Còmics i videojocs: Zenki

No soc cap superexpert en manga, però podríem dir que conec unes quantes coses del sector, i tot i que hi ha molts còmics japonesos populars, mítics i llegendaris que encara no he llegit i en alguns casos potser no ho faré mai, sí que conec almenys el nom d'una quantitat considerable d'obres de les dècades dels 80 i 90.

Doncs bé, per alguna raó no tenia ni idea de l'existència del manga que avui protagonitza la nova entrada d'aquesta antiga i últimament poc prolífica secció, i això que és un shōnen dels 90 i de la revista més famosa d'aquesta demografia, la Shōnen Jump. Però per què en parlo? Doncs, evidentment, perquè va tenir videojocs. De fet, 5 i tot.

Es tracta de Zenki, un manga escrit per Kikuhide Tani i dibuixat per Yoshihirō Kuroiwa que es va publicar al Japó de 1992 a 1996 i es va recopilar en 12 volums.

A més, va tenir una sèrie animada de 51 episodis el 1995 i una OVA el 1997, que adaptaven a l'animació aquesta història sobre un dimoni que ha estat alliberat del segell que el mantenia captiu segles després per una descendent seva. 

El primer joc es va anomenar Kishin dôji Zenki: Rettō raiden, el va desenvolupar CAProduction i va sortir el 4 d'agost de 1995, si ens hem de refiar de la Wikipedia.

Com podem veure, és un plataformes d'acció que té força bona pinta, fins i tot si no coneixem el material original. Com hem dit abans, el 1995 el manga va ser adaptat a anime i va ser aquest el motiu pel qual es van començar a fer videojocs de Zenki, perquè el segon arribaria menys d'un mes després, l'1 de setembre, el Kishin dôji Zenki de la Game Gear.

És un altre plataformes d'acció que té també molt bona pinta, i aquest cop és un desenvolupament intern de Sega, concretament de la divisió CS5, que havia signat anteriorment títols com el Legend of Illusion, el Royal Stone o el Sonic Drift 2. Poca broma.

Aquell mateix any el joc tornaria a la Super Nintendo japonesa amb el Kishin dôji Zenki: Den'ei raibu, de Now Production, i per no posar només vídeos aquest cop la mostra és en forma d'imatge estàtica:

 

 

Sense deixar el gènere de les plataformes d'acció, podem veure que en aquest segon joc de la franquícia per a la 16 bits de Nintendo els dissenys dels personatges són més bufons, encara que no al nivell de la Game Gear, al seu torn segurament motivat per la resolució i les dimensions de la pantalla.

 

Aquí controlem la Chiaki, la descendent d'en Zenki, però a l'hora de combatre s'invoca el dimoniet. També s'hi fan combats amb la mecànica de prémer els botons adequats en el moment correcte, que es presenten amb un format diferent, amb les imatges dels personatges en gran i unes barres que s'omplen. Malgrat alguns diàlegs escrits, en termes generals aquest joc també sembla perfectament jugable sense saber japonès.

 

Us torno a posar vídeo perquè aquest joc de desembre de 1995 -per tant, el quart de l'any, i queda clar que l'efecte anime va ser important- va sortir el Kishin dôji Zenki FX: Vajra Fight per a la PC-FX de NEC, aquest cop desenvolupat per Hudson Soft, que havia fet de distribuïdora de tots els altres -excepte el de la Game Gear, que va distribuir la pròpia Sega-, per a la companyia a la qual estava tan estretament lligada.

 

Es tracta d'un joc que barreja elements de beat'em up amb combats 1 contra 1, i té múltiples escenes animades i doblatge, per la qual cosa he trobat que valia la pena veure'l en moviment. Sembla interessant i feia ús de la potència de la malaurada màquina.

 

L'últim videojoc que adaptava aquest manga fins ara desconegut per a mi va sortir al febrer de 1996, va significar el retorn a la Super Famicom i aquest cop no gosaria dir que és perfectament jugable sense coneixements de l'idioma original.

 

Amb un mapa que és bàsicament el tauler d'un joc de taula on avancem després de tirar el dau, força text i uns combats que es duen a terme amb cartes, el Kishin dôji Zenki: Tenchi meidô s'allunya de l'estil que havíem vist als jocs anteriors. Tanmateix, trobo que per ser un manga més aviat desconegut, que tingués cinc videojocs i, a sobre, en menys d'un any, és quelcom remarcable.

 

I vosaltres? Coneixíeu aquest còmic? O almenys els seu videojocs? 

Jocs maquillats: Ganbare Gorby!

D'un temps ençà, un dels meus objectius com a col·leccionista de videojocs retro -entenent aquest col·leccionisme com l'acte d'aconseguir jocs per a la meva col·lecció particular, però sense cap propòsit d'exhibició ni conservació malaltissa- ha estat nodrir la meva Game Gear de jocs que valguin la pena, siguin jugables actualment i, si pot ser, es tracti de títols que només es troben a la portàtil de Sega o tenen allà una versió destacada per algun motiu.

Buscant ampliar la meva modesta col·lecció, una de les portades que més he vist al llarg dels anys ha estat la d'un joc que, de fet, em permet escriure una entrada d'aquesta secció pensada per parlar de videojocs que pateixen canvis estètics importants per passar del Japó a Occident.

Si a vosaltres no us sona, la portada del Ganbare Gorby! ("Ànims, Gorby!"), de Japan System House,  no patiu, perquè no és manca de cultura bàsica videojoquística. Jo tampoc l'havia vist mai.

Aquesta és, senzillament, la portada d'un joc japonès que després ens arribaria maquillat, que és la gràcia de la secció. Però ja hi arribarem. Primer, parlem una mica del joc en si.

Al joc, el nostre protagonista, en Gorby, treballa en una fàbrica i ha de proporcionar al públic famolenc el que demana, i per tal d'aconseguir-ho emprarà cintes transportadores, que haurà de manipular perquè ningú es quedi sense el que demana ni rebi el que no toca, tot evitant els guàrdies que intentaran impedir-ho.

Una jugabilitat arcade que és la base d'aquest petit clàssic de la Game Gear, però que a Occident coneixem amb un altre nom i un altre aspecte, atès que un homenet calb amb una taca de vi a la closca el 1991, quan va sortir aquest joc, era poc exportable, especialment als Estats Units. Perquè, efectivament, "Gorby" ve de "Gorbatxov". 

Aquí, doncs, va arribar com a Factory Panic (al Brasil Crazy Company), tot mantenint-ne la jugabilitat però eliminant qualsevol referència al camarada Secretari General de l'època, que els japonesos podien convertir en un personatge bufó, però al món "lliure" no era cosa de broma pintar-lo com un heroi del poble.

Així, el protagonista va passar a ser un vailet ros que feia exactament el mateix que en Gorby, i que en aquest cas emula en Robin Hood en una fàbrica propietat d'un magnat avariciós. 

Però aquesta localització sembla que va ser una decisió d'última hora, perquè com podem veure es va arribar a analitzar en anglès amb el nom occidental, sí, però amb esments al nom d'en Gorby i la seva imatge.

Personalment, em fa venir ganes de buscar la versió japonesa del joc, que volia en versió occidental fins que, fa poc, vaig descobrir aquesta curiosa localització.

Una altra curiositat: en Mikhaïl -si em permet la confiança, allà on sigui-, aquell mateix any, va protagonitzar un altre joc, en aquest cas de Compile per a la Famicom, l'MSX2 i l'FM Towns, anomenat Gorby no pipeline daisakusen ("La gran missió de l'oleoducte d'en Gorby"), cosa que demostra el carisma que tenia com a líder polític, cosa que no podria negar ningú, simpaties a banda.

Anàlisi: GG Aleste

El dels shoot'em ups és un gènere que em fascina tot i que soc dolentíssim jugant-hi. Els jocs de naus tenen alguna cosa que em deixa embadalit quan veig altres persones jugant-hi, i quan ho faig jo m'agrada el repte d'intentar arribar cada cop més lluny, aprendre dels meus errors, i anar progressant.

No pretenc aconseguir els anomenats 1cc, one credit clear, és a dir acabar-me'ls amb un sol crèdit, perquè això és per a autèntics "pros", però m'agrada intentar-ho. Pel camí, m'ho passo bé, que al capdavall és el més important.

I en aquesta dèria que m'ha agafat en el darrer parell d'anys pels jocs de naus, una de les compres que he fet ha estat l'Aleste Collection, un recopilatori d'M2, una de les companyies més respectades en el món de l'emulació, que inclou 5 jocs d'aquesta emblemàtica saga de Compile, entre els quals el GG Aleste, el primer joc de la franquícia per a la Game Gear, de 1991.

La seva protagonista és l'Ellinor Waizen, o almenys una de les encarnacions que aquest personatge recurrent té en aquesta sèrie formada per històries situades en universos alternatius. Ella és la pilot de la nau Galvanic Gunner -d'aquí el "GG" del títol, que ja va bé que coincideixi amb les inicials de la consola, com passaria anys després amb molts videojocs de la Nintendo DS que tenien "cognoms" que també coincidien amb aquelles inicials-, i la filla del protagonista del primer Aleste (MSX2 i Master System), i es disposa a lluitar contra l'exèrcit invasor anomenat Moon Child. 

El primer que crida l'atenció d'aquest joc és que, tot i la comprensible mida gran dels sprites dins d'una pantalla proporcionalment petita, i la velocitat a què es mou tot plegat gràcies a la bona feina de la gent de Compile en programar el GG Aleste originalment, una mestria que es veuria al llarg de tota la saga i d'altres títols del gènere signats per aquesta gent, no és en absolut caòtic, la nau es controla de meravella i no tindrem més dificultats per entendre el que està passant a la pantalla que en altres shmups. 

Amb desplaçament vertical i scroll continu, evidentment es tracta que anem derrotant naus enemigues, torretes i enemics de final de pantalla fent ús de la nostra arma estàndard, que va millorant a mesura que recollim aquests ítems amb una P dibuixada que veiem a la imatge de dalt, però també tindrem armes especials que depenen d'aquests altres ítems de color verd amb una lletra diferent dins, i que presenten diferents patrons per a tots els gustos i situacions, si ens sabem el joc de memòria i aprenem a portar l'arma adequada per a cada moment, però això ja és per a professionals i no cal, de cap manera, per passar-se'l.

En aquest cas van millorant la seva potència a mesura que n'anem agafant més d'iguals, però si volem canviar d'arma especial perquè la que tenim no ens fa el pes o l'hem tocat per error, haurem d'agafar-ne una altra que, això sí, començarà amb la potència mínima.

A la versió original hem de portar el compte mental de quants ítems ens falten per millorar les nostres armes, però al recopilatori on l'he jugat jo els marges s'omplen -si ho volem- d'informació molt útil com ara en quins nivells estan les nostres armes, quants punts tenim i quants ens en falten per a l'obtenció de la següent vida extra, quins serien els botons que estaríem tocant en una Game Gear real o quant dura la nostra breu invencibilitat temporal en ressuscitar o canviar d'arma. Tot plegat, cortesia de la bona gent d'M2, que també ens proporciona diverses opcions de configuració, però això ja seria més matèria del recopilatori en si, i jo avui volia parlar del joc.

Val a dir que, dins dels estàndards de la Game Gear, el GG Aleste és un videojoc més que competent, amb bons gràfics i un gran ritme, a més d'una banda sonora amb alguns temes encomanadissos, una petita obra mestra que, a més, és d'allò més recomanable per als novells en els jocs de naus, ja que al cap de poques partides sabrem arribar a un punt en què, gràcies a la puntuació, se'ns acumulen prou vides com per acabar-nos-el sense continuar, l'equivalent en consola de passar-se un joc amb un sol crèdit. I, si no, la generositat del títol també es reflecteix en el fet que hi ha continues il·limitats i, a sobre, en morir ressuscitem en el mateix punt, tot i que amb menys potència de foc, que no trigarem a poder recuperar amb la profusió d'ítems que anem trobant.

Les pantalles són prou variades, i els fans de la ciència-ficció gaudirem especialment amb l'última, en què apareixen elements orgànics. Els bosses de final de pantalla, per cert, no presenten una gran dificultat, cosa que contribueix al caràcter assequible i per a principiants d'aquest joc, que precisament, si rep alguna crítica alguna vegada malgrat la gran qualitat que destil·la és a la seva baixa dificultat. Ningú nega, però, que cada partida que hi fem és una estona aprofitada, perquè és molt divertit.

Per tot el que he dit, i per la seva qualitat intrínseca, penso que el GG Aleste és una magnífica porta d'entrada tant al gènere com a la saga, que això sí, es complica en qualsevol de les seves altres entregues. Personalment, ja tinc ganes de posar-me amb la segona part de la subsèrie portàtil a la consola de Sega, i a partir d'aquí ja ho anirem veient.

Noms: Greg Martin

A l'entrada inaugural d'aquesta secció dedicada a noms rellevants a la història dels videojocs vaig parlar de l'Akira Watanabe, el responsable, entre altres coses, de les portades dels primers Sonics, però no va ser l'únic, perquè si mirem les d'Occident la cosa es complica una mica més. 

Si que és cert que la del Sonic the Hedgehog tal com la vam conèixer a Europa estava basada en la del senyor Watanabe, però als Estats Units van veure una altra cosa, i si ens n'anem a la versió Game Gear ens trobem una imatge més familiar que va arribar a Amèrica i Europa, desmarcant-se de la il·lustració triada al Japó, i que va signar aquest senyor del que, per desgràcia, no hi ha fotografies (llevat d'una de molt baixa qualitat o resolució) i que, a més, es va morir ja fa 10 anys.   

Greg Martin (1956-2013) és el responsable de bona part de l'art occidental oficial per als videojocs d'en Sonic -no pas la portada del Sonic the Hedgehog de la Genesis, la Mega Drive estatunidenca, pel que sembla-, on veiem la mascota de Sega amb un somriure més trapella, i uns angles més durs que el més bufó japonès del mestre Watanabe. 

Però probablement la primera portada realment icònica que va dibuixar el senyor Martin va ser la següent:

Suposo que no passa res perquè no hagi triat una imatge amb els marcs i els logos habituals per saber de quin joc (i per a quina consola) estem parlant, oi? 

Ara, però, anem enrere i repassem una mica la vida del desaparegut artista, tot i que no se'n troba una excessiva quantitat d'informació a la xarxa: en videojocs el podem trobar fent portades per a jocs de l'ordinador VIC-20 el 1981 i el 1982, com ara l'Amok, però resulta que abans, durant i després de fer portades per a videojocs va treballar per a companyies com Disney o Hanna-Barbera, poca broma, on va fer sobretot de dissenyador d'escenaris en obres com El show de Scooby-do i Scrappy-do, Superamics, la sèrie d'en Pac-man, Els barrufets i, de manera més recent, el 2008, va ser modelador al llargmetratge de Disney Bolt. Però si hi ha una feina que destaca en aquest sentit va ser el de la cocreació i el disseny de les versions de les Tortugues Ninja per a la famosa sèrie de 1987, i també va dissenyar les portades d'alguns VHS que es van editar amb material de la sèrie.

No ho va fer directament ell, però una de les sèries animades d'en Sonic, Adventures of Sonic the Hedgehog, de 1993, va basar els seus dissenys en els de Greg Martin, així com també l'anomenada senzillament Sonic the Hedgehog, que hi va coexistir però que va ser un producte curiosament rival de l'altre per disputes corporatives en les quals ara tampoc cal entrar. 

Sembla que també es van inspirar en els seus dissenys per a la sèrie de 40 episodis de 1999 Sonic Underground, i anteriorment per al còmic d'Archie Comics sobre l'eriçó blau, cosa que té sentit perquè bevia força de les sèries animades que he esmentat més amunt, però això va durar fins al número 10.

Tornant a les coses que va dissenyar directament més que inspirar, tenim portades com la del Pac-Man de la Game Boy (1991), el Pac-Attack, de 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, la Game Gear i la Game Boy (a la imatge), la del Ms. Pac-Man per Game Boy, NES i Game Gear (1993) o la del Woody Pop (Game Gear, 1991) però, com sol passar en aquests casos, hi ha un fotimer de treballs que no se sap segur si són d'ell, perquè no està documentat de manera concloent, però que se sospita, per l'estil, que sí, com per exemple la portada americana de l'Aladdin de la Game Gear, la del The Flintstones de Mega Drive o la del Taz in Escape from Mars. Una que sembla clara, però, és l'occidental del Pocky & Rocky 2 (Super Nintendo, 1994):

Sí que se sap que corresponen a ell les portades del Sonic Chaos (almenys el de Game Gear, 1993), l'americana del Sonic CD (Mega CD, 1993), el Sonic Spinball de Mega Drive (1993) i de les consoles de 8 bits de Sega però en aquest cas només les americanes, el Sonic 3 als Estats Units (1994), el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994) americà, i la portada del Knuckles's Chaotix (32X, 1995) a tot arreu. 

L'últim disseny de portades que es coneix de l'autor va ser per a la Game Boy Advance, i va ser per a l'adaptació d'una pel·lícula de Disney. Era el 2002 i el joc, el Lilo & Stitch, que tinc entès que és força bo, per cert.

És una llàstima que els noms dels il·lustradors de portades de videojocs no siguin més coneguts ni estiguin excessivament ben documentats. En el cas del senyor Gregory James Martin, a més, sembla que va començar a generar interès a partir de la seva defunció. Per part meva, aprofitant la secció, m'agrada anar-los donant a conèixer, tant a ells com la seva obra, i espero haver fet el que era a les meves mans en el cas de l'autor d'algunes imatges icòniques de la nostra vida com a videojugadors que fins ara no sabíem a qui agrair. Una d'elles, el pòster d'en Sonic que regalaven amb alguns videojocs fa molts anys. El recordeu?

Fonts: Sonic Wiki Zone, Sega Retro, Legacy.com, Megabites Blog, IMDB, Original Video Game Art

Portades: Slider

Hi ha videojocs que no arribes a provar mai però que coneixes de nom, probablement perquè n'has vist la portada més d'un cop, especialment a l'època de les revistes de videojocs dels anys 90, amb aquells enyorats catàlegs del llavors anomenat Centre Mail.

És el que em passa amb la portada del joc d'avui, un petit clàssic de la Game Gear que espero poder tenir algun dia, atès que és econòmicament assequible, però de moment amb conformaré amb comparar la seva portada en versió japonesa i occidental:

Pel bé de l'impacte del canvi he de començar amb la portada que no coneixia, la japonesa, d'un joc que Loriciel i Victor Musical Industries van desenvolupar el 1989 per a MS-DOS, Amiga, Atari ST i Amstrad CPC, i el 1991 per a PC Engine i la portàtil de Sega, que al Japó es deia d'una manera diferent de com l'he posat al títol, Skweek.

Es tracta d'un joc de trencaclosques d'acció protagonitzat per un ésser bufó, groc i peludet que ha de superar 99 pantalles trepitjant totes les rajoles perquè siguin roses, evitant els enemics -o matant-los- i acabant dins del temps assignat. Però potser us sonarà més com a...

Ja us ho deia, això de l'impacte. L'Slider, que és com es va rebatejar a Occident, tenia aquesta portada a Europa -i no posaré l'americana perquè és igual, però amb el típic marc negre dels jocs de la Game Gear en aquell territori, i ens presenta un panorama molt més amenaçador, fins i tot per part del protagonista, que fa pensar en una mena de gremlin. 

Segurament es va apostar per una imatge més adulta, o almenys no tan infantil com la japonesa, on fins i tot els enemics eren bufons. De fet, suposo que el canvi de nom també es va deure a això, perquè "Skweek" era bufó, també, i "Slider" sona més cool. 

Els sprites del joc, però, són els mateixos que a la versió original japonesa, de manera que estem davant d'un nou cas de portada enganyosa. Un cop venut el producte, la feina ja estava feta. 

Irònicament, això passava només a la Game Gear, perquè la versió de PC Engine -que tenia la mateixa portada bufona que la de la Game Gear- es va quedar al Japó i no sabem com s'hauria gestionat a la Turbografx-16, i les dels ordinadors esmentats més amunt van tenir un redisseny dràstic però sense el toc terrorífic, i tot i així van mantenir el nom de Skweek.

Com a curiositat, l'Slider va tenir una seqüela per a Atari Lynx, Amiga, Amstrad CPC i Atari ST i es va anomenar Super Skweek.

Quina us agrada més? Totes tenen el seu atractiu, segons com es miri, i és interessant veure o intentar endevinar què passava pel cap als responsables de màrqueting de les distribuïdores responsables d'aquests llançaments. 

Portades: The Lucky Dime Caper

Quan era petit, encara que vaig aconseguir una Mega Drive arribat el moment, tenia presents les altres consoles de Sega, les de 8 bits, i no les menyspreava en absolut. 

De fet, hi havia títols del seu catàleg inèdits a la meva màquina de 16 bits que em cridaven l'atenció, almenys gràcies a la seva portada, i un d'ells era un videojoc emblemàtic de la Game Gear que va sortir també, molt poc després, per a la Master System.

Aquesta versió va ser exclusiva d'Europa i el Brasil, i la de Game Gear és la més estesa a tots els territoris, de manera que en la comparativa de portades d'avui en veurem per a tots dos sistemes.

Si no hi heu jugat, com a mínim heu vist alguna vegada aquest disseny de caràtula del The Lucky Dime Caper: Starring Donald Duck, de 1991, i probablement l'heu vist més amb el marc de color gris propi de la portàtil de Sega.

Als Estats Units va ser aquella versió l'única que va sortir, amb la característica imatge a sang i una franja negra a la part inferior de les caixes dels videojocs nord-americans de la Game Gear, però pel que fa al disseny no hi ha retalls dignes de menció, així que tant la de Master System com la de Game Gear presenten, bàsicament, la mateixa il·lustració.

Al Brasil, com deveu saber un oasi per a les consoles de Sega, que hi han tingut una longevitat sense comparació per causes que ara no és el moment ni el lloc d'analitzar, la Master System va tenir un èxit especialment espectacular i fins i tot hi sortien conversions de jocs que en d'altres llocs eren exclusius de la Game Gear.

En aquest cas no és així, el joc havia sortit també a Europa per a la 8 bits de sobretaula de Sega, però al Brasil li van canviar la font del títol i en van traduir al portuguès el subtítol. Però no es van limitar a això: també van emmirallar la imatge. Per què? No sé si ho sabrem mai.

Acabem, però, amb la portada japonesa, que no es va veure en Master System perquè allà només va sortir per a la portàtil.

I he de dir que, tot i que m'encanta "la de tota la vida", no coneixia fins ara aquesta versió regional i la trobo d'allò més simpàtica, amb certes reminiscències de la del Super Mario Land, intentant mostrar una mica el món de l'aventura. Em fa gràcia, a més, que l'enemiga principal del joc, la Magica De Spell hi aparegui com d'última hora, afegida, mentre que a les portades occidentals surt, de fet, en primer pla.

Quina portada us agrada més, a vosaltres?

Noms: Emiko Yamamoto

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció dedicada a repassar la trajectòria professional, en la mesura de la informació disponible a internet i el temps i els mitjans de qui escriu aquestes línies, de diverses persones que han deixat la seva empremta més o menys profunda, i des de diverses disciplines, a la història dels videojocs.

Quan es parlar dels videojocs de Disney dels anys 90 es parla de qualitat, tot i algunes excepcions, i concretament sabem que parlem de bona teca quan esmentem els jocs basats en franquícies Disney per a consoles de Sega. Avui coneixerem una mica la principal responsable, o si més no la cara visible, d'aquelles felices col·laboracions.

Es tracta de l'Emiko Yamamoto, també coneguda pel seu sobrenom de l'època, Emirin, senyora japonesa de la qual no he estat capaç de trobar any ni lloc de naixement, però el nom de la qual ressona a la memòria dels aficionats a Sega més veterans pel que va significar.

I és que aquesta dona no treballava a la companyia de l'eriçó blau, sinó directament a Disney, on fa de productora i dissenyadora de videojocs. I si en parlem actualment és per la sèrie de col·laboracions que va iniciar el gegant multimèdia, a través de la seva persona, amb l'estudi intern AM7.

Tot i que els primers crèdits on apareix el nom d'Emirin són els de The Revenge of Shinobi, de 1989, a l'apartat d'agraïments especials, la seva primera obra per a Sega va ser el disseny i la coordinació del Castle of Illusion, per a la Mega Drive, el 1990.

Pel que fa a les versions per a Master System i Game Gear del mateix joc, de 1991, la senyora Yamamoto, també hi va participar, amb un equip que es va encarregar que no fossin simples ports retallats adaptant-se a la inferioritat tecnològica de les consoles de 8 bits de Sega, sinó adaptacions tan meritòries, amb diferències intencionades, que fins i tot hi ha força gent que les prefereix per sobre de la versió de 16 bits.

 

L'any 1991 seria la dissenyadora i aquest cop també directora d'un altre títol que està considerat la segona part de la saga temàtica Illusion, el Quackshot, també per a la Mega Drive, i aquest cops sense més versions.

Repetiria funcions el 1992 a la tercera part, World of Illusion, que coprotagonitzaven els personatges que havien encapçalat les dues primeres aventures, en Mickey i en Donald, i que és prou conegut, a més de molt abundant al mercat de segona mà de la 16 bits de Sega.

En veure els bons resultats d'aquests projectes Disney i la mateixa Emirin estaven prou contents amb Sega com per confiar-hi per a futurs videojocs basats en les seves propietats intel·lectuals, i ella es va dedicar a tasques d'asessorament al Land of Illusion i al The Lucky Dime Caper, de la Master System i la Game Gear en tots dos casos, com reflecteix l'agraïment especial als crèdits d'aquests videojocs o del Deep Duck Trouble. Al capdavall, encara que ja no hi estigués implicada, són jocs que es van fer amb la base dels anteriors, que sí que va dissenyar, i de vegades dirigir, ella.

 

Però no es va dedicar a viure d'agraïments. Recordem que ella formava part de la plantilla de Disney, concretament de Disney Interactive en la seva divisió japonesa, i que els videojocs dels seus personatges no els va fer sempre Sega. De fet, també figura als crèdits de les seqüeles del Magical Quest, que són The Great Circus Mystery Starring Mickey & Minnie (1994) i Mickey to Donald: Magical Adventure 3 (1995), de Capcom. 

Ha estat productora sènior en jocs com aquests i molts altres, com ara els de Malson abans de Nadal, Chicken Little, Buscant en Nemo o Tarzan, i més recentment el remake del Castle of Illusion (2013), a més de propostes de tota mena i per a tots els públics relacionades amb Disney, com els Disney Sports Basketball, Soccer i Skateboarding. Tanmateix, se la coneix sobretot per la seva implicació amb els jocs de Sega dels 90 i, després d'allò, com a responsable de la saga Kingdom Hearts, des de 2002 i fins ara, com a productora executiva. Poca broma amb l'Emirin.

Fonts:

Sega Retro

Moby Games

Petits clàssics: Chuck Rock

Repassant les anteriors entregues d'aquesta secció, i reconec que comprovant que no hagués parlat abans del títol que avui ens ocupa, m'adono que unes quantes entrades potser són una mica injustes pel que fa al qualificatiu de "petits", i avui és un d'aquells casos.

En part perquè és una saga, en realitat, amb dues entregues i un spin-off, i també perquè la seva caràtula es veu força quan remenem pels mercats de segona mà dels videojocs.

La caràtula que tan acostumats estem a veure no és pas aquesta, però el cas és que a mi m'agrada conèixer i divulgar l'origen de les coses, i el Chuck Rock va ser llançar originalment el 1991 per a l'Atari ST i l'Amiga de Commodore, ordinadors que el van rebre amb la mateixa portada exacta, i per la informació que n'he trobat, alhora, no pas en un i després a l'altre.

Desenvolupat per Core Design, companyia famosa sobretot perquè uns anys després presentaria el primer Tomb Raider, és un plataformes de to humorístic protagonitzat per un cavernícola groller, panxut i ben lleig, que es diu que va ser la mascota de la companyia abans que ho fos la Lara Croft, i el primer joc era com veurem al següent vídeo:

Era la versió del Commodore Amiga, i com podem veure barreja elements típicament associats a la Prehistòria encara que en realitat no coincidissin en el temps, com humans i dinosaures, o directament no existissin, com les plantes carnívores que mengen humans. 

En Chuck pertany a una banda de rock en què també hi ha la seva dona, l'Ophelia, i fins i tot un dinosaure amb cabells llargs. Rigor històric, vaja. Un dia, l'Ophelia és segrestada per en Garry Gritter -una referència, llegeixo, al cantant britànic dels 70 i els 80 Gary Glitter- i en Chuck l'ha d'anar a rescatar.

Ho farà tot superant paisatges ambientats en l'Edat de Pedra i fent front a enemics i obstacles amb la seva habilitat d'aixecar i llançar roques, però també aprofitant l'ajuda d'alguns dinosaures bons i la panxa com a element de defensa. Tot plegat vigilant la barra d'energia, que es buidarà quan prengui mal i s'omplirà quan es mengi els grans bistecs de dinosaure que tant li agraden.

Aquí teníem una comparativa en vídeo de totes les versions que se'n van fer, cadascuna amb les seves característiques i més o menys mancances respecte a les originals. Certament, almenys la impressió que sempre he tingut, la versió de Mega Drive és la que ens ve al cap quan sentim esmentar el nom d'aquest videojoc o el veiem escrit. No coneixia algunes de les altres versions, i admeto que sempre l'havia associat a Sega, de manera que m'ha sorprès que existís per a Super Nintendo i Game Boy. 

La rebuda del Chuck Rock va ser desigual, si mirem les puntuacions que va rebre a l'època, però això no va impedir que el 1993 en sortís la segona part:

El Chuck Rock II: Son of Chuck va sortir per a les consoles de Sega -incloent-hi el Mega-CD-, l'Amiga i l'Amiga CD32. Van caure, doncs, les de Nintendo, el C64, l'Atari ST i l'Acorn Archimedes. 

Protagonitzat pel fill d'en Chuck, un nadó anomenat Junior, que ataca els enemics amb un garrot, i amb una banda sonora d'acid jazz, les puntuacions van ser una mica més amables amb aquest segon títol. I la cosa no es va acabar allà:

El 1995 es va llançar, per a Mega-CD, 32X -el vídeo compara aquestes dues versions-, Panasonic 3DO i PC, el BC Racers, un spin-off de velocitat combativa-humorística (una barreja de Mario Kart i Road Rash, per dir-ho ràpidament) per equips de dos amb personatges de l'univers Chuck Rock, i algun personatge nou de nom amb picada d'ullet, com en Brick Jagger o en Jimi Handtrix.

Tot i que són clàssics de mida més aviat mitjana, però si més no, no pas tremendament grans, el cert és que els Chuck Rock van gaudir de certa popularitat, i fins i tot van arribar a sortir en una sèrie de còmic dins la revista infantil Look-in, al Regne Unit. 

La saga no ha estat mai recopilada, rellançada, remasteritada ni refeta en sistemes moderns, i s'havia parlat d'una nova entrega per a la següent generació de consoles, és a dir la de la Saturn i la PlayStation, però no es va materialitzar. Una llàstima.

Anuncis: Especial Game Gear

La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy. 

Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.

Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes. 

Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.

El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.

Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica. 

Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.

I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.

Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:

Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.

Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:



Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.

O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:



Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.

Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.

Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:

Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.

No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:

Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.

És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.

Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.

La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.

Jocs que no van sortir del Japó: Donald no Magical World

Buscant algun títol per fer una nova entrada d'aquesta secció que tinc força abandonada n'he vist un que m'ha cridat molt l'atenció, i que em descol·locava, perquè no és que em consideri un expert en els videojocs de Disney i la seva existència -que no m'hi considero ni ho soc-, però és que ni em sonava.

Tanmateix, hi havia un motiu per a aquesta sorpresa: el joc exclusivament japonès que protagonitza l'article d'avui, llançat per a la Game Gear del país dels milers de màquines de venda automàtica i els trens puntuals de debò, té un Donald al títol, però no és el que ens pensem.

De pas, aprenem una cosa més: la mascota de la cadena d'hamburgueseries de menjar ràpid McDonald's, en Ronald McDonald, al Japó es diu Donald McDonald, un lleuger canvi de nom que s'explica, per exemple, aquí. 

Doncs bé, el joc té el nom de Donald no Magical World, és a dir "El món màgic d'en Donald", desenvolupat per SIMS (empresa formada per Sega i Sanritsu), va sortir el 1994 per a l'única portàtil de Sega i, com podem veure, el seu protagonista no és pas l'ànec rondinaire i amb el cul a l'aire que ha protagonitzat uns quants videojocs, sinó el pallasso més famós del món, amb el permís dels de Micolor. 

Es tracta d'un títol de plataformes, com podem veure al vídeo, en què controlem el mateix Ronald (Donald) McDonald, raó per la qual se l'ha comparat amb el McDonald's Treasureland Adventure, de la Mega Drive i de 1993, que en aquest cas sí que va sortir de l'arxipèlag nipó i que signava la prestigiosa Treasure, que el cert és que va col·laborar una mica en el de la Game Gear.

Hi ha diferències en la jugabilitat, el disseny dels nivells i la història, però sí que s'assemblen més que no pas amb el Donald Land de la Famicom (un altre exclusiu japonès), en què el protagonista era el mateix. 

Al Donald no Magical World la nostra missió és rescatar els amics del protagonista, en Hamburglar, en Grimace i la Birdie, que un mag s'ha endut perquè han obert una caixa en què clarament deia que no s'havia d'obrir. Recorrem diversos nivells (quatre zones dividides en quatre pantalles cadascuna) amb l'ajuda d'un paraigua, que ens permet planar i atacar els enemics. 

No té mala pinta, i sembla un bon joc, passa que desconegut perquè no va sortir d'allà i perquè la Game Gear, reconeguem-ho, no va aconseguir rivalitzar gaire seriosament amb la Game Boy, i no té en absolut mal catàleg, però això va com va.

És una llàstima que el joc sigui tan difícil de trobar actualment, amb preus molt elevats a eBay precisament per això, i també que es quedés al seu país d'origen segurament per una decisió d'última hora: si el cartutx es posa en una consola occidental, tant el títol, que és Ronald in the Magical World, com els textos del joc, surten en anglès, de manera que estava preparat per sortir a l'exterior. 

Fonts: Retrocollect i Sega Retro

 

Comparativa: Wonder Boy

Ara que he entrat a la saga Wonder Boy, de la qual ja vaig parlar una vegada, fa anys, en un repàs al que llavors vaig considerar "petit clàssic", però que en realitat és mitjà com a mínim, m'ha vingut de gust recuperar una secció que no tocava des de 2009, any d'inauguració d'aquest blog que, sí, està a punt de fer els 10 anys.

Em centraré en el primer títol de la saga, estrenat a recreatives, i el compararé amb els ports domèstics, encara que tradicionalment aquesta secció se m'escapava de les mans i acabava repassant sagues senceres.

L'any 1986 es presentava als salons recreatius el moble del videojoc que avui ens ocupa, publicat per Sega però desenvolupat pel senyor Ryûichi Nishizawa per a Escape, que després passaria a dir-se Westone Bit Entertainment.

Ens posava a la pell del cavernícola Tom Tom, que havia de rescatar la seva xicota Tina d'un seguit de dimonis i monstres, i és conegut per l'anacrònic monopatí que podia agafar.



També és conegut perquè en llicenciar-se a sistemes domèstics Sega ho va poder fer sense problemes per a les seves màquines, perquè tenia els drets dels personatges i del nom del joc, però altres companyies també el volien i Escape, que només era propietària del disseny general, va treballar amb Hudson Soft per tal de fer un clon, amb el protagonista canviat, que es va conèixer com a Adventure Island i que va originar, al seu torn, una saga nova en consoles.



Aquí veiem la comparativa entre la versió de Master System -al vídeo l'autor s'ha equivocat posant-hi el logo de la Mega Drive americana-, anomenada Wonder Boy (i aprofitem per veure com era), i la de NES, que es deia Adventure Island. Són molt similars, però hi ha algunes diferències i en general el de NES és força més difícil.



Passem ara a la primera conversió o port, la versió per a l'SG-1000, la primera consola domèstica de Sega, que va sortir només al Japó el mateix 1986, i que té unes retallades òbvies en els gràfics, la música és diferent i certament sembla un joc de l'MSX, una semblança entre els dos sistemes que sempre he observat.

També, a causa de les grans diferències tècniques amb la recreativa, resulta que es va dissenyar de nou, té pantalles diferents i hi falten coses, com ara el mític monopatí.



Aquí el veiem en Game Gear, de 1990 i en principi pràcticament igual que el de la Master System, de 1987. En aquest cas sí que és un port directe de la recreativa, tot i que amb retallades, és clar, perquè aquestes màquines no eren tan potents com l'original. A canvi, però, tenien pantalles extra.

Com a curiositat, als Estats Units el de Game Gear es va conèixer com a Revenge of Drancon i al Japó, el de Master System, com a Super Wonder Boy, en teoria per diferenciar-lo del Wonder Boy de l'SG-1000.



Aquí veiem la versió de l'Spectrum, de 1987, com les altres que veurem de microordinadors. Llegeixo a la Wikipedia que executar el joc en mode 128K feia que no es carreguessin bé els gràfics del quart nivell i que no es pogués continuar, de manera que s'havia d'arrencar en mode 48K, encara que l'Spectrum que es tingués fos més potent.



El del Commodore 64 es veia i sonava així, tot i que probablement no és de les coses més espectaculars que hem vist en aquest sistema famós sobretot pel seu xip de so.



Acabem amb el repàs del Wonder Boy als microordinadors amb la versió de l'Amstrad CPC, que en gràfics s'assemblava més a la versió del Commodore 64, però en so, a la de l'Spectrum. Com era habitual, és la que té més colors, però si comparem els tres vídeos veiem com l'scroll no és tan fluid.

En tots tres casos cal destacar que els va distribuir Activision, i que Sega no va posar cap pega amb què es diguessin Wonder Boy. Per tant, era un problema de no voler la llicència tal qual en consoles de Nintendo.

També s'ha de dir que, a causa de les limitacions que comportava el fet que els jocs en microordinadors s'haguessin de carregar des d'un lector de cintes, aquestes versions tenen a cada àrea el mateix cicle de pantalles de bosc, mar, cova i bosc de nit, mentre que en consoles no es repetia tant aquest patró.



I acabo amb el Wonder Boy Returns, desenvolupat per CFK i llançat per a ordinadors, a Steam, el 2016, que és un remake en alta definició del joc original. No seria estrictament material de comparativa, perquè es va fer dècades després, amb tot el que això suposa, però tampoc passa res perquè el coneguem.

Hem vist com es va convertir el mític Wonder Boy a sistemes domèstics, amb versions millors i pitjors, però totes fidels com a mínim a l'esperit d'aquell títol que va originar una saga, i accidentalment una d'allunyada de la marca que inaugurava, però que també és popular.

Crònica de RetroBarcelona 2018: 6a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i que duri, s'ha pogut viure a la capital de Catalunya un dels esdeveniments més importants sobre videojocs en aquesta banda del Danubi, la Barcelona Games World, però aquí el que ens interessa és la part de RetroBarcelona, abans independent però ara integrada a en aquest nom més atractiu per al gran públic.

Es va celebrar del 29 de novembre al 2 de desembre i, a diferència de l'any passat, que només hi vaig poder anar una tarda, aquest cop he estat amb els companys de Retroscroll, a l'estand, una tarda i un dia sencer fent-la petar en persona després de mesos i mesos de converses a WhatsApp i jugant a tot el que hem tingut temps de jugar, perquè encara que posem els nostres sistemes a disposició dels visitants, a nosaltres també ens agrada jugar, i tenir tot allò al davant és una temptació massa gran com per no fer-ho quan alguna màquina queda lliure.

Amb el cartell ja queda clar, però enguany la gran homenatjada era la Mega Drive, llegendària i estimadíssima consola que ha fet els 30 anys i que tenia també una exposició parcialment dedicada, amb objectes com aquests:

La capsa amb la consola, el comandament, els cables i prou, no cal res més, ara, per despertar-nos la nostàlgia...

Però també havíem de veure la consola en si, aquí amb diversos perifèrics muntats per tal d'ensenyar com en podia arribar a ser, de monstruosa, si hi eren tots alhora, encara que aquesta proposta és més aviat humorística (però en principi funcional).

Hi havia unes quantes mostres, també, dels seus títols més emblemàtics, amb algunes joies que molts de nosaltres no havíem vist en persona o, com a mínim, sabem que mai podrem tenir perquè han assolit preus elevadíssims, com el Mega Man: The Wily Wars que es veu a la part inferior dreta de la imatge.

No em vull allargar gaire més amb aquesta part de l'exposició, però després de la Mega Drive teníem unes quantes consoles més antigues exposades, curiositats amb més o menys èxit (normalment poc) que venien d'una època molt experimental, i on es podien trobar, entre moltíssimes altres coses, sistemes com la mítica Intellivision de Mattel (sí, la fabricant dels Masters de l'Univers o la Barbie), de 1979...

...o la consola d'Atari dedicada al Pong, de 1975, acompanyant consoles de Sega d'abans de la Master System, o de Nintendo d'abans de la Famicom/NES, i algunes altres que jo només coneixia de nom, però que no havia vist mai, o que directament no coneixia de cap de les maneres. Una delícia, vaja.

El convidat estrella de la fira havia de ser en Tom Kalinske, que durant els anys 90 va encapçalar la divisió americana de Sega, la va rescatar de la deriva en què es trobava i va ser cabdal perquè la Mega Drive s'enfrontés de tu a tu a la NES i la Super Nintendo (als Estats Units, almenys), i se'l recorda, entre altres coses, per haver influït en la versió definitiva del disseny d'en Sonic com a mascota, que va ser essencial perquè el nou representant fictici de la companyia triomfés i estirés el carro de Sega.

Malauradament, per problemes familiars, pocs dies abans de RetroBarcelona va haver de cancel·lar la seva aparició i ens vam quedar sense la seva presència. Una llàstima.

Val a dir que l'assistència del públic va ser molt bona, diumenge era ple de gom a gom i, a diferència del que va passar a la 4a edició, en què la part retro era una mica apartada i no hi arribava gaire gent, aquest cop s'ha pogut veure que el videojoc clàssic agrada a tota mena de públic, que sap veure-hi la diversió malgrat que els gràfics, el so i altres aspectes queden tècnicament molt per sota de les meravelles que es fan actualment.

Que a mi i als amants del retro en general no cal que ens convencin, però és agradable veure que no és només una cosa de pares que duen els fills petits i els ensenyen a què jugaven quan eren ells, els petits, sinó que adolescents i gent de vint-i-pocs anys també s'hi acosta, no arrossegada per cap progenitor ni cap nostàlgia que evidentment no sent per aquestes màquines, i s'ho passa bé.

Ja ho he dit abans: hi anava amb l'estand de Retroscroll, que com sempre oferia als visitants un munt de consoles de les nostres col·leccions personals per tal que la gent hi jugui.

Per desgràcia jo, que ja de per si portava moltes menys coses que altres companys que duien diverses màquines i monitors, concretament només una Nintendo 64 i una Atari 2600, vaig haver de comprovar amb disgust que aquesta última, que em feia especial il·lusió portar perquè és molt antiga i no l'havíem dut mai, no funcionava i caldrà intentar reparar-la.

Però per a sistemes antics ja hi havia, per exemple, la preciosa Vectrex o la vella Soundic, que malgrat la seva senzillesa gràfica gairebé sempre tenien gent enganxada als seus jocs provinents d'una època més simple.

Això sense desmerèixer altres consoles, des de la Turbografx fins a la primera Xbox, passant per la NES, la Super Nintendo, la Mega Drive, la PlayStation, la PlayStation 2 o la Master System.

Per al públic potser nosaltres no érem d'interès, però entre nosaltres sí que teníem moltes ganes de tornar-nos a veure, i jo, particularment, vaig gaudir de l'estona i les converses amb en Molsupo, en Dani, en Roger, la Vicky i més breument l'Ayate, i de fora de Retroscroll vaig poder parlar una mica amb l'Ivan de Tentáculo Púrpura i en Sikus i en Renner de Game Museum, tot i que amb en Murshus no vam arribar a coincidir.

Una salutació des d'aquí també a l'organització de RetroBarcelona, en particular en Carles, que ens va obsequiar amb menjar sa com aquest.

Amb alguns membres de Retroscroll o bé en solitari, segons el cas, vaig poder jugar una mica, tant en consoles com recreatives d'altres grups -i això sempre em ve de gust, perquè no els vaig fer cas a la seva època per un cúmul de circumstàncies i sempre ho trobaré a faltar-, a jocs com Golden Axe, Streets of Rage 2, Contra: Hard Corps, Out Run 2 (Xbox i recreativa), Street Fighter II i Street Fighter II Turbo o Windjammers. No gaire, però. Massa gent, hi havia, i ja va bé que sigui així.

També vaig fer un tomb ràpid per la part més moderna, la Barcelona Games World en si mateixa, el reclam per a la majoria del públic i el que fa que l'entrada sigui una mica elevada, i vaig poder veure llargues cues per provar títols de la PlayStation 4, de realitat virtual especialment...

...O aquesta escenificació d'una escena del tràiler de En Ralph destrueix internet, que s'estrena ara als cinemes com a seqüela de En Ralph el destructor (2013), actuació promocional que al capdavall té cabuda en un esdeveniment d'aquest tema i aquestes dimensions.

Coses ja llançades però recents, com el Marvel's Spider-man, exclusiu de la PlayStation 4, també tenien força protagonisme en l'enorme espai de la Fira Gran Via, on s'ha celebrat la BGW aquesta vegada, i en aquesta part hi havien muntat estand també múltiples botigues de marxandatge que podem trobar igualment al Saló del Manga. Hi ha certs interessos que se solapen entre el públic d'un esdeveniment i l'altre, certament.

Tornant a RetroBarcelona, però sense canviar de tema, la meva única compra -perquè a la part retro també hi ha botigues, per desgràcia a preus d'eBay llevat d'excepcions- va ser una d'inesperada, i ho era perquè havent preguntat preus altres anys ja no esperava trobar una Game Gear amb els condensadors canviats i, per tant, perfectament funcional, a un preu que em convencés.

Aquest cop la vaig trobar i no m'ho vaig pensar gaire, i és que fa anys me'n vaig comprar una de segona mà, però no li vaig canviar bé els condensadors que cal canviar-li per veure-la i sobretot sentir-la bé a l'actualitat -els passa a totes per culpa de la mala qualitat dels components originals-, i me la vaig tornar a vendre, derrotat.

Els anys van anar passant, si se'n veia alguna de reparada era massa cara i, mentrestant, els jocs que m'havia comprat continuaven, orfes, a la meva prestatgeria. El cas és que per fi m'he tret aquesta espina.

Me'n vaig anar a casa també amb l'Stranglehold, un videojoc de la Xbox 360 que no coneixia, però que l'esmentat Dani em va regalar, generós com sempre. Tot un detall.

Aquesta sisena edició de RetroBarcelona l'he pogut gaudir més que la de l'any passat, en què vaig tenir només unes 5 horetes que, a sobre, van estar en part dedicades a la "caça" de convidats, concretament el creador d'en Pac-man, el mestre Iwatani, i la veu d'en Mario, en Charles Martinet.

Tot i així, i encara per circumstàncies de la paternitat, no hi vaig estar tant com els altres membres del grup (que, a més, van muntar i desmuntar) ni com m'hauria agradat a mi -i tot i així estic agraït per haver-hi pogut anar un dia i mig-, però segurament 4 dies sencers també m'haurien semblat pocs, en aquesta gran festa dels videojocs. Passen volant, de debò, entre ser allà a l'estand a disposició de la gent, xerrar sobre allò que més ens agrada (i per part meva també aprendre dels experts en cada conversa) i jugar quan, de tant en tant, es pot. Ja tinc ganes que sigui la propera edició.