Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Castle of Illusion. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Castle of Illusion. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de juny del 2024

Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 


 


dimarts, 1 de febrer del 2022

Noms: Emiko Yamamoto

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció dedicada a repassar la trajectòria professional, en la mesura de la informació disponible a internet i el temps i els mitjans de qui escriu aquestes línies, de diverses persones que han deixat la seva empremta més o menys profunda, i des de diverses disciplines, a la història dels videojocs.

Quan es parlar dels videojocs de Disney dels anys 90 es parla de qualitat, tot i algunes excepcions, i concretament sabem que parlem de bona teca quan esmentem els jocs basats en franquícies Disney per a consoles de Sega. Avui coneixerem una mica la principal responsable, o si més no la cara visible, d'aquelles felices col·laboracions.

Es tracta de l'Emiko Yamamoto, també coneguda pel seu sobrenom de l'època, Emirin, senyora japonesa de la qual no he estat capaç de trobar any ni lloc de naixement, però el nom de la qual ressona a la memòria dels aficionats a Sega més veterans pel que va significar.

I és que aquesta dona no treballava a la companyia de l'eriçó blau, sinó directament a Disney, on fa de productora i dissenyadora de videojocs. I si en parlem actualment és per la sèrie de col·laboracions que va iniciar el gegant multimèdia, a través de la seva persona, amb l'estudi intern AM7.

Tot i que els primers crèdits on apareix el nom d'Emirin són els de The Revenge of Shinobi, de 1989, a l'apartat d'agraïments especials, la seva primera obra per a Sega va ser el disseny i la coordinació del Castle of Illusion, per a la Mega Drive, el 1990.

Pel que fa a les versions per a Master System i Game Gear del mateix joc, de 1991, la senyora Yamamoto, també hi va participar, amb un equip que es va encarregar que no fossin simples ports retallats adaptant-se a la inferioritat tecnològica de les consoles de 8 bits de Sega, sinó adaptacions tan meritòries, amb diferències intencionades, que fins i tot hi ha força gent que les prefereix per sobre de la versió de 16 bits.

 
L'any 1991 seria la dissenyadora i aquest cop també directora d'un altre títol que està considerat la segona part de la saga temàtica Illusion, el Quackshot, també per a la Mega Drive, i aquest cops sense més versions.

Repetiria funcions el 1992 a la tercera part, World of Illusion, que coprotagonitzaven els personatges que havien encapçalat les dues primeres aventures, en Mickey i en Donald, i que és prou conegut, a més de molt abundant al mercat de segona mà de la 16 bits de Sega.

En veure els bons resultats d'aquests projectes Disney i la mateixa Emirin estaven prou contents amb Sega com per confiar-hi per a futurs videojocs basats en les seves propietats intel·lectuals, i ella es va dedicar a tasques d'asessorament al Land of Illusion i al The Lucky Dime Caper, de la Master System i la Game Gear en tots dos casos, com reflecteix l'agraïment especial als crèdits d'aquests videojocs o del Deep Duck Trouble. Al capdavall, encara que ja no hi estigués implicada, són jocs que es van fer amb la base dels anteriors, que sí que va dissenyar, i de vegades dirigir, ella.
 

Però no es va dedicar a viure d'agraïments. Recordem que ella formava part de la plantilla de Disney, concretament de Disney Interactive en la seva divisió japonesa, i que els videojocs dels seus personatges no els va fer sempre Sega. De fet, també figura als crèdits de les seqüeles del Magical Quest, que són The Great Circus Mystery Starring Mickey & Minnie (1994) i Mickey to Donald: Magical Adventure 3 (1995), de Capcom. 

Ha estat productora sènior en jocs com aquests i molts altres, com ara els de Malson abans de Nadal, Chicken Little, Buscant en Nemo o Tarzan, i més recentment el remake del Castle of Illusion (2013), a més de propostes de tota mena i per a tots els públics relacionades amb Disney, com els Disney Sports Basketball, Soccer i Skateboarding. Tanmateix, se la coneix sobretot per la seva implicació amb els jocs de Sega dels 90 i, després d'allò, com a responsable de la saga Kingdom Hearts, des de 2002 i fins ara, com a productora executiva. Poca broma amb l'Emirin.

Fonts:




divendres, 30 de desembre del 2016

Compres: Desembre de 2016

Al novembre em vaig firar força, i vaig dir que suposava/esperava que no hi hagués una entrada sobre compres de desembre, però tot i que amb molta menys despesa -i en part també algunes "compres" en realitat han sigut regals de Nadal-, n'hi ha hagut algunes, així que les repasso sense més preàmbuls.

Vaig dir a l'entrada de les compres del mes de novembre que m'havia comprat la Xbox One S, però que tot i que la rebria ja al desembre en volia parlar llavors. Del que no vaig parlar, però, va ser dels jocs que incloïa. Dos d'ells no m'interessaven i els vaig posar a la venda per tal de fer més barat el conjunt, però un sí que em feia gràcia, i tot i que era digital me'l vaig quedar.


És el FIFA 17, que després d'anys sense comprar-ne cap perquè m'emprenya que triguin en baixar de preu i a mitja temporada ja no tenen gaire sentit, vaig pensar que pel preu de tot el conjunt me'l podia quedar, i el cert és que hi he estat jugant força.


L'estratègia d'anar abraçant el suport digital de les companyies, que personalment no m'agrada, en alguns casos m'arracona i no em deixa altres opcions o, si més no, són molt més cares. 

Tenia pensat descarregar per a la Nintendo 3DS el Megaman Legacy Collection, que conté recopilats els primers 6 títols de la llegendària saga, els de la NES, però la versió també digital per a la Xbox One, tot fent ús de la magnífica possibilitat de comprar a les botigues digitals de Microsoft d'altres països i podent comparar preus, em va costar 4 euros i escaig. Era irresistible.


Digital també és (a Europa no existeix en físic) l'Ori and the Blind Forest: Definitive Edition, que vaig adquirir igualment en un basar estranger i em va sortir molt bé de preu. Un plataformes molt lloat, que no he tingut ocasió de provar encara, però que és un exclusiu de la Xbox One (va, també hi és en PC i sembla que sortirà igualment en Xbox 360, però ja m'enteneu: no hi és a la PS4, que de tant en tant ja està bé que no s'ho quedi tot la competència). 


No tenia pensat comprar-me un segon comandament per a la consola, perquè no ve a jugar amb mi mai ningú, i el de la Xbox 360 s'ha fet servir 2 o 3 vegades, però va sorgir una ocasió en forma d'oferta de la cadena Game: amb la compra d'un comandament regalava un joc... que no volia, i en vendre'l el que va passar és que el comandament em va sortir per 4,95 euros. A més, és una edició limitada. Bona jugada, oi? 


Però no tot el que m'he comprat d'Xbox One ha estat digital. Llevat que hi hagi una enorme diferència de preu continuaré apostant pel físic, i més amb les ofertes que hi acostuma a haver en el catàleg de qualsevol consola que no sigui de Nintendo. 

El primer joc físic de la Xbox One que em vaig comprar va ser el Lego Dimensions, que sempre m'havia provocat moltíssima curiositat pel fet que necessita ninots de Lego reals per tal de funcionar, un sistema que es coneix com a toys-to-life i que es pot veure a la saga Skylanders i a la no tan reeixida Disney Infinity

L'anomenat Starter Pack en si és car, i després s'ha d'invertir (si es vol) en comprar més paquets amb personatges que al seu torn desbloquegen pantalles, i en sóc conscient, però després de veure The Lego Movie me'n van venir ganes i vaig trobar que en venien un de segona mà a bon preu i no m'ho vaig pensar gaire més. 


No tot m'ho he comprat jo: per Nadal van caure 3 jocs: Resident Evil Revelations 2, Dead or Alive 5 Last Round i Mortal Kombat XL, tres dels que tenia a la meva llista de títols que compraria segur quan tingués una PS4 o, com ha acabat sent el cas, una Xbox One.

Cada cop estem més abocats a acceptar la digitalització de tot plegat, i això ho he pogut notar en veure com fins i tot els jocs físics tenen complements que s'han de descarregar (encara que siguin edicions "definitives" en realitat els complements no vénen al disc, sinó que hi tenim, per dir-ho d'alguna manera, l'accés ja pagat) i, tot un drama, que s'han d'instal·lar per força al disc dur de la consola, que en el meu cas és de 500 gigues però aviat quedarà plenet. Per tant, ocupen el mateix els jocs físics que els digitals. 

I amb això i l'absència total d'instruccions a la caixa dels jocs ens hi anem acostumant, a que pràcticament ja no hi hagi diferència.


Acabo amb un videojoc retro, si no comptem els 6 títols de Megaman que he esmentat més amunt. Vaig guanyar la subhasta d'un Castle of Illusion de Master System, a un preu no pas de ganga -no se'n troben, i menys encara amb instruccions, ho tinc comprovat de fa mesos-, però tampoc excessiu.

Continuo volent el de la Mega Drive, però com que diuen que aquesta versió és diferent i també molt bona, l'havia de tenir a la col·lecció de la 8 bits de sobretaula de Sega.

I això ha estat tot. Molt més del que em pensava el mes passat, que ja m'havia firat. Ara toca recuperació econòmica, em proposo seriosament parar una mica perquè, en realitat, amb tot això i el que ja tenia em puc entretenir mentre espero títols nous i baixades de preu. 





dilluns, 11 de gener del 2016

Ahir i avui: Castle of Illusion

Vaig estrenar aquesta secció amb molta il·lusió l'any 2009, quan es va obrir el blog, pensant que en faria molt d'ús, però no ha estat així. Aquesta serà la cinquena entrada quan ens encaminem als 7 anys de 3 Botons i START, i l'última va ser de 2012.

És complicat tenir tantes seccions obertes i recordar-les totes, però d'altres senzillament no tenen tant de suc com m'esperava al principi. En aquest cas els protagonistes haurien de ser videojocs clàssics que han tingut algun remake -independentment de si és una nova versió més fidel o menys-, però fugint si és possible del repàs a una saga amb diverses entregues, cosa que aniria a una altra secció. Doncs bé, ressuscito Ahir i avui amb un títol que compleix els requisits.


És el Castle of Illusion Starring Mickey Mouse, o el Castle of Illusion de tota la vida, que sí, que forma part d'una saga o una saga espiritual, tema una mica complicat d'explicar ara, però que tots recordem de la Mega Drive el 1990 i un any després de la Master System i la Game Gear. De quan Sega anava traient jocs excel·lents basats en franquícies Disney. 


Un clàssic imprescindible de l'època dels 16 bits -i els 8-, que falta a la meva col·lecció de la Mega Drive (i sí, podríem dir que també em falta en Master System i/o Game Gear) perquè no el vaig arribar a tenir en el seu moment i ara estic intentant trobar-lo a preu raonable, però coneixia el Quackshot de l'ànec Donald i posteriorment he tingut el World of Illusion, en què es poden controlar en Mickey i en Donald, dos jocs que formen part de la mateixa família -en què també trobem el Land of Illusion, que sí que tinc- i que em van fer adonar que les meravelles que diuen del Castle of Illusion, en japonès I love Mickey Mouse: Fushigi no o-shiro daibôken, sembla que són certes, per tant el desitjo, i molt. 

Els que hi han jugat molt i el coneixen bé i l'estimen parlen de preciosos gràfics, mons i enemics molt diversos i inspirats en els contes de fades, llibertat per a triar l'ordre de les pantalles i un videojoc de plataformes excel·lent. Podeu veure-ho, per exemple, a l'entrada que li van dedicar a Game Museum.   
Però la meva entrada és per a comparar-lo amb el seu remake, ja que altrament estaria analitzant un videojoc que no tinc, a més que en Mickey Mouse ja va protagonitzar dues entrades del blog, que podeu llegir aquí i aquí. Així doncs, ara el que veurem és aquesta nova versió:


Com podem veure el Castle of Illusion de 2013, que va sortir únicament en versió digital per a Playstation Network, Xbox Live, PC i iOS, és un rentat de cara, amb dissenys en 3D però desenvolupament en el que sempre s'havia anomenat "2,5D", i algunes pantalles en què veiem el personatge des del darrere, en tercera persona, com als Crash Bandicoot per posar un exemple del mateix gènere.

En aquest vídeo de comparativa veurem com s'alternen imatges de la versió de Mega Drive amb les del remake, val la pena i no és gaire llarg:


Què li va semblar, a la gent? Doncs resulta que, tot i tenir en compte que l'original, tan estimat, li havia de fer ombra per força i que era molt difícil que tingués la mateixa acollida, no va acabar de sortir bé: va tenir notes mitjanes de menys de 70 sobre 100, en alguns casos fins i tot de suspens alt, perquè van agradar els gràfics, el redisseny en general, el so i l'efecte nostàlgia, però no que tingués una dificultat tan baixa -i que, a sobre, contrastés tant amb un últim combat molt difícil-, uns controls imprecisos, una durada tan curta i pràcticament cap al·licient per a la rejugabilitat.

Podríem debatre sobre si s'han d'afegir en una fórmula original segons quins ingredients que ara es consideren imprescindibles, d'altra banda en aquella època tornàvem a jugar als videojocs amb l'objectiu de repetir l'experiència, no de fer missions secundàries i opcionals. Però m'imagino que tot això ja s'ha tingut en compte i que tenen raó els que consideren que només val la pena com a curiositat... i si el trobem a preu molt rebaixat. Jo, de moment, continuo volent l'original.


dimarts, 19 de novembre del 2013

Videojocs i animació: Mickey Mouse (primera part)

Recentment, de fet el 18 de novembre d'aquest 2013, en Mickey Mouse ha fet 85 anys, que es compten des de la seva primera aparició al mític curt animat Steamboat Willie. I aprofitant l'efemèride duc a terme una idea que tenia des de feia temps, que no és altra que repassar els videojocs que ha protagonitzat un dels personatges de ficció més reconeixibles (per no dir el que més) de la història de la Humanitat.


Tot i que els videojocs van començar a arribar a les llars als anys 70 del segle passat, en realitat el boom de la indústria es va produir durant els 80, i va ser llavors quan es va estrenar en Mickey Mouse en aquest sector on, naturalment, ha tingut un bon nombre d'aparicions que veurem en aquesta entrada. El seu primer videojoc, doncs, va ser aquest:



Era el Mickey's Space Adventure, que va sortir el 1984 per a Commodore 64, TRS-80, Apple II, MacIntosh i MS-DOS i que, com podeu veure, era una aventura gràfica o més aviat de text. El sistema de joc, si teniu prou paciència com per aguantar un minut del vídeo, consisteix en seleccionar paraules del text de manera que esdevinguin ordres.

No sembla gaire interessant, però és històricament important perquè va ser el primer videojoc protagonitzat per aquesta icona de la cultura occidental.



El 1987 al Japó (1988 als Estats Units) arribava el primer títol per a consoles, o més aviat consola, perquè va sortir només per a la NES. En aquest cas era un plataformes on controlàvem en Mickey i la Minnie, i l'objectiu era rescatar una amiga que a la versió japonesa no s'amagava que era l'Alícia d'Alícia al país de les meravelles, però que en canvi a l'americana es mantenia en secret fins el final.

A més, per motius que no s'acaben d'entendre, els dolents d'un i altre joc eren totalment diferents: tots eren de Disney, però cap d'ells no apareixia a les dues versions.



Passem a parlar d'una saga curiosa, la que es coneix com a Crazy Castle. El joc que acabem de veure és el Mickey Mouse de la Gameboy japonesa, de 1989, desenvolupat per Kemco, que com que no tenia els drets de Disney als Estats Units (eren de Capcom) va arribar a Occident reemplaçat, segons l'entrega, per en Bugs Bunny o en Garfield, entre altres personatges.

Eren jocs força divertits i aquest del Mickey a casa el teníem, perquè ens acostumaven a comprar els títols de la Gameboy a les botigues del port de Barcelona, on abans hi havia preus que eren com anar a Andorra, però de tant en tant ens en queia un en versió japonesa sense que els nostres pares se n'adonessin ("només" es notava per la mida i l'idioma de la capsa). Els jocs estaven en anglès igualment, però en aquest cas vam poder gaudir de la versió original, sense que la mascota de Disney fos substituïda per la de Warner Bros.



Després van sortir el Mickey Mouse II (Gameboy, 1991), el Mickey Mouse III: Yume Fûsen (NES, 1992), al vídeo, el Mickey Mouse IV: Mahô no Labyrinth (Gameboy, 1993) i el Mickey Mouse V: Mahô no Stick (Gameboy, 1993), l'últim dels quals sí que va arribar als Estats Units amb llicència Disney, tot i que 5 anys més tard.

Tot i que formen part de l'esmentada saga Crazy Castle, en realitat no s'assemblen gaire pel que fa a jugabilitat. Cal destacar que el Mickey Mouse II sí que va arribar a Europa com a tal, però es veu que depenia del país: en alguns territoris va sortir reconvertit en el primer videojoc de l'Hugo per a la portàtil de Nintendo.



Però si per una saga és famós el pas d'en Mickey Mouse pels videojocs és la saga Illusion, encetada el 1990 amb el magnífic i aclamat Castle of Illusion de la Mega Drive (i després la Master System i la Game Gear), un dels seus títols imprescindibles i que, de fet, aquest mateix 2013 ha tingut un remake per a Xbox Live Arcade, Playstation Network i PC.



El va seguir el Land of Illusion, un joc exclusiu de la Master System (1992, només a Europa) i la Game Gear (1993), que va esdevenir immediatament un dels imprescindibles dels seus respectius sistemes.



El mateix 1992 la Mega Drive "contraatacava" amb el World of Illusion, que tenia el gran al·licient de la presència tant d'en Mickey com de l'ànec Donald, que després d'haver protagonitzat alguns videojocs (i més que en protagonitzaria) s'associava al seu amic ratolí per a oferir-nos un gran plataformes la baixa dificultat del qual es va criticar, però que en canvi tenia un gran punt a favor: podíem controlar tant un personatge com l'altre si jugàvem en solitari, però també teníem la possibilitat de col·laborar amb un altre jugador i, així, passar-nos les pantalles en tàndem, cadascun amb un dels personatges.



Aprofitant l'èxit de la saga, el 1995 la Game Gear va rebre en exclusiva (tot i que el 1998 se'n faria una conversió per a la Master System al Brasil) el Legend of Illusion, que va tenir una acollida força bona.

Repassada aquesta sèrie tornem a fer un petit salt enrere per tal de veure quins altres títols individuals (és a dir, independents d'Illusion) van aparèixer en aquella època, i amb això acabarem la primera part dels videojocs d'en Mickey Mouse.



El 1991 als Estats Units i l'any següent a la resta de territoris arribava el Mickey's Dangerous Chase, que per als usuaris europeus de la Gameboy era el seu joc d'en Mickey, i era un plataformes normal (als Crazy Castle no es podia saltar).



També el 1991 va sortir el Fantasia, basat lleugerament en la pel·lícula de 1940 del mateix nom i amb una banda sonora magnífica formada per peces molt reconeixibles de la música clàssica, que no van aconseguir salvar un videojoc destrossat per la crítica per culpa dels seus controls, però que jo recordo amb afecte.



El 1993 i només per a les NES dels Estats Units es va llançar un títol educatiu, orientat doncs al públic més jove, anomenat Mickey's Safari in Letterland, on es tractava de viatjar pel món tot recollint lletres de l'abecedari.



En la mateixa línia, el mateix equip va crear, també per a la Nintendo nord-americana, el Mickey's Adventure in Numberland, que canviava les lletres pels números.



El desembre de 1994, i només per a la Super Famicom, és a dir la Super Nintendo japonesa, va veure la llum el Mickey no Tôkyô Disneyland Daibôken, on el protagonista havia de superar pantalles basades en les zones de la seu japonesa dels parcs temàtics de la companyia.



Acabem amb el Mickey Mania, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, el Mega-CD i el 1996 per a la Playstation i que es basava en alguns dels curts clàssics del personatge, amb la primera pantalla inspirada en el curt Steamboat Willie, on va néixer en Mickey Mouse ara fa 85 anys. Aquest joc va ser protagonista d'una entrada del bloc, també, fa més de 4 anys.

Ho deixem aquí, perquè l'article ja ha estat prou llarg, sé que aquesta mena d'entrada provoca problemes de càrrega als ordinadors i és millor que deixi el que queda per explicar, que no és poc, per a la segona part que publicaré d'aquí a uns dies.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...