap segur si són d'ell, perquè no està documentat de manera concloent, però que se sospita, per l'estil, que sí, com per exemple la portada americana de l'Aladdin de la Game Gear, la del The Flintstones de Mega Drive o la del Taz in Escape from Mars. Una que sembla clara, però, és l'occidental del Pocky & Rocky 2 (Super Nintendo, 1994):

Sí que se sap que corresponen a ell les portades del Sonic Chaos (almenys el de Game Gear, 1993), l'americana del Sonic CD (Mega CD, 1993), el Sonic Spinball de Mega Drive (1993) i de les consoles de 8 bits de Sega però en aquest cas només les americanes, el Sonic 3 als Estats Units (1994), el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994) americà, i la portada del Knuckles's Chaotix (32X, 1995) a tot arreu. 

L'últim disseny de portades que es coneix de l'autor va ser per a la Game Boy Advance, i va ser per a l'adaptació d'una pel·lícula de Disney. Era el 2002 i el joc, el Lilo & Stitch, que tinc entès que és força bo, per cert.

És una llàstima que els noms dels il·lustradors de portades de videojocs no siguin més coneguts ni estiguin excessivament ben documentats. En el cas del senyor Gregory James Martin, a més, sembla que va començar a generar interès a partir de la seva defunció. Per part meva, aprofitant la secció, m'agrada anar-los donant a conèixer, tant a ells com la seva obra, i espero haver fet el que era a les meves mans en el cas de l'autor d'algunes imatges icòniques de la nostra vida com a videojugadors que fins ara no sabíem a qui agrair. Una d'elles, el pòster d'en Sonic que regalaven amb alguns videojocs fa molts anys. El recordeu?

Fonts: Sonic Wiki Zone, Sega Retro, Legacy.com, Megabites Blog, IMDB, Original Video Game Art