Anàlisi: GG Aleste

El dels shoot'em ups és un gènere que em fascina tot i que soc dolentíssim jugant-hi. Els jocs de naus tenen alguna cosa que em deixa embadalit quan veig altres persones jugant-hi, i quan ho faig jo m'agrada el repte d'intentar arribar cada cop més lluny, aprendre dels meus errors, i anar progressant.

No pretenc aconseguir els anomenats 1cc, one credit clear, és a dir acabar-me'ls amb un sol crèdit, perquè això és per a autèntics "pros", però m'agrada intentar-ho. Pel camí, m'ho passo bé, que al capdavall és el més important.

I en aquesta dèria que m'ha agafat en el darrer parell d'anys pels jocs de naus, una de les compres que he fet ha estat l'Aleste Collection, un recopilatori d'M2, una de les companyies més respectades en el món de l'emulació, que inclou 5 jocs d'aquesta emblemàtica saga de Compile, entre els quals el GG Aleste, el primer joc de la franquícia per a la Game Gear, de 1991.

La seva protagonista és l'Ellinor Waizen, o almenys una de les encarnacions que aquest personatge recurrent té en aquesta sèrie formada per històries situades en universos alternatius. Ella és la pilot de la nau Galvanic Gunner -d'aquí el "GG" del títol, que ja va bé que coincideixi amb les inicials de la consola, com passaria anys després amb molts videojocs de la Nintendo DS que tenien "cognoms" que també coincidien amb aquelles inicials-, i la filla del protagonista del primer Aleste (MSX2 i Master System), i es disposa a lluitar contra l'exèrcit invasor anomenat Moon Child. 

El primer que crida l'atenció d'aquest joc és que, tot i la comprensible mida gran dels sprites dins d'una pantalla proporcionalment petita, i la velocitat a què es mou tot plegat gràcies a la bona feina de la gent de Compile en programar el GG Aleste originalment, una mestria que es veuria al llarg de tota la saga i d'altres títols del gènere signats per aquesta gent, no és en absolut caòtic, la nau es controla de meravella i no tindrem més dificultats per entendre el que està passant a la pantalla que en altres shmups. 

Amb desplaçament vertical i scroll continu, evidentment es tracta que anem derrotant naus enemigues, torretes i enemics de final de pantalla fent ús de la nostra arma estàndard, que va millorant a mesura que recollim aquests ítems amb una P dibuixada que veiem a la imatge de dalt, però també tindrem armes especials que depenen d'aquests altres ítems de color verd amb una lletra diferent dins, i que presenten diferents patrons per a tots els gustos i situacions, si ens sabem el joc de memòria i aprenem a portar l'arma adequada per a cada moment, però això ja és per a professionals i no cal, de cap manera, per passar-se'l.

En aquest cas van millorant la seva potència a mesura que n'anem agafant més d'iguals, però si volem canviar d'arma especial perquè la que tenim no ens fa el pes o l'hem tocat per error, haurem d'agafar-ne una altra que, això sí, començarà amb la potència mínima.

A la versió original hem de portar el compte mental de quants ítems ens falten per millorar les nostres armes, però al recopilatori on l'he jugat jo els marges s'omplen -si ho volem- d'informació molt útil com ara en quins nivells estan les nostres armes, quants punts tenim i quants ens en falten per a l'obtenció de la següent vida extra, quins serien els botons que estaríem tocant en una Game Gear real o quant dura la nostra breu invencibilitat temporal en ressuscitar o canviar d'arma. Tot plegat, cortesia de la bona gent d'M2, que també ens proporciona diverses opcions de configuració, però això ja seria més matèria del recopilatori en si, i jo avui volia parlar del joc.

Val a dir que, dins dels estàndards de la Game Gear, el GG Aleste és un videojoc més que competent, amb bons gràfics i un gran ritme, a més d'una banda sonora amb alguns temes encomanadissos, una petita obra mestra que, a més, és d'allò més recomanable per als novells en els jocs de naus, ja que al cap de poques partides sabrem arribar a un punt en què, gràcies a la puntuació, se'ns acumulen prou vides com per acabar-nos-el sense continuar, l'equivalent en consola de passar-se un joc amb un sol crèdit. I, si no, la generositat del títol també es reflecteix en el fet que hi ha continues il·limitats i, a sobre, en morir ressuscitem en el mateix punt, tot i que amb menys potència de foc, que no trigarem a poder recuperar amb la profusió d'ítems que anem trobant.

Les pantalles són prou variades, i els fans de la ciència-ficció gaudirem especialment amb l'última, en què apareixen elements orgànics. Els bosses de final de pantalla, per cert, no presenten una gran dificultat, cosa que contribueix al caràcter assequible i per a principiants d'aquest joc, que precisament, si rep alguna crítica alguna vegada malgrat la gran qualitat que destil·la és a la seva baixa dificultat. Ningú nega, però, que cada partida que hi fem és una estona aprofitada, perquè és molt divertit.

Per tot el que he dit, i per la seva qualitat intrínseca, penso que el GG Aleste és una magnífica porta d'entrada tant al gènere com a la saga, que això sí, es complica en qualsevol de les seves altres entregues. Personalment, ja tinc ganes de posar-me amb la segona part de la subsèrie portàtil a la consola de Sega, i a partir d'aquí ja ho anirem veient.